Archive for 6/06/2006

Una Icària de somni sense teixit comercial

Juny 6, 2006

vila olímpica · Quan es va construir ja no es van preveure botigues en totes les illes ciutat de nit i de dia · Cada dia van a treballar a la Vila 5.200 persones que necessitarien establiments comercials que no existeixen anar a plaça · L'Associació de Veïns demana que l'Ajuntament hi faci un mercat

M.F.

La Vila Olímpica, el barri que es va construir sota la batuta d'un pla director però a càmera ràpida perquè es passava l'arròs dels Jocs Olímpics del 1992, ja no va preveure botigues a totes les illes. En les illes 10 i 11, les de l'avinguda Icària entre Jaume Vicens Vives i Frederic Mompou, tots els baixos es van construir per a habitatges. Entre els carrers Frederic Mompou i Arquitecte Sert hi ha cinc locals comercials amb activitat i a la illa següent, entre Arquitecte Sert i Rosa Sensat, hi ha un centre comercial subterrani amb un supermercat, botigues i cinemes. A l'illa següent quasi tots els locals són ocupats per bancs i oficines llevat d'una joieria, i en l'última, que acaba al carrer Marina, hi ha una tintoreria. Aquest establiment i la botiga de roba Vip del carrer Moscou són els més veterans, ja que han sobreviscut a totes les crisis. En total es van fer 163 locals comercials i d'aquests un 30% estan tancats, i encara sort que alguns han estat ocupats per restaurants que ajuden a donar vida al carrer durant el dia.

En contra del tòpic que diu que la Vila Olímpica és un barri dormitori o una ciutat fantasma, la realitat és que per cada persona que marxa del barri al matí per anar a treballar a fora, n'entra una altra a fer la seva jornada laboral a la Telefónica, al Registre Mercantil, a Winpool, a la Pompeu, a la Mutua General, a la Mutua Comarcal, a Mapfre… Es calcula que aquest flux és de 5.200 persones amunt i avall. El contingent que entra també necessita serveis, especialment restaurants per dinar al migdia, i és precisament el sector de la restauració el que ofereix una oferta més àmplia. Però la resta està per cobrir, segons recorda el president de la coratjosa associació de Veïns de la Vila Olímpica, Jordi Giró.

Giró diferencia tres etapes en l'evolució comercial del barri. Durant els primers dos o tres anys, els que havien de comprar locals amb la intenció d'instal·lar una botiga no van obrir per por i alguns van acabar per vendre i molts baixos es van convertir en oficines. Entre els resistents hi ha Ferran de la Fuente Pons, un sastre que tot i tenir el local des del començament no es va decidir a obrir fins al 1995 quan va veure que el barri ja tirava. "Ens van vendre que l'avinguda Icària seria un gran bulevard ple de botigues però això no es va complir i finalment la majoria dels locals se'ls van quedar els bancs. A més, els porxos no ens beneficien, hi ha poca llum…" diu el sastre que ha sabut surar i fer-se una clientela fidel.

En una segona etapa moltes de les botigues que van obrir van haver de tancar en pocs mesos. "Això va passar perquè l'oferta no s'adequava a la demanda. Recordo unes botigues de mobles que no s'adeien gens amb el gust dels nostres veïns que és gent més exigent i refinada", puntualitza Ferran de la Fuente.

En aquesta segona etapa van obrir moltes botigues de complements i bricolatge que també van acabar tancant. Giró opina que la demanda es comença a consolidar a partir del 1997 i que a partir d'aleshores les botigues que aixequen la persiana tenen èxit. Tot i així, Giró acusa un gran dèficit comercial i l'Associació de veïns està elaborant una proposta per demanar a l'Ajuntament un mercat municipal, de mida petita com el que hi ha a Fort Pius, que es podria aixecar en l'espai lliure que hi ha entre la presó de dones i la biblioteca pública Lola Anglada.

El sastre considera que l'Ajuntament no ha mimat el comerç, una afirmació amb què no està d'acord el tinent d'alcalde Jordi Portabella, que assegura que en els pròxims barris que es construiran -la Marina, la Sagrera- es faran amb botigues. El mix comercial-residencial de què parla Portabella és el que vol la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona, que recorda que les botigues han estat des de sempre un punt de trobada i de relació que amoroseix l'aïllament i l'anonimat de la gran ciutat. "I sort tenim ara de les botigues dels estrangers que obren tot el dia", diu Andrés Naya, el director de la revista Carrer.

Anuncis

Els nous barris de Barcelona es dissenyen sense botigues

Juny 6, 2006

Barcelona | la ciutat del segle XXI

Veïns i botiguers reclamen que es torni al model de ciutat mediterrània amb carrers vius i amb activitat comercial En el nou barri del Front Litoral la parròquia s'ha instal·lat en una botiga desocupada

Maria Favà

Els barris de Barcelona que s'han creat en els últims anys -Vila Olímpica, Front Marítim, la Maquinista- s'han dissenyat amb pocs locals comercials en els baixos dels edificis, on en lloc de botigues s'han construït directament habitatges. A més, molts d'aquests locals comercials no han aconseguit obrir mai com a botigues per manca de demanda i alguns han acabat reconvertits en oficines o seus d'entitats bancàries.

Aquest nou urbanisme sense botigues ha coincidit amb la davallada comercial en els barris tradicionals. En aquests barris consolidats, molts dels comerços que cessen en l'activitat perquè el propietari es jubila o se'n cansa, es reconverteixen en habitatges, alguns legals i d'altres fora de la llei. Aquest canvi d'ús és conseqüència de la carestia de l'habitatge. Els propietaris també en surten beneficiats perquè poden demanar un lloguer més alt.

La progressiva disminució de les botigues en el teixit urbà, fruit del canvi d'hàbits i també de l'oferta de les grans superfícies, augmenta, entre d'altres efectes perversos, la desertització dels carrers i provoca més sensació d'inseguretat. Veïns i botiguers reclamen des de fa temps que polítics, urbanistes i promotors tornin al model de ciutat mediterrània, que és l'autòcton i que arraconin els experiments tipus Diagonal Mar.

El nounat barri del Front Litoral va tenir un creixement més liberal que el de la Vila Olímpica i cada promotora va aplicar el seu projecte en l'illa respectiva. És un barri on primer es van fer els habitatges i ara s'estan organitzant, més o menys, els serveis. Aquí els veïns han hagut de fer front a molts problemes constructius i ara estan més preocupats per l'ús de pati del darrere que l'Ajuntament està fent del seu barri que de l'escassa oferta comercial i d'equipament.

Tot i així, la gestora que ara s'està constituint com a associació de veïns ja ha constatat el dèficit de botigues i estima que un 30% dels locals comercials del nou barri estan encara per llogar. En un d'aquests locals que no han trobat llogater s'hi ha instal·lat provisionalment la nova parròquia del barri, Sant Francesc de Paula. "En el lloc on havien de fer les botigues han fet pisos. Això no és equilibrat", diu Josep Morera, que forma part de la gestora.

A Diagonal Mar i la Maquinista, dos barris també nous de trinca, el procés va ser diferent. Primer es van construir els grans centres comercials i després els pisos. Però no hi ha botigues en els baixos dels edificis. A Diagonal Mar, l'obertura del centre comercial va fer aprimar el teixit comercial del barri del Besòs, on només ha continuat amb dinamisme el mercat municipal.

Botons

Els veïns demanen canvis en el nou mapa de barris de Barcelona. Associacions i entitats ciutadanes s’oposen a diverses divisions proposades pel consistori

Juny 6, 2006

DISCREPÀNCIES SOBRE LA REORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE LA CAPITAL CATALANA

• • Els habitants de Can Peguera decideixen votar en referèndum la unió amb el Turó de la Peira

 
Si desitja veure el gràfic en PDF faci un click a la imatge.
Si desitja veure el gràfic en PDF faci un click a la imatge.

document.write(''); tile++;

 

ALBERT OLLÉS
BARCELONA

El debat ciutadà sobre la proposta municipal de mapa de barris de Barcelona obert el maig passat està sent més calent del que s'esperava. El pla, redactat per una comissió d'experts, divideix la ciutat en 70 barris i 236 veïnats, i modifica molts dels anteriors límits territorials, cosa que ha provocat el rebuig dels afectats.
En alguns casos, com a Can Peguera (Nou Barris), la polèmica ha arribat al punt de convocar-se un referèndum davant l'oposició de l'associació de veïns a integrar-se com a barriada al Turó de la Peira.
La consulta se celebrarà a finals de juny, coincidint amb la festa major del barri, que va ser conegut com les Cases Barates de Ramon Albó fins que el 1996, després d'una consulta popular semblant, es va batejar com a Can Peguera, en record de la masia del mateix nom ubicada en aquests terrenys.

IDENTITAT HISTÒRICA
"La proposta municipal reconeix la nostra identitat històrica, que es remunta al 1929, però ens fa compartir barri amb el Turó de la Peira al.legant que només som 2.800 habitants", explica Pep Ortiz, president de l'associació. "El més curiós és que en el mateix districte sí que reconeixen aquest estatus a Vallbona, amb 900 veïns, i també a Torre Baró, amb 3.300", afegeix.
El referèndum no serà vinculant, però té com a objectiu pressionar l'ajuntament perquè variï el projecte. Una cosa semblant passa en altres punts de la ciutat, amb més o menys virulència. Entre els més bel.ligerants destaquen els habitants d'un altre grup de Cases Barates, les de Baró de Viver (Sant Andreu), en què els veïns –reallotjats en pisos– volen ser un barri autònom del Bon Pastor. Alguns d'ells han penjat pancartes reivindicatives als balcons on demanen segregar-se.
Al Poblenou (Sant Martí) no ha caigut gens bé la divisió de la històrica zona en quatre barris (Poblenou, Glòries-el Parc, Vila Olímpica i Provençals del Poblenou). En aquest districte, i també per tradició, es discrepa de la divisió entre Clot i Camp de l'Arpa i la unió entre Maresme i Besòs, i la Mar Bella i Diagonal Mar. La separació de Sant Martí i la Verneda ha enfrontat les dues parts, que es disputen el topònim Provençals.
A l'Esquerra de l'Eixample, la divisió entre la part alta i la baixa ha estat qualificada d'"artificial" pels veïns, que havien demanat, sense èxit, la creació del barri de l'Eixample Central. A Sants-Montjuïc es critica la separació de Badal de Sants i el reconeixement del barri de la Marina-Port, que encara no existeix. A Sant Andreu, en canvi, no s'inclou el que s'alçarà al costat de l'estació de l'AVE de la Sagrera.
A les Corts, la zona universitària queda fragmentada entre dos barris i es considera "innecessari" separar del casc històric la zona de Sant Ramon-Maternitat. Els veïns de la Mercè rebutgen haver estat inclosos a Pedralbes malgrat la seva llarga trajectòria com a barri.
A Gràcia les protestes es dirigeixen cap a la unió entre Penitents i Vallcarca, que demanen anar per separat, i en la nova denominació del Camp d'en Grassot com a Gràcia Nova. Finalment, a Horta-Guinardó es rebutja la desaparició com a barris de la Clota i la Font del Gos.

L'OBJECTIU POLÍTIC
La Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) va més enllà de les crítiques per la divisió territorial i la seva presidenta, Eva Fernández, demana a l'ajuntament que clarifiqui quin és l'objectiu polític d'aquest projecte.
"Diuen que potenciarà la participació a nivell de barri, però la unitat administrativa segueix sent el districte, i és utòpic pensar en una distribució paritària d'equipaments amb 70 biblioteques o 70 centres cívics, quan estem a anys llum d'aquestes xifres", explica.

Beure a la via pública

Juny 6, 2006

Jürgen Strähle Porras
Pallejà

Diumenge a la tarda vaig anar a passejar pel centre de Barcelona. Vaig comprar menjar ràpid i una llauna de cervesa en una botiga i vaig anar cap a la Rambla del Raval per prendre-m'ho. Totalment innocent i ignorant el delicte que estava a punt de cometre, vaig seure al costat d'una parella de policies. Així que vaig començar, em van multar amb 50 euros (30 en pagament immediat) per beure a la via pública. No puc comprendre com no es pot beure una cervesa en un banc, mentre al costat, a la terrassa de qualsevol bar, un es pot emborratxar amb gintònics fins a vomitar només perquè està disposat a pagar més. ¿De qui són els carrers de Barcelona? ¿De tots els que tenen la fortuna de trepitjar-los i disfrutar-los en harmonia, d'aquest misteriós ens abstracte conegut com a majoria silenciosa, dels bars que paguen impostos per tenir terrassa o únicament de Clos i les seves arbitrarietats?

Ciutat Vella, precio de oro

Juny 6, 2006

El precio de la vivienda de alquiler crece un 39% en el distrito y un 12% en Barcelona
La superficie media de una vivienda en Barcelona es de 71 metros cuadrados

En Barcelona, una vivienda de alquiler cuesta una media de 819,7 euros al mes, mientras que en Ciutat Vella asciende hasta los 835,3  
El informe sostiene que los precios en los distritos tienden a uniformarse con independencia de las características del piso  

SILVIA ANGULO – 06/06/2006
BARCELONA

No hay tregua para los alquileres en Barcelona. Los precios continúan creciendo a un ritmo imparable y en algunos distritos de la ciudad la situación llega a ser, incluso, preocupante. Es el caso de Ciutat Vella, donde en sólo un año, el coste de una vivienda en régimen de arrendamiento ha subido un 39,3%, según revela el informe trimestral de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona. Dentro de esta vorágine de continuo incremento también se sitúan Sant Andreu y Nou Barris, que a pesar de la subida siguen siendo las zonas más baratas de la ciudad.

Los aumentos en Ciutat Vella empiezan a convertirse en una tónica general de los últimos informes sobre la vivienda de alquiler. De hecho, en el segundo trimestre del año pasado los precios en el distrito experimentaron un fuerte crecimiento del 35%, aunque a finales de año la situación se volvió a normalizar y regreso a incrementos del 12%. El año pasado en el distrito de Ciutat Vella, un piso de alquiler costaba menos de 600 euros, ahora por la misma vivienda con una superficie media de 68 metros cuadrados se pagan 835,3 euros mensuales.

Esta espectacular subida también ha afectado a los precios medios registrados en el conjunto de la ciudad, que han crecido un 12,8%. En Barcelona, una vivienda de alquiler cuesta 819,7 euros mensuales. "Una tendencia claramente inflacionista que se aproxima a la tasa del 14,7% de hace dos años", dice el informe. Por el contrario, los distritos tradicionalmente más caros bajan sensiblemente sus precios en los tres primeros meses del año: Sarrià-Sant Gervasi y Eixample.

Un primer trimestre en el que se han registrado 6.043 contratos, un 8,5% más que durante el año anterior. Con todo, según el estudio, no puede afirmarse que "el porcentaje de hogares en régimen de alquiler aumente, puesto que el volumen de nuevos pisos de propiedad aumenta por encima de los arrendados". El Eixample concentra gran parte del parque de viviendas de alquiler, aunque trimestre tras trimestre pierde peso. Mientras que Gràcia, Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu y Sant Martí se hacen con gran parte del pastel que deja el Eixample.

Por debajo de la media de la ciudad se sitúan seis distritos y sólo la superan las zonas de Sarrià-Sant Gervasi, Les Corts, Sant Martí y Ciutat Vella. El caso de Sant Martí es curioso, porque aunque el barrio del Besòs registra precios de 1.182 euros, se mantiene equidistante entre las áreas de la ciudad más baratas y caras. Se trata de un distrito que sufre continuas alzas de precio, la última del 20% debido a las reformas urbanísticas que se llevan a cabo en sus fronteras.

El distrito más caro continúa siendo Sarrià-Sant Gervasi con precios que rondan los 938 euros mensuales. Con todo, este distrito ha sufrido, al igual que el Eixample que baja un 1%, un ligero retroceso en los precios. Una dinámica que viene siendo habitual en los últimos estudios de la Cambra de la Propietat Urbana que demuestran que la periferia – tradicionalmente las más baratas- son las que tienden a incrementar en mayor medida sus precios. Por el contrario, las zonas más caras mantienen e incluso rebajan los costes de las viviendas arrendadas. Esto explica también la estabilidad de precios en el distrito de Les Corts, con una subida mínima del 3%. Según el informe, se ratifica la tendencia que se apunta desde los últimos años: los precios tienden a uniformarse con independencia de las características de la vivienda y de su entorno".

Respecto a la superficie de las viviendas de alquiler, la media de la ciudad se sitúa sobre los 71 metros cuadrados. Por debajo, están los pisos situados en Ciutat Vella, Sants Montjuïc, Gràcia, Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu y Sant Martí. El informe destaca que durante los tres primeros meses del año se produce un incremento de la superficie en las residencias de Ciutat Vella que pasan de 64 metros a 68, mientras que se reducen significativamente en Gràcia. Por barrios, existen dos que no superan los 50 metros: Barceloneta y Montjuïc, están a la cola.

Respecto al régimen de propiedad, durante el primer trimestre del año, la propiedad horizontal aportó el 57% de los contratos registrados en la ciudad. Lo que la convierte n la principal proveedora de vivienda de alquiler en Barcelona y que dispone de pisos con unos precios de media que superan los 900 euros. Al otro lado, la propiedad vertical operó con costes más económicos (761 euros mensuales). Este fenómeno se produce a causa de "la fuerte inflación y del cambio de perfiles de los agentes ofertantes".

LA TRANSFORMACIÓ DE LA CIUTAT

Juny 6, 2006

No hi ha dubte que la ciutat ha viscut en els darrers desennis una profunda transformació. La imatge d’aquella ciutat mediterrània, equilibrada i harmoniosa, amb les siluetes de la Catedral i la Sagrada Família com a elements que sobresortien, ha donat pas a una altra de més cosmopolita i moderna. No deu pas ser un fenomen exclusiu de Barcelona, donat que arreu hi ha una voluntat de progrés i d’innovació. Però és ben cert que la capacitat de transformació de la nostra ciutat és realment sorprenent, fascinant.

Tots havíem denigrat aquell model especulatiu que permetia edificar grans blocs de pisos arran de mar, a l’estil de Benidorm; en canvi aquí hem fet el mateix, només que ara hem transformat el concepte i diem que es crea un “nou perfil de la ciutat”. Tots teníem molt clar que volíem una ciutat amb mesura, més humana, sense l’atapaïment de barris dormitori, però ara no en diem massificació sinó la delicadesa de “ciutat compacta”. Abans la dreta era la que procurava serveis i equipaments per als privilegiats de sempre, però ara d’afavorir la construcció d’hotels i habitatges de luxe, com a Diagonal Mar, no en diem fer una política de dretes sinó que ho qualifiquem com una “millora del poder adquisitiu de la ciutat”. Qualsevol projecte o equipament desproporcionat, d’un alt cost de sosteniment, com ara l’espai del Fòrum, el transformem com per art de màgia en una icona de la sostenibilitat; no cal fer-hi grans canvis, només repetir fins a l’avorriment la paraula “sostenible”. Per decret, l’Ajuntament només fa equipaments “sostenibles”, és a dir que tots porten l’etiqueta de la sostenibilitat. Recórrer a arquitectes i dissenyadors de renom internacional, menystenint els de casa, podria ser considerat un snobisme provincià, però aquí ho hem transformat amb una aposta per la modernitat i el cosmopolitisme.

 La transformació de la ciutat és realment impressionant, i la imaginació dels qui aconsegueixen vestir com a progressista una acció de govern d’allò més pija és desbordant.