Urbanisme continuista

Lluís Brau
Arquitecte
La benvinguda voluntat de canvi, “obrim una nova etapa”, de l’Acord de Govern 2007-2011 sorprenentment no ha afectat l’urbanisme, on s’imposa el més estricte continuïsme.

L’àrea municipal d’urbanisme compta en el seu actiu amb polítiques de requalificació de l’espai públic, d’obertura del front marítim, o de rehabilitació de Ciutat Vella, que han merescut el general reconeixement de barcelonins i forans. Dels Jocs Olímpics ençà la valoració no ha estat en canvi tan unànimement positiva.

En els últims anys el sector immobiliari ha estat la locomotora de l’economia espanyola, i l‘urbanisme el protagonista d’aquest model basat en la revalorització de sòls agrícoles mitjançant el procediment administratiu de la requalificació urbanística. Barcelona no ha estat aliena a aquest procés, si bé amb un terme municipal petit, envoltada pel mar i per Collserola, sense sòl lliure per qualificar, ha hagut d’adequar el model hispànic a les específiques condicions de la ciutat. En comptes de requalificar urbanísticament boscos i conreus, la requalificació-revalorització s’ha plantejat en la transformació de sòls industrials a productes immobiliaris força més rendibles com són oficines, habitatge, comerç i hotels.

Al llarg dels últims 15 anys aquest ha estat el model urbanístic de Barcelona. Sense cap estratègia, debat, ni acord ciutadà que ho legitimi, discretament, peça a peça, polígon industrial a polígon, la ciutat, en un brevíssim termini, ha sofert la major transformació de la seva història, únicament comparable a l’ocupació de l’Eixample Cerdà i a l’enderroc de les muralles (fins a 200 modificacions del PGM; 1.200 plans urbanístics).

Als 80 Barcelona era fonamentalment industrial, a l’entorn del 70% de l’activitat. Pocs anys després, fàbriques, obrers i empresaris industrials han desaparegut pràcticament, la ciutat s’ha convertit en un suculent negoci immobiliari, en el gran centre de serveis, rutilant aparador turístic, buidat de la diversitat i complexitat que la mixtura social i econòmica comportava. Mancaria de rigor no destacar les millores quant a infraestructures i reserva de sòl per a habitatge, (30% protegit), nova activitat, espais lliures i dotacions que les àrees renovades han aportat.

No obstant, aquest model urbanístic de requalificació massiva de sòl industrial no té raó de continuar. L’exagerada utilització d’aquest mecanisme ha generat una immensa oferta de sòl més que sobrada per encarar folgadament l’inici de segle. Segons el Llibre Blanc de l’Habitatge a Barcelona, tan sols el potencial degut al planejament aprovat ascendeix a 12 milions de m 2 de sostre, (sense incloure els 1,3 milions m2 de la Verneda), volum que pot encabir 120.000 nous llocs de treball i 120.000 nous habitatges. (En aquests anys de boom immobiliari la màxima xifra assolida ha arribat com a molt als 5.000 habitatges/any. En l’actualitat, bastant menys).

És el moment de canviar el model de les requalificacions. D’obrir una nova etapa en l’urbanisme barceloní, una nova estratègia debatuda pels ciutadans, políticament consensuada i assumida.

Fins i tot, possiblement s’està a temps de reconsiderar l’oportunitat d’alguna de les grans operacions de transformació industrial últimament acordades, com la Marina o la Verneda, en fases inicials de procediment, sense cap tipus d’execució començada.

S’imposa un radical canvi d’escala. Cap amunt, respecte de les polítiques sectorials com l’habitatge, la localització de l’activitat o la mobilitat, funcionalment d’àmbit metropolità.

No té sentit continuar planificant aquests conceptes des de l’exclusiva òrbita municipal.

Cal, d’altra banda, baixar dràsticament d’escala. Més que grans plans transformistes i macroprojectes d’alta volada, els esforços han de centrar-se en la petita actuació, en el microurbanisme i la gestió urbanística de barri. Cal en aquesta nova etapa recuperar l’esperit del primer Ajuntament democràtic d’un urbanisme de “proximitat” -paraula avui dia de moda a l’Ajuntament-. Un urbanisme possiblement menys aparent, sense tant protagonisme mediàtic, però eficaç col•laborador en la solució dels “petits, (grans) problemes” dels 73 barris. Que ajudi a la consecució dels equipaments i serveis que des de fa anys els veïns reivindiquen.

L’ACORD DE GOVERN DIU:
3.6.1. “Impulsarem el planejament que garanteixi el procés de reconversió urbanística dels nous barris de la Marina de la Zona Franca i la Verneda Industrial, creant espais terciaris i per a activitats productives de qualitat, i un total de 25.000 habitatges”.

3.6.2. “Continuarem creant i remodelant àrees centrals com el 22@, el Front Marítim, Sant Andreu-Sagrera, etc. Durem a terme la transformació dels antics recintes industrials, militars i de zones en recuperació com Can Batlló, Fabra i Coats, Casernes de Sant Andreu, Alchemica, sobre la base del planejament recentment aprovat. Iniciarem el treball per a la transformació del Canòdrom, de l’Illa Philips, la Caserna de Glòries convertint-la en un àmbit de centralitat cívica, un instrument d’eficiència de la mobilitat, i un dels espais més enmblemàtics de la ciutat”.

Carrer 103
agost-octubre de 2007

Abrir un paraguas bajo techo, las siete plagas

¿Recuerdas qué había antes en ese descampado? Pasear por cualquier barrio de Barcelona es un ejercicio de memoria. Desde el 92, las plazas duras, antes de arena, las parcelas valladas, antes casas viejas, y las casas nuevas, demuestran que detrás del ladrillo y el espacio hay una intensa voluntad de cambio.

Los encargados de llevarlo a cabo, en la mayoría de los casos, parece que se olviden de las personas que van a vivir ahí. Hay arquitectos que, además de diseñar edificios, pecan de querer arquitecturizarnos también la vida. Sin sentimiento, no demuestran ningún lazo emocional con el barrio. El estilo que predomina es funcional por definición, arquitectura moderna para habitantes modernos ejecutada por arquitectos que no provienen de ningún barrio. Sin duda, ellos son de los primeros en olvidar qué había allí antes de entrar las máquinas.

A los habitantes de Ciutat Vella, los recuerdos de aquello que fue no nos dejan dormir; unas veces intranquilos por ser conscientes de estar perdiendo nuestra historia, y otras por el ruido madrugador, tan real como los botellones, de perderla a golpe de martillo neumático. Los habitantes del centro, a los que creímos más sabios que el resto por convivir en armonía con su pasado rodeados de piedras viejas colocadas con gusto y seny, muestran ahora su lado más humano y rabioso cuando gritan por un poco de tranquilidad. La densidad de población es alta, la del turismo, atosigante, y la de los obreros, la más sofisticada.

Por estar “mejorando” la ciudad en nombre del “progreso”, las quejas son en vano; aunque tengas que dar rodeos, socorrer a personas que tropiezan, comer polvo y saturarte de ruido, eterno e incesante. Las rabietas se expresan de la manera más espontánea y generalmente contra el vecino, que queda más a mano. Los gritos espontáneos a pequeña escala no llegan nunca a las altas esferas. Si en Barcelona se han cometido delitos, los peores son los derribos indiscriminados por socavar nuestra identidad por fea que sea la casa.

Cuando el CIS dice que la segunda preocupación de los barceloneses después de la vivienda es la inseguridad, no dice ante qué. De hecho, nuestra primera preocupación en Ruïnamalia después de la vivienda es también la inseguridad, pero ante los abusos del Ayuntamiento-FOCIVESA, Núñez y Navarro y todos los tiburones trepadores de las pequeñas agrupaciones inmobiliarias, precisamente porque ante estos abusos no se puede acudir a nadie(1). Por eso mismo el trabajo de las asambleas y los colectivos de barrio INDEPENDIENTES tiene tantísimo valor, porque es la única respuesta real a esta impunidad de las altas esferas y la única forma de hacer llegar los gritos espontáneos a dónde toca; tu vecino te lo agradecerá.

En Ruïnamalia, el centro social en los bajos y la vivienda, estos temas nos resultan familiares: vivimos en una casa cuyo polvo formará parte del ya corrupto aire de Ciutat Vella si todo sigue el curso oficial previsto, vamos, que va abajo. Sin embargo, queremos hacer público cómo. Cuando un gran propietario, de esos que nunca ha vivido ni vivirá en ese espacio, quiere hacer negocio, compra un bloque con vecinos viejos, que no le darán muchos problemas y les hace mobbing. Por ejemplo, en nuestra casa se obviaron obligaciones de propietario como arreglar goteras, dejando que sus habitantes se fueran “por su propio pie”

Después de su adquisición, en el año 93 la propiedad solicitó al Ayuntamiento la declaración de ruina del edificio. En el 96 la sentencia resultó negativa y además se ordenaron determinadas obras de reparación, que naturalmente no se hicieron por recurrir al Tribunal Superior de Justicia de Cataluña. Entre tanto, los habitantes de la casa aprendieron a nadar. A nadie le importó. Finalmente un arquitecto declaró el edificio lo que quieren que sea: una ruina. Por lo tanto, en el 99 se acabó anulando la resolución municipal y se tuvo que
desahuciar a los vecinos del bloque; el sistema judicial es lento pero “efectivo”. Después de tanta demora, en los informes de 2006, se alegó que el bloque estaba en peores condiciones que antes y, además de a las termitas y a las humedades, se responsabilizó al Ayuntamiento y a la primera sentencia negativa que tanto demoró el proceso. Era un juego a tres bandas: los propietarios, la Administración y los habitantes del bloque,
que desde 2004 son okupas. En un primer momento la culpa se le echó al Ayuntamiento, pero desde que salen por la tele, la culpa la tienen los okupas; y se forma un frente único Ayuntamiento-propietarios. Ahora los juicios por una vivienda digna son más urgentes que los casos de maltrato. No estamos orgullosos de ser un tema público, no cuando la información está controlada por los medios de comunicación mayoritarios, pero sí nos enorgullecemos de ser un problema, especialmente cuando lo sufren las altas esferas, tan difíciles de alcanzar en apariencia.

Ante los abusos de poder nos queda, entonces, organizarnos y acudir a organizaciones comprometidas, como Arquitectos Sin Fronteras, que vino a nuestra casa e hizo otro informe sobre el estado de ruina económica del edificio. Veamos, se declara en ruina económica una construcción en el caso que “el coste de las obras de reparación necesarias para cumplir las condiciones mínimas de habitabilidad, en el caso de viviendas o de otros usos similares, sea superior al 50% del coste de construcción de nueva planta de un edificio de características similares al existente” Y el informe concluye “la finca situada en la calle Reina Amalia 11bis no puede declararse en estado de ruina económica”. ¿Entonces por qué tanto escándalo por el hundimiento inminente del edificio?(2)

Debemos decir que el arquitecto pagado por los propietarios, en sus tiempos libres es funcionario del Ayuntamiento de Barcelona, la mejor escuela. A pesar de que el informe que rebate el suyo es de una profesional desinteresada, y por lo tanto digna de nuestra confianza, nos fiaríamos de su opinión si no fuera porque fácilmente se puede identificar con la triste trayectoria de la Administración de “dinamizar” el parque de viviendas y darle un empujoncito a la economía. El “hundimiento inminente” es un bonito eufemismo para decir que tirar y volver construir reporta mayores beneficios. Gracias por dinamizar la economía para que la vivienda sea una hipoteca a cuarenta y cinco años y se tenga que destinar un 80% del sueldo mensual, siempre que tengas uno, claro.

En contra de la actitud conciliadora y permisiva de la que presumía el Ayuntamiento, éste nunca ha movido un dedo por la okupación; aquí la propiedad privada es sagrada y cada uno hace con ella lo que le da la gana… y así nos va. Y no es lo mismo que ponerse un parquet rosa fucsia en el salón porque es TU casa, por favor. Por eso se dice, aunque no parece estar muy de moda hoy en día, que el parque de viviendas es un bien social y debe estar regulado. Si se paga con dinero público a técnicos sin ética profesional para los que la historia de la ciudad es un lujo prescindible, entonces no nos lo podéis dejar más a huevo para que hagamos
historia okupando.

(1) Un ejemplo genial es el vídeo “Realidades Avanzadas” de Conservas en http://www.youtube.com/watch?v=pG3F T7Z17cM)
(2) Advertimos que esta información se refiere tan solo al 11bis de la calle Reina Amalia, no al bloque contiguo, el número 11, que también está okupado pero no se conoce como Ruïnamalia, sino como los “afters con morro” del Raval

Revista Masala núm. 37
setembre-octubre’07

Pla congelat

L’Ajuntament va aprovar el passat febrer un pla de reforma que va dividir al barri i va aixecar una important oposició veïnal. Els famosos quarts de casa no arriben als 30 metres quadrats útils i no tenen ascensors. La nova regidora ha manifestat que “el pla de reforma no s’aplicarà fins que no tingui el recolzament del veïnat”. Valenta, la nova autoritat. Temps al temps.

Carrer 103
Agost-octubre de 2007

Inauguració suspesa

El passat 7 de setembre, en plenes festes majors, s’havia d’haver inaugurat un casal de barri. La cerimònia es va suspendre en observar el dia anterior que havien sortit nombroses esquerdes en les parets del local. El barri queda a l’espera d’una explicació i l’arranjament dels desperfectes.

Carrer 103
agost-octubre de 2007

SAGRADA FAMÍLIA. El temple amenaça habitatges

Acabar el temple de la Sagrada Família por suposar l’enderroc de 22 edificis i centenars d’habitatges del davant de la façana principal, al carrer Mallorca. Els dibuixos de Gaudí hi preveuen una gran explanada. En 1975 l’ajuntament, malgrat estar afectat el sòl, va donar una llicència d’obres a Núñez i Navarro (quina casualitat!). Ara els veïns afectats volen esclarir interrogants i que l’Ajuntament i el patronat que construeix el temple es reuneixin. Qui pagarà si s’expropien habitatges? L’AV considera injust que ho paguem tots mitjançant els impostos municipals.

Carrer 103
agost-octubre de 2007

El risc del despotisme democràtic

Anna Alabart
Sociòloga
La proposta de creació d’un Instructor Municipal per a la resolució de conflictes de convivència i consum, el qual exercirà l’autoritat democràtica per delegació directa de l’Alcaldia (punt 3.8.3 del decàleg de l’Acord de Govern de l’Ajuntament de Barcelona per als anys 2007-2011), planteja dubtes i pot conduir a resultats inversos als volguts. En primer lloc cal dir amb caràcter general que la democràcia participativa s’impulsa des de baix, en incentivar la implicació ciutadana en els assumptes públics, en comprendre que és la ciutadania la que controla el poder públic i no el poder públic qui controla la ciutadania.

És important, per tant, concretar molt més quina és la funció i atribucions de l’Instructor Municipal per bandejar tot dubte sobre la possibilitat de caure (amb la més bona intenció) en un despotisme democràtic, que és en si mateix una contradicció. Els ciutadans han de comptar amb els mitjans i procediments necessaris per a la resolució dels conflictes de convivència i consum. Una via molt adequada fóra promoure i donar suport al paper que poden tenir les Associacions de Veïns en aquesta qüestió. L’intervencionisme de l’administració és un dels problemes majors de les democràcies liberals actuals, que s’estén a moltes institucions públiques. Cada cop hi ha més càrrecs públics, creixen les estructures administratives, augmenta el pressupost en pagament de personal d’administració i serveis. Contràriament, costa molt que des dels poders públics es fomenti realment la participació ciutadana amb mitjans i suport administratiu, oblidant que els diners vénen dels ciutadans. La democràcia representativa esdevé un interessat i separador mur de contenció en contra del desenvolupament de la democràcia participativa. Així no ha de sorprendre l’alt percentatge de l’abstenció i, també en el seu nivell qualificat, dels vots en blanc.

L’alcalde pot organitzar el govern de la ciutat com consideri més oportú. És legítim que el govern bipartit vulgui facilitar i agilitar la resolució de conflictes de convivència i de consum amb aquesta institució, però caldria trobar un terme més adequat que el d’Instructor si es volen evitar determinades lectures. La paraula delegat (o altres que identifiquin amb major grau el càrrec creat) és més precisa perquè, a fi de comptes, aquesta figura actua per delegació de l’alcaldia. També genera confusió la referència a “l’autoritat democràtica”. Pot donar a entendre coses que no són: totes les autoritats són democràtiques en una democràcia si ho són per elecció, o bé per designació de qui ha estat elegit i té atribucions per fer-ho. No cal carregar un fals plus de legitimitat a la figura de l’Instructor.

En qualsevol cas, cal pensar molt més aquesta figura institucional, aclarir més les seves atribucions i obrir consultes a les institucions ciutadanes perquè opinin i suggereixin alternatives o propostes de millorament. Es podrien proposar formes més imaginatives, que asseguressin la participació directa dels ciutadans, per exemple, mitjançant la possibilitat d’elegir entre persones de provada independència i autoritat moral. La ciutadania més activa pot aportar, també en aquest aspecte, idees i experiències.

L’ACORD DE GOVERN DIU:
3.8.3. “Crearem a cada districte la figura de l’Instructor Municipal per a la l’autoritat democràtica per delegació directa de l’Alcaldia”

Carrer 103
agost-octubre de 2007

Mobilitat: continuem despistats

Pau Noy
Membre de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP)

Es confirmen les pitjors previsions. La progressista Barcelona és en realitat una ciutat conservadora que mira amb desconfiança i mandra la innovació,almenys en el capítol de mobilitat. El programa de govern deixa clar que almenys en aquesta legislatura no es pensa abordar cap canvi substancial, i els canvis que es facin, com en el passat van ser les àrees verdes, no es pensen anunciar amb antelació. El fet que l’actual govern estigui en minoria també deu haver contribuït a moderar els anhels innovadors.

Què proposa el programa de mobilitat del govern de Barcelona? Més del mateix. Més transport públic, noves estacions i més quilòmetres de metro, ampliar 30 minuts l’horari nocturn i una indeterminada connexió dels dos tramvies, indeterminada perquè enlloc es diu que anirà per la Diagonal. És el mateix programa que s’hagués pogut aprovar fa 20 anys. Quan tota Europa està parlant de com millorar la gestió, dels problemes de contaminació i congestió, aquí, en aquesta hiperperifèria europea, continuem emmirallant-nos a Madrid. Si ells són els que més metro construeixen, doncs Barcelona hi ha d’anar al darrera construint, no únicament la línia 9, la més llarga d’Europa, sinó també la més cara. És igual que a Madrid no els estiguin anant bé les coses perquè l’important -sembla- és l’obra pública.

Si tinguéssim tots els diners del món -si és que la línia 9 deixa algun recurs per als propers anys- podríem solucionar els problemes de mobilitat amb aquesta política? No.

Inversions megalòmenes
Ens hem convertit en un país ric. I com a nous rics que som ens agraden les infraestructures de mides grans, malgrat que la història recent demostra que les megalòmanes inversions no solucionen els problemes de mobilitat. Els convido a fer un repàs amb mi:

Les Rondes i el sistema d’autopistes metropolitanes que es va bastir a la dècada dels 90 han donat com a resultat un col•lapse permanent perquè han estat un clar incentiu a utilitzar el cotxe. Avui el trànsit a Barcelona és un 50% superior al de fa vint anys però amb una congestió, despesa energètica i contaminació molt superior.

La línia 9 de metro ha portat a la paràlisi inversora de la resta de trens. Portem 4 anys d’obres, acabarem abocant-hi 6.000 milions d’euros, i l’obertura del primer s’anuncia per d’aquí 4 anys. Mentrestant, els metros de Barcelona van massa plens, amb problemes severs de temperatura a la línia 1, i amb unes freqüències per sota del que seria desitjable. I amb l’AVE està passant el mateix. Els països seriosos arreglen el que funciona abans de llançar-se a la construcció de noves piràmides.

Els autobusos continuen encallats. En els darrers quatre anys s’ha reforçat la xarxa d’autobús però el nombre de quilòmetres fets és el mateix perquè cada cop van més lents. A diferència d’altres ciutats, l’autobús de Barcelona no és un sistema fiable. Per què? Perquè la prioritat la continua tenint el vehicle privat sobre un servei públic com és el transport. I això en una ciutat que des de fa 30 anys està governada per l’esquerra. L’ajuntament ha respost amb el silenci a la demanda d’un pla estratègic de l’autobús, l’únic sistema de transport que no el té.

Ni una ratlla sobre la contaminació atmosfèrica, no fos que el sector de l’automòbil s’enfadés. Però qui s’hauria d’enfadar són els familiars de les 3.000 persones que moren prematurament a l’àrea metropolitana de Barcelona a causa de la contaminació que en el nucli central es deu al trànsit de cotxes i camions. En aquest context, la referència que es fa en el text de l’acord a la contaminació lumínica sembla fora de lloc.

I sobre la unió dels dos tramvies no es concreta per on serà aquesta connexió, tot i que en la darrera enquesta de l’ATM el tramvia és el sistema de transport més ben valorat i que els autobusos tenen un funcionament deplorable a la Diagonal central.

Si continuem demanant més transport públic, noves estacions i més quilòmetres de metro a Barcelona, és que realment estem despistats, sobre tot perquè on de debò s’ha de bastir una xarxa de transport públic és on no n’hi ha, a fora de Barcelona, per evitar que la gent del Vallès i del Maresme inundi Barcelona amb els seus automòbils.
E
L’ACORD DE GOVERN DIU:
“3.5.5. Treballarem per a la millora i modernització del transport públic a la ciutat, amb la construcció de noves estacions i més km de metro, la nit durant el cap de setmana i ampliant mitja hora l’horari entre setmana. Millorarem i ampliarem la qualitat del servei i de la flota de tramvia i en particular la connexió TRAMBAIX-TRAMBESÒS. Potenciarem la millora del taxi per donar serveis a persones amb mobilitat reduïda,així com també potenciarem la renovació de la flota de taxis amb vehicles eficients ambientalment i energèticament.”

Carrer 103
agost-octubre de 2007

El IM de Parcs i Jardins ha sido condenado por el TSJC por Contratos en Fraude de Ley

El Tribunal Supremo de Justicia no ha admitido el recurso de casación presentado por el Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona contra las Sentencias del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya que condenan al Institut Municipal del Ayuntamiento de Barcelona por Contratación en Fraude de Ley.

La desestimación del recurso presentado por el gabinete jurídico que representa al Ayuntamiento de Barcelona ha representado al erario público el pago de más de 60000 € en indemnizaciones por despidos improcedentes a los cincos trabajadores que denunciaron estas ilegalidades.

En verano del 2004 la dirección del Instituto Municipal de Parcs i Jardins del Ayuntamiento de Barcelona realizó 41 contrataciones de interinidad para la sustitución de 41 trabajadores/as fijos por el periodo de vacaciones. Tras la denuncia pública de la Sección Sindical de CGT de la irregularidad cometida, cinco trabajadores/ as denunciaron en Magistratura de Trabajo las ilegalidades del contrato que les habían realizado.

Dichos contrato de interinidad se efectuaron en fraude de ley, porque el
tiempo del contrato era superior al periodo de vacaciones que sustituían. Como dice una de las Sentencias del TSJC:

«És obvi, en aquest sentit, que existeix frau de llei en aquells casos en els què aquesta causalitat finalista no es compleix, de tal manera que, sense causa justificada no existeix un nexe directa entre la durada del contracte i la finalitat per a la què es va signar.»

Estas ilegalidades constituyen fraude de ley y según establece la legislación representa la conversión del contrato de interinidad en contrato indefinido, como dice otra de las Sentencias del TSJC:

«es claro que, nos encontramos ante unos contratos temporales suscritos en fraude de ley, que deben presumirse indefinidos»

En consecuencia con lo expuesto el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya falla:

«debemos declarar y declaramos Improcedentes los despidos de que fueron objeto los demandantes, condenando a la empresa Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona, a que a su opción, que habrá de ejercitar en el plazo de cinco días desde la notificación de la sentencia, readmita a los recurrentes en su puesto de trabajo y en las mismas condiciones que regían con anterioridad al despido, o les indemnice»

Incluyendo incluso una de las Sentencias del TSJC las costas del Juicio y
los honorarios del abogados de la trabajadora:

«pèrdua dels dipòsitsi consignacions per recórrer, imposant a la recorrent les costes produïdes pel recurs…»

Males Herbes núm. 38
Tardor 2007

Consells de barri: proximitat i confusió

Jordi Borja
Urbanista

1. De lo que presumes y de lo que careces.
El nou equip municipal ha emfatitzat la proximitat, la participació, la relació directa amb els ciutadans en el marc dels barris. Crec que hi ha una base de bona fe, però em temo que el resultat pot ser pervers. I tinc molts dubtes que a l’origen la proposta de “fabricar ”barris des de l’Ajuntament fos tan innocent i ben intencionada com es deia. L’equip anterior va perpetrar les ordenances de civisme, va fer impossible o inoperant qualsevol debat ciutadà sobre els projectes urbanístics va organitzar el gran xou del Fòrum de les Cultures sense el suport de la ciutadania. I precisament a l’endemà del Fòrum, va tenir l’acudit d’inventar els barris. L’objectiu dels responsables polítics de l’operació era debilitar el debat crític sobre la ciutat i orientar les energies dels col•lectius veïnals cap als temes més immediats, més propers i més petits. El nou equip reconeix implícitament que si vol presumir de proximitat és perquè es trobava a faltar en la política municipal. Però crec que s’equivoca si pensa que la proximitat es pot fer a partir de l’herència rebuda del passat.

2. El barri és una realitat històrica, social i territorial, un entrellat de relacions, i no es pot confondre amb un ens institucional.
Els 73 barris dissenyats per l’Ajuntament no són bons ni dolents, depèn de com s’utilitzin. Com a àmbit d’agregació de la informació pot ser útil per orientar algunes polítiques públiques, com els equipaments bàsics o l’accessibilitat, malgrat que són molt heterogenis entre ells. Però definir-los com l’àmbit d’actuació d’uns Consells “que seran els màxims òrgans de participació territorial…” és un error i una perversitat. Un error: en molts casos, l’àmbit de la temàtica objecte de polítiques públiques i de demandes ciutadanes no correspondrà al del “Consell de Barri”. I una perversitat: genera contradiccions de tota mena amb el moviment associatiu i pretén portar-lo cap a un marc inoperant que farà de pantalla protectora de l’Ajuntament. I és un instrument dirigit contra les plataformes o coordinadores que els moviments socials i les associacions generen en funció de cada problemàtica i que han demostrat la seva capacitat de discutir amb el govern municipal de tu a tu. I fins i tot debiliten els Districtes, a qui correspondria promoure les formes de participació adequades a cada problemàtica.

3. Risc i oportunitat dels Consells
El principal risc per a la democràcia ciutadana dels Consells de barri, és que es converteixin en una mena de junta de veïns d’un immoble, que solament discuteixin de detalls quotidians, que mai qüestionin la gestió municipal i on sovint s’expressin les pors, els interessos més particulars i el conservadurisme i l’egoisme tronat que sovint emergeixen en les reunions d’escala. L’oportunitat és la capacitat que tinguin les associacions i altres entitats i col•lectius del barris de fer-ne un àmbit de revindicació des del barri i de coordinació amb d’altres consells de barri per incidir conjuntament en la gestió del districte i del govern municipal. I,en el cas que es demostri la seva inadequació, anar-hi per denunciar-ho i proposar altres àmbits per debatre i negociar les polítiques públiques.

L’ACORD DE GOVERN DIU:
“3.9.5. Impulsarem els Consells de Barri, que seran els màxims òrgans de participació territorial en totes les qüestions que els afectin”
“3.9.6. Assignarem un conseller de Districte a cada barri i treballarem per a l’elecció directa dels Consellers de Districte l’any 2011, impulsant la proposta de reforma de la llei electoral de règim general a les Corts espanyoles -tal i com es va aprovar en el darrer plenari del mandat 2003/07 ”

Carrer 103
agost-octubre de 2007

Los servicios jurídicos de Urbanismo reconocen que el “Plan de los Ascensores” es incompatible con el Código Civil

Un informe de los servicios jurídicos del Sector de Urbanismo del Ayuntamiento, al que ha tenido acceso Masala y que hasta ahora no se había hecho público, admite las importantes dificultades legales y jurídicas a que se enfrenta el “Programa per la Rehabilitació de l’Habitatge de la Barceloneta” aprobado en febrero pasado

-Masala-
Fotos / Úr sula
Firmado por el director jurídico de Urbanismo, Enric Lambies, y fechado ocho días antes de aprobarse el plan por el pleno municipal, el papel intenta definir –probablemente bajo la presión de la urgencia- la estrategia jurídica para que el plan sea legalmente factible y presentable. Pero para ello, enumera una serie de obstáculos que habría de superar, y que van todos a parar al mismo sitio: la incompatibilidad entre el “Plan de los ascensores” y el Código Civil.

Como ejemplo, en el caso de las fincas de propiedad horizontal –aquellas que cuentan con una comunidad de propietarios- el documento asume que “és evidentment molt difícil el planejament d’aquestes actuacions seguint estrictament les regles que preveu el Codi civil de Catalunya per a l’adopció d’acords” (pag.6). El consenso de las cuatro quintas partes de la comunidad que exige la ley para llevar a cabo modificaciones de la magnitud de las que impone el plan –fusionar bloques, destruir pisos, variar la estructura y los derechos de propiedad…-, es un requisito que, de aplicarse, podría paralizar desde el primer día cualquier reforma.

Igualmente, según reconoce el informe, la norma dicta que “els acords que disminueixin les facultats d’ús i gaudi de qualsevol propietari o propietària del seu element privatiu, requeriran el seu consentiment exprés; per tant, és necessari l’acord del propietari que es veurà afectat per l’ascensor”. Eso, pondría la viabilidad de los acuerdos en manos de los propietarios más perjudicados, aquellos que pudieran perder todo o parte de su piso por la trasformación estructural del edificio.

Esquivar el Código Civil
En el proceso de diseño y tramitación, técnicos y políticos insistieron en que la última palabra sería la de la comunidad de propietarios en acuerdos del 50%+1, algo que ya genera polémica, por la situación en que deja a los inquilinos o a los dueños en minoría, y por la ausencia de responsabilidad institucional que conlleva. Pero, no obstante, el informe considera que “donant-se un ampli consens, no es veu obstacle per tal que el planejament sigui promogut directament per l’Ajuntament, en el seu cas amb els propietaris que hi estiguin a favor i, fins i tot, senzillament directament per aquests, sense necessitat dels acords referits al Codi civil de Catalunya” (pag.5).

La maniobra que se propone desde la Dirección Jurídica de Urbanismo es un enroque, cambiar una ley por otra como si fueran piezas intercambiables; de manera que, si en el Código Civil “les regles que regeixen l’adopció d’acords dificulten extraordinàriament l’actuació”, será mejor emplear como base jurídica el artículo 96 de la Ley de Urbanismo que “no estableix requisits especials de legitimació per a la promoció del planejament” (pag.5).

Del 50+1 al 25%
En general, el informe rastrea todos los resquicios legales a su alcance para la aplicación de un plan que, desde el principio, ha chocado con el sentido común social y jurídico. De manera que, si el famoso 50%+1 ya era problemático, el documento va más lejos todavía y aconseja emplear también la “modalitat de concertació” (Art. 115.4 de la Ley de Urbanismo) donde “la iniciativa correspon als propietaris del 25% o més de la superfície”. En este caso, “els propietaris que suposin més del 50% poden oposar-s’hi i passar l’actuació a la modalitat de compensació bàsica”, o “poden presentar-se altres propostes de propietaris que agrupin també el 25% de la propietat i aleshores l’Ajuntament ha de resoldre la competència” (págs 7 y 8).

Como se ve, lo que se dibuja es un intrincado laberinto jurídico que sólo puede derivar en una espiral de confrontación vecinal cuando, de hecho, se coquetea con una posible “competencia” entre proyectos de propietarios de la misma finca, sin calcular las previsibles consecuencias de que eso se haga realidad. Un contexto, éste, extremadamente propicio a todo tipo de fraudes, presiones y, evidentemente, al acoso inmobiliario.

Un plan débil
En el fondo, lo que aconseja el texto es disponer de un cajón de instrumentos jurídicos y legales, para utilizarlos según el interés del Ayuntamiento en cada situación, pero buscando el máximo de ambigüedad para que sea posible presentar cualquier acuerdo como válido: “En el cas de propietat vertical en la totalitat de les finques que s’incorporen a l’actuació haurà d’acordar-se l’actuació amb els dos o més propietaris que la promoguin. Podria plantejar-se però, l’existència de vàries finques que volguessin actuar i només una no hi estigués d’acord. En aquest cas, l’Ajuntament podria promoure directament el planejament, sobre la base de l’ampli acord, encara que no unanimitat, al qual s’hagués arribat” (pag.3).

Respecto al “derecho de retorno” de los inquilinos, el documento también prefiere eludir todo tipo de criterio definido. Si tanto Carles Martí como Jordi Hereu han dicho públicamente –aunque no conste en documento oficial- que “ningún vecino será obligado a irse”, aquí se afirma que el “derecho de retorno” debe aplicarse “a les actuacions aïllades, no en els casos d’actuacions sistemàtiques” (pag.4); aconsejando sin ningún reparo la aplicación selectiva de un derecho que se presupone igual para todos.

Lejos de disiparse, las dudas legales y los temores que con respecto al “plan de los ascensores” han expresado importantes sectores del barrio, quedan visiblemente justificadas en el documento. En el fondo, visto en su conjunto, éste no deja en muy buen lugar la modificación del Plan General Metropolitano en que se basa la estrategia de reforma de La Barceloneta. La busca, casi desesperada, de puertas falsas en los textos legales para justificar y ejecutar el plan, reconoce tácitamente la debilidad técnica y práctica del plan.

Revista Masala
setembre-octubre’07