Arxiva per a 'Barcelona batega'Categoria

Mentre es dispara a la classe política

octubre 28, 2009

Aquests dies s’han fet un munt de detencions a Barcelona i als entorns. Amb la consigna de netejar, els diferents cossos policials han actuat en diferents nivells disparant a diferents personatges col•locats al llarg i ample de les coordenades esquerra-dreta. A l’ajuntament de Santa Coloma i a totes les administracions en general la por està a flor de pell perquè una investigació treu a la llum delictes fets amb mala bava i ganes de guanyar pasta, però també posa de manifesti actuacions mal fetes per culpa de voler-les fer bé i tenir o bé poc temps, o bé mala informació, o bé pocs diners. El cas és que els ciutadans que presumeixen de desafectats estan d’allò més contents perquè la realitat corrobora la naturalesa de les seves tesis passotistes i de cert carpe diem i a cagar a la via. Encara trastocats pel cas Millet, aquest nou cas que encara no té nom però que ben aviat serà batejat ens ensorra a tots plegats més endins de la brutor però alhora traspua un fil no pas d’esperança sinó d’una estranya joia de saber que vivim en un món on encara hi ha una idea idealista i bonica de que cal fer les coses bé i de que amb els diners públics no s’hi juga. Continueu, senyors polítics, fent mala praxi o gastant massa en coses que només us interessen a vosaltres, que vindrà un jutge torrecollons a posar-hi el musell. I la veritat és que també es pot anar més enllà de tot plegat i pensar que si la investigació s’ha obert ara no és cap casualitat. En tot cas, potser la notícia pot ser titllada d’escandalosa però de ben segur que no és escàndol el que senten la majoria dels catalans. Barrejat amb un impúdic i secret sentiment d’admiració pels qui són capaços de passar-se la responsabilitat vers els contribuents per allò que no sona i embutxacar-se el que sí que sona sense miraments, els ciutadans no ens estranyem que aquestes coses passin. Passen a quasi tot arreu, perquè no haurien de passar aquí, amb el bon caldo que tenim. És un bon moment per posar tota aquesta trama graciosament tranversal a sobre de la taula. Ha esquitxat prou als diferents partits com per divertir als ciutadans normals i corrents que no tenen cap interès personal en la política, i si les reaccions són les adequades, fins i tot pot servir per posar el panorama democràtic una mica més al dia. És trist, per això. Però qui es pensa que la vida són flors i violes i romaní? I les reaccions adequades, les sentirem de boca d’algú? Es veu que fa un parell d’anys tot el tema va sortir a la llum i uns i altres van preferir seguir amb el criteri de deixar passar el temps, a veure què passa, potser si no fem res no passa res. Estaven tots d’acord en que és millor no barrejar els fems, i van continuar amb el qui dia passa any empeny. I pensant en clau de Barcelona, estiguem pendents en què es tradueix tot plegat…

Barcelona pel Medi Ambient, de neteja i gestió”. La nova empresa que gestionarà la merda de Barcelona

octubre 20, 2009

De petita creia que els de BCNeta només netejaven els carrers de la Barceloneta, i ara va i em diuen que la marca BCNeta desapareix i es crea el lema “Barcelona pel Medi Ambient, de neteja i gestió”. Es com si desaparegués la Coca-cola i només ens quedés la xispa de la vida.

Es veu que Barcelona està a punt de viure un canvi qualitatiu i que una empresa nova passarà a gestionar la merda dels barcelonins i barcelonines. És un projecte que converteix la capital catalana en primera del món a generalitzar els contenidors adaptats i que necessitarà que tots nosaltres ens hi impliquem en cos i ànima perquè si no canviem el xip de consciència mediambiental (que a la majoria de nosaltes no ens funciona massa bé) el projecte serà un fracàs perquè ara tindrem més opcions de reciclar malament sense voler o passant de tot amb tants contenidors multicolors: marrons, grisos, verds, grocs i blaus. Els blaus seguiran sent els que fem servir tots, oi? I a més, a partir d’ara fins i tot els treballadors de “Barcelona pel Medi Ambient, de neteja i gestió” tindran més opcions de tirar milles i arribar aviat a casa i a prendre pel sac els qui guarden les peles de patates i les espines de sardina en una bosseta a part. L’alcalde Hereu diu que els 27.000 nous receptacles tenen la tapadora més baixa i un doble sistema d’obertura (amb palanca i amb pedal) que fins i tot podria manipular fàcilment la seva mare, que ja és gran. Gràcies alcalde, només faltaria!

L’apartat de la neteja i gestió de les escombraries urbanes ha passat a ser el més costós dels pressupostos locals, amb gairebé 2.000 milions d’euros per al període 2009-2017, i de ben segur que dins aquesta partida hi ha una gran campanya publicitària en la què, segons paraules de la biopija Imma Mayol, «tothom qui vulgui» podrà implicar-se en la neteja urbana atenent els anuncis rotllo “jo reciclo perquè sóc guai” que desplegarà l’ajuntament la setmana que ve per explicar com separar la nova fracció, tot i que admet que l’aprenentatge comportarà un procés complex. Són molts milions d’euros per intentar ser una ciutat pionera en reciclatge quan la consciència cívica encara no hi és. Començar la casa per la teulada és una tècnica que no funciona, i menys a Barcelona. El salvavides de l’alcalde és que amb tot això es dóna feina a 289 nous operaris, que sumaran un total de 4.071 llocs de treball directes (gairebé una tercera part, dones), amb l’objectiu de reforçar el manteniment de la ciutat que tants maldecaps ha generat durant els últims anys, malgrat les graduals millores, moltes vegades per culpa de l’incivisme (de qui, si no?). No se sap què tenia de dolent BCNeta o, per ser més precisos, no se sap què és el que la nova empresa tindrà tan de bo que ha motivat aquest canvi. Potser això de BCNeta sonava fals amb tanta brutor.

Amb tot, donem un marge de confiança a la segur que existent intel·ligència municipal. Aviam què passa, les perspectives són tristes, però potser una nova gran campanya publicitària de l’Ajuntament de Barcelona ens fa trasbalsar a tots i a partir d’ara ens tornem uns recicladors compulsius de tot el que és susceptible a ser reciclat, fins i tot de les empreses caduques.

Viure a Barcelona i sentir-se’n part en un dia estrany com avui

octubre 12, 2009

Avui és el dia de la hispanitat i gràcies a qui sigui avui ha estat un dia festiu més sense botigues obertes i sense haver d’anar a treballar per a la majoria de nosaltres. Això és un gran punt a favor que ens mereixem tots els barcelonins i barcelonines. Vivim a una gran ciutat que és la capital de Catalunya i que celebra sense pena ni glòria el fet que avui sigui el dia de la hispanitat. Hispanitat? Què té a veure això amb el dia a dia de tots nosaltres? Que és festa i poca cosa més, però si hi pensem és ben significatiu que, malgrat no signifiqui massa, ens hi sumem. Aquesta és la naturalesa dels catalans, deixar fer fins que se’ns demana massa. I de tots els catalans, els qui deixem fer més m’atreviria a dir que som els barcelonins, que qüestionem més la nostra pertinença a res que no pas els que viuen a un poble, que se’n senten part. Barcelona ens deshumanitza. No parlem amb els nostres veïns, les festes de la Mercè ens la bufen, que el districte del costat estigui potes enlaire per culpa d’unes obres ens és bastant igual. Vivim a una gran ciutat i el fet local ens toca si realment ens toca d’aprop. La festa de la hispanitat encara ens toca menys d’aprop perquè no és ni local ni nacional. I això és positiu. És estranya la pertanyença de ciutat que tenim a Barcelona, hom diria que és més un fet cultural que cada vegada està menys a l’ordre del dia. I tot plegat barrejat amb una mena de provincianisme fals. És complicat i aquest discurs no porta a enlloc, només a afirmar que Barcelona ens ha d’enamorar més, perquè sense amor les coses es viuen superficialment, tot i que, d’altra banda, està prou bé que el dia de la hispanitat no ens enamori. Enamoraments amb criteri, que els barcelonins i barcelonines creiem amb el que val la pena creure, però volem creure més amb qui som i amb què podem arribar a ser. O no?

El transport públic nocturn a Barcelona. Por, angúnia i poca seguretat

octubre 11, 2009

El transport públic a Barcelona com tot en aquesta vida podria estar molt millor de com està, però està prou bé. I va millorant any rera any. Sobretot el metro amb la futura L9, que obrirà estacions a zones que ara no en tenen i que eixamplarà molt les possibilitats de fer transbordament i arribar més ràpid a tot arreu. Tot això ja ho sabem i els usuaris habituals ens n’alegrem, però tenim queixes.

Agafar el transport públic és quelcom que uneix a les persones i n’hi ha que en som uns grans experts. Sabem per quina boca s’ha de sortir a cada estació per fer el trensbordament adeqüat, sabem quins passadissos són llargs o curts, si hi ha escensor o no, si la parada d’autobús està lluny o a prop, si l’interval de pas és curt o llarg. I els usuaris habituals també sabem que no és agradable anar en transport públic després de les 10 de la nit, i menys de dijous a diumenge. La fauna canvia i empitjora clarament. A la nit és d’allò més normal trobar-se un tio dormint o en coma etílic en un banc de l’andana o ajagut a unes escales; és habitual escoltar crits i insults i quasi baralles; és incòmode trobar-te amb grups d’individus vestits seguint la mateixa moda tribal que ocupen bancs i entorns de bancs a les andanes i que no agafen els combois i que riuen i se ne’n riuen de les persones que passen per allà; és improbable no coincidir amb grups de persones fumant i bevent cubates com si el metro sigués una part més de transició entre festa i festa. I tot això sense sentir-nos segurs perquè si bé sabem que hi ha càmeres que tot ho vigilen i personal de no sé quina empresa de seguretat privada (que a vegades fan més por que no pas els vigilats) que vetlla per nosaltres, tot plegat no inspira prou confiança.

Es veu que dins el metro els ciutadans deixem de ser ciutadans i passem a ser usuaris de TMB, i per tant ni els mossos ni la guàrdia urbana hi tenen competències a no ser que hi hagi un conflicte greu. El cas és que agafar el transport públic de nit fa por i que no s’hi pot fer gran cosa per solucionar el problema. I agafar el metro o qualsevol autobús nocturn fa molta més recança que no pas caminar pel carrer, perquè estàs en un lloc tancat. Vet aquí una cosa més a solucionar de la nostra estimada ciutat, una cosa més a reivindicar, una cosa que ens afecta a molts i que tots absolutament paguem. Que no s’hi pot fer gran cosa? Resposta equivocada, que els taxis són massa cars i el dret a sentir-nos segurs el tenim tots.

La classe política a Barcelona i Barcelona

octubre 6, 2009

Les enquestes municipals enterboleixen la trista realitat i mentre tots els polítics procuren aixecar el cap i treure pit per quedar com tots uns senyors de Barcelona, res no sembla canviar. Cal aire fresc i ningú no obre la finestra, i si algú l’obre, l’aire fresc no vol entrar. Tots els polítics viuen preocupats pel seu futur particular sense veure que la ciutat està més preocupada que no pas tots ells junts. Tenim a sota els peus una Barcelona que malviu per culpa d’una incerta dificultat per anar endavant, una ciutat que té sobrades capacitats perquè és qui és, està a on està i té l’història que té, però que comença a acostumar-se a veure’s superada per les circumstàncies. Pot canviar tot plegat? En un món globalitzat com el nostre en què les tendències positives o negatives arrasen les petites realitats i on una aclucada d’ulls al pol nord geogràfic fa canviar els hàbits alimenticis de l’hemisferi austral, és important si a Barcelona governen uns o governen els altres? Potser la dinàmica de Barcelona és perdre dia a dia la fortalesa i la capitalitat però això és molt trist de pensar. Els que manen han de saber dirigir la ciutat, han de saber cuidar els que hi vivim. Una gran quantitat de diners es mouen cada any a les arques municipals per desenvolupar milers de projectes que tenen com a objectiu millorar la qualitat de vida dels barcelonins i barcelonines i, a la vegada, dignificar la ciutat. D’alguna cosa ha de servir tanta inversió i de ben segur que d’alguna cosa serveix, però la majoria de nosaltres no ho acabem de veure clar. No cal arribar a dir el disbarat que tots els polítics són iguals perquè quan dius això perds tota la credibilitat, però el fet és que moltíssima gent ho pensa i de vegades falten arguments per demostrar que aquesta afirmació és, precisament, un disbarat. Falta il·lusió, falta confiança, falta un petit Obama barceloní que ens animi a sentir-nos satisfets de la nostra ciutat. Sobren notícies de mala praxi, de diners públics mal invertits, d’una classe política amb la navalla entre les dents. També sobren comentaris que no fan cap bé, i potser falta informació que uns i altres pacten perquè no surti a la llum. Amb tot, no tots són iguals. No perdem l’esperança. No diuen les àvies que les coses més bones de la vida estan sempre per venir?

Quina és la solució per evitar la degradació dels barris marginats de Barcelona?

octubre 3, 2009

S’està fent un esforç per fomentar l’equilibri social a la ciutat de Barcelona, i això és una tasca ben complicada. La política municipal és la que està més a la vora de nosaltres, els ciutadans. Els ajuntaments no aproven lleis, no marquen polítiques en temes majúsculs. Els ajuntaments vetllen per les persones que viuen a la localitat, i vetllen també per la localitat com a continent del contingut, és a dir, cuiden i treballen per la ciutat en si mateixa pel fet de ser el lloc on viuen les persones i on viuran els seus fills i néts. Treballar per Barcelona requereix conèixer-la profundament, saber-ne els secrets i descobrir-ne tots els racons.

Hi ha barris molt degradats a Barcelona, barris en els que s’hi ha intentat buscar solucions i estrtègies per redimir-los d’antics pecats polítics. Barris que en general no interessen massa.

Ara ens diuen que al Raval, per exemple, s’hi ha fet molta feina sobretot des del punt de vista de l’urbanisme, i certament és veritat. La raó de ser de fons de l’urbanisme és millorar la qualitat de vida de les persones que viuen a l’entorn, i si al Raval s’hi ha fet el que s’hi ha fet hem de pensar -i segurament no ens equivocarem- que és per afavorir la cohesió social. Amb tot, molts opinen que s’han deixat de banda a les persones, afirmació un pèl contradictòria, val a dir. El cas és que els de l’oposició opinen i critiquen, i els del govern redacten informes justificant-se i, mentrestant, els ciutadans ens hem de creure que algú o altre té la solució per evitar la degradació dels barris marginats. Però quina és aquesta solució? Des d’aquest humil bloc demano que els polítics que cobren per construir una Barcelona millor a partir de plans estratègics i estudis especialitzats me l’expliquin, i a partir d’aquí acceptarem crítiques i justificacions.

Els delictes contra la vida i la integritat física van augmentar a nivell de l’estat durant el 2008, i Barcelona és la primera de la llista.

setembre 23, 2009

Barcelona, amb 171 homicidis; Madrid amb 127 i Múrcia amb 113 són las províncies amb més expedients oberts per aquest motiu.

És una notícia terrible i significativa. Respon a moltes problemàtiques difícils d’analitzar, però el cas és que Barcelona és una de les ciutats més perilloses de l’estat, perquè en robatoris tampoc es queda enrera. I després molts s’omplen la boca amb paraules com seguretat, civisme, convivència… La qüestió aquí és saber perquè ningú no ha donat explicacions per matitzar la notícia. Potser és que el fet no ha arribat a ser prou notícia i no s’ha volgut fer mullader.

Apareix el cadàver d’una dona assassinada dins d’una maleta a la Gran Via

20 minutos

Va ser una mort violenta. Un dia després que la Fiscalia de l’Estat revelés que Barcelona és la ciutat amb més assassinats i homicidis, amb 171 en un any, els Mossos d’Esquadra investiguen la mort d’una dona, el cadàver de la qual va aparèixer dilluns a la nit dins d’una maleta al número 186 de la Gran Via.

Es veu que és la setmana de la mobilitat sostenibilitat i ahir va ser el dia sense cotxes…

setembre 23, 2009

Qui ho diria… va passar sense pena ni glòria. Ahir va ser el dia sense cotxes, i no es va notar. Les alternatives de mobilitat amb transport públic són les que són i no són suficients. Agafar el cotxe a Barcelona no és, ni molt menys, l’opció més còmoda, però moltíssima gent no té més remei que fer-ho si no vol fer mil enllaços ni arribar tard a la feina. S’ha vist que d’on no n’hi ha no en raja, i per això des de l’Ajuntament ni des de la Generalitat no es deu haver volgut publicitar als quatre vents “La setmana de la mobilitat sostenible” com en anys anteriors. En fi, el sentit comú sempre és d’agrair.

Día Sin Coches… con atascos

20 minutos

Barcelona, como otras ciudades catalanas, conmemoró ayer el Día Sin Coches, dentro de los actos de la Semana de la Movilidad Sostenible y Segura, pero con los atascos habituales y sin restricciones al vehículo privado. A pesar de la iniciativa, la jornada no distó de una mañana normal y corriente, y se registraron retenciones en la B-10, B-20, B-23 yC-31. Por otra parte, la ineficiencia de las baterías y la necesidad de mejorar el marco regulador actual son los principales obstáculos para la generalización del coche eléctrico, que se podría empezar a comercializar de forma masiva en el año 2020.

El banc d’idees de la campanya “sigues donant d’idees pel futur de la Diagonal” està més buit que ple

setembre 22, 2009

Convidem, a qui ho vulgui, a visionar un dels vídeos més justets i més intrascendents de la web de Barcelona. Està a http://www.bcn.cat/diagonal/ , la web de i.de.a Diagonal. Juguen amb les figuretes vermelles i verdes dels semàfors per suggerir què és bo i què és dolent per l’avinguda, dura poc més d’un minut i tot sembla indicar que no s’hi han gastat ni un cèntim o bé que han estat vilment estafats per la empresa de comunicació de torn. Tot plegat s’ha fet (la web, el vídeo, la campanya publicitària…) per convidar-nos a participar a la campanya de participació ciutadana. S’ha fet una plataforma i tot, que es diu “Diagonal per a Tothom” (amb la paraula “tothom” en majúscules, com a reminiscència d’alguna creència deixada de banda que vol acostar el concepte de persona al concepte de divinitat o alguna cosa per l’estil). Malgrat tot l’esforç i tota la inversió, es veu que a dia d’avui i a pocs dies de tancar el procés participatiu, només un 2% de la població potencial que podia fer-ho (els barcelonins majors de 16 anys empadronats a la ciutat) s’hi han apuntat, quan s’esperava una participació d’almenys un 5%. El titular podria ser que al 98% de la població barcelonina li bufa el que li passi a la Diagonal. Aquí, la que escriu aquestes ratlles, hi va participar. Hi ha un post que en parlo. I cap persona del departament de Participació de l’Ajuntament de Barcelona ni tampoc de l’Oficina Tècnica de la Diagonal s’ha posat en contacte amb mi per dir que les meves idees són genials, i en part s’entèn perquè no vaig poder donar cap idea genial, només opinar sobre el que un qüestionari amb un ventall de possibilitats minso que oscilava entre sostenibilat i espais comuns et deixava fer. Però ni les gràcies, tu. Potser d’aquí a uns dies rebo a casa un iman per la nevera amb una bicicleta i un banc curull d’avis petant la xerrada amb un fons ple d’arbres. Mai se sap. La qüestió és participar. I després queixar-se. Mentrestant, qui tingui clar què es vol fer amb la Diagonal, que en faci cinc cèntims. I qui vulgui perdre literalment el temps, que miri la web que s’ha fet exclusivament per aquest tema.

Barcelona i la brutor. Breu història quotidiana

setembre 21, 2009

Aquesta breu història quotidiana plena de sentit comú, va passar a Barcelona. Hi havia una vegada una persona que de dilluns a divendres sortia de casa per anar a treballar. I els dissabtes i diumenges també sortia de casa per anar a fer el que més a gust li venia. El cas és que aquesta persona cada dia sortia de casa seva i, un cop tancava la porta del portal, se n’anava quasi sempre cap a la dreta per desfilar cap a la parada de l’autobús. Era el seu recorregut habitual i se’n coneixia tots els misteris: el panot esberlat del costat de l’arbre moribund, la vorera desnivellada, la rajola en forma de flor que no quadrava amb les altres sense forma, el forat de l’arbre amb dues o tres cagarades de gos, el semàfor tort, els contenidors d’escombraries bruts… i uns metres més amunt, la parada d’autobús, al davant de la farmàcia. Era curiós perquè, metòdicament, cada dia veia els mateixos desperfectes i la seva condició humana l’havia portat a sentir-se’ls com a seus, però el que no podia aguantar, el que l’enutjava fins al moll dels ossos, era la brutor. A aquesta persona, la merda l’enutjava. Veia porqueries diverses i persistents: pixades de no se sap quina espècie animal sempre al mateix indret, excrements d’ocell, les ja citades cagarades de gos, una espècie de vòmit que havia tenyit el paviment… La merda s’havia instal•lat al costat de casa seva. I s’hi acumulava. La merda havia trobat el seu lloc. La persona en qüestió se’n sorprenia i, un dia, en un rampell de civisme, se’n va queixar. Com era que ningú no treia la merda del seu recorregut habitual? Com era que cada dia estava més i més brut? Com era que es deixava que la merda es perpetués mes rera mes? La resposta va ser administrativament clara: des de l’Ajuntament es garantia que cada dia la brigada dels de Bcneta passaven pel seu carrer. Ja ho sabia, la persona en qüestió, que els de Bcneta passaven, no en va cada dia no el deixaven adormir-se en pau, però i la merda…? La merda no la treien. Buidaven les escobraries amb un soroll de mil dimonis, i de tant en tant un petit monstre aspiradora amb rodanxes xuclants dispersava la brutícia, però netejar, el que el diccionari defineix com a netejar, ningú no ho feia. Es va tornar a queixar, amb el concepte de civisme per bandera, i la resposta va ser ambígua: si els ciutadans no es comporten, des de l’Ajuntament no hi podem fer-hi més. La pesada llosa de la culpa va anar a parar sobre la nostra persona en qüestió ja que, si vius a una ciutat, més que persona ets ciutadà o ciutadana. I ser ciutadà o ciutadana comporta compartir el drets, els deures i els greuges de la ciutadania. I si algú embruta el carrer passa a ser indirectament culpa teva, encara que te n’horroritzis, i a sobre no te’n pots queixar, perquè és culpa d’algú com tu que permet que els coloms es caguin on no s’han de cagar. I si el carrer està brut, seguirà brut, que estem en èpoques de vaques magres. Serveis mínims, benvolgut ciutadà, que qui fa el que pot no està obligat a més, i no es culpa nostra que el seu carrer estigui brut; és culpa dels ciutadans i, per tant, és culpa seva estimat, desventurat, desencantat, desconegut ciutadà. Desmotivada, la persona que cada dia sortia de casa seva i veia com la merda creixia per desconeixement, va decidir deixar de mirar els racons del seu barri, va decidir passar de tot, i aquesta actitud el va portar a deixar d’estimar el seu carrer, i cada dia sortia de casa seva, anava cap a la dreta, a buscar l’autobús per marxar del barri de la merda acumulada i anar ben lluny. I tot, per culpa de les brutícies. Per les brutícies que no els dóna la gana netejar els qui s’han compromès a netejar-les. I per déu que no és una metafora, estem parlant de merda enganxada a les rajoles dels carrers de Barcelona.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.