La muntanya i la ciutat

Mercè Tatjer
Historiadora

Montjuïc ha estat al llarg del temps una muntanya amb molts vessants físics i socials que li han fet aixoplugar una àmplia diversitat d ’usos i activitats al servei de la ciutat i dels seus ciutadans.

De sempre fou un espai de treball agrícola, amb masies on sovintejaven els cereals amb els horts que han arribat fins avui, però també un espai artesanal i plenament fabril i industrial. Des de les mes antigues explotacions de les pedreres amb els seus noms encara gravats en la toponímia d’indrets i carrers, o les petites explotacions de terres refractàries molt cercades pels primers fonedors de la ciutat. No s’han d’oblidar els prats d’indianes, les bòviles i les primeres indústries que ocuparen d’ençà mitjan segle XIX el peu de muntanya a tocar del Canal de la Infanta (La Auxiliar de la Indústria, després Can Farrero i avui les seves restes al centre cívic), o les més emblemàtiques empreses de finals del segle XIX i inicis del XX que situades en plena muntanya o a les seves vores varen donar feina a molt veïnat del Poble-sec i de Sants, alhora que representaven una important innovació tècnica (l’Arsenal Civil, Can Riviere, la central tèrmica, Butsems, Casarramona-avui Caixa Fòrum, Làmpades Z, entre d’altres). Fins fa poc, petits tallers i petites indústries s’ubicaven, sovint, en magatzems o als baixos de les cases properes de la França, la Satalia o les Hortes de Sant Beltran. Actualment, les diferents .res i activitats comercials dels palaus del recinte de l’Exposició creen a les rodalies de la muntanya nombroses activitats de restauració, a més de muntatge i construcció d’estands.

Montjuïc fou aixopluc d’una població que no trobava a la ciutat un habitatge digne a bon preu. Barraques i petites construccions ompliren la muntanya i crearen veritables barris, avui només en record documental i gràfic. Fou seu, també, de barris nous creats d‘urgència social, o símbols de la caseta i l’hortet i del cooperativisme del primer terç de segle.

Escombraries i deixalles ocuparen part de la muntanya. Al segle XIX els dipòsits d’aigües fecals de la Mútua de Propietaris i arran d’inicis del segle XX quan FOCSA i d’altres empreses ocuparen sovint antigues pedreres amb abocadors sense control; algun d’aquests abocadors molt proper al nucli de Can Clos provocà episodis tristos com el dels dies 5 i 6 de desembre del 1971, quan a causa de les pluges es va produir un lliscament que destruí habitatges i pertinences i del qual pocs en guarden records tot i haver estat recollit, aleshores, en un documental en 16 mm de P. Corominas.

Montjuïc també ha estat la ciutat dels morts, i el Cementiri és la primera visió de Barcelona que es troba en arribar amb vaixell. En ell es guarden les despulles d’un milió de barcelonins, entre tombes i panteons modernistes, senzills nínxols, i fins i tot en vistosos i ben acurats espais mortuoris.

No s’ha d’oblidar, tampoc, la seva funció com espai de recristianització quan a partir del segle XVI s’instal•laren noves ermites i capelletes (Sant Ferriol, Santa Madrona, Sant Bertran …), en un afany de desdibuixar altres usos i costums.

Com a espai d’oci Montjuïc té també una llarga tradició i nstitucionalitzada d’ençà de finals del segle XVIII, quan l’il•lustrat capità general Pérez de Herrasti ordenà la Font Trobada. La Colla de l’Arròs, algunes finques d’esbarjo, les fontades, els berenadors, les glorietes amb els seus noms tan evocadors com la Walquiria, Gurugú. Juntament amb ells, el tir al colomí, els passeigs, l’enterrament
de la sardina, els banys de mar a peu de muntanya conformaren una llarga nòmina d’espais de sociabilitat popular tan intensa al llarg dels segles XIX i XX que es mantenen vius en la nostra memòria, alhora que els pocs que en resten formen part encara avui de la pràctica quotidiana d’esbarjo de molts barcelonins.

Montjuïc ha estat al llarg de molts segles un símbol militar i polític amb una fortalesa i les seves zones polèmiques que en limitaven les construccions i que era alhora guardiana de la ciutat, però que, també, fou presó i lloc d’ajusticiament en alguns moments. Cal recordar, també, la conversió del Poble Espanyol en camp de presoners durant la guerra civil, i fer memòria del palau de les Missions estrangeres que a la postguerra es convertí en espai de reclusió i de classificació de polítics, i després fou allotjament d’immigrants, transeünts, rodamóns, barraquistes i damnificats.

Espai d’esport amb l’Estadi i la piscina de l’Exposició del 1929,capdavanters de l’esport de masses i de la popularització de les seves pràctiques a casa nostra. Després d’ells, camps de futbol, i un seguit de centres de pràctica esportiva d’accés restringit han anat omplint en desmesura la muntanya.

La muntanya ha esdevingut espai d’art i cultura. D’una part, és destacable tant per la gran diversitat estilística de les seves construccions-veritable repertori d’arqueologia, arquitectura i escultura -com per les activitats teatrals i museus que aplega, i que creen una alta densitat de fluxos que sovint resulten difícils de compaginar amb la vida dels barris de la muntanya. Curiosament, cap dels museus o dels espais culturals no ens mostra d’una manera acurada la complexa història de muntanya així com la senyalètica cultural i patrimonial de la muntanya és del tot insuficient en no explicar adequadament els seus punts d’interès; en aquest sentit, és de lamentar que el Centre d’Interpretació i Acollida de la muntanya, que estava molt ben situat a la Font del Gat, s’hagi tancat.

D’altra part, la muntanya és seu de grups escolars de llarga tradició i capdavanters de la renovació pedagògica a casa nostra (Escola del Bosc, Escola Tres Pins…), sense oblidar centres educatius especialitzats (Centre Fonològic auditiu, Centre d’atenció a disminuïts psíquics) que ofereixen ara encara un servei important i imprescindible per a tota la població barcelonina.

Espai de canvis traumàtics com l’endegament de la muntanya com a seu de l’Exposició primer d’indústries elèctriques, i desprès com Exposició internacional que enjardinà i domesticà, canviant profundament la seva fesomia en introduir un nou paisatge. Aleshores la muntanya va reflectir la gran tecnologia del moment amb els nous mitjans de transport (funicular), les il•luminacions elèctriques i la font màgica tot transfigurant-se en un gran escenari de formes arquitectòniques diverses i contraposades per la seva estètica i el seu contingut. Anys després han estat les construccions olímpiques arran del 92 les que acabaren transformant quasi del tot la muntanya.

Tanmateix, la muntanya ha sabut guardar racons, contrades, carrers, i malgrat el pas del temps i les intervencions urbanístiques, s’han mantingut camins antics, barris originaris i fins i tot s’han recuperat alguns espais naturals que ara es troben en perill. Lamentablement d’ençà els Jocs Olímpics s’ha iniciat un dinàmica irreversible de transformació intensa de Montjuïc en quasi un parc temàtic i turístic.

La consideració de muntanya com una mena de solar urbà sense cap tipus de referència geogràfica ni històrica, situat molt proper al centre ha fet que l’Ajuntament oblidés el seu caràcter de muntanya amb una diversitat i complexitat ambiental i veritable pulmó verd de la ciutat. Tot i afirmar que es vol mantenir aquest caràcter, el que es pretén és transformar Montjuïc en un seguit de passeigs urbans encimentats que vorejaran jardins especialitzats i contemplatius, i tot tipus indiscriminat d’equipaments -fins i tot escoles privades-, d’espais esportius privats i exclusius, d’usos hotelers i de restauració de luxe que privatitzen espais públics.

Els nous conceptes de la sostenibilitat i atenció al medi ambient demanden per a Montjuïc solucions urbanístiques més atentes i curoses, alhora que socialment o culturalment més integrades al patrimoni natural, arqueològic-artístic i amb la tradició d’ús popular i cívic de la muntanya.

Carrer 101 març-abril de 2007