Archive for Juny, 2009

Turistas encantados, barceloneses cansados

Juny 28, 2009

(La Vanguardia)

Todos los turistas consultados a pie de mar sobre la proliferación de buscavidas en las playas de Barcelona manifestaron estar encantados. Ninguno había visto un arenal con tantos servicios. Uno puede beber toda la cerveza que quiera a un precio muy económico, relajar las cervicales por sólo cinco euros, engalanarse para la noche con tatuajes de henna y abalorios… Pero las consecuencias de estas actividades son muy dispares. Ninguno de los visitantes de la ciudad se había planteado los peligros higiénicos que implica beber de una lata escondida en un contenedor de basuras para que la policía no la decomise. Los chiringuitos están hartos de la competencia desleal de los vendedores ambulantes de cerveza que no pagan impuestos. El Col·legi de Fisioterapeutes ya advirtió que un masaje mal administrado puede conllevar incómodas lesiones. Y los barceloneses comienzan ya a sentir cierto hartazgo por la insistencia utilizada por los vendedores de todo tipo para asegurarse unos ingresos. Cada vez son más las zonas de esparcimiento de Barcelona en las que a cada poco rato hay que decir “no, gracias” a un latero tras otro.

La crisis llena las playas de personas que se las ingenian para sobrevivir

Juny 28, 2009

Luís Benevenuty (La Vanguardia)

El sudafricano de 33 años Mduduzi espera sin convencimiento encontrar un empleo antes de que el frío regrese a Barcelona. Entre tanto, pasa el día haciendo esculturas de arena en la playa de Sant Sebastià a cambio de la voluntad. Con el sol llegan a los arenales de la ciudad docenas de buscavidas con objetivos dispares. Muchos ya vendían latas en la Rambla. Pero no son pocos los arrastrados por la crisis. Aunque Barcelona prohíbe toda mendicidad y venta ambulante, los agentes vigilan sobre todo la repercusión sobre el orden público. No es igual moldear la arena que vender cerveza. Las dificultades multiplican este año la presencia de tatuadores de henna, artesanos del collar y una suerte de aventureros trotamundos que vistos en la tesitura tampoco echan de menos en demasía las nóminas puntuales y los domicilios fijos.

“Yo trabajaba ayudando a un amigo a pintar casas –relata Mduduzi–. Así pude mudarme de una casa okupada cerca de la Rambla a una habitación en elbarrio del Clot. Pero el trabajo fue escaseando, y medio año atrás mi amigo dejó de necesitar mi ayuda. Ahora llevo cuatro meses en la playa. Con las esculturas me saco 20 o 30 euros al día. Por aquí ronda buena gente. A veces pedimos pescado en el puerto y lo freímos. Lo único que me preocupa es el frío. Pero no pienso ni regresar a mi país ni volver a embarcarme”. Un pakistaní de 20 años que dice haberse rebautizado como Xavi asegura que él tampoco está dispuesto a regresar a su país: “Demasiada violencia. Por eso hace dos años y medio me fui a vivir a Grecia”.

Mduduzi trabajaba en un gran pesquero. Las travesías por el Atlántico duraban meses. Entre ellas vivió en Brasil, Argentina, Perú… “Pero en ese trabajo pasas mucho tiempo encerrado en un espacio muy reducido con muchas personas muy diferentes: chinos, filipinos, pakistaníes… Siempre surgían problemas. En el 2007 atracamos en Barcelona y la ciudad me encantó. Me di cuenta de que estaba harto del barco y lo dejé zarpar. Aquí hay muchos rateros, especialmente en verano, pero nadie te apuñala para quitarte los zapatos. La gente de Barcelona es encantadora. Y mientras no haga fuego y tenga mis alrededores sin basuras, la policía está contenta”. “Ya vendí tatuajes de henna en la playa el otro verano, cuando me vine de Grecia porque me aburría”, retoma el pakistaní que asegura llamarse Xavi. “Pensé que este año no tendría que volver porque a veces conseguía trabajo de albañil en la puerta de una tienda de ladrillos de Sants”. Añade que no importaba que no tuviera papeles. “Pero ahora va tanta gente que no me cogen nunca porque estoy muy delgado. Estos días hay más competencia en las playas que el verano pasado. Algunos días no gano dinero. Pero me encanta Barcelona. La gente es maravillosa. Y la policía te quita los tatuajes y el dinero, pero te respeta y no te pega. No me marcharé. Ahora me llamo Xavi. Seguro que en un par de años consigo los papeles y encuentro un trabajo”, termina con el entusiasmo que regalan sus 20 años.

La italiana Vanessa Masieri tiene 28. Dice que pasará el invierno en Sudamérica, que al otro lado no hace frío. “Y con lo poco que ahorre aquí, viviré bien”. Mientras vende collares y pulseras por la playa de la Barceloneta, relata que aprendió artesanía en un viaje a India. “Antes hacía los abalorios para mí misma, pero ahora hay poco trabajo y mal pagado. No dejaré que me esclavicen de nuevo. No puedo poner más copas”. Agrega con un mal gesto que ya sirvió demasiadas mesas mientras estudiaba Bellas Artes en Londres. “Me di cuenta el día en que la Guardia Urbana me multó y confiscó todo el género en el Park Güell. Perdí meses de trabajo. Pensé en buscarme otra cosa, pero me dije que seguiría con lo mío. La policía este verano es muy estricta. Aun así, gano 50 euros diarios. Vivo en una casa okupada en Sant Boi. No está en condiciones para pasar el invierno, pero entonces espero estar camino de…”.

“Es que esta vida engancha y atrapa –tercia el checo de 46 años Eugen Barczi–. Yo también empecé así y ya llevo 20 años persiguiendo el sol”. Dice que estudió Periodismo en Praga, pero que ganaba más como pizzero en Italia que escribiendo crónicas en su país. “Pasé muchos años en la hostelería y recogiendo frutas…, pero era muy duro”. Hace cinco años descubrió que podía ganarse la vida haciendo esculturas de arena en las playas españolas. “Muchos ayuntamientos te pagan por ello. Barcelona no, pero su policía no molesta. Lo malo es que ahora los tractores de limpieza me destrozan las esculturas. Con lo que me da la gente, gano unos 30 euros diarios. No tengo casa. No he de pagar luz, agua, gas, hipoteca… Tengo una amiga pintora holandesa y a veces duermo en una cama”.

Eugen lleva medio año aquí. “Nunca había visto una ciudad igual… adoro a Gaudí. Hay muchos rateros, sobre todo en verano en la playa, pero a mí poco pueden quitarme”. Mduduzi lamenta el robo de su móvil, pero no mucho. No tiene donde enchufar el cargador. Preguntado por sus planes de futuro, Eugen di- ce que estará en Barcelona hasta que llegue el invierno. “Entonces me marcharé a Almería o Málaga. Allí puedes vivir en la playa en pleno invierno… Pero mi objetivo es vivir en el Himalaya antes de cumplir los 50 años. Allí se puede aprender sobre la paz. En la vida no hacen falta tantas cosas”.

L’allau d’obres agreuja la crisi a les botigues i els restaurants de BCN

Juny 28, 2009

• L’ajuntament no ofereix ajudes, però replica que les intervencions dinamitzaran l’economia
• Els comerciants demanen més informació per afrontar les 340 actuacions previstes a l’estiu

(El Periódico)

S’han convertit en un motor d’ocupació local i en la llavor d’una futura ciutat millor, però són un càstig per al comerç i la restauració en un moment ja delicat pel flagell de la crisi. L’allau d’obres als carrers de Barcelona, on a l’estiu n’arribaran a coincidir fins a 340, fa caure, en molts casos en picat, la facturació dels negocis afectats per la proximitat de tanques, rases i maquinària fins al punt de derivar en tancaments i situacions molt delicades per als comerciants. Aquests reclamen amb urgència una informació més àmplia i més anticipada sobre els calendaris d’obres per poder prendre mesures contra la caiguda de les vendes.

Els treballs que alteren tant les rutes dels vianants com les dels vehicles travessen de cap a cap la ciutat, en forma de millores de vials, rases per renovació de serveis i creació de nous espais. Des de l’intercanviador de Provença-Diagonal (que suma quatre anys de treballs), fins a les afectacions pels túnels de l’AVE que han retallat l’espai públic a Sants i la Sagrera, passant per la reforma de la Gran Via, el dipòsit pluvial d’Urgell, la nova avinguda de Roma, la reurbanització de desenes de petits carrers, General Mitre, plaça de les Glòries i una infinitat, la xifra s’ha disparat per efecte del pla Zapatero per activar l’ocupació. Només les intervencions actuals en aquest concepte (amb ajudes estatals) ja sumen més de 200 obres, a les quals s’afegiranmoltes altres en les pròximes setmanes, encara que no totes afecten la via pública.

I si les molèsties sempre generen queixes entre els veïns i comerciants, l’actual conjuntura econòmica ha multiplicat l’efecte dels habituals perjudicis. Amb el consum ja a la baixa, els negocis són encara més sensibles als factors externs. El perjudici arriba per múltiples fronts, sigui perquè les tanques o rases compliquen l’accés a les botigues o restaurants, o impedeixen que aquests muntin les seves terrasses, o perquè generen tal quantitat de pols i soroll que espanten els clients de la zona.

PLANIFICACIÓ / El president de la Fundació Barcelona Comerç, que aglutina els eixos comercials de la ciutat, Joan Mateu, admet que les obres «són importants i necessàries» però certifica que quan un carrer està afectat «s’hi transita menys i, per tant, es ven menys». Davant aquest mal inevitable, i vist que la llei que preveia descomptar una part de l’impost d’activitats econòmiques ja no els serveix, perquè aquest ha estat pràcticament eliminat, el col·lectiu reclama, com a mínim, informació exacta i anticipada per poder organitzar-se. D’aquesta manera, els afectats podrien preparar campanyes promocionals per mirar de compensar el greuge, fins i tot planificar les seves vacances en l’etapa de més afectació i, sobretot, poder realitzar amb exactitud les seves comandes i preparació d’estocs.

El sector de la restauració pateix el mateix mal, especialment a l’estiu, quan les terrasses suposen un important reforç. Les obres suposen la retallada o supressió de desenes d’espais per a les vetlles d’estiu.
Els comerciants es queixen que l’avís d’obres arriba normalment quan la temporada ja està en marxa i les seves compres de gènere no tenen marxa enrere. En aquests casos, es veuen molt perjudicats per l’acumulació de productes sense sortida.

El regidor de Comerç i de Promoció Econòmica, Jordi William Carnes, assumeix la incomoditat que suposen les obres però assegura que l’ajuntament posa en marxa tots els mecanismes possibles per minimitzar els danys. Tant amb la planificació més òptima, que permeti simultaniejar obres en una mateixa zona, com amb l’impuls de la comissió d’obres, que en l’actualitat ja es reuneix un parell de vegades a la setmana amb l’objectiu d’organitzar calendaris i informar els afectats. Aquest grup integra tant personal de mobilitat com de districtes i diferents tècnics. El regidor assegura que a mitjà termini es produeix un benefici per a la comunitat i que els mateixos afectats acostumen a veure’s compensats amb les millores en el seu entorn.
No obstant, en alguns casos no es pot apel·lar a la paciència. L’associació d’afectats de l’entorn de Rosselló (que sumen quatre anys d’obres) ja està vivint els primers tancaments de comerços, després d’haver patit una vertiginosa caiguda de vendes i un infern de pols, soroll i problemes d’accés i mobilitat.

El segon túnel de Vallvidrera obre el debat del nou enllaç amb Barcelona

Juny 28, 2009

• El tripartit estudia dues galeries cap a la Ronda del Mig, i l’ajuntament, una altra sortida de l’Eixample
• Tabasa encarrega l’estudi per ampliar una via que dobla el trànsit de quan es va obrir el 1991

(El Periódico)

La galeria única amb tres carrils reversibles del túnel de Vallvidrera té data de caducitat per raons de seguretat i d’augment de trànsit. El nombre de vehicles s’ha doblat des que es va obrir el 1991 fins a arribar a 35.000 cada dia. La Generalitat ja ha decidit excavar un altre pas que permetrà separar les calçades. L’empresa pública Tabasa, concessionària de la via de peatge, encarregarà al setembre l’estudi informatiu de l’obra, amb el seu impacte ambiental i les alternatives per enllaçar la boca sud amb la trama urbana de Barcelona, segons va revelar ahir el president de Tabasa, Josep Mir. El tripartit i l’ajuntament tenen clar el desdoblament, però hi ha diverses opcions sobre com i on fer la connexió amb Sarrià i l’Eixample.
La concessionària ha encarregat
una sèrie d’estudis per desenvolupar l’ampliació i els accessos pel sud i ahir els va presentar públicament al Col·legi d’Enginyers de Camins el conseller d’Obres Públiques, Joaquim Nadal. S’hi ofereixen unes alternatives per al trànsit d’entrada i sortida fins a arribar a la boca sud situada a l’anell de la plaça de Borràs. No obstant, són propostes que com va reconèixer Nadal, «s’hauran de decidir amb l’ajuntament».

TRAÇAT PARAL·LEL / Aquest primer treball de documentació preveu construir la segona galeria, de dos carrils i en direcció sud, de forma paral·lela a la ja existent fins a desembocar a la Via Augusta, i reservant el pas actual per al trànsit cap al nord, de sortida de la ciutat. A aquest túnel se li afegeix un ramal que es bifurca de la galeria abans de la boca sud i es dirigeix, per sota de la rotonda de Can Caralleu i la Ronda de Dalt, cap a l’avinguda de J. V. Foix.
Des de la plaça de Borràs i cap a la Via Augusta es planifica una altra galeria per donar continuïtat a la circulació pels carrers del Cardenal Sentmenat, Gòsol i Castellnou fins a arribar a la plaça de Prat de la Riba i la Ronda del Mig. En aquest punt hi conflueixen tant el carrer de Numància com l’avinguda de Sarrià, i són precisament els sentits oposats de la circulació d’aquestes vies i les seves funcions diferents d’entrada i sortida del pròxim Eixample els que apunten les preferències diferents de les institucions i de Tabasa. Els seus responsables insisteixen que el contacte és permanent, però les idees diferents existeixen i el debat està obert.
L’ajuntament considera que el que s’ha de facilitar no és el trànsit d’entrada, ja molt elevat i amb dificultats d’absorció (opció del carrer de Numància que penetraria fins a l’estació de Sants) sinó més aviat el de sortida, des de la trama de l’Eixample i la zona de la plaça d’Espanya cap al nord i sense entrar a la Diagonal (opció de l’avinguda de Sarrià a partir d’Urgell). El director de Mobilitat municipal, Àngel López, present en l’acte, va aclarir que aquesta és la combinació que discuteix l’ajuntament amb Tabasa, plantejament que resta utilitat al túnel bifurcat fins a J. V. Foix.
L’ajuntament creu que, en qualsevol cas, els 2,5 quilòmetres del desdoblament i uns accessos o uns altres es poden realitzar per separat i que la primera és una obra acceptada per tots per millorar la seguretat, augmentar el transport públic en autobús (un trànsit difícil en l’actual galeria) i donar un millor servei a qui paga el peatge.

IMPACTE AMBIENTAL / Nadal va reconèixer que l’estudi per ampliar el túnel arriba en plena crisi quan fins i tot es replanteja el model de desenvolupament econòmic, fet que podria qüestionar la posada al dia de l’autopista. Va dir que comparteix les cauteles que havia expressat el socioecòleg Ramon Folch sobre el creixement il·limitat de vies de gran impacte en l’entorn i la necessitat d’extremar ara la protecció de Collserola, però va considerar «imprescindible» continuar invertint per reduir el dèficit que Catalunya té en infraestructures.
La radiografia de l’usuari del túnel revela que el conductor mitjà és un home de 26 a 40 anys que va sol en un cotxe de gamma alta i es desplaça en dia laborable de casa a la feina entre Sant Cugat i Barcelona. Els caps de setmana el trànsit baixa fins a menys de la meitat.

Segons l’Ajuntament, les obres del TAV a la Sagrada Família s’iniciaran d’aquí a un mes

Juny 13, 2009

A. Ballbona (El Punt)

Barcelona Els talls de trànsit i les obres de perforació del pou de ventilació del TAV que s’ha de fer al barri de la Sagrada Família, a prop del temple, començaran d’aquí a un mes. Així ho va assegurar ahir Ramon García-Bragado, tinent d’alcalde d’Urbanisme de l’Ajuntament, després que ahir aquest diari va publicar la informació sobre la preocupació dels comerciants per l’inici imminent d’aquests treballs. No obstant això, i a pesar de la pregunta expressa d’aquest diari, fins ahir l’Ajuntament –com l’ens ferroviari Adif– havia evitat donar una data orientativa de quan podria començar l’obra de construcció d’aquest pou, a la cruïlla dels carrers Mallorca i Padilla, i per tant, la temuda afectació a veïns i comerciants. García-Bragado va indicar que la setmana que ve –en concret, dimarts– començaran els treballs previs per desviar els serveis, i que a mitjans del mes que ve ja s’iniciarà l’obra pròpiament del pou de ventilació, el segon dels deu que s’han de construir per al túnel del TAV pel centre de Barcelona.

Quant als talls de trànsit i la reordenació de la mobilitat a la zona, la intenció municipal és deixar almenys un carril obert a la circulació, per provocar la mínima afectació possible. L’Ajuntament també es planteja organitzar visites dels comerciants i veïns d’aquest punt al Clot, on ja s’està fent el primer pou de ventilació de la línia del TAV, amb la intenció de tranquil·litzar-los.

Les associacions de veïns no volen més pisos a la Meridiana

Juny 13, 2009

Píndoles (Avui)

Les associacions de veïns de la Sagrada Família, Fort Pienc, Clot-Camp de l’Arpa i el Poblenou s’han posicionat en contra que es construeixin pisos en el tram de Meridiana que va de Lepant a la plaça de les Glòries. Reclamen que es mantinguin les zones verdes previstes i denuncien els endarreriments que va acumulant la transformació de les plaça de les Glòries, els Encants i els voltants.

Fracassa l’intent del bipartit de tancar el cas Vilaró

Juny 13, 2009

El govern critica l’ús partidista de l’agressió | CiU vol explicacions sense demanar dimissions | ERC defensa un acord per girar full

Cristina Palomar (Avui)

Gairebé un any després, el cas Vilaró segueix portant cua i ahir es va produir un nou enfrontament entre govern i oposició a la comissió extraordinària de mobilitat. Els intents del bipartit de tancar la polèmica per les agressions que va patir el cap de la Guàrdia Urbana, Xavier Vilaró, durant la celebració de la victòria d’Espanya a l’Eurocopa el juliol del 2008 van fracassar tot i tenir a favor el sobreseïment provisional del cas. Tant CiU com PP es van agafar a l’informe dels Mossos que qüestiona la versió de Vilaró per remarcar que seguiran exigint explicacions.

La sessió es va convertir en una hora i mitja de retrets continus, sobretot entre el bipartit i CiU i PP. La regidora de Seguretat, Assumpa Escarp, va negar que s’hagués amagat informació sobre l’agressió i va acusar directament CiU d’instrumentalitzar políticament el cas. “Llancen ombres de dubte per treure rèdits polítics que no fan més que generar desconfiança”, va lamentar.

El portaveu del grup municipal de CiU, Joaquim Forn, va replicar Escarp amb crítiques per la falta de transparència del govern i “la descoordinació i la falta de respecte institucional entre cossos policials”, i va recordar que la seguretat ha d’estar per sobre de les “lluites corporativistes”. A més, davant els intents d’Escarp de girar full -cosa que també va exigir sense èxit el regidor d’ICV-EUiA, Quim Mestre, i, des de Sabadell, el conseller d’Interior, Joan Saura-, Forn va avisar que només deixaran de parlar del cas Vilaró “quan s’arribi al fons”. Això sí, va deixar clar que no demanaran dimissions.

La regidora popular Àngels Esteller es va afegir a les recriminacions de CiU i va acusar el govern de Jordi Hereu de voler “utilitzar la Guàrdia Urbana com a escut per defensar la seva acció de govern equivocada”. Només ERC va optar per mirar-se els toros des de la barrera. El regidor Ricard Martínez va constatar que la comissió no servia per a res, va retreure a la resta de grups la seva “frivolitat” i va demanar un acord per tancar el cas per evitar seguir posant en dubte la credibilitat dels cossos policials.

LA BARCELONA APARADOR I LES ALTRES BARCELONES

Juny 7, 2009

(Editorial)

Des de fa anys se’ns ha explicat que tots els districtes de Barcelona són igual d’importants, que tots es mereixen els mateixos serveis, les mateixes infraestructures, els mateixos privilegis. Se’ns diu que a tots els districtes se’ls dóna el mateix tractament, en la mesura del possible. I pel que ve al cas, “en la mesura del possible” és la clau de tot plegat, perquè dóna marge fins i tot a no fer res.

En certa manera és lògic i normal que hi hagi grans diferències entre els barris barcelonins. En primer lloc, vivim en un món desequilibrat on les tendències negatives arriben a totes les escales. A més, vivim en una ciutat amb una llarga història a l’esquena, i si per exemple Sant Gervasi era segles enrera un indret idíl·lic on els burgesos s’hi feien construir torretes d’estiueig, és raonable que a dia d’avui el barri continuï essent una zona benestant. De la mateixa manera, i sense deixar de situar-nos a la part alta, si a Nou Barris no sovintegen les cases amb magnòlies al jardí ni les finques envoltades de tanques de buguenvíl·lees és perquè als anys 60 el desarrollismo va crear una necessitat de mà d’obra que es va veure resolta amb l’onada de treballadors que van arribar a una Barcelona amb uns problemes d’habitatge que s’escapaven de les mans de les autoritats del moment. I el resultat de tot plegat va ser la proliferació del barraquisme i dels barris d’autoconstrucció a llocs com Nou Barris, entre d’altres zones perifèriques.

Feta palesa la realitat, preguntem-nos per què, amb tants anys de democràcia social i progressista, tot continua tan igual. Certament hi ha hagut millores en els districtes menys agraciats a conseqüència, sobretot, de les reivindicacions de les associacions de veïns que encara ara actuen amb força però en una direcció menys clara i massa polititzada, però com és que si des de l’Ajuntament de Barcelona s’ha treballat “per fer arribar Barcelona a tots els racons de la ciutat” els resultats no brillen per la seva evidència?

Posem un exemple: els parcs. Els parcs són un element que dóna benestar als ciutadans. No són vitalment necessaris si els comparem amb el transport públic o els centres d’assistència primària, però són convenients en una ciutat dura i grisa com la nostra. Als barris rics hi ha molts parcs, moltes places i molts jardins, i tots ells estan ben cuidats, amb els seus caminets, els seus grans arbres, i les zones de joc netes. A més, s’hi fan parcs nous, com el de Joan Raventós, a dalt de tot de Major de Sarrià, que fa goig de veure, amb tanta roca natural i tantes plantes. Als barris en vies de desenvolupament, en canvi, la zona verda costa més de trobar. Potser és una afirmació massa sensacionalista però sembla ben bé que els parcs que es projecten de nou o es reformen els facin procurant que “no els puguin fer malbé”, i per això els fan de ciment i formigó, i que “no fomentin la inseguretat ciutadana”, i per això els fan oberts, sense obstacles, sense quasi arbres.

La Barcelona que s’ensenya a l’aparador evoluciona més ràpid que la que hi ha a la rerebotiga, que s’ha quedat apartada i marginada. Però no hi ha ni dues ni tres categories de ciutat, Barcelona és una i plena, i el que és preocupant és que els responsables no ho assumeixin i no canviïn d’estratègia. Estan consolidant entorns socials impossibles amb els que serà difícil assumir els reptes que ens vénen, i tot és qüestió de plantejament: per molt que diguin, no tracten igualitàriament els diferents barris i, el que és pitjor, no tracten de la mateixa manera a les persones que hi viuen. Però ja se sap, mentre facin el que fan “en la mesura del possible”, anem venuts.

Protagonistas de los años setenta exigen a las administraciones que la Rambla vuelva a ser un punto de encuentro ciudadano

Juny 7, 2009

“No es agradable ir esquivando turistas despistados a punto de sacarte un ojo”, dice el dibujante Nazario, vecino de la plaza Reial | “En un solo mes me han atracado más veces que en cuarenta años” | “Los que opinan en las esquinas deberían pasar una noche en el calabozo”

Luis Benvenuty (La Vanguardia)

La Rambla, con todas sus contradicciones y enfermedades crónicas, fue en los setenta un hervidero de ideas, uno de los exponentes de la inflexión histórica que atravesaba España, un cruce de caminos de artistas, intelectuales, políticos… En el paseo barcelonés confluyeron la transición democrática, las noches más elegantes del Liceu, el arte, la ingenuidad y, más tarde, el sida, la heroína, la masificación turística. Ahora los recuerdos y las leyendas se mezclan en las mentes de algunos de los protagonistas de aquellos turbulentos años. No creen que pueda revivirse el pasado, ni siquiera lo ven conveniente, pero piden a las instituciones que la Rambla vuelva a ser un punto de encuentro ciudadano.

A Madame Arthur tampoco le gustaría

Si levantara la cabeza, a Madame Arthur no le gustaría el espectáculo que hoy ofrece la que fue su Rambla. “Se ha confundido la libertad con libertinaje. Esos homosexuales que hay en la Rambla, metidos en coches, son un escándalo. Muchos roban a sus clientes, y aún hay gente que se vuelve loca por ellos”, declaró en 1983, siete años antes de su muerte, al diario El País.Madame Arthur nació en Salamanca en los años treinta. Pionero del transformismo en Barcelona y en España – en la España de la dictadura-,animal del escenario, Modesto Mangas Mateo, el mismo que aparece con fular en la instantánea recaudando fondos en la Rambla a mediados de los ochenta para la lucha contra el cáncer, fue una de esas personas que antaño hicieron del paseo más bonito del mundo un lugar muy diferente. Sobre las tablas del Barcelona de Noche, dejó sin palabras a Federico Fellini. Franco le concedió la Medalla del Mérito del Trabajo, y también le metió dos o tres meses en la cárcel por escándalo público.

El agitador cultural Joan Estrada recuerda cómo con la llegada de la democracia Madame Arthur gozó de una segunda juventud en los escenarios barceloneses.

Esta estrella del cabaret profundamente religiosa y defensora de los derechos de los homosexuales no fue el único personaje de la Barcelona canalla que sedujo a la bohemia de la Rambla.
María, la prostituta otrora habitual de los aledaños del emblemático drugstore del Liceu, para muchos la sucesora en los años setenta de la Moños, fue también fuente de inspiración de artistas como Nazario y el mítico pintor Ocaña. Muchos aún se preguntan de dónde sacaba María aquellos espectaculares trajes. El director de cine Ventura Pons también la inmortalizó en su documental Ocaña, retrat intermitent.La leyenda urbana dice que María perdió la razón por culpa de los militares norteamericanos que llegaban al puerto de la ciudad.

——————————————————————————–
A las instituciones y a la gente, porque los políticos no son los únicos responsables de la degradación de la tarjeta de presentación más conocida de Catalunya.

Ya hace tiempo que el dibujante Nazario, vecino de la plaza Reial, renunció a pasear por la Rambla. “No es agradable – refunfuña-esquivar turistas despistados a punto de sacarte un ojo, becarios con su guía de bares de plástico de moda, borrachos de despedida de soltero, prostitutas que se acuestan contigo o te roban la cartera.

No me interesan. Se están quedando hasta con la Boqueria. El Ayuntamiento no piensa en los vecinos, sino en hacer de Barcelona un Port Aventura para turistas. Nunca he estado allí, pero seguro que se parece a Barcelona”. Nazario dejó Sevilla en 1972. Vivió en la calle Comerç, en una comuna de fotógrafos y dibujantes. En la Rambla vendió sus primeras obras.

“Sacabas para comer y los bares te invitaban a copas. Barcelona estaba llena de locales de homosexuales. El clima de libertad sólo era comparable al de París. No vine tras la Barcelona canalla, Genet tampoco, pero los dos la encontramos. La Rambla era cada tarde un punto de encuentro. La gente de la parte alta bajaba a mirar a los artistas. Te encontrabas con Ocaña, Ventura Pons, Quim Monzó… Intercambiábamos ideas, surgían proyectos y colaboraciones, ganas de hacer cosas. La gauche divine de dinero iba a Bocaccio, y nosotros al Jazz Colom o a dar vueltas Rambla arriba y abajo. La gente se miraba a los ojos, y si uno te gustaba…”.

En 1978, el agitador cultural Joan Estrada, hoy uno de los responsables de la dirección artística de la sala Muntaner, fundó en el teatro Principal el espacio artístico Cúpula Venus, donde hasta 1983 despuntaron Loles León, El Brujo, ÁngelPavlosky, Pepe Rubianes… “La primera estatua fue un transexual andaluz, Barbarita, que iba de monja – dice Estrada-.Fueron los mejores años de la Rambla. Añoro su creatividad y frescura. Hasta Jiménez Losantos iba a al Café de la Ópera. Pero de repente irrumpió el caballo”. Y con la heroína, una delincuencia desquiciada de dedos temblorosos y, al poco, el sida. La realidad dio una bofetada a la ingenuidad. Muchos amigos murieron.

“Ya no hacía gracia hablar con los delincuentes – cuenta el guionista y escritor Xesc Barceló-.Nos hicimos mayores, nos profesionalizamos, tuvimos hijos y nos alejamos del chino. Dejamos de lanzar calderilla a los pies de la gente que salía del Liceu”. “Y vinieron los Juegos Olímpicos – tercia José Ángelde la Villa, propietario desde 1980 del bar Pastis de la calle Santa Madrona-.No empezaron en el 92, sino a mediados de los ochenta con un montón de obras. Yo apoyé la candidatura de París”. Dicen que el Pastis es patrimonio de Barcelona, al menos su retrete, porque fue muy empleado por Maurice Chevalier durante sus visitas a la ciudad.

“Quitaron los prostíbulos y condenaron a las meretrices a la calle – prosigue De la Villa-.Vendieron Barcelona por el mundo. Los turistas amables con dinero y un diccionario, los que querían comprender Catalunya, dieron paso a millones de borrachos. Los pisos se hicieron aparthoteles, la gente del barrio se marchó, rusos y pakistaníes compraron los locales para vender camisetas groseras y paellas precocinadas. Todo se despersonalizó y homegeneizó. En un mes me han atracado más veces que en cuarenta años”. Su irónico consuelo es que hoy priman en la Rambla los colores negro y rojo, “los de mi bandera”, los de la piel de las prostitutas y las latas de cerveza.

“Hay que hacer cumplir las ordenanzas contra la prostitución y la venta de alcohol en la calle, aunque haga falta llenarlo todo de policías y extraditar ilegales. No se puede tolerar tanta permisividad”. Estrada vive a pocos metros del Pastis y también le molestan los lateros y las despedidas de soltero. “Pero – dice-la solución no es sólo policial. La Rambla es mucho más segura que hace treinta años, pero la globalización la ha masificado. No es un fenómeno exclusivo de Barcelona. Si reabrimos el Principal, las prostitutas dejarán sus porches. Si ofrecemos arte, no vendrán tantas despedidas de soltero y no habrá tanta prostitución”.

En Nou de la Rambla, en el London, bar fundado en 1910, otrora cruce de caminos de músicos, hippies y policías, Elionor Beltran recuerda cómo los activistas políticos abandonaban sus pasquines cuando atisbaban a los agentes. “Me daban unos sustos tremendos. Sentías que formabas parte de algo. Ahora hay más luz, pero no alumbra nada. Tendríamos que vigilar quién se queda con los locales de la Rambla. Hemos dejado que se pierdan los comercios tradicionales yque nuestro paseo sea de una gente que sólo lo quiere para hacer dinero”.

La escritora y periodista Assumpta Roura se mudó a la Rambla en 1995. “Aún estaba de moda entre el artisteo, pero lo de los setenta ya era sólo leyenda. Sólo quedaba autocomplacencia. Barcelona, sus políticos y su sociedad civil, se adoraba a sí misma, se vendía al mundo entero”. En la finca vivía una transexual de Almería que hacía de estatua de doña Inés. “No sé si se llamaba Barbarita”. Regresó a Andalucía. Todos los que tenían contratos de renta antigua se marcharon. “Los pisos se llenaron de pakistaníes hacinados que trabajaban en los nuevos negocios de los alrededores. Empresarios catalanes intentaron comprar locales y hacer de la Rambla una prolongación del paseo de Gràcia, pero siempre aparecía un ruso o un pakistaní que ofrecía el doble y montaba un establecimiento de plástico”.

Alguna oferta le han hecho a la esposa de José Luis Maruenda por el traspaso de la coctelería Boadas, en la calle Tallers desde 1933. “La Rambla estaba llena de establecimientos con personalidad, incluso los de comida barata, pero los hijos no quisieron seguir con los negocios y los vendieron. Pero no todo en la vida es dinero. Si queremos a la ciudad debemos pensar qué herencia le dejamos. Sin el Boadas no habría conocido a Somerset Maugham, quien acuñó lo de que la Rambla es el paseo más bonito del mundo. Ni a Vázquez Montalbán, ni a Sagarra, ni a tantos escritores…”.

Maruenda se niega a servir sangría, a pesar de la creciente demanda. “Hay que disfrutar con lo que se hace”. Por ello prohibió la entrada a los hombres con pantalón corto y camisetas sin mangas. “El Ayuntamiento me dijo que tenía que quitar el cartel porque era discriminatorio; mientras, la gente hace lo que le da la gana en la Rambla. Barcelona es un circo para los turistas. Los que orinan en las esquinas deberían pasar una noche en el calabozo. Yo tengo esperanza en recuperar esto, quiero abrir un museo escuela de cóctel. Tengo un local visto y el Museo del Cóctel de Nueva York está dispuesto a asesorarme, también tengo contactos en el Museo de las Bebidas de Amsterdam, pero la calle Sitges es muy estrecha y hay problemas para hacer las obras porque…”. Maruenda ya tiene 75 años.

Barcelonins orfes

Juny 7, 2009

Els residents a les ciutats turístiques pateixen un inevitable sentiment de pèrdua irreparable d’espais en favor dels visitants

Quadern de ciutat, Lluís-Anton Baulenas (Avui)

En un dels seus lúcids articles, el professor Anton Maria Espadaler comentava fa uns quants dies a La Vanguardia l’efecte estrany que li provoca la sensació que edificis o parts emblemàtiques de la ciutat han estat abandonades pels nadius i deixades del tot en poder dels turistes. No és tant, doncs, el sentiment d’invasió sinó el de pèrdua irreparable. No cal dir que hi estem d’acord. I que, tanmateix, és una situació extrapolable a qualsevol de les ciutats importants del món que basen en el turisme i els visitants un dels seus potencials importants.

La ciutat esdevé forastera cada cop més als mateixos ciutadans, això és cert. Però el que m’agradaria comentar és l’altre aspecte de l’esquizofrènia afectiva dels barcelonins respecte a la seva ciutat. És un aspecte menys identificable, però igualment present. Barcelona, a diferència de Londres, per exemple, està ferida pel llamp de la modernitat a tot preu, a tota ultrança, que dirien els antics. Això fa que el sentiment d’orfandat s’escampi igualment, amb turistes o sense, quan, pràcticament sense haver-hi salt generacional, la ciutat se’t fa desconeguda. Anecdòticament podríem afegir que a Londres tenen els millors taxistes del món perquè esdevenir d’aquest ram professional és tot un honor i tota una dificultat. Els estudis són gairebé universitaris i, atenció, inclouen pràctiques sobre el carrer que consisteixen a memoritzar barris. De manera que si el ciutadà no sap ben bé on va però en fa una descripció, el taxista londinenc l’hi porta sense problema. Per què és possible això a Londres i no a Barcelona? Senzillament, perquè a la capital anglesa, el deliri per canviar-li l’aspecte contínuament o no hi és o hi és més restringit. O s’estén a noves àrees.

A Barcelona es confon la modernitat amb la renovació contínua. Un sap que és a Londres o a París sense necessitat que l’hi diguin. A Barcelona, tret dels lloc més identificables, això no passa. Hem venut potser massa cara l’ànima al diable del consum. La Rambla ja no és nostra. Ni els edificis emblemàtics gaudinians per més que ens puguin agradar més o menys. Els barcelonins es van retirant progressivament dels seus llocs. I com que a casa nostra la memòria històrica és ben curta, no acostuma a passar res. Però és que l’ànima ens l’hem venuda dues vegades. Sovint sembla evident que resulta més barat enderrocar i construir de nou que no pas restaurar. És mentida si en el còmput hi incloem els intangibles.

De vegades, la sensació que la ciutat se’ns en va de les mans és tan intensa que provoca un cert estat de xoc emocional. Barcelona està ben situada, arriba al 2009 en una bona posició, ben comercialitzada. Potser ja és hora que restringim l’horari de venda dels tiquets.