Barcelonins orfes

Juny 7, 2009

Els residents a les ciutats turístiques pateixen un inevitable sentiment de pèrdua irreparable d’espais en favor dels visitants

Quadern de ciutat, Lluís-Anton Baulenas (Avui)

En un dels seus lúcids articles, el professor Anton Maria Espadaler comentava fa uns quants dies a La Vanguardia l’efecte estrany que li provoca la sensació que edificis o parts emblemàtiques de la ciutat han estat abandonades pels nadius i deixades del tot en poder dels turistes. No és tant, doncs, el sentiment d’invasió sinó el de pèrdua irreparable. No cal dir que hi estem d’acord. I que, tanmateix, és una situació extrapolable a qualsevol de les ciutats importants del món que basen en el turisme i els visitants un dels seus potencials importants.

La ciutat esdevé forastera cada cop més als mateixos ciutadans, això és cert. Però el que m’agradaria comentar és l’altre aspecte de l’esquizofrènia afectiva dels barcelonins respecte a la seva ciutat. És un aspecte menys identificable, però igualment present. Barcelona, a diferència de Londres, per exemple, està ferida pel llamp de la modernitat a tot preu, a tota ultrança, que dirien els antics. Això fa que el sentiment d’orfandat s’escampi igualment, amb turistes o sense, quan, pràcticament sense haver-hi salt generacional, la ciutat se’t fa desconeguda. Anecdòticament podríem afegir que a Londres tenen els millors taxistes del món perquè esdevenir d’aquest ram professional és tot un honor i tota una dificultat. Els estudis són gairebé universitaris i, atenció, inclouen pràctiques sobre el carrer que consisteixen a memoritzar barris. De manera que si el ciutadà no sap ben bé on va però en fa una descripció, el taxista londinenc l’hi porta sense problema. Per què és possible això a Londres i no a Barcelona? Senzillament, perquè a la capital anglesa, el deliri per canviar-li l’aspecte contínuament o no hi és o hi és més restringit. O s’estén a noves àrees.

A Barcelona es confon la modernitat amb la renovació contínua. Un sap que és a Londres o a París sense necessitat que l’hi diguin. A Barcelona, tret dels lloc més identificables, això no passa. Hem venut potser massa cara l’ànima al diable del consum. La Rambla ja no és nostra. Ni els edificis emblemàtics gaudinians per més que ens puguin agradar més o menys. Els barcelonins es van retirant progressivament dels seus llocs. I com que a casa nostra la memòria històrica és ben curta, no acostuma a passar res. Però és que l’ànima ens l’hem venuda dues vegades. Sovint sembla evident que resulta més barat enderrocar i construir de nou que no pas restaurar. És mentida si en el còmput hi incloem els intangibles.

De vegades, la sensació que la ciutat se’ns en va de les mans és tan intensa que provoca un cert estat de xoc emocional. Barcelona està ben situada, arriba al 2009 en una bona posició, ben comercialitzada. Potser ja és hora que restringim l’horari de venda dels tiquets.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: