Autoestima per decret

Juny 14, 2008

Les patates braves, referència identitària

Salvador Cardús, sociòleg i escriptor (Avui)

L’Ajuntament de Barcelona ens acaba de descobrir que la capital catalana és la ciutat de les patates braves. Per fer-ho, ha posat en marxa una gran campanya de publicitat, d’aquestes que valen un dineral. De fet, ara no tan sols sabem que a Barcelona s’hi mengen patates braves -no en tenia ni la més remota idea-, sinó que és la ciutat de les “grans cultures” i de les obres d’una plaça que no s’acaben mai. No he sabut trobar enlloc quin era el cost d’aquesta campanya, ni acabo de saber a quin apartat dels tipus de campanyes institucionals que regula i permet la llei 18/2000 del Parlament de Catalunya s’ha de situar. Com que no informa de res ni sembla que afavoreixi cap gran valor social -per excel·lents que siguin les patates braves barcelonines-, gairebé només em queda l’objectiu genèric de “consolidar la democràcia”. Va d’això?

LA VERITAT ÉS QUE SEMPRE HE RECELAT de les campanyes institucionals de l’administració pública, destinades a la seva major glòria i pagades, no cal dir-ho, amb els fons públics que recapten dels ciutadans. Ras i curt: em rebenta haver de pagar una propaganda el propòsit de la qual és entabanar-me. Parlo, naturalment, de les campanyes que no tenen per objectiu informar de res, sinó que o bé són al servei de l’adoctrinament ideològic del govern de torn, o bé se suposa que han de servir per crear consciència d’alguna cosa. El pitjor de tot, a més, és que són campanyes que mai no poden demostrar que hagin tingut cap eficàcia. Tant me fa que sigui una campanya a favor del català com que sigui una campanya en contra dels accidents de trànsit, una altra de les grans línies habituals de despesa publicitària de provada inutilitat. Com que les causes dels comportaments que es volen combatre no passen per l’existència d’unes consciències desviades i ignorants que necessitin descobrir la llum del recte camí, les solucions tampoc no arriben per la via de l’apel·lació a la consciència.

POSSIBLEMENT, UNA DE LES CLAUS per entendre aquest nou escàndol publicitari d’un govern que es fa autobombo a costa dels seus ciutadans la podem trobar en les paraules de la regidora de la ciutat Imma Mayol en una entrevista d’Antoni Bassas. La regidora es queixava de la davallada del “nivell de complicitat” dels barcelonins amb el govern municipal i de la pèrdua de la “sensació de sintonia”. La qüestió és d’una perversitat política enorme, i la ingenuïtat de la regidora en confessar-la no la fa més disculpable. Perquè, si no ho he entès malament, quan resulta que el govern detecta que perd la confiança del ciutadà, en lloc de revisar quina és la conducta política que provoca la suposada desafecció, resulta que arriba a la conclusió que qui s’equivoca i qui ha de canviar d’actitud és el barceloní. I al govern, o a l’empresa que els fa la campanya, no se’ls acut altra cosa que fer créixer l’autoestima d’una població que ha estat castigada per tota mena d’incompetències -apagades històriques de llum, retards ferroviaris sistemàtics, embussades diàries a les vies d’entrada, col·lapses aeroportuaris, vagues d’autobusos, incapacitat de respondre a les mostres d’incivisme…-, mostrant una colla de somiatruites que criden “visca Barcelona” com si en desconeguessin la realitat quotidiana. És a dir, volen fer creure als barcelonins just el contrari d’allò que aquests mateixos els fan saber a les enquestes. Compte que, en aquestes circumstàncies, la campanya no provoqui just el contrari del que es proposa!

EN UN ALTRE PLA DE DISCUSSIÓ, seria interessant entretenir-se en el contingut de l’anunci televisiu. Per començar, em demano si l’estil impúdic, per banal, del crit “Visca Barcelona”, els responsables polítics se l’imaginen també per a Catalunya. Veurem el govern tripartit pagant una campanya amb l’eslògan Visca Catalunya, per fer créixer la complicitat, la sintonia i l’autoestima dels catalans? En segon lloc, la referència a les patates braves com a element d’identificació local, certament fa riure. Potser aquesta és la voluntat del publicista. Però, és només això? Més aviat, tot fa pensar en la voluntat explícita de prescindir de qualsevol element propi de la identitat local. En certa manera, ho corrobora quan es qualifica la capital catalana com a ciutat “de les grans cultures”. De moltes grans cultures? De totes? La pròpia, entra dins de les grans?

AQUESTA CAMPANYA INSTITUCIONAL de la capital catalana -perquè capital de les grans cultures no crec que li’n puguem considerar- crec que més que no pas resoldre cap problema, simplement el certifica. Quan fallen els lideratges, acudim al màrqueting. Quan falten les idees, es recorre a la propaganda. Quan la política sent el desafecte del ciutadà, paga uns actors perquè surtin per la televisió cantant les excel·lències de la ciutat. Gilbert K. Chesterton, al darrer paràgraf del seu llibre sobre George Bernard Shaw, escriu que “la humanitat mai no crea optimistes fins que deixa de fer gent feliç”. Una gran veritat que sembla que ara podem aplicar a Barcelona: el govern municipal necessita suscitar optimisme entre els barcelonins perquè ja no sap com fer-los feliços.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: