Archive for the 'Dist – Ciutat Vella' Category

La degradació del Raval acaba la paciència veïnal

novembre 5, 2009

La regidora admet que el barri necessita «una actuació més intensa i efectiva»

(El Periódico)

Tràfic de drogues constant i a qualsevol cantonada, prostitució pel carrer i tot el que aquesta comporta, petits (i no tan petits) furts, soroll i brutícia. Aquest és, molt a desgrat seu, el pa de cada dia dels esgotats veïns del Raval, cosa que ha sobrepassat de llarg la seva paciència. Així l’hi van fer saber per enèsima vegada a la regidora de Ciutat Vella, Itziar González, en l’audiència pública del districte, celebrada dimarts.
Després d’un estiu mogut (la de dimarts va ser la primera audiència pública des del juny), els veïns, molt alterats per la degradació del barri, que alguns van qualificar com «la claveguera de Barcelona», van aprofitar la trobada per compartir tot el seu malestar amb la regidora, que va aguantar amb aplom més de tres hores de retrets. Des de les molèsties causades per la sala de venipunció Baluard, fins als pisos que les prostitutes usen per desenvolupar la seva activitat econòmica.

COMPRENSIÓ I PACIÈNCIA / «En primer lloc vull deixar clar el meu profund respecte per tot el que esteu plantejant», va iniciar la seva intervenció González, xiulada per gran part de la sala, que aixecaven cartells amb el lema Volem un barri digne, firmats per la Plataforma Raval per Viure. Dit això, la regidora va apuntar que «la situació del Raval mereix una actuació més intensa, coordinada i efectiva, i aquest és el meu compromís». I es va defensar d’una de les crítiques més repetides pels assistents: «En cap moment hem negat la realitat», va afirmar González, que va admetre que el barri necessita més control i coordinació, cosa per a la qual ella mateixa ha demanat en reiterades ocasions més eines tant a l’ajuntament com a la Generalitat.

Després de les queixes, la regidora va reivindicar el que va qualificar com a «petits èxits». «Hem demanat ordres d’allunyament als reincidents i estem redreçant problemes complexos, com els casos sagnants de mobbing», va apuntar abans de posar èmfasi en els esforços que està dedicant el seu equip a la recerca de noves fórmules per atendre «la intensitat d’aquests fenòmens». Sobre els pisos prostíbul, la gerent del districte, Mercè Massa, va afirmar que s’està treballant molt en aquesta línia. «Aquest mes se n’han tancat 12», va precisar la gerent.

NOVES PANCARTES / Minuts abans de començar l’audiència pública, i a pocs metres de la seu del districte, l’associació de veïns del Raval va organitzar una roda de premsa per presentar la nova campanya de cartells amb el missatge «Ajuntament, el Raval no aguanta més», amb què pretenen inundar el barri penjant-ne més de 3.000.

El president de l’associació més activa de veïns, Josep Garcia, va aprofitar la trobada amb els periodistes per exigir la dimissió de la regidora, demanar al jutge de l’Audiència Baltasar Garzón que investigui la «ràpida i sospitosa» reforma urbanística del barri i apuntar la possibilitat de presentar-se a les pròximes eleccions municipals amb una encara en l’aire plataforma veïnal.

Quina és la solució per evitar la degradació dels barris marginats de Barcelona?

octubre 3, 2009

S’està fent un esforç per fomentar l’equilibri social a la ciutat de Barcelona, i això és una tasca ben complicada. La política municipal és la que està més a la vora de nosaltres, els ciutadans. Els ajuntaments no aproven lleis, no marquen polítiques en temes majúsculs. Els ajuntaments vetllen per les persones que viuen a la localitat, i vetllen també per la localitat com a continent del contingut, és a dir, cuiden i treballen per la ciutat en si mateixa pel fet de ser el lloc on viuen les persones i on viuran els seus fills i néts. Treballar per Barcelona requereix conèixer-la profundament, saber-ne els secrets i descobrir-ne tots els racons.

Hi ha barris molt degradats a Barcelona, barris en els que s’hi ha intentat buscar solucions i estrtègies per redimir-los d’antics pecats polítics. Barris que en general no interessen massa.

Ara ens diuen que al Raval, per exemple, s’hi ha fet molta feina sobretot des del punt de vista de l’urbanisme, i certament és veritat. La raó de ser de fons de l’urbanisme és millorar la qualitat de vida de les persones que viuen a l’entorn, i si al Raval s’hi ha fet el que s’hi ha fet hem de pensar -i segurament no ens equivocarem- que és per afavorir la cohesió social. Amb tot, molts opinen que s’han deixat de banda a les persones, afirmació un pèl contradictòria, val a dir. El cas és que els de l’oposició opinen i critiquen, i els del govern redacten informes justificant-se i, mentrestant, els ciutadans ens hem de creure que algú o altre té la solució per evitar la degradació dels barris marginats. Però quina és aquesta solució? Des d’aquest humil bloc demano que els polítics que cobren per construir una Barcelona millor a partir de plans estratègics i estudis especialitzats me l’expliquin, i a partir d’aquí acceptarem crítiques i justificacions.

Protagonistas de los años setenta exigen a las administraciones que la Rambla vuelva a ser un punto de encuentro ciudadano

juny 7, 2009

“No es agradable ir esquivando turistas despistados a punto de sacarte un ojo”, dice el dibujante Nazario, vecino de la plaza Reial | “En un solo mes me han atracado más veces que en cuarenta años” | “Los que opinan en las esquinas deberían pasar una noche en el calabozo”

Luis Benvenuty (La Vanguardia)

La Rambla, con todas sus contradicciones y enfermedades crónicas, fue en los setenta un hervidero de ideas, uno de los exponentes de la inflexión histórica que atravesaba España, un cruce de caminos de artistas, intelectuales, políticos… En el paseo barcelonés confluyeron la transición democrática, las noches más elegantes del Liceu, el arte, la ingenuidad y, más tarde, el sida, la heroína, la masificación turística. Ahora los recuerdos y las leyendas se mezclan en las mentes de algunos de los protagonistas de aquellos turbulentos años. No creen que pueda revivirse el pasado, ni siquiera lo ven conveniente, pero piden a las instituciones que la Rambla vuelva a ser un punto de encuentro ciudadano.

A Madame Arthur tampoco le gustaría

Si levantara la cabeza, a Madame Arthur no le gustaría el espectáculo que hoy ofrece la que fue su Rambla. “Se ha confundido la libertad con libertinaje. Esos homosexuales que hay en la Rambla, metidos en coches, son un escándalo. Muchos roban a sus clientes, y aún hay gente que se vuelve loca por ellos”, declaró en 1983, siete años antes de su muerte, al diario El País.Madame Arthur nació en Salamanca en los años treinta. Pionero del transformismo en Barcelona y en España – en la España de la dictadura-,animal del escenario, Modesto Mangas Mateo, el mismo que aparece con fular en la instantánea recaudando fondos en la Rambla a mediados de los ochenta para la lucha contra el cáncer, fue una de esas personas que antaño hicieron del paseo más bonito del mundo un lugar muy diferente. Sobre las tablas del Barcelona de Noche, dejó sin palabras a Federico Fellini. Franco le concedió la Medalla del Mérito del Trabajo, y también le metió dos o tres meses en la cárcel por escándalo público.

El agitador cultural Joan Estrada recuerda cómo con la llegada de la democracia Madame Arthur gozó de una segunda juventud en los escenarios barceloneses.

Esta estrella del cabaret profundamente religiosa y defensora de los derechos de los homosexuales no fue el único personaje de la Barcelona canalla que sedujo a la bohemia de la Rambla.
María, la prostituta otrora habitual de los aledaños del emblemático drugstore del Liceu, para muchos la sucesora en los años setenta de la Moños, fue también fuente de inspiración de artistas como Nazario y el mítico pintor Ocaña. Muchos aún se preguntan de dónde sacaba María aquellos espectaculares trajes. El director de cine Ventura Pons también la inmortalizó en su documental Ocaña, retrat intermitent.La leyenda urbana dice que María perdió la razón por culpa de los militares norteamericanos que llegaban al puerto de la ciudad.

——————————————————————————–
A las instituciones y a la gente, porque los políticos no son los únicos responsables de la degradación de la tarjeta de presentación más conocida de Catalunya.

Ya hace tiempo que el dibujante Nazario, vecino de la plaza Reial, renunció a pasear por la Rambla. “No es agradable – refunfuña-esquivar turistas despistados a punto de sacarte un ojo, becarios con su guía de bares de plástico de moda, borrachos de despedida de soltero, prostitutas que se acuestan contigo o te roban la cartera.

No me interesan. Se están quedando hasta con la Boqueria. El Ayuntamiento no piensa en los vecinos, sino en hacer de Barcelona un Port Aventura para turistas. Nunca he estado allí, pero seguro que se parece a Barcelona”. Nazario dejó Sevilla en 1972. Vivió en la calle Comerç, en una comuna de fotógrafos y dibujantes. En la Rambla vendió sus primeras obras.

“Sacabas para comer y los bares te invitaban a copas. Barcelona estaba llena de locales de homosexuales. El clima de libertad sólo era comparable al de París. No vine tras la Barcelona canalla, Genet tampoco, pero los dos la encontramos. La Rambla era cada tarde un punto de encuentro. La gente de la parte alta bajaba a mirar a los artistas. Te encontrabas con Ocaña, Ventura Pons, Quim Monzó… Intercambiábamos ideas, surgían proyectos y colaboraciones, ganas de hacer cosas. La gauche divine de dinero iba a Bocaccio, y nosotros al Jazz Colom o a dar vueltas Rambla arriba y abajo. La gente se miraba a los ojos, y si uno te gustaba…”.

En 1978, el agitador cultural Joan Estrada, hoy uno de los responsables de la dirección artística de la sala Muntaner, fundó en el teatro Principal el espacio artístico Cúpula Venus, donde hasta 1983 despuntaron Loles León, El Brujo, ÁngelPavlosky, Pepe Rubianes… “La primera estatua fue un transexual andaluz, Barbarita, que iba de monja – dice Estrada-.Fueron los mejores años de la Rambla. Añoro su creatividad y frescura. Hasta Jiménez Losantos iba a al Café de la Ópera. Pero de repente irrumpió el caballo”. Y con la heroína, una delincuencia desquiciada de dedos temblorosos y, al poco, el sida. La realidad dio una bofetada a la ingenuidad. Muchos amigos murieron.

“Ya no hacía gracia hablar con los delincuentes – cuenta el guionista y escritor Xesc Barceló-.Nos hicimos mayores, nos profesionalizamos, tuvimos hijos y nos alejamos del chino. Dejamos de lanzar calderilla a los pies de la gente que salía del Liceu”. “Y vinieron los Juegos Olímpicos – tercia José Ángelde la Villa, propietario desde 1980 del bar Pastis de la calle Santa Madrona-.No empezaron en el 92, sino a mediados de los ochenta con un montón de obras. Yo apoyé la candidatura de París”. Dicen que el Pastis es patrimonio de Barcelona, al menos su retrete, porque fue muy empleado por Maurice Chevalier durante sus visitas a la ciudad.

“Quitaron los prostíbulos y condenaron a las meretrices a la calle – prosigue De la Villa-.Vendieron Barcelona por el mundo. Los turistas amables con dinero y un diccionario, los que querían comprender Catalunya, dieron paso a millones de borrachos. Los pisos se hicieron aparthoteles, la gente del barrio se marchó, rusos y pakistaníes compraron los locales para vender camisetas groseras y paellas precocinadas. Todo se despersonalizó y homegeneizó. En un mes me han atracado más veces que en cuarenta años”. Su irónico consuelo es que hoy priman en la Rambla los colores negro y rojo, “los de mi bandera”, los de la piel de las prostitutas y las latas de cerveza.

“Hay que hacer cumplir las ordenanzas contra la prostitución y la venta de alcohol en la calle, aunque haga falta llenarlo todo de policías y extraditar ilegales. No se puede tolerar tanta permisividad”. Estrada vive a pocos metros del Pastis y también le molestan los lateros y las despedidas de soltero. “Pero – dice-la solución no es sólo policial. La Rambla es mucho más segura que hace treinta años, pero la globalización la ha masificado. No es un fenómeno exclusivo de Barcelona. Si reabrimos el Principal, las prostitutas dejarán sus porches. Si ofrecemos arte, no vendrán tantas despedidas de soltero y no habrá tanta prostitución”.

En Nou de la Rambla, en el London, bar fundado en 1910, otrora cruce de caminos de músicos, hippies y policías, Elionor Beltran recuerda cómo los activistas políticos abandonaban sus pasquines cuando atisbaban a los agentes. “Me daban unos sustos tremendos. Sentías que formabas parte de algo. Ahora hay más luz, pero no alumbra nada. Tendríamos que vigilar quién se queda con los locales de la Rambla. Hemos dejado que se pierdan los comercios tradicionales yque nuestro paseo sea de una gente que sólo lo quiere para hacer dinero”.

La escritora y periodista Assumpta Roura se mudó a la Rambla en 1995. “Aún estaba de moda entre el artisteo, pero lo de los setenta ya era sólo leyenda. Sólo quedaba autocomplacencia. Barcelona, sus políticos y su sociedad civil, se adoraba a sí misma, se vendía al mundo entero”. En la finca vivía una transexual de Almería que hacía de estatua de doña Inés. “No sé si se llamaba Barbarita”. Regresó a Andalucía. Todos los que tenían contratos de renta antigua se marcharon. “Los pisos se llenaron de pakistaníes hacinados que trabajaban en los nuevos negocios de los alrededores. Empresarios catalanes intentaron comprar locales y hacer de la Rambla una prolongación del paseo de Gràcia, pero siempre aparecía un ruso o un pakistaní que ofrecía el doble y montaba un establecimiento de plástico”.

Alguna oferta le han hecho a la esposa de José Luis Maruenda por el traspaso de la coctelería Boadas, en la calle Tallers desde 1933. “La Rambla estaba llena de establecimientos con personalidad, incluso los de comida barata, pero los hijos no quisieron seguir con los negocios y los vendieron. Pero no todo en la vida es dinero. Si queremos a la ciudad debemos pensar qué herencia le dejamos. Sin el Boadas no habría conocido a Somerset Maugham, quien acuñó lo de que la Rambla es el paseo más bonito del mundo. Ni a Vázquez Montalbán, ni a Sagarra, ni a tantos escritores…”.

Maruenda se niega a servir sangría, a pesar de la creciente demanda. “Hay que disfrutar con lo que se hace”. Por ello prohibió la entrada a los hombres con pantalón corto y camisetas sin mangas. “El Ayuntamiento me dijo que tenía que quitar el cartel porque era discriminatorio; mientras, la gente hace lo que le da la gana en la Rambla. Barcelona es un circo para los turistas. Los que orinan en las esquinas deberían pasar una noche en el calabozo. Yo tengo esperanza en recuperar esto, quiero abrir un museo escuela de cóctel. Tengo un local visto y el Museo del Cóctel de Nueva York está dispuesto a asesorarme, también tengo contactos en el Museo de las Bebidas de Amsterdam, pero la calle Sitges es muy estrecha y hay problemas para hacer las obras porque…”. Maruenda ya tiene 75 años.

Animals

maig 2, 2009

Finestr@l (Avui)

Les botigues de la Rambla són il·legals i, per tant, han de canviar d’activitat o tancar, ja que després de 5 anys de permissibilitat per part de l’Ajuntament, ha arribat el moment del canvi. Es tracta de buscar la millor solució a aquesta problemàtica, que ha de concloure en un tancament que doni resposta a botiguers, Ajuntament, als animals i a la ciutat de Barcelona, que som tots.

La unió d’associacions animalistes en la Plataforma Rambles Ètiques estudia accions legals en cas que l’Ajuntament segueixi ignorant la seva pròpia ordenança municipal per a la tinença, protecció i venda d’animals. Una situació vergonyosa com l’actual és intolerable, donat que, maltractant els animals descaradament a la via pública, transmetem una imatge pèssima de la ciutat. Amb tot, els animals tenen les de guanyar perquè la llei està del seu costat i l’Ajuntament només pot triar un camí: el canvi, mentre que els botiguers han d’adaptar-se a la normativa.

Gemma Corrales Garcia

Montjuïc torna a unir PSC i PP

abril 25, 2009

(avui)

Els dos grups mantenen que Defensa estigui al consorci del Centre per la Pau
CiU, ERC i ICV-EUiA rebutgen la tutela del govern central

El polèmic idil·li entre socialistes i populars, que permet que Defensa continuï al castell de Montjuïc a través de la seva participació preeminent en el consorci del Centre per la Pau, es va tornar a posar ahir de manifest al ple quan PSC i PP es van tornar a unir per rebutjar una proposició de CiU que tenia el suport d’ERC i ICV-EUiA que reclamava la cessió “plena i sense condicions” del castell a la ciutat.

De res van servir els arguments dels dos grups de l’oposició, als quals es va afegir el soci de govern de Jordi Hereu, rememorant la sinistra història de la fortificació per convèncer l’alcalde que rectifiqui i reclami al govern del PSOE la revocació de l’ordre de José Bono que manté la presència “anacrònica” dels militars al castell.

Govern i oposició van repetir els arguments que ja es van sentir a l’última comissió de presidència, en què es van aprovar els estatuts del consorci, que col·loquen el president de la Generalitat en un rang inferior al representant del ministeri. Des del grup de CiU, el seu president, Xavier Trias, va recordar que Joan Clos es va negar sempre a assumir una gestió tutelada per Madrid i va acusar Hereu de “falta de sensibilitat” i d’estar sota les ordres del PSOE. Trias també va criticar que l’alcalde hagi tirat endavant el Centre Internacional per la Pau sense comptar amb el parer d’entitats pacifistes, dels grups polítics i de la Generalitat.

El mateix va fer el president del grup municipal d’ERC. Jordi Portabella va recórrer a la memòria històrica per recordar que, tret de l’època republicana, el castell sempre ha estat utilitzat per l’exèrcit espanyol per controlar la capital de Catalunya, i va reclamar la derogació de la llei del 1960. Portabella va afegir que acceptar-ho és convertir Barcelona en una “capital de província” i, rememorant la Ilíada i la guerra de Troia, va recomanar a Hereu que “desconfiï dels regals dels grecs”.

Les crítiques del president del grup d’ICV-EUiA van ser més matisades. Ricard Gomà va evitar qüestionar Hereu i es va limitar a criticar la presència de Defensa en el consorci. “Barcelona es mereix tenir un Centre per la Pau sense imposicions de l’Estat ni captiu d’una concepció de pau derivada de la llei de defensa nacional”, va manifestar.

A l’altra banda, PSC i PP mantenien el seu pacte a la basca. Mentre que el popular Alberto Fernández recordava el paper de l’exèrcit com a “garant de la pau i de la democràcia”, el primer tinent d’alcalde del PSC, Carles Martí, defensava l’acord amb el govern central i concentrava en CiU la seva artilleria dialèctica acusant-los de “partidistes i incoherents”.

SOS dels veïns de Ciutat Vella

març 23, 2009

Finestr@l (Avui)

Els veïns de la zona 01, Ciutat Vella, no utilitzem el vehicle privat. L’Ajuntament pensa que tots treballem a la casa gran de la plaça de Sant Jaume i per això no ens cal el cotxe, cosa que fa que no es pensi on podem deixar els nostres vehicles quan som a casa. Al districte hi ha una manca d’àrees verdes notòria si ho comparem amb altres districtes. Aquí, on ja és prou complicat l’aparcament pel nostre traçat urbà, es destinen més zones a àrea blava o a reserves d’hotels i altres serveis oficials que a places per als veïns.

Sembla que els aparcaments del barri van destinats a l’oci i les compres. Els comerciants de souvenirs, restaurants i botigues de moda fina deuen estar contents, però els veïns, no. Ens han deixat un barri que és una gran botiga però gairebé no en podem fer cap ús, ja que ningú no ha protegit els comerciants de tota la vida, que era allà on nosaltres compràvem. La peixateria tancada; la carnisseria, també… La política de deixadesa i discriminació cap al veí pel que fa al dret d’estacionar és indignant. Ara se’ns ha eliminat tot un cordó d’aparcament de més de 700 metres fins al mes de juliol de 2009, al passeig de Circumval•lació, darrere de l’estació de França, i no s’ha pensat en cap mesura pal•liativa. S’eliminen gairebé 250 places que sempre estaven ocupades i no es preveu res per compensar-ho.

Sergi Bernal
Barcelona

Nou mercat

març 23, 2009

Finestr@l (Avui)

Sóc besnét d’una de les poques famílies que sobreviuen del comerç a Barcelona, concretament a la ronda de Sant Antoni. Dic sobrevisc perquè en aquesta ciutat les històries humanes estan en greu perill d’extinció. Davant de la nostra botiga octogenària han talat un arbre plataner centenari i altres.

Aquests arbres, que són impersonals per a les autoritats ciutadanes, per a nosaltres eren uns companys vius de la nostra història, uns éssers dels quals generació rere generació hem tingut cura. I, tot plegat, per instal•lar un mercat provisional, el de Sant Antoni. Un mercat únic, bell per la seva vellesa, i que modernitzaran amb comerços impersonals. Suposo, que on eren els nostres arbres, tard o d’hora ens hi posaran uns parquímetres en senyal de record. Com a eslògan podríem dir: Barcelona recaptatòria, ciutat estèril, aparador de turistes… Ara, el cap de setmana ja poden anar contents a gaudir dels arbres i de la natura, i si fa mal temps sempre poden comprar roba clonada en centres comercials clonats.

Jordi Tomás
Barcelona

El Molino, ai, ai, ai

març 15, 2009

Quadern de ciutat, Lluís-Anton Baulenas (Avui)

El Paral•lel continua sent encara una avinguda lletja i mal pensada, tal com la va deixar el franquisme, després de destrossar-la

Hi ha enderrocaments en l’obra pública de la ciutat que no fan gens d’angúnia. I els diners esmerçats en la seva destrossa els consideres ben emprats. Per exemple, el del tambor de ciment de les Glòries. L’Ajuntament, que mai no ha reconegut el fracàs popular d’aquesta construcció, va tancar fa poc el capítol de l’autopenediment tot declarant que, en qualsevol cas, el seu cost s’havia amortitzat de sobres. Tant és, està bé allò que acaba bé, que diria el clàssic. I avui, quan encara resta dreta l’anella circular elevada, el simple fet de deixar respirar la vista (si és que això es pot fer) a través de l’exbombo causa un relaxament difícil d’explicar.

Hi ha d’altres enderrocaments que t’encongeixen el cor. Com és ara el d’El Molino. I dic que t’encongeixen el cor i no pas que t’entristeixen perquè, en principi, d’aquest enderroc, n’ha de sortir el nou edifici. Però quan passes pel costat de l’obra i només hi veus un forat no pots evitar de sentir un calfred. Enderrocar una casa és fàcil.

Reconstruir-la, no tant. I molt més en temps de crisi. Qui podia dubtar que un projecte privat gegantí com el de la plaça de toros de Les Arenes, s’aturaria? Ningú. Per això se’ns encongeix el cor quan veiem el solar buit on abans hi havia El Molino. I llavors creuem els dits, o toquem fusta o ferro, o el que sigui. Per començar, pel que fa a la remodelació d’El Molino, el seu responsable, Àngel Llobet, ha explicat que les obres s’acabaran a principis de l’any que ve i no pas a finals d’enguany, tal com s’havia previst. Ara tot just es treballa en l’immens forat que és el solar. Ai, ai, ai. I recordem l’antic Teatre Nou rebatejat mil vegades, no gaire lluny, al costat del Victòria, que va anar a terra i el solar buit va estar-se dècades tancat i abandonat a l’espera d’una sort millor. I curiosament, les declaracions d’aquesta setmana sobre el futur d’El Molino i del Paral•lel en general, tot i ser positives, no ens acaben de tranquil•litzar.

S’ha escoltat tantes vegades el desig de retornar al Paral•lel l’antic esplendor, per veure com, després, no s’hi feia absolutament res, que te’n malfies. Continua sent una avinguda lletja i descompensada, grisa, tal com la van deixar, després d’aniquilar-la, els quaranta anys de franquisme. És molt difícil fer marxa enrere. I quan llegeixes als diaris que, al costat de declaracions municipals grandiloqüents, com ara “hem de crear un Broadway barceloní”, t’adones que darrere el desig del senyor alcalde d’adaptar al segle XXI el Paral•lel només hi ha la concreció d’un conveni amb la fundació privada El Molino per tal d’elaborar d’un pla de millora per revitalitzar l’avinguda i convertir-la en un eix cívic, d’oci, cultural i comercial, et torna el calfred i penses “ai, ai, ai”.

L’ofensiva d’obres al Raval posa en alerta els comerciants

març 8, 2009

Els projectes previstos als quatre costats del barri fan témer als botiguers un descens de les vendes
El districte promet informació dels talls de carrers per evitar col.lapses en la càrrega i descàrrega

(El Periódico)

Obres pels quatre costats. La reforma del mercat de Sant Antoni, les de les places del Macba i de la Gardunya i la construcció d’una nova seu de la Seguretat Social davant de l’avinguda de les Drassanes amenacen de tancar el Raval i els seus veïns. La coincidència en el temps d’aquests projectes, que afectaran les entrades i sortides del barri, inquieta especialment els comerciants de la zona davant d’un més que probable descens de les vendes.

Els responsables del gremi recorden que pateixen tradicionalment problemes d’aparcament i que ja comencen a notar la disminució del negoci per la crisi. Les obres se sumaran a aquests greuges, i per això, tal com explica Enric Sánchez, president de l’Eix Comercial del Raval, han tingut diverses reunions amb el districte per conèixer les afectacions previstes als carrers.

La reforma de la plaça de la Gardunya, que implicarà el tancament del pàrquing durant uns quants anys, serà una de les obres que ocasionarà més inconvenients. Els treballs han començant amb la desviació de canonades i serveis als voltants de la plaça i no acabaran fins al 2012.

El districte s’ha compromès a informar els comerciants sobre els talls i les restriccions de la mobilitat, setmanes o dies abans que passin, perquè puguin prendre mesures preventives.

Les obres afectaran el trànsit als carrers del Carme, l’Hospital i Floristes de la Rambla. Els paradistes d’aquesta zona estan convençuts que les vendes baixaran fins a un 40%. “Haurem de recolzar-nos en la venda a restaurants perquè molts clients deixaran de venir”, explica l’encarregada d’una peixateria. Els restauradors de la plaça també s’han mostrat molt preocupats, perquè, envoltats d’obres, veuen perillar el futur dels seus negocis. “El projecte és molt guapo, però molts clients vénen en cotxe i el deixen al pàrquing que ara es tancarà. Tampoc podrem tenir la terrassa, així que patirem, encara que hem rebut un bon tracte del districte, que ens donarà un local nou en condicions avantatjoses”, explica Josep Sojo, propietari del bar Ra.

“El que més ens preocupa és la càrrega i descàrrega. Ja tenim molts problemes i de ben segur que ara s’agreujaran. Fa dos anys que arrosseguem pèrdues de vendes i això serà la gota que farà vessar el got”, denuncia Alfon- so Márquez, vocal de l’associació de comerciants del Raval.

D’altres inconvenients que hauran de suportar els comerciants i veïns són els generadors elèctrics que s’instal.laran en algunes obres, a més a més de les molèsties habituals de pols i sorolls. “La preocupació majoritària és si els estrets carrers del Raval podran absorbir la circulació dels cotxes i camions quan es comencin a tallar algunes vies a fora i a dins del barri. El problema és que si tallen un carrer gairebé no queden alternatives”, explica Yolanda Artero, propietària d’una bugaderia al carrer del Carme.

El districte de Ciutat Vella reconeix que les obres de la plaça de la Gardunya i les de les Drassanes poden causar complicacions, però són imprescindibles per a la millora del barri. La construcció de la nova seu de la Seguretat Social i d’Hisenda ja ha estat adjudicada i tindrà una durada aproximada de 20 mesos. La plaça de la Gardunya encara té pendents alguns expropiacions i Foment de Ciutat Vella, l’empresa pública supervisora del procés, espera que comencin a executar-se abans que acabi l’any.

El districte assegura que dels quatre plans que coincidiran durant mesos, la reforma de la plaça dels Àngels, on hi ha el Macba, serà la que afectarà menys el trànsit. La renovació prevista per impedir l’skate consistirà en obres menors d’”urbanisme preventiu” que no afectaran la vida del barri.

Les víctimes del ‘mobbing’ a Ciutat Vella no viuen tranquil.les

març 8, 2009

Els veïns de les finques sota sospita expliquen la deixadesa dels propietaris
“Al meu bloc s’hi ven droga i hi ha prostitutes”, denuncia una dona gran

(El Periódico)

Tinc por. Sóc una persona gran i, si em fan fora, ¿on aniré? ¿A una residència? Jo no vull anar a una residència”. La dona es vol mantenir en l’anonimat. L’entrada on es para uns segons per parlar amb EL PERIÓDICO està atrotinada. Les bústies estan trencades i el cable del timbre de l’intèrfon penja i està desconnectat. Les parets escrostonades i la llum insuficient donen un toc lúgubre a l’escala. Aquesta és una de les finques de Ciutat Vella que apareixen a la querella presentada pel fiscal Fernando Rodríguez Rey per presumpte assetjament immobiliari. En la trama hi estan implicades set persones, entre elles els propietaris dels immobles, i els tentacles s’estenen fins als Estats Units i Samoa.

El conflicte entre els inquilins de renda antiga, la majoria d’ells persones d’edat avançada, i els aparents propietaris dels 10 immobles que estan sota sospita, els germans Miguel i Salvador Boluda, no són recents. María del Carmen Barba, de 76 anys, viu en un pis interior del bloc número 41 del carrer de Ferlandina. Fa 37 anys que es va instal.lar en aquesta vivenda, on s’accedeix a través d’una porta metal.litzada. El lloguer que abona és de 137 euros.

Un pati interior fa de distribuïdor de dues cases. En una d’elles, María del Carmen recorda que ha patit un continu trasllat de domiciliació dels rebuts i ensenya una carta que ha rebut fa pocs dies d’un administrador de finques en què li adverteix que l’únic propietari és l’empresa Sofic Investment –figura a la querella– i que s’ha de personar a les oficines. “Si en el termini indicat no hem rebut cap notícia per la seva part, s’emprendran les accions legals”, finalitza la missiva.

“Una vegada ens van demanar si volíem comprar el pis, però nosaltres no ho vam voler”, relata la dona. “L’entrada de la finca està malament –afegeix– perquè els propietaris no la volen pintar, ni arreglar. Les bústies estan obertes. La instal.lació elèctrica la van renovar, però està tan mal feta que les bombetes es fonen. Jo vaig haver de posar la porta metàl.lica perquè la gent no entrés al pati per drogar-se o fer altres coses. Sé que al bloc s’hi ven droga, ho he vist, i hi ha prostitutes. A més, ens han tret el terrat per instal.lar-hi un pis. Ens hem queixat a l’ajuntament, però res”.

AMENACES
Al carrer de Cardona hi ha una altra finca sota sospita. El fiscal relata que un dels propietaris va visitar els inquilins perquè canviessin els contractes de lloguer per altres de nous o perquè compressin els pisos, utilitzant “actituds i expressions verbals clarament amenaçants”. Una veïna ho corrobora: “Van insistir perquè comprés, però jo els vaig dir: ‘¡si voleu fer-me fora, feu-me fora!’ Em van pressionar. A més, m’enviaven cartes i van deixar de cobrar el lloguer. Me’n fan les mil i una”.

Francisco viu al mateix bloc. Estava de lloguer i ara és propietari. S’ha enfrontat en alguna ocasió als propietaris: “Van intentar que la meva dona firmés un altre contracte de lloguer, però no ho va fer i els vaig dir quatre coses”. Prossegueix: “A més a més, hi ha un escapament al desaigüe i tot fa molta pudor. I les cobertes de l’àtic encara s’han d’arreglar”, relata abans d’entrar a casa seva. Un jutge ha obert una investigació arran de la querella de la fiscalia. La màquina judicial ja està en marxa.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.