La doble batalla de Vallvidrera

Agustí Fancelli (El País)

En Vallvidrera se vienen librando dos batallas paralelas estos días: una contra los elementos, que han causado no poco perjuicio, y la otra contra el Ayuntamiento de Barcelona, del cual 851 vecinos (el 99% de los votantes) quieren escindirse, según se pronunciaron el sábado en referéndum. Éste es un apresurado informe de daños tras una inspección de urgencia realizada ayer.

Pasada la estación de Peu de Funicular, justo después de la primera curva de izquierdas, comenzaban los problemas. Una excavadora retiraba troncos y tierra de la calzada, dando paso alterno a la circulación, escasa a mediodía. Unas vueltas más allá, recobrada la perspectiva de la montaña, se descubría un buen augurio: las mimosas, ya en flor, han resistido el ataque de los elementos. Menos bien les ha ido a los pinos, árboles frágiles ante la adversidad que nos recuerdan nuestro fundamental desarraigo mediterráneo: viento, nieve y fuego se ensañan por igual con ellos, de modo que habrá que retirar rápido sus restos del bosque, antes de que el calor los convierta en mechas (¡más madera para Saura y Baltasar!). Convengamos, sin embargo, que el dramático vendaval de enero de 2009 causó destrozos mucho más serios que ahora en la montaña: cipreses, acacias, almeces y retama han permanecido esta vez mayormente a salvo. Algún daño colateral: el funicular no funcionará hasta el día 26, pero cómodos minibuses cubren el servicio; pasado el hotel Vallvidrera, los operarios izaban algunos postes de teléfono abatidos.

En la vertiente del temporal político, unas pancartas colgadas de las fachadas de la plaza recordaban las reivindicaciones de la consulta secesionista: “Prou de prepotència municipal”, rezaba una, a la que daba réplica otra, en clave más pragmática: “Volem aparcar”. Los vecinos reclaman, en efecto, más infraestructuras de barrio y menos “síndrome de parque temático” por parte del Consistorio. Esperemos que la “desafección” no acabe en divorcio: un mirador dando la espalda al paisaje mirado es un contrasentido. Pero en la Antiga Casa Coloma de la plaza, colgada sobre la ciudad, no se detectaba ayer el más leve signo de insurgencia entre los habituales. La escudella barrejada por cierto estaba muy rica.

La reforma de l’avinguda de Pau Casals es para per falta de diners

El projecte final de l’obra es dispara i costarà uns cinc milions d’euros

Patrícia Castán (El Periódico)

Compta amb un projecte rematat des de fa molts mesos i, el que és més important, amb el necessari vistiplau de veïns i comerciants. Però el pressupost s’ha disparat i les arques de Sarrià-Sant Gervasi no donen de si, de moment, per executarlo. Es tracta de l’esperada –des de fa anys– reforma de l’avinguda de Pau Casals, que connecta la plaça de Francesc Macià i el Turó Park, que teòricament hauria d’haver començat fa mesos però ha estat congelada fins que el districte desencalli el seu finançament, estimat en uns cinc milions d’euros. Els comerciants, cansats de demores, exigeixen que les obres s’executin amb urgència davant la caiguda de vendes que pateix tot l’eix, i que atribueixen al mal estat de la zona.

Fa poc més d’un any, aquest diari ja va avançar que el nou projecte estava en la fase final. Els comerciants (d’uns 25 establiments, la majoria d’alt nivell) confiaven que les obres es portessin a terme des de principis d’aquest any. Era el segon intent d’emprendre la reforma, ja que l’anterior mandat havia acabat amb un altre projecte frustrat perquè suposava obrir rampes d’accés al pàrquing subterrani de la zona des de l’eix central enjardinat, que estava catalogat. Llavors, el districte va treballar en una altra proposta, que és la que es manté sobre la taula, però que implica una inversió molt superior a la prevista, indica la regidora del districte, Sara Jaurrieta.

VORERES MÉS AMPLES / La proposta que hi ha en marxa implica eliminar un carril per sentit (a una banda, d’aparcament de pagament tocant a l’eix central, i a l’altre, de trànsit) per guanyar uns dos metres de voreres laterals que convidin al passeig. D’aquesta manera, a cada costat es conservaran dos carrils, més un d’aparcament en zona blava tocant a les façanes. La reforma implica estrènyer els accessos al pàrquing subterrani de Saba perquè ocupin menys espai i la vorera quedi més neta. A aquesta intervenció s’hi suma la creació d’accessos de vianants en ascensor des del tram central, per complir amb la normativa vigent d’accessibilitat.

Un dels punts clau de l’obra, que posarà de cap per avall la zona durant diverses setmanes però està cridada a ressuscitar-la comercialment, és la renovació total del paviment, ara bastant deteriorat. Aquesta és una de les principals queixes dels empresaris, segons detalla un portaveu. El col·lectiu diu que l’estretor de les voreres, unida a la mala conservació i a la presència de motos aparcades, no convida a recórrer la zona. L’altre punt negre és la il·luminació, molt deficient segons els comerciants, i que també serà renovada, com indica el projecte.

Jaurrieta admet que la intervenció, en el dia d’avui, «no té calendari». «Ens vam quedar curts amb la primera previsió de diners i el pressupost final és molt més car», assenyala. Però assegura que la voluntat és mirar de repescar fons per diferents vies per completar els cinc milions pressupostats, per als quals no hi ha partida immediata.

Els veïns de Vallvidrera, indignats per l’enderroc de la masia de Can Pujades

(El Punt)

El districte diu que l’edifici, enmig del Parc Forestal, no estava protegit i que el seu estat era ruïnós

Barcelona Els veïns de Vallvidrera van fer sentir la seva indignació, provocada per l’enderroc de la masia de Can Pujades dimarts d’aquesta setmana, en el ple del districte de Sarrià-Sant Gervasi de dijous. Els membres de la gestora de l’associació de veïns de Vallvidrera lamentaven que el districte hagués decidit tirar a terra aquesta propietat propera al pantà fent cas omís de les peticions de l’entitat de buscar-hi un ús social. La regidora del districte, Sara Jaurrieta, va explicar que s’havia decidit enderrocar Can Pujades després que diferents informes tècnics asseguressin que la masia no estava protegida i alertessin que el seu estat era ruïnós.

Pel portaveu de la gestora de l’associació de veïns de Vallvidrera, Gerard Gual, «hi ha un valor que va més enllà que les proteccions del patrimoni arquitectònic, és el valor sentimental». La masia de Can Pujades –situada al camí de la Múrgola, prop del pantà de Vallvidrera– tenia 300 anys i els veïns havien fet arribar al districte la seva intenció de buscar algun ús social per a aquest edifici. «Hi havia molts veïns il·lusionats pensant què es podria fer a Can Pujades; una de les opcions era fer-hi horts urbans», explicava Salvador Ferran, que també és membre de la gestora.

L’enderroc de la masia de Can Pujades, a Vallvidrera, va centrar molts moments del debat del districte de Sarrià-Sant Gervasi. La regidora del districte, Sara Jaurrieta, va deixar clar que «hi ha elements patrimonials que val la pena treballar perquè no caiguin en l’oblit». Però aquest no és el cas de Can Pujades, ja que «la masia no tenia cap valor arquitectònic, el seu estat era ruïnós i, a més, estava dins una zona forestal». Jaurrieta va haver d’escoltar alguns xiulets del públic durant la seva intervenció. L’exposició del govern del districte va ser rebatuda pel regidor de CiU Carles Esquerra, que va recordar que «la caseta del guarda també està en un espai forestal i, en canvi, es dediquen diners del fons Zapatero per restaurar-la».

El president del districte, Joan Puigdollers, que també és de CiU, va voler acabar el debat donant la seva opinió: «M’ha ferit personalment que davant de la petició dels ciutadans d’aturar l’enderroc l’Ajuntament s’hagi afanyat a tirar la masia a terra.» «M’agradaria que en altres coses l’Ajuntament també s’afanyés tant», va concloure.

Més àrea verda
Els veïns de Sarrià van aprofitar el ple del districte d’aquesta setmana per reiterar una petició que ja havien fet en l’últim ple i les audiències públiques anteriors: volen que s’ampliï l’àrea verda. El president de l’associació de veïns de Sarrià, Santi Latorre, va exposar la necessitat d’ampliar algunes de les zones limítrofes. Latorre voldria que s’ampliés als carrers de Foix, ronda de Dalt, Via Augusta i Margenat. La regidora del districte, Sara Jaurrieta, va dir que recollia la petició dels veïns i va assegurar que transmetria les seves demandes a la casa gran. Però, per si de cas, va instar els veïns a donar a conèixer les seves necessitats per escrit a la regidora de Prevenció, Mobilitat i Seguretat de l’Ajuntament, Assumpta Escarp. «El consistori valora positivament les demandes dels veïns», deia Jaurrieta.

D’altra banda, Jaurrieta també va contestar als que es queixaven que alguns carrers eren ara d’ús exclusiu per a vianants, com ara el de l’Avió Plus Ultra. Per la regidora del districte, «els carrers de vianants comporten un greuge amb els cotxes que s’intenta compensar amb altres actuacions».

El PSC ve imposible que haya nueva perrera este mandato

Carles Martí confía en que la polémica no dañe las relaciones con Esquerra

Àngels Piñol (El País)

Ricard Martínez, regidor de Esquerra (ERC) en el Ayuntamiento de Barcelona, entregó el jueves por la noche al equipo de gobierno un lápiz de memoria USB con siete nuevas posibles ubicaciones para la perrera. El gesto fue pactado entre todos los grupos de la oposición y recordó los golpes de efecto que tanto gustaban años atrás a los republicanos. Pero no servirá de mucho. Carles Martí, primer teniente de alcalde del Ayuntamiento y mano derecha del alcalde, Jordi Hereu, avisó ayer que ve “imposible” que el nuevo centro de acogida de animales esté acabado en este mandato después de que la oposición (CiU, el PP y ERC) rechazara que se erigiera en el parque de la Oreneta, junto al colegio Aula.

Martí agregó que considera que el emplazamiento de la Oreneta era el mejor de todos los posible, aunque ya lo da por descartado. Escéptico, el teniente de alcalde agregó que era incapaz de imaginar que el lápiz de memoria contuviera una ubicación desconocida para el bipartito, que durante todo el proceso estudió 12 posibles emplazamientos. “Hoy no se puede reabrir el debate”, zanjó Martí, partidario de dejar reposar el asunto, e instó a ERC a buscar una solución dentro de un tiempo.
El frustrado proyecto de la nueva perrera ha mostrado una vez más la debilidad del bipartito de izquierdas, en manos de Esquerra, para alcanzar mayorías. La ecosocialista Imma Mayol achacó el frenazo al centro, que tanto ha disgustado a las entidades protectoras de animales, a las presión ejercida por el colegio Aula y a determinados lobbies. Indignada por esa interpretación, Esquerra asegura que rechaza el emplazamiento por ser una zona verde situada en el conector de Collserola y porque el bipartito se olvida de algo obvio: que necesita consensuar para gobernar.

Guiño de ERC
Pero las dos partes se necesitan y pretenden, en cualquier caso, que la sangre no llegue al río. Martí confió en que este incidente “altere lo menos posible” el acuerdo entre ambos. “Ha sido la dinámica social la que ha acabado complicando la cuestión”, dijo Martí, que aseguró que este capítulo ha sido una excepción. Paralelamente, Jordi Potabella, presidente del grupo municipal de Esquerra, invitó al equipo de gobierno a alcanzar el consenso con la oposición y destacó que hay muchos asuntos que se modifican desde que nacen hasta que son aprobados. Y puso como ejemplo la biblioteca provincial y el mismo plan del Carmel. Fuentes de ERC invitaron a socialistas y ecosocialistas a tomar la misma dirección al interpretar que Mayol tenía prisa en cerrar un acuerdo frente a la postura más distante de los socialistas. En cualquier caso, el gobierno defiende su unidad en este asunto, que da por perdido.

Los nuevos ‘sin techo’ buscan la seguridad del barrio de Sarrià

Un moderno perfil de indigente aparece en Barcelona y se refugia en la parte alta de la ciudad
La crisis empuja a vivir en la calle a personas que hasta hace poco no formaban parte de grupos de riesgo
Los que menos tiempo llevan en la miseria aún confían en encontrar trabajo

(La Vanguardia)

La calle es dura, fría, independientemente de la estación del año en la que nos encontremos. Sucia, peligrosa. Quien cae en ella puede quedar atrapado para siempre. Y es más fácil caer de lo que la mayoría de la gente cree. Lo sabe el canario Alejandro, de 37 años; con un móvil conectado a internet colgado al cuello a la espera de que alguno del centenar de currículos que tiene en la red le ayude a dejar de ser el marginado en el que se está convirtiendo. O el temporero Gregori, un ruso de 48 años que ya no recoge las manzanas de Lleida. Ya saben qué es estar en la calle, aunque llevan menos de un año.

Saben cuál es el mejor cajero para dormir, en el que los guardias de seguridad nunca te obligan de madrugada a que lo abandones. Saben lo peligroso que puede ser dormir en el centro de Barcelona, en Montjuïc,en el parque de la Espanya Industrial, y huyen de ese mundo marginal, aunque ya sean vistos como marginados. Se refugian en los barrios altos de la ciudad. Son más seguros. Alejandro o Gregori ya son mendigos, pero son mendigos con miedo a la calle.

“Me instalé aquí porque el centro me da miedo – dice Alejandro junto a la iglesia de Sarrià-.En el Raval hay demasiados locos y borrachos viviendo en las calles. En Ciutat Vella puede pasarte cualquier cosa. En Sarrià, en cambio, uno se siente mucho más seguro. Además, este es uno de los pocos sitios de la ciudad donde los vecinos no se meten con nosotros. Amí no me gustan los albergues porque allí te tratan como a un desquiciado. Y yo no estoy loco, yo no soy un alcohólico… aún”, sonríe amargamente el canario.

Alejandro trabajó vendiendo enciclopedias y libros de texto en una empresa dirigida por su padre. Aquello acabó mal, como su relación con una mujer tras cerca de diez años. Su vida comenzó a disiparse.

Se empleó por temporadas durante varios años en Baqueira Beret y Eivissa y fue bajando escalones lentamente… Conoció al ruso Gregori – más conocido entre los desheredados de Sarrià como

Gregorio-recogiendo fruta en Lleida. Vinieron a Barcelona a por un trabajo que no existía.

Los sin techo con mayor antigüedad aseguran que cada vez hay más nuevos mendigos… “La crisis”, farfullan… En el submundo de la ciudad de Barcelona se conocen muy bien.

“Acabar en la calle es mucho más fácil de lo que la gente se cree”, dice tras sus opiáceas pupilas del tamaño de la cabeza de un alfiler Josep Lluís, el mendigo que suele recorrer la calle Major de Sarrià calzado con unas deportivas de la exclusiva Dolce & Gabbana encontradas hace un tiempo en un contenedor. Es uno de los veteranos, aunque apenas supera los 40.

“Por aquí está también Antonio, el economista, tiene más de sesenta años. Era ejecutivo y tiene una cabeza para los números impresionante… Pero le iban mucho el despilfarro y las grandes juergas con muchas mujeres… Y luego están los nuevos, los jóvenes… Cada vez son más”.

Josep Lluís recuerda con nitidez aquel programa de televisión sobre la gente que vive en la calle que vio en los años noventa. Entonces, no imaginó que pronto acabaría de esa guisa, hediendo a dos metros de distancia, con las barbas enmarañadas por restos de comida y bebida, durmiendo una noche tras otra, un año tras otro hasta contar cuatro, en el viejo depósito de agua de una fábrica abandonada, bajo un toldo de plástico, en la montaña, a tiro de piedra del centro de Sarrià.

“Hay españoles y mucha gente de la Europa del este. Hay un gallego de 21 años que trabajaba en la construcción, se quedó sin trabajo y no tiene familia. ¡Hay hasta un maestro soldador!”, continúa Josep Lluís. No quiere que le reconozcan. Tiene familia en la zona. No hace mucho era pastelero. Siente vergüenza de sí mismo, de la situación en la que vive. Hay una parte de su historia que prefiere ocultar.

El indigente de las zapatillas de Dolce & Gabbana explica que los últimos en llegar al arroyo, como los veteranos todavía cuerdos, prefieren evitar la montaña de Montjuïco el centro de Barcelona. Ese es territorio de los que ya han dado por perdido regresar a una vida normal y ya no pueden vivir sin desayunar vino. Aquellos a los que ya no les molesta el olor de sus propios orines, los que admiten que han sido derrotados para siempre. Ellos también son más.

“Fui el otro día a una entrevista de trabajo para un puesto de vigilante jurado – retoma Alejandro-,y pasé el test psicológico y el psicotécnico, porque aún tengo la cabeza en su sitio, pero luego me preguntaron por mi dirección y no pude contestar. Me dijeron que no había ninguna plaza libre. Como no me puedo empadronar, ni siquiera tengo tarjeta sanitaria”, dice. Y suspira: “A veces veo a los viejos que empujan un carrito de supermercado lleno de porquerías desde hace décadas y siento que se me va a ir la cabeza, que voy a acabar igual. Entonces me marcho a un parque del Tibidabo y me siento solo unas cuantas horas, para centrarme. Estoy lleno de impotencia”.

Gregori masculla que durante quince años trabajó como temporero, viviendo por toda España en cortijos y barracones, pasando algunos días, entre faena y faena, en alguna mala pensión, refugiándose de tanto en tanto bajo un puente, alguna noche ocasional, luego dos, después todas. “Llevo 15 años trabajando en España. ¿Dónde está mi vida laboral? Ahora no tengo derecho a nada. Maldita crisis”.

La indigencia no llega de la noche a la mañana, no hay un antes y un después, es un lento camino de degradación. Gregori viste una americana de cuero que poco le refugia del frío, pero que, como él mismo reconoce, le queda muy bien.

Alejandro y Gregori se estrenaron como sin techo en Barcelona en los alrededores de la plaza Catalunya, donde cada vez se amontonan más desheredados entre cartones sucios y tetrabriks de vino de menos de un euro el litro; en el entorno del Macba, donde duermen los mendigos cuya piel apenas se distingue bajo la mugre, muchos de los que ya han renunciado a las duchas de albergues. A una segunda. A una tercera. A una cuarta oportunidad.

Alejandro y Gregori se refugian con otros inmigrantes caídos en desgracia en Sarrià, en un almacén abandonado de un metro de ancho por diez de largo. “Dentro pasas tanto frío como fuera, no tenemos ni luz, ni retrete, procuramos hacer nuestras necesidades fuera de casa. Al menos estamos unos cuantos juntos y no pasas tanto miedo – sigue Alejandro-.Esperamos que no nos echen de allí antes de que comience la temporada de la fruta, a ver si nos sale un trabajo. Gregori es una bestia trabajando, trabaja por cinco, se pone a construir muros y…”.

“No mees ahí, hombre”, recrimina Josep Lluís a otro mendigo que dormía en un cajero próximo y llena de orines un portal. “Ese que ves era profesor de música. Tocaba la guitarra muy bien. Pero el alcohol le ha comido los huesos… Acabar en la calle es fácil; salir de ella, no”.

Sube la solicitud de beneficencia
Los efectos de la crisis se empiezan a notar en la demanda de servicios sociales, pero no especialmente en las cifras oficiales de gente sin techo. Para quedarse en la calle, la situación económica de una persona es importante, pero muy a menudo el factor determinante es otro: una ruptura familiar, una dependencia del alcohol u otras drogas o una enfermedad mental. La gran mayoría de los usuarios de los servicios sociales ya recurría a ellos en épocas de bonanza. Pero si hace un año cada mes se acercaban 770 personas a los centros sociales, ahora lo hacen ya más de 900.

Resolució final: el Tibidabo no és de l’Ajuntament

El Suprem dóna la raó a Chupa Chups i anul•la l’adjudicació del 2000
Hereu defensarà la titularitat pública del parc

(Avui)

Revés del Tribunal Suprem a l’Ajuntament de Barcelona per la propietat del Parc del Tibidabo. L’alt tribunal ha anul•lat l’adjudicació d’aquest emblemàtic equipament al consistori, una operació que es va fer l’any 2000 i que va comportar l’anul•lació d’una subhasta prèvia que atorgava el parc a l’empresa Chupa Chups per 791 milions de pessetes.
El consistori, aleshores presidit per Joan Clos, va argumentar davant el ministeri de Treball i Seguretat Social que no veia bé que una instal•lació tan important per a la ciutat acabés en mans privades i va convèncer l’aleshores ministre popular, Manuel Pimentel, per acollir-se a un procés de tempteig i retracte. La negociació va acabar amb l’anul•lació de l’adjudicació a la família Bernat, propietària de l’empresa de caramels, i amb el pagament per part del consistori de 3.000 milions de pessetes per la instal•lació.

Chupa Chups va recórrer davant dels tribunals la decisió del govern central i nou anys després el Suprem ha dictat una sentència que no admet recurs i que en teoria obligaria l’Ajuntament a retornar aquesta instal•lació als seus legítims propietaris.

Davant la notícia, ahir l’alcalde, Jordi Hereu, va deixar clar que defensaran “a capa i espasa” que el Parc del Tibidabo segueixi sent públic, “però correspon a la Seguretat Social reclamar-ho. Això no afecta tercers, en aquest cas, l’Ajuntament”, va reblar. Per la seva banda, fonts de l’empresa recurrent han declinat comentar la sentència, favorable als seus interessos, 9 anys després.

Malbaratar els recursos

Finestr@l (Avui)

Durant el passat mes de desembre l’Ajuntament de Barcelona va invertir recursos en pintura, mà d’obra, senyalitzacions i un gran nombre de màquines expenedores per habilitar zones verdes i blaves en una nova i extensa àrea de carrers del barri de Sarrià-Sant Gervasi. Dita habilitació havia d’entrar en vigor el dia dos de gener, però sembla ser que no hi entrarà mai, perquè les universitats Abat Oliva i La Salle s’han queixat pel fet que facin pagar als seus estudiants (no residents) per aparcar-hi els seus cotxes, que permanentment ocupen molts dels carrers del barri de la Bonanova nord.

És lògic que els universitaris vulguin aparcar gratis, com tothom ho voldria -i alguns amb més dret que ells per fer-ho-. El que no és lògic és que l’Ajuntament es desdigui d’una decisió presa suposadament després d’un estudi exhaustiu de la zona i que ha comportat una despesa important de recursos públics.

Espero que la persona responsable de l’Ajuntament de Barcelona en aquesta matèria es manifesti i digui si és cert o no que es deixa sense efecte la seva pròpia decisió. Si aquest és el cas, li demanaria que n’expliqui el perquè i quin cost econòmic té aquesta inversió malbaratada.

Martí Armangué

Aparcament i escoles

Finestr@l (Avui)

Al districte de Sarrià-Sant Gervasi hi ha moltes escoles, i si s’hi suma el fet que la majoria es troben a prop de la ronda de Dalt i que totes les criatures surten a la mateixa hora, el resultat és que a partir de les cinc de la tarda, es creen uns embussos descomunals per tota la zona. Però el pitjor del cas és que els pares que van a recollir els seus fills en vehicles tot terreny, els deixen aparcats en doble fila i sobre les voreres, i carrers com Jesús i Maria o l’avinguda Tibidabo queden reduïts a un sol carril.

Això crea unes cues increïbles per anar des de la ronda de Dalt cap al centre de la ciutat i, sobretot, hi hauria d’haver Guàrdia Urbana regulant el trànsit de tots aquests carrers, en una hora en què molta gent surt de treballar i s’ha de passar mitja hora o més per baixar un tram de carrer que es fa en un minut en una altra hora del dia! En comptes d’estar tan pendents de posar multes a la zona blava i l’Àrea Verda de la ciutat, els agents podrien intervenir en aquestes situacions que tenen tanta afectació.

Si l’Ajuntament posa tantes dificultats per aparcar el cotxe al carrer en dies de partits del Barça i ha posat pilones per la Diagonal perquè no aparquin sobre les voreres, ¿per què no en posen en aquests carrers on cada dia centenars de cotxes es veuen afectats per la gent que deixa el cotxe de qualsevol manera per anar a recollir els fills? Que aparquin pels carrers del voltant, o que els nens vagin en autocar fins una altra zona on hi hagi més espai, però que deixin el carrer lliure.

E. Molinas

La plaça ‘va tenir’ metro fa gairebé mig segle

El pla del 1965 preveia una estació de suburbà a Francesc Macià

Xabier Barrena (El Punt)

Projectar una estació de metro a Francesc Macià no és res de nou. Tots els plans que es van dibuixar durant el franquisme, començant pel pla del 1965, incloïen el pas d’una a dues línies per l’enclavament. Amb l’arribada de la democràcia i l’assumpció per part de la Generalitat de les competències en la matèria, els projectes d’ampliació del metro van patir una aturada. El pla del 1984 va desprogramar molts dels nous quilòmetres que s’havien previst amb el porciolisme. L’aturada va durar fins al 1996, quan es va fer un nou pla. El 2001 es va traçar el pla director d’infraestructures (PDI), vigent avui dia i que es revisa periòdicament. Al PDI, que inclou tota la regió metropolitana, es torna a preveure una estació a Francesc Macià. L’horitzó possible de posada en servei no és inferior a 10 anys. Més de 50 anys després que es fes el primer projecte.

Els plans del suburbà del franquisme eren molt ambiciosos. Només cal dir que el del 1974 va projectar una xarxa un 20% superior a l’actual. El 1965 i el 1966 –eren anys de grans projectes auspiciats pel desarrollismo nascut a l’empara del pla d’estabilització econòmica del 1959– es reserva a Francesc Macià –llavors plaça de Calvo Sotelo– un paper important. Als dibuixos del 1965, per l’enclavament hi passaven dues línies de metro. La primera naixia a la plaça d’Espanya, agafava l’avinguda de Josep Tarradellas –Infanta Carlota– fins a la plaça. Des d’aquí es dirigia a la plaça de Lesseps i, per la Ronda del Mig, fins al Guinardó. La segona era una línia que, provinent de les Corts, girava per Francesc Macià per agafar el carrer d’Urgell fins al Paral- lel. Un any després, al projecte del 1966, aquesta línia d’Urgell unia el Paral.lel i la Bonanova.

LA LÍNEA VI
El 1971 i 1974 es pensa en una nova línia, la VI –en números romans–, que si s’hagués portat a terme hauria resolt de cop el buit existent avui a la plaça i al 22@. La línia VI naixia a la Zona Franca, seguia per la Ronda del Mig fins a la Travessera de les Corts i des d’aquí fins a Calvo Sotelo. Després d’un breu pas per la Travessera de Gràcia, el traçat agafava la Diagonal fins a sobrepassar la plaça de les Glòries, en concret fins al carrer del Marroc. La VI seguia llavors recte fins a travessar el Besòs. Al Barcelonès Nord, el final es va situar a Montigalà. Cal tenir en compte que aquesta línia VI, en els seus extrems –Zona Franca i Montigalà– s’assembla sospitosament a la L-9 avui en obres.

El metro arribarà a la plaça de Francesc Macià per la prolongació dels Ferrocarrils (Línia 8) des de la plaça d’Espanya fins a l’estació de Gràcia dels FGC, a la Travessera de Gràcia. Des d’aquí encara no es coneix quin traçat seguirà. L’ajuntament vol que passi per les Glòries i, després, que travessi el Besòs. Tot està, no obstant, molt verd. Les exhaustes arques de la Generalitat requereixen temps per refer-se.

Més de 120 veïns tallen l’avinguda de Vallvidrera mitja hora en protesta pels centres de menors

Els afectats asseguren que els joves agredeixen i insulten la gent del barri

(El Punt)

Més de 120 veïns s’han manifestat a primera hora del matí i han tallat el trànsit a l’avinguda de Vallvidrera durant mitja hora, al costat de l’estació del Peu del Funicular dels Ferrocarrils de la Generalitat, per protestar contra els dos centres d’acollida de menors que la Generalitat té al barri, segons ha informat la Guàrdia Urbana de Barcelona.

Els veïns consideren que aquests centres estan saturats i que els joves, alguns dels quals ja han tingut contacte amb la justícia juvenil, deambulen pel barri sense control, agredeixen, intimiden, roben i fins i tot entren a les cases.

“Por de sortir de casa”

L’acció de protesta s’ha dut a terme malgrat que ahir des de l’ajuntament es va anunciar que s’ha incrementat la vigilància a la zona després que els veïns reclamessin el tancament del centre d’acollida de menors Vilana, per considerar que és l’origen de la inseguretat creixent al barri.

Per als veïns, la solució seria “desmassificar” els centres i no barrejar joves amb problemàtiques molt diferents. El president de l’Associació de Veïns de Vallvidrera, Francesc Comulada, ha explicat que “la gent se sent acorralada i té por de sortir de casa”.

No obstant, per a ell la solució no és policial, ja que la presència més gran de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d’Esquadra no ha fet millorar gaire la situació. Com a exemple d’això, ha explicat que dissabte uns menors van tornar a vexar una jove veïna.

Hi haurà més trasllats

L’ajuntament i la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) asseguren que el centre ja ha traslladat alguns joves drogoaddictes a un programa de tractament de la Diputació de Barcelona.

A més, asseguren que altres menors han estat enviats a altres centres, i afirmen que seguiran els trasllats quan s’aprovin definitivament alguns processos d’ordenació urbanística que estan en tràmit.

El centre de menors Vilana acull una mitjana de 37 nois d’entre 14 i 18 anys.