Arxivat per a 1/02/2009

El famós afany recaptatori (I)

febrer 1, 2009

La grua, per desgràcia, és necessària en una ciutat amb milers de penques. La pregunta és: es cobra de manera justa o injusta?

Lluís-Anton Baulenas (Avui)

Hi ha una cosa que és evident, a Barcelona i a tot arreu. I és que les mesures noves en matèria, per exemple, de circulació, si no les fas entrar amb sang (amb multes), no entren. Ara bé, d’aquí a cobrar el que es cobra i com es cobra hi ha un univers de distància. No es tracta que et cobrin molt o poc, sinó si ho fan de manera justa o injusta.
Aquests dies es parla de les queixes dels treballadors de la grua barcelonina. Diuen que els obliguen a complir amb quotes fixes i que, a més, a la madrilenya, els han enviat espies a comprovar si ho fan prou bé. El senyor alcalde, Jordi Hereu, ha manifestat, per enèsima vegada, que el que ens cobra per la grua (la més cara d’Espanya) no cobreix el que els costa. Que és un servei deficitari, vaja.

Com ho combinem, tot plegat, amb la idea de la justícia i la injustícia? Només transitant per Barcelona un dia qualsevol ja ens adonem que no cal que l’Ajuntament barceloní imposi quotes mínimes de pesca a la grua municipal. N’hi ha tant, per triar i remenar, que ni el funcionari menys aplicat tindria cap problema per complir amb un mínim. Hi ha tants de conductors penques que un desitjaria veure-la més sovint i tot, la grua. En aquest cas, buscar-hi afany recaptatori és simplement estúpid. La grua, senyores i senyores, mal m’està el dir-ho, ha d’existir. I l’afany recaptatori es derivaria d’una actitud sospitosa per part de l’Ajuntament que, nosaltres, en el cas del de Barcelona, en general, no veiem.

A partir d’aquí, però, trobem escandalosament car el preu que es paga pel servei. I creiem que l’alcalde s’equivoca quan diu que la grua és deficitària i que el dèficit produït l’han de pagar els ciutadans. En primer lloc, un servei municipal (com n’hi ha tants) de vegades no solament pot ser deficitari sinó que hi ha ocasions en què cal que ho sigui. En segon lloc, ja que la grua és tan cara i vol ser dissuasòria respecte als conductors indisciplinats, que hi hagi graus. Perquè quan el ciutadà de Barcelona veu que de vegades la grua s’emporta cotxes d’un lloc perquè simplement, són més fàcils d’emportar-se, i no ho fa amb d’altres que estan provocant problemes clamorosos, llavors s’indigna. Que qui la faci la pagui, d’acord, però amb un barem. I si algú, per fatxenda, ha de pagar deu mil euros de multa, que els pagui, però llavors, el conductor a qui la grua se li emporta el cotxe en ple 15 d’agost, amb la ciutat buida, perquè aparca cinc minuts en una zona de càrrega i descàrrega deserta perquè tots els comerços del voltant són tancats de vacances, que hi hagi clemència i que no pagui tant. En el primer cas, tot i els deu mil euros de multa, no hi veuríem afany recaptatori. En el segon, simplement cobrant el que es cobra ara, sí. I que no diguin que fer aquesta discriminació seria tècnicament impossible perquè no ens ho creiem.

La Diagonal a l’esprint

febrer 1, 2009

Els vianants necessiten córrer a 10 quilòmetres per hora per poder creuar l’avinguda en el tram del districte de les Corts

Vicenç Planella (El Punt)

Una persona, amb independència de l’edat que tingui o de les seves condicions físiques, disposa d’un temps insuficient per poder creuar la Diagonal, en el traçat que va des de la plaça de Francesc Macià fins a la sortida de la ciutat per la B-23, si fa el que se suposa que fa un vianant: caminar. Els semàfors en aquest tram prioritzen la circulació dels vehicles i obliguen els transeünts a córrer a 10 quilòmetres per hora o més si volen travessar d’un cop les successives calçades. A més, la implantació del Trambaix ha deixat els vianants gairebé sense espai a la mitgera del costat mar de l’avinguda. Les queixes dels veïns de les Corts han obligat l’Ajuntament a comprometre’s a revisar les cadències semafòriques, tot i que serà difícil que els vianants guanyin temps de pas.

Dones al trot carregades amb bosses o empenyent el cotxet d’un nadó; executius fent amples gambades amb la corbata al vent; grups d’universitaris que interrompen la conversa per concentrar-se en el que estan a punt de fer; o gent gran que mira, s’ho repensa i recula. Són escenes quotidianes entre els vianants que arriben a la Diagonal, en el seu recorregut pel districte de les Corts, amb el propòsit de travessar una frontera de més de 80 m i que té fins a 13 obstacles en forma de carrils de circulació de vehicles i de vies fèrries, amb dues mitgeres que actuen com a refugi, però que han quedat parcialment inhabilitades per la presència d’un espai per a la circulació de bicicletes a la vessant muntanya i, en especial, pel traçat d’anada i tornada del Trambaix, que s’ha empassat gran part de la rambla del costat mar. Els semàfors que regulen els moviments dels transeünts no permeten fer-se la il•lusió de creuar l’ampla avinguda com si es tractés de qualsevol altre carrer o, fins i tot, amb la relativa normalitat amb què es pot travessar, de vorera a vorera, la Diagonal en el tram que discorre pels districtes de l’Eixample i del Poblenou. A partir de la plaça Francesc Macià i fins l’últim pas per a vianants abans d’arribar a la B-23, a l’alçada del carrer de González Tablas, només hi ha l’opció de córrer si es vol arribar a l’altre costat sense haver d’esperar una segona autorització semafòrica o si es vol evitar quedar atrapat entre el flux de tramvies i cotxes.
El consell municipal de les Corts, arran de les queixes dels veïns, combinades amb una proposta del grup de CiU, ha inclòs en el pla d’actuació per al mandat una petició al sector de Mobilitat de l’Ajuntament perquè «millori» la cadència de pas dels vianants. La reclamació es va veure avalada el novembre passat per l’estudi que va realitzar l’empresa especialitzada Doymo a tres encreuaments i que va determinar que la velocitat necessària per poder travessar les tres calçades existents a la Diagonal és molt superior als 5 km/h que una persona assoleix, de mitjana, caminant. Els tres punts –i també tres més als districtes de l’Eixample i del Poblenou, que es recullen en el gràfic adjunt– han estat analitzats també per aquest diari, prenent com a referència les distàncies entre voreres calculades amb els mapes de l’Institut Cartogràfic de Catalunya i cronometrant tres vegades consecutives el temps que concedeixen els semàfors als vianants i als vehicles fins que comencen a fer pampallugues o hi apareix el color ambre, respectivament. Els resultats parlen per ells mateixos. Mentre que al tram de la Diagonal que l’any vinent se sotmetrà a consulta ciutadana per fer-ne un bulevard els transeünts poden anar de vorera a vorera sense haver d’apressar el pas –amb velocitats d’entre 4,2 i 6 km/h–, a partir de Francesc Macià la mateixa acció es converteix en una veritable cursa. El contrast és exagerat a dues cruïlles amb un intens ús ciutadà. Si a l’encreuament de la Diagonal amb el passeig de Gràcia els vianants arriben a disposar de més cadència de pas que els cotxes, a la cruïlla amb el carrer de Numància, davant del centre comercial L’illa, els vehicles quadrupliquen el temps que es concedeix als vianants, que han d’arribar a una marca d’11,3 km/h si volen passar a l’altra banda de l’avinguda sense haver-se d’aturar en una de les mitgeres. No queden gaire lluny del rècord de Numància les confluències amb la plaça Pius XII o amb González Tablas, a la Zona Universitària. Aquí, els velocistes en tenen prou amb 9,15 km/h i 10,2 km/h, respectivament, per salvar distàncies de 88 i de 85 m. Així s’explica que una de les conclusions del pla de desenvolupament comunitari de les Corts, presentat el desembre, posés de relleu l’aïllament del barri de Pedralbes respecte als seus veïns de districte a les Corts i a la Maternitat i Sant Ramon, i que s’hi assenyalés com una de les causes del «sentiment de manca de pertinença» el fet que la Diagonal s’ha convertit en un mur difícil de franquejar.

Càritas de BCN ja té una llista d’espera de gairebé 2.000 pobres

febrer 1, 2009

L’entitat està desbordada i alerta que no podrà respondre a totes les demandes d’ajuda
L’augment de l’atur ha saturat els cursos d’orientació i formació laboral de l’oenagé

Rosa mari Sanz (El Periódico)

Les oficines de Càritas Diocesana de Barcelona no donen l’abast. Si l’any passat l’oenagé va tancar l’exercici amb un augment del 48% de les peticions respecte al 2007, les previsions per a aquest encara són més preocupants. L’entitat ja té una llista d’espera de 1.856 persones i alerta que no podrà atendre totes les demandes, centenars de les quals, les que més pugen, són per rebre ajudes per poder cobrir necessitats com menjar, pagar rebuts o el relloguer d’una habitació.
Des de l’organització estan constatant els últims mesos un canvi de tendència que es mantenia els últims vuit anys. Malgrat que la majoria de persones que es dirigeixen a Càritas segueixen sent immigrants, actualment els usuaris de nacionalitat espanyola ja representen el 25%, quan al llarg del 2007 van ser el 21%. La principal resposta a aquesta variació, explica el director de l’oenagé, Jordi Roglà, és el notable augment de l’atur, una situació que, a més a més, deixa en plena indefensió la majoria dels forans que recorren a l’entitat, ja que al no tenir papers no disposen de subsidi de desocupació.

Per això, han reforçat els grups de formació laboral, molts dels quals estan vinculats a borses d’ocupació, i n’han incorporat de nous per adequar-se a les diferents realitats. Per exemple, cada vegada hi ha més dones marroquines que busquen per primera vegada un lloc de treball a l’haver-se quedat els seus marits, principalment del sector de la construcció, en atur, i elles són les principals usuàries dels cursos de castellà i català. A més també hi ha els tallers d’electricitat per a homes que busquen una alternativa al totxo.

Però aquests tallers d’orientació laboral i formació, un total de 69 de diferents, ja estan al cent per cent de la seva capacitat a causa de l’augment d’una mitjana de prop del 50% de les peticions per participar- hi. I a diferència de fa uns tres mesos, quan l’accés podia ser immediat, ara hi ha una llista d’espera per poder assistir-hi i Càritas estima que possiblement abans del setembre ja no podrà atendre tothom. Tampoc a qui s’hi adreça per demanar diners, una ajuda directa que l’any passat va ser d’1,5 milions d’euros (enfront dels 900.000 euros del 2007), principalment, per cobrir les necessitats bàsiques. No obstant, aquesta quantitat representa una mica menys del 10% del pressupost anual d’aquesta organització, destinada, principalment, a treballar en pro de la reinserció.

MÉS FAMÍLIES
El panorama, doncs, es perfila aquest any de color negre, explica Roglà, que mostra també la seva preocupació pel nombre creixent de famílies que es dirigeixen a les seves oficines. Si el 2007 representaven el 57% dels atesos, el 2008 van ser el 64%, i han augmentat sobretot les monoparentals, una tendència que Càritas preveu que anirà lamentablement a l’alça, així com les demandes de tornada als països d’origen de persones immigrants que han vist fracassar el seu projecte migratori. I, sobretot, usuaris que recorren a les parròquies per demanar aliments. Davant d’aquest panorama, l’entitat demana a l’Administració una aposta decidida acompanyada de pressupostos extraordinaris per fer front a la recuperació de les persones pobres.

Nàufrags de la Barceloneta

febrer 1, 2009

El barri marítim lluita per no convertir-se en un parc temàtic

Catalina Gayà (El Periódico)

La Barceloneta és el balcó marítim de Barcelona. Durant anys va viure d’esquena a la ciutat. Durant anys ningú volia viure en aquest barri humit de pescadors i obrers. Fa sis anys les immobiliàries el van posar en el seu punt de mira. El barri, forjat al carrer, hi va tornar per dir ‘no’ a l’especulació i a l’expulsió dels avis.

Alguns veïns asseguren que la Barceloneta és coneguda amb el nom d’Òstia pel mal geni que alguns treuen quan els toquen el seu barri. I, des de fa sis anys, sembla que no han tingut un dia d’assossec. En una cosa –i arribar a un consens és un gran mèrit en aquest barri— tots hi estan d’acord: va ser el 2003 quan van començar els canvis que han fet perillar el model de barriada de fort arrelament veïnal.

El 2003, la Barceloneta i sobretot els quarts de casa –unes 5.800 vivendes– es van posar en el punt de mira de les immobiliàries. Els homes de negre, com els anomenen amb sorna, van colonitzar la zona. Alguns propietaris van vendre i les seves vivendes es van convertir en pisos turístics; altres els van llogar a joves que paguen fins a 1.300 euros per 30 metres quadrats; a alguns veïns els van fer fora, i gairebé tots els inquilins van començar a témer per la pujada dels lloguers.

Fa només un any un informe de l’Ajuntament de Barcelona mostrava que el preu del metre quadrat, tant de compra com de lloguer, era el més car de la ciutat. Alguna cosa ja havia canviat: per primera vegada viure al barri no era un estigma.

“Volen convertir el barri en Miami Beach”, es queixa Emília Llorca, presidenta de l’Associació de Veïns L’Òstia, el col•lectiu que ha encapçalat les protestes contra l’especulació. Àngels Simarro, presidenta d’un altre col•lectiu, l’Associació de Veïns de la Barceloneta, ho veu d’una manera diferent. Segons Simarro, l’especulació va començar perquè “els veïns van vendre a preus desorbitats”. A la Barceloneta hi ha ara una calma molt tensa; no se sap si és la que precedeix la tempesta o la que es viu després de la batalla. Els cartells d’“es ven” mostren que el temporal no ha amainat.

Dissabte al matí al carrer dels Pescadors. Falten cinc dies perquè el temporal de llevant destrossi part del passeig Marítim. Celestino Grau, 74 anys, s’atura davant del portal de l’associació L’Òstia amb cara d’angoixa. Ahir el van visitar “dos joves” d’una immobiliària. El rumor és que el propietari de l’edifici l’ha venut. És només un rum-rum, però Celestino es tem el pitjor. Ell i la seva dona, Juanita, fa 42 anys que viuen com a inquilins a casa seva i ara no saben què pot passar. Explica que aquests dos joves, “molt amables”, diu Celestino, els van parlar d’una hipoteca; aquests joves van dir moltes coses que per a ell no tenen sentit.

L’edifici en què viu és un clar exemple del que passa a la Barceloneta. Segons L’Òstia, els últims cinc anys 50 veïns s’han vist afectats per pràctiques de mobbing i hi ha 180 pisos llogats a turistes. “Hi ha propietaris que han venut l’edifici sense avisar els inquilins i hi ha contractes que han vençut i els avis han hagut de marxar”, es queixa Emília Llorca, de L’Òstia.

L’edifici en què viu Celestino es va construir, com gairebé tot el barri, al segle XVIII. L’immoble està afectat pel pla dels ascensors –contemplat en el projecte de reforma integral del barri– i les immobiliàries el tenen en el seu punt de mira. L’escala de l’edifici és lúgubre. A casa seva, Juanita tranquil•litza el seu marit: “No sabem res”.

Perdre la casa
La notícia, o més aviat el rumor, està en l’aire. El veí de sota puja fins al pis de Celestino. “¿És cert que ens fan fora?”, li pregunta. Té 95 anys i la preocupació per perdre la casa es barreja amb la necessitat d’explicar la seva vida. El Capitán, així és com és conegut Ricardo, explica que al timó d’un vaixell va esquivar nazis i aliats. El seu fill, que viu amb ell, fart dels records del pare, li recorda a crits que els faran fora del pis. Llavors, Ricardo torna al present i li canvia la cara: de l’entusiasme a la incertesa.

La visita de la immobiliària ha estat com ploure sobre mullat. El novembre del 2006, els canvis proposats pels tècnics de l’Ajuntament van posar en estat d’alerta els habitants dels quarts de casa com Celestino. El programa del Consistori proposava suprimir barreres arquitectòniques col•locant ascensors. Per fer-ho, calia eliminar vivendes i reubicar temporalment o definitivament un miler de veïns. Els veïns van protestar contra aquest nou pla i van participar en les manifestacions que L’Òstia i la Plataforma d’Afectats en Defensa de la Barceloneta van organitzar contra l’anomenat pla dels ascensors.

Feia 20 anys que la Barceloneta no sortia al carrer. Entre el desembre del 2006 i del 2007, les manifestacions van ser un mes sí i l’altre també.

L’objectiu era alertar que el document en què s’exposava la reforma del barri no garantia que l’ajuntament liderés la iniciativa; possibilitava que els propietaris marquessin la pauta, i obria la porta a la compra de finques senceres per part de promotors externs.

Amb l’arribada de la nova regidora de Ciutat Vella, Itziar González, les protestes es van calmar. A l’octubre, l’Ajuntament es va comprometre a protegir el patrimoni global del barri i a reconèixer legalment els quarts de casa. De moment, al Districte de Ciutat Vella no es vol parlar més del tema fins que al març s’instal•li una oficina tècnica al barri amb la qual es pretén estudiar cada cas. Malgrat que ja no hi ha cassolades, els veïns no obliden el pla dels ascensors.
Aquelles cassolades, a més a més, van posar al damunt de la taula dues maneres diferents d’entendre la Barceloneta. Dos anys després les fissures continuen obertes. La Barceloneta sembla ara dividida en dos bàndols. El dels que estan a favor de la reforma del barri i ho veuen com una oportunitat perquè aquest deixi d’estar aïllat, s’obri al turisme i als nous veïns, i el dels que veuen aquesta reforma com una estratègia més per fer-ne fora els veïns i convertir el barri en un parc temàtic. Julián García, el president del Club Atlètic Barceloneta, i Emília Llorca, de L’Òstia, semblen encapçalar els dos moviments.

Divisió d’opinions
¿Per què la divisió? Julián García no hi està d’acord: “No és divisió, és excés de protagonisme d’alguns. Aquí vivim la mateixa especulació que es viu a Barcelona. Ara estem en un moment bo davant de l’administració. És clar que no volem que els avis se’n vagin, però la Barceloneta no pot ser com fa 40 anys”. García comparteix sobretaula amb Piero Ferrari, president de l’associació de comerciants, al restaurant Can Costa. Per l’avinguda de Joan de Borbó hi passen els turistes aliens a la polèmica. Tots dos estan d’acord que la llei de barris (que comporta una inversió de 15 milions d’euros) és una injecció necessària per al barri.

La Barceloneta s’ha posat de moda i això ha atret veïns amb més poder adquisitiu –en un cas més d’ennobliment accelerat (una nova població desplaça la població local)– que es barregen amb pescadors, obrers i estibadors portuaris que s’acosten als 80 o 90.

Aquests avis veuen com la Barcelona oberta al mar i al turisme és una amenaça contra la qual no tenen armes que els serveixin. Molts van lluitar contra la dictadura, molts van participar en els moviments veïnals als anys 70; alguns van veure com els seus veïns germans sucumbien als estralls de l’heroïna als 80; ho van aguantar com van poder. Ara no saben què fer. “Aquesta batalla ens ha agafat grans, però l’última cosa que es perd és la dignitat”, adverteix Bartomeu Tresserras. La manera com Tresserras, 84 anys, va arribar a aquest reportatge és una cosa que només pot passar a la Barceloneta, en un barri en què les notícies corren de portal en portal. De fet és difícil entendre la Barceloneta si el visitant no s’adona que entre passejada i passejada, takatà –una mena de voleibol que va néixer al barri– i partida de dòmino aquí es rumoreja, es parla i es malparla de tot. La notícia: hi ha una periodista al barri. La necessitat: explicar una gota, una altra, que ha fet vessar el got.

Tresserras acaba de rebre una carta del Club Natació Atlètic Barceloneta, del qual és soci des de fa 40 anys, en què se li informa que se li apujarà la quota un 70%. “Ens trepitgen els drets i ni tan sols hi ha una consciència social municipal. Primer, la casa, ara el club. Volen acabar amb nosaltres”, diu.
Ho explica durant una reunió a la seu de l’associació L’Òstia. Un veí li va dir a un altre veí, i aquest, a un altre, que es parlaria d’aquest tema a la seu de L’Òstia. Maria Roig, una de les dones que van acudir a l’Ajuntament per presentar una queixa per la pujada, és a la reunió.

Amb dues setmanes de caminar per la Barceloneta una s’adona que aquest és, sens dubte, el retrat més hiperrealista de Barcelona. Edificis que cauen amb veïns octogenaris sense aigua corrent que tenen davant del seu balcó la silueta de l’hotel Vela. Senyores grans amb sabatilles al costat de parelles tretes gairebé d’una revista de moda. Veïns prenent el sol i turistes fotografiant-los. És potser per aquests contrastos que l’especulació immobiliària, que des de fa anys s’acarnissa sobre Barcelona, aquí és encara més descarnada.

A Ricardo Andreu, El Capitán, li queda un mes per a la reunió amb la immobiliària. En el seu cas, se li acaba el contracte. Tècnicament no es pot parlar de mobbing, però Ricardo té 95 anys. Ha viscut tota la vida a la Barceloneta i fer-lo fora del barri és com prendre-li la brúixola enmig de l’oceà. Per a qui el sent parlar, el mobbing inclou altres matisos: la falta de sensibilitat, fins i tot de sentit comú. Bartomeu Tresserras es prepara per al seu bany diari al mar. A casa d’Emília Llorca, L’Òstia hi celebra un vermut. Els assistents brinden: “Pel barri”. Cadascú viu la Barceloneta a la seva manera.
Mentre tot això passa, hi ha altres Barcelonetes alienes a les mobilitzacions. Una és la dels barcelonins que hi van per dinar als restaurants. L’altra Barceloneta va néixer al barri i està en perill d’extinció. Juan, pescador i mariner més conegut amb el nom del Corneta, recorre els bars amb la guitarra a la mà per “matar el temps en terra”. Per Juan, l’especulació indica que al món no hi ha “ni justícia”. Ara, explica –no se sap si pels canvis que l’envolten encara que ell no participi en les manifestacions–, només es pot cantar, prendre’s un quinto i parlar de qualsevol cosa al moll d’en Rebaix. I qualsevol cosa és del mar, de l’altre Juan, el pescador que va haver d’enfonsar el seu propi vaixell, de dones. Tot passa a la mateixa hora al barri de moda: la Barceloneta, també el més hiperrealista.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.