Salvador Cot
Ahir va fer un any, la plaça de Sant Jaume era plena de manifestants que xiulaven el pregó de la Mercè. Va ser aquell en què una simpàtica columnista madrilenya va començar amb quatre tòpics progres sobre la Barcelona de finals del franquisme i va acabar referint-se a Tete Montoliú (amb accent a la u) i Jóan Brossa (amb la o tancada i accentuada). En fi, una marcianada. De fet, ella mateixa havia explicat que la raó d’aquell encàrrec de la ciutat era –simplement– que havia passejat Joan Clos i parentela per Nova York durant uns agradables dies de xerinola familiar.
Un any després, ahir, la plaça estava plena de ciutadans –molts amb els fills petits– que van escoltar amb interès la lliçó que els va adreçar l’oceanògrafa Pepita Castellví. Va ser un pregó valuós, bell. Pronunciat amb aquella dicció deliciosa que ja només es conserva en els barcelonins que van néixer abans de la guerra.
Pepita Castellví ens va parlar amb passió de la ciutat on va néixer i on ha viscut sempre. Del barri de la Ribera i dels para-sols de colors que protegien les floristes de les Rambles. Però també vam aprendre que aquesta mateixa estimació es pot tenir per la recerca científica, pel cicle de l’aigua o pel gel que es conserva al pol Sud des de fa vint milions d’anys. I que tot això és compartit amb la comunitat científica internacional. Amb el món.
Ahir vam saber que uns científics catalans van aturar un moment la recerca per celebrar, amb una ampolla de cava, la nominació de Barcelona als Jocs del 92, i que van brindar sobre un fons de quatre barres fetes amb cinta aïllant vermella i groga. I vam escoltar com es pot parlar amb sentiment de l’Antàrtida. Amb la mateixa emotivitat que de Santa Maria del Mar.
Ahir tots vam notar un alleujament. I és que Jóan Clos ja no hi és i ningú ens obliga a escoltar les seves amistats. Per fi.
Avui
22-09-07
