Nàufrags de la Barceloneta

febrer 1, 2009

El barri marítim lluita per no convertir-se en un parc temàtic

Catalina Gayà (El Periódico)

La Barceloneta és el balcó marítim de Barcelona. Durant anys va viure d’esquena a la ciutat. Durant anys ningú volia viure en aquest barri humit de pescadors i obrers. Fa sis anys les immobiliàries el van posar en el seu punt de mira. El barri, forjat al carrer, hi va tornar per dir ‘no’ a l’especulació i a l’expulsió dels avis.

Alguns veïns asseguren que la Barceloneta és coneguda amb el nom d’Òstia pel mal geni que alguns treuen quan els toquen el seu barri. I, des de fa sis anys, sembla que no han tingut un dia d’assossec. En una cosa –i arribar a un consens és un gran mèrit en aquest barri— tots hi estan d’acord: va ser el 2003 quan van començar els canvis que han fet perillar el model de barriada de fort arrelament veïnal.

El 2003, la Barceloneta i sobretot els quarts de casa –unes 5.800 vivendes– es van posar en el punt de mira de les immobiliàries. Els homes de negre, com els anomenen amb sorna, van colonitzar la zona. Alguns propietaris van vendre i les seves vivendes es van convertir en pisos turístics; altres els van llogar a joves que paguen fins a 1.300 euros per 30 metres quadrats; a alguns veïns els van fer fora, i gairebé tots els inquilins van començar a témer per la pujada dels lloguers.

Fa només un any un informe de l’Ajuntament de Barcelona mostrava que el preu del metre quadrat, tant de compra com de lloguer, era el més car de la ciutat. Alguna cosa ja havia canviat: per primera vegada viure al barri no era un estigma.

“Volen convertir el barri en Miami Beach”, es queixa Emília Llorca, presidenta de l’Associació de Veïns L’Òstia, el col•lectiu que ha encapçalat les protestes contra l’especulació. Àngels Simarro, presidenta d’un altre col•lectiu, l’Associació de Veïns de la Barceloneta, ho veu d’una manera diferent. Segons Simarro, l’especulació va començar perquè “els veïns van vendre a preus desorbitats”. A la Barceloneta hi ha ara una calma molt tensa; no se sap si és la que precedeix la tempesta o la que es viu després de la batalla. Els cartells d’“es ven” mostren que el temporal no ha amainat.

Dissabte al matí al carrer dels Pescadors. Falten cinc dies perquè el temporal de llevant destrossi part del passeig Marítim. Celestino Grau, 74 anys, s’atura davant del portal de l’associació L’Òstia amb cara d’angoixa. Ahir el van visitar “dos joves” d’una immobiliària. El rumor és que el propietari de l’edifici l’ha venut. És només un rum-rum, però Celestino es tem el pitjor. Ell i la seva dona, Juanita, fa 42 anys que viuen com a inquilins a casa seva i ara no saben què pot passar. Explica que aquests dos joves, “molt amables”, diu Celestino, els van parlar d’una hipoteca; aquests joves van dir moltes coses que per a ell no tenen sentit.

L’edifici en què viu és un clar exemple del que passa a la Barceloneta. Segons L’Òstia, els últims cinc anys 50 veïns s’han vist afectats per pràctiques de mobbing i hi ha 180 pisos llogats a turistes. “Hi ha propietaris que han venut l’edifici sense avisar els inquilins i hi ha contractes que han vençut i els avis han hagut de marxar”, es queixa Emília Llorca, de L’Òstia.

L’edifici en què viu Celestino es va construir, com gairebé tot el barri, al segle XVIII. L’immoble està afectat pel pla dels ascensors –contemplat en el projecte de reforma integral del barri– i les immobiliàries el tenen en el seu punt de mira. L’escala de l’edifici és lúgubre. A casa seva, Juanita tranquil•litza el seu marit: “No sabem res”.

Perdre la casa
La notícia, o més aviat el rumor, està en l’aire. El veí de sota puja fins al pis de Celestino. “¿És cert que ens fan fora?”, li pregunta. Té 95 anys i la preocupació per perdre la casa es barreja amb la necessitat d’explicar la seva vida. El Capitán, així és com és conegut Ricardo, explica que al timó d’un vaixell va esquivar nazis i aliats. El seu fill, que viu amb ell, fart dels records del pare, li recorda a crits que els faran fora del pis. Llavors, Ricardo torna al present i li canvia la cara: de l’entusiasme a la incertesa.

La visita de la immobiliària ha estat com ploure sobre mullat. El novembre del 2006, els canvis proposats pels tècnics de l’Ajuntament van posar en estat d’alerta els habitants dels quarts de casa com Celestino. El programa del Consistori proposava suprimir barreres arquitectòniques col•locant ascensors. Per fer-ho, calia eliminar vivendes i reubicar temporalment o definitivament un miler de veïns. Els veïns van protestar contra aquest nou pla i van participar en les manifestacions que L’Òstia i la Plataforma d’Afectats en Defensa de la Barceloneta van organitzar contra l’anomenat pla dels ascensors.

Feia 20 anys que la Barceloneta no sortia al carrer. Entre el desembre del 2006 i del 2007, les manifestacions van ser un mes sí i l’altre també.

L’objectiu era alertar que el document en què s’exposava la reforma del barri no garantia que l’ajuntament liderés la iniciativa; possibilitava que els propietaris marquessin la pauta, i obria la porta a la compra de finques senceres per part de promotors externs.

Amb l’arribada de la nova regidora de Ciutat Vella, Itziar González, les protestes es van calmar. A l’octubre, l’Ajuntament es va comprometre a protegir el patrimoni global del barri i a reconèixer legalment els quarts de casa. De moment, al Districte de Ciutat Vella no es vol parlar més del tema fins que al març s’instal•li una oficina tècnica al barri amb la qual es pretén estudiar cada cas. Malgrat que ja no hi ha cassolades, els veïns no obliden el pla dels ascensors.
Aquelles cassolades, a més a més, van posar al damunt de la taula dues maneres diferents d’entendre la Barceloneta. Dos anys després les fissures continuen obertes. La Barceloneta sembla ara dividida en dos bàndols. El dels que estan a favor de la reforma del barri i ho veuen com una oportunitat perquè aquest deixi d’estar aïllat, s’obri al turisme i als nous veïns, i el dels que veuen aquesta reforma com una estratègia més per fer-ne fora els veïns i convertir el barri en un parc temàtic. Julián García, el president del Club Atlètic Barceloneta, i Emília Llorca, de L’Òstia, semblen encapçalar els dos moviments.

Divisió d’opinions
¿Per què la divisió? Julián García no hi està d’acord: “No és divisió, és excés de protagonisme d’alguns. Aquí vivim la mateixa especulació que es viu a Barcelona. Ara estem en un moment bo davant de l’administració. És clar que no volem que els avis se’n vagin, però la Barceloneta no pot ser com fa 40 anys”. García comparteix sobretaula amb Piero Ferrari, president de l’associació de comerciants, al restaurant Can Costa. Per l’avinguda de Joan de Borbó hi passen els turistes aliens a la polèmica. Tots dos estan d’acord que la llei de barris (que comporta una inversió de 15 milions d’euros) és una injecció necessària per al barri.

La Barceloneta s’ha posat de moda i això ha atret veïns amb més poder adquisitiu –en un cas més d’ennobliment accelerat (una nova població desplaça la població local)– que es barregen amb pescadors, obrers i estibadors portuaris que s’acosten als 80 o 90.

Aquests avis veuen com la Barcelona oberta al mar i al turisme és una amenaça contra la qual no tenen armes que els serveixin. Molts van lluitar contra la dictadura, molts van participar en els moviments veïnals als anys 70; alguns van veure com els seus veïns germans sucumbien als estralls de l’heroïna als 80; ho van aguantar com van poder. Ara no saben què fer. “Aquesta batalla ens ha agafat grans, però l’última cosa que es perd és la dignitat”, adverteix Bartomeu Tresserras. La manera com Tresserras, 84 anys, va arribar a aquest reportatge és una cosa que només pot passar a la Barceloneta, en un barri en què les notícies corren de portal en portal. De fet és difícil entendre la Barceloneta si el visitant no s’adona que entre passejada i passejada, takatà –una mena de voleibol que va néixer al barri– i partida de dòmino aquí es rumoreja, es parla i es malparla de tot. La notícia: hi ha una periodista al barri. La necessitat: explicar una gota, una altra, que ha fet vessar el got.

Tresserras acaba de rebre una carta del Club Natació Atlètic Barceloneta, del qual és soci des de fa 40 anys, en què se li informa que se li apujarà la quota un 70%. “Ens trepitgen els drets i ni tan sols hi ha una consciència social municipal. Primer, la casa, ara el club. Volen acabar amb nosaltres”, diu.
Ho explica durant una reunió a la seu de l’associació L’Òstia. Un veí li va dir a un altre veí, i aquest, a un altre, que es parlaria d’aquest tema a la seu de L’Òstia. Maria Roig, una de les dones que van acudir a l’Ajuntament per presentar una queixa per la pujada, és a la reunió.

Amb dues setmanes de caminar per la Barceloneta una s’adona que aquest és, sens dubte, el retrat més hiperrealista de Barcelona. Edificis que cauen amb veïns octogenaris sense aigua corrent que tenen davant del seu balcó la silueta de l’hotel Vela. Senyores grans amb sabatilles al costat de parelles tretes gairebé d’una revista de moda. Veïns prenent el sol i turistes fotografiant-los. És potser per aquests contrastos que l’especulació immobiliària, que des de fa anys s’acarnissa sobre Barcelona, aquí és encara més descarnada.

A Ricardo Andreu, El Capitán, li queda un mes per a la reunió amb la immobiliària. En el seu cas, se li acaba el contracte. Tècnicament no es pot parlar de mobbing, però Ricardo té 95 anys. Ha viscut tota la vida a la Barceloneta i fer-lo fora del barri és com prendre-li la brúixola enmig de l’oceà. Per a qui el sent parlar, el mobbing inclou altres matisos: la falta de sensibilitat, fins i tot de sentit comú. Bartomeu Tresserras es prepara per al seu bany diari al mar. A casa d’Emília Llorca, L’Òstia hi celebra un vermut. Els assistents brinden: “Pel barri”. Cadascú viu la Barceloneta a la seva manera.
Mentre tot això passa, hi ha altres Barcelonetes alienes a les mobilitzacions. Una és la dels barcelonins que hi van per dinar als restaurants. L’altra Barceloneta va néixer al barri i està en perill d’extinció. Juan, pescador i mariner més conegut amb el nom del Corneta, recorre els bars amb la guitarra a la mà per “matar el temps en terra”. Per Juan, l’especulació indica que al món no hi ha “ni justícia”. Ara, explica –no se sap si pels canvis que l’envolten encara que ell no participi en les manifestacions–, només es pot cantar, prendre’s un quinto i parlar de qualsevol cosa al moll d’en Rebaix. I qualsevol cosa és del mar, de l’altre Juan, el pescador que va haver d’enfonsar el seu propi vaixell, de dones. Tot passa a la mateixa hora al barri de moda: la Barceloneta, també el més hiperrealista.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

%d bloggers like this: