La FAVB critica la figura dels tècnics municipals de participació als barris

(El Punt)

L’assemblea anual que la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) va celebrar dissabte va aprovar una resolució crítica amb les polítiques de participació impulsades pel bipartit municipal i, especialment, amb la introducció dels tècnics de barri. La presidenta del moviment veïnal, Eva Fernández, va qualificar els nous càrrecs públics de «cortina de fum» que «no contribuirà al desenvolupament d’una millor participació».

Millorar la tasca de les AV
L’acte va incloure un debat sobre el projecte de bones pràctiques que el moviment veïnal vol començar a impulsar els pròxims mesos, per redefinir el paper de la reivindicació i connectar millor amb els socis de cada AV i amb els veïns mateixos. En aquest sentit, elaboraran un document perquè cada associació pugui autoavaluar-se i corregir conductes.

La FAVB, a més, demanarà al consistori una moratòria a l’hora de concedir noves llicències hoteleres, mentre s’elabora el pla estratègic municipal sobre l’activitat turística. El moviment també reivindica que el document se sotmeti a la participació veïnal.

SOS dels veïns de Ciutat Vella

Finestr@l (Avui)

Els veïns de la zona 01, Ciutat Vella, no utilitzem el vehicle privat. L’Ajuntament pensa que tots treballem a la casa gran de la plaça de Sant Jaume i per això no ens cal el cotxe, cosa que fa que no es pensi on podem deixar els nostres vehicles quan som a casa. Al districte hi ha una manca d’àrees verdes notòria si ho comparem amb altres districtes. Aquí, on ja és prou complicat l’aparcament pel nostre traçat urbà, es destinen més zones a àrea blava o a reserves d’hotels i altres serveis oficials que a places per als veïns.

Sembla que els aparcaments del barri van destinats a l’oci i les compres. Els comerciants de souvenirs, restaurants i botigues de moda fina deuen estar contents, però els veïns, no. Ens han deixat un barri que és una gran botiga però gairebé no en podem fer cap ús, ja que ningú no ha protegit els comerciants de tota la vida, que era allà on nosaltres compràvem. La peixateria tancada; la carnisseria, també… La política de deixadesa i discriminació cap al veí pel que fa al dret d’estacionar és indignant. Ara se’ns ha eliminat tot un cordó d’aparcament de més de 700 metres fins al mes de juliol de 2009, al passeig de Circumval•lació, darrere de l’estació de França, i no s’ha pensat en cap mesura pal•liativa. S’eliminen gairebé 250 places que sempre estaven ocupades i no es preveu res per compensar-ho.

Sergi Bernal
Barcelona

Nou mercat

Finestr@l (Avui)

Sóc besnét d’una de les poques famílies que sobreviuen del comerç a Barcelona, concretament a la ronda de Sant Antoni. Dic sobrevisc perquè en aquesta ciutat les històries humanes estan en greu perill d’extinció. Davant de la nostra botiga octogenària han talat un arbre plataner centenari i altres.

Aquests arbres, que són impersonals per a les autoritats ciutadanes, per a nosaltres eren uns companys vius de la nostra història, uns éssers dels quals generació rere generació hem tingut cura. I, tot plegat, per instal•lar un mercat provisional, el de Sant Antoni. Un mercat únic, bell per la seva vellesa, i que modernitzaran amb comerços impersonals. Suposo, que on eren els nostres arbres, tard o d’hora ens hi posaran uns parquímetres en senyal de record. Com a eslògan podríem dir: Barcelona recaptatòria, ciutat estèril, aparador de turistes… Ara, el cap de setmana ja poden anar contents a gaudir dels arbres i de la natura, i si fa mal temps sempre poden comprar roba clonada en centres comercials clonats.

Jordi Tomás
Barcelona

Els barrots de Barcelona

La proliferació de les tiges a les voreres exemplifica la desconfiança entre els barcelonins i l’Ajuntament, i el poc respecte pels drets

Lluís-Anton Baulenas, Quadern de Ciutat (Avui)

Una de les intervencions menors en matèria d’urbanisme que s’estan fent a Barcelona és la reforma d’uns quants passatges de l’Eixample. Ara mateix, podem observar el resultat de la intervenció en els de Domingo i de Mercader, entre d’altres. Magnífica. El model de fanal, de nit, ens trasllada a un Nadal perenne, però tret d’això (que no deixa de ser una qüestió d’opinió), el resultat, repetim, és més que bo. Si hi donem un cop d’ull una mica més rigorós, ens adonarem que hi ha un element del nou passatge que ens havia passat per alt: les dotzenes de barrots plantats a banda i banda del carrer per impedir als conductors que aparquin damunt la vorera i envaeixin l’espai -no gaire ampli- de què disposen els vianants. Hi estem tan habituats que ni tan sols els veiem. I això comença a ser greu. Els passatges haurien quedat força bé sense les tiges de ferro. La imatge que dóna, renovada i neta, no deixa de ser també atapeïda i poc engrescadora. El problema és que, avui en dia, per a l’Ajuntament, resulta imprescindible plantar els barrots. Aneu a Londres, a París o a Berlín: no en trobareu pas. No hi són perquè no calen.

Un cop tens present la seva existència, te’n trobes per tot arreu. I t’adones que són una de les marques distintives de la ciutat. I no solament per dissuadir d’aparcar incorrectament. L’Ajuntament també els utilitza per marcar, per exemple, l’espai dedicat als automòbils quan la calçada és ampla i cal protegir de nou els drets dels vianants. S’obliga el cotxe a passar entremig d’una renglera de barrots, sense possibilitat no ja d’aparcar, sinó tampoc d’aturar-se. En un altre lloc, amb una simple informació viària pintada a terra ja n’hi hauria prou. Però aquí, no. I això provoca imatges ciutadanes ben curioses, com ara cues de cotxes, en filera, passant arran del tancat, com si fossin vaques caminant cap a l’escorxador. Estèticament és deplorable i, en l’imaginari popular, la sensació que és imprescindible que l’Ajuntament ens marqui de prop perquè si no, no fem bondat, avergonyeix d’allò més.

Barcelona s’està convertint en la ciutat dels barrots i és una pena. Els barrots delimiten la desconfiança mútua. Fins i tot la por. Només cal observar de prop com s’està implantant aquesta moda entre els particulars, sobretot els botiguers. N’hi ha que se’n planten de ben gruixuts davant l’aparador per impedir que els atraquin pel mètode de l’allunatge. D’altres, que ho fan per tal d’evitar que els sensesostre hi muntin un campament. Aviat, a l’escut de Barcelona, caldrà substituir les quatre barres per quatre barrots. Hi estem tan acostumats que ni ens n’adonarem. I serà més proper a la realitat.

Falta de manteniment a la Gran Via coberta

La remodelació del tram de Glòries es va inaugurar fa dos anys
L’execució de l’obra peca de manca de qualitat i força elements s’han deteriorat ràpidament
El mobiliari està trencat i la vegetació morta

Maria Favà (Avui)

Una de les obres més llargament reivindicades i més costoses de l’última dècada a Barcelona, el cobriment i la urbanització de la Gran Via des de la rambla del Poblenou fins a Sant Adrià del Besòs, presenta un balanç desigual al cap de dos anys d’inaugurar-se. La pacificació del trànsit i la reducció de molèsties són evidents, però la urbanització de la Gran Via està resultant un fiasco. Les causes són diverses: l’execució de les obres peca de manca de qualitat i molts elements s’han deteriorat molt ràpidament; a més, després de la inauguració no s’hi ha fet cap mena de manteniment i, per acabar-ho d’arreglar, l’incivisme d’alguns veïns hi ha posat la cirereta.

Els arquitectes autors del projecte es defensen afirmant que l’Ajuntament va ser poc respectuós amb el seu disseny i que en alguns punts el va variar sense consultar-los, segons explica Carme Fiol, de l’equip Arriola & Fiol, que també opina que l’estat actual és una suma de manca de manteniment i d’incivisme. La portaveu del districte de Sant Martí va assegurar a l’AVUI que es farà un repàs a fons de la Gran Via amb una partida del pla Zapatero.

Hi ha mobiliari urbà que està trencat des de fa molts mesos i que ningú reposa. L’element malmès més cridaner, perquè és molt gran i es veu molt, són les claraboies que haurien de donar claror a l’estació subterrània del Trambesòs al cantó mar de la Gran Via, que no deixen passar gaire la llum perquè estan molt brutes. Però la pitjor és la lluerna que hi entre els carrers Josep Pla i Selva de Mar, que està esquerdada, i encara sort que a algú se li va acudir posar-hi al voltant unes tanques d’obres públiques per evitar que la gent hi passi per damunt i s’acabi de trencar.

Les tanques ja hi eren el setembre de l’any passat i continuaven a lloc aquesta setmana, quan es compleixen dos anys de la remodelació de la Gran Via.

No hi ha cap font que ragi; algunes estan tortes perquè han rebut envestides dels cotxes que aparquen als laterals de forma il•legal. Una ha quedat a mig arrencar, amb les canonades a la vista.

Assignatura pendent
Moltes de les rajoles de les voravies ballen i esquitxen les cames dels vianants quan plou; el sòl ha cedit en molts punts, tant als paviments d’asfalt com als de terra; hi ha guals trencats i a les calçades hi ha forats i pedaços importants. En un pas de vianants del lateral de mar el forat és tan profund que es veu l’ànima del ciment armat del voladís.
La neteja és una de les assignatures pendents. Els accessos al Trambesòs des de les calçades laterals estan plens de brutícia i d’herbes; els parterres, sembrats de caques de gos, i el mobiliari urbà, ple de grafits i tags: n’hi ha als bancs, als ponts, a les caixes dels semàfors, als transformadors, a les peces que fan el semicobriment de l’autopista.

Aquesta estructura està subjectada amb cargols i femelles. Alguns d’aquests elements, els més accessibles, ja han desaparegut.
Un altre problema fruit de l’incivisme és l’ocupació pels cotxes de l’espai que hi ha entre les voravies i les rampes. Aquest fenomen ha anat de baixa els últims mesos perquè les multes han dissuadit els infractors, però no del tot. Durant mesos s’hi aparcava lliurement.

La ciudad quisquillosa

Patricia Gabancho

¿Qué se puede hacer cuando los vecinos pleitean para que se destruya una escuela? Eso está a punto de pasarle (y seguramente no le pasará porque se le buscará la vuelta) a un conjunto de equipamientos en la esquina de Londres y Villarroel, en Barcelona. El conflicto es un paradigma del nuevo tipo de ciudadano que va emergiendo a medida que la ciudad se despolitiza y pasa a ser vivida en términos de bienestar individual. El problema reside en qué límites se le pone al egoísmo. Todo el mundo tiene derecho a aspirar al máximo, pero hay que pasar por la atención al bien común. Hay cosas que merecen la pena, aunque sean un sacrificio.

El gobierno municipal cae en la prepotencia del ilustrado cuando no se toma la molestia de convencer al vecino
Una de las tareas del gobierno municipal es dirimir cuál es en cada caso el mayor bien colectivo, aunque sea en contra de las opiniones particulares: he ahí la pequeña grandeza de la política. Los vecinos de la calle de Londres, sabedores de que en la parcela vacante se iban a construir equipamientos, entre ellos una escuela que buscaba desde hacía años un edificio mejor, se pusieron a recoger firmas. Querían una zona verde. Adujeron que las ruedas de las mochilas de los niños harían un ruido insoportable, que las voces a la hora del patio. Hoy tiran huevos sobre ese patio y esperan que la ley obligue a demolerlo.
La sentencia les da la razón: tocaba, en esa parcela, un jardín. Pero el Eixample es un barrio hiperconstruido, sin los solares disponibles que sí tiene en su propia periferia, donde proliferan los equipamientos. Así que a lo mejor no era legal el proyecto, pero era legítimo. Los arquitectos Jaume Coll y Judith Leclerc apuraron hasta el exceso el poco espacio disponible en la esquina de la discordia. En un rincón de manzana está la escuela y un parvulario, y además apartamentos para jóvenes, todos equipamientos altamente sociales. Tanta fue la filigrana para que todo se encajara en el perímetro escaso de la esquina que el conjunto ha ganado todos los premios disponibles (el último, el Nacional de Arquitectura hace cuatro días) no por su estética algo carcelaria, sino por la pericia en la gestión del espacio.

Los vecinos tienen, a 200 metros de distancia, el jardín de la antigua Escola Industrial, precioso, todo silencio, pero me juego un euro a que no van nunca, porque no están buscando solaz, sino aumentar el precio de los pisos. ¿Qué se puede argumentar frente a un ciudadano que calcula, si es que la crisis permite todavía ese cálculo? Hay una ciudad quisquillosa que se refleja en la pancarta: no a la escuela, no a la sala de venopunción (que ahora, después de eternos cortes en la Ronda de Dalt, reconocen que no molesta en absoluto), no a la carísima nueva perrera…

Esta actitud negacionista y antipática no es atributo de un determinado estatus. En el barrio de la Prosperitat, auténticamente popular, el Ayuntamiento ha dispuesto un conjunto de nuevas facilidades, que incluyen un polideportivo. Aplausos, pero también pitos, porque en el paquete hay un edificio de apartamentos tutelados para gente mayor y los vecinos no lo quieren. Y es que, con su gracia habitual, el Ayuntamiento ha decidido que el edificio en cuestión tenga 17 plantas, cosa que quiebra cualquier armonía, porque 17 plantas se ven mucho. De acuerdo, hay que aprovechar la inversión, pero no es sistema desembarcar un artefacto de esta envergadura sin un pacto previo.

Ahora los vecinos de la Prosperitat dicen lo mismo que los de la calle de Londres: que los apartamentos sociales no son equipamientos. ¿Ah, no? ¿Se acepta la residencia de ancianos, pero no el piso que les permite autonomía y vida privada? ¿Cuál es el mecanismo mental que hace que sólo se considere un equipamiento útil aquel que se usa en primera persona y tiempo presente? ¿No nos estamos volviendo inflexibles en la individualización de la vida colectiva? Y, con perdón por la pregunta, esta actitud a la defensiva de cada barrio y cada ciudadano, ¿no estará inducida por la manera de hacer de un Ayuntamiento que siempre regatea la consulta y la persuasión?
El gobierno municipal cae en la prepotencia del ilustrado cuando no se toma la molestia de convencer al vecino -con toda la pedagogía que haga falta- de la solidaridad que implica vivir en una ciudad donde cada cual tiene necesidades distintas. No siempre el fin justifica el edificio, por más útil que sea, y menos si es un trasto de 17 plantas. Si los vecinos insisten en rebajar el volumen, a lo mejor hay que hacerlo. A veces, participación es modificación. Y no vale consultar de oficio a las asociaciones de vecinos, que tienen la representatividad que tienen y no más. Resulta que, cuando se trata de reformar la Diagonal, aparece esa “alguna forma” de referéndum y sobre todo aparece una carísima campaña participativa diseñada a mayor gloria del Ayuntamiento. Y al mismo tiempo se encaja un proyecto mucho más cerrado en un barrio no tan emblemático, situado a dos pasos de la Ronda de Dalt, allá donde la ciudad es pura vida cotidiana y no glamour. No parece justo.

Ciutat Vella i Gràcia accentuen el desequilibri polític en la distribució de les subvencions

Creixen un 16,5% en els districtes on el PSC i ICV-EUiA tenen majoria i baixen un 7,9% en els feus de l’oposició

(El Punt)

Un augment del 58% en les subvencions a les entitats cíviques de Ciutat Vella, paral•lelament a una disminució del 30% en els ajuts pel mateix concepte a Gràcia, ha accentuat el desequilibri entre territoris de la ciutat –que fa anys que denuncien els grups de l’oposició– en favor dels feus electorals de l’executiu bipartit que presideix Jordi Hereu. En els cinc consells municipals on el PSC i ICV-EUiA són hegemònics la partida de subvencions creix un 16,5%, mentre que als cinc districtes on la majoria pertany a CiU, al PP i a ERC disminueix un 7,9%. Des del govern es nega qualsevol intenció «partidista» en el repartiment dels ajuts, i s’ha indicat que les variacions d’enguany responen a moviments dins dels capítols pressupostaris dels districtes.

És una polèmica que es repeteix any rere any quan s’obre el termini perquè els particulars i les entitats ciutadanes puguin demanar subvencions a l’Ajuntament per desenvolupar les seves activitats de servei a la comunitat: les enormes diferències en les quantitats que el govern de la ciutat assigna a cadascun dels deu districtes. En la convocatòria pel 2009, que s’ha tancat aquesta setmana, els desequilibris s’han accentuat a causa de les significatives variacions que experimenten dos consells municipals. A Ciutat Vella, on el bipartit té majoria, els ajuts augmenten d’un 58,4% a causa, segons han manifestat portaveus de l’executiu, de la incorporació en la partida de subvencions «d’activitats relacionades amb escoles i festes majors que estaven en altres capítols». Una explicació similar es produeix en el cas de Gràcia, en què la suma de representants de CiU, del PP i d’ERC és majoritària, però amb un important matís ja que aquí els ajuts disminueixen un 30,2%. «Per primera vegada, els diners destinats a la festa major van per la via d’un conveni amb les entitats organitzadores i es treuen de les subvencions», han indicat les fonts del govern consultades. En altres casos, com Sant Martí –feu dels socialistes i dels ecosocialistes i que registra un increment del 10,4%– s’apel•la a un major volum en la demanda d’ajuts i, en termes generals, respecte a les oscil•lacions en altres territoris, la justificació és el «criteri» del regidor del districte. Sigui com sigui, les dades del decret d’alcaldia del 13 de febrer, que recull la distribució de les quantitats destinades a entitats sectorials i a associacions veïnals, evidencien que en els cinc districtes en què els dos integrants del bipartit són les forces més votades a les eleccions locals –Ciutat Vella, Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí– el volum total de les subvencions s’incrementa enguany un 16,5%, fins a arribar als 3.095.667,11 euros. En canvi, als altres cinc territoris on les preferències electorals dels barcelonins es decanten a favor de les tres formacions de l’oposició –Eixample, Gràcia, les Corts, Sants-Montjuïc i Sarrià-Sant Gervasi– els ajuts baixen un 7,9% i se situen en un import total d’1.405.416,98 euros. El contrast s’accentua més si tenim en compte que la partida anomenada «àmbit de districte» ha crescut respecte de l’exercici del 2009 un 7,06%, i ha superat els 4,5 milions d’euros, tot i quedar encara lluny de les subvencions «de ciutat» –destinades a grans projectes que van més enllà d’un territori concret– que han augmentat un 8,5% i han ultrapassat el llindar dels 9 milions d’euros. Com s’assenyala en el gràfic adjunt, els percentatges de repartiment de les subvencions no tenen cap correspondència amb els indicadors de població i s’ajusten més als de renda per càpita. Crida l’atenció que l’únic districte –Nou Barris– on el PSC té majoria absoluta s’emporti una quarta part dels ajuts.

Atenció preferent a la cultura i els esports
La projecció de Barcelona com a referent internacional de la cultura i de les competicions esportives continua sent el fil conductor dels ajuts que atorga directament l’Ajuntament a entitats cíviques i a empreses promotores d’espectacles. Dels 9.071.527,52 euros previstos en el decret d’alcaldia del 13 de febrer que regula la tramitació de les subvencions «de ciutat», a les activitats culturals es reserven 4,38 milions, mentre que les nombroses associacions esportives de la capital poden aspirar a un fons d’1,6 milions. És a dir, aquests dos àmbits s’emporten 2 de cada 3 euros pressupostats, i la tercera part restant se l’han de repartir les entitats que treballen en les altres nou àrees subvencionades: drets civils, salut, medi ambient, civisme i convivència, dones, joventut, immigració, i participació i associacionisme. El capítol dedicat als immigrats, però, és dels que més creix, passant de 437.500 euros el 2008 a 650.000 euros en la convocatòria d’enguany (un 48% d’augment). El segueix la partida destinada a acció social, que s’incrementa de 302.634 euros a 398.027,53 (31%). En els dos casos, el consistori ha volgut posar el seu gra de sorra a l’esforç que desenvolupen les organitzacions sense ànim de lucre per minvar els efectes de la crisi sobre els col•lectius més vulnerables de la societat barcelonina.

El PSC ve imposible que haya nueva perrera este mandato

Carles Martí confía en que la polémica no dañe las relaciones con Esquerra

Àngels Piñol (El País)

Ricard Martínez, regidor de Esquerra (ERC) en el Ayuntamiento de Barcelona, entregó el jueves por la noche al equipo de gobierno un lápiz de memoria USB con siete nuevas posibles ubicaciones para la perrera. El gesto fue pactado entre todos los grupos de la oposición y recordó los golpes de efecto que tanto gustaban años atrás a los republicanos. Pero no servirá de mucho. Carles Martí, primer teniente de alcalde del Ayuntamiento y mano derecha del alcalde, Jordi Hereu, avisó ayer que ve “imposible” que el nuevo centro de acogida de animales esté acabado en este mandato después de que la oposición (CiU, el PP y ERC) rechazara que se erigiera en el parque de la Oreneta, junto al colegio Aula.

Martí agregó que considera que el emplazamiento de la Oreneta era el mejor de todos los posible, aunque ya lo da por descartado. Escéptico, el teniente de alcalde agregó que era incapaz de imaginar que el lápiz de memoria contuviera una ubicación desconocida para el bipartito, que durante todo el proceso estudió 12 posibles emplazamientos. “Hoy no se puede reabrir el debate”, zanjó Martí, partidario de dejar reposar el asunto, e instó a ERC a buscar una solución dentro de un tiempo.
El frustrado proyecto de la nueva perrera ha mostrado una vez más la debilidad del bipartito de izquierdas, en manos de Esquerra, para alcanzar mayorías. La ecosocialista Imma Mayol achacó el frenazo al centro, que tanto ha disgustado a las entidades protectoras de animales, a las presión ejercida por el colegio Aula y a determinados lobbies. Indignada por esa interpretación, Esquerra asegura que rechaza el emplazamiento por ser una zona verde situada en el conector de Collserola y porque el bipartito se olvida de algo obvio: que necesita consensuar para gobernar.

Guiño de ERC
Pero las dos partes se necesitan y pretenden, en cualquier caso, que la sangre no llegue al río. Martí confió en que este incidente “altere lo menos posible” el acuerdo entre ambos. “Ha sido la dinámica social la que ha acabado complicando la cuestión”, dijo Martí, que aseguró que este capítulo ha sido una excepción. Paralelamente, Jordi Potabella, presidente del grupo municipal de Esquerra, invitó al equipo de gobierno a alcanzar el consenso con la oposición y destacó que hay muchos asuntos que se modifican desde que nacen hasta que son aprobados. Y puso como ejemplo la biblioteca provincial y el mismo plan del Carmel. Fuentes de ERC invitaron a socialistas y ecosocialistas a tomar la misma dirección al interpretar que Mayol tenía prisa en cerrar un acuerdo frente a la postura más distante de los socialistas. En cualquier caso, el gobierno defiende su unidad en este asunto, que da por perdido.

BCN trigarà un any a reposar els arbres que va tirar el vendaval

Els 1.249 troncs caiguts als carrers se substituiran tots, però no els dels parcs
Els 120.000 € en danys s’hauran de pagar en part amb el pressupost del 2010

Jordi Subirana (Avui)

La imatge, per una altra part habitual, d’escocells buits en alguns dels principals carrers de Barcelona es pot allargar com a mínim un any més. Aquest és el temps calculat per l’ajuntament per acabar de replantar els arbres que van caure durant el vendaval del 24 de gener passat. La raó d’això és que les destrosses van ser molt importants, amb gairebé 3.000 afectacions, i que els costos de l’operació es disparen i no poden ser assumits únicament amb el pressupost que Parcs i Jardins té previst per a aquest any.

Dels 2.882 arbres tombats pel temporal o que van patir danys greus, 1.249 eren al carrer. Segons fonts municipals, aquests es replantaran tots. En aquests moments, les brigades municipals –alguns treballadors van indicar que s’ha hagut de contractar més personal per afrontar l’excés de feina, cosa que es nega des de l’empresa Parcs i Jardins– estan acabant de retirar els arbres amb problemes. Aquesta part dels treballs durarà algunes setmanes més.

TRÀMITS LLARGS
La intenció és començar la replantació al carrer com més aviat millor, encara que els tràmits de la compra dels arbres nous i la recerca de la millor època per plantar cada espècie –en general, el període ideal és des de l’octubre fins al març– alenteixen l’operació. Fonts sindicals van explicar que molts plàtans tan propis dels carrers de Barcelona seran substituïts per lledoners, uns arbres més forts i resistents.

Una altra de les raons que impediran culminar la replantació aquest any són els elevats costos. El consistori calcula que pujaran a més de 120.000 euros. Per tant, s’haurà de finançar una part de la renovació amb el pressupost de Parcs i Jardins de l’any que ve.

Segons la regidoria de Medi Ambient, dels 1.533 arbres que van resultar afectats i que estan situats en zones boscoses i en parcs, només se’n replantaran els que siguin estrictament necessaris, en part per evitar incrementar encara més les despeses.

Algunes de les zones més castigades es troben a Collserola –entre els diferents municipis de la serra van caure uns 60.000 arbres–, i als parcs del Laberint d’Horta, el Guinardó, Els Tres Turons i Güell, on un mes i mig després del vendaval encara hi ha emplaçaments boscosos que continuen tancats al públic.

RISC D’INCENDI
Les branques i els troncs d’arbres que s’acumulen a les zones forestals de la ciutat després dels temporals suposen un greu perill davant de l’arribada de l’estiu pel risc d’incendi. L’ajuntament, malgrat això, va garantir que els boscos i els parcs s’acabaran de netejar aquesta primavera i que el perill de foc no serà més elevat que anys anteriors.

En d’altres boscos de Catalunya, la neteja va començar dilluns passat. Un miler d’aturats contractats per la Generalitat s’encarreguen de portar a terme els treballs.

La crisis y la gestión municipal

Pere Navarro (El País)

Desde hace unos meses, los ayuntamientos estamos muy presentes en los medios de comunicación. Y de esta presencia mediática resulta un balance más negativo que positivo. En estos años de boom inmobiliario, la existencia de casos de corrupción relacionada con el urbanismo ha dejado la idea de un municipalismo tibio con la especulación, cuando no sospechoso de connivencias. Aparecemos también como obstáculo a la actividad económica privada por la lentitud y la complejidad de la tramitación de licencias, y como defensores de normativas obsoletas y burocracias inoperantes.

La última guinda que nos han atribuido es la responsabilidad en las dificultades de liquidez de muchas empresas por nuestra morosidad o por nuestros retrasos en el pago a contratistas y proveedores. ¡Pues sí que somos influyentes! No importa que muchos ayuntamientos paguemos a 60 días de recibir facturas (mucho menos tiempo que en la mayoría de las actividades privadas). La idea que queda es que la morosidad municipal condena a muchas empresas. Y no es verdad. No quiero hacer una defensa corporativa de los gobiernos locales, pero sí quiero destacar una realidad escasamente valorada respecto de la gestión de la inmensa mayoría de los ayuntamientos, apelando a un ligero ejercicio de memoria histórica reciente.

En 1979, con la llegada de la democracia municipal, los ayuntamientos gestionaban el 13% del gasto público español. Tenían escasa capacidad y proporcionaban pocos servicios. Pero lidiaron la crisis de la reconversión industrial. Fueron los tiempos de las ZUR (zonas de urgente reindustrialización), de la dotación de infraestructuras, equipamientos y servicios urgentes para atender a una ciudadanía que se estrenaba en democracia y en una relación de exigencia ante los poderes públicos inaudita: urbanización de barrios, zonas verdes, colegios, etcétera. En los años noventa se rehabilitaron centros urbanos degradados, se montaron nuevos servicios para nuevas demandas sociales: formación ocupacional, guarderías y ludotecas o centros de día para la tercera edad. En el siglo XXI, los ayuntamientos asumimos la gestión de la creciente diversidad y la complejidad de la vida ciudadana, con nuevos problemas de convivencia, con nuevos riesgos para la cohesión y el bienestar. Nos hemos encargado de la integración de cerca de un millón de inmigrantes en Cataluña y de aproximadamente 3,5 millones en el resto de España. Ahora se nos confiere la responsabilidad de gestionar una de las medidas estrella del Gobierno para paliar los estragos de la crisis en el empleo: los 8.000 millones de euros del Fondo Estatal de Inversión Local, que despierta grandes expectativas de creación de puestos de trabajo.

Un estudio de la Diputación de Barcelona calcula en el 33% el gasto municipal destinado a los llamados “servicios impropios”, que no son de competencia municipal. ¿Por qué? Porque el gobierno local es el más cercano y accesible, y los ciudadanos le plantean todas sus demandas. El municipalismo las asume y las resume en una expresión que muchos alcaldes hacemos nuestra: “Todo lo que sucede en la ciudad es de mi competencia, y lo que no, es de mi incumbencia”. Los ayuntamientos nos aprestamos a cumplir con nuestro deber de gestionar la crisis y buscar soluciones a los problemas de nuestras ciudades, pero seguimos gestionando el mismo 13% del gasto público.

La ministra de Administraciones Públicas, Elena Salgado, afirmó recientemente que este año se cerrará el acuerdo para la nueva financiación local, que debería permitir una mejora sustancial de la tesorería de muchos municipios con dificultades para cumplir sus obligaciones. Es imprescindible que así sea. Por el bien de la ciudadanía.