Lucha vecinal contra la radiación

Un reportatge de
Ricardo Iván Paredes

Huérfanos, desprotegidos y desamparados. Así se sienten miles de vecinos ante los posibles efectos cancerígenos a causa de los niveles de radiación de las antenas de telefonía móvil.

Lucha vecinal contra la radiación

En las zonas de Prosperitat, Marquès de Campo Sagrado y en el Vivero de Tres Pins, se ha desatado una ola de protestas y campañas cívicas de sensibilización sobre los peligros de la contaminación electromagnética, en especial cuando están instaladas en edificios multifamiliares y cerca de colegios.

“¡La salud de las personas es lo primero!”, afirma de manera tajante el coordinador de Medio Ambiente de la FAVB, Josep Ferrándiz, y su rostro expresa preocupación cuando empieza a hablar del tema. “Es que no se saben los efectos de las antenas a medio y largo plazo”.

Campos electromagnéticos
“La exposición a ciertos campos electromagnéticos de baja potencia puede aumentar el riesgo del cáncer en los niños e inducir otros problemas de salud. Además hay una evidencia epidemiológica acumulada que indica un riesgo creciente de tumor cerebral por el uso a largo plazo de teléfonos móviles”, afirma la Resolución de Benevento, que documenta las conclusiones de la conferencia de la Comisión Internacional para la Seguridad Electromargnética (ICEMS), realizada en Benevento (Italia) en febrero del 2006.

La sintomatología es la siguiente: pérdidas de memoria, dolor de cabeza, insomnio, zumbidos de oídos, mareos y vértigo, alteraciones del ritmo cardíaco, subida de presión sanguínea; calentamiento de los tejidos cercanos al oído y a la córnea del ojo. Además de males que la medicina califica como “distonías neurovegetativas”, el nuevo “síndrome de las microondas”.

El cuerpo humano es sensible a las microondas y más aún la “población de alto riesgo” (ancianos, embarazadas, bebés y niños, que presentan un peligro estadístico mucho mayor hasta en centenares de veces).

Lucha vecinal
El panorama en la ciudad condal se caracteriza por la ola de protestas desatadas por los vecinos. Uno de los casos más sonados: el barrio de la Prosperitat, que consiguió la retirada de una picoantena del edificio de la calle Joaquín Valls, 39 (un edificio densamente poblado y cercano a escuelas). Sin embargo, la movilización actual es para evitar la colocación de las “microantenas”, que suelen situarse detrás de letreros en plena calle y debido a un vacío legal no necesitan licencia medioambiental para su instalación.

En la calle de Vivero de Tres Pins (Montjuïc), una antena tiene preocupado al vecindario, ya que está ubicada en un radio de acción donde funcionan dos colegios, el centro de recuperación cerebral ASPACE y otro de tratamiento de niños con sordera aguda. En las próximas semanas los vecinos ampliarán sus actividades de protesta con movilizaciones.

En la calle de Marquès de Campo Sagrado, los vecinos y la ONG Ecologistes en Acció se han movilizado para pedir la retirada de una antena de Telefónica, instalada de manera irregular. Temen que los niveles de radiación afecten a los habitantes de la zona. Al igual que en los casos anteriores, allí también hay colegios, centros deportivos y mercados.

A través de su coordinador, Toni Oller, han emprendido también una campaña de sensibilización para que la población conozca los riesgos de las antenas y de los aparatos de telefonía móvil. Asimismo, la lucha se ha extendido a más zonas de Nou Barris (carrer Boada, 20 y Via Favència), Calvo Sotelo, Francesc Macià, Zona Franca y Sants-Hostafrancs, entre otros puntos de Barcelona.

Desprotección legal
El ICNIRP, organismo de la OMS, recomienda como límites de flujo de potencia 450 µW/cm2 para radiaciones continuadas de 900 MHz, y de 900 µW/cm2 para la de 1.800 MHz. Sin embargo, Suiza, siguiendo el ejemplo de Italia, China o Rusia, aplica de manera preventiva el límite de 4 µW/cm2 (julio 2000). La tendencia se orienta a los 2 W/cm2.

La UE propone una distancia mínima de seguridad (sin presencia humana) alrededor de las antenas de 58 metros, mientras que en Toronto (Canadá) son 200 m. En Namur (Bélgica) son 300 m y 500 m, en Australia. En este momento en España se autorizan las antenas a 5 m de la ventana de una vivienda y, en Catalunya, la normativa propone 10 m, lo que es insuficiente para garantizar la salud pública. En Barcelona el tema está contemplado en el Artículo 91 de l’Ordenança d’Usos de Paisatge Urbà del 6 de noviembre del 2003.

Boicot a la investigación
Uno de los golpes más duros a la investigación científica ocurrió en diciembre del 2004, cuando la UE dejó de financiar El Proyecto Reflex, desarrollado por 12 equipos de expertos, que en su informe preliminar aseguraron que “la exposición a las radiaciones de los teléfonos móviles por debajo de los límites que se consideran inocuos provoca modificaciones celulares y en el ADN”.

Otras investigaciones tampoco son tomadas en cuenta. Por ejemplo: el Informe STOA (Evaluación de las Opciones Científicas y Tecnológicas del Parlamento Europeo), de marzo del 2001, que expresa su preocupación sobre el tema y considera que “una de las principales amenazas para la salud de la sociedad es la electro- contaminación”.

¿Qué es la telefonía móvil?
Es un sistema de radiotelefonía sin hilos a través de un pequeño aparato emisor-receptor, que emite en alta frecuencia (la banda de microondas comprendida entre 900-1800 MHz) con 2 W de potencia máxima, límite legal de potencia para no recalentar los tejidos del cerebro. Los móviles con sistemas analógicos (1 ª generación), se conectan con las estaciones base mediante modulación analógica en la banda de 900 MHz. Los sistemas celulares digitales de 2 ª generación (GSM y DCS) funcionan en la banda de 900 y 1.800 MHz. Mientras que los aparatos de 3 ª generación (sistema UMTS), que transportan información en paquetes de 2Mbs, permiten más funciones e incrementan el tiempo de uso.
Recomendaciones:
- Usar el móvil lo menos posible, limitando el número de llamadas y su duración. Elegir un modelo de baja radiación -las potencias de emisión suelen oscilar entre 0,6 y 2 W-.
- Es aconsejable alejar la antena todo lo posible de la cabeza al hablar (accesorio manos libres), usar SMS por la baja radiación y distancia de lectura.
- Evitar llevarlo cerca de los genitales, riñones, corazón, ojos o cerebro.
- Es importante impedir la venta y promoción a los niños, por su mayor sensibilidad.
- Evitar permanecer cerca de las antenas repetidoras.

Carrer 101
març-abril de 2007

Sal i pebre. Hipòcrites

Final del mandat i la història es repeteix. L’elecció directa dels regidors de districte serà una promesa electoral incomplida. Com que ens hi tenen acostumats, van esperar a l’últim ple per treure’s del barret una proposta de declaració institucional per sol•licitar al Congrés la modificació de la llei electoral. Una proposta innecessària que no arriba a temps, ja que en breus setmanes l’Ajuntament se sotmetrà al judici de les urnes. La sessió del ple municipal va ser lamentable. Uns proposen una cosa que no serveix i l’oposició denuncia que els únics que estan per la feina són ells. Quatre anys de mandat i recuperen la memòria en el moment de demanar el vot. Quatre anys d’oposició en silenci, deixant podrir el tema i protestant a última hora. Més de vint anys marejant la perdiu. La política, cada dia més desprestigiada. Els polítics, cada dia més lluny del personal. Les llistes tancades i seguim sense poder deixar fora els candidats mentiders. Trufes i mentides. Acabem com vam començar: hipòcrites.
Zeta

Carrer 101
març-abril de 2007

A les portes de les eleccions

Diu Italo Calvino a Les ciutats invisibles: “Les ciutats, com els somnis, estan construïdes de desitjos i de pors” i, si en algun moment es posen sobre la taula de forma particular desitjos i pors és en els períodes de les eleccions. Ara ens trobem a les portes d’un d’aquests processos.

Un dels nostres desitjos més arrelats ja sabem que es veurà frustrat: l’elecció directa de consellers i conselleres als districtes tampoc es podrà dur a terme en aquesta legislatura. No només això: la Carta Municipal de Barcelona ha instaurat a més a més la possibilitat que els partits designin persones “expertes” com a delegats, amb càrrecs de responsabilitat política, malgrat que no surtin a les llistes. Sembla un mecanisme per pagar favors o escamotejar a la ciutadania les cares menys amables i colar-les per la porta de darrera. La por és que aquestes pràctiques allunyin encara més la població dels i de les representants electes i al contrari, que les persones que ens haurien de representar actuïn sense tenir presents les necessitats i les demandes del carrer.

Cada cop més els reptes que afrontem com a societat requereixen complicitats entre la ciutadania i les i els polítics. Però, sobretot, cada cop més els reptes que enfrontem requereixen una societat civil organitzada i activa, crítica i propositiva que prengui consciència que les qüestions que ens preocupen són massa importants per deixar-les exclusivament en mans d’unes persones i d’uns partits que tenen un horitzó de 4 anys. El nostre horitzó, el de la societat civil, és molt més llarg, i és en aquest marc estratègic en el qual troben sentit els temes de fons lligats al medi ambient, als drets socials, als drets polítics, de ciutadania i de cura que haurien d’orientar de forma prioritària l’acció política a la ciutat.

Així els ho farem saber el proper dia 23 de maig als candidats i la candidata a ocupar l’alcaldia de Barcelona en el debat que proposa la Favb a l’Ateneu Barcelonès. Us convidem a fer-nos arribar les preguntes i qüestions que els plantejaríeu a través del nostre correu favb@favb.cat posant a l’assumpte “preguntes alcaldables”.

Carrer 101
març-abril de 2007

Montjuïc en obras

Eugeni Madueño
Periodista
SSIER
Montjuïc está patas arriba. En la montaña hay en marcha una docena de obras de gran impacto urbanístico. Se reforma -sólo 14 años después de renovarla- la fachada del Estadi; siguen incipientes las obras el Museu de l’Esport -aunque el cartel de la puerta dice que se acabarán este mes-; se construyen el Camí dels Cims, dos aparcamientos, el hotel Miramar, cuyo entorno privatiza un espacio hasta ahora público… Según el Ayuntamiento, estas obras se hacen para acercar la montaña de Montjuïc a la ciudad. Pero algunos sospechan que es al revés. Cada vez se hace más ciudad y se recorta más montaña.

Así que los planes municipales en marcha para conseguir que “barcelonins i barcelonines” continúen viendo Montjuïc “com a parc central de la ciutat” no acaban de convencer ni a los ecologistas ni a vecinos de los barrios limítrofes, que han dado la voz de alarma sobre “el preocupante descenso del número de ejemplares de cernícalos en el acantilado del Morrot” y la proliferación de obras en la montaña. Un paseo matinal -y soleado- con la pianista Ana Menéndez, presidenta de la asociación de vecinos de la Satalia -un barrio situado entre la montaña y el Poble Sec-; Eduard Durany, el biólogo que propuso y logró reintroducir el halcón peregrino en Barcelona, y el ambientólogo Sergi Garcia, me permite objetivar esos temores. Accedemos a la montaña por lo que fue Can Tunis, el barrio adosado al cementerio que ejerció durante años de supermercado de la droga del que ya no queda vestigio alguno. Tampoco de la escuela Xavó-Xaví.

Cruzamos la vía del tren que comunica el puerto con el mundo y alcanzamos la base del acantilado del Morrot tras superar la entrada a la vieja fábrica de los Rivière, un nombre que yo no logro disociar del periodismo progre. Eduard Durany aparca su coche en una explanada sembrada de montoncitos de escombros que los camiones trasladan desde las obras del faro, y en seguida monta el telescopio que nos permite ver en vivo y en directo una de las tres familias de halcones peregrinos que viven en Barcelona –las otras dos parejas tienen sus nidos en la Sagrada Família y en la torre Macosa de Poblenou.

Eduard se siente tutor de unas rapaces que ponen en jaque la proliferación de palomas y gaviotas en la ciudad, y que pudieron retornar al espacio urbano gracias a la complicidad del entonces concejal verde Pep Puig. Ese mismo año (1999) se produjo otro hecho destacable, el descubrimiento por parte de Eduard Durany y del ambientólogo Sergi García de una veintena de parejas de cernícalos (Falco tinnunculus) que anidaban en las oquedades del acantilado del Morrot. Es a sus pies donde nos hallamos ahora, conmocionados al ver como vuelan sobre nuestras cabezas, describiendo círculos amenazadores y cayendo en picado sobre un aligot -una rapaz de mediano tamaño depredadora de ratones-que prefiere retirarse antes que plantar batalla para seguir hibernando en estos riscos llenos de alimentos que protegen de los aires del norte a los cruceros de lujo que atracan en nuestro puerto. La existencia de una colonia de cernícalos en el Morrot fue recibida por el Ayuntamiento con alborozo. Hoy mismo el alcalde Hereu se felicita de tener en Barcelona la segunda colonia más importante de Europa de estas aves. Una colonia que desde el 2005, cuando se llevó a cabo el desvío del Llobregat, no ha dejado de disminuir. “El alejamiento de los campos de cultivo, donde los cernícalos capturan ratones y musarañas, ha provocado la drástica reducción de parejas”, dice Sergi Garcia. De veinte a doce.“El tipo de gestión urbanística realizado en Montjuïc tampoco ayuda al mantenimiento de estas colonias de aves”, insiste.

El sueño europeísta
De la gestión urbanística se queja Ana Menéndez, la presidenta de la asociación de vecinos de la Satalia, quien sueña ilusamente con una Barcelona que haga de Montjuïc el Tiergarten berlinés, el Bois de Boulogne parisiense o el Central Park neoyorquino. Promotora del Centre d’Estudis de Montjuïc, agrupación de profesionales que comparte idéntico sueño urbanístico-europeísta, Ana desconoce la capacidad autodestructiva de la gasiveria catalana. Pensaba que éste era un país culturalmente nordeuropeo y ahora se horroriza al constatar que lo que delimita nuestra ambición urbana es el ladrillo y el cemento. “No entiendo -dice- que un depósito tan necesario y útil como el que recoge las aguas freáticas que se bombean desde el subsuelo del Liceu, y que han de servir para regar la montaña, se construya afectando la muralla del castillo”. Lo del depósito -un inhóspito cubo de cemento encastado en el paisaje- es una más entre la docena de actuaciones urbanísticas que se llevan a cabo en la montaña.

Carrer 101
març- abril de 2007

Participació virtual en un pla d’usos

Ana Menéndez
Secretària del Centre d’Estudis de Montjuïc i presidenta de l’AV de La Satalia

A l’entorn del Pla d’Usos de Montjuïc existeix un, fins avui, estrany procés participatiu. El 24 de juliol de 2006 l’Ajuntament de Barcelona iniciava el tràmit d’exposició pública del Pla, presentat com a Modificació del PGM de Montjuïc, publicant les Normes de Participació al BOP, sense comunicar-ho a ningú. La data, a punt de començar vacances d’estiu per a molta gent, es pot considerar com a significativa. D’ençà fins al dia d’avui encara no s’ha fet oficialment públic que hi hagi cap procés participatiu endegat, fet greu, ja que suposa l’incompliment de les pròpies normes publicades. Es dóna la circumstància que pocs dies abans se li havia plantejat la pregunta a la Sra. Imma Moraleda, regidora del districte de Sants-Montjuïc, i dos dies després se li preguntava al Sr. Ricard Fayos, director tècnic d’urbanisme, en el curs d’una reunió. En tots dos casos la resposta va ser que estiguéssim tranquils: se’ns comunicaria qualsevol novetat relacionada amb el Pla d’Usos, que comptaria amb un procés participatiu en el marc d’un temps suficient per debatre’l a fons i perquè tothom pogués elaborar les seves propostes i discutir modificacions, com s’havia fet en altres processos. A la vista de com s’han desenvolupat alguns d’emblemàtics, com Can Ricart, contínuament denunciats per la manca de transparència i la poca voluntat de veritable diàleg mostrada per part de l’ajuntament, no podíem deixar d’estar com a mínim inquiets.

Aquest Pla d’Usos de Montjuïc, redactat pels arquitectes Àngel Martin i Pasqual Mas, sota encàrrec de B:SM, empresa gestora de Montjuïc des de la tardor de 2004, havia estat presentat per primer cop als operadors de la muntanya el dia 18 de maig de 2006, (en el marc d’unes reunions periòdiques que, per cert, s’han deixat de mantenir des d’aleshores) trobant-se, en el torn obert de paraules, amb no poques crítiques dels assistents, per la projecció turística subjacent i la clara intenció urbanitzadora, obrint nous i importants eixos i considerant Montjuïc com a sòl susceptible d’admetre major construcció d’equipaments. Pocs dies més tard, el 24 de maig, alguns responsables municipals feien una segona exposició al Poble Sec davant d’alguns representants veïnals, llimant el discurs i reduint la informació que havia estat donada en la sessió anterior. De la pluja de consideracions i reflexions dels que van intervenir en prendrien bona nota, incorporant totes les que feien referència al valor històric i natural de la muntanya com a discurs propi a un document que encara no se’ns havia mostrat, un discurs que queda totalment buit de contingut en mantenir en la part propositiva, tot i que molt poc definides, les mateixes intencions urbanitzadores. Es decidia, així mateix, la modificació del perímetre d’actuació del Pla, deixant fora -es diu que de moment- tots els barris que estan inserits a la pròpia muntanya: Can Clos, el Polvorí, Font de la Guatlla i la Satalia, tot i que són barris sobre els que s’estan portant a terme actuacions urbanístiques importants. La decisió va coincidir amb una demanda que pràcticament totes les associacions de veïns i entitats de segon grau del districte de Sants-Montjuïc van adreçar a l’ajuntament amb motiu de la “Barcelona dels barris”: la d’establir un òrgan de gestió integrada de la muntanya, amb participació de les entitats dels barris que hi limiten, que va obtenir com a resposta un “No correspon a la present proposta”. Alguns havíem començat a demanar documentació escrita des del primer dia de presentació del pla d’usos; els ajornaments -“en dues-tres setmanes en podreu disposar”- es van anar succeint, fins que, cansats d’un reiterat incompliment municipal allargat durant mesos, vam sol•licitar la intervenció de la FAVB, que reclamaria una reunió a través de la Taula d’Urbanisme. De la reunió, mantinguda el 23 de novembre, sortíem amb el compromís que ens farien arribar un document (que encara trigaria un mes) i, en paraules dels Srs. Ramon Massaguer i Oriol Clos, es donava per començat el procés participatiu i es passaria a constituir una comissió de seguiment, un cop rebuda resposta de la FAVB, fruit de l’estudi de la documentació. Aquesta documentació va arribar tot just abans les vacances de Nadal -de salt en salt, ja s’havia passat un semestre-. Al gener, la FAVB va demanar d’ampliar-la, ja que la rebuda, un Volum I, fa referència contínuament a uns Annexos dels quals no es disposava; també va fer una proposta de comissió de seguiment: l’ajuntament encara no ha atès cap de les dues qüestions.

Mentrestant, el 13 de març es presentava el Llibre blanc de Montjuïc a la Sala Oval del MNAC, amb posta en escena de “gran ocasió”, sense escatimar en despeses i en un context marcadament pre-electoral; una part del llibre, l’última, dóna veu als arquitectes del pla d’usos i presenta esquemàticament alguns extractes del projecte sense que hagi estat aprovat -és fàcil interpretar la publicació com una legitimació del projecte-; nombrosos personatges de la nostra ciutat també són convidats a donar la seva opinió sobre la muntanya: no sabem fins a quin punt han tingut accés a informació dels plans de futur. A alguns que hem consultat els hem facilitat nosaltres la documentació de què disposem, havent comprovat que no la coneixien.

El passat 3 d’abril el Centre d’Estudis de Montjuïc i la FAVB organitzaven una Taula Rodona a l’Ateneu Barcelonès sota el títol “Montjuïc, muntanya perduda?” amb la intenció d’obrir allò que pensem que ha de ser un debat públic obert i transparent amb tota la ciutadania sobre el futur de la muntanya de la ciutat. En aquesta ocasió, Ricard Fayos assistia representant l’ajuntament en l’acte, i respondria a la pregunta plantejada de en quin moment del procés participatiu ens trobem: “Als inicis”. Als inicis estem des del mes de maig de 2006,però sense que hi hagi ni definició clara del procés, ni calendari, precisió sol•licitada a la qual el Sr. Fayos va evitar respondre. L’Eva Fernández, presidenta de la FAVB, concloïa l’acte resumint les inquietuds plantejades a l’entorn del respecte pels valors tant històrics com naturals de la muntanya de Montjuïc, amenaçats des de fa temps, i desitjava que s’endegués un veritable procés participatiu que respongui als interrogants oberts.

No s’ha parlat encara, i convindrà fer-ho perquè necessàriament tracta el futur de Montjuïc, d’un altre Pla d’Usos: el del Castell, que ha estat encarregat a Ramon Folch, i del que no ha transcendit encara res. Tot i així, s’ha d’entendre que tots dos plans d’usos són projectes fruit de diferents encàrrecs i que abasten qüestions relacionades però diverses. Pendents de la cessió definitiva de l’ús del Castell, el projecte de fer-ne un Centre per a la Pau estarà íntimament lligat al del Passeig dels Cims, encarregat al mateix equip d’arquitectes. A la vista dels efectes urbanitzadors que aquest està suposant, amb dràstica eliminació de superfícies verdes i proliferació de formigó en rampes i escales, alguns ja tremolem. I potser caldria plantejar alguns interrogants més que poden ajudar a avançar en la candent qüestió de la participació ciutadana: “¿Qui determina què és una informació adequada i suficient? ¿Com se seleccionen els participants perquè l’elecció sigui justa i no manipulada? ¿Com s’estableixen les regles del diàleg? ¿En quina mesura han de participar els polítics i els experts per no influir excessivament en el resultat de la consulta? ¿Què fem amb els veïns que no tenen temps o no volen participar? ¿Quin valor té l’opinió de persones poc informades però a les quals també afecta l’assumpte? ¿Quines propostes són rellevants i com interpretar-les i integrar-les en els plans previstos?” Tots aquests són interrogants que transcric literalment d’un interessantíssim article de José Luis Ramírez González, “La Participación Ciudadana en los Países Nórdicos”, publicada en la revista digital Scripta Vetera, ja el 1992, però de summa actualitat a la nostra ciutat, com també ho és l’article d’Horacio Capel “El debate sobre la construcción de la ciudad y el llamado ‘Modelo Barcelona” publicat a Scripta Nova. Alguns ja fa temps que fem propostes per a Montjuïc i, per ser d’interès públic, esperem molt sincerament que puguin prosperar. Animem des d’aquí tota la ciutadania a fer veritablement seu aquest espai privilegiat i a reclamar i participar d’un debat del tot necessari i urgent.

Carrer 101
març-abril de 2007

Montjuïc, l’acròpolis parcel·lada

Josep Maria Montaner i Zaida Muxí
Arquitectes

El Pla d’usos del parc de Montjuïc, presentat per l’Ajuntament de Barcelona el juliol del 2006 i pendent de ser aprovat, no fa més que legitimar l’evolució que ha seguit el parc al llarg de les darreres dècades, com a lloc d’oci i de turisme i com a reserva per anar-hi construint edificacions, sense afrontar els seus tres problemes més greus: l’excessiva subdivisió, la problemàtica relació amb els barris contigus i la gradual amenaça a una part de la seva memòria i dels seus valors mediambientals.

Havent estat durant segles reserva de vestigis arqueològics i geològics, lloc de control militar, pedrera per nodrir de construccions la ciutat, plataforma de camps de cultiu i indret de boscos espontanis, a principis del segle XX Montjuïc es va convertir en l’alternativa per ser creadora de símbols i gran contenidor per a la ciutat. Tant els projectes d’exposició, la d’Indústries Elèctriques anunciada per al 1917 i la Internacional del 1929, com el sistema de jardins esglaonats, projectats per Jean-Claude Nicolas Forestier i Nicolau Maria Rubió i Tudurí, tenien una certa idea unitària de ciutat noucentista que, mitjançant un sistema de plataformes a l’aire lliure, que s’anaven relacionant per escales i eixos d’aigua, permetia disposar de les reserves de verd, de museus i d’emblemes necessaris a la naixent metròpoli del segle XX.

L’inici de la fragmentació
És a partir de la dictadura i del “porciolisme” que es va iniciar l’ús intensiu de la muntanya, com espai per ser urbanitzar a poc a poc, com a parc per a equipaments d’oci, per ser explotat i fragmentat amb les fires, les atraccions i el Poble Espanyol com a recinte tancat. Ja s’apuntava l’ús fragmentari i tematitzat que fins avui s’ha anat emfasitzant. El projecte de Josep Lluís Sert per a la Fundació Joan Miró, que es va situar sobre una plataforma amb un alt mur de contenció que destrossava la continuïtat dels jardins Laribal de Forestier i de Rubió i Tudurí, no va fer més que afavorir la fragmentació de la muntanya. El procés no es va aturar amb l’Anella Olímpica dels Jocs de 1992, amb la seva torre de telecomunicacions no operativa, ni amb totes les intervencions que han anat subdividint encara més el que era aquesta reserva biològica i geològica.

L’última gran operació que desvirtua el sentit de Montjuïc és l’hotel de luxe a Miramar, legitimant la privatització d’un dels seus enclavaments més privilegiats per la seva situació i per les vistes sobre el port de Barcelona. El caràcter públic de la muntanya, encara que estigui tan parcel•lada, queda aquí eliminat per l’apropiació d’aquest lloc per a ús exclusiu d’una elit.

Per això, si Montjuïc és un bon mostrari d’arbres, plantes i ocells, des dels cactus dels jardins Mossèn Costa i Llobera fins a la flora de la Mediterrània al Jardí Botànic passant per la colònia de xoriguers al Morrot, també ho és de tots els repertoris possibles de valles, murs, tanques, jardineres que barren el pas, separacions, divisions i fronteres.

Un altre problema no resolt és la inadequada accessibilitat, que afavoreix el recorregut de vehicles privats i d’autobusos turístics, i la manca d’una bona infraestructura de transport públic, de la qual la principal insuficiència n’és l’etern endarreriment de la línia de metro que hauria d’unir el centre històric amb el Palau Nacional, fent menys inaccessible el MNAC.

No solament això, sinó que segueix sent pràcticament inexistent la connexió per a vianants amb els barris veïns. De fet, manca un pla de mobilitat integral, que tingui molt més en compte els recorreguts a peu des dels barris propers que les rutes turístiques rodades. Això és palès en les dificultats d’accessibilitat des del Poble Sec o des d’altres nuclis urbans que queden separats de Montjuïc per forts desnivells i per àrees abandonades i perilloses. El nou pla d’usos no enriqueix la qualitat de vida i d’equipaments quotidians dels barris propers com Can Clos, el Polvorí, la Font de la Guatlla, Satalia i el Poble Sec, ja que no potencia relacions en el sentit més ampli.

I això enllaça amb la tercera qüestió; la gradual amenaça a les pervivències biològiques i patrimonials de la muntanya, que estan poc mantingudes i que acumulen deixalles; els penya-segats del Morrot, l’estany de la Foixarda, el camí de l’Esparver o una part dels camins històrics utilitzats pels veïns, que han anat essent retallats, desfets o esborrats, són indrets d’alt valor mediambiental no prou protegits.

En aquest sentit el Pla d’Usos no va molt més enllà de posar ordre a l’estat de la qüestió actual, deixant constància d’alguns dels guanys aconseguits, com el Jardí Botànic o el nou telefèric, i proposant una sèrie d’actuacions que no semblen prou encertades, con definir més façanes i accessos a la muntanya o reforçar un nou Passeig F que el travessa, a més del ja existent Passeig K i del projectat i en obres Camí del Cim que va dels jardins de Miramar, passant pels jardins Joan Brossa, el Mirador de l’Alcalde, les muralles del Castell i el Jardí Botànic fins al Mirador del Migdia. Tot això no sembla que pugui resoldre cap de les tres tendències negatives que fins ara dominen a la muntanya, sinó que, més aviat, les segueix afavorint: la fragmentació, divisió i privatització, que augmenten; les dificultats de relació i d’accessibilitat amb els veïnats propers, que no són tingudes en compte; i la protecció dels espais d’interès natural i arqueològic, que segueixen amenaçats.

Un parc, en definitiva, que té poc de parc i més d’urbanització tota parcel•lada i molt construïda; que hauria de ser declarada reserva natural parcial en les zones d’interès prioritari, al Morrot i al voltant del castell, per garantir el manteniment de la seva diversitat de fauna i flora

Carrer 101 març-abril de 2007

Hereu es queda sol celebrant Montjuïc

• Duran Lleida se suma a les crítiques al “regal” del castell per electoralista

EL PERIÓDICO
BARCELONA
Jordi Hereu rebrà aquest matí de mans del president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, l’ordre ministerial que consuma el traspàs de la gestió del castell de Montjuïc. Però aquesta recuperació llargament negociada, i avançada per EL PERIÓDICO dissabte, ha irritat els grups municipals. Tots, excepte el socialista, seguien ahir desqualificant el que consideren un anunci electoralista.
Així, mentre ahir Hereu deia “no entendre per què s’enfaden els altres”, i els va demanar que “es tranquil.litzessin”, el president del comitè de govern d’UDC, Josep Antoni Duran Lleida, assegurava: “El castell no ha de ser un regal als amics, el castell és de la ciutat”.
En línies similars es pronunciava Imma Mayol (ICV-EUiA) dissabte, quan va titllar de “deslleial” que la cessió pugui acabar “convertint-se en un regal del senyor Zapatero al senyor Hereu”. I mentre Xavier Trias (CiU) insistia ahir que l’anunci del traspàs “és una bufetada als socis de govern i una falta de respecte”, Alberto Fernández Díaz (PP) va lamentar que la cessió fos per decret i no per llei, i va demanar que hi onegin totes les banderes.

El Periódico
30-04-07

L’abús de les tisores d’inaugurar

EDITORIAL. Des de fa unes setmanes, els ciutadans d’aquest país estem patint una autèntica plaga d’inauguracions d’obres públiques14 opinions 16″ 15 vots imprimir enviar LocalitzacióUlt.

Des de fa unes setmanes, els ciutadans d’aquest país estem patint una autèntica plaga d’inauguracions d’obres públiques. Un ritual que protagonitzen centenars d’alcaldes somrients que, armats amb unes tisores, s’abraonen sobre les cintes inaugurals abans de castigar els contribuents amb discursos plens d’autocomplaença sobre la gestió pròpia. Els administrats no tenen més remei que prendre’s amb paciència aquest estrès de darrera hora dels candidats a la reelecció que busquen, frenèticament, els vots que els permetin passar-se quatre anys més al capdavant de la Casa Gran.

Al marge del vessant còmic que pugui tenir aquesta actitud d’alcaldes i regidors, la realitat és que aquesta febre inaugural deixa molt clar que la planificació de les obres públiques es fa en funció del calendari electoral i, per tant, de les necessitats polítiques i propagandístiques dels partits que han gestionat les institucions durant el mandat. No es tracta només d’una maniobra avantatgista, sinó que indica que les prioritats dels que estan –haurien d’estar– al servei de la societat han acabat invertint-se i subordinant-se, en darrera instància, a la finalitat de la reelecció. En general, les obres i els equipaments necessiten un calendari estructurat racionalment, i no pas en funció de la data de les eleccions.

La democràcia es basa en les normes, però també en les actituds

Però aquesta actitud encara denota un símptoma pitjor, i és que els polítics professionals tenen un concepte molt baix de la capacitat d’anàlisi política dels seus administrats. Donar per descomptat que algú els votarà perquè han anat a tallar la cinta d’una plaça remodelada o les millores en el centre cívic d’un barri és reduir la memòria dels ciutadans a unes quantes setmanes i, a més, implica pressuposar que aquesta mena d’actituds no són percebudes pels electors.

La democràcia es basa en les normes, però també en les actituds. Si els que gestionen les institucions no són capaços de mantenir una mínima coherència ètica, potser caldrà que els electors, efectivament, tinguin en compte quins candidats inauguren més en època de campanya electoral. Però no per premiar-ho, sinó per considerar-ho un abús injustificable.

Avui
30-04-07

Breu repàs als transports de Montjuïc

Ricard Fernández

En els darrers anys, la muntanya de Montjuïc ha vist incrementada l’oferta de transport públic, amb una major cobertura territorial interior i majors connexions directes amb altres indrets de la ciutat. Ara bé, la presència del vehicle privat no ha deixat d’ésser significativa i cal observar quines funcions ofereix cada mitjà de transport públic i en quina mesura cobreix les necessitats d’accessibilitat a la muntanya.

El funicular de Montjuïc és un important i eficient sistema per arribar-hi ràpidament i còmodament. Inaugurat l’any 1928,efectua el seu trajecte entre les avingudes del Paral•lel i de Miramar. Amb els Jocs Olímpics de 1992 fou profundament remodelat i es va convertir en el més gran, ràpid i modern del món. Es pot definir com un sistema de transport de capacitat intermèdia, on la demanda de passatgers supera l’oferta donada per l’autobús, però alhora és inferior a la que oferiria el metro. Els punts forts a tenir en compte serien la rapidesa (36 km/hora), l’elevada tecnologia, la flexibilitat, la seguretat, la seva capacitat (8.000 passatgers/hora/sentit), l’accessibilitat, la integració urbana, un mínim impacte ambiental i la seva economia. L’any 2002,la integració tarifaria el va convertir en una extensió més de la xarxa de metro, fet que va comportar una ampliació de l’oferta, passant a circular tots els dies de l’any, i la utilització de tots els bitllets, passis i abonaments emprats a la resta de serveis de transport de l’àmbit metropolità de Barcelona. Mantenir l’actual elevat nivell de competència és l’objectiu que li cal assolir en els propers anys. Resulta interessant el suggeriment llençat per l’AV de la Satalia de construir d’un baixador al final del carrer Nou de la Rambla amb el passeig de l’Exposició, una actuació factible perquè la instal•lació d’una andana accessible amb ascensor hidràulic no resultaria complicada, ja que es podria aprofitar part de la plataforma que va deixar l’antic taller emplaçat a la sortida del túnel. A més, la línia 121 de Bus del Barri establiria correspondència.

Un pol oposat és el telefèric (el 3 d’octubre de 2004 va tancar les seves portes per sotmetre’s a una profunda transformació ja enllestida), ja que la reforma portada a terme ocasiona un impacte visual molt agressiu, amb una arquitectura no integrada al paisatge, i a més continuarà esdevenint un transport d’oci amb una tarifa més cara en comptes d’un servei regular de passatgers que contribueixi a reduir una part dels usuaris del cotxe. Són moltes les veus que haurien preferit reobrir el segon tram del funicular fins al castell, pel seu respecte al paisatge i la seva capacitat d’integració, essent alhora més econòmic i rendible.

D’altra banda a mig termini es planteja el perllongament de la L2 de metro fins a l’aeroport amb un túnel que s’endinsarà, per força, sota una part de la muntanya, i contempla dues parades situades pròpiament dins el parc: davant la Font Màgica i en les immediacions de l’INEF, així com una altra a peu del parc, al carrer del Foc amb el passeig de la Zona Franca, amb connexió amb la futura L9. En termes de ciutat aquesta actuació resultarà molt positiva i necessària, però tindrà una funció més econòmica (connectar directament el centre de Barcelona amb l’aeroport i les fires de Montjuïc i Pedrosa, i aquestes entre si)que no pas social (connexions entre espais residencials i equipaments socials), si bé és cert que arribarà al cor de la zona dels equipaments esportius més destacats.

Pel que fa als autobusos, malgrat la millora de la cobertura territorial, l’actual línia PM (Parc Montjuïc) de circumval•lació resulta del tot deficient en discórrer tan sols en un dels sentits, efecte de la manca de racionalitat que s’observa en el plantejament general del viari, que d’altra banda ocupa una superfície excessiva. Alguna línia hauria de donar cobertura a la històrica deficiència entre el Poble Sec i els barris de la Marina, així com resoldre que aquests nuclis residencials tinguin un accés més directe als equipaments esportius de la muntanya. Una solució viable seria l’aplicació de l’anomenat Pla de Reforma desenvolupat per Transports Metropolitans de Barcelona i l’Agència Local d’Ecologia Urbana, que contempla dues línies que travessarien Barcelona des de l’Hospitalet de Llobregat fins a Sant Adrià de Besòs per la muntanya de Montjuïc,amb uns traçats que resoldrien en bona part aquestes demandes. Les línies 79 i 141 serien les candidates perfectes a aquesta reforma. D’altra banda, les freqüències de pas resulten en molts casos insuficients per cobrir la demanda actual d’usuaris. Pel que fa al respecte mediambiental, avui dia s’aposta pels combustibles nets, i és per això que tant les línies 50,55 i PM que s’endinsen dins del parc, com les 13,21 61 i 125 que ho fan de manera parcial o tangencial, haurien d’incorporar vehicles que funcionin amb gas natural.

Resulta significatiu que el transport turístic hagi estat el més reforçat darrerament, amb la incorporació de dues noves línies d’autobusos, amb inici i final a Colom i la plaça d’Espanya, que se sumen a la del Bus Turístic que ja circulava, oferta complementada pel trenet turístic.

Cada mitjà dels descrits sembla ésser fruit d’intervencions diferents, oportunistes en algun cas, i totes elles parcials, ja que continua havent-hi zones del parc on resulta imprescindible la utilització del vehicle privat. Es troba a faltar un sistema racional que resolgui la mobilitat des d’una visió global i que prengui mesures adients a la necessitat de gestió sostenible d’un espai verd de primer rang per a la ciutat de Barcelona.

En resum, cal que a la muntanya de Montjuïc quedi establert un transport públic que, per la seva oferta, es pugui pensar en xarxa, contribueixi a reduir l’ús del vehicle privat i combini una bona cobertura territorial amb la integració tarifaria.Com a conseqüència, la millora de les connexions amb la resta de la ciutat mitjançant perllongaments seria puntual a causa del funcionament de l’efecte xarxa. Malgrat que cada sistema de transport, inevitablement, desenvolupa unes funcions exclusives pròpies per les seves característiques, és fonamental definir un sistema conjuntat on cada mitjà sigui un complement de l’altre. El respecte al medi ambient ha de quedar garantit amb vehicles que siguin respectuosos amb els espais naturals, que no generin contaminació, soroll o destrucció del paisatge.

Altres modes de desplaçament com elevadors, el sistema d’escales mecàniques i els itineraris marcats també resulten un bon sistema de mobilitat per a aquelles persones que optin per anar a peu. Millorar la xarxa existent de camins per a vianants que connecta els nuclis urbans fronterers a la muntanya com el Poble Sec, la Font de la Guatlla i la Marina, garantir que gaudeixin d’un bon manteniment i una correcta senyalització, contribuiria a aquesta major permeabilitat. Pel que fa a la bicicleta, Montjuïc ofereix una excel•lent possibilitat d’implantar una xarxa fins i tot segregada, imitant el model practicat pels Països Baixos, que no entorpeix ni als vianants ni als vehicles a motor i esdevé en aquest cas un sistema i un model de civisme i respecte entre els diferents modes de desplaçament que aprenen a conviure en pau i amb harmonia.

Carrer 101 març-abril de 2007

La muntanya i la ciutat

Mercè Tatjer
Historiadora

Montjuïc ha estat al llarg del temps una muntanya amb molts vessants físics i socials que li han fet aixoplugar una àmplia diversitat d ’usos i activitats al servei de la ciutat i dels seus ciutadans.

De sempre fou un espai de treball agrícola, amb masies on sovintejaven els cereals amb els horts que han arribat fins avui, però també un espai artesanal i plenament fabril i industrial. Des de les mes antigues explotacions de les pedreres amb els seus noms encara gravats en la toponímia d’indrets i carrers, o les petites explotacions de terres refractàries molt cercades pels primers fonedors de la ciutat. No s’han d’oblidar els prats d’indianes, les bòviles i les primeres indústries que ocuparen d’ençà mitjan segle XIX el peu de muntanya a tocar del Canal de la Infanta (La Auxiliar de la Indústria, després Can Farrero i avui les seves restes al centre cívic), o les més emblemàtiques empreses de finals del segle XIX i inicis del XX que situades en plena muntanya o a les seves vores varen donar feina a molt veïnat del Poble-sec i de Sants, alhora que representaven una important innovació tècnica (l’Arsenal Civil, Can Riviere, la central tèrmica, Butsems, Casarramona-avui Caixa Fòrum, Làmpades Z, entre d’altres). Fins fa poc, petits tallers i petites indústries s’ubicaven, sovint, en magatzems o als baixos de les cases properes de la França, la Satalia o les Hortes de Sant Beltran. Actualment, les diferents .res i activitats comercials dels palaus del recinte de l’Exposició creen a les rodalies de la muntanya nombroses activitats de restauració, a més de muntatge i construcció d’estands.

Montjuïc fou aixopluc d’una població que no trobava a la ciutat un habitatge digne a bon preu. Barraques i petites construccions ompliren la muntanya i crearen veritables barris, avui només en record documental i gràfic. Fou seu, també, de barris nous creats d‘urgència social, o símbols de la caseta i l’hortet i del cooperativisme del primer terç de segle.

Escombraries i deixalles ocuparen part de la muntanya. Al segle XIX els dipòsits d’aigües fecals de la Mútua de Propietaris i arran d’inicis del segle XX quan FOCSA i d’altres empreses ocuparen sovint antigues pedreres amb abocadors sense control; algun d’aquests abocadors molt proper al nucli de Can Clos provocà episodis tristos com el dels dies 5 i 6 de desembre del 1971, quan a causa de les pluges es va produir un lliscament que destruí habitatges i pertinences i del qual pocs en guarden records tot i haver estat recollit, aleshores, en un documental en 16 mm de P. Corominas.

Montjuïc també ha estat la ciutat dels morts, i el Cementiri és la primera visió de Barcelona que es troba en arribar amb vaixell. En ell es guarden les despulles d’un milió de barcelonins, entre tombes i panteons modernistes, senzills nínxols, i fins i tot en vistosos i ben acurats espais mortuoris.

No s’ha d’oblidar, tampoc, la seva funció com espai de recristianització quan a partir del segle XVI s’instal•laren noves ermites i capelletes (Sant Ferriol, Santa Madrona, Sant Bertran …), en un afany de desdibuixar altres usos i costums.

Com a espai d’oci Montjuïc té també una llarga tradició i nstitucionalitzada d’ençà de finals del segle XVIII, quan l’il•lustrat capità general Pérez de Herrasti ordenà la Font Trobada. La Colla de l’Arròs, algunes finques d’esbarjo, les fontades, els berenadors, les glorietes amb els seus noms tan evocadors com la Walquiria, Gurugú. Juntament amb ells, el tir al colomí, els passeigs, l’enterrament
de la sardina, els banys de mar a peu de muntanya conformaren una llarga nòmina d’espais de sociabilitat popular tan intensa al llarg dels segles XIX i XX que es mantenen vius en la nostra memòria, alhora que els pocs que en resten formen part encara avui de la pràctica quotidiana d’esbarjo de molts barcelonins.

Montjuïc ha estat al llarg de molts segles un símbol militar i polític amb una fortalesa i les seves zones polèmiques que en limitaven les construccions i que era alhora guardiana de la ciutat, però que, també, fou presó i lloc d’ajusticiament en alguns moments. Cal recordar, també, la conversió del Poble Espanyol en camp de presoners durant la guerra civil, i fer memòria del palau de les Missions estrangeres que a la postguerra es convertí en espai de reclusió i de classificació de polítics, i després fou allotjament d’immigrants, transeünts, rodamóns, barraquistes i damnificats.

Espai d’esport amb l’Estadi i la piscina de l’Exposició del 1929,capdavanters de l’esport de masses i de la popularització de les seves pràctiques a casa nostra. Després d’ells, camps de futbol, i un seguit de centres de pràctica esportiva d’accés restringit han anat omplint en desmesura la muntanya.

La muntanya ha esdevingut espai d’art i cultura. D’una part, és destacable tant per la gran diversitat estilística de les seves construccions-veritable repertori d’arqueologia, arquitectura i escultura -com per les activitats teatrals i museus que aplega, i que creen una alta densitat de fluxos que sovint resulten difícils de compaginar amb la vida dels barris de la muntanya. Curiosament, cap dels museus o dels espais culturals no ens mostra d’una manera acurada la complexa història de muntanya així com la senyalètica cultural i patrimonial de la muntanya és del tot insuficient en no explicar adequadament els seus punts d’interès; en aquest sentit, és de lamentar que el Centre d’Interpretació i Acollida de la muntanya, que estava molt ben situat a la Font del Gat, s’hagi tancat.

D’altra part, la muntanya és seu de grups escolars de llarga tradició i capdavanters de la renovació pedagògica a casa nostra (Escola del Bosc, Escola Tres Pins…), sense oblidar centres educatius especialitzats (Centre Fonològic auditiu, Centre d’atenció a disminuïts psíquics) que ofereixen ara encara un servei important i imprescindible per a tota la població barcelonina.

Espai de canvis traumàtics com l’endegament de la muntanya com a seu de l’Exposició primer d’indústries elèctriques, i desprès com Exposició internacional que enjardinà i domesticà, canviant profundament la seva fesomia en introduir un nou paisatge. Aleshores la muntanya va reflectir la gran tecnologia del moment amb els nous mitjans de transport (funicular), les il•luminacions elèctriques i la font màgica tot transfigurant-se en un gran escenari de formes arquitectòniques diverses i contraposades per la seva estètica i el seu contingut. Anys després han estat les construccions olímpiques arran del 92 les que acabaren transformant quasi del tot la muntanya.

Tanmateix, la muntanya ha sabut guardar racons, contrades, carrers, i malgrat el pas del temps i les intervencions urbanístiques, s’han mantingut camins antics, barris originaris i fins i tot s’han recuperat alguns espais naturals que ara es troben en perill. Lamentablement d’ençà els Jocs Olímpics s’ha iniciat un dinàmica irreversible de transformació intensa de Montjuïc en quasi un parc temàtic i turístic.

La consideració de muntanya com una mena de solar urbà sense cap tipus de referència geogràfica ni històrica, situat molt proper al centre ha fet que l’Ajuntament oblidés el seu caràcter de muntanya amb una diversitat i complexitat ambiental i veritable pulmó verd de la ciutat. Tot i afirmar que es vol mantenir aquest caràcter, el que es pretén és transformar Montjuïc en un seguit de passeigs urbans encimentats que vorejaran jardins especialitzats i contemplatius, i tot tipus indiscriminat d’equipaments -fins i tot escoles privades-, d’espais esportius privats i exclusius, d’usos hotelers i de restauració de luxe que privatitzen espais públics.

Els nous conceptes de la sostenibilitat i atenció al medi ambient demanden per a Montjuïc solucions urbanístiques més atentes i curoses, alhora que socialment o culturalment més integrades al patrimoni natural, arqueològic-artístic i amb la tradició d’ús popular i cívic de la muntanya.

Carrer 101 març-abril de 2007