La degradació del Raval acaba la paciència veïnal

La regidora admet que el barri necessita «una actuació més intensa i efectiva»

(El Periódico)

Tràfic de drogues constant i a qualsevol cantonada, prostitució pel carrer i tot el que aquesta comporta, petits (i no tan petits) furts, soroll i brutícia. Aquest és, molt a desgrat seu, el pa de cada dia dels esgotats veïns del Raval, cosa que ha sobrepassat de llarg la seva paciència. Així l’hi van fer saber per enèsima vegada a la regidora de Ciutat Vella, Itziar González, en l’audiència pública del districte, celebrada dimarts.
Després d’un estiu mogut (la de dimarts va ser la primera audiència pública des del juny), els veïns, molt alterats per la degradació del barri, que alguns van qualificar com «la claveguera de Barcelona», van aprofitar la trobada per compartir tot el seu malestar amb la regidora, que va aguantar amb aplom més de tres hores de retrets. Des de les molèsties causades per la sala de venipunció Baluard, fins als pisos que les prostitutes usen per desenvolupar la seva activitat econòmica.

COMPRENSIÓ I PACIÈNCIA / «En primer lloc vull deixar clar el meu profund respecte per tot el que esteu plantejant», va iniciar la seva intervenció González, xiulada per gran part de la sala, que aixecaven cartells amb el lema Volem un barri digne, firmats per la Plataforma Raval per Viure. Dit això, la regidora va apuntar que «la situació del Raval mereix una actuació més intensa, coordinada i efectiva, i aquest és el meu compromís». I es va defensar d’una de les crítiques més repetides pels assistents: «En cap moment hem negat la realitat», va afirmar González, que va admetre que el barri necessita més control i coordinació, cosa per a la qual ella mateixa ha demanat en reiterades ocasions més eines tant a l’ajuntament com a la Generalitat.

Després de les queixes, la regidora va reivindicar el que va qualificar com a «petits èxits». «Hem demanat ordres d’allunyament als reincidents i estem redreçant problemes complexos, com els casos sagnants de mobbing», va apuntar abans de posar èmfasi en els esforços que està dedicant el seu equip a la recerca de noves fórmules per atendre «la intensitat d’aquests fenòmens». Sobre els pisos prostíbul, la gerent del districte, Mercè Massa, va afirmar que s’està treballant molt en aquesta línia. «Aquest mes se n’han tancat 12», va precisar la gerent.

NOVES PANCARTES / Minuts abans de començar l’audiència pública, i a pocs metres de la seu del districte, l’associació de veïns del Raval va organitzar una roda de premsa per presentar la nova campanya de cartells amb el missatge «Ajuntament, el Raval no aguanta més», amb què pretenen inundar el barri penjant-ne més de 3.000.

El president de l’associació més activa de veïns, Josep Garcia, va aprofitar la trobada amb els periodistes per exigir la dimissió de la regidora, demanar al jutge de l’Audiència Baltasar Garzón que investigui la «ràpida i sospitosa» reforma urbanística del barri i apuntar la possibilitat de presentar-se a les pròximes eleccions municipals amb una encara en l’aire plataforma veïnal.

El vot de 50.000 immigrants pot decidir el pols entre Hereu i Trias

Novetats a la consulta electoral del 2011
Els partits analitzen el possible impacte d’aquesta borsa de sufragis en l’àmbit local i per districtes
Els acords entre Espanya i 15 països permeten als estrangers votar en les eleccions municipals

(El Periódico)

El pols entre l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, i Xavier Trias es pot decidir per un element nou, per una carta oculta que pot posar l’alcaldia de Barcelona a qui la jugui millor. Uns 50.000 immigrants extracomunitaris podran votar en els pròxims comicis municipals, el maig del 2011. Són ciutadans els països dels quals han firmat amb Espanya un acord de reciprocitat. A la ciutat de Barcelona, la suma dels nacionals d’aquests 15 països s’acosta als 100.000 –el 6% de la població. A Espanya sumen 1,1 milions, segons dades del Govern, i d’aquests, 600.000 compleixen les condicions per votar. Aplicant el mateix barem al cas barceloní es pot afirmar que el vot d’aquestes més de 50.000 persones poden decantar la balança. A tot Catalunya la xifra de nous votants s’eleva als 180.000.

Els convenis exigeixen, com a condició per reconèixer el dret al vot a Espanya, cinc anys de residència legal i ininterrompuda al nostre país. Les condicions perquè els espanyols votin en aquests 15 estats –l’anomenada reciprocitat que exigeix la Constitució– varia en funció dels sistemes electorals, cosa que ha suposat alguna objecció, sobretot del PP, perquè entén que la reciprocitat no és completa. A aquests factors s’hi ha d’afegir l’obligatòria majoria d’edat.

LA LLISTA DELS 15 / Els ciutadans que podran votar el maig del 2011 procedeixen dels 15 països següents: l’Equador, Bolívia, Colòmbia, l’Argentina, el Perú, Xile, Uruguai, Paraguai, Veneçuela, Islàndia, Burkina Faso, Cap Verd, Trinitat i Tobago, Nova Zelanda i Corea –del Sud, és clar. Espanya, amb tot, treballa per ampliar la llista. Sense anar més lluny, dimarts passat, l’alcalde de Barcelona Jordi Hereu va exhortar el primer ministre marroquí, Abbàs al-Fassi, a procedir a les pertinents reformes constitucionals per permetre el vot dels espanyols en els comicis locals magribins.

La part del lleó se l’emporten els ciutadans llatinoamericans que constitueixen el 99,7% del total de nous votants. Lideren el rànquing l’Equador, amb 22.654 persones, segons dades del 2008, seguit de Bolívia (18.370). A l’altre extrem, s’hi poden comptar 16 capverdians, 63 neozelandesos i 29 immigrants de Burkina Faso.

Aquests són els que podran votar per primera vegada a la ciutat de Barcelona, però no tots els ciutadans d’aquests països poden votar. Per exemple, el 66% dels veneçolans ja tenen la nacionalitat espanyola, és a dir, ja formen part del cens electoral. Això significa que els 3.500 que estan empadronats són a penes la punta de l’iceberg dels 10.000 que en realitat viuen i treballen a Barcelona. Passa el mateix amb el 40% dels cubans i el 33% dels argentins.

Segons el responsable d’Immigració d’ICV, en les últimes eleccions municipals, el 2007, 137.000 persones amb doble nacionalitat van ser incloses en el cens. Es calcula que poc més del 10% van exercir el dret a vot.
Mereixen un cas a part els italoargentins, que ja poden votar des de fa anys en els comicis locals i europeus, en virtut de la seva pertinença a la Unió Europea, però segueixen sense poder exercir el dret en les eleccions catalanes i generals.

ITÀLIA, SEGONA / No és cap secret que els italoargentins han ajudat a situar Itàlia fins al segon lloc en la llista de països amb més connacionals a Barcelona, amb un total de 20.000 persones.

Amb tot, existeixen grans incògnites sobre la manera com afectarà el microclima polític barceloní aquest nou contingent electoral. Albert Aixalà, secretari d’organització de la federació barcelonina del PSC, recorda que el vot dels estrangers pertanyents a la Unió Europea ja fa anys que es produeix i que no s’ha observat que el fenomen hagi provocat «cap variació substancial en els resultats».

A més, segons el socialistes «hi ha la sospita» fundada que aquest col·lectiu encara no s’ha implicat a fons en les conteses electorals. Sospita, és clar, perquè la protecció de dades impedeix saber el percentatge de participació, en aquest cas, dels estrangers. A Barcelona hi viuen gairebé 70.000 ciutadans de la Unió Europea.

ANÀLISI PER DISTRICTES / Mercè Homs, regidora de CiU a Ciutat Vella, i segona de bord a la secretaria d’Immigració de CDC, després d’Àngel Colom, explica que els principals esforços del seu partit se centren
–com també afirma el PSC– a millorar el coneixement entre les comunitats estrangeres i les locals. Tot i així, reconeix que la formació nacionalista ja ha fet els seus números sobre el possible efecte que pot tenir l’aparició d’aquest vot. Aquestes anàlisis se centren no solament en el nombre sinó, fins i tot, en la distribució per districtes dels immigrants, que pot fer canviar de costat alguna de les 10 àrees administratives.

“Barcelona pel Medi Ambient, de neteja i gestió”. La nova empresa que gestionarà la merda de Barcelona

De petita creia que els de BCNeta només netejaven els carrers de la Barceloneta, i ara va i em diuen que la marca BCNeta desapareix i es crea el lema “Barcelona pel Medi Ambient, de neteja i gestió”. Es com si desaparegués la Coca-cola i només ens quedés la xispa de la vida.

Es veu que Barcelona està a punt de viure un canvi qualitatiu i que una empresa nova passarà a gestionar la merda dels barcelonins i barcelonines. És un projecte que converteix la capital catalana en primera del món a generalitzar els contenidors adaptats i que necessitarà que tots nosaltres ens hi impliquem en cos i ànima perquè si no canviem el xip de consciència mediambiental (que a la majoria de nosaltes no ens funciona massa bé) el projecte serà un fracàs perquè ara tindrem més opcions de reciclar malament sense voler o passant de tot amb tants contenidors multicolors: marrons, grisos, verds, grocs i blaus. Els blaus seguiran sent els que fem servir tots, oi? I a més, a partir d’ara fins i tot els treballadors de “Barcelona pel Medi Ambient, de neteja i gestió” tindran més opcions de tirar milles i arribar aviat a casa i a prendre pel sac els qui guarden les peles de patates i les espines de sardina en una bosseta a part. L’alcalde Hereu diu que els 27.000 nous receptacles tenen la tapadora més baixa i un doble sistema d’obertura (amb palanca i amb pedal) que fins i tot podria manipular fàcilment la seva mare, que ja és gran. Gràcies alcalde, només faltaria!

L’apartat de la neteja i gestió de les escombraries urbanes ha passat a ser el més costós dels pressupostos locals, amb gairebé 2.000 milions d’euros per al període 2009-2017, i de ben segur que dins aquesta partida hi ha una gran campanya publicitària en la què, segons paraules de la biopija Imma Mayol, «tothom qui vulgui» podrà implicar-se en la neteja urbana atenent els anuncis rotllo “jo reciclo perquè sóc guai” que desplegarà l’ajuntament la setmana que ve per explicar com separar la nova fracció, tot i que admet que l’aprenentatge comportarà un procés complex. Són molts milions d’euros per intentar ser una ciutat pionera en reciclatge quan la consciència cívica encara no hi és. Començar la casa per la teulada és una tècnica que no funciona, i menys a Barcelona. El salvavides de l’alcalde és que amb tot això es dóna feina a 289 nous operaris, que sumaran un total de 4.071 llocs de treball directes (gairebé una tercera part, dones), amb l’objectiu de reforçar el manteniment de la ciutat que tants maldecaps ha generat durant els últims anys, malgrat les graduals millores, moltes vegades per culpa de l’incivisme (de qui, si no?). No se sap què tenia de dolent BCNeta o, per ser més precisos, no se sap què és el que la nova empresa tindrà tan de bo que ha motivat aquest canvi. Potser això de BCNeta sonava fals amb tanta brutor.

Amb tot, donem un marge de confiança a la segur que existent intel·ligència municipal. Aviam què passa, les perspectives són tristes, però potser una nova gran campanya publicitària de l’Ajuntament de Barcelona ens fa trasbalsar a tots i a partir d’ara ens tornem uns recicladors compulsius de tot el que és susceptible a ser reciclat, fins i tot de les empreses caduques.

Vinga canongies!

Maria Favà (Avui)

MÉS · L’últim comissionant nomenat fa pocs dies es Ramon Bigas, que es cuidarà només dels llums de Nadal BARATS · N’hi ha que tenen un excel·lent currículum i treballen molt CARS · N’hi ha que els donen un càrrec de confiança quan no surten escollits perquè no trobarien feina en el món laboral

L’Ajuntament de Barcelona es una a caixa de sorpreses. I de contradiccions. En un any ha passat de menystenir l’ornamentació tradicional de Nadal a donar-li la màxima importància, prioritat i diners. S’ha passat dels arbres ecològics i amb pedals, que van ser la riota de mitja ciutat, a projectes d’enllumenat extraordinaris al passeig de Gràcia, la Diagonal i la Gran Via. Les obres ja estan en marxa i es poden veure a la Diagonal. I per coordinar aquest nou festival s’ha nomenat un nou comissionat de l’alcaldia, que fa el número 14.

La figura del comissionat es va crear per a tasques molt especialitzades i, com el seu nom indica, depenen directament de l’alcaldia. Per la seva banda, els delegats tenen rang de regidor i també s’encarreguen d’àmbits importants com la cultura, la salut o l’habitatge. Son càrrecs de confiança i no han passat per les urnes.

Ramon Bigas
És el flamant comissionat per als llums de Nadal. És el titular de l’empresa R. Bigas Disseny SCP i un creatiu pluridisciplinari que va començar estudiar físiques i ha acabat fent una mica de tot; des del disseny del peveter de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, passant per la llibreria Laie fins al TGV. Va ser president del FAD.

Catalina Carreras-Moysi Carles-Tolra
Coneguda familiarment com a Katy Carreras, és la comissionada de l’alcaldia per a les relacions ciutadanes. És una dona forta que va ser regidora en dues legislatures i va dirigir els districtes de Ciutat Vella i Sarrià – Sant Gervasi i en tots dos barris va tenir sonats enfrontaments amb els veïns. Ara sembla que és molt feliç com a comissionada. En representació de l’alcalde va a totes les inauguracions i actes dels considerats frívols on no vol o no pot anar Hereu. Ha demanat i ha obtingut el mateix grau de protocol que tenen els tinents d’alcalde, és a dir, cotxe oficial i rebuda protocol·lària al carrer.

Bernardo Fernández Martínez
És el comissionat de l’alcaldia per a la gent gran. De professió és tècnic en restauració de pells. Va entrar al PSC el 1980 i va ser diputat del Parlament de Catalunya del 1999 al 2006. Té un blog i publica sovint articles a l’Abc.

Ramon Nicolau Nos
És el comissionat de l’alcaldia per a la Participació Ciutadana. De jovenet va ser escolta. Quan l’alcalde Joan Clos va plegar abans d’acabar la legislatura, el setembre del 2006, el va substituir com a regidor, però no va sortir elegit en les següents eleccions municipals que es van celebrar nous mesos després. Va ser president de la Federació Socialista de l’Eixample i president del Consell Municipal de Gràcia.

Núria Carmona Cardoso
Comissionada del districte d’Horta-Guinardó per a la promoció integral de la Zona Nord. Va ser la primera secretari de l’Agrupació d’Horta-Guinardo del PSC, consellera nacional, consellera de districte i vicepresidenta del districte d’Horta Guinardó.

Roger Pallarols Taylor
L’any passat era comissionat per a les relacions institucionals i ara ho és per al comerç i la petita i mitjana empresa. És un jove militant del PSC que anava a les llistes electoral de les últimes eleccions però no va sortir escollit. Va estudiar dret i va ser secretari de comunicació de Pimec Comerç.

Mario García Gómez
Comissionat del districte de Nou Barris per a la Zona Nord. És llicenciat en filosofia i ciències de l’educació per la Universitat de Barcelona. És militant del PSC.

Isabel Ribas Seix
És la delegada de Salut des del juny del 2007 i presidenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. És llicenciada en biologia per la Universitat de Barcelona i doctorada en ciències biològiques per la Universitat Autònoma. Va treballar en genètica i diagnòstic prenatal. El 2003 va començar a treballar a l’Ajuntament com a assessora tècnica del regidor de Salut Pública.

Jordi Martí Grau
És el delegat de cultura. És la primera vegada que cultura no té un regidor, però ell afirma que el canvi de rang no afecta negativament l’àmbit. Va ser la mà dreta del regidor de cultura Ferran Mascarell i quan aquest va ser breument conseller de cultura se’n va anar amb ell. Després va tornar a l’Ajuntament i va ser director gerent de l’Institut de Cultura (ICUB), amb Carles Martí com a regidor de l’àrea.

Pere Alcover Solanas
És delegat d’esports. Des del 1995 al 2003 va ser regidor del districte de Sants-Montjuïc i de Participació Ciutadana i president de l’Institut Municipal de Mercats. En l’anterior legislatura va compaginar la presidència del districte de Sants amb la regidoria d’Esports. En no sortir elegit en les últimes eleccions, va ser nomenat delegat

Antoni Sorolla Edo
És el delegat de l’habitatge i responsable del pla de l’habitatge de Barcelona. Aquest afable i treballador arquitecte va ser tinent d’alcalde d’Urbanisme de l’Ajuntament de Sabadell del 1995 al 1999. Des del 2000 al 2004 va ser director d’actuació urbanística de l’Ajuntament de Barcelona i després va ser gerent del Patronat de l’Habitatge.

BCN va pagar 14.250 euros per saber com usen el temps els homes

La polèmica dels informes esquitxa el govern municipal
BCN va pagar 14.250 euros per saber com usen el temps els homes
L’estudi va ser encarregat per la regidoria de Nous Usos del Temps
El treball critica l’hegemonia del mascle «no igualitari ni sensible i violent»

Xabier Barrena (EL Periódico)

De la mateixa manera que el tro, a ulls de l’espectador, arriba després del llampec, la polèmica sobre els informes encarregats per l’ajuntament ve després dels realitzats pel Govern. Fa unes setmanes, a rebuf de tot el que es coïa al Parlament, l’oposició va obtenir, primer, un llistat d’informes i encàrrecs fets pel bipartit i, després, el compromís del govern municipal de poder accedir als estudis. EL PERIÓDICO ha tingut accés a un dels estudis que més expectatives ha creat, com a mínim pel seu epígraf: Estudi del temps i les masculinitats. El seu cost, 14.250 euros.

Darrere d’aquest misteriós epígraf s’oculta l’informe Els homes i els seus temps: hegemonia, negociació i resistència, realitzat per tres professors universitaris, Paco Abril, Alfons Romero i Vicent Borràs, a qui el document vincula amb Homes Igualitaris, una associació de mascles defensors de la paritat home-dona.

L’estudi, el primer d’aquest tipus a Espanya i que compta amb 90 pàgines i un format que suggereix la seva ràpida publicació en forma de llibre, és un encàrrec de la Regidoria de Nous Usos del Temps. Amb aquest nom, tret gairebé d’Alícia al país de les meravelles, el departament estudia, a les ordres de la regidora Imma Moraleda, com reparteixen el seu temps els ciutadans –i de quina forma– i com donar resposta a les seves demandes. L’objectiu és caminar cap a la prestació d’uns serveis suficients per a tots els ciutadans, no importa quin horari o calendari laboral tinguin.

Segons s’explica en l’estudi, entendre en què prioritzen els homes els aspectes de la seva vida (feina, oci, família..) determina no només les seves necessitats sinó també, per simetria, les de les seves parelles, en el cas de convivència heterosexual. No en va, segons les estadístiques, les dones dediquen a les tasques de la llar el doble de temps que els homes.

ENQUESTA A 25 PERSONES
Per realitzar l’estudi, els investigadors van entrevistar 25 homes de diferent classe social, origen de naixement, tendència sexual i edat. La lectura de l’informe deixa un cert regust a déjà vu. Així, es defineix una masculinitat hegemònica, centrada en el treball remunerat. Aquesta masculinitat destaca per ser poc «igualitària, amb poca sensibilitat, violenta, insostenible» i freqüentment lligada «a l’homofòbia». El que és habitual des del Neandertal, per tant.

En contraposició a aquesta, segons l’informe, un petit reducte d’homes ofereixen una altra masculinitat, més igualitària. Però els seus postulats gairebé no tenen ressò. Els autors, fent bo allò que l’administració ha d’exercir de motor de canvi, consideren necessari introduir els joves en aquests nous tipus de masculinitat, no en va «els joves experimenten una pressió més gran per adscriure’s al model hegemònic de masculinitat».
Pel que fa als més grans de 65 anys, l’estudi assenyala que «la vellesa representa, en alguns casos, una ruptura amb el seu rol hegemònic» i els més grans es «feminitzen», entès això, és clar, com el millor dels elogis possibles.

No es pot afirmar que els autors es mantinguin aliens al que estudien i en diverses ocasions animen, per exemple, «a acompanyar els homes que es mantenen en models hegemònics cap a posicions no violentes i igualitàries».

El Raval, la immigració, la realitat, la paròdia

El transport públic nocturn a Barcelona. Por, angúnia i poca seguretat

El transport públic a Barcelona com tot en aquesta vida podria estar molt millor de com està, però està prou bé. I va millorant any rera any. Sobretot el metro amb la futura L9, que obrirà estacions a zones que ara no en tenen i que eixamplarà molt les possibilitats de fer transbordament i arribar més ràpid a tot arreu. Tot això ja ho sabem i els usuaris habituals ens n’alegrem, però tenim queixes.

Agafar el transport públic és quelcom que uneix a les persones i n’hi ha que en som uns grans experts. Sabem per quina boca s’ha de sortir a cada estació per fer el trensbordament adeqüat, sabem quins passadissos són llargs o curts, si hi ha escensor o no, si la parada d’autobús està lluny o a prop, si l’interval de pas és curt o llarg. I els usuaris habituals també sabem que no és agradable anar en transport públic després de les 10 de la nit, i menys de dijous a diumenge. La fauna canvia i empitjora clarament. A la nit és d’allò més normal trobar-se un tio dormint o en coma etílic en un banc de l’andana o ajagut a unes escales; és habitual escoltar crits i insults i quasi baralles; és incòmode trobar-te amb grups d’individus vestits seguint la mateixa moda tribal que ocupen bancs i entorns de bancs a les andanes i que no agafen els combois i que riuen i se ne’n riuen de les persones que passen per allà; és improbable no coincidir amb grups de persones fumant i bevent cubates com si el metro sigués una part més de transició entre festa i festa. I tot això sense sentir-nos segurs perquè si bé sabem que hi ha càmeres que tot ho vigilen i personal de no sé quina empresa de seguretat privada (que a vegades fan més por que no pas els vigilats) que vetlla per nosaltres, tot plegat no inspira prou confiança.

Es veu que dins el metro els ciutadans deixem de ser ciutadans i passem a ser usuaris de TMB, i per tant ni els mossos ni la guàrdia urbana hi tenen competències a no ser que hi hagi un conflicte greu. El cas és que agafar el transport públic de nit fa por i que no s’hi pot fer gran cosa per solucionar el problema. I agafar el metro o qualsevol autobús nocturn fa molta més recança que no pas caminar pel carrer, perquè estàs en un lloc tancat. Vet aquí una cosa més a solucionar de la nostra estimada ciutat, una cosa més a reivindicar, una cosa que ens afecta a molts i que tots absolutament paguem. Que no s’hi pot fer gran cosa? Resposta equivocada, que els taxis són massa cars i el dret a sentir-nos segurs el tenim tots.

Hereu ultima un pla per fer pagar al Parc Güell i posar-hi cinc bars

Segellarà el recinte amb nou màquines validadores i estudia fer targetes per als veïns
L’Ajuntament vol tenir tancat un acord cívico-polític en 15 dies

Albert Balanzà (Avui)

Quatre milions de visitants, un 84 per cent dels quals són turistes, i un ambient absolutament desbordat han abocat l’Ajuntament a prendre mesures definitives que es traduiran en un termini de quinze dies en un pla que preveu fer pagar per l’accés al Parc Güell a través de nou màquines validadores que segellaran el perímetre del recinte. La mesura més polèmica, però, és la instal·lació de cinc quioscos bar repartits per tot el parc.

El pla integral d’actuacions del Parc Güell, que forma part del pla d’usos que des de fa tres anys debaten veïns i districte de Gràcia, està en la “fase final” de resolució, segons fonts de la regidoria, i preveu un mapa d’accessos regulats repartits per tot el perímetre del parc. El carrer Olot, segons el pla que la regidora de Medi Ambient, Imma Mayol; el regidor de Gràcia, Guillem Espriu, i el regidor delegat de Cultura, Jordi Martí, van presentar al juny als grups -a continguts del qual hi ha tingut accés l’AVUI-, es consolidarà com l’entrada principal del Parc Güell amb un eix de vianants, i l’accés de la carretera del Carmel tindrà un aparcament renovat d’autocars.

En l’apartat de nous serveis previstos, hi ha la instal·lació de cinc quioscos bar al mirador del Virolai, a la plaça Moragas, a l’extrem del carrer Farigola, a l’extrem sud-est i a la terrassa superior del passeig de les Palmeres (aquest renovarà l’actual).

Una altra de les novetats del pla és la construcció de tres nous edificis vinculats al parc: un de serveis tècnics de manteniment i conservació a l’avinguda del Coll del Portell, un punt d’informació a l’exterior de l’accés de la carretera del Carmel i un espai d’acollida al carrer Olot amb Larrard.

El cert és que, ara com ara, els treballs estan molt avançats des de l’Ajuntament, però molt a les beceroles en l’àmbit del consens polític (vegeu requadre). També més indefinit és el pla a l’hora de garantir l’ús del parc per part dels veïns, dels escolars i dels socis del CN Catalunya que ara mateix fan servir l’espai. Des del districte s’han limitat a contestar que està en estudi un accés regulat amb targetes per a les màquines validadores.

A la segona, un any després

Aquesta és la segona vegada en dos anys en què l’Ajuntament insisteix en la regulació de l’accés dels turistes al Parc Güell a través del cobrament d’una entrada. La primera vegada que se’n va parlar va ser justament el mes juny del 2008, quan Imma Mayol ho va plantejar en una comissió de sostenibilitat, però la mesura es va descartar per les queixes dels veïns i perquè el parc és un equipament públic. La proposta alternativa en aquell moment plantejava tancar les portes d’entrada quan s’arribés a una xifra topall de visitants i regular l’accés al parc en funció de la sortida.

Ara els veïns no tenen previst canviar l’oposició que al seu dia ja van manifestar al pagament i en l’únic en què es mostren d’acord és en la preservació de la zona monumental. “Però això es fa amb un cordill, no amb la barbaritat de tancar el parc i fer pagar”, apunta gràficament el portaveu veïnal Quim Torres.

Els veïns tampoc veuen clar que el carrer Olot hagi de suportar encara més pressió convertint-se en l’accés principal i apunten a l’accés de la carretera del Carmel com a espai on podria anar un espai més gran d’aparcament. Sobre la qüestió dels bars, Torres ho defineix com “una presa de pèl” quan Gràcia no dóna llicències d’aquest tipus.

Estimat alcalde de Barcelona

Empar Moliner (Avui)

Senyor Jordi Hereu, he llegit una informació del periodista Edwin Winkels que l’afecta a vostè. Diu que a la Zona Franca hi ha una plaga de mosquits tigre, que “es colen fins i tot a l’ambulatori de la Marina i la biblioteca Francesc Candel, on molesten sense descans metges, pacients i lectors”. Però es veu que les últimes setmanes la plaga ha agafat unes proporcions tan salvatges que vostè “va haver de canviar el lloc d’una reunió amb el Cercle d’Empresaris Holandesos de Barcelona, que estava previst que se celebrés a l’esmentada biblioteca”. Es veu que dilluns els organitzadors de l’acte van ser picats per les bèsties. I és per això que es va decidir fer l’acte a l’Ajuntament.

Ho trobo molt bé. No es pot pas fer un acte amb uns holandesos i que surtin tots picats. La picada del mosquit tigre fa molt de mal. Sobretot les primeres vegades. (Després ja t’hi acostumes, com al dolor crònic.)

Aquesta solució de vostè, senzilla i genial, com totes les seves, m’ha inspirat aquesta carta. Ja veurà. Com que encara estic empadronada a Barcelona, se suposa que ajudo, amb els meus impostos (i alguna multa merescudíssima) a pagar el sou de la Telma Ortiz. De manera que no em fa vergonya demanar-li que em torni el favor (perquè no em negarà que li faig un gran favor pagant-li el sou de la Telma Ortiz).

Miri. Jo, aquesta nit, també tinc un acte amb uns holandesos. Hem de sopar i fer la mica de tertúlia amb uns whiskets. Però també patim els atacs del mosquit aquest. Per això li demano humilment que em deixi venir a fer l’acte a l’Ajuntament. No li demano més del que vostè s’ha demanat a vostè mateix. I no pateixi per si ara l’Ajuntament se li omple de veïns de la Zona Franca. Ells són de natural estoic i sabran entendre que aquesta versió laica de les plagues bíbliques és en el fons per enfortir-los.