Vecinos de una finca de Sants denuncian temblores y grietas que asocian a las obras del AVE

B. CIA – Barcelona – 31/01/2007

Vecinos de la finca situada en el número 37 de la calle de Alcolea, en el barrio de Sants de Barcelona, comunicaron ayer a su administrador de fincas que en los últimos días notan por la noche ruidos muy fuertes, temblores y hasta han visto la aparición de alguna grieta que asocian a las obras del AVE de la estación de Sants. Esta finca, no obstante, está a cierta distancia de las obras, ya que los trabajos de la estación del tren de alta velocidad se llevan a cabo junto al parque de la Espanya Industrial. Los vecinos que padecen los problemas se encuentran al otro lado de la avenida de Sant Antoni Abad.

Fincas Hernández, la administración que lleva la gestión de ese edificio, confirmó ayer las quejas de dos vecinos del inmueble -se trata de una pequeña finca con bajos y tres pisos- y la intención de ponerse en contacto con el ADIF -el administrador de infraestructuras ferroviarias- para comunicar lo que le habían relatado los vecinos. Uno de ellos es Marta Espinal, que vive en el tercer piso del inmueble. “En dos días diferentes escuché fuertes ruidos y temblores por la noche, más o menos de la una a las tres de la madrugada y luego han aparecido algunas grietas en la escalera y en mi piso”, explicaba ayer a este periódico.

Un portavoz del ADIF señaló que no habían recibido ninguna comunicación o denuncia de esa finca, pero que la inspeccionarán si se ponen en contacto con ellos los afectados, como ya hicieron con una finca muy próxima -en el número 11 de Sant Antoni Abad- que también alegó la aparición de grietas. El mismo portavoz añadió que no se realizan trabajos estructurales -bóvedas, túneles o paredes pantalla, por ejemplo- en el subsuelo de las inmediaciones de esa finca de la calle de Alcolea.

No obstante, precisó que sí se había cambiado la estructura que soportaba una catenaria y que se trata de unos trabajos que provocan bastante ruido: “Ayer mantuvimos una reunión con vecinos de la zona y lo explicamos. Dentro de unos días se tiene que cambiar otra estructura de catenaria y se intentará hacer ocasionando las menores molestias posibles”.

Els preus de l’habitatge a Sants-Montjuïc continuen pujant com l’espuma

Actualitat
Escrit per Oriol
dimecres, 31 gener 2007
Diuen que el mercat immobiliari a Barcelona ha frenat, tot i que, durant el 2006, la ciutat va consolidar la seva posició com a capital més cara de l’Estat Espanyol, amb 4.865m euros/m2 amb una pujada mitja de 8,2%.

Tot i així el districte de Sants-Montjuïc continua sense conèixer aquesta teòrica desacceleració, ja que la pujada de preus en aquest districte ha arribat al 14,4% deixant el preu mig en 4.458 euros/m2, transformant-se així amb el segon districte en increment de preu, solament precedida pel districte de Les Corts que ha patit un increment del 15,8%.

Els barris que més han vist incrementat els preus de l’habitatge són els de la Bordeta i el d’Hostafrancs, amb un 18,0%, deixant un preu mig de 4.414 euros/m2, seguit de Font de la Guatlla on un increment del 14,9% deixa el preu de la l’habitatge en 4.526 euros/m2. Segueixen, Poble-sec amb 4.256 euros/m2 i un 11,3% i Sants amb 4.593 euros/m2 i un 9,8%.

La continuada escalada de preus, que sembla que no es pugui aturar, fa que tot i aquesta suposada desacceleració, moltes veïnes hagin de cercar habitatge fora del districte o fins i tot fora de la ciutat, sense que les administracions preguin cap mesura al respecte.

Els Mossos tornen a prendre els carrers del barri per desallotjar ‘L’Esbarzer’

Escrit per BarriSants.org
dimarts, 30 gener 2007
Amb nocturnitat i traidoria. Aquesta manera tan característica d’actuar de la policia durant la dictadura de Franco és la recepta que els democràtics Mossos d’Esquadra estan aplicant a la ciutat de Barcelona contra la dissidència política. Poc abans de les sis del matí, un ampli dispositiu del cos repressiu s’ha plantat davant del número 88 del carrer Constitució del barri de Sants per desallotjar la casa coneguda com L’Esbarzer. Els Mossos s’han presentat davant la casa amb una furgoneta de color blanc per pasar desapercebuts davant dels habitants de la casa, i han tret una escala des d’on han pogut accedir al terrat de l’inmoble.

Després de divisar la presència policial, tres de les persones que eren a l’interior de L’Esbarzer s’han encadenat a l’antena del terrat de l’edifici i una altra a un bidó de ciment, per dificultar l’acció policial.. Els Mossos han necessitat també una grua de grans dimensions per retirar l’antena del terrat de l’edifici i deslligar els tres okupes que s’havien encadenat per evitar el desallotjament.

Mentrestant, i malgrat l’hora intempestiva en què els Mossos han iniciat el desallotjament, gairebé una cinquantena de persones s’han anat concentrant davant L’Esbarzer. Els veïns han desplegat una pancart amb el lema “Prou de violència immobiliària”. Els congregats han corejat lemes contra l’especulació i la violència policial, judicial i immobiliària i han tallat el carrer Constitució, creant greus problemes de trànsit a primera hora del matí en una de les artèries principals del popular barri de la Bordeta.

Després de deslligar-los, els ocupants de l’inmoble han pogut treure les seves pertinences, alhora que un grup d’operaris ha entrat a l’edifici per enderrocar-lo. Cap a les deu del matí la concentració de suport s’ha dissolt sense majors incidències, i el trànsit s’ha restablert amb normalitat a la zona.

L’Esbarzer era un edifici de finals del segle XIX, que formava part d’una sèrie d’inmobles de l’època al mateix carrer Constitució que mica en mica han estat desallotjats i posteriorment enderrocats. En concret, aquesta casa destinada a vivenda estava okupada des de 2002, i tenia una ordre de desallotjament amb data oberta entre el 15 i el 30 de gener. D’aquest grup d’edificis encara queda un altre que està okupat que la policia no ha desallotjat ja que pertany a un altre procés judicial.

EL COR ROBAT. Esther Argelich, Membre de la junta de la Favb i de la Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola

CATHERINA AZÓN

Esther Argelich
Membre de la junta de la Favb i de la Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola

“Al Tibidabo s’han tallat alzines centenàries sense quel’obra passéscap tràmit”

Nascuda a l’Eixample, aquesta veïna que fa 8 anys que viu a Montbau col•labora amb la Favb en temes mediambientals a part de ser membre actiu de la Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola, una entitat que agrupa 22 col•lectius compromesos amb el medi ambient.
Per què una plataforma per defensar Collserola?
Perquè pateix agressions importants dels municipis col-ligants. Ho vam intentar al 1992 però s’ha fet realitat a par¬tir del 1998.
Qui la forma?
22 entitats que pertanyen a Sant Cugat del Vallès, Esplugues, Barcelona, Molins de Rei, Sant Just Desvern i Cerdanyola.
Un primer objectiu?
Que tota la serralada sigui declarada parc natural, ja que està insuficientment protegida. Aquesta figura hi pot ajudar.
L’Ajuntament parla d’una franja de transició…
Aquest concepte es refereix a un espai que suavitzi el contacte entre la ciutat i la muntanya per minimitzar l’impacte. Però una cosa són les paraules i una altra les propostes concretes.
Què vols dir?
La primera diferència amb l’Ajuntament és quant a l’extensió: la diferència amb la nostra proposta és d’unes mil hectàrees. I una altra és si en aquesta zona de transició es podran construir equipaments com les cotxeres i el tanatori que s’han fet a Hor¬ta, o futures residències per a estudiants o gent gran. No hi es¬tem pas d’acord. Respecte a la carretera cimentada que volien construir, sembla que hi han renunciat davant les protestes.
I el tema del túnels?
El túnel central no el contemplen. Respecte del Túnel d’Hor¬ta, pretenen fer-lo per a ferrocarril. Nosaltres pensem que no és necessari, i ens preocupa que alguns partits que estaven en contra comencin a flaquejar.
El parc d’atraccions del Tibidado és des de fa uns anys propietat municipal.
Sí, depèn de l’empresa municipal Parc d’Atraccions del Ti¬bidabo S.A. Les empreses municipals no estan obligades a posar a discussió els seus projectes al plenari municipal si es considera una obre menor. Per instal•lar-hi un pèndol van tallar moltes alzines i l’obra no va passar cap tràmit.
Ara toca la muntanya russa?
S’ha creat una taula de participació, però se’ns torna a plan¬tejar la tala d’unes 50 alzines centenàries: l’expedient es divideix en diversos apartats perquè, en ser menors els im¬ports, que no superen els dos milions d’euros, només els hagi d’aprovar el consell de direcció. Una altra agressió que no es discutirà al plenari municipal.
Què pensa la Favb del zoo marí?
Plantegem al PAM que se suprimeixi. Greenpeace el posa cada any com a punt negre. Té un impacte molt greu per a la costa.
Per acabar, com va el tema dels residus?
S’han de canviar els contenidors bipartimentats, que no s’han mostrat efectius per a la recollida selectiva. L’orgàni¬ca ha d’estar separada. S’han de tornar a fer campanyes de conscienciació entre el veïnat perquè el tema s’ha relaxat.

Carrer núm. 104 novembre-desembre de 2007

2.032 habitatges amb aluminosi porten 17 anys esperant

El passat 11 de novembre es van complir 17 anys de la tragèdia del Turó i la Barcelona aluminòtica suposa que 2.032 famílies continuen vivint en cases que necessi¬ten ser reparades (1.152) o seran enderrocades per no reunir un mínim de condicions (880). Com dèiem en el primer número de Carrer (a l’octubre de 1991), les solu¬cions són lentes. I ens quedàvem curts.

ANDRÉS NAYA
Les més de 1.000 persones que es van concentrar al carrer Cadí al vespre d’aquell novembre de 1990 no eren conscients que es troba¬ven davant la punta d’un iceberg. La mort d’una veïna en esfondrar-se l’edifici on vivia va tenir un crit unànime de resposta: “Exigim co¬nèixer les causes”. I no va trigar molt en aparèixer una paraula des¬coneguda, “aluminosi”, que tothom pronuncia avui i sap que es refereix a un ciment que pot emmalaltir a causa de la humitat. Un ciment que es va prohibir a França al 1941 i que aquí va fabricar Cementos Mo¬lins als anys 60 i es va utilitzar sen¬se problemes a nombroses obres.

Ningú no era conscient que aquella mobilització era el punt de partida d’una llarga lluita que afec¬taria 13.278 famílies a Barcelona i la solució de la qual s’allargaria pel túnel del temps i comportaria exi¬gències de realització de proves als edificis, diagnosis i projectes, portar a terme les obres necessà¬ries i petició d’ajudes. A la nostra ciutat va arribar a afectar de ma¬nera desigual 34 barris.

Va aparèixer la Barcelona alu¬minòtica i els barris es van unir i mobilitzar. Van obligar les adminis¬tracions a posar els mitjans perquè se solucionés un problema que afectava una cosa tan fonamental com l’habitatge. Els afectats eren aquells veïns i veïnes que van ar¬ribar a Barcelona als anys 60 bus¬cant feina i fugint de la fam.

Hi ha afectats que van trepitjar Barcelona per primer cop amb 30 anys i ara els arriba l’última lletra del pis, en molts casos desorbitada, quan estan jubilant-se. Les associ¬acions de veïns van plantejar que s’havia d’imprimir un fort ritme a les obres, dedicant inversions sufici¬ents. No ha estat així. L’any 1999 es va inaugurar el Liceu després de ser destruït per un incendi i 6.000 habitatges continuaven esperant. La Favb i els barris afectats van demanar que l’any 2004 no quedés cap habitatge amb aluminosi. Es va fer el Fòrum, el malbaratament es va consumar, i avui diuen que la data en què l’aluminosi deixarà de ser un malson serà l’any 2012. 17 anys esperant! Com indicava M. Eugenia Ibáñez al El Periódico de Catalunya (09/11/2000): “No és una qüestió de pressupostos, és una qüestió de prioritats”.

Us oferim un informe elaborat amb les dades facilitades per les respectives associacions que en¬cara lluiten contra l’aluminosi.

L’aluminosi barri a barri
El Polvorí
En el moment d’escriure aquest balanç estan a punt d’enderrocar-se els últims habitatges amb aluminosi, que pertanyen al Patronat Municipal de l’Habitatge. Només queden 19 famílies pendents de la reforma que no han arribat a un acord amb l’administració (en no complir els requisits, han de pagar 120.000 euros pels nous pisos enlloc dels 40.000 que han pagat la resta d’afectats. Aquests 19 habitatges seran substituïts per d’altres que s’estan construint actualment). Clara Blanchar, al diari El País (05/10/2007) va escriure un reportatge on s’informava que un veí molt conegut a la barriada, el senyor Briones, va morir el dia anterior de rebre les claus. Lamentablement, no serà l’únic en aquests 17 anys.
Guineueta
Són habitatges d’Adigsa. Curiosament, en aquesta barriada de Nou Barris, ara queden pendents 90 habitatges quan l’any 2005, i tal i com publicàvem a “Carrer”, en queda¬ven 36. Al 2005 es van acabar les obres als habitatges pendents però hi va haver tres blocs, reformats a la primera fase que van patir desperfectes a les façanes. Queden encara dos blocs per rehabilitar.
La Pau
Esperen que l’any 2008 finalitzin les obres de rehabilitació que s’estan realitzant des del Patronat Municipal de l’Habitatge. Que¬den 126 habitatges de l’últim bloc per refor¬mar.
Maresme
Aquesta barriada construïda en terreny molt humit i amb materials de poca quali¬tat és de propietat privada. En ella hi viuen aquells que no van tenir la sort d’aconse¬guir un habitatge públic en els durs anys 60 i van haver de comprar-los. Ara les obres de millora, malgrat les ajudes, els suposa haver de pagar una mitjana de 6.000 eu¬ros (un milió de les antigues pessetes). Junt amb el tracte discriminatori, la lentitud de les obres suposa que estan pendents d’obres de reparació 536 habitatges (el 40% dels afectats). L’associació de veïns ens demana que deixem constància del maltractament que els dóna la coneguda campanya “Barcelona posa’t guapa”. En aquest cas la lentitud no és només respon¬sabilitat de les administracions sinó també es deu al fet que els propietaris acumulen molts deutes. Ningú no gosa donar una data de finalització.
Trinitat Nova
Els seus 900 habitatges estaven afectats i només n’estan acabats 249. Estan en obres 212 habitatges que s’acabaran al 2010. Però allò que és preocupant és que una tercera fase que comprèn 349 habitatges encara no té projecte. Resten pendents doncs un total de 651 habitatges. La remodelació s’està portant a terme mitjançant un pla comuni¬tari on intervenen Ajuntament i Generalitat i en el qual s’estan incorporant elements re¬lacionats amb la sostenibilitat: però mai no pot ser una excusa per portar un retard tan gran. Al 1999 les administracions van anun¬ciar que estaria finalitzat l’any 2006.
Turó de la Peira
En aquest barri va començar la lluita i amb ell acabem el nostre informe. Queden pen¬dents dos blocs d’habitatges. El conegut com a Bloc P conté uns 100 habitatges i s’està pendent de lliurar-los a principis de l’any 2010. D’altra banda i, si no s’incom¬pleixen els terminis, els 110 habitatges restants s’aixecaran amb la denominació de Bloc Q i començaran a reformar-se a principis de l’any 2009 per finalitzar al 2012. Als 210 habitatges pendents de re¬modelació s’ha de sumar un 25% d’habi¬tatges que requerien obres de remodela¬ció (400): així arribem a la xifra total de 610. Les obres estan previstes per a un termini de 5 anys. L’especulador Sanahuja és el propietari del 50% dels habitatges de lloguer i en la seva gran part estan habi¬tats per immigrants.

Carrer núm. 104
novembre-desembre de 2007

Imcompliment

Els habitatges per a joves construïts en un solar del carrer Pujades, qualificat d’equipaments, no compleixen l’ordenança solar del propi Ajuntament. Resulta curiós que un edifici construït per Regesa no compleixi les normes municipals i deixi de col•locar les plaques solars a què estan obligats. L’Ajuntament argumenta que la data de sol•licitud de la llicència d’obres és anterior a l’entrada en vigor de l’ordenança. La justificació s’entendria en un especulador o constructor a l’ús, però un ajuntament que se les dóna de sostenible hauria d’haver col•locat les plaques com a exemple amb caràcter retroactiu.

Carrer 104 núm. 104
novembre-desembre de 2007

Can Ricart, balanç provisional

SALVA CLARÓS
Des del moment que l’Ajuntament de Barcelona va aprovar definitiva¬ment un pla urbanístic per ender¬rocar quasi la totalitat de la fàbri¬ca de Can Ricart, fins al moment present, en el qual el Departament de Cultura de la Generalitat trami¬ta un expedient per declarar-la Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de conjunt històric, han passat més de quatre anys.

En aquest temps, Can Ricart s’ha conegut arreu pel combat presentat per diversos col•lectius ciutadans per preservar aquell re¬cinte industrial, contra la intenció dels agents de torn del negoci im¬mobiliari, que tenien el suport i les llicències de l’autoritat urbanística municipal. Una lluita que a voltes l’esquematisme periodístic ha vol¬gut reduir a un enfrontament en¬tre nostàlgics conservacionistes, d’una banda, i partidaris del pro¬grés i la modernitat, de l’altra.
Una lectura històrica
Cosa semblant havia passat ja en el cas de les restes arqueolò¬giques del Born, però el temps i l’àrdua tasca de recerca històrica dels mal anomenats conservaci¬onistes del patrimoni industrial, que ha trobat ferms aliats en el món veïnal i acadèmic, alhora que poderoses resistències en¬tre els responsables polítics, ha acabat demostrant que, a més del valor econòmic immobiliari derivat de la transformació urba¬nística, a Can Ricart hi ha impor¬tants valors tangibles i intangibles que aporten una lectura històrica del conjunt de transformacions socials i culturals ocorregudes a la ciutat en els darrers 150 anys. En definitiva, un patrimoni cultural col•lectiu barceloní i català al qual seria un error renunciar.

Així ho va entendre el passat mes de març el Departament de Cultura de la Generalitat, en ini¬ciar l’expedient de declaració en la màxima categoria del patrimoni català. Entretant, i enmig del debat obert sobre el valor del patrimoni industrial de Barcelona, altres dos grans conjunts industrials de la ciu¬tat s’han salvat, almenys parcial¬ment, de la piqueta: la Fabra i Co¬ats al barri de Sant Andreu, i Can Batlló, a la Bordeta. La professora Mireia Freixa va dir el setembre passat que el cas de Can Ricart ha introduït indubtablement una nova perspectiva en la valoració del patrimoni. La concurrència ne¬cessària de valors arquitectònics i artístics excepcionals, cosa no massa comuna en edificis fabrils, no és una condició indispensable per determinar la vàlua documen¬tal històrica i l’interès cultural de determinats referents del passat recent que constitueixen una petja profunda de la societat que sorgí de la revolució industrial.
Actituds revengistes
Malgrat l’èxit que representa el fet que en matèria de valoració del pa¬trimoni industrial ens anem posant a l’altura d’altres països del nos¬tre entorn europeu que ja fa anys han adoptat criteris i instruments adequats per a la seva valoració, recuperació i reutilització, la igno¬rància i la mesquinesa d’algunes actituds revengistes, derivades d’un procés, el de Can Ricart, que encara hi ha qui percep en termes de vencedors i vençuts, fan que el resultat final de l’operació no sigui del tot satisfactori perquè un pacte inconfessat entre l’àrea d’Urbanis¬me de l’Ajuntament i el Departa¬ment de Cultura de la Generalitat, ha permès l’execució mitjançant instruments de dubtosa legalitat d’una tria i buidat selectiu de les naus que componen el conjunt fa¬bril de Can Ricart previ a la seva declaració definitiva com a patri¬moni nacional català. L’enderroc del 30% de les naus seria incom¬prensible per contradictori després de la declaració de BCIN.

La raó per mutilar un sistema fa¬bril complex que deu precisament la seva “bellesa” en l’articulació en¬tre totes les seves parts, tal i com es reconeix en la mateixa valoració de la Direcció General de Patrimo¬ni, no és explicable en termes de decisió tècnica ni política sinó en termes de convergència de deter¬minades personalitats ferides per allò que, ells mateixos i ningú més, han considerat en la rectificació motiu de desacreditació professio¬nal i qüestionament democràtic.

Qui és qui a Can Ricart

Oriol Clos i Costa, número 1 d’Urbanisme de l’Ajuntament, va redactar el pla de millora urba¬na de Can Ricart quan era director d’urbanisme de la societat municipal 22@bcn,SA. L’error de partida va ser no fer un estudi exhaustiu del patrimoni històric de Can Ricart i del Poblenou, cosa que conduí a Clos a ignorar aquest pa¬trimoni i proposar la seva pràctica demolició. L’Ajuntament va dir que hi havia un pla aprovat i no es podia fer enrera, però estudis alterna¬tius fets per les entitats van demostrar que hi havia múltiples solucions per “salvar” Can Ri¬cart, cosa que, junt al clam ciutadà en defensa del recinte, se li va indigestar a l’arquitecte en cap, que va fer del tema una qüestió personal.

Jordi Rogent i Albiol, arquitecte i cap del Catà¬leg Arquitectònic de la ciutat. En la catalogació del patrimoni de Sant Martí feta per Rogent l’any 2000, no figurava quasi cap de les fàbriques importants del Poblenou. Com a conseqüència de l’acció ciutadana, l’octubre de 2005 el Parla¬ment va ordenar a l’Ajuntament una revisió del Catàleg per protegir el patrimoni industrial. Es van incorporar 68 nous elements del patrimoni industrial. La pregunta és doncs: en què pensa¬va Rogent quan 6 anys abans se suposa que va estudiar i inventariar el patrimoni del Poblenou?

Francesc Tarrats i Bou. Aquest arqueòleg va ser nomenat Director General del Patrimo¬ni Cultural de la Generalitat al gener de 2004. Quan l’abril de 2005 l’AV i l’arxiu històric del Poblenou van demanar formalment la incoació d’un expedient per declarar Can Ricart com un Bé Cultural d’Interès Nacional, Tarrats va ignorar la petició, incomplint clarament el que disposa la llei de patrimoni català. El 26 d’abril de 2006 va ser cessat. I el seu substitut, Josep Maria Carreté, va respondre a la petició un any i mig més tard de ser presentada, i després que les entitats haguessin formulat una recla¬mació al Síndic de Greuges de Catalunya. La incoació de l’expedient s’ajornaria encara fins a març de 2007, temps suficient perquè l’Ajun¬tament aprovés un nou pla urbanístic per a Can Ricart, que condicionava i limitava encara més les possibilitats futures de la preservació.

Federico Ricart Olivar és l’hereu de la finca in¬dustrial i del títol de marquès de Santa Isabel. El grup de patrimoni industrial va entrar en contac¬te amb el marquès el maig de 2005 per lliurar-li còpia de l’estudi patrimonial i proposar algun acord per a la preservació, però Ricart no es va mostrar gens interessat. Sis mesos més tard, i quan Can Ricart estava ja en el primer pla de l’actualitat, i l’Ajuntament havia decidit finalment reconsiderar el pla urbanístic que l’afectava per evitar mals majors. El marquès va contactar amb les entitats per establir algun pacte amb els ciu¬tadans que desencallés aquella situació. El pro¬blema és que per a resoldre aquell embolic que s’anava complicant més i més, era necessari el concurs dels d’Urbanisme de l’Ajuntament per tal de permutar l’aprofitament urbanístic de Can Ricart cap a una altra banda del Poblenou, i Ori¬ol Clos no estava per la labor.

Xavier Casas i Masjoan va ser regidor d’Urba¬nisme i primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament. Es va mostrar sempre distant dels grups ciu¬tadans i desinteressat envers el patrimoni del Poblenou. Quan el conflicte de l’Eix Llacuna, va haver d’abandonar el barri per cames, perseguit per la gent. Va ignorar el problema de Can Ricart durant 12 mesos, fins que el conflicte s’havia fet massa gran. Aleshores va intentar negociar amb la contrapart ciutadana, però d’amagatotis i sen¬se acabar de reconèixer que calia obrir un pro¬cés participatiu, fent marxa enrera amb totes les conseqüències per rectificar els errors. Va forçar els seus socis de govern Mayol i Portabella a seguir-lo a ulls clucs, tancant en fals el conflicte, amb una escenificació del pacte per Can Ricart el 4 d’abril de 2006, el mateix dia que es va de¬clarar un incendi a la fàbrica (mai s’aclariria qui el va provocar). Casas ha hagut de rectificar a contracor el que ell mateix va impedir: un pla de protecció del patrimoni industrial, una taula tèc¬nica amb participació ciutadana, la preservació del conjunt de Can Ricart. És el prototipus de polític maldestre que ho emmerda tot.

Carrer núm. 104
novembre-desembre de 2007

SOS Monuments censura amb dues distincions l’Ajuntament de Barcelona

SOS Monuments, l’Associació per a la Defensa Cívica del Patrimoni Monumental, atorga cada any diverses distincions: les admiracions conservades reconeixen la tasca desenvolupada per alguna persona o entitat en benefici de la conservació d’algun momunent; i les admiracions destruïdes, que censuren actuacions que perjudiquen el patrimoni monumental català. L’Ajuntament de Barcelona copa dues de les distincions destruïdes del 2006 amb les seves actuacions a l’Hotel Miramar i a la Casa Batlló [a la imatge].

SOS Monuments considera “incomprensible” la concessió de llicències d’obres que el consistori barceloní va atorgar a l’Hotel Miramar i censura que l’Ajuntament no hagi protegit la Casa Batlló en diverses ocasions, la darrera l’any 2005 quan no van aprofitar la rehabilitació de la casa veïna per fer complir la normativa que obligava l’enderroc de les seves quatre últimes plantes. La immobiliària Heine (responsable d’aquesta rehabilitació), David Stein i Óscar Tusquets (promotor i arquitecte, respectivament, de l’Hotel Miramar) han estat “distingits” amb les altres admiracions destruïdes. L’escriptor Narcís Comadira, les regidores tarragonines Mercè Martorell i Rosa Rosell i els arquitectes Elisenda Pla i Juan Fernando Ródena, en canvi, han vist reconeguda la seva tasca a favor del conjunt patrimonial català.

Tampoco hay futuro en London Bar

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR 30/01/2007

Del London Bar, cuando su propietaria Eli Bertran lo cierre, y estos días dice que se lo está planteando si la cosa le sigue así, no me voy a quedar únicamente con la vigencia de un puñado de novelas rusas y francesas leídas en la nieve dura de sus mármoles, o con solamente el vaivén de sus molduras voluptuosas, y ni siquiera me bastará la ilusión de las letras rojas de su rótulo, recortadas en una tipografía modernista, en una ornamentalidad utopista de socialismo ojival, y de socialismo panteísta, y de socialismo de artes aplicadas. Al London Bar, más que como un espacio-cosa, uno lo entiende como una biografía-cosa encarnada en la biografía perpetua de Eli Bertran, y de manera amorosa, en la de su marido Toño. El London, que en la noche de San Juan de 2010 cumplirá un siglo, si le dejan, ha perdido en los últimos meses más de la mitad de su clientela, porque de repente se ha visto obligado, por una cuestión de licencias municipales y de ordenancismo administrativo, a dejar de dar actuaciones de magos, de cabaret, de malabaristas, de cantautores, de grupos…, que es lo que venía haciendo desde los últimos veinte años. El London es un bar de Barcelona que en vez de dos máquinas tragaperras ha puesto contra sus paredes dos pianos, uno fue del fundador, Josep Roca, el abuelo materno de Eli Bertran, y en él tocaba, por ejemplo, Antonio Machín cuando pasaba por el bar y, quizá a causa de este existir en romántico, ahora es todo el negocio lo que se ve contra la pared. En su piano del London, el abuelo Josep ha trasteado con una mano, ha chapurreado nota a nota, el himno de Inglaterra, que es la música, claro, que mejor le va al bar. El London tiene este nombre porque cuando se inauguró, en el año en que murió Tolstoi huyendo de su casa y ya con más fe en el esperanto que en el hombre, estaban los bares, las cafeterías, los restaurantes de Barcelona, sugestionados de un cosmopolitismo enciclopédico, y se ponían rótulos como Pétit Paris, American Bar y London Bar.

Entre la primera clientela que llenó el London figura la gente del circo de Barcelona, que frecuentaba las agencias de contratación de la calle Nou de la Rambla y que también recalaba en el bar al salir de madrugada de sus actuaciones, pues el abuelo Josep, con la ayuda de su hermano Joan, tenía abierto las 24 horas del día. Junto al rótulo del London, hay hoy un trapecio, que recuerda a quienes se acercan a la barra que la vida se vive a pulso, y que permanece ahí desde que a Eli Bertran se le antojó organizar cursillos de trapecio y circo, a los que acudía ocasionalmente el acróbata Rogelio Rivel. En una fiesta de Nochevieja, los cirqueros acabaron actuando encima de la barra, y uno se marcó un striptease en ese trapecio, y lo culminó colgado de él en tanga, y en la puerta del bar se hizo un remolino de mirones, y llegó la policía y quiso denunciar a los propietarios por escándalo público. Pero hay más escándalo, desde luego, en desdeñar la importancia de cien años de cultura popular, en la ciudad que inventó la palabra tebeo y se la brindó a la gente, y cuyo museo más visitado es el de un club de fútbol.

Cuando uno entra en el London Bar, se queda fotografiado en la instantánea de los grandes espejos que hay a la entrada, y que son espejos de cuando la gente iba a los bares a verse, y no a que la vieran a través de las cristaleras. En el London están retratadas todas las épocas del siglo XX, y perseveran también en el agua fría de sus paredes algunos dibujos, bueno, hoy son copias, los originales lo guarda Eli, de la primera exposición que hizo Ocaña en su exponerse a la suerte del mundo y en su exponerse a la suerte de la vida.

Cuando murió el abuelo Josep Roca, el London lo tomaron su hija Dolors y su marido Pere Bertran, que era un mecánico de la aviación militar represaliado, porque en la guerra se había puesto del lado de la República. El London de los padres de Eli Bertran se condensa en las noches de los cirqueros de posguerra y de los policías de uniforme jugando a las cartas y al dominó, y se conglutina también en el ocaso de los sábados, en los que Eli jugaba con los hijos del circo.

Eli es de esta manera una mujer acostumbrada a los equilibrios, y acaso por eso lleva colgado en su collar un diminuto elefante de la suerte. En Eli Bertran late un oro secreto que forma parte del tesoro general de Barcelona y que se trasluce en su pelo dorado y pacífico, y en sus ojos de color castaño dorado, y en la montura dorada de sus gafas, y en lo dorado del tabaco rubio que fuma como se va fumando uno los días. Eli conoció a su marido Toño Albalá teniéndolo de cliente y se enamoró de él a fuerza de prepararle bocadillos de salchichón con trocitos de limón, y así Toño Albañá, con su sonrisa de hombre que va a alimentarse de los mejores bocadillos, acabó llevando la programación artística del bar, hasta que se lo han prohibido. En el London se han fotografiado el alcalde Clos y el alcalde Maragall, y Pere Portabella ha presentado con música en directo una guía del Modernismo. Pero ahora Barcelona lo que quiere es dormir en paz su blando sueño burgués, y Eli está planteándose convertir el London Bar en coctelería pija para el hotel de al lado.

Una entidad de dueños de pisos dice que no pagará el IBI hasta que Mayol se retracte

EFE – Barcelona – 29/01/2007

El presidente de la Asociación de Propietarios de Cataluña, Lluís Miquel Pahissa, afirmó ayer que sus asociados dejarán de pagar el Impuesto de Bienes Inmuebles (IBI) al Ayuntamiento de Barcelona si no reciben más apoyo en los casos de ocupaciones y si la teniente de alcalde Imma Mayol no se retracta. En declaraciones a COMRàdio, Pahissa se mostró indignado porque la edil de ICV-EUiA se declarara “antisistema”.

“O la señora Mayol retira sus palabras o dejaremos de pagar y depositaremos el dinero en el juzgado”, dijo Pahissa. “Puede que los propietarios nos dediquemos también un día a ir en contra de la Administración y dejemos de pagar sus sueldos, provoquemos un paro del pago de impuestos, los depositemos en el juzgado, y estos señores no podrán cobrar”.