Vinga canongies!

Octubre 19, 2009

Maria Favà (Avui)

MÉS · L’últim comissionant nomenat fa pocs dies es Ramon Bigas, que es cuidarà només dels llums de Nadal BARATS · N’hi ha que tenen un excel·lent currículum i treballen molt CARS · N’hi ha que els donen un càrrec de confiança quan no surten escollits perquè no trobarien feina en el món laboral

L’Ajuntament de Barcelona es una a caixa de sorpreses. I de contradiccions. En un any ha passat de menystenir l’ornamentació tradicional de Nadal a donar-li la màxima importància, prioritat i diners. S’ha passat dels arbres ecològics i amb pedals, que van ser la riota de mitja ciutat, a projectes d’enllumenat extraordinaris al passeig de Gràcia, la Diagonal i la Gran Via. Les obres ja estan en marxa i es poden veure a la Diagonal. I per coordinar aquest nou festival s’ha nomenat un nou comissionat de l’alcaldia, que fa el número 14.

La figura del comissionat es va crear per a tasques molt especialitzades i, com el seu nom indica, depenen directament de l’alcaldia. Per la seva banda, els delegats tenen rang de regidor i també s’encarreguen d’àmbits importants com la cultura, la salut o l’habitatge. Son càrrecs de confiança i no han passat per les urnes.

Ramon Bigas
És el flamant comissionat per als llums de Nadal. És el titular de l’empresa R. Bigas Disseny SCP i un creatiu pluridisciplinari que va començar estudiar físiques i ha acabat fent una mica de tot; des del disseny del peveter de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, passant per la llibreria Laie fins al TGV. Va ser president del FAD.

Catalina Carreras-Moysi Carles-Tolra
Coneguda familiarment com a Katy Carreras, és la comissionada de l’alcaldia per a les relacions ciutadanes. És una dona forta que va ser regidora en dues legislatures i va dirigir els districtes de Ciutat Vella i Sarrià – Sant Gervasi i en tots dos barris va tenir sonats enfrontaments amb els veïns. Ara sembla que és molt feliç com a comissionada. En representació de l’alcalde va a totes les inauguracions i actes dels considerats frívols on no vol o no pot anar Hereu. Ha demanat i ha obtingut el mateix grau de protocol que tenen els tinents d’alcalde, és a dir, cotxe oficial i rebuda protocol·lària al carrer.

Bernardo Fernández Martínez
És el comissionat de l’alcaldia per a la gent gran. De professió és tècnic en restauració de pells. Va entrar al PSC el 1980 i va ser diputat del Parlament de Catalunya del 1999 al 2006. Té un blog i publica sovint articles a l’Abc.

Ramon Nicolau Nos
És el comissionat de l’alcaldia per a la Participació Ciutadana. De jovenet va ser escolta. Quan l’alcalde Joan Clos va plegar abans d’acabar la legislatura, el setembre del 2006, el va substituir com a regidor, però no va sortir elegit en les següents eleccions municipals que es van celebrar nous mesos després. Va ser president de la Federació Socialista de l’Eixample i president del Consell Municipal de Gràcia.

Núria Carmona Cardoso
Comissionada del districte d’Horta-Guinardó per a la promoció integral de la Zona Nord. Va ser la primera secretari de l’Agrupació d’Horta-Guinardo del PSC, consellera nacional, consellera de districte i vicepresidenta del districte d’Horta Guinardó.

Roger Pallarols Taylor
L’any passat era comissionat per a les relacions institucionals i ara ho és per al comerç i la petita i mitjana empresa. És un jove militant del PSC que anava a les llistes electoral de les últimes eleccions però no va sortir escollit. Va estudiar dret i va ser secretari de comunicació de Pimec Comerç.

Mario García Gómez
Comissionat del districte de Nou Barris per a la Zona Nord. És llicenciat en filosofia i ciències de l’educació per la Universitat de Barcelona. És militant del PSC.

Isabel Ribas Seix
És la delegada de Salut des del juny del 2007 i presidenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. És llicenciada en biologia per la Universitat de Barcelona i doctorada en ciències biològiques per la Universitat Autònoma. Va treballar en genètica i diagnòstic prenatal. El 2003 va començar a treballar a l’Ajuntament com a assessora tècnica del regidor de Salut Pública.

Jordi Martí Grau
És el delegat de cultura. És la primera vegada que cultura no té un regidor, però ell afirma que el canvi de rang no afecta negativament l’àmbit. Va ser la mà dreta del regidor de cultura Ferran Mascarell i quan aquest va ser breument conseller de cultura se’n va anar amb ell. Després va tornar a l’Ajuntament i va ser director gerent de l’Institut de Cultura (ICUB), amb Carles Martí com a regidor de l’àrea.

Pere Alcover Solanas
És delegat d’esports. Des del 1995 al 2003 va ser regidor del districte de Sants-Montjuïc i de Participació Ciutadana i president de l’Institut Municipal de Mercats. En l’anterior legislatura va compaginar la presidència del districte de Sants amb la regidoria d’Esports. En no sortir elegit en les últimes eleccions, va ser nomenat delegat

Antoni Sorolla Edo
És el delegat de l’habitatge i responsable del pla de l’habitatge de Barcelona. Aquest afable i treballador arquitecte va ser tinent d’alcalde d’Urbanisme de l’Ajuntament de Sabadell del 1995 al 1999. Des del 2000 al 2004 va ser director d’actuació urbanística de l’Ajuntament de Barcelona i després va ser gerent del Patronat de l’Habitatge.


BCN va pagar 14.250 euros per saber com usen el temps els homes

Octubre 14, 2009

La polèmica dels informes esquitxa el govern municipal
BCN va pagar 14.250 euros per saber com usen el temps els homes
L’estudi va ser encarregat per la regidoria de Nous Usos del Temps
El treball critica l’hegemonia del mascle «no igualitari ni sensible i violent»

Xabier Barrena (EL Periódico)

De la mateixa manera que el tro, a ulls de l’espectador, arriba després del llampec, la polèmica sobre els informes encarregats per l’ajuntament ve després dels realitzats pel Govern. Fa unes setmanes, a rebuf de tot el que es coïa al Parlament, l’oposició va obtenir, primer, un llistat d’informes i encàrrecs fets pel bipartit i, després, el compromís del govern municipal de poder accedir als estudis. EL PERIÓDICO ha tingut accés a un dels estudis que més expectatives ha creat, com a mínim pel seu epígraf: Estudi del temps i les masculinitats. El seu cost, 14.250 euros.

Darrere d’aquest misteriós epígraf s’oculta l’informe Els homes i els seus temps: hegemonia, negociació i resistència, realitzat per tres professors universitaris, Paco Abril, Alfons Romero i Vicent Borràs, a qui el document vincula amb Homes Igualitaris, una associació de mascles defensors de la paritat home-dona.

L’estudi, el primer d’aquest tipus a Espanya i que compta amb 90 pàgines i un format que suggereix la seva ràpida publicació en forma de llibre, és un encàrrec de la Regidoria de Nous Usos del Temps. Amb aquest nom, tret gairebé d’Alícia al país de les meravelles, el departament estudia, a les ordres de la regidora Imma Moraleda, com reparteixen el seu temps els ciutadans –i de quina forma– i com donar resposta a les seves demandes. L’objectiu és caminar cap a la prestació d’uns serveis suficients per a tots els ciutadans, no importa quin horari o calendari laboral tinguin.

Segons s’explica en l’estudi, entendre en què prioritzen els homes els aspectes de la seva vida (feina, oci, família..) determina no només les seves necessitats sinó també, per simetria, les de les seves parelles, en el cas de convivència heterosexual. No en va, segons les estadístiques, les dones dediquen a les tasques de la llar el doble de temps que els homes.

ENQUESTA A 25 PERSONES

Per realitzar l’estudi, els investigadors van entrevistar 25 homes de diferent classe social, origen de naixement, tendència sexual i edat. La lectura de l’informe deixa un cert regust a déjà vu. Així, es defineix una masculinitat hegemònica, centrada en el treball remunerat. Aquesta masculinitat destaca per ser poc «igualitària, amb poca sensibilitat, violenta, insostenible» i freqüentment lligada «a l’homofòbia». El que és habitual des del Neandertal, per tant.

En contraposició a aquesta, segons l’informe, un petit reducte d’homes ofereixen una altra masculinitat, més igualitària. Però els seus postulats gairebé no tenen ressò. Els autors, fent bo allò que l’administració ha d’exercir de motor de canvi, consideren necessari introduir els joves en aquests nous tipus de masculinitat, no en va «els joves experimenten una pressió més gran per adscriure’s al model hegemònic de masculinitat».
Pel que fa als més grans de 65 anys, l’estudi assenyala que «la vellesa representa, en alguns casos, una ruptura amb el seu rol hegemònic» i els més grans es «feminitzen», entès això, és clar, com el millor dels elogis possibles.

No es pot afirmar que els autors es mantinguin aliens al que estudien i en diverses ocasions animen, per exemple, «a acompanyar els homes que es mantenen en models hegemònics cap a posicions no violentes i igualitàries».


Viure a Barcelona i sentir-se’n part en un dia estrany com avui

Octubre 12, 2009

Avui és el dia de la hispanitat i gràcies a qui sigui avui ha estat un dia festiu més sense botigues obertes i sense haver d’anar a treballar per a la majoria de nosaltres. Això és un gran punt a favor que ens mereixem tots els barcelonins i barcelonines. Vivim a una gran ciutat que és la capital de Catalunya i que celebra sense pena ni glòria el fet que avui sigui el dia de la hispanitat. Hispanitat? Què té a veure això amb el dia a dia de tots nosaltres? Que és festa i poca cosa més, però si hi pensem és ben significatiu que, malgrat no signifiqui massa, ens hi sumem. Aquesta és la naturalesa dels catalans, deixar fer fins que se’ns demana massa. I de tots els catalans, els qui deixem fer més m’atreviria a dir que som els barcelonins, que qüestionem més la nostra pertinença a res que no pas els que viuen a un poble, que se’n senten part. Barcelona ens deshumanitza. No parlem amb els nostres veïns, les festes de la Mercè ens la bufen, que el districte del costat estigui potes enlaire per culpa d’unes obres ens és bastant igual. Vivim a una gran ciutat i el fet local ens toca si realment ens toca d’aprop. La festa de la hispanitat encara ens toca menys d’aprop perquè no és ni local ni nacional. I això és positiu. És estranya la pertanyença de ciutat que tenim a Barcelona, hom diria que és més un fet cultural que cada vegada està menys a l’ordre del dia. I tot plegat barrejat amb una mena de provincianisme fals. És complicat i aquest discurs no porta a enlloc, només a afirmar que Barcelona ens ha d’enamorar més, perquè sense amor les coses es viuen superficialment, tot i que, d’altra banda, està prou bé que el dia de la hispanitat no ens enamori. Enamoraments amb criteri, que els barcelonins i barcelonines creiem amb el que val la pena creure, però volem creure més amb qui som i amb què podem arribar a ser. O no?


El Raval, la immigració, la realitat, la paròdia

Octubre 12, 2009

El transport públic nocturn a Barcelona. Por, angúnia i poca seguretat

Octubre 11, 2009

El transport públic a Barcelona com tot en aquesta vida podria estar molt millor de com està, però està prou bé. I va millorant any rera any. Sobretot el metro amb la futura L9, que obrirà estacions a zones que ara no en tenen i que eixamplarà molt les possibilitats de fer transbordament i arribar més ràpid a tot arreu. Tot això ja ho sabem i els usuaris habituals ens n’alegrem, però tenim queixes.

Agafar el transport públic és quelcom que uneix a les persones i n’hi ha que en som uns grans experts. Sabem per quina boca s’ha de sortir a cada estació per fer el trensbordament adeqüat, sabem quins passadissos són llargs o curts, si hi ha escensor o no, si la parada d’autobús està lluny o a prop, si l’interval de pas és curt o llarg. I els usuaris habituals també sabem que no és agradable anar en transport públic després de les 10 de la nit, i menys de dijous a diumenge. La fauna canvia i empitjora clarament. A la nit és d’allò més normal trobar-se un tio dormint o en coma etílic en un banc de l’andana o ajagut a unes escales; és habitual escoltar crits i insults i quasi baralles; és incòmode trobar-te amb grups d’individus vestits seguint la mateixa moda tribal que ocupen bancs i entorns de bancs a les andanes i que no agafen els combois i que riuen i se ne’n riuen de les persones que passen per allà; és improbable no coincidir amb grups de persones fumant i bevent cubates com si el metro sigués una part més de transició entre festa i festa. I tot això sense sentir-nos segurs perquè si bé sabem que hi ha càmeres que tot ho vigilen i personal de no sé quina empresa de seguretat privada (que a vegades fan més por que no pas els vigilats) que vetlla per nosaltres, tot plegat no inspira prou confiança.

Es veu que dins el metro els ciutadans deixem de ser ciutadans i passem a ser usuaris de TMB, i per tant ni els mossos ni la guàrdia urbana hi tenen competències a no ser que hi hagi un conflicte greu. El cas és que agafar el transport públic de nit fa por i que no s’hi pot fer gran cosa per solucionar el problema. I agafar el metro o qualsevol autobús nocturn fa molta més recança que no pas caminar pel carrer, perquè estàs en un lloc tancat. Vet aquí una cosa més a solucionar de la nostra estimada ciutat, una cosa més a reivindicar, una cosa que ens afecta a molts i que tots absolutament paguem. Que no s’hi pot fer gran cosa? Resposta equivocada, que els taxis són massa cars i el dret a sentir-nos segurs el tenim tots.


Hereu ultima un pla per fer pagar al Parc Güell i posar-hi cinc bars

Octubre 10, 2009

Segellarà el recinte amb nou màquines validadores i estudia fer targetes per als veïns
L’Ajuntament vol tenir tancat un acord cívico-polític en 15 dies

Albert Balanzà (Avui)

Quatre milions de visitants, un 84 per cent dels quals són turistes, i un ambient absolutament desbordat han abocat l’Ajuntament a prendre mesures definitives que es traduiran en un termini de quinze dies en un pla que preveu fer pagar per l’accés al Parc Güell a través de nou màquines validadores que segellaran el perímetre del recinte. La mesura més polèmica, però, és la instal·lació de cinc quioscos bar repartits per tot el parc.

El pla integral d’actuacions del Parc Güell, que forma part del pla d’usos que des de fa tres anys debaten veïns i districte de Gràcia, està en la “fase final” de resolució, segons fonts de la regidoria, i preveu un mapa d’accessos regulats repartits per tot el perímetre del parc. El carrer Olot, segons el pla que la regidora de Medi Ambient, Imma Mayol; el regidor de Gràcia, Guillem Espriu, i el regidor delegat de Cultura, Jordi Martí, van presentar al juny als grups -a continguts del qual hi ha tingut accés l’AVUI-, es consolidarà com l’entrada principal del Parc Güell amb un eix de vianants, i l’accés de la carretera del Carmel tindrà un aparcament renovat d’autocars.

En l’apartat de nous serveis previstos, hi ha la instal·lació de cinc quioscos bar al mirador del Virolai, a la plaça Moragas, a l’extrem del carrer Farigola, a l’extrem sud-est i a la terrassa superior del passeig de les Palmeres (aquest renovarà l’actual).

Una altra de les novetats del pla és la construcció de tres nous edificis vinculats al parc: un de serveis tècnics de manteniment i conservació a l’avinguda del Coll del Portell, un punt d’informació a l’exterior de l’accés de la carretera del Carmel i un espai d’acollida al carrer Olot amb Larrard.

El cert és que, ara com ara, els treballs estan molt avançats des de l’Ajuntament, però molt a les beceroles en l’àmbit del consens polític (vegeu requadre). També més indefinit és el pla a l’hora de garantir l’ús del parc per part dels veïns, dels escolars i dels socis del CN Catalunya que ara mateix fan servir l’espai. Des del districte s’han limitat a contestar que està en estudi un accés regulat amb targetes per a les màquines validadores.

A la segona, un any després

Aquesta és la segona vegada en dos anys en què l’Ajuntament insisteix en la regulació de l’accés dels turistes al Parc Güell a través del cobrament d’una entrada. La primera vegada que se’n va parlar va ser justament el mes juny del 2008, quan Imma Mayol ho va plantejar en una comissió de sostenibilitat, però la mesura es va descartar per les queixes dels veïns i perquè el parc és un equipament públic. La proposta alternativa en aquell moment plantejava tancar les portes d’entrada quan s’arribés a una xifra topall de visitants i regular l’accés al parc en funció de la sortida.

Ara els veïns no tenen previst canviar l’oposició que al seu dia ja van manifestar al pagament i en l’únic en què es mostren d’acord és en la preservació de la zona monumental. “Però això es fa amb un cordill, no amb la barbaritat de tancar el parc i fer pagar”, apunta gràficament el portaveu veïnal Quim Torres.

Els veïns tampoc veuen clar que el carrer Olot hagi de suportar encara més pressió convertint-se en l’accés principal i apunten a l’accés de la carretera del Carmel com a espai on podria anar un espai més gran d’aparcament. Sobre la qüestió dels bars, Torres ho defineix com “una presa de pèl” quan Gràcia no dóna llicències d’aquest tipus.


Estimat alcalde de Barcelona

Octubre 10, 2009

Empar Moliner (Avui)

Senyor Jordi Hereu, he llegit una informació del periodista Edwin Winkels que l’afecta a vostè. Diu que a la Zona Franca hi ha una plaga de mosquits tigre, que “es colen fins i tot a l’ambulatori de la Marina i la biblioteca Francesc Candel, on molesten sense descans metges, pacients i lectors”. Però es veu que les últimes setmanes la plaga ha agafat unes proporcions tan salvatges que vostè “va haver de canviar el lloc d’una reunió amb el Cercle d’Empresaris Holandesos de Barcelona, que estava previst que se celebrés a l’esmentada biblioteca”. Es veu que dilluns els organitzadors de l’acte van ser picats per les bèsties. I és per això que es va decidir fer l’acte a l’Ajuntament.

Ho trobo molt bé. No es pot pas fer un acte amb uns holandesos i que surtin tots picats. La picada del mosquit tigre fa molt de mal. Sobretot les primeres vegades. (Després ja t’hi acostumes, com al dolor crònic.)

Aquesta solució de vostè, senzilla i genial, com totes les seves, m’ha inspirat aquesta carta. Ja veurà. Com que encara estic empadronada a Barcelona, se suposa que ajudo, amb els meus impostos (i alguna multa merescudíssima) a pagar el sou de la Telma Ortiz. De manera que no em fa vergonya demanar-li que em torni el favor (perquè no em negarà que li faig un gran favor pagant-li el sou de la Telma Ortiz).

Miri. Jo, aquesta nit, també tinc un acte amb uns holandesos. Hem de sopar i fer la mica de tertúlia amb uns whiskets. Però també patim els atacs del mosquit aquest. Per això li demano humilment que em deixi venir a fer l’acte a l’Ajuntament. No li demano més del que vostè s’ha demanat a vostè mateix. I no pateixi per si ara l’Ajuntament se li omple de veïns de la Zona Franca. Ells són de natural estoic i sabran entendre que aquesta versió laica de les plagues bíbliques és en el fons per enfortir-los.


La classe política a Barcelona i Barcelona

Octubre 6, 2009

Les enquestes municipals enterboleixen la trista realitat i mentre tots els polítics procuren aixecar el cap i treure pit per quedar com tots uns senyors de Barcelona, res no sembla canviar. Cal aire fresc i ningú no obre la finestra, i si algú l’obre, l’aire fresc no vol entrar. Tots els polítics viuen preocupats pel seu futur particular sense veure que la ciutat està més preocupada que no pas tots ells junts. Tenim a sota els peus una Barcelona que malviu per culpa d’una incerta dificultat per anar endavant, una ciutat que té sobrades capacitats perquè és qui és, està a on està i té l’història que té, però que comença a acostumar-se a veure’s superada per les circumstàncies. Pot canviar tot plegat? En un món globalitzat com el nostre en què les tendències positives o negatives arrasen les petites realitats i on una aclucada d’ulls al pol nord geogràfic fa canviar els hàbits alimenticis de l’hemisferi austral, és important si a Barcelona governen uns o governen els altres? Potser la dinàmica de Barcelona és perdre dia a dia la fortalesa i la capitalitat però això és molt trist de pensar. Els que manen han de saber dirigir la ciutat, han de saber cuidar els que hi vivim. Una gran quantitat de diners es mouen cada any a les arques municipals per desenvolupar milers de projectes que tenen com a objectiu millorar la qualitat de vida dels barcelonins i barcelonines i, a la vegada, dignificar la ciutat. D’alguna cosa ha de servir tanta inversió i de ben segur que d’alguna cosa serveix, però la majoria de nosaltres no ho acabem de veure clar. No cal arribar a dir el disbarat que tots els polítics són iguals perquè quan dius això perds tota la credibilitat, però el fet és que moltíssima gent ho pensa i de vegades falten arguments per demostrar que aquesta afirmació és, precisament, un disbarat. Falta il·lusió, falta confiança, falta un petit Obama barceloní que ens animi a sentir-nos satisfets de la nostra ciutat. Sobren notícies de mala praxi, de diners públics mal invertits, d’una classe política amb la navalla entre les dents. També sobren comentaris que no fan cap bé, i potser falta informació que uns i altres pacten perquè no surti a la llum. Amb tot, no tots són iguals. No perdem l’esperança. No diuen les àvies que les coses més bones de la vida estan sempre per venir?


L’ajuntament defensa que aplica les ordenances amb rigor

Octubre 6, 2009

Els comerciants insisteixen que falta fermesa per acabar amb l’incivisme
La federació de veïns troba a faltar la percepció de la pobresa als carrers

(El Periódico)

La conclusió municipal a la primera part de l’enquesta publicada per aquest diari diumenge, en què els barcelonins es mostraven especialment preocupats per l’augment de la inseguretat i exigien més mà dura per combatre l’incivisme, alhora que es mostraven majoritàriament satisfets de viure a la capital catalana, és que «hi ha molt bona sintonia de com és la ciutat i cap on va». Així ho va explicar ahir el primer tinent d’alcalde, Carles Martí (PSC), que va reconèixer «un rebrot de la inseguretat i de l’incivisme», el qual va atribuir a la crisi, i va assegurar que «s’han posat en marxa mecanismes perquè torni al seu lloc, tot i que no són aspectes que canviïn de la nit al dia». I malgrat que va defensar «el rigor» amb què el consistori aplica la norma, els comerciants van insistir a dir que no n’hi ha prou.

De fet, segons el secretari general del Consell de Gremis de Comerç, Serveis i Turisme de Barcelona, Miguel Ángel Fraile, l’actuació municipal respecte a l’espai públic, és «excessivament tolerant». «El problema no és l’ordenança, és que falta voluntat per aplicar-la. Els ciutadans estan enviant un missatge clar als governants: ‘No tingueu por dels vots. No és un problema de ser de dretes o d’esquerres, el que volem és seguretat’. L’ajuntament ha de ser més bel·ligerant», va assegurar ahir. O, en opinió del president de Pimec Comerç, Alejandro Goñi, «hauria de posar en marxa mecanismes perquè els delictes no quedin impunes i el ciutadà tingui la sensació que si li roben no passa res».

Fraile, a més a més, va considerar que el municipi hauria de ser «exemplificador» i informar de les multes que s’imposen per determinades conductes, així com comunicar quantes sancions es cobren.
Precisament respecte a aquest tema, sobre el qual Martí va insistir que «l’ajuntament fa el que correspon partint de la base d’aplicar les lleis», el PP va denunciar que el consistori només ha cobrat un 16,6% de les sancions per incivisme, o sigui 2,22 milions sobre els 13,26 milions en multes imposades l’any passat.

REGULAR LA PROSTITUCIÓ / La fermesa que reclamen des del Consell de Gremis i el conjunt de la població, segons va remarcar el vicepresident de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), Jordi Giró, no s’hauria d’aplicar amb totes les conductes de la mateixa manera. «Quan parlem d’aspectes incívics posem en un mateix sac la brutícia i el vandalisme. S’han d’abordar de manera diferent», va dir.

El dirigent veïnal, malgrat que coincideix amb el resultat del sondeig, va apuntar ahir que ha trobat a faltar que els barcelonins mostressin preocupació per «l’evident augment de pobresa que es viu als carrers». I aplaudeix que, igual que ja va reclamar la FAVB, el 93,9% respongui que estava a favor de regular la prostitució, una cosa que també recolza Freire, malgrat que el secretari del Consell de Gremis va exigir que fins que això no passi el «consistori hauria de treure-la dels carrers».

Per la seva banda, la directora de l’Àmbit Dona, que ajuda el col·lectiu de prostitutes, va celebrar que només el 4% dels barcelonins advoquin per prohibir el comerç sexual, «cosa que indica que la ciutadania està més a prop de la realitat que molts dels seus polítics», malgrat que considera que s’hauria de matisar què entenen per regular els que pensen que ha de ser la solució, ja que podria no acabar posant l’accent en «els drets i en els deures d’aquestes persones».


Immisericordes

Octubre 4, 2009

Quadern de ciutat, Lluís-Anton Baulenas (Avui)

El tractament del cas de la mort violenta del Fòrum és una mostra de deshumanització

Vivim uns temps terribles caracteritzats per la falta de pietat i compassió. Fins al punt que la famosa i vella teoria del mort quilomètric (“un mort ens afecta menys, com més lluny de nosaltres es troba”) comença a trontollar. L’acumulació de desgràcies ens fa insensibles perquè, a més, la vida va molt ràpid, sobretot a les grans ciutats. I els morts d’una setmana al cap de tres dies ja són vells i al cap de quatre ja no se’n recorda ningú.Tots en som responsables, però, sobretot, ho són els encarregats de donar exemple, és a dir, les autoritats. I, subsidiàriament -o complementàriament- qui té la responsabilitat d’informar-ne.

El tractament del cas de la mort violenta del treballador d’un hotel de Diagonal Mar ha estat una mostra clara de la deshumanització que estem vivint. Una cosa és el delicte, una altra és com encares públicament la teva responsabilitat. I des de l’Ajuntament tenien tantes ganes de mostrar l’èxit de les festes (després de la pluja de crítiques dels últims temps) que el mort de l’hotel els feia una veritable nosa. Van obviar-lo al principi, quan ja estava en coma, i només van sortir-hi al pas quan ja era mort. Aquí el silenci de l’alcalde, espès i potent, durant tres dies, ho diu tot. Quan s’han adonat de l’error, tothom ha corregut a dir que es “personaria” contra l’autor del mal, s’han passat una setmana barallant-se i regatejant, Ajuntament i Generalitat, sobre xifres de mossos i competències. Ni una paraula per al mort ni per a la seva família.

Un diari de Barcelona, quan l’alcalde encara no havia obert la boca, era capaç de titular el seu editorial (amb el pobre desgraciat de cos present) Una Mercè pletòrica, i afegia, entre d’altres comentaris: “?bé és cert que s’han produït incidents, sempre lamentables, però en quantitats menors a altres anys i de manera ocasional?”. En el moment que el senyor alcalde va creure que calia manifestar-se perquè el mort se li havia arrapat al cos, el mateix diari va afanyar-se a redactar un altre editorial, ara sí, tractant a fons el tema i clamant contra tot el que calia clamar. Massa tard. No, amic, encara que la Mercè d’enguany, tens raó, ha estat una de les més cíviques dels darrers temps, exemplar fins i tot, no pots qualificar-la de “pletòrica” perquè hi ha un difunt pel mig. Un respecte, senyor. El titular primer hauria d’haver estat Una Mercè de dol, encara que no et convingui conjunturalment, ni a tu ni als teus amics. El primer és el primer i després digues el que vulguis. I repeteixo, molts polítics i de vegades la premsa són el reflex del que hi ha al carrer: una progressiva manca d’empatia, d’humanitat per part de tots.

Abans, un mort sobre la taula era alguna cosa. Ara, depèn. Ens hi hem d’anar acostumant. Però costa, costa molt.