Arxivat per a maig, 2009

Els veïns de Vallvidrera, indignats per l’enderroc de la masia de Can Pujades

maig 9, 2009

(El Punt)

El districte diu que l’edifici, enmig del Parc Forestal, no estava protegit i que el seu estat era ruïnós

Barcelona Els veïns de Vallvidrera van fer sentir la seva indignació, provocada per l’enderroc de la masia de Can Pujades dimarts d’aquesta setmana, en el ple del districte de Sarrià-Sant Gervasi de dijous. Els membres de la gestora de l’associació de veïns de Vallvidrera lamentaven que el districte hagués decidit tirar a terra aquesta propietat propera al pantà fent cas omís de les peticions de l’entitat de buscar-hi un ús social. La regidora del districte, Sara Jaurrieta, va explicar que s’havia decidit enderrocar Can Pujades després que diferents informes tècnics asseguressin que la masia no estava protegida i alertessin que el seu estat era ruïnós.

Pel portaveu de la gestora de l’associació de veïns de Vallvidrera, Gerard Gual, «hi ha un valor que va més enllà que les proteccions del patrimoni arquitectònic, és el valor sentimental». La masia de Can Pujades –situada al camí de la Múrgola, prop del pantà de Vallvidrera– tenia 300 anys i els veïns havien fet arribar al districte la seva intenció de buscar algun ús social per a aquest edifici. «Hi havia molts veïns il·lusionats pensant què es podria fer a Can Pujades; una de les opcions era fer-hi horts urbans», explicava Salvador Ferran, que també és membre de la gestora.

L’enderroc de la masia de Can Pujades, a Vallvidrera, va centrar molts moments del debat del districte de Sarrià-Sant Gervasi. La regidora del districte, Sara Jaurrieta, va deixar clar que «hi ha elements patrimonials que val la pena treballar perquè no caiguin en l’oblit». Però aquest no és el cas de Can Pujades, ja que «la masia no tenia cap valor arquitectònic, el seu estat era ruïnós i, a més, estava dins una zona forestal». Jaurrieta va haver d’escoltar alguns xiulets del públic durant la seva intervenció. L’exposició del govern del districte va ser rebatuda pel regidor de CiU Carles Esquerra, que va recordar que «la caseta del guarda també està en un espai forestal i, en canvi, es dediquen diners del fons Zapatero per restaurar-la».

El president del districte, Joan Puigdollers, que també és de CiU, va voler acabar el debat donant la seva opinió: «M’ha ferit personalment que davant de la petició dels ciutadans d’aturar l’enderroc l’Ajuntament s’hagi afanyat a tirar la masia a terra.» «M’agradaria que en altres coses l’Ajuntament també s’afanyés tant», va concloure.

Més àrea verda
Els veïns de Sarrià van aprofitar el ple del districte d’aquesta setmana per reiterar una petició que ja havien fet en l’últim ple i les audiències públiques anteriors: volen que s’ampliï l’àrea verda. El president de l’associació de veïns de Sarrià, Santi Latorre, va exposar la necessitat d’ampliar algunes de les zones limítrofes. Latorre voldria que s’ampliés als carrers de Foix, ronda de Dalt, Via Augusta i Margenat. La regidora del districte, Sara Jaurrieta, va dir que recollia la petició dels veïns i va assegurar que transmetria les seves demandes a la casa gran. Però, per si de cas, va instar els veïns a donar a conèixer les seves necessitats per escrit a la regidora de Prevenció, Mobilitat i Seguretat de l’Ajuntament, Assumpta Escarp. «El consistori valora positivament les demandes dels veïns», deia Jaurrieta.

D’altra banda, Jaurrieta també va contestar als que es queixaven que alguns carrers eren ara d’ús exclusiu per a vianants, com ara el de l’Avió Plus Ultra. Per la regidora del districte, «els carrers de vianants comporten un greuge amb els cotxes que s’intenta compensar amb altres actuacions».

A BARCELONA? EN COTXE?

maig 2, 2009

(Editorial)

A la majoria de pobles i ciutats de Catalunya agafar el cotxe per anar d’un lloc a l’altre és una decisió que forma plenament part de la normalitat. Fa falta pa? Van al forn amb un cop de cotxe. A casa hi ha rebombori? Agafen el cotxe i donen un volt.

A Barcelona agafar el cotxe requereix una profunda avaluació de temps i espai. El qui té pàrquing és un ciutadà privilegiat que a canvi de pagar una morterada pel lloguer d’una plaça evita haver d’analitzar dia rera dia l’amenaça de no trobar lloc i l’oportunitat de pagar per deixar al cotxe en un aparcament. Però qui no té pàrquing i ha d’esperar tenir sort per trobar un espai buit al carrer passa directament a la categoria de ciutadà marginat.

Un ciutadà marginat per culpa de la incompatibilitat creixent que hi ha entre viure i treballar a Barcelona i agafar el cotxe es caracteritza principalment per la seva irritabilitat i per la tendència contradictòria a autoinduir-se paciència encara que se li hagi acabat. Cada vegada més, els reclutes del volant de Barcelona que es mouen per la ciutat són persones que no tenen més remei que optar pel vehicle privat perquè el necessiten per treballar o perquè no tenen alternatives de transport públic.

El govern del Consistori barceloní, sobretot el sector pijoecologista, es deu sentit molt satisfet al veure que cada dia hi ha menys gent que agafa el cotxe. Els usuaris de tren, metro i autobús augmenten i deuen pensar que és així perquè el servei ha millorat. És fàcil creure’s fal•làcies fetes a mida pels qui el seu dret a la mobilitat equival a demanar a la secretària tenir un cotxe oficial cada vegada que necessiten moure’s per la ciutat.

Hi ha una cosa que és veritat i que ha de servir de punt de partida: a Barcelona hi ha massa cotxes i tot seria molt millor si el transport públic funcionés com cal. A partir d’aquesta certesa, les polítiques de mobilitat semblen enfocar-se a posar zona verda per tot arreu (cosa que al ciutadà marginat que necessita el cotxe només el beneficia si no es mou de la seva zona, cosa altament improbable), en posar moltes parades de bicing i en no fer res per augmentar el servei ni per desembotir la gernació en hora punta del transport públic metropolità.

Tot plegat és un problema enquistat que ha deixat de ser-ho per avorriment. Els barcelonins i barcelonines ja ens hi hem resignat, els que venen de fora se n’horroritzen. És difícil fer-li entendre a algú que ve del Segrià per anar l’Hospital de la Vall d’Hebron per què a l’entorn del recinte només hi ha zona verda. Resulta que quan el pàrquing de l’hospital està ple, si es vol aparcar a prop s’ha de pagar 2,85 euros l’hora i a sobre cal estar atent als marges de temps, tenint en compte que les estàncies a l’hospital sovint són llargues i els qui hi han d’estar tenen problemes molt més greus que no pas estar pendents dels tiquets i de la guàrdia urbana. La única explicació és que tenim un ajuntament amb un desenvolupat sentiment recaptatori i poc ànim d’entendre les necessitats de la gent.

Barcelona lliura ara uns pisos socials que fa més de tres anys que estan acabats

maig 2, 2009

La majoria dels habitatges de la promoció del barri de la Font de la Guatlla, però, encara no tenen adjudicatari

(El Punt)

Feia més de tres anys que estaven a punt per ser entregats, però un seguit de contratemps administratius han impedit que fins fa tot just una setmana l’Ajuntament de Barcelona no hagi pogut començar a lliurar als seus adjudicataris alguns dels 24 pisos d’una promoció de pisos protegits del barri de la Font de la Guatlla, a tocar del Poble Espanyol. Això no implica, però, que la història es pugui donar per conclosa. A hores d’ara només tenen destinatari deu dels habitatges, que aniran a parar als afectats per un pla urbanístic de la zona. Pel que fa als catorze restants, s’incorporaran, amb tota probabilitat, a la borsa municipal de pisos socials.

Situat en una de les faldes de la muntanya de Montjuïc, la Font de la Guatlla és un petit barri de Barcelona que des de fa anys té pendent enfrontar-se a una important transformació urbanística. Es tracta d’un projecte que afecta, principalment, un nucli de cases que estan enclotades en un turó que està qualificat com a zona verda. La intenció de l’Ajuntament és enderrocar-les i convertir la zona en un parc, una actuació que porta implícit el reallotjament dels veïns afectats. L’element més sorprenent del cas, però, és que els pisos on s’han de traslladar estan totalment enllestits des de fa més de tres anys. Una petita eternitat. Es tracta d’una promoció del Patronat Municipal de l’Habitatge formada per 24 habitatges distribuïts entre diversos blocs als carrers Valls i Rabí Rubèn. També tenen aparcament i uns baixos amb finalitats comercials que, paradoxalment, ja fa temps que estan ocupats.

Una convergència de factors és el que explica per què els pisos han estat tant de temps buits. D’entrada, les negociacions amb els afectats han estat dures i complicades. No volien marxar. A això cal sumar-hi el fet que quan ja hi havia un acord amb la majoria pel que fa a les expropiacions que havien de percebre, es va reformar la llei del sòl. Un canvi legislatiu que establia un nou sistema de valoracions de les propietats, i que va obligar a reiniciar les negociacions. Aquesta dilació en el procés d’entrega ha fet que els pisos hagin quedat molts mesos en un estat d’abandonament que va provocar, per exemple, que la vidriera d’una de les entrades es trenqués.

Ara, però, ja està reparada, coincidint amb el moment en què ja s’ha aconseguit desbloquejar l’adjudicació. I és que la setmana passada ja es va formalitzar la concessió dels pisos a sis famílies afectades pel pla urbanístic. Algunes ja estan en ple procés de trasllat, i fins i tot ja hi ha qui s’hi ha establert de manera definitiva. Amb quatre més s’està a punt d’arribar a un acord, que es formalitzarà en els propers dies. Des de l’Ajuntament de Barcelona no s’amaga la satisfacció per haver aconseguit donar una sortida al cas. «Ha sigut un procés lent, però és una gran notícia que aquests veïns es puguin acabar quedant al barri, que és el que sempre hem prioritzat», resumeix Imma Moraleda, regidora del Districte de Sants-Montjuïc.

Llum verd a la reforma

Amb aquesta solució, però, només s’ha resolt l’adjudicació de deu dels 24 pisos. Moraleda explica que els catorze restants es podrien destinar als afectats per un altre pla urbanístic pendent –el PERI d’Hostafrancs– o bé entrar directament a la borsa d’habitatge protegit de l’Ajuntament. Sigui quina sigui l’opció, comportarà que no seran ocupats de manera més o menys imminent.

L’acord amb els veïns no només implica que es resol, encara que sigui parcialment, el cas dels habitatges, sinó que es dóna un impuls definitiu al projecte per reordenar aquesta zona del barri, amb el repte de convertir-la en un nou pulmó verd. En aquesta línia des de l’Ajuntament s’assenyala que les cases que vagin quedant desocupades s’aniran enderrocant amb la màxima celeritat.

Animals

maig 2, 2009

Finestr@l (Avui)

Les botigues de la Rambla són il·legals i, per tant, han de canviar d’activitat o tancar, ja que després de 5 anys de permissibilitat per part de l’Ajuntament, ha arribat el moment del canvi. Es tracta de buscar la millor solució a aquesta problemàtica, que ha de concloure en un tancament que doni resposta a botiguers, Ajuntament, als animals i a la ciutat de Barcelona, que som tots.

La unió d’associacions animalistes en la Plataforma Rambles Ètiques estudia accions legals en cas que l’Ajuntament segueixi ignorant la seva pròpia ordenança municipal per a la tinença, protecció i venda d’animals. Una situació vergonyosa com l’actual és intolerable, donat que, maltractant els animals descaradament a la via pública, transmetem una imatge pèssima de la ciutat. Amb tot, els animals tenen les de guanyar perquè la llei està del seu costat i l’Ajuntament només pot triar un camí: el canvi, mentre que els botiguers han d’adaptar-se a la normativa.

Gemma Corrales Garcia

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.