Can Ricart, balanç provisional

gener 30, 2007

SALVA CLARÓS
Des del moment que l’Ajuntament de Barcelona va aprovar definitiva¬ment un pla urbanístic per ender¬rocar quasi la totalitat de la fàbri¬ca de Can Ricart, fins al moment present, en el qual el Departament de Cultura de la Generalitat trami¬ta un expedient per declarar-la Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de conjunt històric, han passat més de quatre anys.

En aquest temps, Can Ricart s’ha conegut arreu pel combat presentat per diversos col•lectius ciutadans per preservar aquell re¬cinte industrial, contra la intenció dels agents de torn del negoci im¬mobiliari, que tenien el suport i les llicències de l’autoritat urbanística municipal. Una lluita que a voltes l’esquematisme periodístic ha vol¬gut reduir a un enfrontament en¬tre nostàlgics conservacionistes, d’una banda, i partidaris del pro¬grés i la modernitat, de l’altra.
Una lectura històrica
Cosa semblant havia passat ja en el cas de les restes arqueolò¬giques del Born, però el temps i l’àrdua tasca de recerca històrica dels mal anomenats conservaci¬onistes del patrimoni industrial, que ha trobat ferms aliats en el món veïnal i acadèmic, alhora que poderoses resistències en¬tre els responsables polítics, ha acabat demostrant que, a més del valor econòmic immobiliari derivat de la transformació urba¬nística, a Can Ricart hi ha impor¬tants valors tangibles i intangibles que aporten una lectura històrica del conjunt de transformacions socials i culturals ocorregudes a la ciutat en els darrers 150 anys. En definitiva, un patrimoni cultural col•lectiu barceloní i català al qual seria un error renunciar.

Així ho va entendre el passat mes de març el Departament de Cultura de la Generalitat, en ini¬ciar l’expedient de declaració en la màxima categoria del patrimoni català. Entretant, i enmig del debat obert sobre el valor del patrimoni industrial de Barcelona, altres dos grans conjunts industrials de la ciu¬tat s’han salvat, almenys parcial¬ment, de la piqueta: la Fabra i Co¬ats al barri de Sant Andreu, i Can Batlló, a la Bordeta. La professora Mireia Freixa va dir el setembre passat que el cas de Can Ricart ha introduït indubtablement una nova perspectiva en la valoració del patrimoni. La concurrència ne¬cessària de valors arquitectònics i artístics excepcionals, cosa no massa comuna en edificis fabrils, no és una condició indispensable per determinar la vàlua documen¬tal històrica i l’interès cultural de determinats referents del passat recent que constitueixen una petja profunda de la societat que sorgí de la revolució industrial.
Actituds revengistes
Malgrat l’èxit que representa el fet que en matèria de valoració del pa¬trimoni industrial ens anem posant a l’altura d’altres països del nos¬tre entorn europeu que ja fa anys han adoptat criteris i instruments adequats per a la seva valoració, recuperació i reutilització, la igno¬rància i la mesquinesa d’algunes actituds revengistes, derivades d’un procés, el de Can Ricart, que encara hi ha qui percep en termes de vencedors i vençuts, fan que el resultat final de l’operació no sigui del tot satisfactori perquè un pacte inconfessat entre l’àrea d’Urbanis¬me de l’Ajuntament i el Departa¬ment de Cultura de la Generalitat, ha permès l’execució mitjançant instruments de dubtosa legalitat d’una tria i buidat selectiu de les naus que componen el conjunt fa¬bril de Can Ricart previ a la seva declaració definitiva com a patri¬moni nacional català. L’enderroc del 30% de les naus seria incom¬prensible per contradictori després de la declaració de BCIN.

La raó per mutilar un sistema fa¬bril complex que deu precisament la seva “bellesa” en l’articulació en¬tre totes les seves parts, tal i com es reconeix en la mateixa valoració de la Direcció General de Patrimo¬ni, no és explicable en termes de decisió tècnica ni política sinó en termes de convergència de deter¬minades personalitats ferides per allò que, ells mateixos i ningú més, han considerat en la rectificació motiu de desacreditació professio¬nal i qüestionament democràtic.

Qui és qui a Can Ricart

Oriol Clos i Costa, número 1 d’Urbanisme de l’Ajuntament, va redactar el pla de millora urba¬na de Can Ricart quan era director d’urbanisme de la societat municipal 22@bcn,SA. L’error de partida va ser no fer un estudi exhaustiu del patrimoni històric de Can Ricart i del Poblenou, cosa que conduí a Clos a ignorar aquest pa¬trimoni i proposar la seva pràctica demolició. L’Ajuntament va dir que hi havia un pla aprovat i no es podia fer enrera, però estudis alterna¬tius fets per les entitats van demostrar que hi havia múltiples solucions per “salvar” Can Ri¬cart, cosa que, junt al clam ciutadà en defensa del recinte, se li va indigestar a l’arquitecte en cap, que va fer del tema una qüestió personal.

Jordi Rogent i Albiol, arquitecte i cap del Catà¬leg Arquitectònic de la ciutat. En la catalogació del patrimoni de Sant Martí feta per Rogent l’any 2000, no figurava quasi cap de les fàbriques importants del Poblenou. Com a conseqüència de l’acció ciutadana, l’octubre de 2005 el Parla¬ment va ordenar a l’Ajuntament una revisió del Catàleg per protegir el patrimoni industrial. Es van incorporar 68 nous elements del patrimoni industrial. La pregunta és doncs: en què pensa¬va Rogent quan 6 anys abans se suposa que va estudiar i inventariar el patrimoni del Poblenou?

Francesc Tarrats i Bou. Aquest arqueòleg va ser nomenat Director General del Patrimo¬ni Cultural de la Generalitat al gener de 2004. Quan l’abril de 2005 l’AV i l’arxiu històric del Poblenou van demanar formalment la incoació d’un expedient per declarar Can Ricart com un Bé Cultural d’Interès Nacional, Tarrats va ignorar la petició, incomplint clarament el que disposa la llei de patrimoni català. El 26 d’abril de 2006 va ser cessat. I el seu substitut, Josep Maria Carreté, va respondre a la petició un any i mig més tard de ser presentada, i després que les entitats haguessin formulat una recla¬mació al Síndic de Greuges de Catalunya. La incoació de l’expedient s’ajornaria encara fins a març de 2007, temps suficient perquè l’Ajun¬tament aprovés un nou pla urbanístic per a Can Ricart, que condicionava i limitava encara més les possibilitats futures de la preservació.

Federico Ricart Olivar és l’hereu de la finca in¬dustrial i del títol de marquès de Santa Isabel. El grup de patrimoni industrial va entrar en contac¬te amb el marquès el maig de 2005 per lliurar-li còpia de l’estudi patrimonial i proposar algun acord per a la preservació, però Ricart no es va mostrar gens interessat. Sis mesos més tard, i quan Can Ricart estava ja en el primer pla de l’actualitat, i l’Ajuntament havia decidit finalment reconsiderar el pla urbanístic que l’afectava per evitar mals majors. El marquès va contactar amb les entitats per establir algun pacte amb els ciu¬tadans que desencallés aquella situació. El pro¬blema és que per a resoldre aquell embolic que s’anava complicant més i més, era necessari el concurs dels d’Urbanisme de l’Ajuntament per tal de permutar l’aprofitament urbanístic de Can Ricart cap a una altra banda del Poblenou, i Ori¬ol Clos no estava per la labor.

Xavier Casas i Masjoan va ser regidor d’Urba¬nisme i primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament. Es va mostrar sempre distant dels grups ciu¬tadans i desinteressat envers el patrimoni del Poblenou. Quan el conflicte de l’Eix Llacuna, va haver d’abandonar el barri per cames, perseguit per la gent. Va ignorar el problema de Can Ricart durant 12 mesos, fins que el conflicte s’havia fet massa gran. Aleshores va intentar negociar amb la contrapart ciutadana, però d’amagatotis i sen¬se acabar de reconèixer que calia obrir un pro¬cés participatiu, fent marxa enrera amb totes les conseqüències per rectificar els errors. Va forçar els seus socis de govern Mayol i Portabella a seguir-lo a ulls clucs, tancant en fals el conflicte, amb una escenificació del pacte per Can Ricart el 4 d’abril de 2006, el mateix dia que es va de¬clarar un incendi a la fàbrica (mai s’aclariria qui el va provocar). Casas ha hagut de rectificar a contracor el que ell mateix va impedir: un pla de protecció del patrimoni industrial, una taula tèc¬nica amb participació ciutadana, la preservació del conjunt de Can Ricart. És el prototipus de polític maldestre que ho emmerda tot.

Carrer núm. 104
novembre-desembre de 2007

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: