Inaccessible Arc de Triomf

Mai 22, 2008

La transitada estació de metro i de Renfe no disposa ni d’escales mecàniques per sortir al carrer
Les obres d’adaptació no s’acabaran fins al final del 2009

(El Periódico)

La xarxa de transport públic va ser un dels puntals del Pla d’Accessibilitat 1995-2006, un termini durant el qual l’ajuntament va assegurar que totes les estacions del metro serien accessibles per a persones amb mobilitat reduïda. Massa optimista. Dos anys més tard, les complexes obres de millora continuen el seu curs en unes quantes estacions. Però algunes continuen sent un infern per als usuaris amb més dificultats. Com la de l’Arc de Triomf.

José Muñoz, barceloní de 84 anys, agafa el metro cada dia a Sants, on viu, per dirigir-se a Arc de Triomf. Va a visitar la seva dona, María, que viu a la residència per a gent gran Fort Pienc, al costat de l’Estació del Nord. Baixa l’andana del metro i puja els 89 esglaons que el porten a la sortida del carrer de Nàpols, ben agafat a la barana. I a poc a poc. “Tinc una mica de por perquè ja he caigut unes quantes vegades per les escales. Per sort no m’he fet mai mal i sempre hi ha hagut gent que m’ha ajudat. He tingut sort”, explica.

A la cèntrica estació d’Arc de Triomf hi ha una mitjana de 70 esglaons alts, distribuïts pels passadissos, per pujar i baixar de les quatre sortides i entrades al metro de la línia 1 i a Renfe. No hi ha ascensors. Si s’exclou l’últim tros –solament per pujar– a la sortida al carrer de Ribes, tampoc no hi ha escales mecàniques.

La plaça entre el carrer de Ribes i l’avinguda de Vilanova, a l’altura de l’Estació del Nord, és en obres. Un cartell groc de la Generalitat informa que l’objectiu és la creació d’un nou vestíbul de connexió entre la línia 1 del metro i l’estació de Renfe, que es preveu acabar el desembre del 2009. Serà llavors quan hi haurà ascensors i escales mecàniques.

Desconfiança
“¿Veus això?”, pregunta indicant cap a les obres Emilia García, veïna del carrer de Buenaventura Muñoz, de 83 anys. “Això ja fa un parell de mesos que està així”, explica. “Diuen que ho acabaran d’aquí a un any o així, però ja ho veuràs. T’ho dic per experiència”. A García li agrada anar per la plaça de Catalunya i gairebé sempre agafa el metro. “Baixar les escales és el més perillós”, assegura. Per això, quan agafa el metro prefereix la sortida del passeig de Sant Joan on, a més d’un passadís amb paradetes de venda de menjar i un fotomaton, hi ha menys escales.

Erica Bekiezi, argentina de 27 anys, just quan puja l’últim esglaó cap a la sortida de Nàpols deixa caure la seva maleta de 20 quilos a terra i mira amb un sospir de cansament al voltant. A la dreta, el parc de l’Estació del Nord, la seu de la Guàrdia Urbana i l’estació d’autobusos. Davant seu també hi ha una parada de taxi i una de Bicing. Una mica més lluny hi ha parades de busos. L’anar i venir de turistes i maletes que entren i surten d’aquesta boca només s’atura quan el suburbà està tancat.

Bekiezi ha d’agafar l’autobús per anar a València a l’Estació del Nord. Torna a la ciutat on viu després de la seva primera estada a Barcelona.

“Una ciutat bonica”, diu d’entrada. “M’estranya que encara no hi hagi ascensor ni connexió entre busos i metro, fins i tot a València i a Mallorca n’he vist. Però com que vinc de l’Argentina, de fet no em sorprèn res. En una setmana ho he hagut de fer dues vegades, no és complicat. Però qui viu aquí, ¿com s’ho fa?”, pregunta.

Carla Torres, una noia de 17 anys de Cornellà, té dues bones raons per estar contenta. La primera és que fa dos mesos va néixer la seva filla Mireia i la segona és que aquesta vegada no ha hagut d’anar sola amb la nena a la seu del jutjat del passeig de Lluís Companys, on últimament va sovint per qüestions personals. Han arribat amb la Renfe. Per pujar el carro des de l’estació van l’una al davant i l’altra al darrere, amb la Mireia a dins. “Quan vaig sola agafo el carro i el pujo al revés”, explica ensenyant com ho fa. “Em poso d’esquena i pujo, però, és clar, no veig res. I jo rai: ¿perquè, com s’ho fan els discapacitats?”

Després d’un accident de cotxe, Carol McNeill, escocesa de 60 anys, té problemes a les dues cames i va amb la seva moderna cadira de rodes. Intenta que això no la limiti i per quarta vegada ha escollit la capital catalana per anar de viatge amb el seu marit. I prendre’s un te davant de l’Arc de Triomf. “Jo el metro de Barcelona no sé ni com és per dins. Com que no sabem quines estacions disposen d’ascensor i quines no, només agafem taxis per no trobar-nos sorpreses al sortir”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: