Arxivat per a abril, 2009

Una avaria elèctrica deixa sense llum 300 abonats de l’Eixample esquerre

abril 25, 2009

ACN (El Periódico)

Uns 300 abonats de Fecsa Endesa de l’Eixample esquerre de Barcelona estan sense llum des de les 8.30 hores a causa d’una avaria elèctrica.

Segons ha apuntat la companyia subministradora, l’incident s’ha produït a causa d’una fuga de gas en un edifici del passatge de Sant Antoni Abat, que ha afectat una línia elèctrica de baixa tensió.

Els 300 abonats de l’Eixample esquerre afectats per l’avaria no disposaran del subministrament elèctric fins que els tècnics del gas no hagin reparat la fuita.

Segons Fecsa Endesa, aquest és el protocol de seguretat establert amb els bombers.

Montjuïc torna a unir PSC i PP

abril 25, 2009

(avui)

Els dos grups mantenen que Defensa estigui al consorci del Centre per la Pau
CiU, ERC i ICV-EUiA rebutgen la tutela del govern central

El polèmic idil·li entre socialistes i populars, que permet que Defensa continuï al castell de Montjuïc a través de la seva participació preeminent en el consorci del Centre per la Pau, es va tornar a posar ahir de manifest al ple quan PSC i PP es van tornar a unir per rebutjar una proposició de CiU que tenia el suport d’ERC i ICV-EUiA que reclamava la cessió “plena i sense condicions” del castell a la ciutat.

De res van servir els arguments dels dos grups de l’oposició, als quals es va afegir el soci de govern de Jordi Hereu, rememorant la sinistra història de la fortificació per convèncer l’alcalde que rectifiqui i reclami al govern del PSOE la revocació de l’ordre de José Bono que manté la presència “anacrònica” dels militars al castell.

Govern i oposició van repetir els arguments que ja es van sentir a l’última comissió de presidència, en què es van aprovar els estatuts del consorci, que col·loquen el president de la Generalitat en un rang inferior al representant del ministeri. Des del grup de CiU, el seu president, Xavier Trias, va recordar que Joan Clos es va negar sempre a assumir una gestió tutelada per Madrid i va acusar Hereu de “falta de sensibilitat” i d’estar sota les ordres del PSOE. Trias també va criticar que l’alcalde hagi tirat endavant el Centre Internacional per la Pau sense comptar amb el parer d’entitats pacifistes, dels grups polítics i de la Generalitat.

El mateix va fer el president del grup municipal d’ERC. Jordi Portabella va recórrer a la memòria històrica per recordar que, tret de l’època republicana, el castell sempre ha estat utilitzat per l’exèrcit espanyol per controlar la capital de Catalunya, i va reclamar la derogació de la llei del 1960. Portabella va afegir que acceptar-ho és convertir Barcelona en una “capital de província” i, rememorant la Ilíada i la guerra de Troia, va recomanar a Hereu que “desconfiï dels regals dels grecs”.

Les crítiques del president del grup d’ICV-EUiA van ser més matisades. Ricard Gomà va evitar qüestionar Hereu i es va limitar a criticar la presència de Defensa en el consorci. “Barcelona es mereix tenir un Centre per la Pau sense imposicions de l’Estat ni captiu d’una concepció de pau derivada de la llei de defensa nacional”, va manifestar.

A l’altra banda, PSC i PP mantenien el seu pacte a la basca. Mentre que el popular Alberto Fernández recordava el paper de l’exèrcit com a “garant de la pau i de la democràcia”, el primer tinent d’alcalde del PSC, Carles Martí, defensava l’acord amb el govern central i concentrava en CiU la seva artilleria dialèctica acusant-los de “partidistes i incoherents”.

ORIGINALITAT AL PODER

abril 17, 2009

(Editorial)

Barcelona com a ciutat que ha de créixer sabent què vol arribar a ser, avança a trompicons reconeixent-se potencialment com a una gran metròpoli en el context d’Europa i intentant superar uns complexes i una timidesa provinciana. Som al segle XXI i des de fa anys seguim una política basada en “qui dia passa, any empeny” que no porta a enlloc. Els polítics que ens representen desenvolupen la tasca de gestionar la ciutat i progressen adequadament però sense que s’albiri cap espurna digna d’admiració en les seves decisions; fan el que han de fer, però sense anar més enllà. Desperta tristesa que això sembli acontentar a la majoria, causa desesperació arribar entendre i fins i tot compartir aquesta manera de pensar i resulta tràgic que ningú no faci res per resoldre aquest atzucac que ens condueix a tots plegats a la mediocritat absoluta.

El Programa d’Actuació Municipal, com gràficament es discerneix del seu nom, és un text que el govern municipal aprova a partir del qual tots els ciutadans i ciutadanes podem conèixer el què es vol fer pel nostre progrés i benestar i pel de la nostra ciutat. Un contracte entre el govern i la ciutat per expressar el compromís del primer amb tots nosaltres. L’han aprovat fa ben poc, a meitat de legislatura, quasi quasi preparant-se per les properes eleccions. N’han fet una exposició i tot, i ho han anunciat amb publicitat als mitjans de comunicació. Nicieses a banda, comprensibles fins a cert punt, les mesures de govern que han dissenyat amb l’ajuda de la participació d’una part certament admirable de la ciutadania que no ha perdut l’esperança es configuren en tres eixos programàtics transversals. L’acció potser no és el seu punt fort, però buscant grans paraules per definir conceptes senzills són genials. Al capdevall el que diuen que faran és, a grans trets, treballar per fer de Barcelona una ciutat inclusiva i cohesionada (posant l’accent en polítiques d’universalització dels serveis socials amb especial atenció a la gent gran i a les persones en situació de dependència), posar èmfasi sobre l’economia del coneixement (desenvolupant una ocupació de qualitat mitjançant programes d’inserció sociolaboral) i, per últim, dissenyar una convivència de proximitat (posant en funcionament pràctiques com els consells de barri per agilitzar la participació). Originalitat al poder. S’entén que els hagi portat tants mesos pensar-ho. Particularment no he anat a l’exposició de la Sala Ciutat i no conec a ningú que hi hagi anat, dec viure en un entorn degradat que prioritza les seves estones de lleure per coses que despertin certa curiositat i interès. La pregunta és quan temps necessitaran per dur a terme el que tants mesos els ha ocupat escriure.

Potser és una observació inútil, però molta gent creu que Barcelona es mereix més. Estem parlant de la Barcelona de la “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, la Barcelona que va sufocar l’aixecament militar de l’any 1936 i va caure tres anys més tard, la Barcelona que va aplaudir la república, la que va tremolar amb la tornada de Josep Tarradellas, la Barcelona dels gremis, la que va lluitar contra el regne de Castella, la que Jaume I va fer gran, la que va ser capital dels Visigots, la Colonia Augusta Faventia Paterna Barcino, la Barcelona que fa segles que lluita contra les adversitats i tira endavant amb orgull. Potser d’aquí a uns anys, com que el temps tot ho cura i tot ho relativitza, ho veurem diferent, però que les mesures de govern siguin tan poc inspiradores i que el dia a dia sigui tan pronosticable no és suficient. Què cal? Els polítics ho han de saber; és la seva feina. Una pista: fa falta il·lusió.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.