Sacrificis rituals

Setembre 28, 2008

Perquè canviï alguna cosa, cal posar un mort damunt la taula, com si fos un sacrifici ritual

Lluís-Anton Baulenas (Avui)

El Carmel és un barri molt castigat. Ja ho era abans de la catàstrofe del metro. I continuava sent-ho fa pocs dies, abans de la tragèdia de l’autobús. Quan un hi reflexiona, se sent atacat per una mena de fatalisme. Cada vegada més, a Barcelona, s’imposa una mena de lloc comú que diu, si fa no fa, que ser habitant de la gran ciutat i alhora que no et passi res de forma indirecta, és impossible. Ara bé, hi ha casos i casos. Un pot estar prenent una cervesa en una terrassa i un cotxe descontrolat se li pot llançar damunt. Però el que no pot ser és que un estigui caminant per la vorera i que un autobús t’esclafi a causa, indirectament, d’una discussió de trànsit. I aquí és on entra el fatalisme: és evident que els polítics no ho saben fer millor. A posteriori tothom recull les queixes dels veïns: cal canviar el model d’autobús. És massa gran i es generen problemes contínuament.

Al Carmel, tot s’hi va ajuntar: l’autobús massa gros, la furgoneta indisciplinada i el tercer conductor, l’espavilat, que tenia massa pressa. No hauria d’haver existit cap d’aquestes tres variables. Algú hauria hagut de proporcionar al barri vehicles més adequats (no he sentit cap mea culpa de ningú del districte, emparant-se en el fet que l’origen del problema va provocar-lo la furgoneta). No cal esperar que hi hagi un accident. Simplement, els veïns del Carmel es mereixen viure, si no millor, almenys igual que la resta de barcelonins. I un autobús inapropiat, sense produir accidents, expulsa més fum, fa més soroll i provoca que els veïns visquin amb un grau superior d’angoixa i neguit. Hi havia mil raons, doncs, menys importants per comprovar si els autobusos que pugen al Carmel eren els adients sense haver d’arribar a l’extrem de l’accident.

Sobre la dictadura de les furgonetes, ja n’hem parlat moltes vegades. Les restriccions econòmiques fan que, avui en dia, els propietaris enviïn a repartir vehicles amb un sol treballador que, alhora, condueix, descarrega i lliura el gènere. Què fa? Aparcar exactament davant del comerç on va. És comprensible? Sí. És permissible? No. Per mil raons, entre les quals la possibilitat que, per una conjunció de variables contràries, acabin provocant la mort d’unes quantes persones. La pressió de la Guàrdia Urbana hauria de ser constant, asfixiant, fins a arribar a fer canviar els hàbits de repartiment. Però, esclar, per a això hi hauria d’haver Guàrdia Urbana.

El fatalisme consisteix en això: comprovar que una ciutat és una cosa molt complexa. I que tal com pot aconseguir fites importants i positives, pot tenir forats negres perennes, impossibles de rebaixar. I que perquè canviï alguna cosa, cal posar un mort damunt la taula, com si fos un sacrifici ritual.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: