IMMIGRACIÓ A BARCELONA. DISCURS OFICIAL VERSUS REALITAT

Juliol 28, 2008

(Editorial)

Des dels diferents nivells de govern es fa un discurs discret sobre el “fenomen de la immigració” (i té gràcia que se la qualifiqui de fenomen). És un tema relliscós i es prefereix passar-hi de puntetes, perquè segons el que es digui es poden perdre molts punts, i si es decideix dir el que la majoria de gent vol sentir, es poden ferir sensibilitats i/o ser titllat de conservador, i això mai no queda bé. En la qüestió de la immigració, els posicionaments no corresponen ni a dretes ni a esquerres ni tampoc a tendències ideològiques, i per tant els polítics han après a fer una homilia molt amable i social, lleugerament crítica, fent referència a les conseqüències de la globalització i posant èmfasi en la defensa dels drets i sobretot dels deures.

Mentrestant a Barcelona la immigració continua creixent; en total ja hi ha 280.000 empadronats estrangers, 30.000 més que l’any passat, que representen el 17% dels barcelonins, i tot això sense comptar els que no es poden empadronar. El cas és que paral·lelament a aquesta progressió la convivència entre autòctons i nouvinguts no millora i segons les estadístiques cada vegada es té menys capteniment en reconèixer que tenim prejudicis amb la gent que arriba de fora.

Cal que ens preguntem si som una ciutat oberta i inclusiva o tot plegat és un lema més del que fa bandera Barcelona. Posem un exemple més real que hipotètic: una noia filla de Barcelona, d’orígens del sector tèxtil de Sabadell per part de mare i d’orígens mig jueus barcelonins i mig de pagesos catalanoparlants de Barbastro per part de pare, que parla català sempre i que té una vida social establerta amb gent semblant a ella. Per estadística, hauria de tenir ben bé com a mínim un 20% dels seus amics immigrants, però no és així. La seva relació amb nouvinguts és la de la quasi conversa quotidiana amb la dependenta del forn, que no li sap el nom, la que té amb la senyora que cuida un familiar, la Lulú, la de l’argentí guapo del bar de la cantonada, en Darío, i la que manté amb les senyores que s’encarreguen de la neteja de l’oficina on treballa. I aquesta noia no té problemes en relacionar-se amb gent d’altres països, és només que, per lleig que soni, viu en un altre món. Ahir aquesta noia va agafar un taxi i va dir on volia anar en català, i el taxista, un enorme equatorià que escoltava Catalunya Ràdio li va oferir, amb un català molt bo, tres rutes alternatives per arribar-hi. Després de lloar-li la bona dicció, l’equatorià va explicar-li que es volia treure el nivell C i apuntar-se a unes oposicions de la Generalitat, que vivia en un pis a Nou Barris amb sis equatorians més i que les expectatives que tenia de venir a Barcelona l’havien decepcionat perquè ningú no li havia donat cap oportunitat, però que ja que hi era volia intentar buscar-se-la ell.

La immigració és un fet i és un problema. Negar-ho és un mal punt de partida. Hi ha moltes Barcelones, molts nivells, moltes diferències i encara que generalitzar és tendenciós, perquè també hi ha múltiples categories d’immigrants, es pot afirmar que, de totes les Barcelones, la majoria dels immigrants s’emporten la pitjor, la més suburbial, la més amagada. És un món extremadament complex on la capacitat econòmica, la cultura i les ganes de treballar juguen un paper cabdal, i en el que s’ha de tenir com a premissa que si venen és perquè allà on eren no hi estaven prou bé. L’oferta d’oportunitats és escassa, tant pels d’aquí, com pels que van venir fa anys com pels que acaben d’arribar. L’origen del problema se sap, la solució no, però el cas és que alguna cosa s’ha de fer. Si els dos móns, el de la noia filla de Barcelona i el de l’equatorià que vol aprendre català, malgrat les bones intencions per ambdues parts, continuen tan separats, és mala senyal.

La integració de la immigració, per la ciutat de Barcelona i molt especialment pel govern que la dirigeix, ha de ser un repte. Els ciutadans i ciutadanes juguem un paper clau, és evident, però no se’ns pot donar cap responsabilitat, ni a nosaltres ni a la societat civil. L’escletxa d’esperança segurament surt de l’àmbit educatiu; les noves generacions han de ser millors que nosaltres i han de veure i viure el tema de la immigració amb normalitat, però resulta que hi ha escoles públiques on la majoria d’infants són immigrants, molts dels quals no dominen ni la llengua, i els pares i mares d’origen autòcton decideixen, legítimament, apuntar els seus fills a una altra escola. Tot plegat és un problema global, està clar, però la solució ha de sortir de pensar localment. I no sembla que ningú la trobi. Esperem, no obstant, que la busquin.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: