Archive for 2/02/2009

UNA RESPOSTA A BARCELONA

febrer 2, 2009

(Editorial)

Sort que Barcelona és una ciutat bonica i autèntica per naturalesa. Quan quelcom és bell poques coses ho poden enlletgir; quan quelcom és pur poques persones ho poden pervertir. Però tot és susceptible a ser millorat.

Els qui vivim a Barcelona segurament pensem que és la millor ciutat del món. Hi ha problemes, però els acceptem i fins i tot arribem a enamorar-nos-en. Són les seves imperfeccions les que ens atrauen. Som així els barcelonins. Uns bohemis. Si un carrer estret fa pudor però hi ha roba estesa als balcons i al fons es veu un tros de cel i la torre d’una catedral, se’ns cau la baba, encara que hi hagi un indigent alcoholitzat a la cantonada. És la nostra ciutat. Si hi ha obres i ens tallen un carrer i hi ha uns embussos de cal déu i resulta que també desfila una manifestació i els semàfors no funcionen, posem el crit al cel, però no ens estranya. Som a Barcelona. Si llegim als diaris que la ventolada de fa dos caps de setmana va col•lapsar els telèfons d’atenció ciutadana de l’Ajuntament i que els plans bàsics d’emergència (per molts diners i molts mesos invertits en elaborar-los que siguin) van quedar en paper mullat o volat, ho entenem. Ho entenem perquè sabem com funcionem. Visca la improvisació. Visc a la improvisació?

Som els millors ciutadans. El més gran capital que té el govern d’aquesta ciutat és, sense cap mena de dubte, la incontestable i manifesta irreverent complicitat dels que hi vivim. El sentiment de bagasseria ens estimula, la incompetència és el pa de cada dia. No demanem peres al llimoner i, si enlloc de peres són pomes, les acceptem. Però quan el llimoner ens vol vendre préssecs, ens enfadem, som bohemis però no som idiotes. No som idiotes però som indulgents. Qui dia passa, any empeny. Gira el món, i torna al Born. Però que inverteixin bé tants diners com tenen, si us plau. Salut i força al canut i que l’any que ve sigui més gros i més pelut.

La qüestió, però, és reflexionar sobre la importància d’un projecte estratègic de ciutat. Hi és? Quin és? On vol arribar? Què vol ser Barcelona quan sigui gran? Serem sempre una ciutat bonica però de segona categoria?

Aquesta humil editorial reclama respostes i si resulta que ningú no li diu res, que els comentaris queden a zero, la conclusió serà que hi ha mala peça al teler. L’esperit crític forma part de la nostra naturalesa. Expressem què volem de Barcelona. Intentem-ho, si menys no. Exemple: vull una Barcelona en la que tots els nens petits tinguin dret a una guarderia municipal. Ara tu!

Anuncis

Un núvol tòxic obliga a confinar mitja hora els alumnes de 3 escoles i una guarderia del Poblenou

febrer 2, 2009

El succés, sense ferits, ha causat el tall del trànsit a la cruïlla dels carrers Perú i Bilbao

(El Periódico)

Un petit núvol tòxic ha obligat avui a confinar durant 40 minuts els escolars de tres col•legis i una guarderia municipal al barri de Poblenou de Barcelona, després de detectar una forta olor d’amoníac entre els carrers del Perú i Bilbao.

Els Bombers de Barcelona han rebut l’avís a les 15.21 hores i s’han traslladat al lloc, on han comprovat que no hi havia ningú afectat pel núvol, que s’ha dissipat sense que fos necessària la seva intervenció.

Després de constatar que no era fruit d’una fuga concreta, els bombers han instat l’única empresa de la zona que treballa amb amoníac a efectuar una segona revisió a fons a les seves instal•lacions.

Represa de les classes

Després del confinament dels alumnes, que ha durat uns 40 minuts, tots els centres –les escoles Provençals, Virrei Amat i Escoles Cases, així com la guarderia El Bressol del Poblenou– han reprès el funcionament amb normalitat.

Els bombers hi han desplaçat dos tancs, una ambulància i el cap de guàrdia d’aquest cos. La Guàrdia Urbana ha tallat la circulació a la confluència entre els carrers del Perú i Bilbao fins a les 16.34 hores mentre els bombers procedien a la inspecció i fins que s’ha dissipat el núvol.

Agressió visual sense respecte

febrer 2, 2009

Finestr@l (Avui)

Vaig quedar sorprès en passar per davant de l’antic edifici de la Catalana de Gas, en veure com una part s’havia convertit en centre comercial per a la cadena H&M. L’entrada, amb força elements decoratius de l’arquitectura eclèctica del període modernista, és desvirtuada per uns elements lumínics.

Això genera una forta agressió visual sense cap tipus de respecte per la qualitat artística d’aquest d’edifici realitzat per Josep Domènech i Estapà. Cal, doncs, tenir cura del nostre patrimoni històrico-artístic.
Josep Jansana i Ferrer

Les columnes

febrer 2, 2009

Finestr@l (Avui)

En tota la qüestió de les famoses columnes de Puig i Cadafalch hi ha coses que realment no sóc capaç de comprendre. Inicialment no es volien posar de cap de les maneres possibles. Posteriorment, es va haver de contemporitzar i acceptar posar-les. Això sí, en un lateral, en un lloc que passessin com més desapercebudes millor. Això, afortunadament, no ens ho vam empassar i novament va venir una rectificació. Finalment es diu que les posaran, ara sí, a l’avinguda Maria Cristina, però darrere la font, on no es veuran quan aquesta funcioni. I quan no funcioni, és de suposar que estaran a les fosques, com passa amb el Palau Nacional i la resta de l’avinguda.

Ara, quan la cosa semblava anar pel bon camí, pretenen fer un pas més, i fer-les més petites i coronades per una andròmina que en desvirtuarà el disseny original. Doncs, no senyor! Les volem davant la font, amb la seva mida original i despullades de cap ninot, sigui una victòria alada, un ratpenat o un Mickey Mouse gegant. I si finalment van darrere la font, cal que siguin més grans per compensar l’efecte òptic de la seva major llunyania. Per què els costa tant acceptar la voluntat popular? Quines estranyes pressions reben en sentit contrari?

Jaume Rodó i de la Muela

Tresserras està afectat pel pla de la Barceloneta

febrer 2, 2009

L’avi es queixa de la pujada de preu del seu club de natació

(El Periódico)

L’1 de gener, Bartomeu Tresserras va ser la primera persona que es va endinsar al mar. L’aigua estava gelada. No li va fer res. Tresserras està bregat en batalles i dècades. Té 84 anys i és un d’aquells veïns de la Barceloneta que no es queden callats quan consideren que se’ls trepitgen els drets i ara, diu, ho estan fent: “Volen acabar amb nosaltres i convertir la Barceloneta en un barri de gent de moltes pessetes”.

La Barceloneta –el seu barri, el dels seus pares, la seva dona i els seus sogres– està canviant a passos gegants i, explica, només els queda protestar perquè el que ve no li agrada: “Ara i abans sempre hi ha hagut persones dignes, però cada vegada hi ha més gent a qui l’únic que li importa són els diners. Això s’acabarà molt malament”. És clar que l’1 de gener no era un dia per a disgustos. Era jornada de festa, del primer bany de l’any com es fa des de fa dècades al Club Natació Atlètic Barceloneta.

Descontents
Tresserras exposa les seves queixes durant una reunió dels veïns a la seu de l’Associació de Veïns L’Òstia. Després de la reunió, segueix la xerrada a la cantonada de casa seva. Perquè de descontents, explica, n’hi ha per omplir-ne un sac: el seu edifici està inclòs en el pla d’ascensors de l’ajuntament; moltes nits el desperten els turistes que creuen que la Barceloneta és “l’Oest” i, el pitjor, segons ell, ara li apugen la quota al Club Atlètic Natació Barceloneta.

No ho diu amb retrets ni amb aquella nostàlgia amb què parlen molts avis. Ho diu amb energia, amb el coratge que possibilita que la gent parli sense embuts i surti al carrer per reivindicar els seus drets.
Després de la xerrada, l’avi puja l’escala del seu edifici i obre la porta del quart de casa que sempre ha estat la seva llar. Aquí es van traslladar ell i la Maria quan es van casar; a sota, els sogres i la xarcuteria. En Bartomeu, explica, va treballar a la Vulcano, als tallers del dic. Sempre ha estat lligat al barri. No tem que el treguin de casa perquè, senzillament, no s’imagina un altre lloc per viure.

A casa, no es queixa del que passa al barri. Posa l’atenció en la seva dona; li fa un petó i treu la gosseta al carrer. Són les onze tocades. Uns joves s’acaben unes cerveses davant d’un bar. Quatre carrers poc il.luminats i la gosseta es cansa. En Bartomeu, tot al contrari. El seu pas es torna més ràpid cada vegada que es refereix a com ha canviat el barri en el transcurs dels últims cinc anys. “L’última cosa que ens queda és la dignitat i és per això que protestem”.