Camps de futbol i ciutat, una vella història

Desembre 30, 2007

Ferran Navarro
Arquitecte

Es ven solar, de 95 x 60 metres quadrats, equipat amb porteries i gespa, en el qual, si l’autoritat ho permet, es podrien contruir 1.000 habi¬tatges, alguns de protecció oficial. Interes¬sats trucar al ….”
El camp de futbol i la ciutat
Ja fa molts anys que el camp de futbol, inicialment situat a la perifèria, esdevé un lloc central a les nostres ciutats. I això no és gràcies al futbol sinó al creixement de la ciutat. A partir del moment en què el camp ha assolit centralitat, sembla que els pro¬blemes econòmics d’aquest esport s’han de resoldre requalificant els camps traient el màxim profit de les seves expectatives ur¬banístiques. A Barcelona ciutat en tenim molts casos, però n’hi ha tres que, per la seva importància esportiva i urbanística, els hem analitzat expressament.

● El camp de les Corts (el del Barça de Kubala)
El 27 de maig de 1959 es va aprovar el Pla Parcial de la “Zona Norte de la Diagonal y de les Corts”, que canvia la qualificació de l’espai ocupat per aquest camp de “verde privado a ensanche intensivo”, permetent la construcció de 1.100 habitatges, locals comercials i aparcaments. L’any 1966 compra el terreny la immobiliària Habi¬tat (Figueras) pel preu de 242 milions de pessetes. Per fer l’operació es destrueix la tribuna dissenyada per l’enginyer Eduar¬do Torroja.

● El camp de l’Europa, a Gràcia
El Camp de l’Europa ocupava, juntament amb el Club Hispano-Francés, l’illa de tres hectàrees situada entre Camèlies, Provi¬dència, Secretari Coloma i Sardenya. L’any 1957 tota l’illa es va qualificar com a equi¬pament esportiu. El 21 d’octubre de 1967 s’aprovà l’ordenació urbanística d’aquesta illa, que permetia la construcció de 1.000 habitatges. L’any 1969 va ser adquirida pel ALCARMA, SA, immobiliària del Grup Figueras. Segurament per casualitat, en aquests dos casos van intervenir l’arquitec¬te Mitjans Miró i el promotor Figueras.

● El camp de l’Espanyol a Sarrià
El RCD Espanyol ja havia intentat una requalificació (ja que fins al 1973 els ter¬renys eren qualificats com a verd privat) que no havia prosperat. En aquest cas, l’Espanyol ha hagut d’esperar a l’any 1997 per aconseguir el mateix que el Barça i l’Eu¬ropa. Després d’una llarga tramitació no exempta d’oposició política i veïnal, el 16 de juny de 1997, el Govern de la Generalitat aprovà la requalificació de l’estadi de Sarrià (qualifi¬cat com a equipament es¬portiu) per poder constru¬ir 61.000 metres quadrats de sostre i un màxim de 495 habitatges, a més a més de places d’apar¬cament. La justificació d’aquesta requalificació, com sempre, no va ser urbanística sinó econòmi¬ca: eixugar el deute de 10.000 milions de pessetes (60 milions d’euros) que el club havia acumulat per la seva mala gestió. El mateix 1997, l’Espanyol va vendre els ter¬renys a l’empresa Sarrià Park, SA (el pre¬sident era Roman Sanahuja Pons) per un import de 9.647 milions de pessetes. I per rentar la cara de l’Administració, el RCD Espanyol va haver de comprar al Ministe¬rio de Defensa 14 hectàrees de muntanya a Montcada i Reixac per destinar-les a parc urbà, per un import de 260 milions de pes¬setes (1,56 milions euros). Comparable, oi?
Del Barça 2000 a Foster
L’any 2000 el Barça va fer un primer in¬tent amb el projecte anomenat Barça 2000, quan Josep Lluís Núñez era president del club, per tal de requalificar les 23 hectàre¬es de terrenys que havia comprat gràcies a la requalificació del camp de les Corts.

Aquest projecte, considerat per molts ciutadans com a “faraònic” i “megalòman”, era en realitat un intent de rendibilitzar la centralitat assolida pel Camp Nou (des de 1957), emparant-se en la permissivitat que, per part de l’Ajuntament, sempre s’ha manifestat quant es tracta del Barça.

Es proposava construir un parc temàtic amb un sostre superior als 220.000 metres quadrats que hagués estat molt més gran d’haver-se aprovat, ja que plantejava una important perversió dels criteris bàsics de l’urbanisme: elevar la planta baixa respec¬te del carrer, creant una “esplanada verda privada” que, en alguns punts -Travessera de Les Corts, Arístides Maillol- arribava a 4 plantes per sobre del nivell real del carrer.

A diferència del cas del RCE Espa¬nyol, que va servir a Núñez per legitimar la seva proposta, aquest Pla va ser des¬estimat per l’Ajuntament, tot i que, en aquest cas, l’oposició va ser encapçalada per associacions de veïns i la FAVB, sense la col•laboració de partits polítics i profes¬sionals.

Recollint les propostes veïnals, i també cercant una certa racionalitat, l’Ajunta¬ment va encarregar a un equip d’urbanis¬tes de la UPC la redacció de l’anomenat Pla Director de les Corts, a fi i efecte d’es¬tablir una visió global del futur de tota aquesta àrea. Pel que sabem, aquest Pla no s’ha aprovat mai, però sí sabem que plantejava donar una certa continuïtat urbana i trencar el buit que representen les 18 hectàrees del Barça.

I així arribem al 2007, al projecte Fos¬ter. Després d’assistir, una mica bocaba¬dats a tota la parafernàlia que ha envoltat aquest concurs, i veure el resultat, podem plantejar-nos algunes reflexions i pregun¬tes per al debat:

1) La col•laboració del COAC en aquest concurs, a part d’exagerada, sembla que deixa de banda l’aspecte urbanístic de l’actuació, quan no hem d’oblidar que el seu impacte actual i futur és molt impor¬tant per a aquesta àrea de la ciutat.

2) Als barris que envolten els terrenys del Barça (terrenys que són qualificats com a equipament esportiu de titularitat privada), hi viuen 40.000 persones aproxi¬madament, 25.000 a Barcelona (les Corts) i 15.000 a l’Hospitalet (Collblanc). Aquests barris pateixen una important mancança en matèria d’equipaments públics, para¬doxalment en un districte superdotat en matèria d’equipaments esportius privats.

3) Les actuals instal•lacions del Barça formen un buit urbà de grans dimensions, que només presenta activitat quan hi ha partit, restant bona part del dia i la nit usat per a activitats molt més marginals. Així com altres clubs de Catalunya i de l’Estat han optat per la deslocalització, el Barça no se’n vol anar del seu emplaça¬ment tot i l’important impacte urbanístic que representa per a l’entorn.

4) Segons diuen els mitjans de comuni¬cació, el Barça no té diners per finançar el nou projecte (valorat en 250 – 300 milions d’euros), i per això proposa a l’Ajuntament la requalificació del Miniestadi per fer 1.000 habitatges i d’altres usos lucratius. És a dir que, al final, qui finançarà el pro¬jecte Foster seran els futurs adquirents dels 1.000 habitatges, siguin culés, o del Zaragoza, o del Madrid, o de cap club.

Si un projecte d’aquesta envergadura està condicionat a una requalificació d’uns terrenys privats, i aquesta requalificació no és aprovada, ¿què hi fa el nostre alcal¬de a la llotja de l’estadi el dia de la presen¬tació? Potser és que no ho sabia. O que en sap massa.

P.S.: Per a què volem arquitectes de prestigi mundial si, quan han de projectar algun edifici a Barcelona, s’han d’inspirar en Gaudí? Per què no el deixem descansar en pau, tant arquitectes, com turistes, com “continuadors” de la Sagrada Família?

La llei hi diu la seva

Potser ens ajudarà a entendre la situació fer referència a alguns preceptes legals que regulen què es pot fer amb els equipaments, especialment els esportius:

Pla General Metropolità de Barcelona (1976), article 214.6: “Quan un equi¬pament no sigui necessari i el sòl no s’afecti a un altre tipus d’equipament comu¬nitari, el sòl esmentat haurà de ser destinat a parc o jardí públic”.

Carta Municipal de Barcelona (1998), article 73.2: “La transferència de sos¬tre edificable entre diverses parcel•les no pot incrementar l’edificabilitat global del municipi de Barcelona ni reduir els espais destinats pel planejament a parcs i jardins urbans i a equipaments en cadascun dels districtes municipals”.

Llei d’Urbanisme de Catalunya (2005), article 95.1: “La modificació de figu¬res del planejament urbanístic que tingui per objecte alterar la zonificació o l’ús urbanístic dels espais lliures, les zones verdes o els equipaments esportius con¬siderats pel planejament urbanístic com a sistemes urbanístics generals o locals ha de garantir el manteniment de la superfície i de la funcionalitat dels sistemes objecte de la modificació. Els canvis proposats dels terrenys qualificats d’equi¬paments esportius només poden comportar que se n’ajusti la superfície quan ho requereixi l’interès prevalent de llur destinació a espai lliure o zona verda.”

Carrer núm. 104
novembre-desembre de 2007

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: