Les Glòries, entre el desencert i l’ambició

Agost 17, 2008

Cerdà, l’enginyer pare de l’Eixample volia que fos el centre de la ciutat ‘DESARROLLISMO’
Porcioles la va convertir en una via ràpida DEMOCRÀCIA
Els socialistes hi van construir un nus viari

Maria Favà (Avui)

El dia 10 de juliol van començar els treballs per enderrocar el que es coneix com el tambor de les Glòries, que es va acabar de construir fa només 16 anys. És tota la infraestructura, aparcament i escalèxtric inclòs, que hi ha sobre el que no ha arribat a ser mai, malgrat la voluntat d’Ildefons Cerdà, la plaça de les Glòries Catalanes, que s’havia de convertir en el centre neuràlgic de la ciutat. Les obres de desconstrucció, el trasllat del mercat dels Encants i l’embolic de trànsit consegüent i inevitable duraran, si no hi ha més retards, fins a l’any 2013. Segons confessa ara l’Ajuntament, el desmuntatge de tota la infraestructura costarà 3,1 milions d’euros.

Amb aquest enderroc es confirma que a les Glòries tothom s’hi ha equivocat i que potser Barcelona és una ciutat que no sap fer ni places ni eixos viaris. El primer que es va equivocar va ser l’enginyer Ildefons Cerdà, l’arquitecte que va parir la Barcelona moderna. Es va equivocar també l’alcalde Josep Maria Porcioles el 1969 fent un escalèxtric urbà que es va haver de modificar molt aviat. Només tres anys després. I la va espifiar l’Ajuntament socialista quan va impulsar, durant l’eufòria prèvia als Jocs del 1992, aquesta gran construcció que ara s’enderroca al•legant que ja està amortitzada.

No ha sigut mai el centre
A mitjans del segle XIX Cerdà va preveure que la ciutat creixeria cap a llevant i per aquesta raó va creure que les Glòries serien el punt central on es trobarien la Diagonal, la Meridiana i la Gran Via, els carrers més llargs, que serien també els més prestigiosos. El 1859 Cerdà dibuixava sobre aquest indret una plaça quadrada. Cinquanta anys després el pla Jaussely la va convertir en una plaça el•líptica. També li donaven un paper central els plans de Garcia Fària (1893), Alsina (1899), l’esmentat Jaussely (1905) i el pla Macià del GATCPAC i Le Corbusier (1934). Aquests últims hi col•locaven al costat un aeròdrom!

Però ni la plaça quadrada de Cerdà ni l’el•líptica de Jaussely ni l’aeròdrom van tirar endavant. Barcelona va créixer cap a ponent en lloc de cap a llevant i va donar l’esquena a les Glòries, i la plaça es va convertir en un cul de sac que es va omplir amb vies de tren a cel obert. L’única previsió que es va complir és que a les Glòries es va trobar la continuació dels tres grans carrers, la Gran Via, la Meridiana i la Diagonal, però allà es van encallar i així es van quedar durant molts anys.

Fins a finals dels anys seixanta del segle passat, les Glòries eren només uns terraplens entre vies de tren que s’havien de salvar amb escales. Era un lloc inhòspit, amb poca llum i mala fama. Era l’equivalent de la Terra Negra de Montjuïc, on es refugiava la prostitució més trista. Més d’una vegada havia sortit a la crònica negra; va ser escenari d’algun crim i a finals dels cinquanta un home s’hi va penjar d’un arbre per matar-se. Malgrat totes les fades bones que li havien augurat el millor, durant un segle va ser el pitjor: un espai marginal i abandonat.

Els somnis de Porcioles
L’hiperactiu alcalde Josep Maria Porcioles va decidir que les Glòries havien de canviar i que havien de servir com a porta d’entrada a la ciutat. I el primer que s’havia de fer era deixar lliure la continuació de la Gran Via en el tram que separava el Clot del Poblenou, que estava ocupat sobretot per fàbriques (Muntades, Torelló…) i camps de conreu. Les obres van començar l’abril del 1967. Dos anys després, el 2 de juliol a la nit, la Guàrdia Urbana obria els accessos de la plaça de les Glòries que connectaven la Gran Via antiga, la més urbana, amb el tram nou, que ja s’inaugurava com una autovia que arribava fins a Badalona.

De les Glòries al Besòs la Gran Via feia 2,5 quilòmetres, i fins a Badalona, un total de 4,6 quilòmetres. El tram de les Glòries al Besòs va costar l’equivalent a 7,5 milions d’euros. En el moment que els guàrdies urbans retiraven els cons, la comitiva oficial, encapçalada per l’alcalde Porcioles i el ministre Federico Silva Muñoz, ja havia arribat a Mataró per aquella nova via. L’antiga carretera de Mataró, que passava pel mig del Poblenou, ja era història i només el nomenclàtor dels carrers en guarda ara memòria.

La dèria de Maragall
Però la plaça de les Glòries i la Gran Via de Porcioles no eren les que havia imaginat Cerdà. A la plaça, per salvar les vies, els cotxes passaven per un pas elevat, però immediatament després la Gran Via circulava deprimida en relació amb els terrenys dels voltants, en els quals ja es començaven a configurar els barris de la Pau, Sant Martí i la Verneda.

Però la gran obra nova no havia solucionat ni la plaça de sota, que continuava amb els terraplens i les escales, ni l’altra sortida de la ciutat, en direcció a Girona, que també començava a les Glòries i havia de continuar per la Meridiana. El 1972 es va tornar a modificar el nus de les Glòries per fer un nou pas elevat que connectava la Gran Via amb la Meridiana, la qual es va convertir a partir d’aquell moment en el que es coneixia com una via ràpida urbana. Quan onze anys després va arribar a l’alcaldia Pasqual Maragall, una de les seves primeres dèries va ser la recuperació de la Meridiana per als vianants.

Els socialistes també es van tornar a replantejar les Glòries, però no s’hi van posar fins a finals dels anys vuitanta, quan els Jocs de Barcelona eren ja una realitat imminent. Aleshores algú devia invocar el fantasma de Jaussely i la seva plaça el•líptica, i Josep Anton Acebillo, màxim responsable d’urbanisme a l’Ajuntament, va manar dibuixar una plaça amb aquesta forma, però en lloc de ser per als vianants va ser per als cotxes. És el tambor actual. Ja abans que s’inaugurés, professionals i associacions de veïns van posar el crit al cel. Uns deien que era “aberrant” i criticaven l’impacte visual i la barrera que representava per a la comunicació a peu pla. Els professionals recordaven que amb el nou disseny viari l’Ajuntament s’havia polit les 1,5 hectàrees de zona verda que preveia el pla comarcal.

Malgrat les crítiques, que no han parat fins ara, la totalitat del nus viari va entrar en servei el 14 d’agost del 1992, quan ja s’havien acabat els Jocs Olímpics. El tambor, tal com ha funcionat aquests setze anys, prima la circulació per la Gran Via, però la comunicació entre els dos trams de la Diagonal i la Meridiana s’ha de fer al voltant del tambor, a nivell de carrer, i és molt lenta i sovint caòtica. Els itineraris dels vianants són encara pitjors, amb un laberint de semàfors i voltes per sota l’estructura elevada. La plaça interior es va convertir en un mercat de la misèria fins que la van haver de tancar. I l’aparcament que hi ha dins del tambor, de 800 places, sempre ha estat infrautilizat.

L’Ajuntament reconeix l’error
El 1998, sis anys després de la inauguració, l’Ajuntament va convocar un concurs per donar una nova solució a les Glòries. Les propostes que es van presentar eren tan radicals que l’equip de govern va decidir declarar-lo desert. Però això va esperonar encara més els crítics. L’abril del 2000, Josep Anton Acebillo, el pare del nus viari de les Glòries, entonava el mea culpa, admetia que la plaça era un problema i proposava enderrocar la part inferior del nus viari. Però des d’aquell primer mea culpa fins a l’inici dels treballs d’enderroc han passat set anys.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: