Archive for the 'Benestar Social' Category

Quina és la solució per evitar la degradació dels barris marginats de Barcelona?

Octubre 3, 2009

S’està fent un esforç per fomentar l’equilibri social a la ciutat de Barcelona, i això és una tasca ben complicada. La política municipal és la que està més a la vora de nosaltres, els ciutadans. Els ajuntaments no aproven lleis, no marquen polítiques en temes majúsculs. Els ajuntaments vetllen per les persones que viuen a la localitat, i vetllen també per la localitat com a continent del contingut, és a dir, cuiden i treballen per la ciutat en si mateixa pel fet de ser el lloc on viuen les persones i on viuran els seus fills i néts. Treballar per Barcelona requereix conèixer-la profundament, saber-ne els secrets i descobrir-ne tots els racons.

Hi ha barris molt degradats a Barcelona, barris en els que s’hi ha intentat buscar solucions i estrtègies per redimir-los d’antics pecats polítics. Barris que en general no interessen massa.

Ara ens diuen que al Raval, per exemple, s’hi ha fet molta feina sobretot des del punt de vista de l’urbanisme, i certament és veritat. La raó de ser de fons de l’urbanisme és millorar la qualitat de vida de les persones que viuen a l’entorn, i si al Raval s’hi ha fet el que s’hi ha fet hem de pensar -i segurament no ens equivocarem- que és per afavorir la cohesió social. Amb tot, molts opinen que s’han deixat de banda a les persones, afirmació un pèl contradictòria, val a dir. El cas és que els de l’oposició opinen i critiquen, i els del govern redacten informes justificant-se i, mentrestant, els ciutadans ens hem de creure que algú o altre té la solució per evitar la degradació dels barris marginats. Però quina és aquesta solució? Des d’aquest humil bloc demano que els polítics que cobren per construir una Barcelona millor a partir de plans estratègics i estudis especialitzats me l’expliquin, i a partir d’aquí acceptarem crítiques i justificacions.

Una iniciativa de la ciutat de Nova York: bitllets només d’anada pels sense sostre. Seria possible a Barcelona?

Juliol 29, 2009

L’Ajuntament de Nova York ha pagat bitllets de transport d’anada i sense tornada a 550 famílies sense sostre que vivien als albergs municipals. L’alcalde va decidir desenvolupar aquesta iniciativa veient que pagar els costs d’una família a un alberg li suposa 36.000 dòlars anuals i que treure’ls de la ciutat li surt molt més beneficiós. Evidentment tot plegat es fa amb el vist-i-plau de les persones i a través dels serveis socials de la ciutat, que fins i tot es poden encarregar de tramitar visats i passaports i d’avançar diners als qui tenen més dificultats per poder pagar els primers mesos de lloguer al nou destí. És un projecte radical i controvertit perquè en principi els problemes no es ressolen traslladant-los, però si les persones poden començar una nova vida en un nou entorn (on potser treballar és més fàcil o on hi tenen família) i els serveis socials no els deixen a la mà de déu, la idea no sembla tan animal. Falta saber si la majoria són immigrants i els tornen a les seves ciutats d’origen, i també caldria conèixer l’opinió dels estats que reben els sense sostre de Nova York. També seria interessant veure si tenen comptabilitzades les persones que no tenen els papers en regla. Però el que està clar és que el govern municipal ho està fent i que diu que ho fa pel bé de les persones que se’n poden beneficiar i pel bé de les arques de la ciutat. Aquesta iniciativa seria viable a Barcelona? Seria posar de manifest que l’ajuntament no es pot fer càrrec dels problemes socials de la ciutat i tot sembla indicar que, en aquesta societat nostra en què maquillar els desperfectes és normal i que permetre que el govern no tingui com a prioritat temes de difícil solució com la pobresa és viable, una idea com la de l’alcalde Bloomberg seria dificilment acceptable si algú tingués tingués estòmac per proposar-la.

Més sensesostre

Març 26, 2009

Els voluntaris de Sant’Egidio atenen cada setmana 300 persones que dormen al carrer, el doble que fa mig any
La guia ‘On menjar, dormir i rentar-se’ recull 704 adreces on els sensesostre troben assistència

Sònia Pau (Avui)

Dormir al carrer és dur i perillós. Ho saben bé els voluntaris de la Comunitat de Sant’Egidio que fa vint anys que surten a les nits en petits grups a trobar els sensesostre a les estacions o als llocs recollits on s’arreceren per passar la nit per facilitar-los menjar, begudes calentes i mantes. La coordinadora de Sant’Egidio a Barcelona, Raquel Sancho, va explicar ahir que els últims sis mesos detecten moltes més persones al carrer: si fa un any atenien unes 150 persones a la setmana, actualment ja arriben a les 300.

“No són els vagabunds de sempre. Són persones que per la crisi han acabat al carrer”, va subratllar Sancho, que va posar l’exemple d’homes que perden la feina per la crisi de la construcció i no tenen una xarxa familiar que els doni suport o ancians amb pensions de misèria que no els arriben per pagar el lloguer. És la màxima expressió de situació d’exclusió. Pensant en totes aquestes persones que viuen al ras, Sant’Egidio va presentar ahir la guia On menjar, dormir i rentar-se 2009, que per sisè any recull els llocs de la ciutat on es pot trobar ajut i acollida.

La falta de feina, la impossibilitat de pagar el lloguer, addiccions i problemes mentals no diagnosticats a temps fan que llocs on abans es refugiaven una quinzena de sensesostre ara passin a tenir-ne una trentena. La meitat dels que atén aquesta entitat són immigrants, i un 20% són dones. Una de les alertes que va donar ahir Sancho és que en determinades zones de la ciutat es “creï una certa intolerància i sensació d’inseguretat que pot convertir-se en racisme”. “No podem permetre -va afegir- que la criminalització dels pobres i estrangers sigui la resposta dels temps de crisi”.

És per això que els responsables de Sant’Egidio van reclamar més recursos municipals d’atenció als sensesostre: “Els serveis estan desbordats. Falten llits i llocs per poder-se rentar. I calen estratègies a llarg termini, anar més enllà de resoldre les situacions d’emergència”.
El segon tinent d’alcalde de l’Ajuntament, Ricard Gomà, va reconèixer que tot i que han crescut els recursos, “encara hi ha molta feina per fer”. “Precisament en un context de crisi econòmica, cal redoblar els esforços”, va admetre. La previsió és que en dos anys es creïn 400 places més per dormir en centres d’acollida i habitatges d’inclusió. Gomà, però, va insistir que cal anar més enllà i “pensar en un model per després de la crisi que no dugui cap a una altra crisi”.

Mig miler de veïns porten la protesta per la pujada dels preus públics a la plaça de Sant Jaume

Març 25, 2009

Les entitats reclamen polítiques socials per sortir d’una crisi que no volen pagar.

(El Punt)

«Prou d’abusos als nostres barris.» Aquesta és la consigna que més de mig miler de representants veïnals de 23 federacions van repetir ahir a la plaça de Sant Jaume en una altra protesta per denunciar l’increment per sobre de l’IPC d’impostos i taxes municipals i preus dels serveis bàsics. El president de la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya (Confavc), Joan Martínez, va afirmar que cal unir-se per fer propostes per sortir d’una crisi que «els veïns no han generat ni volen pagar».

Les entitats veïnals van tornar a sortir al carrer per exigir a les administracions «un control social de la crisi» i, per tant, «la revisió i negociació amb les organitzacions veïnals i socials els increments desmesurats dels serveis bàsics», com ara l’electricitat, el transport públic i el subministrament d’aigua. A més, van denunciar que les taxes i impostos s’han incrementat un 4,5% de mitjana, xifra que triplica l’IPC de final d’any, situat en un 1,5%. «No estem en contra de pagar impostos, però creiem que ara, amb la crisi, no és el moment d’apujar-los», deia Martínez abans d’alertar de l’empobriment de moltes famílies i de demanar als ajuntaments que creïn un fons social per protegir-les i que «redefineixin els pressupostos». El president va demanar a la Generalitat i a l’executiu estatal que protegeixin els veïns de les accions de les empreses privades i que reforcin les polítiques socials.

En la concentració, que començar a les set del vespre i es va allargar una hora, es van reunir representants veïnals de ciutats com ara Badalona, Barcelona, Esplugues de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Gavà i Sabadell. Els veïns van assegurar que les accions de protesta no s’aturaran. En el marc de la campanya, la Confavc s’ha reunit amb la Federació de Municipis de Catalunya i l’Associació Catalana de Municipis.

Los nuevos ‘sin techo’ buscan la seguridad del barrio de Sarrià

febrer 23, 2009

Un moderno perfil de indigente aparece en Barcelona y se refugia en la parte alta de la ciudad
La crisis empuja a vivir en la calle a personas que hasta hace poco no formaban parte de grupos de riesgo
Los que menos tiempo llevan en la miseria aún confían en encontrar trabajo

(La Vanguardia)

La calle es dura, fría, independientemente de la estación del año en la que nos encontremos. Sucia, peligrosa. Quien cae en ella puede quedar atrapado para siempre. Y es más fácil caer de lo que la mayoría de la gente cree. Lo sabe el canario Alejandro, de 37 años; con un móvil conectado a internet colgado al cuello a la espera de que alguno del centenar de currículos que tiene en la red le ayude a dejar de ser el marginado en el que se está convirtiendo. O el temporero Gregori, un ruso de 48 años que ya no recoge las manzanas de Lleida. Ya saben qué es estar en la calle, aunque llevan menos de un año.

Saben cuál es el mejor cajero para dormir, en el que los guardias de seguridad nunca te obligan de madrugada a que lo abandones. Saben lo peligroso que puede ser dormir en el centro de Barcelona, en Montjuïc,en el parque de la Espanya Industrial, y huyen de ese mundo marginal, aunque ya sean vistos como marginados. Se refugian en los barrios altos de la ciudad. Son más seguros. Alejandro o Gregori ya son mendigos, pero son mendigos con miedo a la calle.

“Me instalé aquí porque el centro me da miedo – dice Alejandro junto a la iglesia de Sarrià-.En el Raval hay demasiados locos y borrachos viviendo en las calles. En Ciutat Vella puede pasarte cualquier cosa. En Sarrià, en cambio, uno se siente mucho más seguro. Además, este es uno de los pocos sitios de la ciudad donde los vecinos no se meten con nosotros. Amí no me gustan los albergues porque allí te tratan como a un desquiciado. Y yo no estoy loco, yo no soy un alcohólico… aún”, sonríe amargamente el canario.

Alejandro trabajó vendiendo enciclopedias y libros de texto en una empresa dirigida por su padre. Aquello acabó mal, como su relación con una mujer tras cerca de diez años. Su vida comenzó a disiparse.

Se empleó por temporadas durante varios años en Baqueira Beret y Eivissa y fue bajando escalones lentamente… Conoció al ruso Gregori – más conocido entre los desheredados de Sarrià como

Gregorio-recogiendo fruta en Lleida. Vinieron a Barcelona a por un trabajo que no existía.

Los sin techo con mayor antigüedad aseguran que cada vez hay más nuevos mendigos… “La crisis”, farfullan… En el submundo de la ciudad de Barcelona se conocen muy bien.

“Acabar en la calle es mucho más fácil de lo que la gente se cree”, dice tras sus opiáceas pupilas del tamaño de la cabeza de un alfiler Josep Lluís, el mendigo que suele recorrer la calle Major de Sarrià calzado con unas deportivas de la exclusiva Dolce & Gabbana encontradas hace un tiempo en un contenedor. Es uno de los veteranos, aunque apenas supera los 40.

“Por aquí está también Antonio, el economista, tiene más de sesenta años. Era ejecutivo y tiene una cabeza para los números impresionante… Pero le iban mucho el despilfarro y las grandes juergas con muchas mujeres… Y luego están los nuevos, los jóvenes… Cada vez son más”.

Josep Lluís recuerda con nitidez aquel programa de televisión sobre la gente que vive en la calle que vio en los años noventa. Entonces, no imaginó que pronto acabaría de esa guisa, hediendo a dos metros de distancia, con las barbas enmarañadas por restos de comida y bebida, durmiendo una noche tras otra, un año tras otro hasta contar cuatro, en el viejo depósito de agua de una fábrica abandonada, bajo un toldo de plástico, en la montaña, a tiro de piedra del centro de Sarrià.

“Hay españoles y mucha gente de la Europa del este. Hay un gallego de 21 años que trabajaba en la construcción, se quedó sin trabajo y no tiene familia. ¡Hay hasta un maestro soldador!”, continúa Josep Lluís. No quiere que le reconozcan. Tiene familia en la zona. No hace mucho era pastelero. Siente vergüenza de sí mismo, de la situación en la que vive. Hay una parte de su historia que prefiere ocultar.

El indigente de las zapatillas de Dolce & Gabbana explica que los últimos en llegar al arroyo, como los veteranos todavía cuerdos, prefieren evitar la montaña de Montjuïco el centro de Barcelona. Ese es territorio de los que ya han dado por perdido regresar a una vida normal y ya no pueden vivir sin desayunar vino. Aquellos a los que ya no les molesta el olor de sus propios orines, los que admiten que han sido derrotados para siempre. Ellos también son más.

“Fui el otro día a una entrevista de trabajo para un puesto de vigilante jurado – retoma Alejandro-,y pasé el test psicológico y el psicotécnico, porque aún tengo la cabeza en su sitio, pero luego me preguntaron por mi dirección y no pude contestar. Me dijeron que no había ninguna plaza libre. Como no me puedo empadronar, ni siquiera tengo tarjeta sanitaria”, dice. Y suspira: “A veces veo a los viejos que empujan un carrito de supermercado lleno de porquerías desde hace décadas y siento que se me va a ir la cabeza, que voy a acabar igual. Entonces me marcho a un parque del Tibidabo y me siento solo unas cuantas horas, para centrarme. Estoy lleno de impotencia”.

Gregori masculla que durante quince años trabajó como temporero, viviendo por toda España en cortijos y barracones, pasando algunos días, entre faena y faena, en alguna mala pensión, refugiándose de tanto en tanto bajo un puente, alguna noche ocasional, luego dos, después todas. “Llevo 15 años trabajando en España. ¿Dónde está mi vida laboral? Ahora no tengo derecho a nada. Maldita crisis”.

La indigencia no llega de la noche a la mañana, no hay un antes y un después, es un lento camino de degradación. Gregori viste una americana de cuero que poco le refugia del frío, pero que, como él mismo reconoce, le queda muy bien.

Alejandro y Gregori se estrenaron como sin techo en Barcelona en los alrededores de la plaza Catalunya, donde cada vez se amontonan más desheredados entre cartones sucios y tetrabriks de vino de menos de un euro el litro; en el entorno del Macba, donde duermen los mendigos cuya piel apenas se distingue bajo la mugre, muchos de los que ya han renunciado a las duchas de albergues. A una segunda. A una tercera. A una cuarta oportunidad.

Alejandro y Gregori se refugian con otros inmigrantes caídos en desgracia en Sarrià, en un almacén abandonado de un metro de ancho por diez de largo. “Dentro pasas tanto frío como fuera, no tenemos ni luz, ni retrete, procuramos hacer nuestras necesidades fuera de casa. Al menos estamos unos cuantos juntos y no pasas tanto miedo – sigue Alejandro-.Esperamos que no nos echen de allí antes de que comience la temporada de la fruta, a ver si nos sale un trabajo. Gregori es una bestia trabajando, trabaja por cinco, se pone a construir muros y…”.

“No mees ahí, hombre”, recrimina Josep Lluís a otro mendigo que dormía en un cajero próximo y llena de orines un portal. “Ese que ves era profesor de música. Tocaba la guitarra muy bien. Pero el alcohol le ha comido los huesos… Acabar en la calle es fácil; salir de ella, no”.

Sube la solicitud de beneficencia
Los efectos de la crisis se empiezan a notar en la demanda de servicios sociales, pero no especialmente en las cifras oficiales de gente sin techo. Para quedarse en la calle, la situación económica de una persona es importante, pero muy a menudo el factor determinante es otro: una ruptura familiar, una dependencia del alcohol u otras drogas o una enfermedad mental. La gran mayoría de los usuarios de los servicios sociales ya recurría a ellos en épocas de bonanza. Pero si hace un año cada mes se acercaban 770 personas a los centros sociales, ahora lo hacen ya más de 900.

Cua de gana a la Diagonal

febrer 19, 2009

L’altra cara del centre
El convent dels caputxins de la Riera de Sant Miquel reparteix aliments a 200 famílies que fan cua fins a tocar del Cinc d’Oros
Crisi
Els sensepapers i els vells tenen preferència

Maria Favà (Avui)

Cada dimecres 200 famílies fan cua a la Riera de Sant Miquel, fins a la Diagonal, per rebre els aliments que reparteixen els caputxins del convent de Pompeia

La misèria acostuma a estar amagada o arraconada en barris o racons poc vistosos. I en el cas de Barcelona, es refugia en llocs poc o gens turístics. Sempre s’ha tingut una especial cura de posar mampares per tapar la pobresa. Com quan es feien neteges selectives de barraques si el Franco venia de visita.

Però la realitat és tossuda i la crisi actual ja no és tan fàcil d’amagar. Cada dimecres al cor de la Barcelona benestant, a la cruïlla de la Diagonal amb la Riera de Sant Miquel i el Cinc d’Oros, la misèria es concreta en una llarga cua de persones que amb carretons d’anar a la plaça esperen rebre els aliments que reparteix el Servei Solidari i Missioner (SSIM) dels caputxins del convent de Pompeia.

El SSIM funciona des de fa dotze anys i atén unes 200 famílies, però d’ença que s’ha aguditzat la crisi la cua és més llarga i el rebost dels caputxins més magre. “Abans ateníem gent de tot Catalunya i ara hem hagut de cenyir-nos a l’àrea de Barcelona. Per nosaltres, són prioritàries les persones sense papers, perquè són les més vulnerables, i els veïns de Gràcia, especialment els ancians i els malalts crònics”, explica el colombià Erick Hoy, que ha conegut tot el recorregut de la cua i ara és el gerent d’aquest rebost solidari.
Explica l’Erick que les donacions que vénen del Banc dels Aliments i de la Unió Europea continuen arribant amb igual quantitat, però amb menys varietat, i que han disminuït molt els donatius de les empreses. “Abans, quan faltava un mes per a la caducitat dels articles, ja ens en donaven, i ara esperen més o ja no arriben”. I amb el que arriba “hem de fer jocs malabars”. A la cua hi ha gent de 41 països diferents, però la gran majoria són llatinoamericans. Els bolivians són el 47% del total. La voravia de la Riera de Sant Miquel és molt estreta i la gent que s’espera l’ocupa tota. No es poden relaxar gaire, perquè per la calçada passen moltes cotxes. El convent obre el vestíbul perquè s’hi esperin els ancians i les dones amb criatures petites, mentre una legió de voluntaris -també de moltes nacionalitats- van omplint els carretons personalitzats al rebost del soterrani.

Càritas de BCN ja té una llista d’espera de gairebé 2.000 pobres

febrer 1, 2009

L’entitat està desbordada i alerta que no podrà respondre a totes les demandes d’ajuda
L’augment de l’atur ha saturat els cursos d’orientació i formació laboral de l’oenagé

Rosa mari Sanz (El Periódico)

Les oficines de Càritas Diocesana de Barcelona no donen l’abast. Si l’any passat l’oenagé va tancar l’exercici amb un augment del 48% de les peticions respecte al 2007, les previsions per a aquest encara són més preocupants. L’entitat ja té una llista d’espera de 1.856 persones i alerta que no podrà atendre totes les demandes, centenars de les quals, les que més pugen, són per rebre ajudes per poder cobrir necessitats com menjar, pagar rebuts o el relloguer d’una habitació.
Des de l’organització estan constatant els últims mesos un canvi de tendència que es mantenia els últims vuit anys. Malgrat que la majoria de persones que es dirigeixen a Càritas segueixen sent immigrants, actualment els usuaris de nacionalitat espanyola ja representen el 25%, quan al llarg del 2007 van ser el 21%. La principal resposta a aquesta variació, explica el director de l’oenagé, Jordi Roglà, és el notable augment de l’atur, una situació que, a més a més, deixa en plena indefensió la majoria dels forans que recorren a l’entitat, ja que al no tenir papers no disposen de subsidi de desocupació.

Per això, han reforçat els grups de formació laboral, molts dels quals estan vinculats a borses d’ocupació, i n’han incorporat de nous per adequar-se a les diferents realitats. Per exemple, cada vegada hi ha més dones marroquines que busquen per primera vegada un lloc de treball a l’haver-se quedat els seus marits, principalment del sector de la construcció, en atur, i elles són les principals usuàries dels cursos de castellà i català. A més també hi ha els tallers d’electricitat per a homes que busquen una alternativa al totxo.

Però aquests tallers d’orientació laboral i formació, un total de 69 de diferents, ja estan al cent per cent de la seva capacitat a causa de l’augment d’una mitjana de prop del 50% de les peticions per participar- hi. I a diferència de fa uns tres mesos, quan l’accés podia ser immediat, ara hi ha una llista d’espera per poder assistir-hi i Càritas estima que possiblement abans del setembre ja no podrà atendre tothom. Tampoc a qui s’hi adreça per demanar diners, una ajuda directa que l’any passat va ser d’1,5 milions d’euros (enfront dels 900.000 euros del 2007), principalment, per cobrir les necessitats bàsiques. No obstant, aquesta quantitat representa una mica menys del 10% del pressupost anual d’aquesta organització, destinada, principalment, a treballar en pro de la reinserció.

MÉS FAMÍLIES
El panorama, doncs, es perfila aquest any de color negre, explica Roglà, que mostra també la seva preocupació pel nombre creixent de famílies que es dirigeixen a les seves oficines. Si el 2007 representaven el 57% dels atesos, el 2008 van ser el 64%, i han augmentat sobretot les monoparentals, una tendència que Càritas preveu que anirà lamentablement a l’alça, així com les demandes de tornada als països d’origen de persones immigrants que han vist fracassar el seu projecte migratori. I, sobretot, usuaris que recorren a les parròquies per demanar aliments. Davant d’aquest panorama, l’entitat demana a l’Administració una aposta decidida acompanyada de pressupostos extraordinaris per fer front a la recuperació de les persones pobres.

El barri de la ‘quinta forca’

gener 26, 2009

MORT • El 1445 s’hi van instal•lar els patíbuls on s’executava els condemnats 45 ANYS • La presó de dones s’hi va traslladar el 1963 AÏLLAT • La inversió de la llei de barris n’intenta frenar la degradació

Maria Favà (Avui)

“La Trinitat Vella es caracteritza per la degradació física i social. Es troba pràcticament aïllat i separat de la resta de la ciutat per grans vies i infraestructures que actuen com a modernes muralles que provoquen, a més, un alt nivell de contaminació acústica i ambiental”, fixava la memòria del departament de Política Territorial i Obres Públiques en justificar els 8,7 milions d’euros que la llei de barris va destinar a aquesta zona el 2006. La galdosa definició està encara penjada a la pàgina web del govern.

Aquí no s’acaben les floretes que els estudiosos dediquen al barri. Diuen que si Barcelona es dividís en 38 zones sociològiques, la Trinitat Vella ocuparia el lloc 33è en alfabetització, el 32è en atur, el 31è en esperança de vida, el 33è en necessitats socials i el 35è en capacitat econòmica. Des de començaments del segle XX és un dels racons de la ciutat que rep més immigrants. Ara hi estan censats 8.000 veïns i s’estima que hi ha uns 1.000 no censats que sempre acaben d’arribar. Els marroquins són el col•lectiu més nombrés de nouvinguts.

La mala fama d’aquest barri no és nova. A l’Alta Edat Mitjana hi havia cinc forques jurisdiccionals al voltant de Barcelona on es penjava els condemnats. La que estava més allunyada del nucli de la ciutat era al coll de Finestrelles, el punt més alt del turó que avui és la Trinitat Vella. I d’aquí sembla que ve l’expressió de quelcom que està molt lluny.

Fins aquí, la llegenda. La realitat és que l’any 1445 s’hi van concentrar totes les forques jurisdiccionals de Barcelona i es diu que l’emplaçament d’aquests patíbuls estava molt a prop d’on cinc-cents anys més tard, el 1963, es va aixecar l’edifici que va servir de presó de dones primer i de centre de menors després.

El coll de Finestrelles va formar part del municipi de Sant Andreu de Palomar fins que el poble va ser annexionat a Barcelona el 1897. El nom de Trinitat ve de la capella del mateix nom que es va consagrar l’any 1413. Durant la Guerra del Francès la capella va desaparèixer, probablement cremada.

Com la majoria dels terrenys que envoltaven Barcelona, la Trinitat va ser una zona de conreus i masos fins a mitjans del segle XX. Es van començar a fer edificis d’habitatges durant la II República pels emigrants de la Catalunya interior, l’Aragó i Múrcia. Una segona onada d’immigrants, aquest vegada d’Andalusia, s’hi va assentar durant la dècada dels cinquanta. Les vinyes van ser substituïdes per blocs d’habitatges, alguns molt precaris i d’altres directament il•legals, com el que es coneix com les Cases del Governador. Les conseqüències de la construcció anàrquica (esquerdes, aluminosi…) i de la mala planificació s’han arrossegat fins ara.

La Trinitat és un turó de 150 metres i l’últim contrafort de la serra de Collserola. A la part més alta és on es va construir la presó que va ser també un focus de problemes i protestes veïnals, sobretot quan les dones preses van ser substituïdes pels joves convictes.

El desenvolupisme dels primers anys seixanta també incideixen negativament en el barri. A l’alcalde Josep Maria de Porcioles li agradaven molts les autopistes urbanes i en fer allargar la Meridiana, el barri va quedar partit en dos: la Trinitat Nova i la Vella. La cicatriu de la Meridiana mai més no s’ha pogut cosir malgrat les bones intencions dels urbanistes de l’època democràtica.

La Trinitat Vella no ha deixat mai de ser la quinta forca en el sentit menys criminal del terme. La majoria dels ciutadans de Barcelona no l’han trepitjada mai. A alguns, potser els sona perquè hi ha una estació de metro de la línia 1 que porta el nom del barri. O pel nus de la Trinitat on conflueixen les rondes. Al mig s’hi va construir un parc, el millor equipament que ha tingut mai el barri, però que també està aïllat entre vies ràpides.

El final de Can Tunis va fer créixer el tràfic de drogues al barri

Desembre 4, 2008

La pineda que envolta la zona sinistrada serveix de refugi a heroïnòmans
Traficants de l’entorn alertats per la deflagració van llençar cocaïna per la finestra

Un vell activista civil de Gavà, amb l’emoció vençuda per la impotència, confessava ahir a la tarda –entre visita i visita als seus amics hospitalitzats– que potser aquesta tragèdia posarà per fi el barri de Ca n’Espinós a la llista de prioritats de les administracions.

El conflicte ve de lluny. Però la demolició de Can Tunis, a Barcelona, ja fa quatre anys, va provocar una dispersió dels camells de l’heroïna i de la població creixent de toxicòmans, que van trobar en les pinedes de la serra del Garraf que protegeixen el barri de Ca n’Espinós un bon lloc on instal.lar-se.

COVES NATURALS
Conegut popularment com la masia per l’edifici històric del mateix nom que el barri que li va donar origen, la zona del seu entorn té una successió de coves naturals a prop d’un rierol que sempre baixa sec. Allà han creat la seva llar un grup d’heroïnòmans deteriorats pel consum, que se separen poc dels seus subministradors. Dues vegades a la setmana l’associació Àmbit Prevenció hi aparca una de les seves furgonetes d’assistència per fer intercanvi de xeringues i atenuar els danys en el col.lectiu de toxicòmans.

La presència de la droga a Ca n’Espinós és tan real que després de la deflagració els Mossos van trobar 190 grams de cocaïna, 90 grams de substància per al tall –serveix per adulterar la droga i incrementar-ne el pes– i 200 grams d’haixix. La droga havia volat des d’alguna finestra quan es va produir el sinistre i els agents la van trobar sense propietari al carrer. Segurament hi va haver qui va confondre el soroll de la deflagració amb el so dels subfusells dels Mossos quan esbotzen portes per fer batudes. Altres van tenir temps d’amagar-la en un lloc segur durant els primers minuts de confusió.

Quan els Mossos d’Esquadra es van desplegar a Gavà, ara fa un any, els veïns de Ca n’Espinós els van demanar que tallessin el flux de toxicòmans. A diferència de Can Tunis, on els heroïnòmans accedien discretament en l’únic autobús que els traslladava directament al supermercat de la droga, a Gavà la majoria arriben en tren o en autobús, i alguns inicien una processó pel centre de la població fins a la masia. Una desfilada que va provocar queixes veïnals i que va forçar la policia autonòmica a muntar controls intermitents a la carretera principal d’accés al barri per dissuadir els compradors.

REBEL.LIÓ DELS GITANOS
Però això no ha estat més que un tènue apòsit en una ferida que fa massa temps que sagna. Durant un temps, un grup de famílies gitanes que vivien al barri van fer un tímid intent de rebel.lar-se contra els traficants. “Ens ofeguem. I el pitjor no és pas que no puguem respirar. El pitjor és que estem condemnant els nostres fills a no tenir cap més sortida que el tràfic o el consum de drogues”, va comentar fa pocs mesos un d’aquests gitanos a aquest diari.

Aquell intent va quedar ofegat per les amenaces dels traficants i per les promeses incomplertes de l’administració local, que va assegurar que hi hauria solucions urgents. Entre el paquet de mesures urgents per calmar la ferida hi havia la decisió d’aixecar la futura comissaria dels Mossos de Gavà al barri de Les Ferreres, pròxim a Ca n’Espinós, que amb anterioritat també havia patit el flagell de la droga. El nou equipament policial està en obres i no està previst que s’inauguri abans de finals del 2009.

Però la proximitat policial no resoldrà els conflictes que pateixen els veïns de Ca n’Espinós “Cal arremangar-se, tenir la dignitat de reconèixer que existeix un problema i tenir la voluntat de solucionar-lo. Ningú ha dit que sigui fàcil. Però ens mereixem que, com a mínim, ho intentin”, resumeix un veí.

La pèssima gestió de la Llei de la Dependència

Octubre 20, 2008

(e-noticies)

Crec que hi ha poques coses pitjors que jugar amb l’esperança de la gent. I això és el que han fet el PSOE, el tripartit català i també el govern municipal de Jordi Hereu aquests darrers anys: decebre les expectatives generades per la llei per l’Autonomia Personal i suport a la Dependència. El Govern Zapatero va arribar a fer, fins i tot, anuncis a la televisió per publicitar la llei. Cosa vista poques vegades. Perquè el que volien era fer-nos creure que apostaven per una política de serveis per a tothom. Paraules i només paraules.

La realitat és que aquests governs que tenim a l’Estat, a Catalunya i a Barcelona no han estat capaços de tirar endavant tot el que significava aquesta llei per a moltes famílies.

Des de CiU ja vam avisar que la llei, amb aquest tipus de finançament i sense haver fet les previsions necessàries, seria de difícil aplicació. Ens van criticat, ens van dir coses molt gruixudes. El temps, i la mala gestió d’aquests governs, ens han donat la raó.

Fa ja més d’un any que totes les persones amb gran dependència haurien d’estar rebent unes prestacions que no els hi arriben. I quan els hi arriben no són mai les que s’esperaven, al contrari, en molts casos, encara reben menys que abans o unes quantitats tan irrisòries que porten a la decepció.

I ara a sobre hem de veure el trist espectable del govern municipal donant les culpes al govern català, i el català donant les culpes a l’Estat. I ara Zapatero a qui culparà? Si us plau assumeixin tots les seves responsabilitats. Prioritzin aquestes polítiques i gestionin-les bé. Donin resposta a l’esperança de molta gent.

Maite Fandos