El Turó de la Peira, contra la rehabilitació dels pisos sense aluminosi

Rosa Díaz (El Punt)

Al voltant de 40 comunitats de propietaris del barri del Turó de la Peira mantenen una pugna amb l’Ajuntament de Barcelona a causa de la rehabilitació dels habitatges que no tenen aluminosi. Malgrat que hi estan obligats per llei, es neguen a fer-la amb la intensitat que els ha marcat l’Ajuntament després d’unes primeres diagnosis de l’estat dels edificis. I reclamen poder fer una segona diagnosi independent i gratuïta. La regidora de Nou Barris, Carmen Andrés, els permet ara fer aquest segon estudi, després de mesos d’estira-i-arronsa. Malgrat que el Turó de la Peira es coneix per la gran rehabilitació d’edificis que durant gairebé dues dècades s’ha fet per combatre l’aluminosi, n’hi ha un bon grapat que al seu dia van quedar fora dels plans de rehabilitació i de reconstrucció perquè no tenien aquesta patologia estructural. Un d’aquests blocs, situat al passeig de Fabra i Puig, 338, va provocar un bon ensurt a mitjan març del 2006. Una gran esquerda que va aparèixer de sobte en una paret va obligar a desallotjar 31 famílies i va revelar un altre problema amb l’habitatge del Turó de la Peira: l’envelliment dels materials als edificis que no havien estat reformats. Arran d’aquest cas, l’administració va iniciar un procés de diagnosi en mig centenar d’edificis per determinar quins havien de ser sotmesos a millores estructurals. A la primavera, un grup d’afectats va expressar la seva desconfiança amb les diagnosis de l’Ajuntament, i reclamen poder fer un estudi amb arquitectes independents.

Sarrià-Sant Gervasi, els rics més pobres

Sarrià-Sant Gervasi té menys equipaments públics dels que li tocarien per població. En els últims trenta anys s’han afavorit els barris més endarrerits, però ara els deficitaris són els districtes considerats més rics

Maria Favà (Avui)

La mitjana de la renda per càpita de Barcelona és de 16.555 euros, mentre que al districte de Sarrià-Sant Gervasi és de 29.599 euros. Quasi el doble. El districte té molts equipaments privats, concentra les escoles de més anomenada i el percentatge més alt de clíniques amb un equipament hoteler de cinc estrelles. És ric en equipaments privats i per la renda per càpita, però té molt pocs equipaments públics. És, en aquest sentit, el districte més pobre. I no tothom viu a l’avinguda Pearson. També hi ha el barri del Farró, el vell Sarrià o el Baixador de Vallvidrera amb les seves casetes d’autoconstrucció.

Segons les dades estadístiques que elabora l’Ajuntament, Barcelona té un milió sis-cents mil habitants i Sarrià-Sant Gervasi, 141.000 i, per tant, li correspondria el 9% dels equipaments públics de la ciutat si en aquest repartiment no comptessin altres variables com són el dèficit històric del que partien els barris obrers el 1975 quan va morir Franco. Però han passat trenta anys i la solidaritat a favor dels barris més endarrerits ha debilitat tant Sarrià com les Corts o l’Eixample.

El grup municipal de CiU ha comptat el nombre d’equipaments públics que hi ha en el conjunt de la ciutat i també el nombre de persones per cada equipament. En aquesta comparativa, el districte de Sarrià-Sant Gervasi surt molt mal parat. (Vegeu el gràfic que encapçala la pàgina).

Pel que fa al capítol de l’ensenyament i l’educació, el districte és deficitari en escoles bressol i centres de primària i no hi ha cap escola d’adults. En tota la ciutat hi ha 160 escoles i si s’aplica el 9% en tocarien catorze al districte, però només en té set.

Quant a habitatge, els primers 66 pisos protegits es van inaugurar el setembre passat a la plaça Alfonso Comín, però al districte no hi ha habitatges de lloguer per a gent gran ni per a joves. Hi ha vuit centres cívics que és més del que tocaria, però no hi ha casals de barri perquè, segons afirma el regidor de CiU Joan Puigdollers, “són més cars”.

CiU repartirá 50.000 folletos para pedir que los menores de 12 años viajen gratis en el transporte público

(La Vanguardia)

El presidente de CiU en el Ayuntamiento de Barcelona, Xavier Trias, ha reitarado su apuesta por crear la tarjeta T-Infant de transporte público gratuito hasta los 12 años como elemento educativo y sostenible, y ahora también como ayuda a las familias en la situación de crisis.

En una rueda de prensa en la confluencia entre la Avinguda Diagonal y el Passeig de Gràcia, Trias aseguró que ahora es “especialmente importante” crear la tarjeta ante la crisis, por lo que CiU ha iniciado una campaña para hacer la “presión definitiva” con la distribución de 50.000 tarjetones que defienden crear la T-Infant.

El dirigente de la federación nacionalista consideró que conseguir que los niños tengan que obtener la tarjeta es educativo, “porque te enseña a utilizar el transporte público”, y es sostenible, porque “evita muchos desplazamientos en coche”, cosa que no ocurre ahora ya que si tienen que pagar el transporte de los hijos, “es más barato ir en coche”.

Trias consideró que la poner en marcha la T-Infant es una “cuestión de justicia” porque las otras capitales catalanas -Girona, Lleida y Tarragona- ya aplican ventajas para los niños menores de 12 años. “Cómo puede ser que no demos los mismos servicios a nuestros niños que dan otras capitales a nivel de Catalunya”, lamentó. Defendió que la tarjeta no haría perder dinero sino todo lo contrario, lo que ejemplificó con la bajada de los precios en las autopistas, cuando se “generó una situación curiosa: aumentó el número de usuarios”.

Según Trias, “esto exige creérselo”, algo que no hace el Gobierno municipal, que forman PSC e ICV-EUiA, y para lo que “sacan mil excusas” a pesar de que no afectaría a los ingresos de la Autoritat del Transport Metropolità (ATM) y sería “un gran éxito”, según dijo.

El Poble Sec pierde la fuente de la canción ‘El Meu carrer’ de Serrat

Unas obras han provocado su derribo y el Ajuntament no piensa reinstalarla a pesar de las reivindicaciones de los vecinos

(La Vanguardia)

En 1970, Joan Manuel Serrat escribió:

El meu carrer
no val dos rals:
són cent portals
trencats a trossos
i una font on
van a beure
infants i gats,
coloms i gossos.

Hoy, casi cuarenta años después, aquella fuente de la calle Poeta Cabanyes (la que vio nacer al cantautor) y que sale citada en la canción El meu carrer ha desaparecido, o mejor dicho, la han retirado.

Poble Sec inició hace menos de un año las obras de reforma integral del barrio. Las aceras se han ensanchado, se van a plantar árboles y la iluminación se ha modificado con farolas de diseño. Un lavado de cara en toda regla, que sin embargo se ha olvidado de los símbolos autóctonos del barrio.

Josep Delgado tiene 80 años y nació, como Serrat, en la parte alta de la calle Poeta Cabanyes, la que linda con la falda de Montjuïc. “Aquella fuente me trae unos grandes recuerdos”, rememora con nostalgia Josep. “Los críos, porque yo también fui niño, jugábamos con ella”, añade, “siempre ha estado ahí”, señala.

Jaime Alvarez también nació y vive en Poeta Cabanyes desde hace 60 años, aunque sus referencias a la fuente son menos nostálgicas y más pragmáticas: “El otro día me quedé sin agua, por culpa de un corte por las obras, y tuve que bajar hasta la plaça del Sortidor para llenar los bidones”, apunta Alvarez. “Si la fuente lleva ahí toda la vida no entiendo por qué la quitan”, se lamenta. “En este barrio siempre hemos estado dejados de la mano de dios”, denuncia.

“Según con quién hables del Ajuntament te dice que la fuente volverá a su sitio o no”, denuncia Miguel Carrillo, responsable de seguridad de la Unió d”Associacions de Veïns del Poble Sec. Fuentes del distrito de Sants-Montjuïc, en cambio, confirman a Lavanguardia.es que “no está previsto reinstalarla y que incluso se están retirando más”. Eso sí, las razones las omiten.

Carrillo admite que puede que en ocasiones haya ciudadanos que no les den un uso correcto, “pero su retirada no es la solución”. La siguiente en desaparecer, según cree Carrillo, será la que está en el cruce de Salvà y Blai (un modelo idéntico a la de Poeta Cabanyes). “No puede ser que no la repongan”, apunta Eulosio Gutiérrez, presidente de la asociación de comerciantes del barrio. “Esa fuente tiene una gran carga simbólica para todos nosotros”, añade.

Los vecinos han hecho llegar esta reclamación, junto a una larga lista de quejas, con el propósito de que las obras, que aún se prolongarán hasta el año que viene, puedan satisfacer en la medida de lo posible a los habitantes del barrio. “Pero hay poco que hacer”, se lamenta Carrillo, “nuestra capacidad de decidir sobre las obras es mínimo; es lamentable”, concluye.

La pèssima gestió de la Llei de la Dependència

(e-noticies)

Crec que hi ha poques coses pitjors que jugar amb l’esperança de la gent. I això és el que han fet el PSOE, el tripartit català i també el govern municipal de Jordi Hereu aquests darrers anys: decebre les expectatives generades per la llei per l’Autonomia Personal i suport a la Dependència. El Govern Zapatero va arribar a fer, fins i tot, anuncis a la televisió per publicitar la llei. Cosa vista poques vegades. Perquè el que volien era fer-nos creure que apostaven per una política de serveis per a tothom. Paraules i només paraules.

La realitat és que aquests governs que tenim a l’Estat, a Catalunya i a Barcelona no han estat capaços de tirar endavant tot el que significava aquesta llei per a moltes famílies.

Des de CiU ja vam avisar que la llei, amb aquest tipus de finançament i sense haver fet les previsions necessàries, seria de difícil aplicació. Ens van criticat, ens van dir coses molt gruixudes. El temps, i la mala gestió d’aquests governs, ens han donat la raó.

Fa ja més d’un any que totes les persones amb gran dependència haurien d’estar rebent unes prestacions que no els hi arriben. I quan els hi arriben no són mai les que s’esperaven, al contrari, en molts casos, encara reben menys que abans o unes quantitats tan irrisòries que porten a la decepció.

I ara a sobre hem de veure el trist espectable del govern municipal donant les culpes al govern català, i el català donant les culpes a l’Estat. I ara Zapatero a qui culparà? Si us plau assumeixin tots les seves responsabilitats. Prioritzin aquestes polítiques i gestionin-les bé. Donin resposta a l’esperança de molta gent.

Maite Fandos