L’Ajuntament de BCN s’ha oblidat de controlar la qualitat arquitectònica i estètica dels comerços

BOTIGUES PERNICIOSES 
 

document.write(”); tile++;

ORIOL Bohigas
Arquitecte

Dues botigues més que desfiguren la qualitat de la Rambla de Barcelona: les dues que marquen el xamfrà amb el carrer de Ferran. Fa uns quants anys –bastants, ¡ailàs!– aquells dos xamfrans eren ocupats encara per dues botigues que corresponien al prestigi comercial de la Rambla i de Ferran. A la banda de mar hi havia la casa Miele, que venia objectes fabricats amb un metall que se'n deia precisament "plata Miele" –un invent alemany de gran èxit internacional i que sembla que ha desaparegut soterrat per la línia d'electrodomèstics de la mateixa firma–, que imitava les qualitats de la plata autèntica i encara les millorava des del punt de vista de l'ús domèstic. Amb motiu d'instal.lar-se aquella botiga luxosa i popular, l'arquitecte Puig i Cadafalch féu una reforma total de la casa i, encara avui dia, es nota la seva mà en alguns –pocs– elements que han perdurat: fragments de les reixes de la planta baixa, ornamentació dels balcons i reordenament de finestres.
A la banda de muntanya hi havia la botiga Beristain, d'un estil que encara podríem dir postmodernista, projectat per un d'aquells bons decoradors dels anys 20. Era dedicada a objectes, utensilis, vestits i granadures relacionats amb la caça i, per extensió, l'excursionisme. Era una botiga elegant, lloc de trobada de la bona burgesia esportiva, no tant per la seva afició a la caça, al mar i a la muntanya, com per aquella moda sport que es mostrava en la indumentària négligée i que Beristain la sabia adequar a les noves tendències "progressistes" de la gent ben vestida. Les bufandes escoceses, els jerseis de llana gruixuda, els guants de pell, els pantalons de golf, les botes d'excursionista i els bastons de puny de banya –juntament amb els residus, encara, de les armes i les eines de la caça i la pesca– eren el seu tresor comercial.

TOT PLEGAT se'n va anar en orris quan, fa uns quants anys –conseqüència d'un evident abandó de l'autoritat municipal– la Rambla inicià la seva forta davallada, amb la desaparició de molts bons comerços i bons restaurants, substituïts per una allau irrefrenable de souvenirs, multinacionals del menjar dolent i agències de canvi. A la botiga Miele i a Beristain s'hi van instal.lar dos establiments de conegudes cadenes de fast-food. L'encapçalament de l'abans prestigiós carrer de Ferran caigué, doncs, en una pobríssima imatge, perquè la qualitat estètica dels dos locals estava a l'altura del baix nivell de la pròpia gastronomia. No sé per què la popularització del mercat comporta sempre un empitjorament del bon gust.
Fa pocs mesos, i al mateix temps, les dues instal.lacions interiors han estat enderrocades. Per uns quants, va renéixer, així, l'esperança de l'inici d'un canvi radical, ara que es comença a notar una certa renaixença del carrer de Ferran i que suposem un més bon control municipal. Però res de res. Només en un parell de mesos els dos fast-food s'han reviscolat encara amb més empenta. La qualitat de la gastronomia deu ser la mateixa, però la qualitat estètica de les dues botigues ha empitjorat: són més cridaneres, més maldestres i més insultants que abans. Són dues barreres de mal gust que marquen la porta del pobre carrer de Ferran.
Ja ho he dit abans: la popularització de la mercaderia no té per què malmetre la bona imatge i la qualitat estètica. ¿Per què aquestes empreses multinacionals del bocata, el frankfurt i l'hamburguesa han d'entestar-se a ser capdavanteres del mal gust totes dues? ¿Potser es pensen que, un cop assegurat un tipus de públic –acreditat per l'hamburguesa recuita–, convé no sotragar-lo gaire amb algun refinament estètic, no fos cas que llavors demanés també una millora gastro- nòmica?
D'altra banda, el fet és més ofensiu en una ciutat com Barcelona que, els darrers anys, ha mostrat una elevada qualitat estètica en els bars i restaurants, no només els que segueixen la tradició del "disseny modern" que va florir els anys 80, sinó, especialment, els locals no gens pretensiosos, casolans, potser fins i tot provisionals i gairebé autoconstruïts, que marquen una xarxa de benestar estètic i –no cal dir-ho– gastronòmic. És una llàstima que els dos establiments del xamfrà Rambla-Ferran no ofereixin cap d'aquests dos benestars.
La culpa directa és, com he dit, d'aquestes multinacionals especuladores de la mala educació. Però hi ha una culpa indirecta: l'autoritat municipal. L'ajuntament –amb més o menys èxit– intenta regular la qualitat arquitectònica amb ordenances, normatives dimensionals i compositives, amb la supervisió d'unes comissions de qualitat molt exigents. Però de les botigues no en parla ningú, com si fossin només un episodi privat. I són precisament les que limiten l'espai públic i li donen bona part del seu caràcter, tant en els aspectes estètics com en el contingut. Si "la ciutat és l'espai col.lectiu", les botigues són ciutat. I l'ajuntament n'és responsable, sobretot en sectors tan compromesos com la cruïlla Rambla-Ferran.

UN BON botiguer de la Rambla –un dels pocs que encara resisteixen– em deia que ells també n'eren responsables. Quan, ara fa uns quants anys, l'ajuntament es va proposar establir un control d'usos i d'estètica bastant rígid, els botiguers –llogaters i propietaris– van aixecar el crit al cel, perquè, si es reduïen els fast-food i els souvenirs, les xifres elevadíssimes que ara es paguen pels traspassos i les vendes es reduirien considerablement i, per tant, es perdrien les actuals expectatives de fer-se rics tancant el negoci. Una decisió suïcida que fa pensar molt malament del gremi de botiguers, potser revalidant el to pejoratiu que a vegades s'atribueix amb mala intenció al seu ofici.