LES CONSEQÜÈNCIES BARCELONINES

gener 5, 2009

(Editorial)

Els barcelonins i les barcelonines, com a éssers humans estàndards que som, ens queixem per sistema una mica de tot i qüestionem i posem en dubte les actuacions que es decideixen des de les institucions. Ho fem, però, a la seva justa mesura, donant el benefici del dubte als qui, se suposa, en saben i ho han estudiat bé, i sempre a toc d’oració dels mitjans de comunicació que, obedients al jou que suporten, ens ajuden a opinar i a determinar què és més notícia i què ho és menys.

Les males decisions porten cua però és ben sabut que al cap d’un temps (a no ser que la pífia ens afecti per proximitat) ens n’oblidem fins al període electoral vinent, quan tot plegat es remou altra vegada malgrat que la insostenible lleugeresa del temps ja ho ha posat al seu lloc.

La decisió d’organitzar el Fòrum de les Cultures ha passat a la història i tots els diners que s’hi van invertir també; de la mateixa manera que vols oblidar la loteria de Nadal quan hi has gastat massa i no n’has tret res. Mala sort. Un tros del Carmel es va esfondrar i al principi tothom es treia les puces de sobre, i quan els ànims es van anar calmant i la notícia era que ningú havia mort, a poc a poc s’acceptaren responsabilitats amb la boca petita. Un error el pot tenir tothom, deien, se’t cau la casa a terra i culpem la traïdoria del subsòl de la ciutat. I ara ja quasi no se’n parla.

Per veure les conseqüències de les actuacions polítiques fem un exercici terrorista i exagerat: imaginem-nos què pot passar si un dia s’enfonsa la Sagrada Família a conseqüència d’un esllavissament de terres en la construcció del túnel per on ha de passar el tren d’alta velocitat. Seríem notícia a tot el planeta i Barcelona es convertiria en la ciutat que va deixar caure una meravella arquitectònica, la ciutat que es va arriscar massa, la ciutat que no va saber decidir el traçat d’un túnel que els havia de dirigir al progrés. No cal imaginar-nos-ho amb víctimes mortals perquè la visió seria massa apocalíptica. Pensem només en què dirien els responsables, quins serien els titulars dels diaris d’arreu, com es gestionaria la desgràcia. Què passaria després.

Els governs decideixen per nosaltres. Nosaltres els valorem votant-los o no i el que fan i el que deixen de fer ens afecta a tots els nivells. L’exemple de la Sagrada Família és extrem, però la decisió de fer passar la tuneladora per sota el temple està pràcticament presa, i els barcelonins i barcelonines no hi podem fer més. Hi ha participació ciutadana per decidir el nom d’un carrer o a on posar arbres a una plaça, però amb les actuacions més importants l’únic que podem fer és posar-hi diners i veure’n les conseqüències. Ens ho expliquen però si no ho entenem o ho entenem i no ho volem ens hem d’aguantar. I si això passa en les grans decisions, en les més petites, en les que ens afecten en el dia a dia, també passa, i aquesta és la grandesa de la democràcia participativa. Però hi ha coses que segur que es podrien fer millor, que es podrien fer, si més no, d’una altra manera. I el pas del temps que tot ho relativitza no ha de ser una excusa per decidir segons què.

Una resposta to “LES CONSEQÜÈNCIES BARCELONINES”

  1. AAVV de can Ricart Says:

    Em sembla bé el dret al “pataleo” però sempre es queda així, com un sorollet de fons a l’orella del polític i ell va fent.
    L’exemple de la Sagrada Familia és interessant, però obviar que al Poblenou s’està menystenint el seu patrimoni arquitectònic-industrial, crec que es degut al desconeixement generalitzat de les altres “petites” meravelles que s’haurien de cuidar tal com la sobreprotegida Sagrada Familia.

    Can Ricart a hores d’ara, està en un absolut abandó; sembla com si algú esperès que s’ensorrès d’una vegada per totes.
    No gaire més lluny, un altre petita meravella del Poblenou resta en les mateixes condicions, potser encara més maltractada, ja que per dins està totalment calcinada fruit de cinc incendis intencionats que va patir en un mes. Estem parlant de Ca l’Alier, que descansa molt a prop de can Ricart i la Escocesa. I aquesta última, sembla un gran nínxol ja que està tapiada, malgrat que encara hi queden un parell de veïns que resisteixen en aquest trist entorn.

    Potser el dia que hi fiquin la mà, aquests polítics-tècnics potiners, enyorarem tal com les estem veient ara mateix. Si no, aneu a visitar el novíssim Parc Central del Poblenou. Jo hi preferiria el descampat que va quedar desprès dels enderrocs indiscriminats i massius que hi va haver en aquella àrea. Bé, preferiria veure els carrers amb les cases i els tallers i els comerços i els seu esperit, clar.

    Oportunitats perdudes de fer una ciutat humana, viva, culta, intel.ligent.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: