Arxivat per a desembre, 2007

LA VAGA D’AUTOBUSOS. Publicitat municipal

desembre 31, 2007

Gloria Salvado
Barcelona

Cada vegada que apareix l’anunci de l’Ajuntament de Barcelona a TV-3, sento indignació. ¿Com s’atreveixen a fer publicitat amb els nostres diners per explicar que bé que ho fan tot? Barcelona està tenint més problemes que mai. Ara, per rematar-ho, ens hem trobat amb la vaga d’autobusos, que evidentment perjudica els soferts usuaris, i no pas el senyor alcalde. Per favor, una mica de vergonya.

El Periódico
31-12-07

Torre Baró, la Barcelona olvidada

desembre 30, 2007

TORRE BARÓ
LUIS CALDEIRO

Un nuevo y llamativo fenómeno recorre Catalunya: las Platafor¬mas Vecinales. Nacen al calor de conflictos donde parece repetirse un mismo esquema (proyectos ur¬banísticos de reforma de barrios, que incluyen expropiaciones y consiguiente realojo de los veci¬nos expropiados), y se oponen no sólo a las políticas del Ayunta¬miento sino que a menudo chocan con la gestión de las Asociaciones de Vecinos tradicionales. Son, sin embargo, un fenómeno diverso: junto a Plataformas que respon¬den a intereses meramente par¬ticulares o espurios, las hay que surgen como consecuencia na¬tural de una mala (o inexistente) defensa de los intereses vecinales por parte de las asociaciones de toda la vida.

Las Plataformas merecieron que un rotativo como El País, en su edición del 4 de noviembre, les dedicara un amplio reportaje. Bajo el título de “La Barcelona que pro¬testa”, analizaba varios de estos movimientos reivindicativos, y en¬tre ellos uno al que definía como “Lucha solitaria contra las expro¬piaciones en Torre Baró”. Lucha que lleva adelante la Asociación de Propietarios Afectados “U de Nou” de Torre Baró.

Pero antes de empezar… ¿Qué es Torre Baró? La pregunta no es ociosa, pues pocos barceloneses sabrían localizar a este barrio en el mapa. Una ignorancia y olvido que, dadas las circunstancias, jue¬gan en su contra: Ya se sabe que lo que no se conoce, no existe. Porque estamos hablando de un barrio de montaña, situado en las faldas de Collserola, disperso, na¬cido con la inmigración de los años 50 y 60, que se instaló en casas autoconstruidas, sin permiso de edificabilidad, sin control ni planifi¬cación. Un barrio que, en opinión de Xavier Moreno, miembro de “U de Nou”, está “prácticamente extin¬guido”: “Se trata de menos de dos mil personas, muchas de ellas gen¬te mayor, de los cinco mil y pico de habitantes que llegó a tener hace diez años”. Olvido, despoblación, envejecimiento, difícil orografía: una combinación explosiva.

El primer Plan Especial de Re¬forma Interior (PERI) arranca de 1984, posteriormente modificado por el del 2003. Antonio Torrico, presidente de la Asociación de Vecinos en el período 2000-2004, es un testimonio importante, no sólo por haber negociado el último PERI, sino porque la asociación que presidió en su día está hoy prácticamente inactiva, desapa¬recida. Lógicamente, es un firme defensor del PERI, pues para él constituye un “proyecto global de barrio”, que soluciona las caren¬cias históricas que siempre ha te¬nido: “Establece una centralidad, algo muy necesario en un barrio de montaña, tan disperso como el nuestro”, recalca. “Esa centra¬lidad, con todos sus comercios y servicios, debía situarse, como es natural, en la parte baja, mejor co¬municada. Es decir: en Ciutat Me¬ridiana”. “Además” -explica- “me¬jora las comunicaciones del barrio con su entorno -Ciutat Meridiana, Vallbona-, con la sierra de Collse¬rola y finalmente consigo mismo: establece una vía transversal (el llamado “Camino de Ronda”), que corta las calles del barrio, que descienden en paralelo de la mon¬taña. Se facilita así el paseo y la comunicación”.
El conflicto de la expropiación
Pero para todo ello hay que afectar y expropiar casas. Y, lógicamente, compensar a sus propietarios. Aquí es cuando comienza realmente el conflicto. “Las afectaciones son muchas, son arbitrarias y están muy diseminadas. Las hay en to¬dos lados: en la parte más baja, de valle, y en la zona más alta, de montaña”, denuncia Xavier More¬no. A ello, Antonio Torrico replica que el PERI del 84, donde se fija¬ron las afectaciones, “fue debatido y aprobado por un proceso asam¬bleario masivo, en el que participó todo el barrio”. Sin embargo, “U de Nou” reivindica “una moratoria del plan de expropiaciones; y poste¬riormente la creación de una comi¬sión mixta donde se sienten todas las partes y se busquen alternati¬vas”. “Así ocurrió en el barrio dels Tres Turons”-recuerdan-.”Quere¬mos igualdad de trato”.

Tampoco está de acuerdo en cómo se compensa y realoja a los expropiados: “El caso más fre¬cuente es que los vecinos sean realojados en el barrio, pero a gran distancia de donde vivían; habitualmente en zonas poco atractivas, al lado de grandes arte¬rias, con todo el ruido y la polución que ello conlleva. El PERI de 1984 era “más humano”: reubicaba a la gente no excesivamente lejos de su lugar de origen”. Luego están las compensaciones. A los afecta¬dos se les ofrece indemnización y la venta de un piso de protección oficial. Sólo que algunos juzgan pí¬rricas las indemnizaciones (entre 60 y 80.000 euros) frente al valor de los pisos (entre 144 y 157.000 euros). “Se dan casos de vecinos (sobre todo gente mayor), que por sus bajos ingresos no pue¬den afrontar estos precios. Y son realojados fuera del barrio, con el consiguiente desarraigo”. Precisa¬mente una de sus reivindicaciones es “que bajo ningún concepto los vecinos con un nivel adquisitivo más bajo sean abocados a aban¬donar Torre Baró”.

Frente a ello, el representante de “U de Nou” propone “una casa a cambio de una casa: No un piso. Hay terreno de sobra en el barrio para hacerlo”. Pero si no fuera posible, “que al menos no tengan que pagar un euro por su nuevo piso”. Antonio Torrico, coincide, por una vez, con Xavier More¬no (“no me parecen justas estas indemnizaciones. De hecho, du¬rante la negociación del PERI de 2003 se habló de que se indem¬nizara a precio del mercado de la zona”) pero señala que “no son el meollo de la cuestión del proble¬ma urbanístico en Torre Baró”. Y a continuación lanza duras críti¬cas contra esta asociación: “Está diciendo que se están afectando muchas viviendas, que el Ayun¬tamiento está comprando terreno para especular. Y eso es falso. A poco que se lea uno el PERI del 2003 se ve que no hay ninguna especulación municipal”. Xavier Moreno recoge el guante y se reafirma: “Sí, el Ajuntament está especulando. Terrenos que en su día adquirió con la finalidad de ha¬cer servicios y parques urbanos, ahora han sido recalificados como urbanizables para hacer viviendas a precio de mercado, en la zona baja del barrio”. Y da cifras: “en to¬tal acabarán construyéndose 800 nuevas viviendas, la inmensa ma¬yoría, a precio de mercado”.
Pérdida de calidad de vida
Para el antiguo líder vecinal, “U de Nou” está movilizando a los veci¬nos “pero sin un proyecto o idea general de barrio”. A lo que su an¬tagonista responde: “Un ‘proyec¬to de barrio’ no consiste en crear una ‘centralidad’ en la parte baja. La verdad, la pura verdad, es que con esta ‘centralidad’ se despoja a la gente de una casa en la zona de montaña, un lugar sano, con vistas, para concentrarla en pisos, en la parte más ruidosa y conta¬minada del barrio. En realidad se la concentra en la parte baja para dejar terreno libre para urbanizar en la parte alta. Es una pérdida de calidad de vida, y el barrio también pierde su identidad”. Finalmente, Antonio Torrico afirma que la nueva plataforma “sólo defiende intere¬ses personales, muy respetables, pero no los intereses colectivos del barrio, que era lo que defendíamos desde la Asociación de Vecinos”. Y Xavier Moreno contesta que “fui¬mos los únicos que publicamos una lista de más de trescientas familias afectadas por el PERI del 84 y que iban a ser ejecutadas de forma inminente. ¿Por qué no pu¬blicó ese listado la Asociación de Vecinos? Esas familias eran igno¬rantes de esta circunstancia, esta¬ban totalmente desinformadas. Ac¬tuar de esta manera no me parece defender a una minoría”.

Silencio municipal

Ramón García Bragado, actual Regidor de Urbanisme del Ajuntament de Barcelona, era Gerente del mismo área cuan¬do negoció el último PERI de Torre Baró. Quien esto escribe acordó entrevistarle vía correo electrónico. Y así, el día 8 de noviembre, le envió un cuestionario de once preguntas, con el ruego, eso sí, de que las contestara lo antes posible, pues debía entregar el artículo al día siguiente (9 de noviembre), para su publicación.

A día 15, aún seguíamos sin respuesta. Y aunque una funcio¬naria nos advirtió de que “el Regidor estaba muy ocupado con el asunto del AVE”, nos preguntamos: “¿De qué sirven entonces los asesores y secretarios de que disponen estos cargos?” “¿Nos hubieran respondido si nos llamáramos El País?”. O mejor aún: “¿Nos volverán a acusar de parcialidad por no incluir la opinión del Ajuntament?”

Carrer núm. 104 novembre-desembre de 2007

L’Eixample es mobilitza contra l’assetjament immobiliari

desembre 30, 2007

EIXAMPLE
ISABEL REY

“Si existís una tipificació del mob¬bing com a delicte les immobilià¬ries s’ho pensarien dues vegades abans de fer-ho, però com ara ma¬teix no existeix, tot està permès”. Aquestes rotundes paraules per¬tanyen a la Montserrat Verdeny, membre de l’Eix AntiMobbing i ve¬ïna afectada per un cas de mob¬bing al carrer Enric Granados.

En els últims anys la pujada de preu dels pisos ha propiciat que el negoci de les immobiliàries sigui encara més rendible del que ja era. Aquest és un del motius que han provocat que el mobbing apa¬regués a Barcelona, sense que els veïns sabessin què està passant exactament a la ciutat. Malgrat no existir una tipificació que el con¬demni com a delicte, aquest nom amaga al darrera un conjunt de pressions que realitzen els propie¬taris dels pisos per aconseguir fer fora els inquilins. Aquesta conduc¬ta assetjadora es tradueix en acci¬ons directes, que van des de con¬ductes agressives fins al desgast psicològic, o en omissions subtils, com pot ser el fet de no rehabilitar els edificis antics.

El mobbing és un problema que està afectant diverses zones de Barcelona, però a l’Eixample els especuladors hi troben unes característiques especials. Tal i com comenta la Sylviane Dahan, membre de la Vocalia de Dones de l’Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixample, “al nostre barri les immobiliàries troben pisos grans, sense reformar, on viuen persones grans que, en un seixan¬ta per cent, són dones soles amb pensió baixa. I això és temptador per als especuladors perquè quan acaben de marxar tots, amb els fills o per diners, reformen l’edifici i en treuen molts diners”.
Un cas amb nom i veu
Normalment, els casos de mob¬bing es donen a edificis on els llogaters tenen una renda antiga. Aquest és el cas de la Montserrat Verdeny, que porta quaranta anys vivint al carrer Enric Granados 147. El seu pis va ser comprat per la immobiliària Immuebles en Renta S.A fa sis anys. “Ells van comprar l’edifici i quan nosaltres ho vam saber ja estava tot lligat i beneït, i no podíem fer res. Primer van dir que el reformarien, que hi po¬sarien ascensor, però en aquests anys no han fet res. Tot era una mentida, com s’ha vist després”. La Montserrat explica que les con¬dicions de l’edifici eren normals fins que la immobiliària va comen¬çar a fer obres, segons els veïns, amb la intenció que l’Ajuntament el declarés en ruïna i així hagues¬sin de marxar per obligació. “A l’octubre de 2004 vam veure que començaven a fer obres i ens van enviar un burofax per citar-nos a una reunió. Aquell dia els de la im¬mobiliària van venir amb un notari perquè, com després vam saber, si ens negàvem al fet que miressin en quin estat estava la nostra casa ens haguessin fet fora automàtica¬ment. Ho podien fer perquè hi ha una llei que diu que si el llogater no deixa entrar per fer unes obres necessàries se’n va al carrer, que és el que buscaven ells”, explica la Montserrat. A aquesta primera visita l’han seguit dos anys en els quals els veïns han patit veient com les seves cases tremolaven amb les obres que s’estaven fent als pisos de dalt i als baixos, ve¬ient com queien les rajoles de les seves cases i es quedaven sense revestiment al sostre. Dos anys en què els inquilins han fet pinya i han contractat un advocat “perquè si no, ja estaríem al carrer”, asse¬gura la Montse.

Ambdues parts estan actual¬ment en judici. Els veïns, entre els quals es troba una senyora de noranta anys, reclamen que la immobiliària faci les obres de re¬habilitació necessàries, que el seu tècnic va valorar en 60.000 €. Per la seva part, la immobiliària els ha demandat perquè els inquilins no volien que apuntalessin l’edifici, ja que el tècnic els va dir que no calia. Desprès de quatre vistes la sentència encara està per arribar.

El mobbing és una problemàtica que afecta les persones tant psico¬lògicament com a nivell físic, a cau¬sa de les situacions d’estrès que pateixen. Un problema amb difícil solució ja que, com afirma la Syl¬viane, “la gent no coneix els seus drets i les immobiliàries s’aprofiten d’això i de la passivitat de l’Ajunta¬ment, al qual no li interessa portar-se malament amb les immobiliàries perquè molts polítics són accionis¬tes d’aquestes empreses”.
Inacció de les administracions
Els veïns remarquen la inacció de l’Administració pública, que la converteix en una mena de còm¬plice, ja que no posa mesures contra l’especulació que s’està produint en el sector de l’habi¬tatge. “L’Administració no està fent res i sí que podria fer algu¬na cosa. L’Ajuntament té tècnics per fer estudis dels edificis i per dir què s’ha de reformar, com ha fet en el nostre cas, però desprès diuen que no tenen cap poder per obligar els propietaris a fer les obres necessàries. Això no s’en¬tén, perquè els estudis els fan ells, però a l’hora de la veritat no es mullen. L’Ajuntament ha obert una oficina per informar sobre el mobbing on l’única cosa que et diuen és que si no pots aguantar la pressió, marxis. Es dediquen només a aconsellar i això ho pot fer qualsevol, però l’Administració ha de donar solucions i tenir ad¬vocats per denunciar. El proble¬ma és que l’Ajuntament segons amb quines immobiliàries no vol ficar-se perquè també hi tenen els seus negocis. I la Generalitat tam¬bé s’hauria de posar a fer alguna cosa, perquè cada dia hi ha més casos, encara que molts no sur¬ten perquè la gent té por”, afirma amb rotunditat la Montserrat.

Els veïns d’Enric Granados i els membres de l’Eix AntiMobbing saben que la lluita és difícil per¬què, com explica la Sylviane, “de moment no s’ha guanyat cap cas de mobbing, però aquest el volem guanyar i aconseguir que el mob¬bing sigui tipificat com un delicte, perquè ara mateix no ho és”. Un combat judicial en el qual els in¬quilins s’enfronten als interessos dels poderosos, com diu molt descriptivament la Montserrat, “és una lluita de David contra Goliat”. “Però David va guanyar i pot tor¬nar a fer-ho”, respon amb espe¬rança la Sylviane.

Neix l’Eix AntiMobbing

Amb un escarabat com a logotip, animal amb el qual les immobiliàries identifiquen els seus lloga¬ters, es presenta l’Eix AntiMobbing. Aquesta as¬sociació s’ha creat per assessorar les persones que creuen que poden ser víctimes d’assetjament immobiliari i per fer un seguiment dels casos que els arriben. A més, volen denunciar els casos de mobbing per fer visible la problemàtica, fent publi¬citat i venent samarretes. La Sylviane destaca que han creat l’Eix AntiMobbing “per donar a conèixer el tema i per defensar els veïns”.

Aquest grup està format per diverses associa¬cions, entre les quals es troben les Dones d’enllaç (de la Vocalia de Dones de l’Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixample), l’Associació de Veïns de Sagrada Família, l’Associació de Veïns de Nou Barris, l’Ateneu de l’Eixample, l’Observatori Desc i l’Observatori de Gràcia, entre d’altres. La Montserrat Verdeny destaca que l’objectiu d’aques¬ta iniciativa és “conscienciar la gent. Primer perquè se sàpiga què passa i segon perquè si hi ha algú més que pateix això que ho doni a conèixer i no tingui por, que nosaltres també la vam passar, però amb recolzament les coses es porten millor”.

Carrer núm. 104 novembre-desembre de 2007

Desallotjament violent

desembre 30, 2007

La guàrdia urbana va portar a terme un dur desallotjament de les quatre famílies que no van firmar l’acord per diferències importants amb el consistori. El fet que els contestataris siguin una minoria no justifica la brutal intervenció de la urbana, que va arribar a carregar contra un grup de persones solidàries amb els desallotjats. Les coses es poden fer d’una altra manera.

Carrer núm. 104 novembre-desembre de 2007

Interrogants davant la línia 2

desembre 30, 2007

Tal i com està el pati, els veïns del Poble Sec recelen que l’ampliació de la línia 2 del metro passi a prop de casa seva. La línia avança cap a la Fira des de Sant Antoni. La Generalitat no accepta el canvi de recorregut perquè s’ha tancat el període d’informació. Els veïns han creat la comissió PAL2 per controlar les obres.

Carrer núm. 104 novembre-desembre de 2007

Muntanya russa al Tibidabo

desembre 30, 2007

Ni la denúncia ni les al•legacions veïnals han aconseguit parar la instal•lació d’una muntanya russa al Tibidabo. Se situa en plena zona boscosa i afecta 58 alzines, moltes d’elles centenàries. L’Ajuntament, propietari del parc d’atraccions, diu que els arbres estan malalts i que plantaran 200 de nous (suposem que no seran centenaris). La instal•lació estarà a 522 metres sobre la línia del mar. La plataforma veïnal presentarà noves al•legacions, ja que es vol inaugurar a la primavera.

Carrer núm. 104 novembre-desembre de 2007

Plaça de les Glòries o una no plaça?

desembre 30, 2007

JOSEP OLIVA
ARQUITECTE I URBANISTA

Fa quatre anys que l’Ajuntament havia estudiat una solució de la plaça de les Glòries i el seu en¬torn. No goso qualificar-la d’ur¬banística perquè va començar la casa per la teulada encarregant dos projectes arquitectònics: el Museu del Disseny i l’edifici ONA destinat a oficines municipals. El procés hauria d’haver estat a l’in¬revés: pensar urbanísticament, és a dir globalment, la plaça i el seu sector i després ja vindrien les ar¬quitectures articulades en el marc general. L’espai de confluència dels tres grans eixos de l’Eixample (Diagonal, Gran Via i Meridiana) quedava completament desdibui¬xat. El que anomenem plaça es¬devenia una “no plaça”. Això és el que es va explicar a un grup d’ur¬banistes que participàvem en un congrés internacional celebrat a Barcelona l’any 2003. La impres¬sió general no va pas ser gens fa¬vorable i en sóc testimoni directe. Últimament, s’ha aprovat un Pla molt semblant. Probablement s’ha avançat en el sentit de resoldre el bescanviador de transport públic que hi haurà en el subsòl i també d’atendre algunes justes reivindi¬cacions dels veïns de la zona pel que fa a la previsió d’equipaments i al manteniment de zones verdes que figuren en el PGM. Aquestes dues qüestions són positives, però s’ignoren aspectes importants vin¬culats al model urbà i a la visió global de la ciutat. És un lloc que, a part del vessant local, reclama considerar la dimensió ciutat.

En cap moment s’ha d’oblidar que ens trobem en un punt sin¬gularíssim en ser el gran centre geomètric de l’Eixample. Aquesta circumstància hauria de quedar clarament reflectida en el Pla, cosa que no fa. L’urbanisme ha de tenir en compte i potenciar la magnífica situació que gaudeix aquest punt de la ciutat. Una manera de fer-ho és infondre-li un cert grau de mo¬numentalitat: és el tret específic. Dotar-lo de valors urbans és el ge¬nèric i, per tant, ha de predominar arreu del teixit urbà encara que amb intensitats diferents. Per altra part, el sector té una acumulació de superfície qualificada de zona verda per tal de pal•liar el dèficit d’espais oberts que s’arrossega¬va des de l’època predemocràtica.

Un altre element a considerar en la planificació de Glòries és que la plaça gaudeixi de caràcter. Hi ha diverses maneres de fer-ho i forma part de les reflexions prè¬vies a un Pla com aquest que ha de definir volumetria, usos i tipus d’urbanització.

Així és que el disseny municipal resol dues qüestions i en negligeix d’altres de ben importants. Peca d’una evident manca d’ambició i de no tenir idees clares sobre la qualitat urbana. En un punt tan es¬tratègic, substituir la figura d’una plaça per un buit urbà és un greu nyap. Per exemple, crea una gran discontinuïtat en el cas de la Dia¬gonal.

Per tal que totes aquestes re¬flexions no es quedin en elucu¬bracions teòriques, em permeto presentar un Pla alternatiu. He de fer, però, dos advertiments. El pri¬mer és que disposo d’insuficient informació i que és una proposta en fase embrionària i, per tant, un coneixement detallat de la realitat i un aprofundiment del Pla podrien obligar a fer retocs. El segon és que desconec si les possibilitats de poder soterrar el trànsit de la Diagonal, que seria la solució més desitjable perquè descarregaria del pas de vehicles més intens, implica apujar artificialment la cota, aspecte poc recomanable. No obstant, l’important és que el resultat final mantingui els criteris manifestats a la proposta.

L’opció que presento formalitza, d’una manera clara i rotunda, una plaça circular de gran diàmetre amb alçades de blocs residencials de l’ordre de 12 plantes que retor¬narien cap a les avingudes que hi conflueixen i estarien barrejats amb alguns edificis terciaris de major altura. El Museu del Disseny es mantindria en el mateix lloc però l’edifici municipal ONA s’integraria a la façana de la plaça. Les vore¬res i la calçada rodona tindrien una amplada d’uns 30 metres que per¬metrien un passeig adjacent a l’ali¬neació de façana, pas del tramvia i carrils de circulació de cotxes. El cercle interior tindria un diàmetre de 212 metres i estaria destinat a parc urbà d’una superfície lleuge¬rament superior al Turó Parc.

Es tracta d’atènyer diversos ob¬jectius: 1) la monumentalitat que proporciona les grans dimensions i, al mateix temps, permet tenir una zona verda molt a l’abast, 2) la creació d’un focus urbà pro¬ducte de la situació, la continuïtat construïda, la densitat edificatòria, el predomini d’habitatges com¬binats amb terciari i equipament i, finalment, la urbanització amb una generosa superfície per a vianants, 3) la continuïtat de les avingudes amb especial èmfasi en la Diagonal i 4) el caràcter que li adjudicarien les característiques esmentades i, també, el Museu del Disseny que serviria de con¬trapunt a les façanes contínues i assenyalaria el costat mar. La densitat i els usos farien possible l’existència d’un equipament co¬mercial potent a la planta baixa o plantes inferiors. Monumentalitat, focus urbà, continuïtat i caràcter donarien lloc a una imatge estimu¬lant de la plaça i a la creació d’un espai de ciutat viva (living city). Des de una visió llunyana, la Tor¬re Agbar, convertida en una icona ciutadana (llàstima que no tingui sis o set plantes més!) assenyala el punt on se situa Glòries.

El Pla que propugno respecta els equipaments a construir així com els habitatges. És més, afe¬geix nous edificis residencials en façana de la plaça, preveu ús ter¬ciari i, tal vegada, un hotel.

Si el Pla municipal aprovat es porta a terme, la plaça de les Glò¬ries deixaria d’existir com a tal. Urbanísticament, seria un error impressionant que el futur s’en¬carregaria de jutjar negativament. Que quedi dit. Ben clar i ben alt.

Carrer núm. 104 novembre-desembre de 2007

El veïnat de les Corts, contra la requalificació

desembre 30, 2007

Alícia Tudela

El projecte de requalificació del Miniestadi del F.C. Barcelona per construir pisos, que el presi¬dent del club, Joan Laporta, pretén dur a terme, i els beneficis del qual han de ser¬vir per finançar la remodelació de l’estadi del primer equip, topa amb l’oposició dels veïns. Els ciutadans veuen en aquest pla una acció d’especulació urbanística, com en el seu dia va ser el projecte Barça 2000 de l’anterior president Josep Lluís Núñez, que finalment va quedar en un no res, en part, gràcies a la pressió veïnal.

La Plataforma Diagonal Ponent, forma¬da per les associacions de veïns de Sant Ramon, Avinguda Xile, Camp Nou, Les Corts i Racó de les Corts deixa molt clar que no s’oposen al projecte de remodelació i ampliació de l’estadi del primer equip, però sí al fet que hi hagi “un canvi d’usos d’uns terrenys en benefici d’un club”. Els veïns creuen que, d’aquesta manera, Barcelona perdria una important superfí¬cie d’equipaments: “Es considera raonable acceptar la remodelació de l’estadi d’acord amb el projecte aprovat, sempre que el seu finançament vagi a càrrec del club, mit¬jançant el seu patrimoni o de la manera que cregui més convenient per als seu in¬teressos, però mai a canvi del patrimoni de la ciutat o dels seus ciutadans”, afirma la plataforma. Els veïns també han denunci¬at la inseguretat jurídica que suposa per als ciutadans “la modificació de qualifica¬cions urbanes en benefici de tercers”.

El sòl que ocupa l’actual Miniestadi està catalogat al Pla General Metropolità (PGM) com a terreny per a equipaments. I, precisament, segons aquest PGM, aprovat el 1976, només s’exigeix la cessió d’equipa¬ments de sòl per a projectes d’ús col•lectiu, és a dir, per a serveis com escoles, bibli¬oteques, instal•lacions esportives, centres sanitaris, edificis culturals, centres cívics, etc. Per tot plegat, els veïns creuen que l’Ajuntament no pot prendre decisions que “hipotequin el futur de la qualitat de vida dels ciutadans de Barcelona” i, afegeixen, que “no es poden edificar habitatges en llocs reservats per a equipaments sense un pla que demostri que són necessaris”.
Problemes de mobilitat
Les queixes dels veïns pels problemes de mobilitat al barri, especialment els dies de partit, no són noves. En una d’aquestes jornades, al voltant de 27.000 cotxes ocu¬pen uns 100km als voltants del Camp Nou col•lapsant, així, les entrades i sortides del barri. Per això, es tem que aquesta situa¬ció s’agreugi encara més amb l’ampliació de l’aforament de l’estadi i en cas que, fi¬nalment, s’hi construeixin els pisos.

Des del Barça, s’afirma que encara no hi ha cap projecte ni decisió pública de com quedarà l’entorn de l’estadi. Ara per ara, la prioritat és la reforma del camp del primer equip. En aquest sentit, d’aquí a un any, aproximadament, està previst que l’arquitecte escollit per a la remodelació i ampliació, Norman Foster, presenti el seu treball. A partir de llavors, es demanarà a l’Ajuntament el permís d’obres. De la res¬ta, és a dir, de la construcció d’habitatges, diuen que encara no se’n sap res.

Tot i que, en principi, la plataforma d’as¬sociacions veïnals de la zona no s’oposa a l’ampliació de l’estadi, hi ha entitats que creuen que l’opció triada de Norman Foster no era la més adient. Des de l’Associació de Veïns i Veïnes de les Corts es deixa clar que el projecte guanyador no va ser el proposat per la Comissió Cívica d’Entitats Ciutada¬nes i Culturals: “Amb el pla escollit s’incre¬mentarà un 10% el nombre de places i actu¬alment ja estem al límit de les possibilitats d’aforament que pot gestionar la ciutat sense col•lapsar un barri irreversiblement”, afirma la presidenta de l’associació, Adela Agelet. A més, afegeix que el manteniment de la coberta que es farà és molt costós i el lluïment de la il•luminació nocturna molt intens i molest per al veïnat proper. Tot plegat, segons Agelet, es contradiu amb les recomanacions actuals de fer edificis soste¬nibles i de baix consum energètic.

Pel que fa a l’Ajuntament, el regidor d’Urbanisme, Ramon García Bragado, ha afirmat que el Barça encara no ha presen¬tat cap proposta ferma al consistori i que només aprovaran i donaran el vistiplau al projecte del club si “comporta un benefici per a la ciutat i si es resolen els problemes que això crea”.

El pla d’ampliació i remodelació pre¬sentat per Norman Foster, el passat mes de setembre, té un pressupost, segons el club, aproximat, de 250 milions d’euros i va ser triat a concurs entre un total de deu projectes. La idea de Foster és fer una coberta per a totes les localitats i ampliar l’aforament, passant, així, de les 98.000 places actuals a 104.000. L’augment de la capacitat per al públic general serà de 6.000 però en total serà d’unes 10.000, ja que el Barça preveu incrementar el nom¬bre de llotges de luxe de lloguer dirigides a empreses i particulars. El projecte tam¬bé respecta la petició del club de fer com¬patibles les obres amb els partits per tal d’incomodar el mínim possible als socis.

Foster enllestirà el projecte definitiu en un període d’uns 10 o 12 mesos i, tot seguit, el Barça demanarà els permisos pertinents a l’Ajuntament. La directiva preveu començar les obres al 2009 i que estiguin enllestides cap al 2012.

Intercanvi de cromos
Els intercanvis de cromos no només es donen en el mercat de Sant Antoni els diumenges al matí. És una pràc¬tica habitual en el mercadeig urba¬nístic: jo et dono aquest solar i tu em requalifiques aquesta parcel•la.

Si tenim en compte que les instal-lacions municipals esportives de Montjuïc tenen un alt cost de man¬teniment i estan buides la major part de l’any, poden ser un cromo que, encara que difícil de permutar, es bescanvi per altre de molt més va¬lor, lliurant-nos del cost de mantenir obertes aquestes instal•lacions. Ve¬gem-ne un exemple:

JO (l’Ajuntament) requalifi¬co el solar ocupat pel Miniestadi perquè es pugui portar a terme el “pla Laporta” i, a canvi, TU (el F.C. Barcelona), llogues l’Estadi i el Palau Sant Jordi mentre durin les obres del teu nou pavelló per a la pràctica de l’esport de les te¬ves seccions de bàsquet, handbol, hoquei sobre patins, futbol sala i alguns equips inferiors de futbol. Temps al temps.

El ‘pla Laporta’
Encara no l’han presentat. Però no ens equivocarem molt si plantegem el contingut del mateix traient conclusi¬ons de les notícies que s’han publicat a la premsa. L’Ajuntament, que s’ha reunit diverses vegades amb el Barça, i el club esperen una millor conjuntu¬ra. Tenen l’estratègia concretada en un calendari. I un clar objectiu: can¬sar l’oposició veïnal. Amb aquest re¬qualificació pensen finançar:

● La reforma del Camp Nou
● L’ampliació del Camp Nou (diuen que només en 6.000 localitats, altres vegades la xifra ha estat superior)
● Construcció del nou Palau blau¬grana, amb capacitat entre 15.000 i 20.000 localitats (ara en té 8.000)
● Construcció de 1.000 habitatges (només?).
● Construcció d’oficines, un hotel i cinemes.
● Reformes al carrer Arístides Mallol.
● Construcció d’un pàrquing per a més de 2.500 cotxes.
Temps al temps. Igual ens que¬dem curts. Impossible de calcular les plusvàlues d’aquest pelotazo.

Carrer núm. 104
novembre-desembre de 2007

Camps de futbol i ciutat, una vella història

desembre 30, 2007

Ferran Navarro
Arquitecte

Es ven solar, de 95 x 60 metres quadrats, equipat amb porteries i gespa, en el qual, si l’autoritat ho permet, es podrien contruir 1.000 habi¬tatges, alguns de protecció oficial. Interes¬sats trucar al ….”
El camp de futbol i la ciutat
Ja fa molts anys que el camp de futbol, inicialment situat a la perifèria, esdevé un lloc central a les nostres ciutats. I això no és gràcies al futbol sinó al creixement de la ciutat. A partir del moment en què el camp ha assolit centralitat, sembla que els pro¬blemes econòmics d’aquest esport s’han de resoldre requalificant els camps traient el màxim profit de les seves expectatives ur¬banístiques. A Barcelona ciutat en tenim molts casos, però n’hi ha tres que, per la seva importància esportiva i urbanística, els hem analitzat expressament.

● El camp de les Corts (el del Barça de Kubala)
El 27 de maig de 1959 es va aprovar el Pla Parcial de la “Zona Norte de la Diagonal y de les Corts”, que canvia la qualificació de l’espai ocupat per aquest camp de “verde privado a ensanche intensivo”, permetent la construcció de 1.100 habitatges, locals comercials i aparcaments. L’any 1966 compra el terreny la immobiliària Habi¬tat (Figueras) pel preu de 242 milions de pessetes. Per fer l’operació es destrueix la tribuna dissenyada per l’enginyer Eduar¬do Torroja.

● El camp de l’Europa, a Gràcia
El Camp de l’Europa ocupava, juntament amb el Club Hispano-Francés, l’illa de tres hectàrees situada entre Camèlies, Provi¬dència, Secretari Coloma i Sardenya. L’any 1957 tota l’illa es va qualificar com a equi¬pament esportiu. El 21 d’octubre de 1967 s’aprovà l’ordenació urbanística d’aquesta illa, que permetia la construcció de 1.000 habitatges. L’any 1969 va ser adquirida pel ALCARMA, SA, immobiliària del Grup Figueras. Segurament per casualitat, en aquests dos casos van intervenir l’arquitec¬te Mitjans Miró i el promotor Figueras.

● El camp de l’Espanyol a Sarrià
El RCD Espanyol ja havia intentat una requalificació (ja que fins al 1973 els ter¬renys eren qualificats com a verd privat) que no havia prosperat. En aquest cas, l’Espanyol ha hagut d’esperar a l’any 1997 per aconseguir el mateix que el Barça i l’Eu¬ropa. Després d’una llarga tramitació no exempta d’oposició política i veïnal, el 16 de juny de 1997, el Govern de la Generalitat aprovà la requalificació de l’estadi de Sarrià (qualifi¬cat com a equipament es¬portiu) per poder constru¬ir 61.000 metres quadrats de sostre i un màxim de 495 habitatges, a més a més de places d’apar¬cament. La justificació d’aquesta requalificació, com sempre, no va ser urbanística sinó econòmi¬ca: eixugar el deute de 10.000 milions de pessetes (60 milions d’euros) que el club havia acumulat per la seva mala gestió. El mateix 1997, l’Espanyol va vendre els ter¬renys a l’empresa Sarrià Park, SA (el pre¬sident era Roman Sanahuja Pons) per un import de 9.647 milions de pessetes. I per rentar la cara de l’Administració, el RCD Espanyol va haver de comprar al Ministe¬rio de Defensa 14 hectàrees de muntanya a Montcada i Reixac per destinar-les a parc urbà, per un import de 260 milions de pes¬setes (1,56 milions euros). Comparable, oi?
Del Barça 2000 a Foster
L’any 2000 el Barça va fer un primer in¬tent amb el projecte anomenat Barça 2000, quan Josep Lluís Núñez era president del club, per tal de requalificar les 23 hectàre¬es de terrenys que havia comprat gràcies a la requalificació del camp de les Corts.

Aquest projecte, considerat per molts ciutadans com a “faraònic” i “megalòman”, era en realitat un intent de rendibilitzar la centralitat assolida pel Camp Nou (des de 1957), emparant-se en la permissivitat que, per part de l’Ajuntament, sempre s’ha manifestat quant es tracta del Barça.

Es proposava construir un parc temàtic amb un sostre superior als 220.000 metres quadrats que hagués estat molt més gran d’haver-se aprovat, ja que plantejava una important perversió dels criteris bàsics de l’urbanisme: elevar la planta baixa respec¬te del carrer, creant una “esplanada verda privada” que, en alguns punts -Travessera de Les Corts, Arístides Maillol- arribava a 4 plantes per sobre del nivell real del carrer.

A diferència del cas del RCE Espa¬nyol, que va servir a Núñez per legitimar la seva proposta, aquest Pla va ser des¬estimat per l’Ajuntament, tot i que, en aquest cas, l’oposició va ser encapçalada per associacions de veïns i la FAVB, sense la col•laboració de partits polítics i profes¬sionals.

Recollint les propostes veïnals, i també cercant una certa racionalitat, l’Ajunta¬ment va encarregar a un equip d’urbanis¬tes de la UPC la redacció de l’anomenat Pla Director de les Corts, a fi i efecte d’es¬tablir una visió global del futur de tota aquesta àrea. Pel que sabem, aquest Pla no s’ha aprovat mai, però sí sabem que plantejava donar una certa continuïtat urbana i trencar el buit que representen les 18 hectàrees del Barça.

I així arribem al 2007, al projecte Fos¬ter. Després d’assistir, una mica bocaba¬dats a tota la parafernàlia que ha envoltat aquest concurs, i veure el resultat, podem plantejar-nos algunes reflexions i pregun¬tes per al debat:

1) La col•laboració del COAC en aquest concurs, a part d’exagerada, sembla que deixa de banda l’aspecte urbanístic de l’actuació, quan no hem d’oblidar que el seu impacte actual i futur és molt impor¬tant per a aquesta àrea de la ciutat.

2) Als barris que envolten els terrenys del Barça (terrenys que són qualificats com a equipament esportiu de titularitat privada), hi viuen 40.000 persones aproxi¬madament, 25.000 a Barcelona (les Corts) i 15.000 a l’Hospitalet (Collblanc). Aquests barris pateixen una important mancança en matèria d’equipaments públics, para¬doxalment en un districte superdotat en matèria d’equipaments esportius privats.

3) Les actuals instal•lacions del Barça formen un buit urbà de grans dimensions, que només presenta activitat quan hi ha partit, restant bona part del dia i la nit usat per a activitats molt més marginals. Així com altres clubs de Catalunya i de l’Estat han optat per la deslocalització, el Barça no se’n vol anar del seu emplaça¬ment tot i l’important impacte urbanístic que representa per a l’entorn.

4) Segons diuen els mitjans de comuni¬cació, el Barça no té diners per finançar el nou projecte (valorat en 250 – 300 milions d’euros), i per això proposa a l’Ajuntament la requalificació del Miniestadi per fer 1.000 habitatges i d’altres usos lucratius. És a dir que, al final, qui finançarà el pro¬jecte Foster seran els futurs adquirents dels 1.000 habitatges, siguin culés, o del Zaragoza, o del Madrid, o de cap club.

Si un projecte d’aquesta envergadura està condicionat a una requalificació d’uns terrenys privats, i aquesta requalificació no és aprovada, ¿què hi fa el nostre alcal¬de a la llotja de l’estadi el dia de la presen¬tació? Potser és que no ho sabia. O que en sap massa.

P.S.: Per a què volem arquitectes de prestigi mundial si, quan han de projectar algun edifici a Barcelona, s’han d’inspirar en Gaudí? Per què no el deixem descansar en pau, tant arquitectes, com turistes, com “continuadors” de la Sagrada Família?

La llei hi diu la seva

Potser ens ajudarà a entendre la situació fer referència a alguns preceptes legals que regulen què es pot fer amb els equipaments, especialment els esportius:

Pla General Metropolità de Barcelona (1976), article 214.6: “Quan un equi¬pament no sigui necessari i el sòl no s’afecti a un altre tipus d’equipament comu¬nitari, el sòl esmentat haurà de ser destinat a parc o jardí públic”.

Carta Municipal de Barcelona (1998), article 73.2: “La transferència de sos¬tre edificable entre diverses parcel•les no pot incrementar l’edificabilitat global del municipi de Barcelona ni reduir els espais destinats pel planejament a parcs i jardins urbans i a equipaments en cadascun dels districtes municipals”.

Llei d’Urbanisme de Catalunya (2005), article 95.1: “La modificació de figu¬res del planejament urbanístic que tingui per objecte alterar la zonificació o l’ús urbanístic dels espais lliures, les zones verdes o els equipaments esportius con¬siderats pel planejament urbanístic com a sistemes urbanístics generals o locals ha de garantir el manteniment de la superfície i de la funcionalitat dels sistemes objecte de la modificació. Els canvis proposats dels terrenys qualificats d’equi¬paments esportius només poden comportar que se n’ajusti la superfície quan ho requereixi l’interès prevalent de llur destinació a espai lliure o zona verda.”

Carrer núm. 104
novembre-desembre de 2007

La Favb davant del PAM

desembre 30, 2007

El procés de debat del PAM representa un moment important per a les AVV i per a la Favb, durant el qual tornem a reflexionar de forma sistemàtica sobre el model de ciutat i actualitzem noves i velles reivindicacions.

Presidenta de la Favb
Per aquest motiu hem esmerçat molts esfor¬ços en aconseguir el major rigor i participació possible en les propostes que presentarem al PAM 2008-2011, un Pla que pot veure’s ajornat fins després de les eleccions generals per una clara maniobra d’instrumentalització política.

Al llarg dels mesos d’octubre i novembre hem dut a terme tres reunions de la junta de la Favb, una de les quals amb format de reunió ampliada a 15 persones del moviment veïnal representatives del conjunt del territori i que va comptar amb la presència de l’alcalde, Jordi Hereu, el primer tinent d’alcalde, Carles Martí, i el comissionat de Participació, Ramón Nicolau.

Hem fet tres reunions obertes al conjunt de les associacions i una consulta tipus Delphi a 30 persones expertes en diversos àmbits i entitats que va tenir una resposta del 50%. Aquestes propostes, junt amb les que de viva veu a les reunions o bé a través d’aportacions escrites, ens van fer les AVV, formen part d’un document amb 470 propostes que va ser de¬batut i ratificat el 22 de novembre.

D’aquest document volem destacar la pre¬ocupació que hem mantingut per tal d’incor¬porar una perspectiva de gènere, comptat amb la complicitat d’expertes i d’entitats com Ca la Dona. Un altre tema que ens preocupa és l’impacte negatiu que ha tingut l’ordenança del civisme i les noves polítiques relatives a la seguretat, tant ineficaces com perilloses per a la convivència real de les persones. També destaquem les amenaces als pulmons verds de Barcelona, cada cop més encerclats. I els “pelotazos” urbanístics que, tal i com apareix a la portada d’aquest número, s’abaten sobre la ciutat com voltors de l’especulació. Són moltes propostes amb la característica comuna d’haver estat formulades des de la participació activa i organitzada, la deliberació i la responsabilitat d’una ciutadania que pensa la ciutat amb visió estratègica volent preservar-la per a les genera¬cions futures. Us fem partíceps de 62 propostes d’aquest conjunt. Podeu consultar la resta del document a la web de la Favb (www.favb.cat).

62 prioritats
● Derogació de l’Ordenança de Civisme.
● Crear un mínim d’una escola bressol per barri durant el mandat.
● Que al final del mandat no hi hagi cap escola en barracons.
● Traçar el mapa del fracàs i de l’absentisme escolar i implemen¬tar mesures d’emergència.
● Obrir el patis d’escoles i instituts per a activitats fora de l’horari es¬colar (un 50% per districte).
● Elaborar polítiques de gènere en l’urbanisme que es fa a la ciutat.
● Doblar les places d’acollida d’ur¬gència per a dones maltractades i els recursos pressupostaris per prevenir la violència de genere.
● No als habitatges per a joves 10HJ en terreny d’equipaments.
● Polítiques d’habitatge per a joves sense segregació generacional.
● Incrementar les escoles públi¬ques d’adults (una per barri com a mínim).
● Ludoteques a tots els barris amb adaptació d’edats.
● Obrir processos de mediació i ne¬gociació en l’ús dels espais públics per a diversos col•lectius (joves, tre¬balladors, treballadores sexuals…)
● Pla de descentralització de la cultura per a tots els barris.
● Elecció directa dels consellers i conselleres de districte.
● Realització d’una Audiència Pública per avaluar el PAM a mig mandat, amb indicadors clars i de¬finits prèviament.
● Dret a veu i a proposta als plens de districte i plenaris municipals en tots els ordres del dia. Recuperació de les 10 sessions del ple a l’any. Concretar calendari previ anual.
● Fomentar la participació del teixit associatiu de persones immigrades als debats transversals de ciutat.
● Garantir l’empadronament de les persones immigrades.
● Garantir el dret de vot a les muni¬cipals de les persones immigrades que portin 2 anys a la ciutat.
● Concretar 5 mesures que des¬envolupin un repartiment igualitari de les tasques de cura.
● Garantir un transport de pro¬ximitat que faci assequibles els equipaments i serveis. Incremen¬tar la freqüència reduint els temps d’espera a 10 minuts.
● Fixar els límits de Collserola per a la seva declaració com a Parc Natural.
● Preservar el Tibidabo amb els límits actuals. No a la muntanya russa ni a la tala d’alzines.
● Reestudi del pla d’usos de Montjuïc i que no es concedeixin llicències a noves instal•lacions, ni privades ni públiques.
● Que l’Ajuntament es pronunciï contra el Pla Caufec pel seu im¬pacte a Collserola i a Barcelona.
● No al Túnel d’Horta.
● Moratòria en la concessió de ter¬rasses i bars en zones turístiques.
● Mapa energètic de la ciutat que sospesi les necessitats per reduir el consum energètic. Pla específic d’estalvi energètic.
● No al zoo marítim ni als espec¬tacles amb animals.
● Moratòria a les instal•lacions d’antenes de telefonia mòbil. Estu¬di independent de l’impacte sobre la salut.
● Soterrament de totes les línies d’alta tensió i desaparició de les centrals d’alta tensió obertes.
● Contenidors separats per als re¬sidus orgànics.
● Declarar Barcelona ciutat lliure de bosses de plàstic amb mesures concretes.
● Garantir assessorament tècnic a les entitats per preparar l’Audi¬ència Pública obligatòria de pres¬supostos.
● Gratuïtat d’accés a Internet en espais públics municipals.
● Que en la contractació munici¬pal es puntuï les empreses amb bones pràctiques en polítiques d’igualtat, ús del temps i sosteni¬bilitat mediambiental.
● Aparcaments pels autobusos turístics a la perifèria de la ciutat i enllaçament amb transport públic als centres d’interès.
● Moratòria a les llicències per a hotels a Ciutat Vella.
● Establir una normativa per als pi¬sos “turístics” i controlar les pràcti¬ques incíviques dels seus llogaters.
● Promoure i afavorir al teixit asso¬ciatiu la gestió cívica d’equipaments, sobretot de dimensió de barri.
● Concretar un mapa i consensu¬ar zones preferents de tempteig i retracte per evitar l’assetjament immobiliari.
● Personar-se com a acusació particular en casos emblemàtics d’assetjament immobiliari. Donar suport jurídic a les víctimes.
● En sòl públic només habitatge de protecció, amb preferència per a l’habitatge de lloguer.
● Finalització en dos anys del Pla d’Equipments, pendent de l’anteri¬or mandat.
● Barcelona no ha de perdre ni un metre quadrat d’equipaments: no a la requalificació del Miniestadi.
● No a les noves rondes per a transport privat.
● La Model, amb equipaments per al barri.
● Recuperar un espai físic per a les entitats veïnals a les emisso¬res de ràdio i televisió municipals.
● Reduir a la meitat les despeses de publicitat i representació insti¬tucional.
● Al final del mandat, cap habi¬tatge pendent de remodelació per aluminosi.
● Desenvolupar un sistema de “finestreta única” que coordini les prestacions d’Ajuntament i Genera¬litat en l’àmbit de serveis a les per¬sones. Incrementar el ràtio de pro¬fessionals i amb continuïtat laboral.
● Ajuts específics per afavorir la inserció laboral i la vida social de les dones que mantenen famílies monoparentals.
● Desplegament del Pla de Dro¬gues durant el mandat.
● Oficina d’Atenció Ciutadana a cada barri.
● Espais de joc adaptats a infants amb discapacitats (com a mínim un a cada barri).
● Participació de les AVV al Con¬sell de Salut del Consorci Sanitari.
● Garantir solucions d’habitatge digne a la població estable dels campaments de Sant Martí i creació de campaments amb equipaments higiènics per a la població de pas.
● Dissolució del cos d’antiavalots de la guàrdia urbana i aposta per una acció preventiva i de proximitat.
● Formar els i les agents de la guàrdia urbana des de la persec¬tiva de la garantia i defensa dels drets de les persones. Identificació obligatòria amb número de placa.
● Més freqüència de transport pú¬blic les nits i festius.
● Enllaçar el Trambaix i el Tram¬besòs per superfície i donar priori¬tat semafòrica al tramvia.
● Adaptar els temps dels semà¬fors als temps de les persones grans i amb mobilitat reduïda.

Carrer núm. 104 novembre-desembre de 2007

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.