El veritable objectiu del Fòrum

Mai 30, 2004

La transformació de la zona marítima de llevant ha tingut amb el Fòrum la seva darrera empenta. Una operació que ve de lluny i que consolida l’aposta per la terciarització d’alt standing en una zona on s’obria l’oportunitat de l’enorme negoci immobiliari en el sòl que deixava la desaparició de les fàbriques. La “Barcelona dels negocis” ha trasbalsat el teixit urbà de la zona i expulsa una població per fer lloc a una altra classe social.

SALVADOR CLARÓS
President de l’AV del Poblenou i membre del Fòrum Ribera del Besòs

L’operació urbanística i immobiliària del Fòrum és, com sap tothom, l’objecte i no la conseqüència de la cita intercultural del 2004. Per bé que la dialèctica entorn dels eixos temàtics de debat representi un encert rotund, el més qüestionat del Fòrum és la credibilitat. Diverses sospites entre les que s’hi troba l’especulació planen sobre seu, com no podia ser d’altra manera, perquè entre l’oci i el negoci no hi ha lloc per al compromís. Bona mostra n’és el model urbanístic, escindit, que posa de manifest els clarobscurs que presideixen tot l’esdeveniment.

El cobriment de la depuradora ha permès la ubicació d’una important dotació hotelera i centre de convencions que, juntament amb les infraestructures lúdiques del zoo marí i el port esportiu, així com el futur campus universitari de llevant a l’antic polígon industrial de la Mina, completen la dotació del complex terciari-residencial que ha d’empènyer Barcelona en puixant ciutat de negocis de la Mediterrània occidental.

Si més no, aquesta idea de Barcelona centre de negocis ha condicionat un model de desenvolupament de la ciutat enfocat al triangle Sagrera-Glòries-Diagonal Mar, i en un model quasi obsessiu d’economia terciària a l’estil d’altres grans capitals d’Europa. Com a contrapunt, la creixent demanda d’habitatge assequible, el respecte al llegat històric i a la memòria, i el reforçament de la trama social i participativa podria ser un nou enfocament estratègic que dibuixa un desenvolupament amb menys oficines, més barreja d’activitats i més oportunitats per les classes populars que tenen dret a no ser expulsades de la ciutat. Per tant, la preservació del patrimoni social, cultural, industrial i urbanístic és un valor a l’alça. Però el potent dinamisme que està transformant el sector Besòs-llevant de la ciutat en motiu de la celebració del Fòrum de les Cultures, ve de lluny….

Especulació pura i dura
El mes de juliol de 1993 es va aprovar la modificació del PGM al front marítim del Poblenou, que va
originar la remodelació del sector de la façana de mar comprès entre el cementiri del Poblenou i la
Rambla Prim. Tot fa pensar que el planejament d’aquesta zona, va ser pactat amb els principals propietaris de sòl que, a part d’institucions públiques, eren: els Durall, en el sector del casc antic del Taulat; Vilella, a la banda muntanya en els terrenys que ocupava aquella antiga fàbrica i que va promoure la immobiliària Colonial del Grup La Caixa; i a la banda Besòs, Catalana de Gas i Kepro. Aquesta darrera, filial del grup texà Kemper Corporation, havia adquirit els terrenys de l’antiga MACOSA. Aquella fraudulenta adquisició de terrenys del que esdevindria Diagonal Mar, que va portar a la presó a Eduardo Santos, expresident de Macosa, i John Rosillo, conseller delegat pel grup americà, entre d’altres, només era el preludi d’una operació delictiva-especulativa pròpia del pitjor gangsterisme immobiliari i financer.

Aquella operació urbanística, que es va anomenar el Pla del Front Marítim, es proposava requalificar els terrenys de la franja litoral, continuant el que havia iniciat uns anys abans el pla de Vila Olímpica. La necessària modificació del PGM que, per més encobriment, l’ajuntament va tramitar durant el mes d’agost del 92, en plena febre olímpica, era la suma de propostes dels diversos propietaris d’aquell futur gran negoci, que es va publicitar com l’obertura de Barcelona cap al mar. Aquells propietaris, davant del document de “criteris” de la MPG del front marítim, van reiterar propostes urbanístiques o pactes anteriors fets amb l’Ajuntament.

Les associacions de veïns de la zona i la Favb van denunciar el pla perquè no abordava les necessitats d’ordenació del territori del Poblenou, ni de la seva població, i tant sols es limitava a adaptar el PGM a operacions especulatives de gran volada. Son força significatives també les al•legacions que va presentar l’ajuntament de Sant Adrià al document de criteris per a la MPGM, demanant la suspensió de l’aprovació abans no es fes un debat global sobre la zona i insinuant abandonament, per part de l’ajuntament de Barcelona, de la potestat municipal de planejament. El municipi de Sant Adrià volia beneficiar-se també de les plusvàlues per regenerar els barris de la Mina i la Catalana, molt degradats. El temps els ha donat la raó, almenys pel que fa a les enormes concessions que el consistori barceloní va anar fent a Kepro primer i Hines, més tard, que han acabat hipotecant l’ús cívic i públic de Diagonal Mar que, sens dubte, era el rovell de l’ou d’aquella macro operació.

La premsa d’aquell moment es va fer ressò d’aquella operació i de l’important crítica, per especulativa, que venia de diversos sectors, sobretot del veïnal. Però la societat barcelonina estava massa capbussada en l’esdeveniment olímpic i en la seva repercussió social per prestar atenció a la venda dels solars del consorci públic HOLSA al sector privat per valor d’uns 10.000 milions de pessetes, amb la finalitat d’eixugar el dèficit que arrossegava l’Ajuntament com a conseqüència d’aquell esdeveniment. Aquella venda estava però condicionada a l’aprovació dels plans urbanístics del litoral, i per això Lluís Armet, regidor d’urbanisme de l’ajuntament de Barcelona, es va apressar a presentar la necessària modificació del PGM que preparava el terreny a la futura especulació urbanística al front litoral.

Les entitats veïnals van veure en aquella operació la reedició del Pla de la Ribera de l’època Porcioles que, ja en els darrers 60, defensava la tesi que la davallada de l’activitat industrial i la seva deslocalització a fora de la ciutat deixava vastes extensions de fàbriques sense ús, fet que representava una oportunitat pel negoci immobiliari. Només calia transformar la façana litoral de llevant en una urbanització per a ciutadans de classe alta. Vint i cinc anys més tard, es continuava creient en la transformació del sòl industrial i del sistema ferroviari al voltant de l’anomenada França Xica per conjunts residencials i terciaris que, gràcies a les obres de la línia de costa per guanyar terreny al mar i assentar noves platges, rebrien el benefici d’un valor lúdic en alça.

Ara bé, aquesta transformació urbana que pren tota la seva magnitud en el complex de Diagonal Mar amb vocació de continuïtat a la zona Fòrum fins a ocupar el marge dret del riu, ja en el terme municipal de Sant Adrià, ha despertat alarmes i punts de vista crítics per la seva enorme fragilitat cívica; pel trencament de la trama urbana i la manca d’integració en els teixits urbans existents a la zona; i perquè es presenta en forma de gueto envoltada de barris encara de perifèria per l’escassa intervenció social en equipaments, habitatge… parlem de Poblenou, Besòs, Maresme i La Mina.

Aposta per l’alt standing
Es pot dir amb tota rotunditat que l’operació del front marítim i el Fòrum responen a una aposta per la terciarització d’alt standing que vol projectar internacionalment la ciutat de Barcelona. I les conseqüències de l’important nombre d’oficines, dels equipaments que les envolten i l’entorn que s’hi ha projectat, no son altres que provocar un augment considerable dels preus amb el conseqüent desplaçament de la població. És l’efecte “potenciació” -jo prefereixo parlar de “ensenyorament”-: l’implantació del sector terciari que estimula la circulació del diner emplea molta gent, joves professionals qualificats que son els que es queden a residir a la ciutat, consumint les ofertes ludico-culturals que aquesta genera, imprimint determinat caràcter que s’estén per tota la zona.

El nou teixit urbà generat, més cosmopolita, amenaça també els nuclis antics de barris com el Poblenou. En aquest barri el planejament del front litoral ha tingut i tindrà conseqüències nefastes en el casc històric del Taulat, que tot i estar qualificat com a tal, la MPGM l’afecta greument. Podria desaparèixer definitivament el paisatge d’aquest nucli urbà del segle XIX, un dels pocs que queden a Barcelona, si no és pels esforços que es fan ara per part de grups veïnals amb la finalitat de sensibilitzar l’administració perquè adopti mesures de preservació d’un patrimoni paisatgístic urbà i industrial de valor europeu.

La caricatura, és a dir el punt de trencament, es troba al veí barri de La Mina, on s’està ja demostrant que, més enllà de la transformació urbana i l’intervenció policial, l’única intervenció realment imprescindible és la potenciació de la seva pròpia estructura social, cultural i el reforç veïnal enlloc de la creació de noves fòrmules de convivència entorn d’una oferta lúdica de consum. Però mentre que solament l’edifici Fòrum, d’Herzon i de Meuron, costa 96 milions d’euros, el Consorci de la Mina compta només amb 71,8 milions d’inversió pública per afrontar en 10 anys la renovació integral d’aquest barri.

Cap a final dels 90, sorgeix un nou estadi de reflexió entorn de l’estratègia econòmica i territorial per a Barcelona i està avalada pel grup Cercle Digital encapçalat per Miquel Barceló. S’imposaria la nova tesis, defensada també des de feia anys pel món veïnal, de mantenir l’activitat industrial compatible al Poblenou, en convivència amb una estructura de barri consolidada. L’intent d’injectar activitat econòmica de nova tecnologia en el teixit urbà complex del Poblenou es va batejar amb el nom de 22@. Aquella nova concepció urbana que volia aprofitar el fet cultural i patrimonial del barri buscant el punt d’equilibri entre els diferents usos per potenciar-ne la malla cívica contestava aquell altre estil: la “urbanalització” en paraules de Francesc Muñoz, que expressa la banalització de macroarquitectures al servei dels centres comercials desaforats, d’espais públics descontextualitzats com el de Diagonal Mar o la futura esplana del Fòrum, o bé, de polígons terciaris farcits d’hotels entre García Faria i Sant Raimon de Penyafort. Espais en definitiva dissenyats per al turisme i els negocis, que no aporten res ni al barri ni a la ciutat.

Just després dels JJOO, un veïnat que necessitava compensacions pel greuge de les obres del litoral no parava de demanar l’habitatge social que li havia estat negat a Vila Olímpica. Dues assemblees veïnals a l’Aliança del Poblenou, van arrencar del regidor Antoni Luchetti el compromís que el 60% de pisos del pla de front marítim fossin de preu taxat. En canvi a Diagonal Mar no es va fer ni un sol habitatge de protecció, encara que part del sòl era d’origen públic. Tot i així, aquells pisos protegits es van destinar a reubicar els afectats, i la resta van ser adjudicats arbitràriament sense concurrència pública. Anys més tard, el pla 22@ suposava una certa inflexió en matèria d’habitatge perquè contemplava que la totalitat del nou habitatge seria de protecció. Novament els veïns del Poblenou s’han tornat a manifestar per demanar la meitat del paquet residencial per lluitar contra l’expulsió del veïnat per efecte de l’encariment del preu de la vivenda. Però, tot i que la necessitat d’habitatge social ha anat en augment, fins al punt de representar el principal compromís estratègic de tots els partits polítics en les passades eleccions municipals, hi ha el temor que a la zona Fòrum la previsió d’habitatge protegit serà encara insuficient.

Segons l’empresa pública Infraestructures del Llevant està previst construir 300 pisos en l’anomenat barri de Llull-Taulat, en el solar de les antigues cotxeres de TMB, i 500 pisos més entre Sant Raimon de Penyafort i Ronda litoral. Es desconeix encara quins seran els criteris d’adjudicació, extrem aquest que preocupa els col•lectius veïnals del Besòs i del Maresme que en reclamen també una quota de reserva per a llur propi veïnat. La manca d’informació al veïnat fa témer el pitjor: els pisos podrien estar ja fins i tot adjudicats en absència absoluta de criteris de transparència i igualtat d’oportunitats.

A curt termini el Fòrum ha de demostrar que és un èxit organitzatiu, i que és capaç de projectar internacionalment els grans debats que preocupen avui a la humanitat. A més llarg termini, caldrà contrastar si l’operació urbanística impulsada per aquell esdeveniment gaudeix de sostenibilitat social, intercultural i fins i tot mediambiental i apunta a un projecte de convivència o només a uns negocis especulatius.

Cronologia dissident
1996-1999
– 1996. Maragall proposa organitzar “un gran esdeveniment” a l’any 2004. El Fòrum rep el recolzament de l’Unesco.
– L’Ajuntament estima el cost del Fòrum en 120.000 milions de pessetes (721,21 milions d’euros) i manifesta que l’esdeveniment podria atraure “entre 20 i 25 milions de visitants”. (El País ,26/04/97).
– 1998. Jaume Sodupe i Andreu Claret prenen el relleu a Enric Truño.
– 1999. Jaume Sodupe destitueix a Andreu Claret.
– 2000. S’aproven les modificacions urbanístiques al Pla General Metropolità.
– The Ecologist denuncia Endesa per les agressions als drets del mapuches de Xile.

2001
– Comencen les obres.
– L’Ajuntament convida la Favb a signar un protocol d’adhesió al Fòrum.
– Joan Clos destitueix a Jaume Sodupe. El substitueix Josep Caminal, que dimiteix en pocs dies (setembre de 2001). És la primera vegada que algú dimiteix per considerar el pressupost molt elevat.
– Importants mobilitzacions antiglobalització contra la cimera del governs europeus.
– Es nomena Jordi Oliveras com a Director General, Jaume Pagés com a Conseller Delegat i Tomàs Cuesta, vinculat a la Moncloa, com a Director Adjunt.
– Carrer dedica el número 69 al Fòrum.
– El “Comitè de Savis”, format per 12 ciutadans, s’autodissol per diferents motius.

2002
– 17 entitats cíviques posen condicions per adherir-se al Fòrum.
– La Guàrdia Urbana copeja violentament els veïns que es manifesten al Forat de la Vergonya.
– L’entitat cultural Recursos d’Animació Cultural (RAI), després de debatre la possibilitat de participar, manifesten: “No volem formar part d’aquest muntatge”.
– La Favb rebutja participar-hi.
– Jaume Pagès declara: “S’han de portar Ronaldos. Barcelona s’entusiasmarà quan conegui les estrelles convidades” (LV,29/11).
– L’informe de Greenpeace “Destrucción a toda costa” qualifica de “punt negre” les obres del Fòrum.
– El IX Congrés d’Antropologia, aprova una dura declaració contra el Fòrum.

2003
– Cop de porta al Fòrum per part de la Càtedra Unesco de la Universitat Autònoma de Barcelona. Vicens Fisas declara que “per parlar de pau s’ha de parlar de conflicte. No n’hi ha prou amb sentir cantar Bruce Springsteen”.
– Pere Vilanova, Catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat de Barcelona es desvincula discretament: “L’encaix de les tres administracions obliga a uns acords mínims ”.
– Manifestacions massives contra la guerra de l’Iraq.
– Joan Clos es compromet a convocar el “senat internacional” del Fòrum per debatre la guerra de l’Iraq. Mai no el va convocar.
– La Plataforma Aturem la Guerra qüestiona la presència de Indra al Fòrum per estar vinculada al negoci de la guerra.
– Manu Chao, Pallassos Sense Fronteres, l’Associació de Músics de Carrer, entre d’altres, rebutgen participar.
– Dirigents del Fòrum manifesten que Noam Chomsky i Naome Klein, “fars del moviment antiglobalització”, intervindran als diàlegs.
– Joan Casellas publica l’article “No lo hagas” en nom dels artistes de l’Assemblea de Resistències al Fòrum, on demana a Antoni Tàpies que no faci el mural que li ha encarregat el Fòrum.
– Noam Chomsky rebutja la invitació a participar i penja a la seva revista electrònica un article molt crític amb el Fòrum escrit per Stefano Portelli.
– 5.000 manifestants, la major part immigrants, exigeixen “papers per a tots”. Nombroses pancartes exhibeixen el logotip del Fòrum i la frase: “Em forro 2004”.
– Mitja centena de col•lectius creen l’Assemblea de Resistències al Fòrum. Elaboren el document “10 raons contra el Fòrum”.
– CCOO denuncia l’empresa Sacyr al fiscal José María Mena per l’alt risc laboral a les obres de l’hotel AC Fòrum.
– A l’Assemblea General de la Confavc, el seu president Alfredo Vela va declarar: “No hi ha hagut participació. El Fòrum no es fa per a la ciutadania sinó amb la ciutadania”.
– La Federació Catalana d’ONG aprova un comunicat molt crític amb el Fòrum.
– Greenpeace demana que s’aturin les obres del Fòrum 2004.

2004
– A l’Ateneu Barcelonès se celebra el debat “El Fòrum, la gran impostura”. El local es queda petit.
– Joan Clos intervé en un acte pro-Fòrum a l’Ateneu Barcelonès al qual hi assisteixen una centena de persones.
– José Bové, dirigent camperol francés escriu en una carta a l’alcalde el rebuig a intervenir pel caràcter d’alguns patrocinadors.
– El PP haurà d’abandonar la direcció del Fòrum en perdre les eleccions generals.
– Naomi Klein,autora de “No logo”, renuncia a participar.
– L’editorial Txalaparta es retira del Fòrum.
– L’Ajuntament declara Barcelona “ciutat antitaurina”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: