Archive for Abril, 2006

La nit que menys vaig beure i que més vaig veure.

Abril 30, 2006

Jordi Panyella
Periodista
El dia 17 de març, un macrobotellón convocat a través d’internet pretenia agrupar l’oci nocturn d’uns joves cansats d’un poder prohibicionista i capficat en canalitzar el temps lliure cap al consumisme i el negoci.

Hi vaig assistir perquè el vaig entendre com un acte de contrapoder a un poder municipal que només sap fer que prohibir i regular. Per què a Granada s ’habilitaven carpes i lavabos per celebrar el botellón i a Barcelona no? Perquè al poder, tant el d’esquerres com el de dretes, li fa mal veure que les persones poden fer coses al marge d’ell.

Però no era una manifestació. La convocatòria no es va fer a través d’una organització conscient que volia demostrar una reivindicació. Ara bé, això no vol dir que al darrera d’un acte d’aquestes dimensions no hi hagi algun missatge. Jo crec que hi havia una demanda de recuperar l’espai públic per a l’oci nocturn.

Per què l’Ajuntament de Barcelona va voler transmetre amb tanta duresa i contundència que aquest acte no es podia celebrar? Perquè el macrobotellón era un acte que qüestionava el poder municipal. Quina diferencia hi ha entre els joves que beuen alcohol a la rambla del Raval durant les festes de la Mercè i els joves que volien beure alcohol el dia 17? No n’hi ha cap com a subjectes socials, però sí com a objectes de poder. En el primer cas són convocats pel mateix Ajuntament, qui es beneficia de la festa major. Però en el segon cas han estat convocats per un contra-poder, no organitzat, i segurament inconscient, però contra-poder, i que emet un missatge al poder municipal. Aquest missatge és una crítica a la tossuderia de regular l’espai públic només per al lucre, el negoci i el turisme.

La representant del Pla Nacional de Drogues de l’Estat espanyol explicava que la convocatòria de macrobotellón era negativa perquè el consum d’alcohol és dolent, però mai no s’ha posicionat sobre l’abundant presència a les discoteques, pubs o bars, d’un consum que n’esdevé el principalment exponent. O sigui, que l’alcohol és nociu quan es beu al carrer, però és positiu (si més no per a l’economia del país) quan es consumeix als locals “autoritzats ”.Era un error desacreditar la convocatòria al•legant motius de salut. Almenys jo, i segurament molts dels qui hi vam anar, va ser un dels dissabtes que menys alcohol vam beure. Per no dir que no en vam beure ni una gota. En canvi, a cases particulars, discoteques, sales de ball, i un llarg etcètera, la gent que al dia següent criticava els “joves ”, segur que s ’inflaven de cubates, entre d ’altres substàncies.

Al macrobotellón hi havia una reivindicació no organitzada que estaria bé que moviments socials d’esquerres canalitzessin, ordenessin i miressin la forma de concretar-la. Defensar el botellón no és exigir que la gent no descansi, i no dormi; tampoc no és exigir que la gent pixi al carrer. Cal discutir i consensuar models d’oci nocturn, però quan la posició de l’Ajuntament és prohibicionista d’entrada, la reacció es desborda. En principi, el dret públic (i utilitzar l’espai públic ho és) hauria d’estar per damunt del dret privat. I el que no pot ser és que la regulació de l’espai públic sigui un llistat de prohibicions.

Hi ha hagut persones que m’han dit que el macrobotellón va ser auspiciat per la dreta barcelonina. Altres persones diuen que és molt trist que mentre a França els joves es manifesten contra una reforma laboral que els afecta, aquí l’únic motiu perquè els joves es mobilitzin sigui l’alcohol. Són arguments desacreditatius falsos. Ho he dit abans: no era una manifestació! Per tant, no és comparable amb altre tipus de manifestacions. A ningú se li ocorria dir “que trist que mentre a França es mobilitzen, a Espanya només sapiguem fer que anar a treballar ”.Són coses diferents.

En primer lloc, l’oci nocturn es practica cada nit i especialment divendres i dissabte. La gent jove no vam fer res més del que fem cada cap de setmana; nosaltres, i molta gent gran. I en segon lloc, es va posar de manifest una reacció juvenil per recuperar l’espai públic.

Finalment, sancionar ideològicament l’actuació de les forces repressores, i dic repressores perquè ni són d’ordre, ni són de seguretat. Un noi menorquí recorria la rambla del Raval amb un petit contenidor. Anava recollint papers, llaunes, i cridava “ho hem de deixar tot net, que demà no ens puguin dir guarros ”. A l’intentar superar una filera policial, va ser empès al terra i colpejat amb la porra al cap, sagnava. Senyora Tura, ja ens hem adonat del desplegament dels Mossos, no calen més intervencions!!

Es va donar la paradoxa que els policies estaven protegint un espai on no hi succeïa res. Més de 300 policies mobilitzats. A les ordres dels seus caps, feien petites càrregues pels carrers circumdants a la rambla del Raval. Anaven i tornaven, amunt i avall, ara aixequeu-vos i marxeu, ara ja podeu passar per aquí. Crec que el missatge no era protegir cap espai, sinó fer evident que qualsevol acte de contra-poder serà durament reprimit.

En definitiva, va ser la nit que menys vaig beure, però la que més vaig poder veure un poder prohibicionista, desorbitat, i perdut. Que després de masturbar-se durant mesos amb la paraula civisme, ara veu l’amargor d’haver fet les coses a cop de porra.

Anuncis

El ‘botellón’, l’oci juvenil i la convivència al barri del Raval

Abril 30, 2006

Eva Fernández
Presidenta de la Favb
La Federació d ’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona, davant els fets que es van registrar a l’anomenat botellón el passat dia 17 de març al barri del Raval, manifesta, en primer lloc, la solidaritat amb els veïns i veïnes del barri i la condemana de tots els actes violents. Les imatges que van transmetre les televisions remarcaven el clima de violència gratuïta i injustificada que es va crear, amb el veïnat espantat davant els greus aldarulls i destrosses que va patir tota la zona.

Tampoc no aprovem una convocatòria adreçada als joves que tingui com a objectiu central la promoció de la borratxera. No obstant, i a banda de la condemna d’aquests greus incidents, entenem que no podem caure en la hipocresia de condemnar l’ús de l’alcohol “barat ”i promoure l’ús de l’alcohol quan aquest té un preu o unes característiques de consum més elitistes. Actualment l’oci resulta de pagament i caríssim per als i les joves.

No és de rebut que en un espai públic es pugui beure si es lloga per a festes privades, com és el cas del Parc Güell, per exemple, o les terrasses de bars a la via pública, i en canvi que no es pugui beure a l’espai públic si no hi ha un benefici econòmic pel mig, ja sigui en benefici de privats o del mateix Ajuntament a través dels impostos i dels lloguers de parcs i carrers.

Fenòmens com el citat “botellón ”han de ser analitzats amb la complexitat que representen i com a símptomes preocupants d’una crisi social que, per afectar els sectors joves, ens sembla particularment significativa. Les queixes relatives als alts costos de les entrades i les consumicions a bars i discoteques no es poden separar de la manca d’espais autogestionats o cogestionats pels joves on es puguin dur a terme formes alternatives d’oci que no siguin lesives ni per als individus que les duen a terme ni per a la resta de la ciutadania. Aquest tipus de manifestacions tampoc no s’han de separar de la situació actual de precarietat i manca de perspectives de futur que viuen importants sectors de la població jove del nostre país.

L’espai públic habitat no s’ha de considerar un parc temàtic ni del sector turístic ni de grups de persones que en facin un ús irrespectuós. L’Ajuntament ha de garantir que en l’espai urbà es pot viure i conviure, i al nostre entendre, estem assistint un cop més a la mostra del fracàs de les mides coercitives com l’Ordenança o les mides policials exclusivament. Divendres a Barcelona va mancar una política preventiva que protegís les veïnes i veïns del Raval i que desviés les persones que anaven al botellón cap a altres sectors més deshabitats de la ciutat. Altres espais que s’han fet servir per a actes lúdics multitudinaris. Concentrar els esforços en aquest sentit possiblement hagués tingut un cost econòmic i social menor del que ara haurà d’afrontar el conjunt de la ciutadania amb la reparació dels béns urbans malmesos (que ens pertanyen a totes i a tots) i en la reparació dels béns privats que es van destrossar. Però el que ens sembla més important és que situacions com les que es van donar divendres malmeten els esforços de moltes persones i entitats de tota mena per donar vida i cohesió social a un barri que ha estat històricament molt castigat. En aquest sentit, pensem que permetre els fets que es van produir divendres comporta també alts costos socials.

Estem disposats a dur a terme un debat en profunditat que ens dugui a cercar formes no coercitives d’afrontar les problemàtiques derivades de l’ús de l’espai públic per col•lectius diversos i la garantia de la qualitat de vida dels veïns i veïnes.

Cridem les i els joves de Barcelona a organitzar-se i lluitar contra la precarietat, a conquerir espais propis a la ciutat i construir alternatives a aquestes formes destructives i autodestructives de viure l’oci.

El forat de la Vergonya se segueix reivindicant com a plaça del poble.

Abril 30, 2006

Després de 20 anys de runa, ara, l’Ajuntament imposa una remodelació del Forat de la Vergonya que, tot i recollir els elements reivindicats pel veïnat, no respon al model d’espai que s’ha demanat sempre.

JORDI PANYELLA
El passat dia 28 de febrer, el Ple Municipal de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar un planell per a la remodelació del Forat de la Vergonya. Aquest planell, suposadament resultat d’un procés participatiu, conté els principals elements (camp d’esport, font, hort…) que històricament s’han demanat des dels moviments socials i de veïns, però no coincideix ni amb la filosofia ni amb el tipus de gestió de l’espai que es plantejava. Aquest últim aspecte, de fet, encara no ha estat discutit entre el veïnat.

Mal procés de participació
L’arribada del nou regidor del districte, Carles Martí, va suposar la pressa per aprovar una remodelació en vistes a les eleccions municipals del 2007. Abans de l’estiu del 2005, doncs, van voler iniciar un procés participatiu al districte per decidir el disseny del futur Forat de la Vergonya. Les premisses d’aquest procés responien a les demandes històriques del veïnat: no es construiria el pàrquing; el Forat seria un espai de zona verda on es descartaria el model de plaça dura, i es deixava oberta la possibilitat de decidir què es faria a l’equipament social previst on hi havia ubicat l’últim edifici enderrocat. Cal dir que aquest últim edifici fou enderrocat a corre-cuita durant l’estiu, aprofitant la desmobilització estiuenca, al•legant-ne un error. L’edifici estava entre els carrers de Sant Pere, Metges i Jaume Giralt.

Passat l’estiu, des del districte es convocà una reunió per explicar el procés participatiu. Aproximadament s’hi comptaren unes noranta persones, que van desbordar les expectatives del districte, tant quant a presència pública com quant a propostes, reivindicacions i queixes.

Davant d’aquesta impotència, el districte decideix celebrar reunions bilaterals amb l’AVV del Casc Antic, el Pla Integral i la Unió de Comerciants de la Baixa Sant Pere. Alhora, decideix enviar una butlleta amb un espai en blanc perquè veïns i veïnes els facin arribar les seves idees i propostes per al Forat de la Vergonya (l’Ajuntament l’anomena Pou de la Figuera). I amb això pretenien que el 28 de desembre del 2005 estigués dissenyat el futur espai.

Aleshores entra en joc un procés veïnal que explica en Jorge Sánchez, de l’Espai d’Entesa: “Vam dir: ¿vosaltres voleu fer un procés participatiu? Doncs nosaltres l’agafem en marxa i, a part el desenvoluparem, però tal i com és un procés participatiu; o sigui, un procés. Fins que no s’acabi el procés, nosaltres no donarem el nostre vistiplau ”.

Entitats com l’AVV del Casc Antic, Espai d’Entesa, RAI, el Col•lectiu del Forat de la Vergonya, EcoConcern, Fòrum Veïnal de la Ribera, o Veïns en Defensa de la Barcelona Vella han assumit doncs el seu propi procés de participació, en base a tres eixos de treball: filosofia de l’espai, propostes concretes per ubicar a l’espai, i gestió d’aquest.

Un model, diferents mètodes
El document proposta que s’està elaborant a través de les reunions d’aquestes entitats diu que “la filosofia de l’espai ha de ser la de la plaça Major de qualsevol barri, poble, etc. Un espai pensat per a la ciutadania, comunitari, intercultural i intergeneracional on tots i totes puguem gaudir a través d’un
model d’espai lliure que generi coneixement entre la comunitat ”.

Maria Mas, presidenta de l’AVV del Casc Antic, explica: “Pensant en el planell que ha aprovat l’Ajuntament, t’adones que és el model de l’Allada Vermell (una rambla dura que seria la continuació del Forat). Nosaltres, una de les condicions que demanàvem era que respectés en la mesura que fos possible el que hi havia fet, uns arbres, l’hort…i això, en aquest planell no es contempla pas”. Però també hi ha entitats més decantades per un model autogestionari. Per exemple, l’Oriol, membre del Col•lectiu del Forat de la Vergonya, que diu que ja que “el tema de la gestió de l’espai, de moment, ho han de portar els veïns, perquè aquí l’Ajuntament no ha fet res (de fet, ni la BCNeta passa), estar aquí ja és una prova que és possible l’autogestió, i que els veïns es poden organitzar i fer”.

Però, entre debats de gestió, en Jorge Sánchez resumeix un cert sentiment veïnal: “Els veïns ja estan fins al monyo. I diuen: “Mira, que hagan lo que quieran, pero que lo hagan ya ”. Perquè això és un desgast total. Potser són 18 anys de grues, runa…”.A mitjan març, per exemple, s’estaven desenrunant les restes de les obres del mercat de Santa Caterina, que s’havien dipositat al solar del Forat. Segons en Jorge, “segurament, això serà el que l’Ajuntament decideixi que sigui, o que ja té decidit. Però nosaltres no acabarem el nostre procés fins que no tinguem un projecte ”.

Història d’una vergonya
Per entendre la història del Forat de la Vergonya cal remuntar-se al PERI (Pla Especial de Rehabilitació Integral) del Casc Antic. Segons l’AVV del Casc Antic, era un pla que afectava de dues maneres diferents al barri. Una primera part, a la zona del Born, on s’invertia capital privat cap a un model de ciutat chic per a ús i gaudi de turistes. La segona part, que afectava el barri de Sant Pere i Santa Catarina, on també s’invertia capital públic, i es pretenia la dispersió de la població i l’esponjament del barri. Per això s’iniciaren els enderrocs.

L’espai del Forat de la Vergonya havia de ser un pàrquing. L’oposició del veïnat se situà a dos nivells: al carrer i a les instàncies judicials. En cap cas volien esdevenir l‘aparcament dels visitants al mercat de Santa Catarina. Això suposava una transformació de la mobilitat del barri, augment del trànsit i conversió d’un equipament de barri (el mercat), en un equipament de ciutat. I per altra banda, l’Ajuntament malversava diners de la Unió Europea que havien de destinar-se a la construcció d’un parc. A més, van insistir, està prohibit construir pàrquings als centres històrics.

El simbolisme que ha adquirit la lluita del Forat de la Vergonya ha suposat, per part de l’Ajuntament, anys i anys d’abandonament de l’espai; i per part del veïnat, un espai a partir del qual reivindicar, amb diverses formes i fòrmules, un model de ciutat. Ara, les eleccions truquen a la porta, i l’Ajuntament torna a tenir pressa.

Barrios que esperan. Torre Baró, Ciutat Meridiana y Trinitat Vella piden reformas pendientes hace años

Abril 30, 2006

El barrio ha vivido desde siempre aislado de la ciudad por las grandes arterias viarias

PRESUPUESTO
El Ayuntamiento solicita 40 millones para llevar a cabo su proyecto de intervención en Trinitat Vella
 
UN BARRIO SEPARADO
Desde su origen, Trinitat Vella ha sido un barrio aislado, una realidad que ahora se quiere solventar
 

L. SIERRA | A. JUSTÍCIA – 30/04/2006
BARCELONA

En Torre Baró no hay prácticamente aceras. Tampoco llega el gas ciudad y la recepción de la señal de internet deja mucho que desear. El alcantarillado es insuficiente y en la superficie abunda lo que debería ir soterrado, como las conducciones del alumbrado público o las torres de electricidad en el torrente de la Torre Vella, lo que los vecinos siempre han llamado el barranco. En este barrio de la ladera de Collserola más de un centenar de viviendas, casi todas unifamiliares, de autoconstrucción, están afectadas por un plan especial de reforma interior (PERI) del año 1985 y pendientes de expropiación y derribo. Se construyeron en zona forestal, como otro centenar largo de casas que ya han sido derruidas en los últimos años.

"Si entra en la ley de Barrios, se podrá hacer en cuatro años lo que seguramente tardaría diez años más", según Gregoria García, presidenta de la asociación de vecinos de Torre Baró. Este barrio, junto con la vecina Ciutat Meridiana (tan diferente, con bloques de 4, 6, 12, 20 plantas), opta a una de las ayudas que otorgará el Gobierno de la Generalitat en la tercera tanda de subvenciones en aplicación de la citada ley. Un tercer barrio barcelonés, Trinitat Vella, al otro lado de la autopista, también intenta por segunda vez acceder a estas ayudas. Todos los municipios que optan a las subvenciones – que obliga a cada Ayuntamiento a costear el 50 % del proyecto- tienen como objetivo llevar a cabo mejoras que están pendientes desde hace años.

"Es un barrio desordenado", suelen definir muchos vecinos, que valoran el carácter semiforestal de Torre Baró, alejado de la congestión del centro de la ciudad y desde hace poco relativamente bien comunicado gracias al ferrocarril y el metro ligero (línea 11). El proyecto presentado por el Ayuntamiento a la Generalitat quiere recuperar mucho tiempo perdido y poner orden urbanístico. Un elemento principal del proyecto es urbanizar las vías principales de Torre Baró y sus conexiones con Ciutat Meridiana y otra barriada vecina, Vallbona. Así, se prevé la ampliación de la plaza de los Eucaliptus, entre las estaciones del metro y de Renfe, y la remodelación de la avenida Escolapi Càncer, que sube desde esta plaza serpenteando montaña arriba.

En la parte baja del barrio ya se ha aprobado, hace un mes (en el desarrollo de aquel PERI de 1985), un proyecto de urbanización que comportará la construcción de más de 375 viviendas, incluyendo un bloque de nueve plantas, donde hoy hay una pista polideportiva. Las nuevas viviendas, de protección, no entran en el proyecto para el que se pide la subvención de la ley de Barrios. Esta ayuda, si llega, no superará los 40 millones de euros.

En Ciutat Meridiana tienen problemas diferentes de los de Torre Baró. En su proyecto destaca la instalación de ascensores exteriores en los bloques vivienda de menos de ocho plantas (hay decenas de bloques así), y numerosos arreglos de calles. Los vecinos plantean, además, otras peticiones, como la construcción de aparcamientos subterráneos.

Cualquiera que se pasee por el barrio de Trinitat Vella apreciará en sus calles ese algo de aislamiento obligado al que se ha visto sometida la zona desde que arterias como la ronda de Dalt o la Meridiana la sometieron durante años a una separación territorial del resto de la ciudad. Un aislamiento que aún hoy se percibe en las calles y que precisamente quiere borrar el Ayuntamiento mediante su proyecto de intervención integral del barrio.

La intervención prioritaria que prevé el Ayuntamiento en el barrio se centra precisamente en construir un enlace entre la ronda de Dalt y la Meridiana. Una obra que permitiría conectar mejor el barrio con el resto de la ciudad, a la vez que evitaría la circulación de vehículos pesados por la zona. Para ello se destinarán casi dos millones de euros y el calendario previsto de ejecución se prevé en el marco del 2009-2010.

Antes de ser el barrio que se conoce en la actualidad, Trinitat Vella era un extremo alejado de Barcelona independiente de Sant Andreu del Palomar. Popularmente se conocía como el Coll de Finestres. En 1413, se construyó la capilla de la Trinitat, que subsistió hasta la guerra del Francés, cuando fue pasto de las llamas.

La Trinitat era una zona muy desértica, a pesar de las viñas que se cultivaban en la zona alta y que subsistieron hasta entrados los años cincuenta. Un aspecto rural que cambió radicalmente entre 1952 y 1954 con las primeras oleadas migratorias. Parte de las viñas fue desapareciendo a favor de grandes bloques de pisos. También se construyó la prisión que vino a denominarse con el mismo nombre que el barrio. La política de expansión de nuevos viales de circulación separaron Trinitat en dos barrios: Trinitat Vella y Trinitat Nova. El tren del norte desapareció en 1960 y un año más tarde se inauguró la prolongación de la avenida Meridiana.

Los límites del barrio los conforman el río Besòs, la citada Meridiana, la carretera de Ribes y el paseo de Santa Coloma. Son la frontera de un barrio cuya superficie se estima en 84 hectáreas y donde habita una población calculada en 8.000 habitantes. El último cambio urbanístico de importancia fue la construcción del Nus de la Trinitat, en 1992, que pese a dotar el barrio de la mayor zona verde del distrito también contribuyó a acentuar más si cabe la separación del barrio con el conjunto de la ciudad.

La idiosincrasia de Trinitat Vella es más la de un pueblo que la de un barrio de gran ciudad. Un pueblo cuyo aislamiento le ha impedido participar de las mejoras globales de la capital catalana de los últimos años, lo que ha acelerado su degradación. Tanto es así, que la mayor queja de los vecinos es sobre los guetos delictivos que se han creado en determinadas zonas del barrio. Una huella física de este fenómeno es la antigua estación de bombeo de Aigües de Montcada, un edificio situado en pleno corazón de Trinitat Vella que en 1992 fue cedido al Ayuntamiento y que, al no disponer de un personal fijo, fue sistemáticamente objetivo de actos vandálicos. Incluso el Consistorio reconoce que más de 25 jóvenes en situación de riesgo social, con consumo y tráfico de drogas, habían convertido la antigua estación en su vivienda.

El proyecto de intervención integral que prevé para el barrio el Consistorio prevé convertir este inmueble en un centro especial de inserción laboral. Concretamente se plantea darle un uso formativo a través de la realización de un taller prelaboral de imprenta para los beneficiarios de la renta mínima de inserción, así como una actividad ocupacional de manipulación a través del Centre Especial de Treball. La idea que tiene el Ayuntamiento es, en definitiva, reconvertir inmuebles del barrio y darles un uso social. Entre los proyectos figuran una biblioteca y un centro cívico.

El 010: un servei indigne

Abril 30, 2006

No volem pas negar a l’Ajuntament el dret a subcontractar el servei d’informació 010, però sí recordar-li que la titularitat i el mateix servei continua sent municipal. L’última responsabilitat correspon a l’Ajuntament. El passat mes de març, treballadors del 010 subcontractats per l’empresa Atento es van manifestar a la plaça de Sant Jaume denunciant l’explotació a què són sotmesos. Contractes per obra i servei, 700 euros per 39 hores setmanals i sancions si no atenen les trucades assignades. Els treballadors van reclamar a l’alcaldia perquè intervingués. Volen treballar dignament. Esperem que se’ls atengui perquè la seva petició és justa.

El Fòrum, un desert

Abril 30, 2006


Joaquim Sànchez Valdés
Barcelona

Fa dies vaig sentir que l'ajuntament estava prou satisfet de la utilització que es fa de l'espai que va ocupar el Fòrum. I, creient-m'ho, vaig acompanyar els meus fills a veure-ho. No hi havia tornat des de l'estiu del 2004. Vaig fer l'esforç d'arribar fins a la zona de banys, i fer una volta sota la placa fotovoltaica. Realment deplorable. Un desert de pedra, inútil, desolador. Sincerament, crec que l'ajuntament, en lloc de voler amagar el fracàs del Fòrum dient-nos que ha quedat un espai d'ús ciutadà, valdria més que callés i el donés per enterrat; perquè, si no, a molts els passarà com a mi. M'hi vaig acostar per la publicitat municipal, i me'n vaig anar amb el convenciment que allà s'hi havia fet un gran bunyol. Segurament l'obra més insostenible feta mai a Barcelona.

La Barceloneta, república independent

Abril 30, 2006

BARCELONETA
ANNA FLOTATS
Així és com molts veïns de la Barceloneta defineixen el seu barri. Encara diuen que van a Barcelona quan se n’allunyen una mica i és que són un poble més que un barri. Els 15.800 habitants de la Barceloneta, però, no volen viure ancorats al passat. La principal reclamació de la seva associació de veïns és l’acabament del Pla Especial de Reforma Interior. Un Pla aprovat per l’Ajuntament que milloraria les condicions dels habitatges de la zona.

Fa 20 anys, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el Pla Especial de Reforma Interior (PERI)de la Barceloneta amb la col•laboració de l’associació de veïns. Com llavors, el problema principal del barri és l’habitatge: moltes famílies viuen en pisos de 30 metres quadrats i en edificis sense ascensor. Tenint en compte que la Barceloneta és un barri amb una població d’edat avançada, el problema és encara més greu. El PERI reflecteix que
els quarts de casa es convertiran en mitges cases i, per tant, es podran arranjar per a la gent gran i instal•lar-hi ascensors.

Segons el president de l’Associació de Veïns de la Barceloneta, Manel Moscat, tan sols s’ha acomplert un 30% del pla: “Fins ara, només s’han fet habitatges a la Maquinista, al carrer del Doctor Aiguader i alguna placeta ”.Quan s’acabarà el PERI? En Manel no és gaire optimista: “Jo potser no ho veuré ”, bromeja. Però és comprensible. Els membres de l’Associació de Veïns estan cansats de reunir-se amb el districte i d’assistir als plens municipals: “Ens diuen a tot que sí i després canvien el que volen ”, explica en Miquel. Aquesta és la clau. L’Ajuntament pot modificar el PERI en tot moment per adequar-lo a l’actualitat. L’Associació de Veïns està d’acord en reformar-lo perquè no quedi obsolet però exigeix que es materialitzi el compromís principal: transformar els quarts de pis en mitjos.

D’altra banda, el PERI ha topat amb un altre mur que encara endarrereix més el seu compliment: la llei de Costes. La Barceloneta disposa de terrenys edificables (el Front Marítim, per exemple) que l’Ajuntament havia previst destinar a habitatges socials però la llei impedeix construir-hi. En Manel Moscat, però, posa en dubte aquesta normativa: “En terrenys afectats per la llei de costes s’ha edificat l’Hotel Vela, al final del passeig Joan de Borbó ”.Curiós.

Altres reivindicacions
Les reivindicacions de la Barceloneta, però, no acaben aquí. Els veïns es queixen del mal estat de les platges i de la neteja del barri. Dos problemes que l’Associació de Veïns associa, en part, al turisme: “La gent que ve a l’estiu no és conscient que s’ha de tenir cura de la Barceloneta ”,reivindica en Miquel. El turisme és benvingut a tot arreu sempre que sigui responsable i curós amb l’entorn. A banda de la neteja, el xivarri a la nit és un altre problema.Com ja ha succeït en molts barris, la diversió d’alguns xoca amb el descans d’altres. Lògicament, els veïns demanen respecte: “A la Barceloneta viu gent que es lleva molt d’hora i gent que ha de dormir de dia, pescadors, estibadors, peixaters…Tothom ha de tenir dret a descansar ”.

El president de l’AV de la Barceloneta, Manel Moscat, diu que el barri està de moda. Amb aquesta explicació intenta entendre l’especulació que, segons ell, s’ha instal•lat a la zona: “La gent que té quarts de casa o els compra ara, els lloga per dies, mesos o anys a preus astronòmics. D’aquesta manera, el barri es degrada ”.

El barri es degrada i ja no és el que era. Durant molt de temps, Barcelona va ser una ciutat que vivia d’esquena al mar i gràcies als Jocs Olímpics de 1992 es va obrir al Mediterrani. Ara, però, sembla que torni als orígens. “L’Ajuntament no ens deixa viure de cara al mar i amb els grans edificis que ara envolten el barri, ha convertit la Barceloneta en una mena de ghetto ”.En Manel Moscat es refereix a les torres Mapfre, l’Hotel Arts, el Parc de Recerca Biomèdica i la nova seu de Gas Natural. Aquesta última és una torre de vidre de 20 plantes espectaculars que ja s’ha convertit en una clar referent del nou skyline barceloní.

Les vistes al mar, però, poden esperar. El més urgent per als veïns de la Barceloneta és la culminació del tan esperat PERI. Mentrestant, el gran tresor que tenen són ells mateixos. “El més important del barri és la gent. Els veïns de l’escala s’acaben convertint en una segona família ”,explica en Manel Moscat. I per a alguns, els més vells, en l’única. Ells són els que encara parlen de la República Independent de la Barceloneta.

HI HAVIA UNA VEGADA…
Els orígens del barri de la Barceloneta són la construcció de l’espigó del port (1474), fet que generà una lenta sedimentació de terres i sorres provinents del Besòs i del litoral adjacent. Poc a poc, aquests terrenys van anar prenent la configuració que serviria de base per al desenvolupament urbà iniciat al segle XVIII. Fins a mitjan segle XIX, la Barceloneta era encara un barri on les activitats dels seus habitants es relacionaven essencialment amb el mar: la pesca, les activitats portuàries, la construcció de vaixells de vela i la fabricació i venda dels seus aparells. A partir de la quarta dècada del segle XIX, la industrialització va començar a penetrar al barri gràcies a la seva proximitat amb el port, cosa que facilitava la càrrega de maquinària pesant i la descàrrega de les matèries primeres.

A partir de mitjan segle XX, el barri de la Barceloneta es caracteritzà per la implantació d’altres sectors industrials que utilitzaven petits establiments: tallers de fusteria, petites fàbriques de productes químics, tallers de joieria i rellotgeria, tallers de confecció, etc.

Ara, la Barceloneta és el balneari de la ciutat i un indret on es pot gaudir d’una de les majors ofertes d’oci i d’hostaleria.

Escarp, suspesa en cartografia
BARCELONA
REDACCIÓ
El passat dissabte 20 de maig, en un saló de la Casa Elizalde ple de representants veïnals, Assumpta Escarp va haver d’escoltar més d’una vintena d’intervencions que inequívocament van criticar amb diferents arguments el mapa de barris presentat per l’Ajuntament. La mostra de barris que s’oposen s’estén per tots els districtes (exceptuant el primer):Badal, la Mercè, Zona Universitària, les Corts, Camp Nou, Racó de les Corts, Avinguda Xile, Sant Ramon, Esquerra de l’Eixample, Vallcarca, Penitents, Camp d’en Grassot, la Clota, Font del Gos, Can Peguera, Baró de Viver, Clot, Camp de l’Arpa, Sant Martí, la Verneda, Poble Nou, Maresme, Besòs, Mar Bella i Diagonal Mar. El mapa inclou l’inexistent barri de Marina Port i s’oblida del programat a la Sagrera on s’està fent l’estació del TGV. Van intervenir tres experts i Glòria Figuerola, que va donar la impressió de preguntar-se per què li complicaven la vida ajuntant el mapa de barris amb el seu Pla d’Equipaments. Ens consta que no van acceptar assistir diferents experts de la comissió municipal, i, dels tres assistents, dos es van plegar a la versió oficial i Jordi Borja va ser molt crític.

A l’acte, una única conclusió: Assumpta Escarp treia un “zero patatero ”en cartografia. El mapa presentat no servia.

Diuen que l’autoritat municipal competent va manifestar en la presentació del projecte a la premsa que aprovarien el mapa al setembre. Dubtem que sigui així, davant una oposició de tal envergadura. Per posar un exemple: Can Peguera realitzarà un referèndum al barri perquè els veïns i veïnes decideixin si accepten unir-se al Turó de la Peira o segueixen com estan des del 1929. El mapa s’endarrerirà, ja parlen de finals d’any, i també plantegen que els 70 barris poden quedar en 60 o en 80. Podem avançar que serà molt semblant a l’actual. Per a aquest viatge no es necessitaven tants, d’experts.

Aui ha cremat Can Ricart?

Abril 30, 2006

Quan un espai reivindicat pel moviment veïnal com Can Ricart es crema, i es cremen precisament les naus que havien de ser conservades segons la proposta municipal, sembla lògic preguntar-se qui ha cremat Can Ricart. A l’espera que els tècnics de la policia i dels bombers investiguin, algunes respostes les tenim ja.

Can Ricart l’ha cremat l’especulació. L’han cremat els polítics que es pleguen als interessos immobiliaris i financers. L’ha cremat la lentitud en la resposta a reivindicacions fonamentades i legítimes. L’han cremat aquells que ja no recorden qui i sobretot per què van ser escollits. L’han cremat els qui confonen el diàleg amb la imposició prepotent, els qui no entenen el valor de comptar amb una societat civil conscient i organitzada com a garantia de futur. L’han cremat els qui entenen la propietat privada com un exercici feudal de drets sense assumir cap responsabilitat social…i els qui no vetllen per l’interès col•lectiu fent complir aquestes responsabilitats. Cap aquí hauran d’adreçar les investigacions els qui cerquin les responsabilitats (nosaltres les exigirem). No són gaires noms i totes i tots els tenim al cap. Poden estalviar-se molts diners públics si, com a les novel•les negres clàssiques, es pregunten a qui beneficia que Can Ricart es cremi.

També ens hem de preguntar què es perd si Can Ricart es crema. Més enllà de les parets, Can Ricart representa un bocí de la història industrial del Poblenou i de Barcelona, de la qual Can Ricart ha esdevingut un emblema gràcies a les lluites de les veïnes i veïns de Poblenou. Per tant, perdre Can Ricart significa per a les persones que vivim avui a Barcelona i per a les que hi viuran en el futur, perdre un punt de referència que ens ajudi a mantenir el contacte amb els nostres orígens. Recuperar l’ús productiu i social que ha tingut aquest espai a Poblenou significa treballar per un model de ciutat amb una dimensió més humana. Un model de ciutat que aposti per la cohesió social basada en dotar els espais d’un significat comú, en disminuir la densitat de l’edificació en benefici d’una ciutat amb una major dotació d’equipaments necessaris. Certament, es tracta d’un model que beneficia les persones que viuen a la ciutat i no les que mercadegen amb ella.

Per tot això, exigim que s’aclareixin les responsabilitats legals en l’incendi de Can Ricart i la Favb es personarà en la denúncia juntament amb l’Associació de Veïns de Poblenou i la resta d’entitats. Entretant, pensem que cal obligar a fer la restauració de les naus afectades a l’espera que s’aprovi el Pla de Protecció d’aquest conjunt. Un pla que no pot ignorar les justes demandes de les entitats que defensen el projecte.

La globalització subterrània

Abril 30, 2006

Si el metro d’una gran ciutat és el mirall del seu funcionament a Barcelona tenim un problema, i és que la xarxa és incapaç d’engolir el fluix de població.

JORDINA TARRÉ
El 30 de setembre de 1924 s’inaugurava la primera estació del metro de Barcelona a l’estació de Lesseps. El Gran Metropolitano era l’antecessor dels actuals Transports Metropolitans de Barcelona, un servei públic que regenta el primer tinent d’alcalde, Xavier Casas.

Aleshores, la primera línia Catalunya-Lesseps era un símbol de progrés que ben aviat es va veure complementat per les primeres estacions del que avui és la línia 1. Als anys 80 el metro ja arribava als principals punts de la metròpoli. D’alguna manera el creixement de la xarxa va anar en paral•lel al creixement de la ciutat. Ara bé, es fa difícil senyalar exactament en quin punt el creixement de la necessitat de moure’s per la ciutat, l’augment de població i l’envelliment de la xarxa subterrània van començar a prendre velocitats oposades i de vertígen. El cert és que 82 anys després d’aquella primera estació de metro, la necessitat de transportar-se ha depassat de molt la infraestructura subterrània.

Avui en dia però la globalització, el nou progrés, està assentat al subsòl barceloní; sota terra es pot trucar pel mòbil, comprar música, adquirir tot tipus de premsa, omplir l’armari amb roba i complements, prendre cafè, menjar, fer-te una fotografia per a documents oficials, escoltar música en directe i veure les notícies per televisió. Les mateixes coses que es poden fer a l’exterior. L’augment de població, la necessitat de moure’ns i l’envelliment de la xarxa obliga a modernitzar l’interior dels combois i, sobretot, augmentar la freqüència de pas.

No es pot triar. És més, en tot cas, la implantació de les zones verdes i l’augment del trànsit rodat empeny més gent a transportar-se amb el metro, un mitjà més ecològic que el cotxe però no més còmode. La xarxa és incapaç d’absorbir més gent i les diverses hores punta d’una jornada ho posen de manifest diàriament. Es viuen escenes de tot tipus menys de mobilitat. A tot plegat cal sumar els esdeveniments que fora d’horari o en dies festius omplen de milers de ciutadans el metro de Barcelona. Les ampliacions d’horari van comptades i si algú les vol les ha de pagar o com a mínim això és el que va contestar TMB arran el desbordament del servei després del concert d’U2 al Camp Nou. Fins a 30.000 euros al dia es calcula que costa una hora de més en l’horari habitual.

Per aquests motius TMB ha anunciat aquest mes de febrer una injecció financera per reanimar la salut del metro. Augmentar el nombre de línies i la freqüència de pas són els principals objectius. Hi ha molta feina per fer, ja que també és molt important com es duu a terme tot el procés, no cal citar de nou el Carmel. Però que l’experiència serveixi per a d’altres punts de la línia 9 com Santa Coloma de Gramenet i Sant Andreu on ja estan sobre avís. Dos coincidenciès subterrànies: el mes de gener una explosió de gas a Santa Coloma de Gramenet i el mes de febrer un petit esfondrament a les obres de l’intercanviador del metro de la Sagrera han posat en alerta les entitats veïnals. De tot plegat, en resulta que l’execució de l’obra és molt més lenta del que s’havia previst: res a dir si és en pro de la seguretat de les obres.

Adaptació als nous temps
Un punt on sí que s’ha avançat és en la cobertura per als telèfons mòbils dins el metro. Si a començaments de 2004 fer una trucada des de l’interior d’un vagó era una anècdota avui en dia és una realitat en alguns trams de la línia 3, la línia 4 i la línia 1. Aquesta no és l’única modernització palpable que es viu sota el metro. També ho és la línia 11 en el seu conjunt. Es tracta de la línia pionera en l’aplicació de noves tecnologies. La més destacable és la utilització del sistema ATP-ATO (protecció i operació automàtica de trens). L’operador circula dins el comboi però només ha d’estar pendent d’obrir i tancar la porta. Per reforçar la seguretat en aquest àmbit es col•locaran mampares a les esta cions de la línia 11 que van de Trinitat Nova a Can Cuiàs. Aquesta línia, llargament demanada per les entitats veïnals de la zona, serveix de banc de proves per a TMB. Els avanços que s’estan duent a terme s’introduiran també a la línia 3 i la 5 de cara al 2007.

Amb tot, aquestes dues línies tenen un ús molt per sobre dels 3.000 usuaris al mes que passen per la Línia 11. Sense anar més lluny, la Línia 1 i la Línia 5 contenen el punt de major afluència de viatgers: la Sagrera. De fet, aquesta estació que està en obres des del 2004 és utilitzada per 36.000 viatgers al dia segons el Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DP- TOP). Però, a tot això, cal sumar els viatgers que es preveu que aporti la Línia 9 al seu pas per aquest punt: 48.000 viatgers al dia. En total es preveu que l’intercanviador de la Sagrera abasteixi 110.000 viatgers diaris. Pel que fa a les dates, es preveu que l’intercanviador estigui llest a mitjan 2007.

Tot plegat, però, fa témer als veïns que no sigui suficient pel fluix de viatgers que es mouran per la zona amb l’arribada del Tren d’Alta Velocitat. Per aquest motiu el DPTOP preveu la construcció d’una nova estació de Renfe inclosa en el Pla Director d’Infraestructures 2001-2010.

Ara per ara a la línia 5 s’estan duent a terme els treballs d’enderroc de l’actual intercanviador. Treballs que van donar un ensurt a usuaris i veïns en caure una part del sostre. La reacció del primer tinent d’Alcalde Xavier Casas va ser exigir al DPTOP una investigació perquè no torni a passar. Les obres continuen, però el conseller Nadal ha destituït el director de l’obra a l’intercanviador de la Sagrera.

Pel que fa a la línia 1 s’està treballant en la construcció d’andanes centrals més àmplies i així eliminar les laterals. En aquesta línia hi ha un altre punt calent, i és Mercat Nou. De moment el servei de metro acaba en aquest punt a conseqüència de les obres que s’estan duent a terme per al Tren d’Alta Velocitat. Quan aquestes finalitzin, el DPTOP iniciarà la remodelació de l’estació de metro, cosa que està prevista que passi aquest estiu.

Els ascensors, amb retard
La millora del transport metropolità de Barcelona, en concret la del metro, passa forçosament per transformar aquest mitjà de transport en una eia més accessible, sobretot a les persones de mobilitat reduïda. L’informe d’adaptació i millora de l’accessibilitat de les estacions del metro (2003-2010) persegueix aquesta fi.

Es preveu que el 31 de desembre de 2006 estiguin totes les estacions adaptades. En un primer moment el termini previst era més llarg. Les últimes informacions, però, diuen que de les 127 estacions que té el metro de Barcelona ja n’hi ha un 37% adaptades. Això vol dirque el 63% restant ha d’estar enllestit en menys d’un any.

Malgrat tot, la realitat és que per al període 2004-2005 estava previst que s’adaptessin 43 estacions més, però en el primer trimestre de 2006 només una petita part ha estat adaptada. A més, encara hi ha 21 estacions en estudi, entre aquestes les de Clot i Sagrera de la línia 1, Espanya i Diagonal de la línia 3 i Urquinaona, algunes de les més transitades i que alhora serveixen d’enllaç entre altres línies. Els ascensors a les estacions del metro depenen directament del Departament de Política Territorial i Obres Públiques.

Amb tot, les estacions que s’estan construint de nou ja estan adaptades, com passa a la línia 11 i la línia 2,com totes les de les futures línies 9 i 10. Passa el mateix amb les ampliacions de les línies 3 i 5.

La Favb manté les línies de treball i rebutja l’ordenança de civisme

Abril 30, 2006

ELIA HERRANZ
Sota el lema “Moviment veïnal i desigualtats socials ”,la Favb va celebrar la seva 34ena assemblea general el passat 25 de març a la Casa del Mar, al Poble Sec, amb la presència de 44 barris representats per les seves associacions de veïns i l’absència de les regidores del districte i de Participació, fet insòlit que va lamentar a la cloenda la presidenta de l’entitat, Eva Fernández. Sí que hi van assistir la tinent d’alcalde Imma Mayol i el regidor de Benestar Social Ricard Gomà. La Favb es va posar com a objectiu de la trobada, a més de valorar la feina feta durant l’any i ratificar el pla de treball per al 2006, aprofundir en el debat sobre la polèmica ordenança de civisme recentment aprovada per l’Ajuntament amb una conferència-debat de la mà de l’exfiscal Carlos Jiménez Villarejo i l’antropòloga Dolors Juliano que va ocupar la tarda i va portar al Poble Sec molts ciutadans preocupats per les esquerdes socials que pot obrir l’aplicació d’aquesta normativa.

Visions oposades de participació
El matí va estar dedicat al gruix de la feina interna. Carles Burgués, president de la l’AV amfitriona, barri de la França, i representant la Unió d’Associacions de Veïns del Poble Sec; Alfredo Vela, president de la Confavc, que va anunciar que aquest seria el seu últim any en el càrrec, i Eva Fernández, presidenta de la Favb, van ser el representants veïnals que van donar la benvinguda als delegats i delegades de les associacions junt amb Àlex Montes, en representació de la regidora de Participació Assumpta Escarp i Carme Tolosana per la Direcció General de Relacions Institucionals de la Generalitat. Una presentació que ja va evidenciar la disparitat de criteri del moviment veïnal amb les institucions quan els líders veïnals van mostrar el seu profund desacord amb la idea de participació que va dibuixar en el seu discurs el representant de l’Ajuntament, Àlex Montes. I és que la qüestió de la participació ha estat i és cavall de batalla en cada barriada o districte on hi ha lluita veïnal organitzada, i una de les crítiques més unànimes cap a les institucions és precisament que aquestes consideren la participació simplement “informar ”quan el que es demana és “intervenir i gestionar ”.

Els representants de les associacions tenien molta feina a fer. Es va llegir, comentar i aprovar l’acta de l’assemblea anterior, l’informe de gestió de l’any 2005, el pla de treball del 2006, l’informe econòmic i el pressupost de l’entitat, uns documents que les associacions havien treballat prèviament. Per aquest motiu el contingut de l’assemblea va ser un repàs general amb una valoració més política de l’activitat i objectius a mitjà termini de l’entitat.

Es va resumir el 2005 com a l’any d’un Estatut que ha provocat moltes picabaralles polítiques però que no s’ha sabut explicar bé a la ciutadania i en el procés de discussió del qual el moviment veïnal no ha participat a la mateixa alçada que altres entitats ciutadanes. Un any on es discuteix una important Llei de Serveis Socials de la qual pot “caure ” l’element d’obligatorietat que equipara els drets socials a la sanitat o l’ensenyament, obligant l’Estat a ser responsable del seu compliment. També va ser motiu de debat i feina la problemàtica de l’habitatge i el nou projecte de Llei, que es va valorar com a positiu tot i les mancances, així com el tema de la seguretat a l’obra pública, constatant fins a quin punt està costant a les institucions establir protocols de control i transparència. També es va voler recordar la importància del seguiment del Pla d’Equipaments i el desacord amb la decisió unilateral de l’Ajuntament de proposar una nova divisió de barris de la qual no s’entén l’interès social i polític. La preocupació per la creixent precarietat laboral de la joventut i la privatització de l’espai públic van ser altres temes socials que es van valorar, acabant amb una menció positiva de l’alto al foc anunciat per ETA.

Voluntat d’aprofundir els temes
Pel que fa al pla de treball de 2006, l’assemblea va ratificar el compromís de consolidar el seguiment dels temes que la Favb ve treballant de fa temps (mobilitat, medi ambient, urbanisme, habitatge, gent gran o ensenyament), fent una crida des de la junta per sumar persones capaces de treballar aquests temes des de diferents vocalies. Alliberar hores per al treball des del voluntariat, amb una visió de ciutat i la necessària renovació generacional són clares dificultats a les quals s’enfronta el moviment veïnal. Es va posar per tant especial atenció en promoure la coordinació entre les associacions de veïns i el treball unitari amb d’altres entitats que treballen a la ciutat. Molts líders veïnals van intervenir en relació al fet de la creació de plataformes veïnals que han sorgit al marge de la Favb i en molts casos amb visions molt oposades, com en el tema de les sales de venopunció. En aquest sentit, i des del respecte, es va apel•lar al codi ètic de les associacions com a referent d’actuació de la Favb i de les entitats federades. Acabant el repàs al pla de treball, que podreu trobar en breu a la web http://www.lafavb.com, l’assemblea va finalitzar amb l’aprovació de quatre resolucions: sobre la modificació dels estatuts de l’entitat per tal d’adequar-los a la nova normativa i que perllongarà el mandat de la junta fins al 2008; sobre l’habitatge i el recordatori del compromís adquirit en la construcció de 10.000 habitatges protegits a Barcelona; sobre el suport del moviment veïnal als col•lectius desafavorits i sobre el recolzament al Fòrum Social Mediterrani que se celebrarà a Atenes.

L’Observatori Veïnal es posa al dia
L’Observatori Veïnal és una eina de consulta que la Favb va posar en funcionament fa temps i que va servir per compilar les dades estadístiques i reivindicatives de les diferents barriades barcelonines. Ara s’està finalitzant l’actualització de les dades i la renovació d’aquest portal per tal de fer-lo més entenedor i pràctic ja que s’ha mostrat com a un bon instrument d’informació veïnal per poder tenir una visió ràpida del conjunt del territori. El podeu consultar a la web de la Favb (www.lafavb.com).