La doble batalla de Vallvidrera

març 16, 2010

Agustí Fancelli (El País)

En Vallvidrera se vienen librando dos batallas paralelas estos días: una contra los elementos, que han causado no poco perjuicio, y la otra contra el Ayuntamiento de Barcelona, del cual 851 vecinos (el 99% de los votantes) quieren escindirse, según se pronunciaron el sábado en referéndum. Éste es un apresurado informe de daños tras una inspección de urgencia realizada ayer.

Pasada la estación de Peu de Funicular, justo después de la primera curva de izquierdas, comenzaban los problemas. Una excavadora retiraba troncos y tierra de la calzada, dando paso alterno a la circulación, escasa a mediodía. Unas vueltas más allá, recobrada la perspectiva de la montaña, se descubría un buen augurio: las mimosas, ya en flor, han resistido el ataque de los elementos. Menos bien les ha ido a los pinos, árboles frágiles ante la adversidad que nos recuerdan nuestro fundamental desarraigo mediterráneo: viento, nieve y fuego se ensañan por igual con ellos, de modo que habrá que retirar rápido sus restos del bosque, antes de que el calor los convierta en mechas (¡más madera para Saura y Baltasar!). Convengamos, sin embargo, que el dramático vendaval de enero de 2009 causó destrozos mucho más serios que ahora en la montaña: cipreses, acacias, almeces y retama han permanecido esta vez mayormente a salvo. Algún daño colateral: el funicular no funcionará hasta el día 26, pero cómodos minibuses cubren el servicio; pasado el hotel Vallvidrera, los operarios izaban algunos postes de teléfono abatidos.

En la vertiente del temporal político, unas pancartas colgadas de las fachadas de la plaza recordaban las reivindicaciones de la consulta secesionista: “Prou de prepotència municipal”, rezaba una, a la que daba réplica otra, en clave más pragmática: “Volem aparcar”. Los vecinos reclaman, en efecto, más infraestructuras de barrio y menos “síndrome de parque temático” por parte del Consistorio. Esperemos que la “desafección” no acabe en divorcio: un mirador dando la espalda al paisaje mirado es un contrasentido. Pero en la Antiga Casa Coloma de la plaza, colgada sobre la ciudad, no se detectaba ayer el más leve signo de insurgencia entre los habituales. La escudella barrejada por cierto estaba muy rica.


El desplegament dels contenidors ocupa 700 places d’aparcament

gener 3, 2010

(El Periódico)

• Molts dipòsits esperen el seu emplaçament definitiu als espais per a motos i la zona blava
• L’ajuntament en vol recuperar 300 i afirma que la pèrdua només suposa el 0,22% del total de BCN

Tal com avança el sector del motor, un podria pensar que això que està aparcat en una zona blava o al lloc reservat per a les motos és un model nou de vehicle híbrid o un original escúter amb sostre. Però és una cosa molt més senzilla i terrenal, encara que més inquietant: es tracta dels nous contenidors, que, a falta d’espai o un emplaçament definitiu, ocupen places d’aparcament de nombrosos carrers de la ciutat.
Veure’n un és una anècdota, dos són casualitat; el tercer ja comença a fer pudor sense necessitat d’estirar la palanca. Fonts del departament de Medi Ambient de l’ajuntament reconeixen que el desplegament dels contenidors, entre els quals s’inclouen els nous de matèria orgànica, «va obligar a ocupar prop de 700 places d’aparcament». «Es van col·locar on es va poder», concreten les mateixes fonts, que asseguren que el problema es resoldrà «en els pròxims dies o setmanes», quan els tècnics aconsegueixin trobar als dipòsits una llar sobre l’asfalt o en alguna cantonada on no molestin.

400 DE NOVA CREACIÓ / Bona part dels contenidors okupes trobats per aquest diari en les últimes setmanes reposen sobre les àrees pintades per a motos, sobretot a la zona de l’Eixample, i hi són des de principis de novembre, quan es va estrenar la nova contracta de neteja. Segons Medi Ambient, aquestes 700 parcel·les perdudes es compensaran amb 300 de nova creació, tot i que les mateixes fonts encara no tenen gaire clar com s’aconseguiran ni a expenses de quin element urbà en una metròpolis tan condensada i mancada d’espai com Barcelona. Si els comptes municipals surten, 400 places desapareixeran per sempre, «el 0,22% del total de la ciutat», aporta l’ajuntament amb tota la intenció.

Segons Medi Ambient, Barcelona compta amb 179.000 places d’aparcament: 9.791 de zona blava, 32.514 de zona verda i 42.000 per a motos. La resta segueixen lliures, de moment, sense taxa ni risc de multes. Aquest catàleg de xifres permet concloure que, efectivament, 700 places no són gaires, però és inevitable qüestionar-se el sentit de la previsió. ¿Hauria estat millor esperar una mica, trobar l’emplaçament per a cada contenidor, pintar l’espai corresponent a terra i després realitzar el desplegament en condicions, posant cada element al seu lloc? Medi Ambient no creu que hi hagi hagut «cap mena de precipitació» i considera que les molèsties són «mínimes».

DOS MESOS PER FINALITZAR / La nova contracta de la neteja estarà en vigor fins al 2017 i suposarà un augment del 14% en el nombre de contenidors (de 23.700 a 27.000). La ciutat necessitarà encara un parell de mesos per finalitzar la instal·lació de tots els dipòsits, temps en què també s’haurà de resoldre el problema de l’assalt de l’espai destinat als vehicles i, tal com han advertit alguns lectors, la invasió de moltes voreres.


Els jardins de Costa i Llobera, tancats després de 5 d’anys de reparacions

desembre 9, 2009

Els jardins Costa i Llobera, a Miramar, estan tancats des d’abans de les últimes eleccions municipals. Hi ha problemes de drenatge que semblen ser molt difícils de reparar, tan difícils que no s’han reparat. Abans de les eleccions molts parcs amb la cara neta es van posar en servei com a metàfora de la feina feta pel consistori, però amb els jardins de Costa i Llobera no va haver pedaç possible. Tots sabem que Montjuïc és Montjuïc i que mereix menys atenció que d’altres indrets de Barcelona on deixar de fer el que cal fer canta massa, però 5 anys són molts anys. Tindrem arreglat el jardí de palmeres i plantes suculentes per la nova campanya electoral, senyors i senyores que decideixen el futur i el present de la ciutat??

Dono les gràcies a la persona que va denunciar aquest fet a aquest bloc. Buscarem més informació per saber quin és el problema insalvable.


Barcelona, juzgada por los artistas extranjeros

novembre 22, 2009

Artistas, músicos, cineastas y escritores de otros países analizan los problemas de la ciudad en la que han elegido vivir

Sean Scully: “Barcelona es conocida como la ciudad de los rateros
Mathias Enard: “Lo que hace atractiva a Barcelona es su diversidad
Jamal Mahjoub: “Hay que ir con ojo con las tensiones que hay en el Raval

Josep Massot (La Vanguardia)

En su última visita a Barcelona, Günter Grass representaba con gesticulación cómica cómo fue víctima de un carterista mientras tomaba una cerveza en la plaza Reial y cómo, sin soltar la pipa de su boca, intentó una carrera imposible para alcanzar al pillo que se esfumaba con su dinero y su documentación. El relato de los hurtos sufridos es ya un clásico en todas las veladas con creadores extranjeros que visitan la ciudad. El enojo por esta plaga y por la masificación turística es la queja común de escritores, artistas o músicos de otros países que se han instalado en la ciudad.

Masafumi Yamamoto. El artista japonés, en su taller de la calle Avinyó / Laura GuerreroJamal Mahjoub. El escritor sudanés, en su casa, cerca de la Sagrada Família /Xavier GómezLydia Lunch. La inclasificable artista dejó Los Ángeles por Barcelona /ArchivoAmor a pesar de todo

Son siete testimonios sobre Barcelona. Un director de cine italiano (Giusepe Capotondi), un premiado escritor francés que escribe una novela en verso sobre la ciudad (Mathias Enard), otro narrador francés que ha debutado con una novela en la que Barcelona es casi un protagonista más (Diego Gary), un pintor irlandés que vive a caballo de Nueva York-Barcelona-Munich (Sean Scully), un novelista sudanés que pasó su infancia entre Londres y Jartum (Jamal Mahjoub), un artista japonés (Masafumi Yamamoto) y una explosiva artista (música, cine, fotografía, performance, spoken word, literatura, ensayo…) criada en el Nueva York punk (Lydia Lunch).

Los siete tienen en común su apuesta por la cultura y que han elegido Barcelona para vivir. En esta página se resumen sus opiniones sobre lo que no les gusta: hurtos, turismo masivo, venta descontrolada de droga, ruido y suciedad. Pero Barcelona –por eso la han elegido– les fascina. Los lectores podrán encontrar entrevistas individuales con cada uno de ellos en la web de La Vanguardia a partir de la próxima semana.

Ciudad de rateros. “Barcelona es conocida en el mundo como la ciudad más deshonesta de Europa, la ciudad de los rateros”, dice desde su estudio de Nueva York el artista irlandés Sean Scully, que tiene casa y taller en Barcelona (Ausiàs March y Girona)y considera a su galerista Carles Taché “mi familia barcelonesa”. Scully alaba “el carácter de la gente de Barcelona, que salió a las calles para protestar contra la guerra de Iraq”, aunque cree que “es hora de poner un poco de orden. Barcelona quizás por todos sus años de reacción al fascismo es hoy demasiado tolerante y liberal y se consienten situaciones que tienen un límite”. Jamal Mahjoub (vive a doscientos metros de la Sagrada Família) es un escritor sudanés de una familia del norte musulmán y también se queja de la inextinguible plaga de hurtos: “Barcelona tiene ya la reputación en todo el mundo de ser una ciudad de carteristas”. Y el pintor japonés Masafumi Yamamoto, que vive en Consell de Cent y tiene su taller en Avinyó, lamenta: “Los hurtos ya se extienden a diario en el Eixample. Y la suciedad de la ciudad no se da sólo en la parte baja, también en Pedralbes”.

Droga. Diego Gary, hijo del escritor Romain Gary y de la actriz Jean Seberg, ha reflejado en la novela S. ou l”esperance (en Galaxia Gutenberg en marzo) las peripecias vividas en Barcelona durante siete años. Tuvo un bar en Escudellers (Los Álamos) y ahora una galería-café-librería en Joaquín Costa, Lletraferit. “Mi mujer y yo nos planteamos regresar el año próximo, seguramente para vivir en el Eixample”, dice desde París. Gary tuvo una mala experiencia con la policía: “Estaban interrogando a mis camareros y me acerqué para interesarme sobre lo que pasaba. Sin darme oportunidad de decir que era el dueño del bar, me golpearon e intentaron romperme la cabeza sobre el asfalto”.

Gary dice que “además de la inseguridad y de que el peligro de robo es insoportable, hay mucha suciedad y, sobre todo, mucha droga. Realmente el problema es muy grave. En el Gòtic te ofrecen droga por todos lados y cuando mis amigos quieren enviar a sus hijos a Barcelona siempre les alerto. En Arc del Teatre ves a chicos inyectándose en el suelo entre bolsas de basura y en el autobús de Montjuïc, a todos esos pobres chicos, demacrados, que van a buscar sus dosis”.

Lydia Lunch, que hace cinco años, cuando ganó Bush, dejó Los Ángeles para vivir en Barcelona (cerca de la Sagrada Família), es una artista alérgica a las etiquetas. Ha colaborado con Sonic Youth, Brian Eno y Nick Cave. También con Mark Cunnigham (ex Mars, actual Bèstia Ferida), residente desde hace años en Barcelona, plaza Goya. Lunch nació en el gueto negro de Rochester (Nueva York) y ha vivido en Brooklyn, Minneapolis, Nueva Orleans, Los Ángeles y Londres, y no puede estar en más desacuerdo. Lo que más le gusta de la ciudad es “la paz de la vida diaria”, dice desde Berlín, donde está de gira con su grupo. “Para droga, la que había en los alrededores del antiguo Zeleste en los años 80″, comenta su compañero, el músico Marc Viaplana. La llegada de Lydia Lunch a Barcelona fue determinante para que Virginie Despentes, directora del filme Baisse-moi y del libro Teoría King-Kong, se instalara también en la ciudad, donde las dos publican en Melusina.

La plaga turística. Scully ha borrado la Rambla de su itinerario: “Antes, uno de mis placeres era acercarme a un quiosco y comprar prensa inglesa, ahora me enferma pensar cómo era antes”. El francés Mathias Enard, que vivió en Irán, Siria, Líbano y Roma, y se ha instalado en una empinada calle del Poble Sec, también ha dejado de ir por la Rambla. Jamal Mahjoub cree que “Barcelona se ha estandarizado y ha vendido su alma a la especulación urbanística y a la mcdonalización; ha perdido su personalidad”. En cambio, Giuseppe Capotondi, que reside en Roger de Llúria, y que debutó en la última Bienal de Venecia con el filme La doppia ora, cree que “se está exagerando mucho. Participo en un bar en el Gòtic, muy cerca de la Rambla, y creo que ahora estamos mejor que hace cinco años. Tampoco veo tantos robos”. Según Capotondi, “ya ha parado la llegada de italianos a Barcelona”.

Cosmopolitismo, provincianismo. Los entrevistados para este reportaje proceden de países de habla no castellana y ninguno de ellos se queja de que haya dos idiomas, “Al revés. Los problemas los he tenido –dice Jamal Mahjoub– por no poder hablar el catalán que he aprendido. En muchos sitios, bares, tiendas, sólo saben castellano”. Enard, además de francés, alemán, inglés, castellano, italiano, farsi y árabe, hace sus pinitos en catalán. Ve tres Barcelonas: “La capital de Catalunya, una gran ciudad española y un puerto europeo y mediterráneo. Esto es lo que la hace atractiva, su diversidad. Si una de ellas dominara sobre la otra, perdería inmediatamente su encanto”. Enard escribe una novela en verso sobre la ciudad, en la que aparecen, mezclados en pocos metros cuadrados, galerías, el Macba, las prostitutas pakis, árabes…

Inmigrantes. Mahjoub lanza un aviso: “En el Raval se están produciendo cambios sociales muy rápidos y he visto tensiones. Hay que ir con ojo, porque si de estas tensiones se llega a los tiros, la situación se hará muy compleja”. Enard, que también habla árabe, no vislumbra una situación explosiva. “Sí hay disputas, porque los pakistaníes son los que tienen más dinero ya veces hay discusiones con un árabeouncentroamericano por un local, pero la sangre no llega al río”. Mahjoub da un consejo: “Si el Estado no se ocupa de los musulmanes, ese vacío lo llenan los fundamentalistas, que ponen el dinero y envían sus imanes para predicar que los españoles son unos infieles que no cumplen la ley coránica, la charia, y que hay cambiarlos. La solución es lo que han hecho los británicos tras los atentados del 11-J: promover desde el Estado una charia para sus musulmanes”. Yamamoto piensa que los inmigrantes han de adaptarse a la sociedad de acogida: “No puede ser que en sus países de origen lleven a la cárcel a quienes llevan minifalda y que en Europa quieran imponer el velo”. Enard cree que uno de los retos de Europa es no crear fronteras internas con las comunidades no cristianas.


Acabar la Sagrera queda en mans de les plusvàlues o d’altres pactes

novembre 22, 2009

• L’ajuntament cedirà a Adif el seu benefici urbanístic i si no n’hi ha prou, es buscaran «fórmules»
• L’Estat pagarà els 416 milions de l’estructura i vies, però els 287 de l’interior pengen del totxo

Ramon Comorera (El Periódico)

L’enginyeria financera per construir la macroestació de la Sagrera s’està revelant gairebé més complexa que la del formigó i els rails. L’esclat de la bombolla immobiliària va desestabilitzar un projecte pactat el 2002 en bona part sobre unes altes plusvàlues. Quan aquestes s’han volatilitzat, Estat, Generalitat i Ajuntament de Barcelona han hagut de buscar una altra sortida. Ahir es va conèixer la lletra menuda del publicitat acord del maig amb el nou ministre de Foment, José Blanco. El bipartit municipal va aprovar amb el suport crític d’ERC i el rebuig de CiU i el PP una modificació del conveni que deixa en mans del benefici urbanístic la segona fase de les obres, l’interior de l’estació. Si amb aquest no n’hi ha prou, es diu que les parts «estudiaran fórmules».
Estava clar que dels 702,5 milions que costa ara la instal·lació, 161 els posava Adif i 255 Foment amb càrrec a la disposició addicional tercera de l’Estatut sobre inversió en infraestructures del 18,5% del PIB espanyol que correspon a Catalunya. Faltaven 286,5 milions per completar l’enorme xifra i poder licitar la primera part de l’obra, corresponent a l’estructura de formigó i les vies, en la segona meitat d’aquest any com s’havia anunciat.

180.000 METRES DE SOSTRE / Perquè això sigui possible, l’ajuntament ha acceptat ara cedir a Adif l’aprofitament urbanístic que legalment li correspon sobre els 180.000 metres quadrats de sostre edificable aprovats en el pla d’ús terciari del 2004. Adif avançarà així els diners, cosa que permetrà, segons el tinent d’alcalde Ramon García-Bragado, «una licitació immediata», al desembre.

No obstant, el fet que s’utilitzin d’aquesta manera les plusvàlues dels edificis d’oficines i hotels que van sobre l’estació, recursos destinats primer a la cobertura de vies i a urbanitzar la zona, obre interrogants sobre quins fons hi haurà per a aquests últims treballs. El canvi del conveni estableix que si els recursos obtinguts són més elevats que el pressupost, Adif destinarà l’excedent a l’explotació de l’edifici i a altres inversions ferroviàries. Al contrari, si falten fons s’haurà de recórrer al sòl aportat per les parts i en última instància a les citades noves «fórmules».

García-Bragado va negar amb rotunditat, davant els embats de l’oposició, que aquesta alambinada operació suposi «que l’ajuntament posi més diners, s’endeuti o augmenti l’edificabilitat». En canvi, va assegurar, «sí que permetrà l’inici de les obres» com s’havien compromès les tres institucions que integren el consorci Barcelona Sagrera Alta Velocitat. Va insistir que amb el conveni del 2002, l’estació no estava assegurada i ara «sí que ho està».

PAS DE TRENS / L’inici en les pròximes setmanes del procés per adjudicar les obres hauria de permetre que aquestes comencin el 2010 i que el 2012 la infraestructura ferroviària estigués a punt perquè hi passin els trens procedents de Sants. Amb permís, és clar, del túnel que s’ha d’excavar sota l’Eixample i també del que ha de travessar Girona, l’obra més endarrerida de tot l’enllaç fins a la frontera francesa. El que no s’haurà acabat d’aquí a tres anys serà l’interior de l’estació, que inclou també en les seves enormes dependències una parada de Rodalies i una de busos.

DOS ANYS DE RETARD / El convergent Joan Puigdollers va desqualificar la proposta presentada per Bragado a la comissió d’urbanisme municipal assegurant que implicarà un altre canvi del pla general metropolità, de manera que el pla s’allarga com a mínim dos anys més. Fins i tot va ironitzar dient que si se segueixen acumulant retards, serà un govern de CiU el que acabarà construint l’estació.

El regidor d’ERC Ricard Martínez va condicionar el seu decisiu vot al fet que no hi hagi nous canvis de planejament i va dir que el seu suport no serà definitiu fins que Foment hagi licitat realment l’obra. Enrique Villagrasa del PP es va sumar a les crítiques dures i va qualificar de «nefasta» la gestió del bipartit.


La degradació del Raval acaba la paciència veïnal

novembre 5, 2009

La regidora admet que el barri necessita «una actuació més intensa i efectiva»

(El Periódico)

Tràfic de drogues constant i a qualsevol cantonada, prostitució pel carrer i tot el que aquesta comporta, petits (i no tan petits) furts, soroll i brutícia. Aquest és, molt a desgrat seu, el pa de cada dia dels esgotats veïns del Raval, cosa que ha sobrepassat de llarg la seva paciència. Així l’hi van fer saber per enèsima vegada a la regidora de Ciutat Vella, Itziar González, en l’audiència pública del districte, celebrada dimarts.
Després d’un estiu mogut (la de dimarts va ser la primera audiència pública des del juny), els veïns, molt alterats per la degradació del barri, que alguns van qualificar com «la claveguera de Barcelona», van aprofitar la trobada per compartir tot el seu malestar amb la regidora, que va aguantar amb aplom més de tres hores de retrets. Des de les molèsties causades per la sala de venipunció Baluard, fins als pisos que les prostitutes usen per desenvolupar la seva activitat econòmica.

COMPRENSIÓ I PACIÈNCIA / «En primer lloc vull deixar clar el meu profund respecte per tot el que esteu plantejant», va iniciar la seva intervenció González, xiulada per gran part de la sala, que aixecaven cartells amb el lema Volem un barri digne, firmats per la Plataforma Raval per Viure. Dit això, la regidora va apuntar que «la situació del Raval mereix una actuació més intensa, coordinada i efectiva, i aquest és el meu compromís». I es va defensar d’una de les crítiques més repetides pels assistents: «En cap moment hem negat la realitat», va afirmar González, que va admetre que el barri necessita més control i coordinació, cosa per a la qual ella mateixa ha demanat en reiterades ocasions més eines tant a l’ajuntament com a la Generalitat.

Després de les queixes, la regidora va reivindicar el que va qualificar com a «petits èxits». «Hem demanat ordres d’allunyament als reincidents i estem redreçant problemes complexos, com els casos sagnants de mobbing», va apuntar abans de posar èmfasi en els esforços que està dedicant el seu equip a la recerca de noves fórmules per atendre «la intensitat d’aquests fenòmens». Sobre els pisos prostíbul, la gerent del districte, Mercè Massa, va afirmar que s’està treballant molt en aquesta línia. «Aquest mes se n’han tancat 12», va precisar la gerent.

NOVES PANCARTES / Minuts abans de començar l’audiència pública, i a pocs metres de la seu del districte, l’associació de veïns del Raval va organitzar una roda de premsa per presentar la nova campanya de cartells amb el missatge «Ajuntament, el Raval no aguanta més», amb què pretenen inundar el barri penjant-ne més de 3.000.

El president de l’associació més activa de veïns, Josep Garcia, va aprofitar la trobada amb els periodistes per exigir la dimissió de la regidora, demanar al jutge de l’Audiència Baltasar Garzón que investigui la «ràpida i sospitosa» reforma urbanística del barri i apuntar la possibilitat de presentar-se a les pròximes eleccions municipals amb una encara en l’aire plataforma veïnal.


Mentre es dispara a la classe política

octubre 28, 2009

Aquests dies s’han fet un munt de detencions a Barcelona i als entorns. Amb la consigna de netejar, els diferents cossos policials han actuat en diferents nivells disparant a diferents personatges col•locats al llarg i ample de les coordenades esquerra-dreta. A l’ajuntament de Santa Coloma i a totes les administracions en general la por està a flor de pell perquè una investigació treu a la llum delictes fets amb mala bava i ganes de guanyar pasta, però també posa de manifesti actuacions mal fetes per culpa de voler-les fer bé i tenir o bé poc temps, o bé mala informació, o bé pocs diners. El cas és que els ciutadans que presumeixen de desafectats estan d’allò més contents perquè la realitat corrobora la naturalesa de les seves tesis passotistes i de cert carpe diem i a cagar a la via. Encara trastocats pel cas Millet, aquest nou cas que encara no té nom però que ben aviat serà batejat ens ensorra a tots plegats més endins de la brutor però alhora traspua un fil no pas d’esperança sinó d’una estranya joia de saber que vivim en un món on encara hi ha una idea idealista i bonica de que cal fer les coses bé i de que amb els diners públics no s’hi juga. Continueu, senyors polítics, fent mala praxi o gastant massa en coses que només us interessen a vosaltres, que vindrà un jutge torrecollons a posar-hi el musell. I la veritat és que també es pot anar més enllà de tot plegat i pensar que si la investigació s’ha obert ara no és cap casualitat. En tot cas, potser la notícia pot ser titllada d’escandalosa però de ben segur que no és escàndol el que senten la majoria dels catalans. Barrejat amb un impúdic i secret sentiment d’admiració pels qui són capaços de passar-se la responsabilitat vers els contribuents per allò que no sona i embutxacar-se el que sí que sona sense miraments, els ciutadans no ens estranyem que aquestes coses passin. Passen a quasi tot arreu, perquè no haurien de passar aquí, amb el bon caldo que tenim. És un bon moment per posar tota aquesta trama graciosament tranversal a sobre de la taula. Ha esquitxat prou als diferents partits com per divertir als ciutadans normals i corrents que no tenen cap interès personal en la política, i si les reaccions són les adequades, fins i tot pot servir per posar el panorama democràtic una mica més al dia. És trist, per això. Però qui es pensa que la vida són flors i violes i romaní? I les reaccions adequades, les sentirem de boca d’algú? Es veu que fa un parell d’anys tot el tema va sortir a la llum i uns i altres van preferir seguir amb el criteri de deixar passar el temps, a veure què passa, potser si no fem res no passa res. Estaven tots d’acord en que és millor no barrejar els fems, i van continuar amb el qui dia passa any empeny. I pensant en clau de Barcelona, estiguem pendents en què es tradueix tot plegat…


El vot de 50.000 immigrants pot decidir el pols entre Hereu i Trias

octubre 25, 2009

Novetats a la consulta electoral del 2011
Els partits analitzen el possible impacte d’aquesta borsa de sufragis en l’àmbit local i per districtes
Els acords entre Espanya i 15 països permeten als estrangers votar en les eleccions municipals

(El Periódico)

El pols entre l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, i Xavier Trias es pot decidir per un element nou, per una carta oculta que pot posar l’alcaldia de Barcelona a qui la jugui millor. Uns 50.000 immigrants extracomunitaris podran votar en els pròxims comicis municipals, el maig del 2011. Són ciutadans els països dels quals han firmat amb Espanya un acord de reciprocitat. A la ciutat de Barcelona, la suma dels nacionals d’aquests 15 països s’acosta als 100.000 –el 6% de la població. A Espanya sumen 1,1 milions, segons dades del Govern, i d’aquests, 600.000 compleixen les condicions per votar. Aplicant el mateix barem al cas barceloní es pot afirmar que el vot d’aquestes més de 50.000 persones poden decantar la balança. A tot Catalunya la xifra de nous votants s’eleva als 180.000.

Els convenis exigeixen, com a condició per reconèixer el dret al vot a Espanya, cinc anys de residència legal i ininterrompuda al nostre país. Les condicions perquè els espanyols votin en aquests 15 estats –l’anomenada reciprocitat que exigeix la Constitució– varia en funció dels sistemes electorals, cosa que ha suposat alguna objecció, sobretot del PP, perquè entén que la reciprocitat no és completa. A aquests factors s’hi ha d’afegir l’obligatòria majoria d’edat.

LA LLISTA DELS 15 / Els ciutadans que podran votar el maig del 2011 procedeixen dels 15 països següents: l’Equador, Bolívia, Colòmbia, l’Argentina, el Perú, Xile, Uruguai, Paraguai, Veneçuela, Islàndia, Burkina Faso, Cap Verd, Trinitat i Tobago, Nova Zelanda i Corea –del Sud, és clar. Espanya, amb tot, treballa per ampliar la llista. Sense anar més lluny, dimarts passat, l’alcalde de Barcelona Jordi Hereu va exhortar el primer ministre marroquí, Abbàs al-Fassi, a procedir a les pertinents reformes constitucionals per permetre el vot dels espanyols en els comicis locals magribins.

La part del lleó se l’emporten els ciutadans llatinoamericans que constitueixen el 99,7% del total de nous votants. Lideren el rànquing l’Equador, amb 22.654 persones, segons dades del 2008, seguit de Bolívia (18.370). A l’altre extrem, s’hi poden comptar 16 capverdians, 63 neozelandesos i 29 immigrants de Burkina Faso.

Aquests són els que podran votar per primera vegada a la ciutat de Barcelona, però no tots els ciutadans d’aquests països poden votar. Per exemple, el 66% dels veneçolans ja tenen la nacionalitat espanyola, és a dir, ja formen part del cens electoral. Això significa que els 3.500 que estan empadronats són a penes la punta de l’iceberg dels 10.000 que en realitat viuen i treballen a Barcelona. Passa el mateix amb el 40% dels cubans i el 33% dels argentins.

Segons el responsable d’Immigració d’ICV, en les últimes eleccions municipals, el 2007, 137.000 persones amb doble nacionalitat van ser incloses en el cens. Es calcula que poc més del 10% van exercir el dret a vot.
Mereixen un cas a part els italoargentins, que ja poden votar des de fa anys en els comicis locals i europeus, en virtut de la seva pertinença a la Unió Europea, però segueixen sense poder exercir el dret en les eleccions catalanes i generals.

ITÀLIA, SEGONA / No és cap secret que els italoargentins han ajudat a situar Itàlia fins al segon lloc en la llista de països amb més connacionals a Barcelona, amb un total de 20.000 persones.

Amb tot, existeixen grans incògnites sobre la manera com afectarà el microclima polític barceloní aquest nou contingent electoral. Albert Aixalà, secretari d’organització de la federació barcelonina del PSC, recorda que el vot dels estrangers pertanyents a la Unió Europea ja fa anys que es produeix i que no s’ha observat que el fenomen hagi provocat «cap variació substancial en els resultats».

A més, segons el socialistes «hi ha la sospita» fundada que aquest col·lectiu encara no s’ha implicat a fons en les conteses electorals. Sospita, és clar, perquè la protecció de dades impedeix saber el percentatge de participació, en aquest cas, dels estrangers. A Barcelona hi viuen gairebé 70.000 ciutadans de la Unió Europea.

ANÀLISI PER DISTRICTES / Mercè Homs, regidora de CiU a Ciutat Vella, i segona de bord a la secretaria d’Immigració de CDC, després d’Àngel Colom, explica que els principals esforços del seu partit se centren
–com també afirma el PSC– a millorar el coneixement entre les comunitats estrangeres i les locals. Tot i així, reconeix que la formació nacionalista ja ha fet els seus números sobre el possible efecte que pot tenir l’aparició d’aquest vot. Aquestes anàlisis se centren no solament en el nombre sinó, fins i tot, en la distribució per districtes dels immigrants, que pot fer canviar de costat alguna de les 10 àrees administratives.


octubre 20, 2009

BarcelonabrutaFer


Barcelona pel Medi Ambient, de neteja i gestió”. La nova empresa que gestionarà la merda de Barcelona

octubre 20, 2009

De petita creia que els de BCNeta només netejaven els carrers de la Barceloneta, i ara va i em diuen que la marca BCNeta desapareix i es crea el lema “Barcelona pel Medi Ambient, de neteja i gestió”. Es com si desaparegués la Coca-cola i només ens quedés la xispa de la vida.

Es veu que Barcelona està a punt de viure un canvi qualitatiu i que una empresa nova passarà a gestionar la merda dels barcelonins i barcelonines. És un projecte que converteix la capital catalana en primera del món a generalitzar els contenidors adaptats i que necessitarà que tots nosaltres ens hi impliquem en cos i ànima perquè si no canviem el xip de consciència mediambiental (que a la majoria de nosaltes no ens funciona massa bé) el projecte serà un fracàs perquè ara tindrem més opcions de reciclar malament sense voler o passant de tot amb tants contenidors multicolors: marrons, grisos, verds, grocs i blaus. Els blaus seguiran sent els que fem servir tots, oi? I a més, a partir d’ara fins i tot els treballadors de “Barcelona pel Medi Ambient, de neteja i gestió” tindran més opcions de tirar milles i arribar aviat a casa i a prendre pel sac els qui guarden les peles de patates i les espines de sardina en una bosseta a part. L’alcalde Hereu diu que els 27.000 nous receptacles tenen la tapadora més baixa i un doble sistema d’obertura (amb palanca i amb pedal) que fins i tot podria manipular fàcilment la seva mare, que ja és gran. Gràcies alcalde, només faltaria!

L’apartat de la neteja i gestió de les escombraries urbanes ha passat a ser el més costós dels pressupostos locals, amb gairebé 2.000 milions d’euros per al període 2009-2017, i de ben segur que dins aquesta partida hi ha una gran campanya publicitària en la què, segons paraules de la biopija Imma Mayol, «tothom qui vulgui» podrà implicar-se en la neteja urbana atenent els anuncis rotllo “jo reciclo perquè sóc guai” que desplegarà l’ajuntament la setmana que ve per explicar com separar la nova fracció, tot i que admet que l’aprenentatge comportarà un procés complex. Són molts milions d’euros per intentar ser una ciutat pionera en reciclatge quan la consciència cívica encara no hi és. Començar la casa per la teulada és una tècnica que no funciona, i menys a Barcelona. El salvavides de l’alcalde és que amb tot això es dóna feina a 289 nous operaris, que sumaran un total de 4.071 llocs de treball directes (gairebé una tercera part, dones), amb l’objectiu de reforçar el manteniment de la ciutat que tants maldecaps ha generat durant els últims anys, malgrat les graduals millores, moltes vegades per culpa de l’incivisme (de qui, si no?). No se sap què tenia de dolent BCNeta o, per ser més precisos, no se sap què és el que la nova empresa tindrà tan de bo que ha motivat aquest canvi. Potser això de BCNeta sonava fals amb tanta brutor.

Amb tot, donem un marge de confiança a la segur que existent intel·ligència municipal. Aviam què passa, les perspectives són tristes, però potser una nova gran campanya publicitària de l’Ajuntament de Barcelona ens fa trasbalsar a tots i a partir d’ara ens tornem uns recicladors compulsius de tot el que és susceptible a ser reciclat, fins i tot de les empreses caduques.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.