Breu història del conflicte

BREU HISTÒRIA DEL CONFLICTE

El que està passant a la Vall d’Hebrón actualment, te poc a veure amb l’atenció seriosa al col·lectiu de toxicòmans. Te molt mes a veure amb una operació especulativa que va començar amb el tancament precipitat i irreflexiu de Can Tunis, per motius suposadament humanitaris. La Sra. Imma Mayol tenia l’esperança (com així va fer públic) que aquests “malalts” es recoloquessin a la Mina. Però se li va esgarrar la jugada i es van repartir pels barris del Raval i de Porta (a Nou Barris).

Aquests barris ja suportaven una problemàtica de drogues (com tots els barris de BCN, en major o menor mesura), però tot d’una, van rebre una onada de persones sense sostre (el 57% son immigrants), que vagaven i malvivien pels seus carrers, cercant les seves dosi de droga diàries.

Davant aquesta problemàtica, es decideix obrir una NARCOSALA al Raval (Sala Baluard) que només pretén ser un equipament de venopunció higiènica i que no contempla un CAS. Actualment i per l’efecte crida que provoquen aquests dispositius, la Sala Baluard ha atret la presència de molts toxicòmans de Ciutat Vella així com a un nodrit grup d’estrangers, que l’ha mostrat com a insuficient per als greus problemes que es susciten al carrer.

Aquesta problemàtica feu reaccionar al regidor de Ciutat Vella, Carles Martí, que va conminar a Imma Mayol a obriu una altra NARCOSALA que descongestionés el Raval, amb l’amenaça de tancar Baluard si no era així. Calia doncs trobar un emplaçament adient per aquest nou dispositiu i, com era de lògica, es va decidir instal·lar-lo en l’altre barri de BCN on el problema de drogues al carrer era molt greu, Porta (Nou Barris). Però poc comptava ella que el regidor de Nou Barris (PSC), Sr. Cuervo (ex-gerent de la Vall d’Hebrón, entre d’altres càrrecs) havia decidit que no volia la instal·lació per tal que el problema no s’enquistes al seu barri.

Ara si que la Mayol tenia un problema. On posar-la? Se li va acudir que a Horta Guinardó, la regidora era del seu partit i que encara que no tingues la problemàtica al seu districte, s’el empassaria per obediència de partit. Només li mancava trobar l’excusa i la va trobar: la posaria en un centre sanitari, amb un mes de temps abans de les vacances d’estiu i afegint-li un CAS per tal de justificar l’atenció al drogodependent. Operació ràpida i neta. Els veïns no es queixarien i en poc temps netejava el Raval (podrien seguir especulant i netejant la BCN fashion) i netejava Porta, perquè el Corte Inglés ha pagat molt per instal·lar-se allà, amb un edifici que incompleix la normativa actual.Només quedaven dues peces per col·locar. Per tal de convèncer aquest col·lectiu de gran marginalitat perquè es traslladés a la zona (donat que en aquests barris no existeix el problema al carrer), caldria habilitar un alberg de baixa exigència (a Horta) i així el servei seria complet.

Tot això adobat amb una brutal desinformació intencionada a l’opinió pública, barrejant conceptes per tal de confondre i influir negativament en la resta de la ciutadania, fent passar als qui estem en contra d’aquesta decisió arbitraria i ho manifestem públicament, poc menys que com a terroristes insolidaris, vàndals sanguinaris i violents i, insensibles ciutadans que es queixen per egoisme i vici.

El preu dels pisos es dobla en quatre anys a Barcelona

L’alça del metre quadrat, no obstant, s’ha moderat en els últims dotze mesos, en què el preu només s’ha encarit un 1,4%

La falta de sòl a la capital catalana fa créixer l’activitat a la primera corona metropolitana

B. Badrinas

El preu dels habitatges s’ha més que doblat en els últims quatre anys a Barcelona, on el cost del metre quadrat de l’obra nova ha passat dels 2.984 euros de mitjana del 2002 als 6.148 euros d’avui en dia. Aquest fort increment, no obstant, sembla que ha començat a temperar-se i en els últims dotze mesos el preu del metre quadrat només s’ha encarit un 1,4%.

El preu d’un habitatge mitjà d’obra nova a Barcelona, que té una superfície de 99 metres quadrats, ja ha superat els sis-cents mil euros i, és clar, viure a la capital catalana s’ha convertit en una opció a l’abast de poques butxaques. Les quotes hipotecàries a trenta anys per fer front a la compra d’una residència mitjana a la Ciutat Comtal s’eleven a 2.150 euros, encara que abans s’ha de liquidar l’habitual entrada del 20%, que en aquest cas puja a 132.447 euros.
Menys vendes
Aquestes dades es desprenen de l’últim estudi de la consultora immobiliària Aguirre Newman, que ha analitzat un total de 184 promocions, que sumen 5.115 habitatges, de Barcelona i onze municipis de l’àrea metropolitana. “L’any que ve preveiem un lleu alentiment en els ritmes de venda”, va explicar ahir Emilio Langle, director de la divisió residencial d’Aguirre Newman, que va apostar per una desacceleració continuada dels preus al llarg dels pròxims mesos.

Per intentar emmascarar l’alt cost dels habitatges els promotors opten cada cop més per fer pisos d’una dimensió més reduïda. Els pisos de dos dormitoris o menys ja suposen un 50% del total de l’oferta, mentre que el 2004 representaven un 37% del total. “Fa dos anys et podies comprar un pis amb tres dormitoris per menys del preu amb què ara en pots aconseguir un de dos”, va remarcar Langle.

Malgrat tot, la moderació en l’alça del preu del metre quadrat es produeix en un context de disminució de l’oferta com a conseqüència de la falta de sòl, que ha contribuït a fer que el nombre d’habitatges en comercialització hagi caigut un 18% amb relació a un any abans. El 70% dels pisos nous en venda -que suposen només 642 habitatges- es concentren als districtes de Sant Martí, Gràcia, l’Eixample i Nou Barris.

Els municipis de la primera corona metropolitana esdevenen així els principals productors d’habitatges i en els últims dotze mesos han increment l’oferta en un 29%, fins a 2.921 unitats. Especial menció mereix el municipi de Sant Cugat, on la construcció d’habitatges ha augmentat un 44% des d’octubre de l’any passat. Amb divuit vivendes iniciades per cada mil habitants, aquest municipi del Vallès Occidental és un dels de més creixement de tot Catalunya.

Alça en la primera corona
En els municipis de la primera corona metropolitana el preu mitjà del metre quadrat se situa en 4.166 euros, un 9,1% més que un any enrere. Els preus de Sant Just Desvern, Esplugues i l’Hospitalet són els més elevats i, de fet, se situen sensiblement per sobre dels dels districtes més perifèrics de Barcelona, com Horta-Guinardó, Nou Barris o Sant Andreu.

A la capital catalana, l’Eixample continua com a districte més car, amb un cost del metre quadrat de 9.523 euros. El preu d’un pis mitjà en aquest barri cèntric s’acosta al milió d’euros, una quantia que podria superar l’any que ve.

Per altra banda, els preus més moderats de la corona metropolitana sembla que estan atraient compradors, i malgrat que l’oferta inicial ha crescut un 29% els estocs en comercialització s’han reduït un 13%, cosa que representa una millora en els ritmes de venda. El termini mitjà de comercialització ha disminuït en sis mesos, fins als dotze.