(Editorial)
Sort que Barcelona és una ciutat bonica i autèntica per naturalesa. Quan quelcom és bell poques coses ho poden enlletgir; quan quelcom és pur poques persones ho poden pervertir. Però tot és susceptible a ser millorat.
Els qui vivim a Barcelona segurament pensem que és la millor ciutat del món. Hi ha problemes, però els acceptem i fins i tot arribem a enamorar-nos-en. Són les seves imperfeccions les que ens atrauen. Som així els barcelonins. Uns bohemis. Si un carrer estret fa pudor però hi ha roba estesa als balcons i al fons es veu un tros de cel i la torre d’una catedral, se’ns cau la baba, encara que hi hagi un indigent alcoholitzat a la cantonada. És la nostra ciutat. Si hi ha obres i ens tallen un carrer i hi ha uns embussos de cal déu i resulta que també desfila una manifestació i els semàfors no funcionen, posem el crit al cel, però no ens estranya. Som a Barcelona. Si llegim als diaris que la ventolada de fa dos caps de setmana va col•lapsar els telèfons d’atenció ciutadana de l’Ajuntament i que els plans bàsics d’emergència (per molts diners i molts mesos invertits en elaborar-los que siguin) van quedar en paper mullat o volat, ho entenem. Ho entenem perquè sabem com funcionem. Visca la improvisació. Visc a la improvisació?
Som els millors ciutadans. El més gran capital que té el govern d’aquesta ciutat és, sense cap mena de dubte, la incontestable i manifesta irreverent complicitat dels que hi vivim. El sentiment de bagasseria ens estimula, la incompetència és el pa de cada dia. No demanem peres al llimoner i, si enlloc de peres són pomes, les acceptem. Però quan el llimoner ens vol vendre préssecs, ens enfadem, som bohemis però no som idiotes. No som idiotes però som indulgents. Qui dia passa, any empeny. Gira el món, i torna al Born. Però que inverteixin bé tants diners com tenen, si us plau. Salut i força al canut i que l’any que ve sigui més gros i més pelut.
La qüestió, però, és reflexionar sobre la importància d’un projecte estratègic de ciutat. Hi és? Quin és? On vol arribar? Què vol ser Barcelona quan sigui gran? Serem sempre una ciutat bonica però de segona categoria?
Aquesta humil editorial reclama respostes i si resulta que ningú no li diu res, que els comentaris queden a zero, la conclusió serà que hi ha mala peça al teler. L’esperit crític forma part de la nostra naturalesa. Expressem què volem de Barcelona. Intentem-ho, si menys no. Exemple: vull una Barcelona en la que tots els nens petits tinguin dret a una guarderia municipal. Ara tu!