Un dels fenòmens recurrents a la Barcelona dels darrers anys és el dels edificis singulars en alçada, tot un símbol de poder.
JOSEP MARIA MONTANER
Arquitecte
Encara que siguin realment torres, els podem anomenar gratacels, ja que són els edificis que sobresurten del per fil horitzontal de Barcelona. Si no se situen en els llocs adequats i es relacionen bé amb el seu entorn, aquesta arquitectura singular acaba anant en contra de l’urbanisme, és a dir, en contra del funcionament equilibrat i del caràcter social de tota la ciutat.
El fenomen urbà dels edificis emblemàtics que tendeixen a ser objectes aïllats demostra clarament el domini de la imatge per sobre de l’experiència sensorial i la quotidianitat. I demostra també com sobreviu l’aliança entre la cultura capitalista del consum amb la prepotència de la societat patriarcal. Un domini que pretén ignorar la crisi de l’objecte aïllat, una crisi que ja s’arrossega al llarg de tot el segle XX.
Aquesta obsessió tardomoderna per la monumentalitat de l’objecte autònom té una estreta relació amb l’aspiració de viure en un present sense memòria i en un “no lloc”, en el qual s’imposa l’eliminació de qualsevol resta del passat, de tot allò que desentona i que qüestiona en unes societats en les quals predomina l’acceleració. I tot això succeeix quan el patrimoni té un evident valor a la ciutat, i del qual se’n podria treure un molt major rendiment social. Tanmateix, no s’accepten llocs amb memòria; es volen uns edificis moderns i transparents, repetitius i impersonals, similars a qualsevol lloc, sobre unes pistes de construcció totalment lliures de memòria social i arquitectònica. Es desitja tot allò que potencia aquesta il•lusió de l’etern present, el millor deliri per afavorir la immediatesa de les inversions del capital immobiliari.
En aquest procés de la construcció tardocapitalista, d’allò que podem anomenar la ciutat tardo- racionalista, la tipologia preferida pels operadors és el gratacels: màxim benefici del sòl i símbol del poder empresarial.
En el cas de Barcelona, els gratacels representen dos períodes concrets i aparentment diferents de la seva història recent: el “porciolisme”, en el context dels epígons de la dictadura franquista i dels inicis del desenvolupisme, per als quals es va utilitzar l’eufemisme “d’edificis singulars”; i el període postolímpic, marcat per l’abandó dels projectes més socials davant de la cessió als interessos immobiliaris, i que es va inaugurar amb les dues torres de la Villa Olímpica i amb les torres del carrer Tarragona. Entre ambdós períodes se situa la vigència del Pla General Metropolità de 1975, que definia unes densitats edificatòries molt ajustades per a cada sector de la ciutat i unes condicions molt restrictives perquè poguessin aparèixer gratacels.
És evident que la gran ciutat contemporània no es pot fer sense gratacels; són necessaris per mantenir les densitats de les ciutats compactes. Però, cada cop que es realitza un, cal fer-lo amb molta cautela, ja que és palesa la capacitat dels gratacels per apropiar-se dels valors i les vistes dels llocs més privilegiats, i està clar que és transcendental l’acurada integració de cada torre amb l’espai urbà on se situa, per tal de no col•lapsar-lo i vampiritzar-lo.
I en tot això, Barcelona és, malauradament, emblemàtica: tant perquè és un dels casos més manifestos d’esborrat de la memòria, especialment la memòria fabril i obrera, com pel fet de recórrer cada cop més a permetre gratacels sense potenciar un debat ciutadà sobre la seva idoneïtat, ubicació i alçada. Un edifici singular com la Torre Agbar demostra aquest fet: com el poder econòmic ha imposat un nou símbol de la ciutat. És l’avís que es pretén anar envaint la ciutat amb aquests productes de la ciutat global que arrasen la memòria.
Però sempre van quedant focus de resistència que s’oposen a aquesta homogeneïtzació de les ciutats. Cal insistir en casos com el complex de l’antiga fàbrica Frigo en el barri de la Rive Gauche, a París, on resisteixen dotzenes de tallers d’artistes, creadors i dissenyadors en un entorn en total transformació, o el de Can Ricart en el Poblenou de Barcelona que, després de la lluita perduda per part dels artesans i industrials que hi treballaven, ha estat “okupat” pels artistes de “la Makabra”. Ambdós tenen en comú que són llocs de treball artesanal, artístic i industrial que intenten resistir al desallotjament; illes alternatives a l’homogeneïtzació dominant que han pres com a lloc per sobreviure les arquitectures industrials, dins d’uns sistemes d’espais tancats, com naus i fàbriques de pisos, i d’espais oberts, com carrers i places; amb uns llenguatges arquitectònics i gràfics propis; amb textures rugoses on impregnar les creacions i les experiències, els fenòmens i les argumentacions. En definitiva, formes que difereixen totalment de les arquitectures corporatives, desinfectades i iguals en tots els contextos.
Al llarg dels anys vuitanta, en una cultura urbana que recollia les aspiracions de la ciutadania, l’Ajuntament de Barcelona havia anat encertant bastant les decisions per les prioritats: espais públics i equipaments. Una evolució atenent a prioritats que es va truncar amb la decisió presa el 1997 d’organitzar el Fòrum 2004, una desmesurada i onerosa activitat que la ciutadania ni necessitava ni desitjava. El resultat, clarament negatiu, ha demostrat que es van pervertir les prioritats i, des d’aleshores, l’Ajuntament ha estat incapaç de redirigir els seus objectius. I allà han sorgit les arquitectures més absurdes per a la ciutat, especialment l’edifici Fòrum, la pitjor obra, per la seva ubicació, ús i forma, de tota la història de la ciutat. Si la Torre Agbar representa la imposició del poder privat, l’edifici Fòrum queda com a representació de la monstruositat dels errors municipals, el seu autisme i manca de gust: la seva lletgesa simbolitza el fracàs del Fòrum 2004.
I per això s’hauria de reivindicar i treballar en el sentit que els símbols de Barcelona no fossin els de sempre, ja obsolets, ni els invasors, com la Torre Agbar, sinó aquells llocs que representen la capacitat creativa i crítica que té cada ciutat i barri per recuperar espais, com els parcs metropolitans o com el Jardí Botànic, acròpolis verda modèlica i premiada, que s’aixeca sobre allò que abans era un abocador d’escombraries; o com Can Ricart, que es podria convertir en símbol de la creativitat, la massa crítica i la capacitat de revitalitzar la memòria.
En aquest enfrontament en què l’arquitectura prepotent es monumentalitza i es converteix en espectacle en contra de l’articulació de tota la ciutat, i quan l’urbanisme es desacredita contínuament en mans de planificadors dèspotes, que menyspreen la crítica i fugen de la participació de la ciutadania, i sota els interessos d’especuladors, que no dubten en algunes autonomies espanyoles en generalitzar la corrupció, els terrenys tradicionals de l’arquitectura i de l’urbanisme apareixen esgotats. És per això que seria millor no parlar d’arquitectura sinó de sistemes, i no d’urbanisme sinó de territori i paisatge. És per això que s’hauria d’obrir un període d’autèntica participació ciutadana; entre moltes d’altres coses, per debatre sobre els gratacels i la monumentalització de la ciutat i per aconseguir que les arquitectures singulars no vagin en contra de la ciutat, és a dir, de l’urbanisme entès com a funció social a favor de la ciutadania.
Inventari de gratacels
Emblemes del porciolisme
- Torre Colon (1965-1971),de Josep Anglada, Daniel Gelabert i Josep Ribas.
- Edifici d’oficines del Banc Atlàntic (1965-1971), de Francesc Mitjans i Santiago Balcells.
- Atalaya de Barcelona (1966-1971),de Federico Correa, Alfonso Milà i José Luís Sanz Magallón.
- Edifici Urquinaona (1968-1973),d ’Antoni Bonet Castellana, Josep Puig Torné i Benito Miró.
Emblemes de la Barcelona olímpica
- Les dues torres de la Villa Olímpica (1988- 1992);la Torre Mapfre, d’Iñigo Ortiz i Enrique de León, i l’Hotel de Les Arts, de Bruce Graham de SOM (Skidmore, Owings and Merrill).
- Les torres del carrer Tarragona.
Emblemes de la Barcelona globalitzada
- Hotel Diagonal 1 a Diagonal Mar (1998-2004), d’Oscar Tusquets i TDA arquitectura, SL.
- Torre Agbar a la Plaça de les Glòries (1999- 2005), de Jean Nouvel.
- El polèmic Hotel Vela, amb forma de vela gegant, en el port de Barcelona (projecte de 1999), de Ricardo Bofill.
- Torre de Gas Natural (1999-2006),projectada per Enric Miralles i Benedetta Tagliabue.
- Hotel Torre Nova a la nova Diagonal, cantonada amb Pere IV (1999-2007), de Dominique Perrault.
- Les torres que s’estan realitzant a l’Hospitalet del Llobregat.
La Veu del Carrer núm. 99-100 gener-febrer de 2007
