Arxivat per a setembre, 2009

Els delictes contra la vida i la integritat física van augmentar a nivell de l’estat durant el 2008, i Barcelona és la primera de la llista.

setembre 23, 2009

Barcelona, amb 171 homicidis; Madrid amb 127 i Múrcia amb 113 són las províncies amb més expedients oberts per aquest motiu.

És una notícia terrible i significativa. Respon a moltes problemàtiques difícils d’analitzar, però el cas és que Barcelona és una de les ciutats més perilloses de l’estat, perquè en robatoris tampoc es queda enrera. I després molts s’omplen la boca amb paraules com seguretat, civisme, convivència… La qüestió aquí és saber perquè ningú no ha donat explicacions per matitzar la notícia. Potser és que el fet no ha arribat a ser prou notícia i no s’ha volgut fer mullader.

Apareix el cadàver d’una dona assassinada dins d’una maleta a la Gran Via

20 minutos

Va ser una mort violenta. Un dia després que la Fiscalia de l’Estat revelés que Barcelona és la ciutat amb més assassinats i homicidis, amb 171 en un any, els Mossos d’Esquadra investiguen la mort d’una dona, el cadàver de la qual va aparèixer dilluns a la nit dins d’una maleta al número 186 de la Gran Via.

Es veu que és la setmana de la mobilitat sostenibilitat i ahir va ser el dia sense cotxes…

setembre 23, 2009

Qui ho diria… va passar sense pena ni glòria. Ahir va ser el dia sense cotxes, i no es va notar. Les alternatives de mobilitat amb transport públic són les que són i no són suficients. Agafar el cotxe a Barcelona no és, ni molt menys, l’opció més còmoda, però moltíssima gent no té més remei que fer-ho si no vol fer mil enllaços ni arribar tard a la feina. S’ha vist que d’on no n’hi ha no en raja, i per això des de l’Ajuntament ni des de la Generalitat no es deu haver volgut publicitar als quatre vents “La setmana de la mobilitat sostenible” com en anys anteriors. En fi, el sentit comú sempre és d’agrair.

Día Sin Coches… con atascos

20 minutos

Barcelona, como otras ciudades catalanas, conmemoró ayer el Día Sin Coches, dentro de los actos de la Semana de la Movilidad Sostenible y Segura, pero con los atascos habituales y sin restricciones al vehículo privado. A pesar de la iniciativa, la jornada no distó de una mañana normal y corriente, y se registraron retenciones en la B-10, B-20, B-23 yC-31. Por otra parte, la ineficiencia de las baterías y la necesidad de mejorar el marco regulador actual son los principales obstáculos para la generalización del coche eléctrico, que se podría empezar a comercializar de forma masiva en el año 2020.

El banc d’idees de la campanya “sigues donant d’idees pel futur de la Diagonal” està més buit que ple

setembre 22, 2009

Convidem, a qui ho vulgui, a visionar un dels vídeos més justets i més intrascendents de la web de Barcelona. Està a http://www.bcn.cat/diagonal/ , la web de i.de.a Diagonal. Juguen amb les figuretes vermelles i verdes dels semàfors per suggerir què és bo i què és dolent per l’avinguda, dura poc més d’un minut i tot sembla indicar que no s’hi han gastat ni un cèntim o bé que han estat vilment estafats per la empresa de comunicació de torn. Tot plegat s’ha fet (la web, el vídeo, la campanya publicitària…) per convidar-nos a participar a la campanya de participació ciutadana. S’ha fet una plataforma i tot, que es diu “Diagonal per a Tothom” (amb la paraula “tothom” en majúscules, com a reminiscència d’alguna creència deixada de banda que vol acostar el concepte de persona al concepte de divinitat o alguna cosa per l’estil). Malgrat tot l’esforç i tota la inversió, es veu que a dia d’avui i a pocs dies de tancar el procés participatiu, només un 2% de la població potencial que podia fer-ho (els barcelonins majors de 16 anys empadronats a la ciutat) s’hi han apuntat, quan s’esperava una participació d’almenys un 5%. El titular podria ser que al 98% de la població barcelonina li bufa el que li passi a la Diagonal. Aquí, la que escriu aquestes ratlles, hi va participar. Hi ha un post que en parlo. I cap persona del departament de Participació de l’Ajuntament de Barcelona ni tampoc de l’Oficina Tècnica de la Diagonal s’ha posat en contacte amb mi per dir que les meves idees són genials, i en part s’entèn perquè no vaig poder donar cap idea genial, només opinar sobre el que un qüestionari amb un ventall de possibilitats minso que oscilava entre sostenibilat i espais comuns et deixava fer. Però ni les gràcies, tu. Potser d’aquí a uns dies rebo a casa un iman per la nevera amb una bicicleta i un banc curull d’avis petant la xerrada amb un fons ple d’arbres. Mai se sap. La qüestió és participar. I després queixar-se. Mentrestant, qui tingui clar què es vol fer amb la Diagonal, que en faci cinc cèntims. I qui vulgui perdre literalment el temps, que miri la web que s’ha fet exclusivament per aquest tema.

Un 2% d’idees per reformar la Diagonal

setembre 22, 2009

Només 25.000 barcelonins han fet arribar els seus suggeriments
Han enviat 150.000 propostes de millora

Virgínia Mascaró (Avui)

El procés participatiu per a la transformació de l’avinguda Diagonal no ha mobilitzat un gran nombre de gent. Des del mes de febrer passat i fins al 21 de setembre hi han participat 25.246 ciutadans, que representa només un 2% de la població potencial que podia fer-ho (els barcelonins majors de 16 anys empadronats a la ciutat). El consistori va fer una important campanya publicitària aquest estiu per incentivar la participació.
“L’objectiu era arribar a un 5% de participació. No ho hem aconseguit, però no s’ha tancat encara el procés, sinó que continua obert fins al dia 30. Esperem que durant les festes de la Mercè pugui arribar fins a un 3% (35.000 ciutadans), va explicar a l’AVUI Ramon Nicolau, delegat de Participació de l’Ajuntament de Barcelona.
Els participants han aportat fins a 150.000 suggeriments per millorar l’avinguda. La majoria ha fet arribar les seves idees a través de les butlletes (23.170). S’ha fet servir menys el correu electrònic (1.473) i el telèfon (603).
“Per una qüestió de proximitat la majoria dels ciutadans que han participat en el procés són de l’Eixample, seguit per Gràcia, Horta-Guinardó, Sarrià – Sant Gervasi i Ciutat Vella. En canvi, n’hi ha hagut menys de Nou Barris, Sant Andreu i Sants-Montjuïc”, va precisar Nicolau.
Pel que fa a les propostes, una majoria coincideix a demanar un carril bici segregat de la calçada i de la vorera, una avinguda accessible i unes voreres laterals més àmplies. Totes les aportacions s’han traslladat a l’Oficina Tècnica de la Diagonal per a la seva valoració i incorporació al projecte. L’Ajuntament s’ha compromès a donar resposta individualitzada per carta a cada ciutadà.

Barcelona i la brutor. Breu història quotidiana

setembre 21, 2009

Aquesta breu història quotidiana plena de sentit comú, va passar a Barcelona. Hi havia una vegada una persona que de dilluns a divendres sortia de casa per anar a treballar. I els dissabtes i diumenges també sortia de casa per anar a fer el que més a gust li venia. El cas és que aquesta persona cada dia sortia de casa seva i, un cop tancava la porta del portal, se n’anava quasi sempre cap a la dreta per desfilar cap a la parada de l’autobús. Era el seu recorregut habitual i se’n coneixia tots els misteris: el panot esberlat del costat de l’arbre moribund, la vorera desnivellada, la rajola en forma de flor que no quadrava amb les altres sense forma, el forat de l’arbre amb dues o tres cagarades de gos, el semàfor tort, els contenidors d’escombraries bruts… i uns metres més amunt, la parada d’autobús, al davant de la farmàcia. Era curiós perquè, metòdicament, cada dia veia els mateixos desperfectes i la seva condició humana l’havia portat a sentir-se’ls com a seus, però el que no podia aguantar, el que l’enutjava fins al moll dels ossos, era la brutor. A aquesta persona, la merda l’enutjava. Veia porqueries diverses i persistents: pixades de no se sap quina espècie animal sempre al mateix indret, excrements d’ocell, les ja citades cagarades de gos, una espècie de vòmit que havia tenyit el paviment… La merda s’havia instal•lat al costat de casa seva. I s’hi acumulava. La merda havia trobat el seu lloc. La persona en qüestió se’n sorprenia i, un dia, en un rampell de civisme, se’n va queixar. Com era que ningú no treia la merda del seu recorregut habitual? Com era que cada dia estava més i més brut? Com era que es deixava que la merda es perpetués mes rera mes? La resposta va ser administrativament clara: des de l’Ajuntament es garantia que cada dia la brigada dels de Bcneta passaven pel seu carrer. Ja ho sabia, la persona en qüestió, que els de Bcneta passaven, no en va cada dia no el deixaven adormir-se en pau, però i la merda…? La merda no la treien. Buidaven les escobraries amb un soroll de mil dimonis, i de tant en tant un petit monstre aspiradora amb rodanxes xuclants dispersava la brutícia, però netejar, el que el diccionari defineix com a netejar, ningú no ho feia. Es va tornar a queixar, amb el concepte de civisme per bandera, i la resposta va ser ambígua: si els ciutadans no es comporten, des de l’Ajuntament no hi podem fer-hi més. La pesada llosa de la culpa va anar a parar sobre la nostra persona en qüestió ja que, si vius a una ciutat, més que persona ets ciutadà o ciutadana. I ser ciutadà o ciutadana comporta compartir el drets, els deures i els greuges de la ciutadania. I si algú embruta el carrer passa a ser indirectament culpa teva, encara que te n’horroritzis, i a sobre no te’n pots queixar, perquè és culpa d’algú com tu que permet que els coloms es caguin on no s’han de cagar. I si el carrer està brut, seguirà brut, que estem en èpoques de vaques magres. Serveis mínims, benvolgut ciutadà, que qui fa el que pot no està obligat a més, i no es culpa nostra que el seu carrer estigui brut; és culpa dels ciutadans i, per tant, és culpa seva estimat, desventurat, desencantat, desconegut ciutadà. Desmotivada, la persona que cada dia sortia de casa seva i veia com la merda creixia per desconeixement, va decidir deixar de mirar els racons del seu barri, va decidir passar de tot, i aquesta actitud el va portar a deixar d’estimar el seu carrer, i cada dia sortia de casa seva, anava cap a la dreta, a buscar l’autobús per marxar del barri de la merda acumulada i anar ben lluny. I tot, per culpa de les brutícies. Per les brutícies que no els dóna la gana netejar els qui s’han compromès a netejar-les. I per déu que no és una metafora, estem parlant de merda enganxada a les rajoles dels carrers de Barcelona.

Per un turisme de qualitat, una ciutat de qualitat, sense alternatives carques, si us plau

setembre 16, 2009

Hi ha qui diu que Barcelona es mereix un turisme de qualitat com si hi hagués indrets al món que no se’l mereixen. Que s’hauria d’actuar per fomentar que els guiris cutres amb ganes de prendre el sol i inflar-se a birres no vinguin a Barcelona i que es quedin al seu país, on tot és més car (o, és clar, que se’n vagin a llocs que mereixen rebre’ls, com els països subdesenvolupats, que encara no tenen dret a queixar-se, sembla ser). Aquest control per distingir els guiris cutres dels turistes sofisticats podria començar a les estacions de tren i a l’aeroport, on voluntaris pro-civisme haurien de preguntar als nouvinguts quines són les tres obres més emblemàtiques de Gaudí i, de pas, demanar-li’s una mostra d’orina per fer un test de drogues i alcohol a l’organisme. Un cop passats pel sedàs del civisme, els turistes més elaborats ja podrien gaudir de la ciutat anant al MNAC i prenent té i refrescs a les terrasses, amb samarreta i pantalons per sota del genoll, que no sigui que els barcelonins ens escandalitzem de veure carns nues. I els comerços que els temptin amb cerveses, multa al canto, per provocadors.

Aquests dies a l’Ajuntament això ha estat un tema a debatre. S’ha criticat que cada vegada el turisme s’estigui degradant més i més i que l’imatge de la ciutat n’estigui quedant ressentida, i el debat ha arribat a nivells que hom pot qualificar de ridículs i carques. En aquest cas els que no governen són els que hi han posat cullerada, dient que s’ha de penalitzar als que van poc vestits, i que si algú deixa palès en samarretes estampades amb missatges, o en cartes de bars i restaurants que la beguda està a l’abast de tothom, se l’hauria de penalitzar. És un fet inquestionable que els preus baixos, la vida nocturna, l’alcohol i la platja són alicients gens menyspreables pels que busquen un destí on passar-s’ho bé. I segur que no és el millor reclam, però això no canviarà. El que no s’entèn és que algú pugui pensar que tot plegat es pot modificar amb restriccions. Hi ha una ordenança de civisme que s’ha d’aplicar i aquest és el punt de partida, però no n’hi ha prou. Per buscar un turisme de qualitat, s’ha d’oferir una ciutat de qualitat. I si això falla, ja tenim per on començar. Mentrestant nosaltres, ciutadanets i ciutadanetes, podem demanar que l’altrenativa al poder sigui una alternativa que no proposi pedaços a les mancances del govern…

PSC, ICV i ERC no creuen possible evitar la seminuesa pel carrer

setembre 16, 2009

CiU i PP demanen que es prohibeixi passejar en banyador i sense samarreta

El Periódico

Els grups de CiU i PP a l’Ajuntament de Barcelona es van quedar ahir sols en la defensa d’una prohibició de passejar en banyador i sense samarreta per la ciutat, com plantejaven els populars en una proposta que, a judici de PSC, ICV-EUiA i ERC, comportaria una «hiperregulació» de difícil aplicació.

Els grups del govern i els seus exsocis d’ERC van coincidir a apuntar la impossibilitat de fixar uns «mínims» d’indumentària a la via pública ja que es tracta, van afirmar, d’un assumpte totalment «subjectiu», encara que van reconèixer que durant aquest estiu s’han pogut veure moltes persones semidespullades passejant per la ciutat com si estiguessin a la platja.

El PP va reclamar a la comissió de Promoció Econòmica que es definissin uns criteris de comportament en la vestimenta, d’acord amb el sector hostaler i institucions representatives, que incloguessin almenys la prohibició expressa de passejar en banyador i sense samarreta, mesures que haurien de quedar recollides en l’ordenança de convivència, informa Efe.

El regidor del PP Xavier Mulleras va afirmar que «s’ha d’evitar que la gent vagi despullada o semidespullada», i en això va dir que el seu grup «coincidia amb el sector empresarial». Les normes, va afegir Mulleras, haurien de servir perquè la Guàrdia Urbana pogués actuar quan es trobés amb persones que les incomplissin. El regidor va insistir que Barcelona «no es pot convertir en una ciutat de turisme de baix cost».

PROCLAMA INCÍVICA / Per la regidora de CiU Maite Fandos, el grup de la qual va recolzar la proposició, el turisme incívic en general ha anat degenerant els últims anys pel fet que a molts portals d’internet, segons va afirmar, es promociona Barcelona com una ciutat d’alcohol barat i moral relaxada. Fandos va mostrar com a exemple una samarreta de record en què s’anima el turista a seguir aquestes pràctiques incíviques.

Mitjans de comunicació, consignes, prostitució i temperatura en un dia normal a Barcelona

setembre 15, 2009

El fred ha arribat a Barcelona. Sense més ni menys hem passat de l’asfíxia a la tremolor, i el descens de la temperatura ha estat el tema del dia a ascensors i a comerços. Fan il·lusió, els canvis. I Barcelona és tan Barcelona quan arriba la tardor! Embriagats de clima mediterrani mirem l’avui.cat i ens fixem en què diu sobre la nostra ciutat. Es veu que la T-12 fracassa, que hi ha irritació pels pivots del carril bici a la rambla Guipúscoa i que els veïns de les Corts es mobilitzen pel pla Barça. És curiós com les noticies deixen de ser notícies, és pervers com els mitjans de comunicació fan el paper de fixadors del què passa i del que deixa de passar políticament i, per tant, de condicionadors de l’opinió de tots els que han superat o encara no han patit cap tipus de desafecció. També podria ser una conversa d’ascensor, la desafecció: “i tu com ho portes, això de la política?”, “uf, malament, estic desfectat”. El cas és que les notícies no són favorables a la manera de fer del Consistori barceloní. Potser és una reacció de càstig a la consigna de no deixar més a l’alçada del betum a la ciutat amb temes de prostitució a l’aire lliure ni de posar sobre el paper la poca capacitat de reacció de l’alcalde Hereu. Mirem al cada vegada menys sorprenent elpais.com. Les notícies són ben deiferents, però igualment contràries: s’ha fet curt amb les places de guarderies públiques, els beneficiaris de la RMI han augmentat i, oh!, “El Ayuntamiento de Barcelona quiere concienciar a los hombres sobre la explotación de la mujer”. La Comisió de Cultura, Educació i Benestar Social ha aprobat por unanimitat una proposició de CiU en la què es demana que s’inicïi “una campanya de sensibilització dirigida especialment als homes per tal de concienciar-los de que els clients de la prostitució estan col·laborant amb aquesta explotació” per part de les xarxes de proxenetes. Sobretot i si us plau, demanem tots plegats que al final de la campanya no es digui res de Visca Barcelona. Estarem pendents de la campanya, i se m’acut que la Generalitat també en podria fer una seguint el claim de la revolució dels petits gestos: “hi havia una vegada un senyor que un dia, després d’un sopar amb altres empresaris, va decidir no anar de putes…”. En fi, que el fred ha arribat a Barcelona.

La Barcelona que no ens agrada

setembre 8, 2009

A Barcelona cada dia se li descobreix un drap brut més. La brutor acumulada no es pot amagar sota claims populistes pseudomulticulturals ni darrera d’un equip de govern que procura maquillar els desperfectes d’una ciutat tan poc perfecta com la nostra. Ens agrada Barcelona però ens podria agradar molt més, i si bé ens hem acostumat al dolce far niente dels polítics de la plaça Sant Jaume i ens estem tornant tots plegats uns ciutadans resignats al destí incert de Barcelona, el que és veritat és que quan els problemes municipals ens toquen de prop ens escalfem i ens queixem. Les queixes concretes plenes de raó i de sentit comú no acostumen a arribar als mitjans de comunicació, però aquesta setmana s’han fet sentir i com que tenen un rerafons morbós i amb ganxo de drogues i prostitució, ara estan en boca de tots. No és així com hauria de funcionar, però vista la dinàmica, aprofitem-ho. Que es vegi que la inoperància porta cua i que quan les àvies ens diuen que no anem bé, és que no anem bé. Tenim dret a pensar que vivim sota el paraigües d’un govern municipal que vetlla pel futur dels nostres problemes i que treballa no només per gestionar uns serveis sinó per decidir com serà Barcelona d’aquí a uns anys. Els nostres fills podran sentir-se segurs i orgullosos de viure-hi? Som condescendents de mena, els barcelonins, però no som idiotes. No pot ser que deixem degradar barris de la ciutat plens de vida; Ciutat Vella segueix sent bonica perquè és bonica, però està bruta, és insegura, les botigues de sempre van desapareixent, la delinqüència es respira i l’olor a oblit fa por. I a moltes altres zones de la ciutat que no són boniques perquè mai han optat a ser més que perifèries, l’ambient és el mateix i a més traspua tristesa i pobresa. Encara que de ben segur és molt difícil i compromès prendre decisions adequades i valentes per solucionar tot el que representa un problema pel progrés adequat que es mereix una ciutat tan gran en tots els sentits com Barcelona, sembla mentida que no s’hi pugui fer res més.

BCN ‘loves’ rots de sangria?

setembre 1, 2009

(Avui)

Barcelona va estar a punt de morir d’èxit. De tant disseny i tant rànquing internacional no tenia en compte les necessitats quotidianes dels ciutadans. Però acaba l’estiu naufragant en un mar de mostres d’incivisme i de turistes

Senyores i senyors, tanquem la barraqueta. Tothom a treballar. Això sí, Barcelona no tanca. Ja ens hi hem acostumat: la ciutat fa uns quants anys que sembla sempre de vacances, amb tots els seus visitants: els ocasionals tan pintorescos, els que s’hi estan uns quants mesos i et donen la culpa d’existir perquè parles en català i això no ho tenien previst, i els seus ciutadans naturals, atrapats, com sempre, en la contradicció: com continuar munyint la vaca a fons sense que es noti i, alhora, no passa tanta vergonya amb la degradació ambiental. A part, no cal dir-ho, dels rectors municipals, impregnats fins al moll de l’os de bonisme, que l’únic que provoca és que reaccionin tard i malament a la realitat, que sempre corre uns quants quilòmetres davant seu. És per això que fan normes i normes sabent que seran incapaços de fer-les complir. I no solament això: ni tan sols seran capaços de respondre amb eficàcia davant la denúncia ciutadana.

Barcelona, pel seu caràcter llatí, sempre ha estat una ciutat amb un fons liberal molt considerable. Mai no ens han inquietat les putes de la Rambla, fins ara, que hi ha màfies, són agressives i roben. No molesta tant un individu que es passeja despullat amb una argolla a la punta de la cigala com masses de gents suades, mig despullades, amb peus bruts a causa de les inevitables xancletes de dit ficant-se a tot arreu cridant i fent rots de sangria. Barcelona ha entrat definitivament en la categoria de metròpoli multiracial, oberta tot l’any amb un component turístic únic: és una gran ciutat amb una oferta lúdica de platja de primer ordre que no existeix enlloc d’Europa i en molt pocs llocs del món. Això ens ha agafat per sorpresa a tots.

Tot just ara ens estem començant a adonar que deixar barra lliure als visitants no era la millor opció. L’Ajuntament comença a entendre que sense un mínim de fermesa (a costa de la imatge bonista) no se’n sortirà. Els particulars també comencem a entendre que renunciar a la quantitat a favor de la qualitat no són només simples paraules.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.