El veritable objectiu del Fòrum

La transformació de la zona marítima de llevant ha tingut amb el Fòrum la seva darrera empenta. Una operació que ve de lluny i que consolida l’aposta per la terciarització d’alt standing en una zona on s’obria l’oportunitat de l’enorme negoci immobiliari en el sòl que deixava la desaparició de les fàbriques. La “Barcelona dels negocis” ha trasbalsat el teixit urbà de la zona i expulsa una població per fer lloc a una altra classe social.

SALVADOR CLARÓS
President de l’AV del Poblenou i membre del Fòrum Ribera del Besòs

L’operació urbanística i immobiliària del Fòrum és, com sap tothom, l’objecte i no la conseqüència de la cita intercultural del 2004. Per bé que la dialèctica entorn dels eixos temàtics de debat representi un encert rotund, el més qüestionat del Fòrum és la credibilitat. Diverses sospites entre les que s’hi troba l’especulació planen sobre seu, com no podia ser d’altra manera, perquè entre l’oci i el negoci no hi ha lloc per al compromís. Bona mostra n’és el model urbanístic, escindit, que posa de manifest els clarobscurs que presideixen tot l’esdeveniment.

El cobriment de la depuradora ha permès la ubicació d’una important dotació hotelera i centre de convencions que, juntament amb les infraestructures lúdiques del zoo marí i el port esportiu, així com el futur campus universitari de llevant a l’antic polígon industrial de la Mina, completen la dotació del complex terciari-residencial que ha d’empènyer Barcelona en puixant ciutat de negocis de la Mediterrània occidental.

Si més no, aquesta idea de Barcelona centre de negocis ha condicionat un model de desenvolupament de la ciutat enfocat al triangle Sagrera-Glòries-Diagonal Mar, i en un model quasi obsessiu d’economia terciària a l’estil d’altres grans capitals d’Europa. Com a contrapunt, la creixent demanda d’habitatge assequible, el respecte al llegat històric i a la memòria, i el reforçament de la trama social i participativa podria ser un nou enfocament estratègic que dibuixa un desenvolupament amb menys oficines, més barreja d’activitats i més oportunitats per les classes populars que tenen dret a no ser expulsades de la ciutat. Per tant, la preservació del patrimoni social, cultural, industrial i urbanístic és un valor a l’alça. Però el potent dinamisme que està transformant el sector Besòs-llevant de la ciutat en motiu de la celebració del Fòrum de les Cultures, ve de lluny….

Especulació pura i dura
El mes de juliol de 1993 es va aprovar la modificació del PGM al front marítim del Poblenou, que va
originar la remodelació del sector de la façana de mar comprès entre el cementiri del Poblenou i la
Rambla Prim. Tot fa pensar que el planejament d’aquesta zona, va ser pactat amb els principals propietaris de sòl que, a part d’institucions públiques, eren: els Durall, en el sector del casc antic del Taulat; Vilella, a la banda muntanya en els terrenys que ocupava aquella antiga fàbrica i que va promoure la immobiliària Colonial del Grup La Caixa; i a la banda Besòs, Catalana de Gas i Kepro. Aquesta darrera, filial del grup texà Kemper Corporation, havia adquirit els terrenys de l’antiga MACOSA. Aquella fraudulenta adquisició de terrenys del que esdevindria Diagonal Mar, que va portar a la presó a Eduardo Santos, expresident de Macosa, i John Rosillo, conseller delegat pel grup americà, entre d’altres, només era el preludi d’una operació delictiva-especulativa pròpia del pitjor gangsterisme immobiliari i financer.

Aquella operació urbanística, que es va anomenar el Pla del Front Marítim, es proposava requalificar els terrenys de la franja litoral, continuant el que havia iniciat uns anys abans el pla de Vila Olímpica. La necessària modificació del PGM que, per més encobriment, l’ajuntament va tramitar durant el mes d’agost del 92, en plena febre olímpica, era la suma de propostes dels diversos propietaris d’aquell futur gran negoci, que es va publicitar com l’obertura de Barcelona cap al mar. Aquells propietaris, davant del document de “criteris” de la MPG del front marítim, van reiterar propostes urbanístiques o pactes anteriors fets amb l’Ajuntament.

Les associacions de veïns de la zona i la Favb van denunciar el pla perquè no abordava les necessitats d’ordenació del territori del Poblenou, ni de la seva població, i tant sols es limitava a adaptar el PGM a operacions especulatives de gran volada. Son força significatives també les al•legacions que va presentar l’ajuntament de Sant Adrià al document de criteris per a la MPGM, demanant la suspensió de l’aprovació abans no es fes un debat global sobre la zona i insinuant abandonament, per part de l’ajuntament de Barcelona, de la potestat municipal de planejament. El municipi de Sant Adrià volia beneficiar-se també de les plusvàlues per regenerar els barris de la Mina i la Catalana, molt degradats. El temps els ha donat la raó, almenys pel que fa a les enormes concessions que el consistori barceloní va anar fent a Kepro primer i Hines, més tard, que han acabat hipotecant l’ús cívic i públic de Diagonal Mar que, sens dubte, era el rovell de l’ou d’aquella macro operació.

La premsa d’aquell moment es va fer ressò d’aquella operació i de l’important crítica, per especulativa, que venia de diversos sectors, sobretot del veïnal. Però la societat barcelonina estava massa capbussada en l’esdeveniment olímpic i en la seva repercussió social per prestar atenció a la venda dels solars del consorci públic HOLSA al sector privat per valor d’uns 10.000 milions de pessetes, amb la finalitat d’eixugar el dèficit que arrossegava l’Ajuntament com a conseqüència d’aquell esdeveniment. Aquella venda estava però condicionada a l’aprovació dels plans urbanístics del litoral, i per això Lluís Armet, regidor d’urbanisme de l’ajuntament de Barcelona, es va apressar a presentar la necessària modificació del PGM que preparava el terreny a la futura especulació urbanística al front litoral.

Les entitats veïnals van veure en aquella operació la reedició del Pla de la Ribera de l’època Porcioles que, ja en els darrers 60, defensava la tesi que la davallada de l’activitat industrial i la seva deslocalització a fora de la ciutat deixava vastes extensions de fàbriques sense ús, fet que representava una oportunitat pel negoci immobiliari. Només calia transformar la façana litoral de llevant en una urbanització per a ciutadans de classe alta. Vint i cinc anys més tard, es continuava creient en la transformació del sòl industrial i del sistema ferroviari al voltant de l’anomenada França Xica per conjunts residencials i terciaris que, gràcies a les obres de la línia de costa per guanyar terreny al mar i assentar noves platges, rebrien el benefici d’un valor lúdic en alça.

Ara bé, aquesta transformació urbana que pren tota la seva magnitud en el complex de Diagonal Mar amb vocació de continuïtat a la zona Fòrum fins a ocupar el marge dret del riu, ja en el terme municipal de Sant Adrià, ha despertat alarmes i punts de vista crítics per la seva enorme fragilitat cívica; pel trencament de la trama urbana i la manca d’integració en els teixits urbans existents a la zona; i perquè es presenta en forma de gueto envoltada de barris encara de perifèria per l’escassa intervenció social en equipaments, habitatge… parlem de Poblenou, Besòs, Maresme i La Mina.

Aposta per l’alt standing
Es pot dir amb tota rotunditat que l’operació del front marítim i el Fòrum responen a una aposta per la terciarització d’alt standing que vol projectar internacionalment la ciutat de Barcelona. I les conseqüències de l’important nombre d’oficines, dels equipaments que les envolten i l’entorn que s’hi ha projectat, no son altres que provocar un augment considerable dels preus amb el conseqüent desplaçament de la població. És l’efecte “potenciació” -jo prefereixo parlar de “ensenyorament”-: l’implantació del sector terciari que estimula la circulació del diner emplea molta gent, joves professionals qualificats que son els que es queden a residir a la ciutat, consumint les ofertes ludico-culturals que aquesta genera, imprimint determinat caràcter que s’estén per tota la zona.

El nou teixit urbà generat, més cosmopolita, amenaça també els nuclis antics de barris com el Poblenou. En aquest barri el planejament del front litoral ha tingut i tindrà conseqüències nefastes en el casc històric del Taulat, que tot i estar qualificat com a tal, la MPGM l’afecta greument. Podria desaparèixer definitivament el paisatge d’aquest nucli urbà del segle XIX, un dels pocs que queden a Barcelona, si no és pels esforços que es fan ara per part de grups veïnals amb la finalitat de sensibilitzar l’administració perquè adopti mesures de preservació d’un patrimoni paisatgístic urbà i industrial de valor europeu.

La caricatura, és a dir el punt de trencament, es troba al veí barri de La Mina, on s’està ja demostrant que, més enllà de la transformació urbana i l’intervenció policial, l’única intervenció realment imprescindible és la potenciació de la seva pròpia estructura social, cultural i el reforç veïnal enlloc de la creació de noves fòrmules de convivència entorn d’una oferta lúdica de consum. Però mentre que solament l’edifici Fòrum, d’Herzon i de Meuron, costa 96 milions d’euros, el Consorci de la Mina compta només amb 71,8 milions d’inversió pública per afrontar en 10 anys la renovació integral d’aquest barri.

Cap a final dels 90, sorgeix un nou estadi de reflexió entorn de l’estratègia econòmica i territorial per a Barcelona i està avalada pel grup Cercle Digital encapçalat per Miquel Barceló. S’imposaria la nova tesis, defensada també des de feia anys pel món veïnal, de mantenir l’activitat industrial compatible al Poblenou, en convivència amb una estructura de barri consolidada. L’intent d’injectar activitat econòmica de nova tecnologia en el teixit urbà complex del Poblenou es va batejar amb el nom de 22@. Aquella nova concepció urbana que volia aprofitar el fet cultural i patrimonial del barri buscant el punt d’equilibri entre els diferents usos per potenciar-ne la malla cívica contestava aquell altre estil: la “urbanalització” en paraules de Francesc Muñoz, que expressa la banalització de macroarquitectures al servei dels centres comercials desaforats, d’espais públics descontextualitzats com el de Diagonal Mar o la futura esplana del Fòrum, o bé, de polígons terciaris farcits d’hotels entre García Faria i Sant Raimon de Penyafort. Espais en definitiva dissenyats per al turisme i els negocis, que no aporten res ni al barri ni a la ciutat.

Just després dels JJOO, un veïnat que necessitava compensacions pel greuge de les obres del litoral no parava de demanar l’habitatge social que li havia estat negat a Vila Olímpica. Dues assemblees veïnals a l’Aliança del Poblenou, van arrencar del regidor Antoni Luchetti el compromís que el 60% de pisos del pla de front marítim fossin de preu taxat. En canvi a Diagonal Mar no es va fer ni un sol habitatge de protecció, encara que part del sòl era d’origen públic. Tot i així, aquells pisos protegits es van destinar a reubicar els afectats, i la resta van ser adjudicats arbitràriament sense concurrència pública. Anys més tard, el pla 22@ suposava una certa inflexió en matèria d’habitatge perquè contemplava que la totalitat del nou habitatge seria de protecció. Novament els veïns del Poblenou s’han tornat a manifestar per demanar la meitat del paquet residencial per lluitar contra l’expulsió del veïnat per efecte de l’encariment del preu de la vivenda. Però, tot i que la necessitat d’habitatge social ha anat en augment, fins al punt de representar el principal compromís estratègic de tots els partits polítics en les passades eleccions municipals, hi ha el temor que a la zona Fòrum la previsió d’habitatge protegit serà encara insuficient.

Segons l’empresa pública Infraestructures del Llevant està previst construir 300 pisos en l’anomenat barri de Llull-Taulat, en el solar de les antigues cotxeres de TMB, i 500 pisos més entre Sant Raimon de Penyafort i Ronda litoral. Es desconeix encara quins seran els criteris d’adjudicació, extrem aquest que preocupa els col•lectius veïnals del Besòs i del Maresme que en reclamen també una quota de reserva per a llur propi veïnat. La manca d’informació al veïnat fa témer el pitjor: els pisos podrien estar ja fins i tot adjudicats en absència absoluta de criteris de transparència i igualtat d’oportunitats.

A curt termini el Fòrum ha de demostrar que és un èxit organitzatiu, i que és capaç de projectar internacionalment els grans debats que preocupen avui a la humanitat. A més llarg termini, caldrà contrastar si l’operació urbanística impulsada per aquell esdeveniment gaudeix de sostenibilitat social, intercultural i fins i tot mediambiental i apunta a un projecte de convivència o només a uns negocis especulatius.

Cronologia dissident
1996-1999
– 1996. Maragall proposa organitzar “un gran esdeveniment” a l’any 2004. El Fòrum rep el recolzament de l’Unesco.
– L’Ajuntament estima el cost del Fòrum en 120.000 milions de pessetes (721,21 milions d’euros) i manifesta que l’esdeveniment podria atraure “entre 20 i 25 milions de visitants”. (El País ,26/04/97).
– 1998. Jaume Sodupe i Andreu Claret prenen el relleu a Enric Truño.
– 1999. Jaume Sodupe destitueix a Andreu Claret.
– 2000. S’aproven les modificacions urbanístiques al Pla General Metropolità.
– The Ecologist denuncia Endesa per les agressions als drets del mapuches de Xile.

2001
– Comencen les obres.
– L’Ajuntament convida la Favb a signar un protocol d’adhesió al Fòrum.
– Joan Clos destitueix a Jaume Sodupe. El substitueix Josep Caminal, que dimiteix en pocs dies (setembre de 2001). És la primera vegada que algú dimiteix per considerar el pressupost molt elevat.
– Importants mobilitzacions antiglobalització contra la cimera del governs europeus.
– Es nomena Jordi Oliveras com a Director General, Jaume Pagés com a Conseller Delegat i Tomàs Cuesta, vinculat a la Moncloa, com a Director Adjunt.
– Carrer dedica el número 69 al Fòrum.
– El “Comitè de Savis”, format per 12 ciutadans, s’autodissol per diferents motius.

2002
– 17 entitats cíviques posen condicions per adherir-se al Fòrum.
– La Guàrdia Urbana copeja violentament els veïns que es manifesten al Forat de la Vergonya.
– L’entitat cultural Recursos d’Animació Cultural (RAI), després de debatre la possibilitat de participar, manifesten: “No volem formar part d’aquest muntatge”.
– La Favb rebutja participar-hi.
– Jaume Pagès declara: “S’han de portar Ronaldos. Barcelona s’entusiasmarà quan conegui les estrelles convidades” (LV,29/11).
– L’informe de Greenpeace “Destrucción a toda costa” qualifica de “punt negre” les obres del Fòrum.
– El IX Congrés d’Antropologia, aprova una dura declaració contra el Fòrum.

2003
– Cop de porta al Fòrum per part de la Càtedra Unesco de la Universitat Autònoma de Barcelona. Vicens Fisas declara que “per parlar de pau s’ha de parlar de conflicte. No n’hi ha prou amb sentir cantar Bruce Springsteen”.
– Pere Vilanova, Catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat de Barcelona es desvincula discretament: “L’encaix de les tres administracions obliga a uns acords mínims ”.
– Manifestacions massives contra la guerra de l’Iraq.
– Joan Clos es compromet a convocar el “senat internacional” del Fòrum per debatre la guerra de l’Iraq. Mai no el va convocar.
– La Plataforma Aturem la Guerra qüestiona la presència de Indra al Fòrum per estar vinculada al negoci de la guerra.
– Manu Chao, Pallassos Sense Fronteres, l’Associació de Músics de Carrer, entre d’altres, rebutgen participar.
– Dirigents del Fòrum manifesten que Noam Chomsky i Naome Klein, “fars del moviment antiglobalització”, intervindran als diàlegs.
– Joan Casellas publica l’article “No lo hagas” en nom dels artistes de l’Assemblea de Resistències al Fòrum, on demana a Antoni Tàpies que no faci el mural que li ha encarregat el Fòrum.
– Noam Chomsky rebutja la invitació a participar i penja a la seva revista electrònica un article molt crític amb el Fòrum escrit per Stefano Portelli.
– 5.000 manifestants, la major part immigrants, exigeixen “papers per a tots”. Nombroses pancartes exhibeixen el logotip del Fòrum i la frase: “Em forro 2004”.
– Mitja centena de col•lectius creen l’Assemblea de Resistències al Fòrum. Elaboren el document “10 raons contra el Fòrum”.
– CCOO denuncia l’empresa Sacyr al fiscal José María Mena per l’alt risc laboral a les obres de l’hotel AC Fòrum.
– A l’Assemblea General de la Confavc, el seu president Alfredo Vela va declarar: “No hi ha hagut participació. El Fòrum no es fa per a la ciutadania sinó amb la ciutadania”.
– La Federació Catalana d’ONG aprova un comunicat molt crític amb el Fòrum.
– Greenpeace demana que s’aturin les obres del Fòrum 2004.

2004
– A l’Ateneu Barcelonès se celebra el debat “El Fòrum, la gran impostura”. El local es queda petit.
– Joan Clos intervé en un acte pro-Fòrum a l’Ateneu Barcelonès al qual hi assisteixen una centena de persones.
– José Bové, dirigent camperol francés escriu en una carta a l’alcalde el rebuig a intervenir pel caràcter d’alguns patrocinadors.
– El PP haurà d’abandonar la direcció del Fòrum en perdre les eleccions generals.
– Naomi Klein,autora de “No logo”, renuncia a participar.
– L’editorial Txalaparta es retira del Fòrum.
– L’Ajuntament declara Barcelona “ciutat antitaurina”.

El Fòrum da un vuelco a La Mina

JORDI GOL
“La Mina no se ha movido; los que sí lo han hecho son sus [barrios] vecinos”. Así explica Jornet, arquitecto responsable de la reforma del barrio, la trascendencia de las reformas realizadas en la Mina a raíz del Fòrum 2004. La proximidad de las infraestructuras del evento y de los barrios de Fòrum Besòs, Sagrera (estación del AVE) y río Besòs, lo sitúan en un espacio central y bien comunicado, lo que contribuye a su revalorización como espacio urbano. En palabras del alcalde Joan Clos, en una conferencia del VI Máster de Periodismo BCNY, “La zona elegida para desarrollar el Fòrum debía ser esta, y ninguna otra más, ya que era el gran punto negro que le quedaba a la ciudad.”

La vecindad con el Fòrum 2004, pues, ha supuesto el impulso definitivo para que, tras el fracaso de seis planes de reforma entre 1989 y 1993, finalmente el 1 de septiembre de 2000 se constituyera el Consorcio de la Mina, órgano encargado de llevar a cabo una nueva transformación que ha de concluir en el 2010. Este nuevo plan cuenta con un presupuesto de 95 millones de euros (16.000 millones de pesetas) aportados por las administraciones que integran el consorcio: Generalitat de Catalunya (24 %), Ayuntamiento de Barcelona (19 %), Diputación (13 %), Ayuntamiento de Sant Adrià (4%) y fondos europeos (15 %), a lo que hay que sumar otro 25% de la venta de terrenos públicos para vivienda privada.

Dentro de las actuaciones destaca la creación de una rambla que atraviesa el barrio desde el Parc del Besòs hasta el Port Esportiu de Sant Adrià y una calle transversal, de la rambla a la ronda, que atravesará los bloques de las calles Mart, Llevant y Estrelles. También se construirán equipamientos, como un centro escolar, un polideportivo, equipamientos docentes, dos iglesias (católica y evangélica), un instituto y un centro de atención primaria. Otra reforma importante es la demolición de polígonos industriales para construir viviendas donde realojar a los afectados por los derribos y para atraer nuevos vecinos al barrio.

Estas reformas urbanísticas irán acompañadas, según Joan Batlle, gerente del Consorcio, de “intervenciones para mejorar las condiciones de vida y bienestar de sus habitantes”. Estas intervenciones incidirán en educación, formación e inserción laboral, así como en desarrollo económico local y mejora de la convivencia y el civismo, con la vinculación en el proyecto de la propia comunidad y sus asociaciones y entidades. Sin embargo, algunas asociaciones se quejan de que, pese a pertenecer a la Plataforma de Entidades del barrio de la Mina, no se les ha consultado a la hora de poner en marcha el plan social. Según Antonia, presidenta de la Asociación de Vecinos: “para colaborar con la piedra sí nos han pedido opinión, pero para lo social, no”. A lo que Vicenta, miembro de la Asociación, apostilla: “si hacemos una reforma urbanística y no social, dentro de cuatro años estaremos como antes”.

También se quejan de los retrasos. “Las obras en ascensores y bajantes tenían que haber empezado el 1 de marzo y no lo han hecho. Eso sí, en el Fòrum todo va muy rápido” dice Antonia. Según Vicenta “Se han olvidado de los ancianos y de los jóvenes ¿Cómo se puede derribar un edificio con 240 viviendas en buenas condiciones, en vez de rehabilitarlo y hacer, como habíamos pedido, una residencia de estudiantes, una residencia de ancianos y pisos para jóvenes, aprovechando la inmediatez del Campus?”. Pero, en palabras de Joan Batlle, “de momento no se sabe si la UPC trasladará algunas de sus facultades a la Mina o no”.

Para Manuel Fernández, vocal del Centro Cultural Gitano, también perteneciente a la Plataforma de Entidades, la reforma es positiva porque “al menos van a hacer calles y casas y van a trabajar aspectos sociales. Esperamos que el nuevo Gobierno Central se sume al proyecto y aporte los 25 millones de euros que faltarán (según Batlle) para completar el plan”.

Dentro de las intervenciones de inserción laboral, el Consorcio ha firmado un convenio de colaboración con el Fòrum 2004 en el que este se compromete a difundir el perfil de los puestos de trabajo que necesita para que el Consorcio pueda ofrecer a los vecinos información y orientación para acceder a estos puestos. “Es una labor de acompañar procesos, como ya venimos haciendo en colaboración con asociaciones como SUR o la Pere Closas, orientándonos sobre todo a formación e inserción laboral de mujeres y jóvenes”.

Aunque bien acogido por la mayoría de los vecinos, este convenio levanta algunas suspicacias, como las de Vicenta, que sospecha que “se van a dar a los vecinos de la Mina los trabajos que no quieran hacer los demás”. Según Batlle, “se está cogiendo gente para conducir toros y limpieza industrial”.

No obstante algunos recelos, en palabras de Clos “Los vecinos han entendido que ésta es una gran oportunidad para relanzar toda la zona”, y ven como poco a poco Barcelona aprueba “la asignatura pendiente con su sector de Levante, donde se habían concentrado las peores lacras de la ciudad”. Para Manuel Fernández,“la creación de amplios espacios y el ocultar y embellecer infraestructuras como la incineradora o la depuradora constituye una buena noticia para el barrio. Pero nos disgustan algunos de los aspectos concretos en los que el Fòrum está obviando a la Mina, como no salir en ninguna de las panorámicas aéreas o la valla de la zona de placas fotovoltaicas, que parece hecha ex profeso para ocultarnos”.

“Al final nos dejan sin voz”
El Centro Cultural Gitano de la Mina se queja de que el Fòrum no ha cumplido lo establecido en sus protocolos de colaboración. De las actividades previstas: una muestra de gastronomía, una feria de artesanía, dos semanas de música, la proyección de un audiovisual, una exposición fotográfica y un ciclo de conferencias sobre la cultura gitana, tan solo se mantienen la artesanía, la exposición y la música, aunque restringida a una sola semana.

“Lo que más nos duele son las conferencias, a las que tenían previsto acudir representantes de todas partes del mundo para debatir cuestiones como las tradiciones, la cultura o el idioma romaní, que hablan once millones de personas” -afirma Manuel Fernández, vocal del Centro Cultural Gitano- “O sea, que mucha multiculturalidad y mucho diálogo, y al final nos van a dejar sin voz”. También protestan por el trato que se le da al Barrio en alguna de las actividades previstas en el Fòrum “Como la instalación de Eulalia Valldosera, con nueve prismáticos que van haciendo zooms hasta mostrar el interior de una casa de la Mina. Como si fuéramos pájaros.”-afirma Manuel -“Y lo peor es que la organización descartó la instalación de un audiovisual a seis pantallas rodado en la Mina en el 2003, de gran éxito en festivales de todo el mundo, alegando que no querían incluir proyecciones”.

Manuel también critica la actuación de algunos agentes de la policía frente a los miembros del colectivo gitano: “Solo falta que monten un cordón policial de mayo a septiembre y nos vistan a todos de mejicanos, que queda pintoresco pero parece que ofende menos que los gitanos”.

Los barrios y el Fòrum

La metamorfosis que han sufrido más de 200 hectáreas del área noreste de la ciudad y que se puede relacionar de una forma directa con la celebración del Fòrum, afecta a los barrios barceloneses del Poblenou, Diagonal Mar, Maresme y Suroeste del Besòs.

MARTA CARBONELL, BEATRIZ GARDE,
CYRILLE MICHELETTA, LOUISE THIEL
Estudiants de Sociologia de la UB

A primera vista, las obras parecen ofrecer un cambio positivo en el paisaje. ¿Quién iba a imaginar que en una zona donde hasta hace poco había un descampado sin urbanizar, lugar marginal bautizado como la no-ciudad, se convertiría en unos meses en un punto relevante sobre el que giraría la atención internacional? Después del impulso que supusieron los Juegos Olímpicos para la recuperación del frente litoral, la convocatoria del Fòrum impulsaba la finalización de la Diagonal desde Glòries hasta el mar y la recuperación del viejo barrio industrial de Poblenou con el plan Distrito de Actividades 22@BCN. Los habitantes de los barrios vecinos no sólo consiguen, como ellos mismos expresan “hacerse un lugar en el mundo”, sino que constatan que sus pisos se revalorizan considerablemente. De momento, todo parecen ventajas. Por un lado, el Front Marítim por fin es reformado. Por otro, los vecinos del entorno se sienten halagados ante la perspectiva de contar con un nuevo y rico vecindario que será acogido en los grandes rascacielos y hoteles que se construyen. Por último, la ciudad entera se llena de glamour al revertir sobre ella la atención mundial durante 141 días colapsados de espectáculos.

Cambio urbanístico y social
Además de su significación cultural, el Fòrum tiene una enorme trascendencia como operación urbanística y es una puerta abierta a la especulación. Si dejamos de lado las hectáreas que han sido ganadas al mar y el consiguiente impacto ambiental negativo, podríamos quizás entender el proyecto urbanístico del Fòrum como un conjunto de instalaciones positivas para el entorno en el cual han sido creadas: allí se situaban una serie de infraestructuras de imposible reubicación y el Fòrum ofrecía la posibilidad de intentar reintegrarlas. Además, aquella era una de las zonas peor ordenadas de la ciudad. Ahora se presentaba la posibilidad de corregirlo. El resultado ha sido una reconstrucción en la que se han invertido casi 3.000 millones de euros.

Si paseamos por el barrio de Diagonal Mar, nos encontramos con un conjunto de grandes rascacielos alineados. Al observarlos, a uno le parece haber sido teletransportado al mismo centro de Manhattan. El parque y el estanque que se sitúan al pie de los rascacielos y separan las antiguas edificaciones populares aún cuando ambos forman parte del mismo barrio. La primera impresión, dejando a parte la barrera visual entre Barcelona y el mar que suponen los rascacielos, es que el bonito parque será un punto de encuentro entre el vecindario de siempre y los nuevos inquilinos. No es tan optimista Joan Roca (geógrafo especializado en historia urbana y profesor de l’Institut Barri Besòs), para quien “el parque será como un colchón que separará y aislará ambos mundos”. Parece que la convivencia entre los nuevos y los veteranos vecinos no dejará de ser una utopía. ¿Por qué tendrán que utilizar este parque los nuevos usuarios de los pisos de élite, cuando ya tienen dispuesto para ello su propio patio particular e incluso podrán contar con un helipuerto?

Tal vez la opinión del vecindario venga potenciada por el optimismo que genera comprobar como unos pisos (de propiedad) que no tenían apenas valor, ahora han visto multiplicar su precio. Sin embargo el mercado no es nunca un buen compañero de quienes no son ricos: ciertamente el piso de propiedad sí es más caro que antes, pero el entorno se encarece con él. Mientras el originario barrio obrero se transforma paulatinamente, y por tanto el nivel social del entorno también, los salarios de los antiguos vecinos se mantendrán. ¿Podrá un barrio obrero mantener su identidad social a pesar de lo que las transformaciones urbanísticas imponen? ¿Podrá la segunda generación adquirir una vivienda al lado de sus familias en el barrio de toda la vida? Está claro que esta transformación supone a largo plazo una expulsión del vecindario que hasta ahora ha sido su motor y su sustitución por otros habitantes con más recursos.

Otra aparente ventaja para los vecinos es la creación de nuevos puestos de trabajo. El peligro es que aquellas ocupaciones que puedan ser cubiertas por los actuales habitantes de la zona sean de categoría profesional baja y, por tanto, precarias. Así, puede irse conformando un barrio con un modelo socioeconómico dual propio de las tecnópolis: una parte de la población obtiene sueldos muy elevados y otra parte se dedica a los servicios escasamente cualificados. Además, es posible que algunos de los negocios expresamente dirigidos a las clases más altas tengan una obsolescencia programada. Su objetivo puede, por ejemplo, fijarse más en la especulación del espacio que ocupan que en la propia actividad que desarrollan. Hay quien piensa que el mismo centro comercial de Diagonal Mar podría estar siguiendo esta estrategia.

No es muy optimista la opinión del portavoz de los vecinos y vecinas del Maresme, Santos Pérez. Contemplando la inversión que ha representado la reforma urbanística y que asciende a casi 3.000 millones de euros, los vecinos se preguntan hasta qué punto la obra responde a sus necesidades. Necesidades que tienen ya solera, si ésta se adquiere a partir del tiempo que transcurre desde su formulación. Así, se critica la falta de inversión en determinados equipamientos (guarderías, geriátricos, CAP, etc.) y en la resolución de problemas históricos con graves consecuencias en la degradación del barrio, como es la aluminosis.

Ciertamente, se han creado espacios públicos y equipamientos. Pero, ¿quiénes van a ser los usuarios? La recuperación del frente litoral tiene consecuencias positivas, pero éstas benefician sobre todo al conjunto de la ciudad y, específicamente, potencian la dimensión turística de Barcelona. Difícilmente los vecinos podrán hacer uso de un espacio de semejantes dimensiones. Tampoco los locales comerciales ni los hoteles están pensados para el actual vecindario. Los elevados precios de compra o alquiler de locales amenazan el comercio de proximidad y dificultan una de las principales fuentes de relación vecinal. El ostentoso diseño en su conjunto resulta desproporcionado en todos los sentidos y no se adapta a las necesidades del barrio. Es la clase empresarial la principal destinataria de las inversiones realizadas mientras que los barrios circundantes quedan hipotecados viendo como sus carencias, se consolidan. En definitiva, los vecinos piensan que el Fòrum se ha hecho a sus espaldas. En este sentido manifiestan su frustración: “lamentamos las pocas oportunidades que se nos han dado para decidir cómo queríamos que fuera nuestro barrio. En el mejor de los casos se nos ha dado la posibilidad de decidir aspectos muy concretos, tanto que la oferta parecía una burla. Por supuesto, nos negamos”. En la misma línea Joan Maria Soler, vicepresidente de la Associació de Veïns de Poblenou, denuncia los procesos unilaterales y no democráticos, marcados por intereses especulativos, que han caracterizado la mayoría de las operaciones. “Muchos de estos problemas se hubieran minimizado si previamente se hubiesen redactado y consensuado unas líneas directrices”.

En resumen, la reforma realizada ha mejorado en muchos aspectos el área transformada. Pero no todas las operaciones han sido igualmente satisfactorias. Los mayores peligros son los que pueden derivar hacia una pérdida de identidad y de dinámica social con la consiguiente desestructuración del tejido social. Urbanísticamente no hay marcha atrás. Pero no hay que olvidar que el vecindario es una pieza fundamental para que el barrio goce de buena salud. Sólo ellos podrán evitar que los peligros apuntados se conviertan en una realidad.

Los vecinos del Besòs
LUIS CALDEIRO
Bloques clónicos de ladrillo visto en la Rambla Prim. Un barrio-dormitorio de clase obrera, inmigrante. Y 27.000 almas. Ésta es la radiografía del Sudoeste del Besòs, el barrio que acoge al gran proyecto económico y mediático que es el Fòrum. Pese a lo faraónico de las instalaciones, claramente discordante con el entorno (se rumorea que una estructura de cobre, en forma de red, adosada a uno de los techos, cuesta la friolera de 4 millones de euros), Narciso Ximénez y Félix Rodríguez, presidente y vocal, respectivamente, de la Asociación de Vecinos, no escatiman elogios al proyecto. “Dará vida a nuestro barrio”, afirma Ximénez. Y a continuación desgrana toda una serie de beneficios. “Para empezar” -comenta- “esa parte hasta ahora inédita de Barcelona que es el Sudoeste del Besòs, se está dando a conocer. La remodelación del barrio también es consecuencia directa del Fòrum: hace 60 años nos paseábamos por un enorme barrizal; hoy lo hacemos por la rambla más larga de la ciudad, la Rambla Prim”. Pero el verdadero “maná” proviene de la revalorización de la propiedad inmobiliaria: “Si en el año 94 un piso costaba entre 10 y 12 millones de las antiguas pesetas, hoy valen 30 ó 32 millones”.

El fòrum del Fòrum

Sebastià Benet
Membre de Justícia i Pau
1 Es va convocar sense comptar amb la participació d’algunes entitats ciutadanes molt representatives, i no s’ha sabut comunicar perquè s’ha convocat ni què serà realment. És evident que el Fòrum no és una prioritat per a Barcelona i Catalunya, i que si allò més important ha de ser el debat sobre les cultures, la pau i la sostenibilitat, a Barcelona hi ha prou equipaments per celebrar-lo sense fer gaires despeses.

Hi havia, però un altre objectiu: acabar la ciutat de Barcelona pel nord. I això ha acabat essent una operació urbanística amb una inversió que es necessitava molt més per a altres projectes. Com en altres ocasions -exposicions de 1888 i 1929, Jocs Olímpics- s’ha utilitzat perquè l’Estat aboqui més diners a Catalunya, per compensar l’habitual migradesa.

2 Quan ja està a punt d’inaugurar-se, val més desitjar que el Fòrum assoleixi un gran èxit. Em temo, però, que la Barcelona que es difongui sigui més que res una Barcelona turística. Pel que fa als debats que s’hi facin cal confiar que aportin propostes positives per a les cultures, la pau i l’entesa entre les religions.

Cal subratllar que, tot i que es va demanar als organitzadors, no s’ha aprofitat una ocasió potser irrepetible per donar a conèixer les mancances socials de Barcelona que es solen amagar en les grans ocasions: la Barcelona vella, els problemes dels seus ciutadans, els immigrants amb o sense papers, i tots els que viuen en una pobresa que contrasta amb la Catalunya pròspera que es vol presentar. I també caldria fer saber què es fa per resoldre aquests problemes per part de les administracions i del voluntariat, i quins resultats s’han aconseguit. Això podria ajudar altres ciutats del món que tenen problemes anàlegs, i les seves experiències ens podrien ajudar a nosaltres.

Prioridad para el tranvía, un transporte público sostenible

OLE THORSON
Doctor Ingeniero de Caminos y promotor de Movilidad Sostenible y Segura

A pesar de que las bases políticas para el desarrollo del concepto de movilidad sostenible y segura están asentadas, la Administración parece tener miedo a priorizar de facto el transporte público. Una prueba es la omisión de aspectos esenciales en la implantación del tranvía que han hecho peligrar su seguridad

El progreso del transporte público es lento en Barcelona. Resulta difícil integrar totalmente el concepto de la movilidad sostenible y segura y su ejecución. Al repasar las bases del Pacto de Movilidad y la Agenda Local 21, y últimamente también el Plan de Actuación Municipal, uno tiene la sensación de que Barcelona y su área resultan un oasis para una movilidad de lo más sostenible. Pero cuando atendemos a las realizaciones prácticas en las calles y al debate de los detalles de diseño, la situación es bien diferente.

La superficie de las calles no se puede tocar. Que la ciudad mantenga las hectáreas y metros lineales destinados a los vehículos privados parece ser una cuestión de primera necesidad. También el tiempo de los semáforos que da paso a los coches parece ser una cuestión de vida o muerte para la supervivencia económica de Barcelona.

Hay como una extraña sensación de miedo en el Ayuntamiento. Parece como si todos los turistas de la ciudad llegasen en vehículo privado y que no fueran a venir si no pudiesen hacerlo. Es preciso analizar cómo llegan a Barcelona y su área los turistas y otros visitantes, ya que los datos revelarían que más de tres cuartas partes utilizan el transporte público (avión, tren y autocar).

Todas estas personas, junto con la mayoría de los residentes de la ciudad, utilizan en sus desplazamientos diarios el transporte público o van a pie. ¿Por qué nos asusta entonces hablar de dar prioridad al transporte público? Solamente los pocos conductores de la ciudad y una pequeña parte de los ciudadanos del área metropolitana acceden cada día a la ciudad en vehículo privado.

Hemos de ser serios. Las decisiones vitales para la movilidad de la mayoría de los ciudadanos no se pueden seguir tomando atendiendo a los intereses de la minoría de usuarios que utiliza el coche en la ciudad. Las administraciones tienen los datos y solamente falta que los tengan en cuenta en sus decisiones. Por eso es necesario que, durante esta legislatura y tal como se ha indicado en el Plan de Actuación Municipal, se haga notar el hecho de que ahora se priorizará tanto en el espacio como en el tiempo al transporte público y a los peatones de la ciudad.

Hay otro tema, de menor importancia, que es necesario tratar. Las administraciones municipales afectadas por el paso el Trambaix y Trambesòs no han atendido en clase y han omitido tres aspectos de la implantación de estas nuevas líneas. El primero: trabajar para ofrecer continuidad y unir las dos líneas, porque no resultan comprensibles las reticencias ante esta clara mejora del transporte público para todo el área. El segundo: no se ha trabajado en la señalización y en la seguridad vial de las líneas, aunque todo el mundo sabe que un cambio en la movilidad de la ciudad comporta un exceso de señalización. Y el tercero: no se ha realizado un trabajo concienzudo para fomentar la prioridad en los sistemas de semáforos de este nuevo transporte público a lo largo de su trazado.

Hay que aplicar todas las posibilidades para facilitar el recorrido del transporte público –también del tranvía- a través de la ciudad y además es necesario emplearse a fondo para que el transporte y el tráfico ofrezcan la seguridad que todos merecemos. Los ciudadanos lo reclaman.

Urgen acciones básicas
Creemos que la administración municipal debería tener en cuenta durante los próximos tres años las siguientes consideraciones:

– Dotar a Barcelona de transporte público de superficie, dando prioridad en semáforos y en uso del espacio.
– Elaborar los proyectos y construir carriles bus en todos los accesos importantes de la ciudad.
– Tomar la decisión de llevar a la práctica la teoría de red básica y conexa (también para las líneas de tranvía del Área Metropolitana).
– Declarar prioritario el refuerzo (multiplicándolo al menos por dos) de autobuses de acceso a Barcelona, procedentes de núcleos urbanos, urbanizaciones y polígonos industriales de las comarcas vecinas. Presionar a las demás administraciones del área para que esta actuación prospere.
– Es básico, para mejorar la sostenibilidad y seguridad de la movilidad en Barcelona, que se aumente desde ya y a gran escala la oferta de transporte público en los accesos. Y cuando se dice ya quiere decir este año y sin esperar a las pesadas infraestructuras del transporte.

El contrasentit de la sostenibilitat

GREENPEACE
El medi litoral és molt escàs, i es troba ja molt alterat pel poblament i les activitats humanes. Mantenir i restaurar els seus valors naturals i garantir-ne la permanència en el domini públic (com ho indica la Llei de Costes), hauria de ser la prioritat i la guia de tota política i de totes les accions que s’hi duguin a terme. Molt desafortunadament, les actuacions de l’Ajuntament de Barcelona en promoure el Fòrum 2004 han anat justament en direcció contrària.

El Fòrum 2004 ocuparà 2,54 km entre el Poblenou i el Besòs. En primer lloc, implica la construcció d’una gran plataforma litoral sobre terrenys guanyats al mar. Segons el projecte, “la construcció de la plataforma comportarà que la ribera del mar actual perdi les seves característiques naturals que van determinar en el seu dia la qualificació com a tal, per la qual cosa deixarà de constituir formalment la ribera del mar”. Això no només implica l’alteració de la línia de la costa, la interrupció del transport de les sorres i sediments i, de retruc, una major inestabilitat a les platges: també permet privatitzar allò que, sota la Llei de Costes, és públic. El Fòrum 2004 inclou 30.000 metres quadrats d’edificacions diverses, alguna de les quals es podrien privatitzar. Entre les actuacions del Fòrum 2004 que contravindran la Llei de Costes s’inclouen:

* Passeigs marítims ubicats a la ribera del mar, la qual cosa està prohibida expressament per l’article 44.5. Concretament, el passeig marítim des del Port Olímpic-Mar Bella cap el Nord, amb una longitud total de 2.490 metres, estarà totalment dins de la ribera del mar.

* La construcció d’un Parc Zoològic, que contravindrà l’article 32.1 de la Llei, que diu que “només es podrà permetre l’ocupació del domini públic marítim-terrestre (dpmt) per aquelles actuacions o instal•lacions que per la seva naturalesa no puguin tenir una altra ubicació”, la qual cosa no pot dir-se d’un parc zoològic. El Parc Zoològic, que encara no ha estat autoritzat per l’Administració de l’Estat pertinent, inclou la construcció d’edificis entre 12 i 210 metres d’alçada en el dpmt.

* La instal•lació d’una planta depuradora en el dpmt, concretament en terrenys guanyats al mar, la qual cosa està prohibida per l’article 44.6. Aquesta depuradora es construirà a expenses de terrenys costaners que en el projecte es qualifiquen com a terrenys dedicats a serveis portuaris… quan no existeix cap concessió per a la seva obtenció del mar, ni s’han adscrit a cap port!!

Cal dir que la Direcció General de Costes (DGC) del Ministeri de medi Ambient, un òrgan que no s’ha mostrat especialment responsable alhora de protegir el nostre patrimoni litoral, considera en dos informes (06/06/1999 i 11/04/2000) que aquestes actuacions són il•legals. En el segon informe, la DGC afirma literalment que es tracta d’una “maniobra de tinte marcadamente mercantil”, ja que en el projecte consta que “els beneficis econòmics d’aquestes operacions són el primer argument de la viabilitat de les actuacions urbanístiques proposades” i “una privatización encubierta de la costa que bajo la forma de zona de servicios portuarios alojaría 30.000 metros cuadrados de edificaciones variadas, entre las que abundarían las de índole comercial y lucrativa en provecho privado”.

Des de Greenpeace només podem desitjar de tot cor que la visió de “sostenibilitat” que PSC, ERC i ICV comparteixen per al litoral de Barcelona no s’extengui a la seva acció de govern de la Generalitat, ni a les seves actuacions al tot just constituït Congrés del Diputats.

Una campanya publicitària barateta

ALBERT RECIO
Economista
Un dels temes més controvertits del Fòrum és el dels seus patrocinadors privats. Per a molta gent, el patrocini privat constitueix una mostra de la prepotència de les grans empreses i condiciona totalment l’organització de l’esdeveniment. Quines són les motivacions reals d’aquestes empreses
per finançar el Fòrum? Possiblement les raons són diverses i potser val la pena analitzar-les amb detall.

En totes les èpoques els rics i poderosos han tingut necessitat de legitimar el seu paper social i de presentar-se com a benefactors de la societat. Una gran part de l’art i l’arquitectura, moltes obres públiques i activitats de beneficència no es poden entendre sense aquesta motivació. Les grans empreses actuals, malgrat que tenen com a gran objectiu l’enriquiment d’una minoria social, també es veuen en la necessitat de presentar-se com a benefactores socials.

Al cap i a la fi, la imatge és un element molt important per elles i saben que una mala percepció social pot traduir-se en caiguda de vendes. Només cal veure les continues proclames de molts anuncis televisius (“pensem en tu”, “treballem pel teu benestar”,….) o passejar-se per les seves pàgines web: a quasi bé totes hi figura una entrada que explica la preocupació de l’empresa x en el progrés de la col•lectivitat i el medi ambient. Finançar el Fòrum forma part d’una política general d’imatge que busca sobretot mostrar que aquestes empreses formen part de la nostra societat i s’impliquen en els projectes col•lectius (sempre que el cost estigui controlat i l’activitat no vagi directament en contra dels seus interessos). Que la Caixa (el gran tòtem financer de Catalunya, amb important presència en el capital de molts dels altres patrocinadors) financi aquest esdeveniment és el que es pot esperar de l’estructura real de poder (econòmic i cultural) a la societat catalana. Segurament, aquesta és la motivació principal de la majoria de patrocinadors i no cal buscar plantejaments més maquiavèl•lics. Però, posats a trobar explicacions, en podem trobar algunes més.

Pels productors de béns de consum no durador, la fidelitat del client amb la marca és un factor crucial. Per això gasten molt en publicitat i tenen interès en estar presents a totes les activitats de participació multitudinària. Repartir el seus productes és una forma de guanyar clients potencials i de millorar i fer conèixer les seves marques. Per això hi participen algunes de les grans empreses locals de consum com el Corte Inglés, Damm, Henkel, Pascual (necessitada de refer la seva imatge després del boicot als seus productes), Coca-Cola, Gallina Blanca, Panrico Donuts o Roca, per indicar els casos més clars.

Hi ha una altra família d’empreses que per la seva activitat tenen una continua interrelació amb els poders públics. Aquests són, en alguns casos, clients molt importants. Però sobretot regulen la seva activitat (i el seu negoci): exploten concessions públiques, o activitats subjectes a regulacions degudes a les seves característiques específiques o fins i tot una part del seu negoci té a veure amb la recaptació d’impostos (com va resultar palès a la lluita de l’aigua). Es tracta d’empreses que tenen una relació quotidiana amb l’Administració i que estan disposades a col•laborar a canvi d’obtenir un tracte benèvol en el seu negoci principal. Són empreses amb molts recursos i per tant amb capacitat de rascar-se la butxaca per finançar activitats. Un cost que possiblement recuperaran amb un tracte favorable en altres camps. Alguns dels sponsors cauen directament en aquesta categoria: Endesa (Fecsa), Telefònica, Iberia, Agbar, Abertis, Indra i fins i tot el Corte Inglés, tan beneficiat per la política urbanística de l’Ajuntament o MediaPro (soci del projecte de ciutat àudioisual de Cal Aranyó).

L’existència de moviments socials que denuncien els abusos de moltes grans transnacionals ha fet que aquestes desenvolupin estratègies de rentat d’imatge, més interessades en presentar-se com el que no són que en rectificar les seves polítiques de fons. Pels seus continguts, el Fòrum és una bona ocasió per dur a terme aquesta política. Per exemple presentant-se com a defensors de la sostenibilitat ambiental quan es desenvolupen activitats que dia a dia la qüestionen. Aquest pot ser per exemple els casos d’Endesa (una empresa que està fent lobby contra l’acompliment de Kyoto, que explota centrals nuclears) o d’Agbar, ambdues promotores d’un creixement insostenible. O de les empreses lligades a l’automòbil (com és el cas de Toyota, que tracta de presentar el seus motors híbrids com la panacea medioambiental, o la gestora d’autopistes Abertis). O les promotores d’un model alimentari discutiblement sostenible (sense comptar els seus efectes sobre la salut humana). O empreses que com Indra, es presenten com a defensores de la pau i produeixen equipament militar. O empreses que com el Corte Inglés posen totes les traves possibles als que intenten esbrinar les condicions laborals dels treballadors de les seves subcontractes a països en desenvolupament. El Fòrum els hi ofereix una imatge de bones intencions a un preu relativament modest.

Patrocinar, gestionar, desgravar
Resulta també evident que molts dels patrocinadors són a la vegada gestors d’activitats concretes del propi Fòrum. No està clar si l’aportació com a patrocinadors és neta (aporten una quantitat de diners) o bruta (i després es descompten les retribucions per la seva participació). Si a més comptem que tindran desgravacions fiscals pel seu patrocini, tot indica que el Fòrum és sobre tot una campanya publicitària barateta. Incloent inclús una empresa de treball temporal con ara Randstad. No deixa de ser significatiu que sigui el model de treball temporal el que es plantegi com a model laboral d’un esdeveniment que pretèn cercar respostes als reptes seriosos que té plantejada l’humanitat. És una altra forma de dir que el que veritablement importa és l’espectacle i la publicitat.

SOS Monuments

El fòrum del Fòrum

SOS Monuments
Salvador Tarragó (president)

1 Davant les propostes manifestades per l’organització del Fòrum 2004, pensem que la seva finalitat última està més a prop de seguir conreant una imatge atractiva de Barcelona, dins la línia de ciutat cosmopolita, moderna, pluricultural, tolerant i progressista; característiques que, en molts casos, no es corresponen amb la realitat. La intenció seria bona en teoria. Ens temem, però, que el resultat estarà lligat una altra vegada a qüestions especuladores, superficials i de frívola política “cosmètica” pseudosocial.

2 L’impacte social i urbanístic del Fòrum 2004 no resultarà acord amb els hipotètics principis de la macroempresa, car no existeix integració ni cohesió social entre els suposats veïns de la zona, ni tampoc
amb la resta dels barris de la ciutat. Entre d’altres, la política de gratacels és equivocada, en ser elitista, culturalment aliena a la història de la ciutat i difícilment identificable amb l’esperit urbà mediterrani que hom pretén defensar. Malauradament no s’ha deixat de banda l’obsessió per l’.edificació d’espais públics “durs”, amb escassa inclusió de zones verdes autèntiques. Potser els organitzadors i dissenyadors han pensat més aviat en la creació d’un gran lloc per a manifestacions populars multitudinàries…

Positiu és que l’avinguda Diagonal s’hagi complert en longitud. Caldria, però, un percentatge adient, raonable, just i necessari d’habitatges de protecció oficial a una ciutat com Barcelona.

Fòrum 2004: sin motivo aparente

PILAR PRIM
Colectivo de Arquitectos

El conjunto del Fòrum, junto al mar, parece una versión definitiva de lo que Heron City fue un pequeño ensayo junto a la Meridiana. Su origen debe buscarse en el centro comercial. Ese es su referente y su modelo formal. El centro comercial exhibe sin pudor una mezcla obscena de todo. Una diversidad formal conseguida mediante tópicos visuales. El centro comercial ha conseguido reunir de forma estable y con aire acondicionado lo que se solía ver en las zonas lúdicas de las ferias de Muestras. Ese es el modelo de la arquitectura del Fòrum.

Por mucho que se quiera ver una faceta positiva en el centro comercial, lo único que atrae es la actividad que de forma regular se da en la ciudad. El centro comercial reúne una caricatura de todo lo que puede encontrarse en la ciudad y lo instala sobre varias plantas de aparcamiento. Con ello seca la actividad de la ciudad. La ciudad con centros comerciales es a largo plazo una ciudad cuyas calles sólo sirven para circular en coches presurizados, una ciudad en la que las calles se van volviendo “poco seguras”. El centro comercial es la muerte de la ciudad.

Del conjunto del Fòrum puede decirse lo mismo. Sus edificios concentran innecesariamente toda la falsa creatividad de la que son capaces un puñado de arquitectos. El fracaso de lugares como el Fòrum sería que a todos los arquitectos se les hubiera ocurrido hacer los edificios iguales, como si en una fiesta de disfraces todos acudieran con el mismo. Desgraciadamente eso no ocurre nunca. Su lógica es la de la máxima originalidad. Así habrá edificios triangulares, cúbicos o simplemente abollados, altos o muy bajos, torcidos o derechos, brillantes o rugosos. Están para satisfacer un instinto infantil: el de la novedad. El instinto del que se “aburre”.

Este afán por la novedad y por el consumo bulímico de formas es insaciable. Hace diez años la Vila Olímpica exhibía una variedad formal frívola en el contexto del Ensanche Cerdà. Para hacer “divertida” aquella parte de la Ciudad se llenó de excepciones y edificios singulares, edificios-puente sobre las calles, manzanas abiertas, manzanas atravesadas, manzanas circulares y manzanas partidas. Ahora precisamente por esa bulimia formal, la Vila Olímpica, al lado del Fòrum, no parece tan mala. Esperemos que un próximo evento dentro de diez o doce años haga menos malo el Fòrum.

La banalidad formal y el poco rigor de las formas que componen el nuevo espacio del Fòrum son la máxima expresión del repertorio barcelonés al uso, y contrastan con el orden y el rigor de los edificios del barrio de la Mina o la próxima Central Térmica del Besòs. El calificativo que más se le adecua es el que los propios promotores utilizan más a menudo al hablar del Forum: espectacular. En cualquier caso la crítica arquitectónica que no resiste el Fòrum es la de su utilidad. Sigue careciendo de programa ni de justificación que no sea la pura especulación. Nos viene a la cabeza una conocida frase del arquitecto Alejandro de la Sota, fallecido hace unos años: “La arquitectura o es culta o es popular, lo demás es un negocio”.

Los edificios, uno a uno, responden a este esquema pero algunos son notoriamente peores, incomprensibles y además no ayudan a lo poco aprovechable del conjunto. Otros sencillamente no están en su sitio. La pérgola fotovoltaica, por ejemplo, la veríamos mejor si formara parte del conjunto de la térmica y la incineradora, como un elemento de la escala de las infraestructuras energéticas de aquella parte de la ciudad. Nos lleva a pensar, estos días, en qué ocurriría si los alcaldes, en lugar de fotografiarse junto a ella, se fotografiaran junto a los gigantescos muros de la térmica. Esta arquitectura debería servir para ver con otros ojos la térmica, por un razonamiento que podríamos expresar así: si la pérgola fotovoltaica está bien, la térmica está mucho mejor. Si la pérgola pudiera nos gustaría que echara a andar y se fuera con la térmica para siempre y abandonara a la Familia Adams que la acoge ahora.

El Centro de Convenciones probablemente sobrevivirá al conjunto, y por su posición está más anclado en la ciudad que el resto -su propia geometría lo atestigua-. Su descomunal tamaño hace en realidad, por simple masa, que todo lo demás orbite a su alrededor. Pero su mérito debería ser algo más que simplemente ser el más grande, o el que tenga la sala sin apoyos de mayor luz. Resulta significativo que los edificios menos interesantes estén en el centro del huracán, mientras aquellos que se encuentran en los bordes, tal vez por el compromiso con la trama existente, puedan verse con mejores ojos.

El peor sin duda es el edificio del Fòrum y probablemente el peor que los arquitectos suizos han construido hasta ahora. El edificio arranca de una difícil explicación sobre su origen, ya que no se parece al que ganó el concurso. El triángulo, una forma que tiene toda la lógica en una instalación militar, carece de sentido en un edificio de reunión; su forma no obedece a ninguna razón en ese contexto. Su construcción tampoco guarda la profunda trabazón que debe existir entre la construcción y el aspecto de los edificios. Tan sólo está construido como se pueda, su aspecto final nada tiene que ver con la técnica empleada. Su acabado final -rodeado de tanto misterio en la fase de proyecto- no hace más que aumentar la sensación de decepción. Mientras se ha hablado de que Antoni Tàpies hiciera algo en ese edificio, pensamos que lo mejor que hubiera podido hacer era forrar todas las fachadas. Las fachadas actuales son como las de cualquier discoteca de la periferia de la ciudad. Es sin duda, no sólo el menos logrado de los edificios del Fòrum, sino probablemente de la ciudad entera. Sólo hace gala de una cosa y es de encajar adecuadamente en el circo arquitectónico que representa el Fòrum y que encarna el papel principal y más patético sobre la pista, el de la mujer barbuda.

Todo este circo no es casual. Tiene un sentido. Responde a un mecanismo conocido. Se trata de generar un nuevo centro de la ciudad. El más moderno. Ese centro se aleja lo suficiente de los límites actuales de la ciudad para permitir que los terrenos colocados entre uno y otro límite adquieran unas plusvalías suficientes para que, además de financiar la operación, generen pingües beneficios tanto al ayuntamiento de Barcelona como a las empresas que han colaborado en la operación. Ése es el verdadero motivo del Fòrum 2004. Barcelona Meeting point sí, pero cultura no.

Els números del Fòrum

ANDRÉS NAYA

El cost de les obres
Inversions. El cost de les obres que es realitzen al Fòrum és de 2.860 milions d’euros, és a dir, 475.864 de les antigues pessetes. A aquesta quantitat s’han de restar els 670 milions d’euros de les obres que s’han deixat per més endavant (Campus Universitari, habitatges per a joves, una residència per a la gent gran i el zoo marítim). Un import criticat per desmesurat, doncs la ciutat té pendents altres necessitats socials i, encara avui, a l’hora de discutir el Pla d’Actuació Municipal (PAM), l’argument constant és que no hi ha diners. A la ciutat hi ha reivindicacions de barri pendents, pisos amb aluminosi que porten 11 anys esperant, un dèficit d’equipaments que afecta tots els districtes i un llarg etcètera.

De més a menys. L’any 2000 el diari Avui xifrava les inversions del Fòrum en 901,52 milions d’euros. Dos anys després s’actualitzava i ens assabentàvem per La Vanguardia que el Fòrum ja costava 1.739 milions d’euros. L’última xifra que ens ha facilitat el mateix Fòrum és de 2.190 milions. Molt més del doble del pressupost anunciat. Un augment tan considerable en tan poc temps no és normal.

Inversions estrelles. Les tres inversions més grans són: l’Edifici Fòrum, el famós triangle: 72,12 milions d’euros. El Centre de Convencions, el més gran de l’Europa del Sud:102,17 milions d’euros. El port esportiu de Sant Adrià: 51,87 milions d’euros. Ha quedat per a una segona fase la construcció del zoo marí que, amb un altíssim cost i un enorme impacte ambiental, transforma en terra “ferma” una part del que avui és el mar.

Públiques i privades. Les xifres oficials ens diuen que dels 2.190 milions d’euros invertits, la meitat de la inversió és privada i l’altra meitat pública. Es construeixen 11 hotels, 800 habitatges i més de 100.000 metres quadrats d’oficines. Després la privatització farà la resta: el Centre de Convencions el gestionarà Generale Location i es parla que a la nova zona de banys hi haurà entre d’altres instal•lacions un club (privat?) de Talassoteràpia. Sense oblidar el port esportiu que, com ve sent natural, serà gestionat per l’empresa Marina Premià, lligada a interessos immobiliaris de la capital del regne.

Al març de 2001 l’urbanista Jordi Borja declarava a La Vanguardia: “L’edifici Fòrum, que és de promoció pública, no pot ser destinat a centre de convencions per a la iniciativa privada, que ja obté suficients beneficis amb els hotels”

La Mina. Davant els 2.860 milions d’euros que s’inverteixen en les obres del Fòrum, per a la rehabilitació del barri de la Mina només es van aconseguir 95 milions d’euros. Un pla urbanístic que compta amb recursos insuficients i que obliga a portar un ritme lent d’execució.

Les obres, que no afecten la totalitat del barri, acabaran, si tot va bé, l’any 2010. Els veïns, que malviuen de fa anys en uns immunds blocs, estan estupefactes davant la doble velocitat de les obres. El Fòrum és molt ràpid, la Mina lenta. Les inversions de caire social encara són menors. És el resultat de ser o no ser una prioritat.

El cost del Fòrum
Protesta per discriminació. No podem donar les xifres reals i detallades perquè senzillament, l’oficina del Fòrum 2004 ens les ha negat.

Diuen que les previsions i els conceptes del costos no són públics. Ni ho entenem ni ho podem compartir. Són majoritàriament diners públics i tenim dret a saber com i quant es pensen gastar en les diferents activitats. En diverses ocasions els vam sol•licitar i ens els van negar reiteradament. Un correu electrònic al senyor Jordi Oliveras no va tenir resposta.

La xifra última. El 16 de gener d’aquest any es va actualitzar per última vegada el pressupost del Fòrum. Es va aprovar augmentar de 327 milions d’euros a 341,8,un augment de 56.870 milions de pessetes. D’aquests, 42 milions formaven un “fons de reserva” per a imprevistos. Una quantitat molt elevada. És el preu a la improvisació?

Qui aporta els diners. El 60,9% els aporten les administracions: Ajuntament, Generalitat i administració de l’Estat (20,3 milions d’euros cadascú). La resta,133 milions, la venda d’entrades, convenis i llicències comercials i patrocinadors (82 milions d’euros). Es preveu treure 6 milions d’euros per la venda d’actius un cop finalitzat el Fòrum.

Què costa cada activitat. Davant el silenci i tenint com a referència l’import dels ingressos (341,8 milions d’euros) i un pressupost actualitzat i pormenoritzat que va publicar El País l’any 2001, podem afirmar sense molt risc d’equivocar-nos que la programació d’actes junt a les operacions i inversions que s’han hagut de fer perquè es puguin portar a terme, suposen un 70% (233 milions d’euros). La promoció de l’esdeveniment, viatges i campanyes de publicitat, un 20%. Finalment, l’organització suposarà un 10% del total.

A la semblança d’un parc temàtic. 341,8 milions d’euros per gastar en 141 dies. Una mitjana de 2,3 milions per dia (quasi 400 milions de pessetes cada 24 hores). Monumentalitat, exageració i excés d’oferta. I tot concentrat pràcticament en un sol espai, vallat, evidentment. Només es gasten 15 milions d’euros en els diferents espectacles realitzats fora del recinte. Volem recordar que la dimissió de Josep Caminal, entre d’altres raons, es va produir per considerar excessiu el pressupost.

Autofinançament. Ens venen que s’està treballant perquè no hi hagi dèficit, és a dir, que el Fòrum s’autofinancïi. Un autofinançament amb diners de tots nosaltres. Els diners de les administracions surten dels impostos que paguem religiosament, les entrades les paguem nosaltres i els patrocinadors ens ho cobraran d’una manera o una altra.

Les exposicions. Menció a part mereix l’apartat de les mega-exposicions. Uns costos desmesurats que han estat molt criticats. Cinc exposicions costen 18,2 milions d’euros. Resaltem l’anomenada “Veus”, que costa 6,4 milions d’euros. L’any 2002, en una de les crisis del Fòrum, es va anular una
exposició contractada a un amic de Maragall degut al seu elevat pressupost (12 milions d’euros). Pep Subirós va declarar a El País que el Fòrum “acabarà exercint com a pessebre gremial amb què gratificar els submisos i tractar de fer callar els descontents”.