Eva Fernández
Presidenta de la Favb
El tema relatiu als nous usos del temps a la ciutat representa un repte que figura a l’acord de govern i al qual l’Ajuntament de Barcelona dedica fins i tot una Regidoria,ocupada per la senyora Imma Moraleda.
Íntimament vinculat als discursos relatius a la conciliació, el tema dels nous usos del temps ens suscita els mateixos interrogants que tractarem d’apuntar en aquestes línies.
Temps per a la participació
En primer lloc, conciliació de què? Es parla de la vida laboral, personal i familiar, en altres termes dels temps dedicats a la producció, a l’autocura i l’autorealització i a la cura d’altres persones. La primera reflexió seria a l’entorn d’una paradoxa. És innegable que estem vivint una tendència creixent cap a l’individualisme. Aquesta tendència suposa una valoració de les opinions, interessos i desitjos individuals i també, sovint, la recerca de solucions individuals i fins i tot individualitzades, una certa cultura del “campi qui pugui”. Paral•lelament, creix la demanda social que es creïn espais de participació real, el desig de corresponsabilitat en la presa de decisions sobre aquells elements que ens afecten, ja sigui la línia pedagògica de l’escola dels nostres fills i filles, ja sigui el pla urbanístic que afecta el nostre barri i que incidirà sobre la nostra vida. Però la participació requereix els seus temps, temps per a la informació, l’anàlisi, la deliberació. És per això que trobem a faltar en els discursos sobre la conciliació que s’introdueixi aquest tercer eix, el temps per a la participació social i comunitària.
El temps en relació al gènere
En segon lloc, si els discursos sobre els “nous” usos del temps no s’acompanyen d’una crítica al model dominant de repartiment dels temps i de forma especial del repartiment dels temps de la cura, seguirem perpetuant una desigualtat palesa i molt poc nova, en la distribució dels temps en relació al gènere. Diu l’enquesta sobre l’ús social del temps a Barcelona, publicada el 2006 i auspiciada per la Regidoria dels Nous Usos Socials del Temps, que les dones dediquem tres cops més temps que els homes a les tasques domèstiques. Aquesta és una xifra que es queda curta perquè mesura exclusivament les tasques associades a la cura de les persones que es poden traduir en temps concrets. Hi ha moltes tasques, sobretot les referides a l’organització, administració i suport afectiu, que queden difuminades al llarg del dia i imbricades amb d’altres tasques i amb altres temps. Són funcions vinculades a la cura que recauen fonamentalment en les dones i que provoquen una sobrecàrrega evident en les dones, sobretot en les de mitjana edat que, a més, viuen la conseqüència d’una emancipació molt tardana dels fills i filles.
La responsabilitat de les empreses
En tercer lloc, el temps mercantil, el temps dedicat a la feina, determina el temps personal i social *(Carrasco Cristina et al.2003). Per tant, resulta trampós deslligar el discurs sobre els usos dels temps i la ciutat dels discursos a l’entorn de la precarietat laboral o la responsabilitat social de les empreses. Aquí cal recordar que el mateix Ajuntament promotor d’un discurs amb un gran potencial progressista promou que a través dels sistemes de concurs les empreses contractades per prestar serveis precaritzin les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores. Tema que esdevé especialment sagnant quan es tracta de serveis socials, és a dir, serveis adreçats a la cura a les persones, que majoritàriament són efectuats per dones: estem així reblant de nou el clau de la desigualtat de gènere. Recordem novament que el moviment feminista barceloní ens proposava aquest darrer 8 de març capgirar la perspectiva i posar en primer terme la cura, perquè la cura és imprescindible per al manteniment de la vida, propugnant uns drets de cuidadania que complementin els drets de ciutadania.
Finalment,els temps reals de les persones estan vinculats també a la xarxa de serveis i a la proximitat. Això ens remet a dos temes transversals que també s’haurien de posar sobre la taula: les polítiques d’habitatge que en aquest moment expulsen persones de la ciutat cap a unes corones cada cop més allunyades d’una metròpoli que segueix concentrant el gruix dels llocs de treball i un Pla d’Equipaments i de transport de proximitat que vetlli per acostar i fer accessibles els serveis a la ciutadania.
La Regidoria dels Nous Usos Socials del Temps té plantejat un gran repte si vol concretar aquest acord de govern en mesures concretes dins del PAM que no perpetuïn desigualtats i que vagin més enllà de l’anècdota o del projecte pilot.
*(Carrasco, Cristina et al.(2003): Tiempos, trabajo y flexibilidad: una cuestión de género, Serie Estudios, num.78, Instituto de la Mujer, Madrid).
L’ACORD DE GOVERN DIU:E
“3.3.7.Continuarem impulsant polítiques d’igualtat per tal d’assolir una ciutat lliure de violència contra les dones, a més de crear un sistema d’acollida eficaç i càlid per a les dones maltractades. Desenvoluparem propostes actives d’ocupació i d’igualtat laboral així com de promoció de les dones emprenedores, i vetllarem per la millora de la participació i representació de les dones en càrrecs de decisió.”
Carrer 103
agost-octubre de 2007
Gener 17, 2008 a 5:24 pm
La millor política de conciliació és la de l’habitatge. Mentre que la gent jove marxi de Barcelona sense voler-ho, deixant aquí família i amics, de res servirà tenir horaris eficients. L’ús personal del temps no només és el de neteja i cura dels nens, també és d’oci. I actualment és gairebé una quimera poder viure a Barcelona i treballar a prop.