Archive for the 'Cultura i educació' Category

Reivindicació de l’ús del castellà en una exposició de l’Ajuntament

març 23, 2009

Dues butlletes de participació ciutadana exhibides en la mostra ‘Fent’, sobre el programa d’acció municipal (PAM), es queixen que els impresos municipals són només en català. Un altra de les aportacions ciutadanes seleccionades conté un missatge xenòfob. Fonts municipals asseguren que la tria no ha estat deliberada i que s’analitzarà el material per si cal retirar-lo

M. Ferrando / S. Barroso (Avui)

“También en castellano” i “queremos el castellano en todos los impresos oficiales” són dos missatges de reivindicació de l’ús del castellà com a llengua vehicular de l’Ajuntament de Barcelona, i es poden veure a l’exposició Fent, sobre el programa d’actuació municipal (PAM), organitzada per la mateixa corporació local i visitable a la mateixa seu principal de la institució. La mostra, anunciada a la televisió, es pot visitar des del 16 de març a la Sala Ciutat.

Els missatges descrits estan estratègicament situats a la vista dels visitants en unes vitrines. Els dissenyadors de l’exposició han col•locat de forma ordenada una tria d’algunes de les 48.000 butlletes que, segons la corporació, els ciutadans van enviar durant els mesos d’octubre i novembre del 2007 a l’Ajuntament. En aquests impresos els habitants de la ciutat expressaven de manera anònima la seva opinió sobre diversos àmbits (habitatge, convivència, turisme, barris…).

Fonts de l’Ajuntament han assegurat a l’AVUI.cat que la tria ha estat “totalment aleatòria”. Tanmateix, dues de les quatre o cinc úniques butlletes que es poden llegir –la resta, amuntegades, queden tapades per les primeres– són aportacions populars que reclamen la presència del castellà.

A més, en un altre butlleta es llegeix un missatge xenòfob: “No es pot viure en els domicilis amb els immigrants en els pisos i a les escales, és un perill. Ells són els marrans, bruts en els carrers, fora aquesta gent que no és Espanya” diu el text, escrit també en castellà.

L’Ajuntament ha anunciat que, tot i que no hi ha cap intencionalitat en la tria del material, la mostra es revisarà i es retiraran les butlletes amb missatges que els responsables de l’exposició considerin inapropiats.

La poca vergonya

març 8, 2009

De què serveix la llei de la memòria històrica si els símbols franquistes encara estan presents en alguns carrers o casernes?

Quadern de ciutat, Lluís-Anton Baulenas (Avui)

A Barcelona passen situacions polítiques difícilment comprensibles. Potser perquè, sent com és el Cap i Casal, tot es magnifica a l’hora de jutjar-ho. Sobretot, si es tracta de la simbologia. Ara mateix, ens trobem que el ple municipal del districte de l’Eixample ha acordat que l’estàtua de la Victoria (la dels uns sobre els altres), el famós llapis de la cruïlla de Diagonal amb passeig de Gràcia, sigui retirat en compliment de la llei de la memòria històrica. És curiós que el compliment d’una llei s’hagi de refermar amb una votació d’un ple municipal de districte. Una llei és una llei i el que s’ha de fer és ordenar que es compleixi.

Però en fi, tornem al monument en qüestió. No cal recordar la seva història. Però sí que cal recordar que l’acord del ple de l’Eixample s’ha pres amb l’abstenció del PP. Per què abstenció? I per què no en contra? La política del PP a Barcelona és així, erràtica. I després s’estranyen quan a les eleccions els va com els va: per sistema no volen votar mai al costat dels altres grups quan es toquen símbols que recorden vagament la idea de pàtria espanyola. Però alhora no tenen el valor de votar-hi en contra.

El monument a la Victoria haurà viscut, ben plantat i erecte, en una de les cruïlles emblemàtiques de Barcelona, més de setanta anys. Què més volen? I la llei, per a què serveix? I quan protesten per l’absència de la bandera espanyola en el pal del balcó d’alguns ajuntaments, per què no protesten amb la mateixa força per l’incompliment d’una llei orgànica de l’Estat (l’Estatut) que ordena que en els edificis oficials han d’onejar també les dues banderes? Han vist cap senyera a Capitanía? I a les comissaries? I a les casernes de la Guàrdia Civil? No, oi? Doncs jo tampoc. També s’abstindria, el PP, si la Generalitat instés al compliment de l’Estatut vigent en aquesta matèria? És el mateix que en la proposta del departament de Cultura d’obligar la indústria del cinema a distribuir la meitat de les pel•lícules en versió catalana (doblada o subtitulada). Al costat de Ciudadanos, s’hi oposen perquè hi veuen intervencionisme. És d’una simplicitat que fa envermellir: tots els països intervenen en la cultura. Ho fan els francesos, ho fa el govern espanyol… Però si vol fer-ho la Generalitat, aleshores hi troben massa intervencionisme.
En el fons, amb actituds com la del PP de l’Eixample de Barcelona, el que s’aconsegueix és minar definitivament la confiança dels ciutadans en el sistema polític. S’hi veu clarament que l’interès prioritari és el del partit. No el de la ciutat. Si haguessin votat negativament a la retirada del monument a la Victoria, la sensació, és curiós, hauria estat la contrària: tancats, però sincers.

Santa Eulàlia i el metacrilat

febrer 22, 2009

Quadern de ciutat. Lluís-Anton Baulenas (Avui)

Després dels robatoris de la imatge de santa Eulàlia i del Nen Jesús del pessebre s’ha de preguntar: cal protegir les imatges sagrades de la ciutat?

La setmana passada va tenir lloc la celebració de la copatrona de Barcelona, santa Eulàlia, enmig dels comentaris provocats pel robatori de la seva imatge de la fornícula que hi ha al carrer que porta el seu nom. La cosa es va arranjar de la millor manera possible. Un particular, dolgut, n’havia encarregat una de nova, a pagar de la seva pròpia butxaca. I l’alcalde, senyor Hereu, només de saber-ho, va dir que d’això ni parlar-ne (això és un alcalde!) i va fer-se càrrec de la factura (380 euros). No pas ell, esclar, sinó l’Ajuntament.
La cosa no passaria de simple bretolada nocturna (gamberrada, en dirien a TV3) si no és perquè comença a haver-hi unes coincidències que fan una ferum gran de conxorxa (conspiració, a l’americana, yes, they can, en dirien a TV3).

Quina relació hi ha entre el robatori del Nen Jesús del pessebre municipal i el de la imatge de santa Eulàlia? Podria tractar-se del mateix escamot segrestador? Per què el Nen Jesús del pessebre de la plaça de Sant Jaume tenia previst un substitut i santa Eulàlia, no? El Nen Jesús substitut, durant el temps d’existència del pessebre, va ser escortat i reclòs a l’ajuntament cada nit per la guàrdia municipal per tal d’evitar-li mals majors. Hi ha previst per a la nova imatge de la copatrona de Barcelona el mateix sistema de seguretat? O és que no se’l mereix? (Ella penca tot l’any mentre que el Nen Jesús no treballa ni un mes). Algú ha proposat actuar-hi igual que va fer-se a la capelleta de Sant Roc de la plaça Nova. L’esmentada imatge està protegida amb una tanca de metacrilat transparent. Amb tots els respectes, però on hi ha copatrona de Barcelona, no hi mana patró de la plaça Nova i rodalies. No ens imaginem un funcionari de l’Ajuntament anant al Servei Estació a comprar un tros de metacrilat per a santa Eulàlia. Com a mínim, la santa dels pits tallats es mereix una parella de municipals fent guàrdia permanent al peu de la seva fornícula. O, si més no, una càmera supersofisticada camuflada en un dels fanalets que la il•luminen. I, de cara al futur, un munt d’incògnites (encara no hi ha notícies dels segrestadors del Nen Jesús, per cert) que, entre altres coses, podrien motivar més referèndums entre la població com el dedicat a la Diagonal: “Esteu d’acord a crear una unitat especial antiavalots (antidisturbis, en dirien a TV3) de la Guàrdia Urbana dedicada a la prevenció i càstig dels delictes contra les imatges sagrades de Barcelona?” Jo, particularment, votaria que sí. Encara que només fos per continuar sent el número u en alguna cosa.

Ah, i no cal ser un gran lector de Sherlock Holmes per deduir quin serà el proper objectiu d’aquests iconoclastes. Una pista: comença per Mer i acaba per cè. De res.

Retorn al pa amb oli

gener 26, 2009

Barcelonins i barcelonines: el saló de moda Bread & Butter se’n va a Berlín, sí, però, tranquils, no passa res. La ciutat és ciclotímica

Lluís-Anton Baulenas (Avui)

Que poc dura l’alegria a la casa dels pobres! Ara resulta que els del pa amb mantega, la fira de moda urbana més gran d’Europa, els mateixos que tan feliços ens han fet amb la seva propaganda independentista barcelonina (Barcelona, The Nation of Fashion!), diuen que tornen a Berlín. Amb la seva roba i les seves sabates. Tot són plors. Es compten els milions que s’hi perdran. I, de retop, de manera gairebé inconscient, se’ls comença a criticar. Fixem-nos en el canvi subtil dels enfocaments mediàtics sobre el Bread & Butter d’enguany, una de les propostes més importants i innovadores del món en el camp la moda: que si ja no són tan fantàstics, que si hi ha acudit molta menys gent, que si el projecte sembla esgotat, que si enguany han apostat per les sabates i no n’han venut. En resum, que si se’n volen anar, que se’n vagin. Ja tornaran.

Doncs tampoc no és això.

Per què no mirar-ho des del punt de vista positiu? Se’n van perquè s’han fet les coses malament? Per més que des de l’oposició municipal es digui que sí, que l’Ajuntament té arraconat el món de la moda (la regidora de CiU Maite Fandos ha arribat a acusar el consistori d’incapaç d’assumir el lideratge en la matèria) la nostra sensació és que no, que les coses s’han manegat prou decentment. La raó de la marxa d’aquest certamen és un pèl més complicada. Intuïm que en un àmbit com el de la moda, no seria aliena al canvi la simple obligació periòdica de reinventar el producte per tal de continuar fent-lo atractiu. Això i una bona oferta de l’Ajuntament berlinès, és clar, que, a més, ha posat sobre la taula l’oportunitat d’encabir-ho en allò que s’anomena pomposament “un marc incomparable”: el mític aeroport de Tempelhof.

Barcelona ha d’estar orgullosa d’haver acollit aquesta mostra i d’haver-ho fet bé i a ple rendiment. El món actual és així. Els grans esdeveniments culturals, comercials, industrials, etc. per ells mateixos ja no són permanents. Això era abans. La deslocalització no afecta només el món empresarial tradicional.

Hi ha un munt de sectors que es planyen per aquesta pèrdua. I tenen raó. Des dels hotels als restaurants, passant pels taxis. I tants més. Però que pensin en els guanys que han tingut mentre ha durat. I, sobretot, poden estar segurs que no trigarà gaire a haver-hi una manifestació firal semblant. Els dissenyadors de moda catalans a hores d’ara ja deuen estar rumiant què s’inventen com a alternativa al Bread & Butter per tal de continuar mantenint a casa nostra un aparador internacional de categoria

Barcelonins i barcelonines, Bread & Butter se’n va a Berlín, sí, però, tranquils, no passa res. Barcelona és ciclotímica. És un dels seus encisos. Segons com, té la seva gràcia.

novembre 24, 2008

El pla del 1965 preveia una estació de suburbà a Francesc Macià

Xabier Barrena (El Punt)

Projectar una estació de metro a Francesc Macià no és res de nou. Tots els plans que es van dibuixar durant el franquisme, començant pel pla del 1965, incloïen el pas d’una a dues línies per l’enclavament. Amb l’arribada de la democràcia i l’assumpció per part de la Generalitat de les competències en la matèria, els projectes d’ampliació del metro van patir una aturada. El pla del 1984 va desprogramar molts dels nous quilòmetres que s’havien previst amb el porciolisme. L’aturada va durar fins al 1996, quan es va fer un nou pla. El 2001 es va traçar el pla director d’infraestructures (PDI), vigent avui dia i que es revisa periòdicament. Al PDI, que inclou tota la regió metropolitana, es torna a preveure una estació a Francesc Macià. L’horitzó possible de posada en servei no és inferior a 10 anys. Més de 50 anys després que es fes el primer projecte.

Els plans del suburbà del franquisme eren molt ambiciosos. Només cal dir que el del 1974 va projectar una xarxa un 20% superior a l’actual. El 1965 i el 1966 –eren anys de grans projectes auspiciats pel desarrollismo nascut a l’empara del pla d’estabilització econòmica del 1959– es reserva a Francesc Macià –llavors plaça de Calvo Sotelo– un paper important. Als dibuixos del 1965, per l’enclavament hi passaven dues línies de metro. La primera naixia a la plaça d’Espanya, agafava l’avinguda de Josep Tarradellas –Infanta Carlota– fins a la plaça. Des d’aquí es dirigia a la plaça de Lesseps i, per la Ronda del Mig, fins al Guinardó. La segona era una línia que, provinent de les Corts, girava per Francesc Macià per agafar el carrer d’Urgell fins al Paral- lel. Un any després, al projecte del 1966, aquesta línia d’Urgell unia el Paral.lel i la Bonanova.

LA LÍNEA VI
El 1971 i 1974 es pensa en una nova línia, la VI –en números romans–, que si s’hagués portat a terme hauria resolt de cop el buit existent avui a la plaça i al 22@. La línia VI naixia a la Zona Franca, seguia per la Ronda del Mig fins a la Travessera de les Corts i des d’aquí fins a Calvo Sotelo. Després d’un breu pas per la Travessera de Gràcia, el traçat agafava la Diagonal fins a sobrepassar la plaça de les Glòries, en concret fins al carrer del Marroc. La VI seguia llavors recte fins a travessar el Besòs. Al Barcelonès Nord, el final es va situar a Montigalà. Cal tenir en compte que aquesta línia VI, en els seus extrems –Zona Franca i Montigalà– s’assembla sospitosament a la L-9 avui en obres.
El metro arribarà a la plaça de Francesc Macià per la prolongació dels Ferrocarrils (Línia 8) des de la plaça d’Espanya fins a l’estació de Gràcia dels FGC, a la Travessera de Gràcia. Des d’aquí encara no es coneix quin traçat seguirà. L’ajuntament vol que passi per les Glòries i, després, que travessi el Besòs. Tot està, no obstant, molt verd. Les exhaustes arques de la Generalitat requereixen temps per refer-se.

El Poble Sec pierde la fuente de la canción ‘El Meu carrer’ de Serrat

octubre 20, 2008

Unas obras han provocado su derribo y el Ajuntament no piensa reinstalarla a pesar de las reivindicaciones de los vecinos

(La Vanguardia)

En 1970, Joan Manuel Serrat escribió:

El meu carrer
no val dos rals:
són cent portals
trencats a trossos
i una font on
van a beure
infants i gats,
coloms i gossos.

Hoy, casi cuarenta años después, aquella fuente de la calle Poeta Cabanyes (la que vio nacer al cantautor) y que sale citada en la canción El meu carrer ha desaparecido, o mejor dicho, la han retirado.

Poble Sec inició hace menos de un año las obras de reforma integral del barrio. Las aceras se han ensanchado, se van a plantar árboles y la iluminación se ha modificado con farolas de diseño. Un lavado de cara en toda regla, que sin embargo se ha olvidado de los símbolos autóctonos del barrio.

Josep Delgado tiene 80 años y nació, como Serrat, en la parte alta de la calle Poeta Cabanyes, la que linda con la falda de Montjuïc. “Aquella fuente me trae unos grandes recuerdos”, rememora con nostalgia Josep. “Los críos, porque yo también fui niño, jugábamos con ella”, añade, “siempre ha estado ahí”, señala.

Jaime Alvarez también nació y vive en Poeta Cabanyes desde hace 60 años, aunque sus referencias a la fuente son menos nostálgicas y más pragmáticas: “El otro día me quedé sin agua, por culpa de un corte por las obras, y tuve que bajar hasta la plaça del Sortidor para llenar los bidones”, apunta Alvarez. “Si la fuente lleva ahí toda la vida no entiendo por qué la quitan”, se lamenta. “En este barrio siempre hemos estado dejados de la mano de dios”, denuncia.

“Según con quién hables del Ajuntament te dice que la fuente volverá a su sitio o no”, denuncia Miguel Carrillo, responsable de seguridad de la Unió d”Associacions de Veïns del Poble Sec. Fuentes del distrito de Sants-Montjuïc, en cambio, confirman a Lavanguardia.es que “no está previsto reinstalarla y que incluso se están retirando más”. Eso sí, las razones las omiten.

Carrillo admite que puede que en ocasiones haya ciudadanos que no les den un uso correcto, “pero su retirada no es la solución”. La siguiente en desaparecer, según cree Carrillo, será la que está en el cruce de Salvà y Blai (un modelo idéntico a la de Poeta Cabanyes). “No puede ser que no la repongan”, apunta Eulosio Gutiérrez, presidente de la asociación de comerciantes del barrio. “Esa fuente tiene una gran carga simbólica para todos nosotros”, añade.

Los vecinos han hecho llegar esta reclamación, junto a una larga lista de quejas, con el propósito de que las obras, que aún se prolongarán hasta el año que viene, puedan satisfacer en la medida de lo posible a los habitantes del barrio. “Pero hay poco que hacer”, se lamenta Carrillo, “nuestra capacidad de decidir sobre las obras es mínimo; es lamentable”, concluye.

Un acord provisional manté en mans privades la cavalcada de les Corts i Sants

octubre 7, 2008

Enguany la tornarà a organitzar Vallespir, però l’any vinent podria passar a mans dels districtes

Vicenç Planella (El Punt)

La pugna que mantenen des de fa mesos l’associació de comerciants i veïns del carrer del Vallespir amb els districte de les Corts i de Sants-Montjuïc per l’organització de la segona cavalcada de Reis més important de Barcelona s’ha decantat, provisionalment, a favor de l’entitat veïnal, després que aquesta va garantir ahir per escrit la viabilitat econòmica de la rua, sense rebre subvencions de l’Ajuntament. Els districtes, però, no han renunciat als seus plans de tutelar, d’obrir a d’altres associacions i d’ampliar el recorregut de la cavalcada, ni que sigui assumint-ne el cost. El consistori ha citat els comerciants per tornar a negociar al febrer.

Les carrosses que l’Ajuntament tenia aparaulades amb una empresa valenciana per substituir les de l’associació de comerciants i veïns del Vallespir hauran d’esperar almenys fins a la rua del 2010 per passejar, el 5 de gener, els Reis Mags d’Orient pels carrers dels districtes de les Corts i de Sants-Montjuïc. L’entitat que des de fa 36 anys organitza la segona cavalcada més important de Barcelona va complir ahir els dos requisits bàsics que amb data 1 d’octubre li van fixar els dos consells municipals per concedir-li els pertinents permisos. Ha tornat a sol•licitar per escrit la celebració de l’esdeveniment i, més enllà d’aquest tràmit, ha garantit la seva solvència econòmica per cobrir els més de 30.000 euros que costa la tradicional exhibició dels Reis Mags, aquest cop sense la subvenció de 6.600 euros que rebia dels districtes. «L’associació garanteix l’activitat de la cavalcada», va assegurar ahir el seu responsable, Xavier Jordan.

La polèmica, però, no acaba aquí. La junta de l’associació del carrer del Vallespir va rebutjar en una reunió celebrada dijous les altres «recomanacions» que li ha fet el consell municipal de les Corts. En primer lloc, que deixin de cobrar 50 euros als nens que volen participar com a patges en la cavalcada. Jordan va explicar que l’actual equip organitzador no pot renunciar a aquesta font d’ingressos, tenint en compte que disposen d’uns 130 patges i que hi ha nens en llista d’espera: «Si no volen que cobrem, que el districte ens faci una contraoferta.» En segon lloc, tampoc volen assumir que el consistori digui quines altres entitats s’han d’afegir al grup organitzador, argumentant que les seves portes «estan obertes» però que han de ser els interessats els que s’adrecin a l’associació del Vallespir. I en tercer lloc, Jordan, en nom de la junta, va deslegitimar el sentit del comitè tècnic que els dos districtes van constituir el juliol passat –amb una posició minoritària dels comerciants– amb el propòsit de «coordinar els aspectes operatius del dia de l’activitat», segons recull la carta que se’ls va adreçar l’1 d’octubre. En aquesta comunicació, el consell municipal de les Corts adverteix a l’entitat del carrer del Vallespir que no podrà garantir fins a la cavalcada del 2010 que continuï disposant de la cessió d’un magatzem municipal al carrer dels Comtes de Bell-lloc on es guarden durant tot l’any les carrosses, plataformes i altres infraestructures de la rua. Per tant, avança el consistori, «caldrà plantejar el canvi de model d’organització d’acord amb l’establert en el document d’intencions en el si d’una reunió del comitè tècnic a convocar immediatament després de finalitzada l’activitat, és a dir, al mes de febrer del 2009». Jordan va admetre que els actuals organitzadors no tindran més remei que negociar solucions amb els districtes perquè no poden superar l’escull de trobar i de pagar un local per emmagatzemar el seu material. Des del consell de les Corts ahir no es va voler comentar la resposta de la junta de l’associació de comerciants i veïns del Vallespir.

Barcelona a Houston Street

octubre 6, 2008

Mar Jiménez (Avui)

Tornem-hi. Quinze dies després, aquest entranyable racó del diari torna a ser un privilegiat refugi. Un llarg viatge a Nova York ha marcat aquest lapsus temporal. I ha tenyit d’encara més incredulitat l’observació d’algunes manies ben nostrades. Un d’aquests vespres a la gran capital d’Europa, que no és altra que Manhattan, l’opció escollida és anar a veure Vicky Cristina Barcelona. L’Angelika Film Center, situat a la vorera nord de Houston Street amb Mercer, a la frontera entre el Noho i el Soho, projecta l’última pel•lícula de Woody Allen. Al cartell lluminós fa goig veure el nom de la ciutat acompanyant l’exuberància i el talent de Pe, Johanson i Bardem. Ja dins la sala, només servidora i acompanyant som conscients dels rius de tinta que ha generat la pel•lícula a la nostra ciutat. I de com algunes plomes (plometes) del país han consagrat aquesta pel•lícula com la pitjor del director i han desqualificat l’audaç productor del film, Jaume Roures, culpant-lo de la suposada mala impressió (?!) que transmet l’obra d’Allen. El públic disfruta. Molt, moltíssim. En lloc d’aturar-se a examinar quina és la dicció i la versemblança de Rebecca Hall quan explica que estudia la cultura catalana, els novaiorquesos que han pagat 12 dòlars per veure la pel•lícula disfruten com fa temps que no feien amb un treball d’Allen. A la sortida, satisfeta amb el que acabo de veure, penso, només per un moment, en tots aquells i aquelles que s’han escarrassat a criticar el film. Sondejo alguna explicació mesuradament raonable. Miopia, excés de preocupació pel propi melic, i enveja, ràbia, contra els catalans que triomfen, com Roures. Ridículs vicis vistos des de l’altra banda de l’oceà que segur que algun dia, per ser més feliços, corregirem.

L’Ajuntament no ha fet res en un any i mig perquè declarin la Rambla patrimoni de la UNESCO

octubre 2, 2008

Vol endreçar el passeig abans de fer la petició
El govern tampoc ho ha demanat al ministeri
L’Estat ja té les seves candidatures

Maria Favà (Avui)

Un any i mig després que l’Associació d’Amics, Veïns i Comerciants de la Rambla anunciés públicament que ja havia iniciat el procés per sol·licitar a la UNESCO que el passeig sigui declarat Patrimoni de la Humanitat, l’Ajuntament de Barcelona encara no ha mogut fitxa. No ha fet res.

L’equip de govern de l’Ajuntament és del parer que abans de promocionar la candidatura s’ha d’endreçar la Rambla i que tal com està ara es millor no exhibir-la gaire. Això és el que diuen a porta tancada.

Oficialment la postura no es gaire diferent, però més diplomàtica. “L’Ajuntament dóna suport a la iniciativa de l’Associació d’Amics de la Rambla. La sol·licitud concreta per accedir a aquesta distinció s’està elaborant per tal d’ajustar-se als criteris d’atorgament, que són molt estrictes i competitius en relació amb altres candidatures”, afirma el regidor Ignasi Cardelús, de l’àrea de Presidència i Relacions Institucionals, en resposta a una pregunta que va fer a finals de juliol el grup municipal de CiU.

Cardelús manifesta també que l’Ajuntament “recolzarà quan sigui el moment totes les iniciatives de protecció i promoció dels seus béns culturals tangibles i/o intangibles”.

L’Associació d’Amics de la Rambla, que avui donarà a conèixer els ramblistes d’honor del 2008, va anunciar el maig del 2007 que ja havien iniciat el procés per sol·licitar la declaració de la UNESCO. De forma simultània, es va informar que s’havia d’elaborar un dossier de candidatura, que es crearia una comissió de notables formada per entre sis i deu persones, i que el document havia d’estar acabat a finals del 2007 per tal d’iniciar els tràmits aquest any. L’objectiu de l’entitat era fer coincidir el seu cinquantè aniversari, el 2010, amb la declaració.

No serà el 2010

Però aquesta coincidència ja no serà possible perquè el ministeri de Cultura, que és qui ha de presentar la candidatura davant de la UNESCO, ja té les propostes que presentarà els pròxims tres anys.

El Consell de Patrimoni Històric de l’Estat, que depèn del ministeri de Cultura, no ha rebut fins ara cap petició ni del govern català ni de l’Ajuntament de la ciutat sobre la inclusió de la Rambla en la llista de béns susceptibles de ser declarats per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat. Aquest Consell és l’ens de coordinació entre el ministeri i les comunitats i el que té la potestat d’elevar a definitives les candidatures.

El drama de l’art contemporani

octubre 2, 2008

Empar Moliner (Avui)

Ho publicava dimarts El Periódico: “La brossa omple una obra de Jaume Plensa a Nou Barris”. I sí. Es veu que l’escultura està plena d’escombraries. Segons la notícia, Escullera -es diu així- fa temps que s’ha convertit “en una deixalleria”. En un dels forats hi ha “ampolles de vidre, llaunes, plàstics, papers” i fins i tot “un carretó…”. I això “sense que cap brigada municipal s’hagi dignat retirar-ho, almenys des de fa uns quants mesos”.

L’impulsiu redactor de la notícia, doncs, insinua que els de la brigada municipal són uns deixats. Però naturalment no és cert. Ans al contrari. Els membres de la digna brigada municipal veneren tant com la resta de catalans les escultures d’aquest Premi Nacional d’Arts Plàstiques tan interessat pel volum, l’espai i la tensió. Admiren Escullera. I és precisament per això que no recullen les ampolles de vidre, les llaunes, els plàstics, els papers i el carretó.

No fa pas gaire, una escultura de l’artista Michael Beutler va acabar a la deixalleria perquè la insensible dona que netejava el museu la va confondre amb porqueria i la va llençar. (La genial peça era una bossa d’escombraries.) I, sense haver d’anar tan lluny, el meu amic Evru -boníssim pintor i escultor, que abans es deia Zush, i que és l’amo i senyor d’un estat propi anomenat Evrugo- m’ha explicat que la senyora de fer feines també li va llençar al contenidor un element que havia de formar part d’un quadre. (L’element era una rata dissecada.) Per això, els de la brigada de Nou Barris deuen pensar que val més no tocar res. Podria passar que escombressin les llaunes i acabessin a la presó acusats de vandalisme.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.