Reconsideracions sobre l’urbanisme a Barcelona

Malgrat els canvis esdevinguts en els darrers 150 anys, els eixos bàsics de les grans actuacions urbanístiques a Barcelona són hereus de la ciutat planificada a partir de l’enderroc de les muralles. Avui, quan l’ocupació del Pla ja és pràcticament completa, pot ser oportú plantejar-se quines característiques ha de tenir l’urbanisme de la ciutat i, per què no, quines són les noves muralles que potser cal enderrocar.

ARIADNA ÁLVAREZ Arquitecta
“Ruralitzeu allò urbà, urbanitzeu allò rural” ((Ildelfons Cerdà,1859). Tot i que ja hi ha ciutats “urbanitzades” des dels temps dels antics (Atenes, Roma, Tarraco…) no podem parlar de planificació urbanística com a “ciència” fins al segle XIX, amb la construcció de la ciutat industrial. L’urbanisme sorgeix com l’expressió del fet urbà sobre el territori, per tal de garantir la disposició sobre el sòl de les diferents activitats socials i econòmiques, sobre la base d’una organització de xarxes de comunicació i de serveis urbans. La ciutat serà allà on es concentraran els factors de producció econòmica (les fàbriques), un producte mercantil amb el capital com a motor d’expansió, constituint-se en un factor de desenvolupament econòmic.

Des del punt de vista social, la ciutat industrial desenvolupa un nou model d’organització. Es consolida la burgesia com classe dominant i es regulen els drets de propietat, el primer dels quals serà el de la propietat del sòl. Es delimita allò que és públic i allò que és privat, i també el seu valor. Apareix el concepte de la plusvàlua, que és l’augment en valor d’una propietat per causes extrínseques, sense que s’hagi fet cap millora. Els eixamples urbans del XIX es projectaran sobre les propietats agrícoles, convertint les parcel•les resultants en una nova mercaderia. La mateixa construcció de la ciutat constituirà en ella mateixa un negoci immobiliari, generant els inicis d’una nova activitat econòmica: la construcció.

El segle XX consolida el model industrial, s’estandarditza la producció i es passa de la màquina de vapor al motor, convertint en històrica la ciutat del XIX. El planejament urbanístic es basarà en la norma d’ús per construir la nova ciutat ideada pels arquitectes racionalistes. Serà l’urbanisme de la zonificació (de l’ús) i dels plans (del programa i la norma) que donaran lloc a la ciutat funcional; un lloc on viure, treballar i gaudir del temps lliure.

El pla regulador definirà la ciutat, la seva extensió i els usos del sòl; consolida el negoci mercantil que suposa la construcció de la pròpia ciutat, centrat en la promoció immobiliària residencial. A mitjan segle XX la planificació territorial pren el relleu a la planificació pròpiament urbanística, serà el temps de les àrees metropolitanes, s’aprova el 1975 el Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El pla regulador que definirà Barcelona i els 27 municipis que conformen l’Àrea Metropolitana, serà el Pla General Metropolità (PGM) aprovat el 1976: la seva redacció i aprovació inicial es van produir sota una administració pública dirigida per la dictadura franquista.

Des del punt de vista social, és una època que es caracteritza a tot Europa pels períodes de postguerra i la problemàtica de la manca d’habitatge, que també afectarà Catalunya encara que amb orígens diferents. Pel que fa a l’urbanisme, s’inicia un període “desenvolupista” per la manera com van solucionar les urgències d’habitatge que comportaren les grans migracions de finals dels anys 50. Hi va haver una total manca de sensibilitat per part de les autoritats feixistes del moment, construint polígons residencials a zones amb una total manca d’infraestructures, equipaments i comunicacions. En terrenys poc aptes per a la construcció, en zones inundables, sense cap mena de consideració per qüestions medioambientals ni paisatgístiques.

Amb la mort del dictador i la represa de les institucions democràtiques, moltes persones que havien participat en els moviments polítics i socials d’esquerres van entrar a formar part com a polítics, tècnics i gestors de l’Ajuntament de Barcelona. Es va recollir l’herència dels moviments veïnals dels 60 i 70 i es va posar en pràctica amb l’urbanisme dels 80, un urbanisme anomenat “d’urgència” per l’àmbit de les actuacions, la major part de les quals van anar a resoldre els problemes derivats del període anterior.

Els anys 90 es van inaugurar amb el gran període olímpic que resoldrà grans mancances de la ciutat i internacionalitzarà l’anomenat “model Barcelona” de l’alcalde Maragall i l’arquitecte Oriol Bohigas. Amb l’arribada del nou mil•leni, s’abordarà la segona transformació de Barcelona: el Llevant. El Fòrum 2004 serà el nou paradigma, el de la ciutat mixta o “ciutat arxipèlag” de l’alcalde Clos i de l’arquitecte Josep Anton Acebillo. És Diagonal Mar, la ciutat dels gratacels, un urbanisme que es basa en gran mesura en la gestió del sòl.

Les principals transformacions urbanístiques d’aquest model són: el Poblenou amb el Districte 22@, Sant Andreu-Sagrera amb l’estació del TGV, el barri de la Marina, la plaça de les Glòries, la Vall d’Hebron, Vallbona i la zona del Fòrum i Diagonal Mar. Aquests 8 projectes, dels quals està totalment acabat el de Diagonal Mar, ocupen 850 hectàrees. Aquestes transformacions s’aproven com a modificacions del PGM. És l’anomenat reciclatge del sòl urbà, però aquest mecanisme ha de buscar el retorn compensat de les plusvàlues a la ciutat.

La transformació del sòl
Les dades que comentem a continuació corresponen a un extracte de la conferència que Joan Clos va pronunciar al Cercle d’Economia de Barcelona el 4 de juny de 2006, sobre el reciclatge de sòl urbà com a garantia del creixement sostible.

A Barcelona es construiran 200.000 habitatges amb les transformacions urbanístiques i la rehabilitació abans de 2010. Des de 1996, Barcelona ha deixat de perdre població, i guanyarà entre 200.000 i 250.000 habitants, arribant a un total de 2 milions al 2010.

L’aposta de transformació és la del sòl. Perquè el sòl no es crea, només es pot transformar. A Barcelona hi ha el sòl esgotat, gairebé tot està urbanitzat i ja no es pot urbanitzar més, la qual cosa no vol dir que no hi hagi sòl, perquè aquest surt de la transformació. La ciutat té sostre i sòl en superfície. El que produeix sòl no és el sòl, sinó el sostre. El sòl el necessitem per a la zona verda, i en el sostre, a més, es produeix un procés de reciclatge permanent.

Aquesta estratègia de creixement físic de la ciutat és una conseqüència del model de creixement econòmic, que vol estar a la mateixa renda per càpita que Alemanya, per continuar exercint de motor econòmic de Catalunya. La ciutat necessita sòl per desenvolupar les activitats econòmiques i absorbir l’augment de la població i la demanda d’habitatge.

A la ciutat no hi ha sòl, i no es pot fer créixer perquè no és elàstic, però sí que es pot reciclar el que existeix. Per tant, l’estratègia és reciclatge del sòl urbà com a garantia del creixement sostenible. Com es pot fer compatible el creixement i la sostenibilitat? A través de polítiques de mobilitat molt estrictes, limitant el trànsit i implantant les àrees verdes i altres mesures alhora que s’ha d’incrementar el transport públic. La finalitat és de contenir la demanda de l’espai vial de la ciutat.

El balanç del 2006 és de 200-220 projectes de transformació urbana, planejaments urbanístics amb els que s’ha afectat el 12% de la superfície de la ciutat, replanificant en deu anys el 12% de la ciutat. Un 50% són edificis, dels quals un 20% (2 m2 de cada 5) són per a habitatge, 1’5 m2 per a activitat econòmica, i 1’5 m2 per a equipaments.

S’ha mogut a l’entorn del 12% del sòl de la ciutat i han concretat 15’5 milions de m2 de sostre edificat. D’aquests 15’5, 10 són increment net i 5’5 són reciclatge, reutilització o rehabilitació ¿com es concreten aquests 15’5 milions de m2 de transformació de sòl fet en aquests deu anys, que representa un 14% del sostre de la ciutat? Dels 15’5 milions, 6 milions són per a habitatge, 6 milions per a activitat econòmica i 3’5 milions per a equipaments (que representa un increment del 50%). Dels 6 milions de m2 destinats a activitat econòmica, 4’5 milions estan destinats a oficines compatibles amb el 22@ i la nova economia. I la resta, fins a 6 milions, són activitats comercials, industrials i equivalents.

A Barcelona hi ha demanda d’oficines, mentre que la ciutat té una bona dotació de sòl catalogat d’industrial, la qual cosa no vol dir que s’utilitzi com a industrial ni que pugui servir com a industrial. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona hi ha 18-19 milions de m2 de sòl industrial i, en canvi, només hi ha 9 milions de m2 d’oficines. A Barcelona, la xifra són 12 milions de sòl industrial, que ara ja no hi arriba perquè s’ha aportat 1 milió de m2 per fer transformacions, i es generen aquests 4 milions de m2 d’oficines que, sumats als que hi ha construïts, fan 6 milions. El que s’ha fet a través de projectes com l’obertura de la Diagonal al mar, el 22@o el projecte de Sant Andreu-Sagrera, és preparar el teixit urbà per tenir llocs de treball relacionats amb una activitat compatible amb la centralitat urbana.

Dels 6 milions de m2 destinats a habitatge, una mica menys de la meitat és habitatge lliure i una mica més de la meitat és habitatge protegit. En l’habitatge protegit, la gran part (el 80%) és habitatge social i la resta és habitatge dotacional.

La gran activitat que genera la rehabilitació és conseqüència del procés natural de reciclatge de l’habitatge. En una ciutat consolidada com Barcelona és la política prioritària d’habitatge, perquè no es poden esperar gaires solucions de l’habitatge nou. Cada any es rehabiliten a la ciutat a l’entorn de 35.000-40.000 pisos, que és el 5-6% de l’estoc de l’habitatge de la ciutat.

Es vol corregir la gran mancança d’habitatge assequible, i a través del planejament, en el marge que permet la llei, per equilibrar algunes de les variables que no estan prou adequades a les necessitats d’una ciutat que aspira a créixer al ritme que fan preveure les tendències i que haurien de permetre convertir Barcelona, veritablement, en la capital econòmica de la Mediterrània (allò que ens hem de demanar és a quin preu i a qui van adreçades aquestes polítiques).

Mirant cap el futur
L’Ajuntament està transformant el sòl de Barcelona, i la ciutat també s’està transformant, i d’una manera més radical. L’impacte de la globalització per un costat i de la immigració per l’altre, porta a un procés de transformació de l’estructura urbana d’una manera molt accelerada. En els darrers deu anys s’han aprovat 15’5 milions de m2 de sostre. Un 20% està construït, un 15% està en construcció, un 10% està en programació, en gestió urbanística, i queda més d’un 40% encara per iniciar el procés.

En la transformació de Barcelona s’ha de vetllar per resoldre les mancances històriques de zones verdes i d’equipaments, i s’ha de promoure activitat econòmica de nova generació i fer un sobreesforç per apropar-nos a les ciutats més avançades d’Europa, que són amb les quals es vol competir. Es necessita que el sector econòmic generi projectes, inversions i tota mena d’iniciatives que ens permetin fer aquesta transformació.

Principis del nou urbanisme
“Les transformacions de les ciutats no han fet més que començar. Les societats occidentals estan canviant i entren en una nova fase de la modernitat que veu evolucionar profundament les formes de pensar i actuar, la ciència i la tècnica, les relacions socials, l’economia, les desigualtats socials, els models de democràcia. Aquestes mutacions suposen i fan necessaris canvis importants en el concepte, la producció i la gestió de les ciutats i dels territoris, i posen d’actualitat una nova revolució urbana moderna, la tercera desprès de la revolució de la ciutat clàssica i de la ciutat industrial. Fa falta un nou urbanisme que es correspongui amb les formes de pensar i actuar d’aquesta tercera modernitat.” (Els nous principis de l’urbanisme, F. Ascher, 2001).

Des que Barcelona va enderrocar les darreres muralles medievals i es va estendre cap al pla annexionant les viles veïnes amb la malla de l’Eixample, ha anat creixent fins a l’actualitat, amb la total ocupació del seu territori. Aquesta idea de creixement il•limitat segueix un model també econòmic que té els seus orígens en el sistema fordista nord-americà. Es basava en la predicció del futur i la planificació com un dels sistemes fonamentals per a les empreses i les ciutats: el desenvolupament urbà i l’ordenació territorial. Aquest sistema, però, ja fa temps que va entrar en crisi i actualment ens trobem en una nova forma d’economia de mercat que modifica totes les estructures; també la ciutat, la seva planificació i gestió.

Si l’alcalde Clos tenia un discurs basat en un model de creixement fordià i es mirava Barcelona des del cel (admirant la col•lecció d’edificis projectats per l’elit mundial de l’arquitectura contemporània) el seu successor J. Hereu encara no ens ha desvellat la seva estratègia. A la conferència de gener de 2007 organitzada pel Col•legi de Periodistes, va passar-hi de puntetes. Tot i que va fer un discurs posant l’accent en la proximitat i les polítiques socials, no va parlar en cap cas d’un urbanisme social ni del gir necessari de les estructures administratives per fer-lo possible. En canvi, sí que va parlar de continuar amb la mateixa dinàmica de transformació de sòl per construir habitatge assequible, però, ¿quan arribaran aquests habitatges? ¿Són suficients? I què succeeix amb l’habitatge lliure que també es construirà en aquest sòl, i on van a parar les plusvàlues que es generen? I per què no hi ha hagut aquesta preocupació fins ara si fa 25 anys que hi ha els mateixos partits polítics al govern de la ciutat?

Mentre als carrers de Barcelona hi segueixi dormint gent d’aquí i d’allà, s’hi manifestin els joves en lluita per un habitatge digne, s’hi manifesti la ciutadania per reivindicar la recuperació del patrimoni industrial amb equipaments públics, s’hi manifestin els veïns i veïnes de Barcelona per reivindicar drets, els poders públics d’aquesta ciutat han de fer una reflexió del sentit que ha de tenir l’acció política.

La Veu del Carrer núm. 100
gener-febrer de 2007

Hereu, el poder i la participació

ANDRÉS NAYA
L’actual alcalde va prendre possessió somrient, anunciant un canvi de formes i oferint diàleg, proximitat i participació. Però aviat va matisar: dialogar i deixar participar no ha de significar canviar d’opinió. Una obvietat innecessària a no ser que dugués implícita algun altre missatge.

Jordi Hereu acabarà el mandat com alcalde no electe per sufragi universal i els regidors i consellers de districte seguiran sense poder ser escollits directament per la ciutadania. Una assignatura pendent que ens tornaran a prometre per enèsima vegada els programes electorals dels partits polítics. Però, en participació ciutadana, més greu que les assignatures pendents són les amenaces d’anul•lació, en la pràctica, d’un de les vies de participació més eficaç, profunda i arrelada: l’audiència pública.

Sessions obertes, dret de paraula, presència de tots els interlocutors del govern municipal i de l’oposició. Amb aquestes llums i taquígrafs i una participació ciutadana quantitativa i qualitativament importants, Barcelona ha celebrat en els darrers anys audiències públiques per la requalificació del camp de l’Espanyol a Sarrià, sobre l’estalvi d’energia, pel cobriment del segon cinturó a Nou Barris, contra l’especulació de Piscines i Esports a Sarrià i en contra de l’ordenança de civisme.

Ara, però, aquest mecanisme regulat pel reglament de participació perilla per la discrecionalitat de l’alcaldia. El maig del 2006, la plataforma veïnal pel cobriment de terrasses i balcons en va sol•licitar una. Saltant-se la normativa, l’aleshores alcalde Joan Clos no va respondre, tot fent ús d’un silenci administratiu que no contemplen les normes de participació. Hereu nega explícitament, per primer cop en democràcia, la sol•licitud d’una altra audiència pública, demanada per la FAVB i altres entitats per tractar de Can Ricart. Hereu argumenta que ja hi ha hagut prou participació. en qualsevol cas, el fet es que nega un dret que legalment el teixit associatiu vol i pot exercir.

És preocupant que l’autoritarisme democràtic que propugna Hereu sigui el del regidor de Les Corts que instava els veïns a manifestar-se només per les voreres, sense tallar cap carrer, o el del regidor de Sant Andreu que va forçar un rector a despenjar d’un campanar una pancarta que deia “L’Ajuntament ens roba les casernes”. Ens robarà ara Hereu les audiències públiques?

La Veu del Carrer núm. 99-100
gener-febrer de 2007

Cavernes urbanes

ANDRÉS NAYA
Des del 1993 s’han inaugurat a Barcelona sis megacentres o grans superfícies que tenen una doble activitat, lúdica i comercial, i que són també un punt de trobada i passeig per a la població. Actualment ocupen 261.000 metres quadrats de superfície, a part de les obres ja avançades d’un nou centre a l’antiga plaça de toros de Las Arenas. Darrere cadascun d’ells hi ha hagut, a l’estil de la caverna descrita per José Saramago, importants operacions especulatives: requalificacions urbanístiques, venda de sòl dels propietaris i generoses licències per a activitats comercials o lúdiques, quan no es tracta de recolzaments directes o indirectes de les administracions als seus promotors.

Illa Diagonal
Situada en les barriades de les Corts i Sarrià, ocupa els terrenys de l’antic Hospital de Sant Joan de Déu. És propietat de Winterthur i Sacresa (Grup Sanahuja). Inaugurat el 1993, comptava amb 130 establiments que ocupaven 29.430 metres quadrats. Al 2006 ha culminat una ampliació de 4.000 m2 amb un nou hotel (NH Constanza) i noves botigues de béns per a la llar (Lactuca, Fidelcolor, Muji etc.) La propietària Winterthur ha estat absorbida pel grup assegurador francès Axa.

Glòries
En l ’espai que ocupava la important fàbrica Hispano Olivetti es va construir al 1995 un megacentre que agrupava 210 establiments i 7 sales de cinema: ocupaven un total de 32.739 metres quadrats. L’empresa Carrefour, el Consorci de la Zona Franca i la Caisse de Dépôts van invertir 240 milions d’euros. Set anys després, van invertir 7 milions més per actualitzar les seves instal•lacions. El propietari és el grup holandès Rodamco. El 2005, una sentència judicial va concloure que la gestora Rodamco havia instal•lat botigues a l’àrea d’emergència. Rodamco es va comprometre a treure-les.

La Maquinista
Situada entre els barris de Sant Andreu, Bon Pastor i Baró de Viver. ocupa els terrenys de la històrica fàbrica la Maquinista, propietat del grup francès Alstom, que va aconseguir una beneficiosa requalificació urbanística. L’any 2000 es va inaugurar “el primer centre comercial a l’aire lliure”, construït per Metrovacesa. Es van invertir 150,25 milions d’euros. És propietat de Carrefour i La Maquinista Global S.A. i ocupa 45.000 metres quadrats, que es concreten en 236 establiments i 16 sales de cinema que gestiona Cinesa.

Diagonal Mar
Ubicada en una antiga zona obrera i industrial, forma part d’una descomunal operació especulativa portada a terme pel promotor nord-americà Hines, que, amb una inversió de 835,41 milions d’euros, va aconseguir que s’obrís una nova estació de metro per facilitar les compres en el seu megacentre. El 2005, Richard Elllis va comprar la gestora del centre (HGI) al grup Hines. El 2006, la irlandesa Quinlan Private va adquirir el centre del seu anterior propietari (el grup alemany Deka) pagant 300 milions d’euros (60 més que els pagats per Deka el 2002). Té una superfície de 47.064 metres quadrats que ocupen 240 establiments i 18 sales de cinema.

Maremagnum
Es va inaugurar el 1995, promogut per Credit Suisse (80%) i Pacific Investiment (20%). Compta amb 80 establiments i 8 cinemes.

Al 2006, el fons immobiliari holandès Corio l’ha comprat a Credit Suisse (Odisea 2000) per 122 milions d’euros (62 més que els pagats el 1999). El 2004 el grup britànic Miligan &Denton Developments va prendre la gestió, davant els problemes que tenia el centre. El principal canvi estratègic va ésser reduir l’activitat de lleure, que generava problemes de convivència (l’assassinat del jove immigrant Wilson Pacheco per agents de seguretat va ser l’incident més greu) per una orientació més comercial. Després de tancar per reformes, va reobrir al juny del 2005 amb majoria d’espais comercials. Ocupa 35.000 metres quadrats.

Heron City
Es va inaugurar l’any 2001 i es va situar en sòl públic expropiat per l’Ajuntament a Renfe, un sòl que estava destinat en principi a les necessitats dels barris. Inicialment comptava amb una botiga Opencor, 16 sales de cinema gestionades per Cinesa, locals recreatius, un centre de fitness i l’hotel Ibys, del grup francès Accor. Davant el seu fracàs relatiu com a centre de lleure, el 2005 una part de l’espai es va reconvertir en outlet (un centre comercial de marques que ofereixen productes de temporades anteriors, destacant la presència del grup Inditex/Zara). La inauguració del Corte Inglés en un terreny adjunt ha reforçat la seva vocació comercial. El 2006 Heron City ha venut el complexe als grups australians Babcock & Brown i GPT Group per 138 milions d’euros, tot i que es reconeix que el complex no ha cobert les seves espectatives de públic i la seva rendibilitat (un 5,5%) és menor que la considerada normal (7%).

Las Arenas
Centre comercial en construcció situat a l’antiga plaça de toros de Las Arenas. El construeix Sanahuja, el mateix promotor de l’Illa i soci principal de Metrovacesa, la promotora de la Maquinista. Està previst que tingui 40.000 metres quadrats en ús. L’autor del projecte és l’arquitecte Norman Foster.

Hipermercats i supermercats
- Carrefour
El grup francès (on té participació el grup March, soci principal d’ACS) és el líder del sector explotant hipers, supermercats (ara Carrefour Express) i botigues de baix preu (Dia).

- Caprabo
Cadena local propietat de les tres famílies fundadores (Elías, Carbó i Botet). Ha tingut problemes financers derivats del seu creixement i posició al mercat. També diverses condemnes per condicions laborals poc exemplars.

- Miquel Alimentació
Cadena empordanesa de la família Miquel. De l’activitat majorista han passat a explotar supermercats (Suma), discounts (Zero) i botigues tradicionals (Aldi, Superavui), sovint pel sistema de franquícia.

- Mercadona
Cadena valenciana propietat de la família Roig. Fa poc que ha arribat a Barcelona, però allà on s’instal•la genera un impacte important.
Es basa en l’oferta de marques pròpies i amb un màrqueting basat en presentar-se com una empresa laboralment responsable (no obstant, la CNT fa mesos que es manifesta pels barris i el passeig de Gràcia denunciant pràctiques abusives de Mercadona).

- Bon Preu
Cadena osonenca, propietat de la família Font.
Explota els establiments “Esclat”, “Bon Preu” i “Orangután”.

- Condis Supermercats
Cadena dels germans Condal (espanyolistes de pro). Han fet una expansió silenciosa en barris populars i s’han implantat a Madrid.

La Veu del Carrer núm. 99-100
gener-febrer 2007

Els gratacels ataquen l’urbanisme equilibrat

Un dels fenòmens recurrents a la Barcelona dels darrers anys és el dels edificis singulars en alçada, tot un símbol de poder.

JOSEP MARIA MONTANER
Arquitecte

Encara que siguin realment torres, els podem anomenar gratacels, ja que són els edificis que sobresurten del per fil horitzontal de Barcelona. Si no se situen en els llocs adequats i es relacionen bé amb el seu entorn, aquesta arquitectura singular acaba anant en contra de l’urbanisme, és a dir, en contra del funcionament equilibrat i del caràcter social de tota la ciutat.

El fenomen urbà dels edificis emblemàtics que tendeixen a ser objectes aïllats demostra clarament el domini de la imatge per sobre de l’experiència sensorial i la quotidianitat. I demostra també com sobreviu l’aliança entre la cultura capitalista del consum amb la prepotència de la societat patriarcal. Un domini que pretén ignorar la crisi de l’objecte aïllat, una crisi que ja s’arrossega al llarg de tot el segle XX.

Aquesta obsessió tardomoderna per la monumentalitat de l’objecte autònom té una estreta relació amb l’aspiració de viure en un present sense memòria i en un “no lloc”, en el qual s’imposa l’eliminació de qualsevol resta del passat, de tot allò que desentona i que qüestiona en unes societats en les quals predomina l’acceleració. I tot això succeeix quan el patrimoni té un evident valor a la ciutat, i del qual se’n podria treure un molt major rendiment social. Tanmateix, no s’accepten llocs amb memòria; es volen uns edificis moderns i transparents, repetitius i impersonals, similars a qualsevol lloc, sobre unes pistes de construcció totalment lliures de memòria social i arquitectònica. Es desitja tot allò que potencia aquesta il•lusió de l’etern present, el millor deliri per afavorir la immediatesa de les inversions del capital immobiliari.

En aquest procés de la construcció tardocapitalista, d’allò que podem anomenar la ciutat tardo- racionalista, la tipologia preferida pels operadors és el gratacels: màxim benefici del sòl i símbol del poder empresarial.

En el cas de Barcelona, els gratacels representen dos períodes concrets i aparentment diferents de la seva història recent: el “porciolisme”, en el context dels epígons de la dictadura franquista i dels inicis del desenvolupisme, per als quals es va utilitzar l’eufemisme “d’edificis singulars”; i el període postolímpic, marcat per l’abandó dels projectes més socials davant de la cessió als interessos immobiliaris, i que es va inaugurar amb les dues torres de la Villa Olímpica i amb les torres del carrer Tarragona. Entre ambdós períodes se situa la vigència del Pla General Metropolità de 1975, que definia unes densitats edificatòries molt ajustades per a cada sector de la ciutat i unes condicions molt restrictives perquè poguessin aparèixer gratacels.

És evident que la gran ciutat contemporània no es pot fer sense gratacels; són necessaris per mantenir les densitats de les ciutats compactes. Però, cada cop que es realitza un, cal fer-lo amb molta cautela, ja que és palesa la capacitat dels gratacels per apropiar-se dels valors i les vistes dels llocs més privilegiats, i està clar que és transcendental l’acurada integració de cada torre amb l’espai urbà on se situa, per tal de no col•lapsar-lo i vampiritzar-lo.

I en tot això, Barcelona és, malauradament, emblemàtica: tant perquè és un dels casos més manifestos d’esborrat de la memòria, especialment la memòria fabril i obrera, com pel fet de recórrer cada cop més a permetre gratacels sense potenciar un debat ciutadà sobre la seva idoneïtat, ubicació i alçada. Un edifici singular com la Torre Agbar demostra aquest fet: com el poder econòmic ha imposat un nou símbol de la ciutat. És l’avís que es pretén anar envaint la ciutat amb aquests productes de la ciutat global que arrasen la memòria.

Però sempre van quedant focus de resistència que s’oposen a aquesta homogeneïtzació de les ciutats. Cal insistir en casos com el complex de l’antiga fàbrica Frigo en el barri de la Rive Gauche, a París, on resisteixen dotzenes de tallers d’artistes, creadors i dissenyadors en un entorn en total transformació, o el de Can Ricart en el Poblenou de Barcelona que, després de la lluita perduda per part dels artesans i industrials que hi treballaven, ha estat “okupat” pels artistes de “la Makabra”. Ambdós tenen en comú que són llocs de treball artesanal, artístic i industrial que intenten resistir al desallotjament; illes alternatives a l’homogeneïtzació dominant que han pres com a lloc per sobreviure les arquitectures industrials, dins d’uns sistemes d’espais tancats, com naus i fàbriques de pisos, i d’espais oberts, com carrers i places; amb uns llenguatges arquitectònics i gràfics propis; amb textures rugoses on impregnar les creacions i les experiències, els fenòmens i les argumentacions. En definitiva, formes que difereixen totalment de les arquitectures corporatives, desinfectades i iguals en tots els contextos.

Al llarg dels anys vuitanta, en una cultura urbana que recollia les aspiracions de la ciutadania, l’Ajuntament de Barcelona havia anat encertant bastant les decisions per les prioritats: espais públics i equipaments. Una evolució atenent a prioritats que es va truncar amb la decisió presa el 1997 d’organitzar el Fòrum 2004, una desmesurada i onerosa activitat que la ciutadania ni necessitava ni desitjava. El resultat, clarament negatiu, ha demostrat que es van pervertir les prioritats i, des d’aleshores, l’Ajuntament ha estat incapaç de redirigir els seus objectius. I allà han sorgit les arquitectures més absurdes per a la ciutat, especialment l’edifici Fòrum, la pitjor obra, per la seva ubicació, ús i forma, de tota la història de la ciutat. Si la Torre Agbar representa la imposició del poder privat, l’edifici Fòrum queda com a representació de la monstruositat dels errors municipals, el seu autisme i manca de gust: la seva lletgesa simbolitza el fracàs del Fòrum 2004.

I per això s’hauria de reivindicar i treballar en el sentit que els símbols de Barcelona no fossin els de sempre, ja obsolets, ni els invasors, com la Torre Agbar, sinó aquells llocs que representen la capacitat creativa i crítica que té cada ciutat i barri per recuperar espais, com els parcs metropolitans o com el Jardí Botànic, acròpolis verda modèlica i premiada, que s’aixeca sobre allò que abans era un abocador d’escombraries; o com Can Ricart, que es podria convertir en símbol de la creativitat, la massa crítica i la capacitat de revitalitzar la memòria.

En aquest enfrontament en què l’arquitectura prepotent es monumentalitza i es converteix en espectacle en contra de l’articulació de tota la ciutat, i quan l’urbanisme es desacredita contínuament en mans de planificadors dèspotes, que menyspreen la crítica i fugen de la participació de la ciutadania, i sota els interessos d’especuladors, que no dubten en algunes autonomies espanyoles en generalitzar la corrupció, els terrenys tradicionals de l’arquitectura i de l’urbanisme apareixen esgotats. És per això que seria millor no parlar d’arquitectura sinó de sistemes, i no d’urbanisme sinó de territori i paisatge. És per això que s’hauria d’obrir un període d’autèntica participació ciutadana; entre moltes d’altres coses, per debatre sobre els gratacels i la monumentalització de la ciutat i per aconseguir que les arquitectures singulars no vagin en contra de la ciutat, és a dir, de l’urbanisme entès com a funció social a favor de la ciutadania.

Inventari de gratacels

Emblemes del porciolisme
- Torre Colon (1965-1971),de Josep Anglada, Daniel Gelabert i Josep Ribas.
- Edifici d’oficines del Banc Atlàntic (1965-1971), de Francesc Mitjans i Santiago Balcells.
- Atalaya de Barcelona (1966-1971),de Federico Correa, Alfonso Milà i José Luís Sanz Magallón.
- Edifici Urquinaona (1968-1973),d ’Antoni Bonet Castellana, Josep Puig Torné i Benito Miró.

Emblemes de la Barcelona olímpica
- Les dues torres de la Villa Olímpica (1988- 1992);la Torre Mapfre, d’Iñigo Ortiz i Enrique de León, i l’Hotel de Les Arts, de Bruce Graham de SOM (Skidmore, Owings and Merrill).
- Les torres del carrer Tarragona.

Emblemes de la Barcelona globalitzada
- Hotel Diagonal 1 a Diagonal Mar (1998-2004), d’Oscar Tusquets i TDA arquitectura, SL.
- Torre Agbar a la Plaça de les Glòries (1999- 2005), de Jean Nouvel.
- El polèmic Hotel Vela, amb forma de vela gegant, en el port de Barcelona (projecte de 1999), de Ricardo Bofill.
- Torre de Gas Natural (1999-2006),projectada per Enric Miralles i Benedetta Tagliabue.
- Hotel Torre Nova a la nova Diagonal, cantonada amb Pere IV (1999-2007), de Dominique Perrault.
- Les torres que s’estan realitzant a l’Hospitalet del Llobregat.

La Veu del Carrer núm. 99-100 gener-febrer de 2007

Els serveis bàsics

Pionera en la gestió prinvada dels serveis bàsics, Barcelona ha estat escenari de l’eficàcia, o no, dels seus gestors.

ALBERT RECIO
Economista
A les ciutats modernes hi ha un conjunt de serveis bàsics per a la vida social. Per les seves característiques (necessitat de fortes inversions, gestió complexa, etc.), són un tipus d’activitats que, o bé estan en mans del sector públic, o d’empreses molt grans, quan no simplement monopolístiques. Barcelona ha estat “pionera” en la gestió privada d’aquests serveis. I les companyies que els han gestionat han tingut una important ascendència a la ciutat. De fet, la gestió d’aquests serveis, les actuacions urbanístiques que generen, els impactes que tenen, donen lloc a una relació quotidiana. I ja se sap que el roce hace el cariño. Per a la resta dels mortals, la relació amb aquestes empreses acostuma a ser més tortuosa. Qui no ha tingut algun conflicte per una avaria mal atesa, un error abusiu en un rebut, un carrer obert per obres avui per una empresa i demà per una altra, un pal de la llum que fa anys i panys que impedeix el pas o una antena de telefonia mòbil molesta? Els neolliberals ens van prometre que les privatitzacions portarien la competència, l’abaratiment i la qualitat del servei. Avui sabem que es tractava d’un conte semblant al de les armes de destrucció massiva.

Gestors de la vida quotidiana
A.R.

Electricitat,aigua i gas
- Endesa
Gràcies a la liberalització elèctrica de 3 empreses (Fecsa, Enher, Hidruña) hem passat a tenir una sola gran distribuïdora elèctrica a la ciutat. La història del procés que s’inicia amb la Canadenca dóna per més d’un llibre: els March, la gran banca, la “nacionalització” dels 80s, la privatització posterior. Avui Endesa està en un procés de venda, amb l’alemanya E.on com a principal candidata a adquirir-la (gestions d’Angela Merkel incloses). De moment, els seus principals accionistes són la constructora Acciona, Caja Madrid, el Deutsche Bank i accionistes internacionals representats per Chase Nominees, State Street Bank, Axa Winterthur i Capital Group. Tots tenim històries amb els rebuts de la llum o els talls de subministrament. Sense comptar els efectes sobre l’espai públic en forma de pals i instal•lacions, xarxes elèctriques i transformadors. L’empresa que més ha contribuït al nostre país al canvi climàtic (les seves centrals de carbó són les més contaminants del país), s’apunta ara al lobby nuclear. Fins quan l’haurem de patir?

- Agbar
La Societat General d’Aigües de Barcelona (Agbar) té la gestió de l’aigua a la ciutat des de 1882. Es pot fer un altre llibre d’aquesta relació. El País del 17 de maig de 1992 informava, arran de la firma d’un nou contracte amb l’Ajuntament, que l’empresa havia aconseguit conservar la propietat de les canalitzacions malgrat haver caducat la concessió inicial, de la qual sembla que no hi ha informació concreta. Agbar és el cap d’un gran grup empresarial, controla moltes empreses del cicle de l’aigua (subministrament, depuradores, enginyeria) a Espanya i altres països, de recaptació d’impostos (Tribugest), manteniment d’equipaments, assegurances sanitàries (Adeslas) i, pendent de venda, de gestió d’ITV i certificacions diverses (Applus+, en aquest cas associada a Union Fenosa i Caja Madrid). El seu capital està sota el control d’un consorci format per la Caixa i el grup francès Suez. Altres socis significatius són el financer Juan Abelló, Gas Natural i Amancio Ortega (propietari de Zara).

- Gas Natural S.A.
Fundada el 1990 per un acord entre Catalana de Gas i la petrolera Repsol, continuant el gran projecte de Duran Farell iniciat dues dècades abans, és la major distribuïdora espanyola de gas natural (importat sobretot d’Algèria). També ha estat una de les principals beneficiàries de la remodelació de la façana marítima (Vila Olímpica, Diagonal Mar), on comptava amb nombrosos terrenys. El seu capital segueix controlat per la Caixa i Repsol, amb presència significativa de Caixa Catalunya, BBVA, el grup Suez i Chase Nominees.

El negoci de l’automòbil
- Abertis
L’automòbil és una font de negocis. No tan sols per a constructors i venedors. També per a tot el que representa la regulació del trànsit. I aquest camp té el nom d’Abertis. Va ser fundada el 1993 en fusionar-se dues grans em- preses gestores d’autopistes (Acesa i Aurea). A més a més de la gestió de totes les autopistes catalanes (i d’altres de la resta d’Espanya), el grup té el control de la principal empresa d’aparcaments (Saba), d’empreses de telecomunicacions, de serveis logístics i aspira a la gestió d’aeroports (a algú li sona la batalla per semiprivatitzar el Prat?). El seu capital està sota control de la Caixa i el grup ACS, a més de Caixa Catalunya i altres caixes.

Construccions i neteges
Una altra gran font de negocis són els contrac- tes municipals de tota mena. Tradicionalment les grans empreses del sector combinen la construcció (un negoci inestable, ja que depèn del ritme inversor i de la incertesa d’aconseguir cada contracte), amb la gestió de neteges i altres serveis, que representen contractes més llargs i estables. Recentment s’està fent habitual (especialment en els equipaments de la Generalitat) que les empreses obtinguin a la vegada la construcció i la gestió integral dels equipaments per a un període de 25 anys. Si bé el nombre d’empreses constructores és molt gran, en destaquen alguns noms propis:

- FCC
Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) és la continuadora de l’antiga FOCSA, que el 1916 ja va guanyar el primer contracte de recollida de brossa a la ciutat. A més de la seva activitat constructora (és una de les empreses implicades en l’esfondrament del túnel del Carmel i és l’empresa principal en la línia 9 i el nou estadi de l’Espanyol), l’empresa té a càrrec la neteja viària i la recollida de brossa d’un terç de la ciutat i la totalitat del contracte de clavegueram, que ha renovat fa dos anys. És també la principal sòcia de l’Ecoparc de Montcada. I participa a la societat que gestiona el Trambaix i el Trambesós. La seva sòcia principal és Esther Koplowitz, i entre els seus socis també hi compta el Banc Pastor, la immobiliària Martinsa, la família Peugeot i el fons inversor Fidelity.

- ACS
És el gran grup empresarial de construcció i serveis. A més d’obres puntuals (Dragados), gestiona un terç de les neteges de la ciutat per mitjà de la seva fiial Urbaser. Urbaser és la principal propietària de l’Ecoparc del Port. És també la principal propietària d’Abertis, i la seva presència a la ciutat és també important en molts altres àmbits per mitjà de filials com Clece (neteges, gestió de serveis, per exemple centres de dia). Els seus socis principals són el grup March (els antics propietaris de Fecsa), els “Albertos” i l’insigne Florentino Pérez, junt amb els inevitables fons d’inversió nord-americans. ACS, mitjançant Urbaser S.A., realitza feines de construcció i conservació de zones verdes per a Parcs i Jardins.

- Ferrovial
És el grup de la família del Pino, un altre dels grans constructors nacionals. Va guanyar força a la ciutat en adquirir el grup Cespa (a Aigües de Barcelona), el qual és el tercer gestor de neteja urbana. També gestiona la deixalleria de Vallbona.

- Acciona
Grup constructor de la família Entrecanales. El seu pes a Catalunya es va reforçar amb l’absorció de Cubiertas y MZOV.A més de l’activitat constructora destaca la seva activitat en el transport portuari que desenvolupa la seva filial Acciona Transmediterránea. Recentment ha arribat a un acord amb RENFE i el Port de Barcelona per desenvolupar un centre logístic. El 2006 Acciona ha comprat Ramel, empresa de serveis diversos (neteges, manteniment, jardineria, etc.). Acciona Medio Ambiente té el manteniment del Jardí Botànic i el Jardí Botànic Històric. Va ésser la promotora de l’aquari del Port Vell, que posteriorment ha venut. Recentment ha esdevingut el primer accionista d’Endesa.

- Parcs i Jardins
L’entitat pública empresarial de l’Ajuntament subcontracta per a la realització de treballs de poda, conservació i construcció d’àrees de jocs infantils entre d’altres empreses a: Agraovial S.L., Cespa-Ferrovial, Stachys S.A.i Azahar, Jardinería y Riegos S.A.

- Altres grans constructores
Altres grans constructores amb important activitat a la ciutat són els grans grups espanyols OHL (propietat de l’exministre Villar Mir), Sacyr Vallehermoso (propietat d’exdirectius de Ferrovial, Juan Abelló i diverses caixes d’estalvis), Isolux Corsan Corviam (propietat de empreses de capital risc i caixes), que ha obtingut la gestió i construcció de la comissaria dels mossos d’esquadra de l’Eixample. Entre les constructores locals destaquen Comsa (propietat de la família Miarnau), amb una forta especialització en construcció ferroviària (i metro). És, a més a més, sòcia del Trambaix i el Trambesós. Copisa ,constructora lligada històricament a l’elèctrica Fecsa, actualment és propietat del grup Comapa, de la família Cornadó. Recentment ha creat una promotora d’habitatge social (Promvias XXI) amb FCC i la UGT. Copcisa (empresa terrassenca de la família Carbonell, molt activa a la ciutat (obres del Metro, Fira de Barcelona, etc.). Acsa, especialitzada en canalitzacions i antiga filial d’Aigües de Barcelona, ha estat venuda al grup lleidatà Sorigué.

Telefonia i telecomunicacions
L’explosió de les noves tecnologies fascina tothom. Hem passat d’un vell model de monopoli semipúblic a l’eclosió del sector. Però molts dels vells malsons no han acabat: preus alts (l’ADSL costa el doble que a França), mala atenció al consumidor… i el problema de les antenes de telefonia mòbil. A tot arreu on s’instal•len sorgeixen problemes i es constata la prepotència de les operadores.

- Telefónica de España S.A.
La de tota la vida. Ara completament privatitzada. En el seu capital hi tenen una presència important la Caixa, el BBVA i diversos grups financers nord-americans. Recentment ha aconseguit una important requalificació que li permetrà convertir en habitatge la seu de l’Avinguda Roma a canvi d’una nova inversió al 22@. Un negoci rodó. Telefónica té el servei telefònic de l’Ajuntament.

- Vodafone España S.A.
Empresa de telefonia mòbil. L’antiga Airtel va canviar de nom en ser adquirida pel grup britànic del mateix nom.

- Orange (France Telecom)
La telefònica francesa ha acabat finalment per prendre el control de la tercera operadora de telefonia mòbil (l’antiga Amena). Té també una forta presència a internet (Wanadoo) i una filial conjunta amb la Generalitat (Al-pi)

- Ono, Grupo Corporativo
S’ha acabat configurant com el gran grup de cable, una activitat que s’ha desenvolupat menys del previst fa 10 anys. A Barcelona és l’hereva de l’activitat de Menta, una empresa que en el passat impulsava el mateix Ajuntament, del qual manté el servei d’internet. El seu capital és en mans de Spain Com (grups financers nord- americans), Multitel (d’Eugenio Galdón i socis), el Grup Santander i Ferrovial.

La Veu del Carrer núm. 99-100 gener-febrer de 2007

Història del primer negoci de la ciutat

Una història que va començar fa quaranta anys, en ple franquisme, amb la idea del Pla de la Ribera.

JOSEP MARIA HUERTAS Periodista
Qui va pensar abans que ningú a aprofitar els terrenys industrials que anaven quedant obsolets a Barcelona va ser Pere Duran Farell, president de Catalana de Gas. Ell va inspirar el Pla de la Ribera el 1966. Al Poblenou es trobaven gairebé tots els solars afectats -entre ells el de Catalana de Gas-, i els habitants de l’aleshores barri industrial es van adonar que, si es feia tal com estava projectat, perdien en uns casos l’habitatge i en uns altres la petita indústria o el taller on treballaven, i van aconseguir aturar-lo, tot i que era temps de dictadura.

Deu anys més tard, l’interès per saber què es podia fer d’àmplies zones obsoletes va donar lloc al Pla Comarcal, que va provocar l’oposició de sectors tan poc coincidents com els grans propietaris de sòl i les associacions de veïns, els primers perquè temien perdre l’oportunitat de fer negoci, i els segons perquè no es donava resposta a les reclamacions de més zones verdes i equipaments en una ciutat on els problemes s’amuntegaven com a conseqüència de la desídia de l’administració municipal.

Conten que Juan Antonio Samaranch va arribar a dir del Pla Comarcal que era “un pla socialista”, segurament esperonat pel banquer Jaume Castell, per al qual treballava i que veia com el seu intent de fer de les platges del Baix Llobregat una urbanització gegant s’esvaïa en els mapes creats per l’enginyer Albert Serratosa i l’arquitecte Joan Anton Solans. I consti que en l’elaboració del Pla Comarcal havien intervingut, per salvar els seus interessos, gent com Matías de España Muntadas, ex alcalde de l’Hospitalet i un dels propietaris de la famosa empresa La España Industrial, els terrenys de la qual, a cavall d’Hostafrancs i Sants, eren contemplats per ell i la seva família com ideals per aixecar-hi un eixam de pisos que donessin bons diners, i pels veïns com el parc que calia a una zona tan atapeïda que havia donat lloc a una estrofa de cançó: “Aquí la gent la passa puta: mig pam de verd com a Calcuta. ”Així ressonava en el festival popular de cançó celebrat al cinema Liceu el 13 d’abril de 1975 mentre la cantava Núria Feliu,. lla de Sants, el barri que lluitava per evitar la pèrdua d’un solar tan valorat. Finalment, l’enfrontament es va saldar amb un triomf veïnal propi dels utòpics anys setanta …

La creu del 92
És ja una creença popular que Barcelona va donar un pas de gegant gràcies als Jocs Olímpics de 1992. En els sis anys que van passar entre la proclamació de la candidatura barcelonina a Ginebra, en els llavis de Juan Antonio Samaranch -una ironia de la vida, ja que havia passat d’especulador a president del Comitè Olímpic Internacional- és ben cert que la ciutat va transformar-se, en bona part en positiu.

El 1986 ja hi havia llum verda per fer-hi els Jocs i l’alcalde Pasqual Maragall volia no sols canviar la ciutat sinó les poblacions que l’envoltaven, per a la qual cosa comptava amb l’eina de la Corporació Metropolitana. La Generalitat, presidida per Jordi Pujol, malfiava del que veia com un contrapoder, i quan van ser aprovats un himne i una bandera de la Corporació, va decidir suprimir-la. Les bondats de la coordinació que facilitava l’ens metropolità van ser superades per unes ingenuïtats polítiques.

En els anys següents, els de les grans realitzacions preolímpiques, hi va haver, però, un inconvenient que potser aleshores no es va veure prou clar: la demanda d’ajut a les grans immobiliàries perquè paguessin una part dels equipaments que calia fer a canvi d’una generositat clara en les plusvàlues de la construcció, com va succeir a la Vila Olímpica. Les urgències del moment ho van justificar. El mal és que ja en aquells moments s’intuïa que el millor negoci era la possessió del sòl i la construcció, com ja havia succeït en els temps més negres del porciolisme. Per què calia seguir fabricant el que fos si el solar de la fàbrica era com una mina d’or en la Califòrnia de 1850?

Fins i tot es va donar, i es dóna, el cas de qui creu que el millor és mantenir la propietat del terra en- cara que estigui qualificat de zona verda, com és el cas escandalós de la finca d’Alfons XII, 48, propietat de Josep Pons, un farmacèutic hereu i amo del solar de l’empresa Vicente Ferrer, on ara s’aixeca El Corte Inglés, a la plaça de Catalunya. Prefereix que la casa i el jardí existents es vagin podrint a sol i serena que no arribar a un acord amb l’Ajuntament. Pensa que un dia canviarà la qualificació fixada pel Pla Comarcal. I com els impostos sobre el sòl on clarament s’especula no estan sotmesos, com en d’altres ciutats europees, a augments progressius, el cas es manté per vergonya privada i pública.

Can Girona, als tribunals
Quan Joan Anton Solans, un dels pares del Pla Comarcal, va saber que s’havien venut les 14 hectàrees de Can Girona, nom popular de Macosa, va comentar que no entenia que una empresa que havia dut a terme feia poc unes millores a la seva indústria, que construïa ferrocarrils i metros, fes tal cosa. I és que havien començat els temps del diner fàcil.

Els terrenys van ser adquirits el 1990 per l’empresa Kepro, on figurava com a home fort John Rosillo. En uns anys, després d’una requalificació perquè fossin en bona part edificables, van doblar el seu valor mitjançant una venda que mai no va estar clara, i que va involucrar un pobre deficient mental que va ser abandonat després a Caracas. Sort que el noi no era tan soca com creien i va denunciar la situació a l’ambaixada espanyola, i va començar una investigació que va acabar als tribunals. Tanmateix, amb els temps els terrenys van ser adquirits pel grup nord-americà Hines, i tot van ser facilitats. Corrien els anys post-olímpics i l’alcalde Pasqual Maragall tenia por d’una paralització econòmica de la ciutat. Total, que tot van ser facilitats per al nou grup inversor, que ràpidament va aixecar un petit Manhattan, conegut com a Diagonal Mar, amb un centre comercial de pèssima arquitectura i la guinda d’un parc públic obra d’Enric Miralles i Benedetta Tagliabue per fer més passador un nou barri que era i és una mostra de ciutat insòlita a Barcelona i que el mateix ajuntament considera ara un error haver-la autoritzat tal com és.

L’hora dels poderosos
Quim Español, arquitecte i poeta -cal subratllar aquest element- va ser un dia del 2000 director de Projectes Urbans amb Josep Anton Acebillo, l’home fort de l’urbanisme barceloní. Va dir-me en el transcurs d’una entrevista, tot acabat d’acceptar el càrrec, que “des d’aleshores ja no serien les immobiliàries les que manarien sobre l’urbanisme barceloní i que no tornaria a haver un cas com Diagonal Mar.” Poesia, vaja. És clar que, un any més tard, em defensava que era lògic que, en el pla de la Colònia Castells, a les Corts, s’enderroquessin dos edificis força nous -dels anys cinquanta-perquè calia eixamplar la vorera del carrer d’Entença. Quan li vaig fer veure que uns dos-cents metres més amunt un col•legi religiós estava ocupant amb una ampliació la vorera del mateix carrer que ell deia que calia eixamplar, es va quedar sorprès. Estava, i està, clar que els plans de construcció de nous blocs que eliminaven la Colònia Castells trobaven poc sòl per arrodonir l’operació i això obligava a sacrificar els dos edificis “innocents.”

L’Ajuntament ha buscat, en els darrers temps, raons ideològiques per justificar els edificis alts i els elevats índexs d’edificació: per exemple, que és millor una ciutat densa que una que no ho sigui, tot el contrari del que es defensava trenta anys enrere, quan la Feliu comparava Sants amb Calcuta. El tinent d’alcalde Xavier Casas, en els seus moments d’esplendor, gosava dir que ja no feien falta tants equipaments, mentre en un barri com el del Poblenou hi havia, i hi ha, una sola escola bressol per a més de 40.000 habitants.

I així és com ha esclatat, fora del mateix Poblenou, el cas de Can Ricart, no com un equipament de barri, sinó com una manera de fer ciutat diferent a la que tenen pensada les immobiliàries que influeixen, i de quina manera, en l’urbanisme barceloní. La defensa del recinte industrial, una mostra única de mitjan segle XIX, ha enfrontat l’Ajuntament i el moviment veïnal com feia temps no es veia. Una altra lluita per salvaguardar una bella mostra de patrimoni és la de Can Fargas, a Horta, on la família propietària no busca cap altra cosa que obtenir uns beneficis exorbitants. Aquí, per sort, han topat amb una regidora sensible, Elsa Blasco.

Un desllorigador d’aquest cercle viciós podria ser l’aprovació de la nova Llei del Sòl, que espera la llum verda, i que permetria que els ajuntaments, i les administracions públiques en general, no haguessin de pagar a preu d’or els terrenys marcats en els plans urbanístics com a zona verda o equipaments. Almenys, així s’alleujaria la situació. Si això no ho aprova un govern socialista, un té la impressió que el poder de les immobiliàries i dels amos del sòl, i dels bancs i caixes que són al darrere, persistirà i que la construcció seguirà essent, anormalment, el primer negoci de Barcelona i dels seus voltants.

La Veu del Carrer núm. 99-100 gener-febrer de 2007

¿La calle es mía?

Se cumple un año de la aprobación de la actual Ordenanza Cívica. Polémica desde su nacimiento, constituye una buena muestra de qué entiende el poder por “espacio público”.

LUIS CALDEIRO
El 11-S no fue en vano. Tras el ataque a las torres gemelas, una corriente de pensamiento fuerte- mente conservador se instaló en Occidente: Sus premisas eran el retorno a una autoridad fuerte y la convicción de que los derechos y libertades individuales podían ser sacrificados en aras de otros conceptos, como la seguridad. “Pero no sólo eso” -apunta Eva Fernández, presidenta de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (Favb)- “también que los sectores más desfavorecidos no eran merecedores de protección especial, sino dañinos”.

Esta es la atmósfera intelectual, el contexto en el que nacerá la actual Ordenanza Cívica, aprobada por el Ajuntament el 23 de diciembre de 2005. Una de las normas más polémicas que ha conocido la ciudad. Tanto, que suscitó el rechazo unánime de organizaciones vecinales, sindicatos, ONG e incluso asociaciones de juristas como el Col.legi d’Advocats de Barcelona y la Asociación de jueces Francisco de Vitoria. Sólo los comerciantes parecieron aceptarla. Recurrida el 25 de septiembre de 2006 por la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) y otras treinta entidades, actualmente se halla en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).

Pero, ¿qué tiene esta Ordenanza para generar tanta antipatía? Para empezar, un afán ordenancista/sancionador como mínimo inquietante. Considera infracción conductas tan peregrinas como “la práctica de juegos en el espacio público” (pelota, monopatín y similares), “limpiarse o bañarse en las fuentes ”o “utilizar los bancos y asientos públicos para usos diferentes a los que están destinados” (sic). Y si bien es cierto que castiga fenómenos no bien vistos socialmente, como el botellón, no lo es menos que la restricción llega a límites severos: Se prohíbe el consumo de alcohol -sin más- “cuando se haga en envases de vidrio o lata”. Aunque curiosamente se tolera cuando se haga “en establecimientos y otros espacios reservados expresamente para esta finalidad, como terrazas”.

Pero hay más. La mayoría de entrevistados coincide en señalar que la actual Ordenanza equipara bajo una misma etiqueta, incivisme, actitudes puramente vandálicas con otras de naturaleza muy diferente, ya sea social y económica (mendigos y prostitutas de calle) como política (colectivos o movimientos incómodos para el poder). A través de la vía de la sanción, la Ordenanza tendría como objetivo inconfesado “invisibilizar”, hacer desaparecer de la vista pública a los primeros, y limitar la capacidad de movilización de los segundos.

“O sea: una limpieza social”, concluye Jaume Asens, uno de los letrados que lleva el recurso y perteneciente a la Comisión de Defensa de los Derechos de la Persona del Collegi d’Advocats. Asens no duda en calificar esta Ordenanza como “la plasmación legal” de lo que el poder considera como espacio público. “Es el sueño de todo político: crear un espacio público des-conflictivizado”, explica. “Se pretende que todo aquello que perturbe el campo visual con problemas sociales o políticos no previstos en la agenda, desaparezca. Y que por fin la calle se convierta simplemente en un lugar de paso: espacios físicamente ordenados y limpios, que faciliten su rentabilidad económica (consumidores, turistas), aunque sea a costa de perder peso social y espiritual”.

Sin duda el grueso de las quejas se centra en el trato a indigentes y prostitutas de calle. En cuanto a los primeros, se castiga “la mendicidad insistente, intrusiva o agresiva, así como organizada” y la que “directa o indirectamente utilice a menores como reclamo o los menores acompañen a la persona que ejerce esta actividad”. También “dormir de día o de noche en las vías y espacios públicos”, algo que puede resultar especialmente dañino para este colectivo. Jaume Asens señala que incluso “se prevé la incautación del dinero producto de su actividad, tanto a ellos como a las a las trabajadoras del sexo”.

Ramón Noró difiere de esta opinión. Es portavoz de la Fundació Arrels, que desde 1987 trabaja para dignificar a las personas sin hogar y con una situación de desamparo crónica. Preguntado por su balance de un año de aplicación, afirma que “las personas que conocemos y que han sido sancionadas no han visto modificada su situación de fracaso por el hecho de una multa”. ¿Pero si eres pobre y sin casa una multa no agrava aún más tu situación? “Es un aspecto más de la vulnerabilidad en que viven. No les ha beneficiado, no les ha motivado para mejorar”. Noró parece no querer pronunciarse abiertamente. “¿Pero acaso no les ha perjudicado, no son medidas negativas?”. “No les ha beneficiado”, repite.

En el tema de la incautación del dinero, asegura no tener constancia de que se le haya incautado un euro a nadie, “entre otras cosas, porque normalmente no lo tienen”. Tampoco de que se haya retirado o trasladado a mendigos por estar o dormir en la calle, ya que “la Ordenanza multa por estar, pero no echa a la gente”. Lo que sí ha hecho la Guardia Urbana ha sido despertarles por la noche e invitarles a acudir a los albergues. La nueva Norma no ha ayudado a los indigentes, sino que les ha puesto más dificultades: “Se podían haber evitado esta Ordenanza”, concluye.

Eva Fernández, por su parte, observa que, tras un año de aplicación, si bien han desaparecido los limpiacristales que se apostaban en los semáforos, “la utilización de menores para la mendicidad sigue a la orden del día”.

Sin embargo, la regidora de Urbanisme del Ajuntament de Barcelona, Assumpta Escarp, afirma que “la mendicidad en sí no está sancionada”. A su juicio, únicamente aquellos indigentes que cometen infracciones son objeto de sanción, lo cual ilustra con la expresiva frase: “Si hacen sus necesidades y encima son mendigos, es entonces cuando se castiga”. Por otra lado, explica que no todo es sancionar: Desde que se aprobó la Ordenanza, el Consistorio ha ido desarrollando toda una serie de iniciativas sociales “que están contempladas en el texto legal y que se han cumplido”. “Me sorprende” -argumenta- “que las quejas sigan siendo las mismas que hace un año, cuando se aprobó la normativa, y que en cambio no se hayan tenido en cuenta todas estas políticas”.

Concretamente, la regidora cita la creación de nuevos centros de acogida -600 plazas de servicio nocturno y 100 de atención diurna-, lo cual permitirá “acoger por la noche e iniciar procesos de inserción durante el día”. También se ha llegado a un acuerdo con diversas entidades (Serveis Socials Sant Joan de Déu, Centre Obert Heura, etc.) que ha dado como resultado “un protocolo por el cual se anulan las sanciones a los indigentes, a la vez que se comprueba si estas personas están en el circuito de servicios sociales del Ajuntament”.

Polémico también ha sido el capítulo dedicado a las trabajadoras del sexo. La Ordenanza prohíbe todo tipo de comercio sexual en la calle (ofrecer, solicitar, negociar o aceptar), así como mantener relaciones sexuales mediante retribución. Un trato que Beatriz Espejo, portavoz del Col.lectiu de Transsexuals de Catalunya, denuncia por injusto e hipócrita: “Se habla del proxenetismo en las calles cuando en realidad es mínimo, en comparación con la gran industria de los burdeles. Sin embargo, es la trabajadora de la calle, la que va por libre, la de más bajo nivel social, sobre la que cae el peso de la ley, a la que se demoniza”, afirma. Beatriz Espejo cree que “si hubiera un verdadero interés en combatir el proxenetismo, la explotación y el tráfico de mujeres, cerrarían los locales de estos empresarios, que me consta que mantienen muy buenas relaciones con los políticos”. Y atribuye esta falta de interés a que las chicas “suelen ser extranjeras, lo que provoca una indiferencia social absoluta”. Clarisa Belloci, del Colectivo Genera, constata que ha habido sanciones, pero no cree que ello las haya expulsado de sus zonas de trabajo. “Han seguido trabajando en el lugar de siempre. Simplemente han ido acumulando multas, hasta veinte cada una”, explica. “Porque, obviamente, no van a pagarlas. Cuando eres extranjera ilegal y no tienes cuenta bancaria, ¿qué importancia tiene?”.

La regidora de Urbanisme insiste, al igual que hiciera con la mendicidad, en que “no es la prostitución en sí lo que se sanciona” sino “que ésta excluya o limite otras actividades” así como “que se desarrolle a menos de doscientos metros de distancia de centros educativos”. Y abundó en el argumento de las políticas sociales, afirmando que se ha creado una agencia, a través de ciertas entidades, que ofrece una gran cantidad de servicios a las trabajadoras del sexo (desde recolocación laboral a “pisos-puente” de acogida para aquéllas que denuncien a proxenetas).

Pero no sólo los colectivos socialmente desfavorecidos perderían con esta Ordenanza, sino también aquella disidencia política o cultural que no se encuadra en los partidos políticos clásicos. Tal vez porque el artículo 23 prohíbe colocar, sin la autorización del Ajuntament, “carteles y pancartas” en cualquier elemento del espacio público así como “en un bien privado si vuela sobre dicho espacio”, lo cual requerirá, además, el permiso del propietario del bien afectado. También se sanciona lanzar a la vía pública “carteles, anuncios, pancartas y objetos similares” además de “toda clase de folletos o papeles de publicidad comercial o cualquier material similar”. Sólo se toleran “las pancartas en balcones y otras aberturas”.

Assumpta Escarp desmiente que esta medida limite la libertad de expresión de las minorías: “También se ha sancionado a los grandes partidos políticos por poner carteles donde no corresponde”, señala.

No contar con permiso municipal puede impedir, además, la celebración de cualquier acto de tipo lúdico o cultural que se desarrolle en la vía pública, reuniones pacíficas para las que hasta ahora no se pedía autorización. Una medida que podría ser utilizada para poner cortapisas a cualquier movimiento o grupo que resulte incómodo al poder. Algo que la regidora de Urbanisme niega categóricamente: “Siempre se ha tenido que solicitar permiso para ocupar el espacio público”.

Otra prohibición que podría resultar perjudicial es la de acampar en la vía pública, una medida que ya se puso en práctica con el desalojo de las acampadas por la Vivienda Digna y, más recientemente, con el movimiento francés Los Hijos del Quijote. “Ha habido un cambio evidente de política en el Ajuntament” -observa Jaume Asens-. “Mientras gobernaba el PP, le convenía un fuerte movimiento de contestación social. Era, digamos, su aliado. De hecho, durante la guerra de Irak se toleraron las acampadas. En cambio, lo que antes era un aliado, ahora es percibido como una amenaza”.

Mala noticia para todos aquellos colectivos vecinales, políticos o culturales –desde okupas hasta un simple grupo de ajedrez o de sevillanas- que, por su modestia económica, no tienen otro medio de expresión (y protesta) que no sea, precisamente, el cartel, el folleto, la pancarta, la acampada o una simple fiesta vecinal espontánea.

Por si fuera poco, todo este afán restrictivo queda agravado por un texto “muy ambiguo en su redactado”, según Jaume Asens. Ambigüedad que, lógicamente, hace que recaiga sobre los agentes de la autoridad la interpretación de la norma. “Esto supone un enorme aumento en la discrecionalidad de la policía, que tendrá mucho más margen de actuación”. Paralelamente, creará una evidente inseguridad jurídica en el ciudadano. Y pone ejemplos prácticos: “¿Cómo puede saber la Guardia Urbana si una mendicidad es agresiva? ¿Cómo saber cuándo hay comercio sexual en la vía pública, si es obvio que los agentes no pueden conocer el contenido de una conversación entre prostituta y cliente? Y si se incauta el dinero a un mendigo o a una trabajadora del sexo, ¿cómo saber si ese dinero es producto de su actividad o ya lo tenían previamente?

Pero la duda razonable no existe para Asumpta Escarp. Para la regidora, la Guardia Urbana “está perfectamente capacitada” para saber, por ejemplo, cuando se da comercio sexual. Algo que no ponemos en duda, aunque quizá tenga poco valor probatorio en un sistema judicial como el nuestro, basado en evidencias. Y para demostrar que la Ordenanza no se ceba especialmente en las trabajadoras del sexo, añade que “más que castigar a este colectivo, se está sancionando a los clientes: Hasta el momento, dos mil hombres han sido multados”. Un argumento políticamente correcto, con aires de feminismo progre, pero que sigue sin contestar a la pregunta clave: ¿Cómo sancionar a un hombre si no hay modo material de saber de qué habla con una prostituta? “Estas cuestiones ya han sido contestadas por el Ajuntament en el recurso”, remata sin más explicaciones.

Jaume Asens, por el contrario, denuncia que el criterio utilizado por los agentes es de perogrullo: La apariencia. Es decir, que hay tráfico sexual cuando la prostituta viste como tal; cuando, efectivamente, tiene aspecto de puta.

La ambigüedad no se limita sólo al texto, sino también a la forma de aplicarlo, tanto en el tiempo como en el espacio. “A una época de tolerancia le puede suceder otra de aplicación de la norma”, cuenta Eva Fernández. Y lo mismo sucede con las zonas geográficas. “Hay espacios de tolerancia y otros de intolerancia total (aquellos más céntricos o visibles)”.

Una indefinición que, según Jaume Asens, “hará aumentar tanto la conflictividad social como la judicialización de las vidas de las personas”.

En definitiva: Con esta Ordenanza, el Ajuntament se habría ex-tralimitado en sus funciones. “Ha ido mucho más allá de sus competencias locales, invadiendo un ámbito muy sensible y sólo reservado al Estado: los derechos y libertades civiles”, afirma el abogado. De hecho, éste es el argumento legal en que se basa el recurso.

Irónico balance de un año
Una buen modo de hacer balance tal vez sea acudiendo a las fuentes. En este caso, el cuerpo de seguridad encargado de ejecutarla. La Guardia Urbana, en un documento de 19 de enero titulado “Informe de un año de aplicación de la Ordenanza (…)”, asegura que las denuncias recibidas por “Actividades que adoptan formas de Mendicidad” trepó desde las 60 (el 12 de febrero de 2006) a 838 (el 16 de enero de 2007). En cuanto a “Servicios Sexuales”, pasaron de 83 a 4.280 en el mismo período. El capítulo “Carteles y Pintadas” (que incluye grafittis, carteles, pintadas y lanzamiento de folletos) aumentó de 350 denuncias a 10.340. Pero la palma se la llevan sin duda los apartados de “Consumo de Bebidas Alcohólicas” (de 312 a 8.369) y, sobre todo, la “Venta Ambulante”, que pasó de 256 a ¡17.334!, nada menos que un 32’19% del total de denuncias. Curiosamente, las “Conductas Vandálicas” (en teoría, aquellas más genuinamente incívicas) sólo se incrementaron de 5 a 111, un tímido 0 ’el total. ¡Vivir para ver!

La Veu del Carrer núm. 99-100 gener-febrer de 2007

La ciutat aparador

ANDRÉS NAYA
Enrere ha quedat la ciutat grisa dels anys 60 que dedicava un dia a l’any al turista. L’any passat Barcelona va superar la xifra dels 6 milions de turistes i 13 milions de pernoctacions. Un 20% més que l’any 2005. Els creuers de luxe han assolit la xifra de 1,4 milions de viatgers. El dia del turista s’estén durant tot l’any.

La marca Barcelona té un fort component turístic. La ciutat és un parc temàtic, una ciutat museu, la botiga més gran del món. Aquest model de ciutat exigeix actuacions molt costoses que han de finançar-se conjuntament amb el capital privat, no només des de l’administració. Els operadors exigeixen prioritat i pressionen perquè l’aplicació de la legalitat als diferents projectes es porti a terme amb una gran flexibilitat. Ho diem de la manera més suau, ja que la realitat tendeix a ser una altra… Porten anys i panys reclamant una ampliació del port i l’aeroport i donar més confort a la zona d’embarcament dels creuers de luxe. De l’impacte ambiental de les obres, de la contaminació acústica i atmosfèrica que pateixen els habitants de les diferents poblacions, ningú no en diu res.

Les administracions han donat i continuen donant tot tipus de facilitats a la indústria hotelera perquè construeixi en un sòl amb el preu més barat possible, i si s’ha de requalificar es requalifica, i si es perd una zona verda o sòl per a equipaments, no passa res. El punt de partida va ser el Pla d’Hotels de 1992. En un article publicat al número 6 de Carrer, Ferran Navarro titulava “El Pla d’Hotels és una estafa a la ciutat”. En una assemblea ciutadana celebrada a La Sedeta ens vam oposar a aquest pla. Ningú no va escoltar la nostra reivindicació, i així fins avui, quan s’han assolit quotes impensables al 1992 (per exemple, la construcció d’un hotel de luxe al bell mig de Montjuïc, en un solar de propietat municipal).

L’any 1990 teníem 118 hotels i ara ofereixen habitacions més de 253: és a dir, s’han construït durant aquest període 135 hotels nous. Molts d’ells mitjançant operacions de dubtosa legalitat: intercanvi de “cromos”, augment de volum, alçada més gran de la permesa… Davant de la Pedrera, al passeig de Gràcia, Jordi Clos ens amenaça amb un nou edifici hoteler de l’arquitecte japonès Toyo Ito.

L’ús intensiu que fan de la ciutat aquells que la visiten per uns dies té efectes greus. D’una banda, el desgast i la necessitat de manteniment perquè no es deteriori més del necessari. Mentrestant, el veïnat suporta durant tot l’any una ciutat molt cara i paga, com toca, els impostos i els serveis que fa servir, però el consistori no gosa plantejar una taxa per a turistes. Aquesta taxa sufragaria les despeses de l’exèrcit de turistes que envaeixen la ciutat dia a dia. Tampoc no podem silenciar que l’ús intensiu de l’espai públic té per als autòctons conseqüències negatives. No és el mateix visitar-ho que viure-hi.

Pagar per dormir i menjar

A.R.
En una ciutat basada en el turisme, aquest és òbviament un sector molt important. El creixement de la implantació hotelera ha estat impressionant i, de fet, a la ciutat estan presents totes les grans cadenes nacionals i alguna d’internacional. No és un sector tan concentrat com d’altres, ja que hi ha espai per a molts.

Hotels
Les cadenes locals més importants són Hotels Catalonia, de la família Vallet (entre les seves especialitats està la d’acollir els nombrosos afectats pels diversos desastres urbanístics: Carmel, Turó de la Peira…), HUSA, de l’ex president del Barça Joan Gaspart, Hotels Hesperia (del promotor immobiliari José Antonio Castro i els seus socis), Derby Hotels, propietat de Jordi Clos (promotor del Museu Egipci), Expo Hotels, de la família Mestre, i Hoteles Gargallo, de l’empresari aragonès del mateix nom, grup amb forta implantació a Ciutat Vella, i Hotusa, una central hotelera promoguda per l’empresari d’origen gallec Amador Fernández (un dels promotors del lobby gallec a la ciutat). Entre els nacionals, destaquen NH Hoteles, la cadena d’hotels urbans més important (els seus socis principals són Amancio Ortega, el grup italià Finaf, diverses caixes d’estalvis i Hoteles Hesperia); Sol
Melià (de la família mallorquina Escarrer) i AC Hoteles (propietat del fundador de NH, Antonio Catalán). Però la llista és molt més llarga i inclou també cadenes internacionals, com les franceses Accor i le Meridien, la britànica Ritz Carlton o la nord-americana Hilton .

Restauració
Encara més fragmentat és el sector de la restauració. L’excepció són, però, les cadenes de “menjar ràpid” que tant estan influint en el model alimentari dels joves. Els referents són els grups nord-americans Mc Donald’s i Burger King. Però hi ha altres models locals, com la cadena de pizzeries a domicili Telepizza (controlada per la familia Ballvé, socis històrics de la càrnica Campofrio) o el grup local Eat Out i Areas, els veritables representants del fast food a la catalana.
- Eat Out
És una cadena que inclou els establiments Pans &Company, Bocatta, Pastafiore,Fresh & Ready, Caffe de Fiore, Salta, Fresco i Terracolta. El seu propietari és el grup Agrolimen, de la familía Carulla. Aquest grup ha estat històricament un dels grans promotors de l ’alimentació industrialitzada a casa nostra a través de la seva empresa Gallina Blanca (que recentment anuncia la fusió amb el grup italià Star), Pastas el Pavo i Biocentury. També té una participació important a Arbora &Ausonia, la principal productora de compreses i bolquers. És un grup molt relacionat amb els grans poders financers i polítics del país.

- Areas
Com suggereix el seu nom, l’origen és l’explotació d’àrees de servei a les autopistes. Però s’ha estès a altres camps, com les estacions de ferrocarril, els aeroports i el propi centre urbà, amb marques com Ars, Meda’s, Pransor, Café Café, la Pausa, Chicago Pizza Pie Factory, Henry J.Bean´s, i té una participació rellevant a Aldeasa (botigues a aeroports i museus). El seu capital es reparteix entre el grup francès Elior i Emili Cuatrecasas, el propietari del major bufet d’advocats de la ciutat.

- Altres
Més enllà d’aquests grans grups, els últims anys s’han caracteritzat per la formació de “cadenes” de restaurants que operen amb noms diversos, com és el cas dels grups Artemi Nolla o Cacheiro (que pràcticament es reparteixen la restauració del passeig de Gràcia), Moncho’s, etc.

La Veu del Carrer núm. 99-100 gener-febrer 2007

La ciutat i la revolució, esperances i frustracions

Barcelona és una ciutat vinculada a revolució. Hobsbawm, el gran historiador anglès, ja va definir-la com la ciutat europea contemporània més predisposada a la revolta popular.

JORDI BORJA Urbanista
Barcelona va ser anomenada “la rosa de foc” a inicis del segle XX, període marcat per l’anarquisme. Entre la primera i la segona guerra mundial la ciutat va viure totes les polítiques transformadores possibles: la gran Barcelona de la burgesia més o menys il•lustrada hegemònica a la Mancomunitat, els intents de formular i executar polítiques de caire socialdemócrata de la Generalitat de 1931 i finalment la política urbana del període revolucionari de 1936, que va expressar-se especialment amb la municipalització del sòl urbà i la col•lectivització del sector de la construcció.

Fóra excessiu parlar ara de revolució en el sentit social i polític que acabem d’esmentar. Però hi ha altres tipus de revolució. Revolució científica, tecnològica, econòmica, demogràfica, cultural, etc. No és abusiu utilitzar el terme revolució: implica sempre un canvi que va més enllà del seu camp específic, qualsevol revolució té efectes sobre els altres nivells de la vida social i suposa un canvi de paradigma per interpretar la realitat i, per tant, per orientar les dinàmiques existents i les transformacions desitjables. I quelcom més: la revolució, del tipus que sigui, inclou o genera expectatives de progrés per a tothom, es presenta com un avenç democràtic i en certs aspectes socialitzador.

Avui es parla de revolució urbana. El terme no és exagerat, ja que no es tracta solament de la progressiva concentració de la població a les àrees urbanes. Es modifica el model d’ocupació del territori, que no només és concentrat, també és dispers i genera formes d’urbanització difosa. Es configuren regions urbanes o zones d’urbanització d’alta intensitat que fóra abusiu considerar-les en el seu conjunt una gran ciutat. El discurs sobre la revolució urbana sovint ha estat triomfalista: mobilitats i centralitats a l’abast de tothom; més oportunitats d’accés i d’elecció respecte al treball, l’educació, la cultura l’oci, les relacions socials; més contacte amb la naturalesa; més possibilitats de participació política mercès a la socialització de les noves tecnologies; i, en general, més autonomia, més llibertat i més qualitat de vida per als individus.

La realitat és, però, molt diferent. A escala territorial ens trobem amb segregació i desigualtats socials. La diversitat d’eleccions possibles i la més gran autonomia individual és un mite per a molta gent. El mercat que domina el sòl i la construcció es conjuguen amb les debilitats de les polítiques públiques locals i determinen un urbanisme caracteritzat per l’especulació i la corrupció. La lògica del capital financer global imposa un discurs de la competitivitat que tendeix a destruir el capital fix local, el patrimoni físic, econòmic i sociocultural. La multiplicació dels organismes públics i la fragmentació dels territoris produeix opacitat política de les decisions i redueix la participació política i la democràcia ciutadana a un joc teatral inoperant o a una conflictivitat asimètrica, és a dir, a la no correspondència entre les polítiques urbanes reals, les oposicions socials i els àmbits de relació entre institucions i moviments ciutadans.

És a dir, la revolució urbana és una realitat però les esperances que suscita es converteixen en frustracions. O potser cal dir que molt sovint es percep més la contrarevolució impulsada per l’aliança impia entre actors econòmics (propietaris de sòl, promotors i constructors i grups inversors) i actors polítics (locals i/o nacionals). Els moviments ciutadans d’oposició o resistència, sovint valuosos perquè comporten ferments destinats a realitzar les esperances de la revolució urbana, són ara per ara febles o dispersos, centrats en àmbits i demandes molt locals, sovint més d’oposició (l’“aquí no”) que d’alternativa, fins i tot en alguns casos més motivats per la defensa de posicions adquirides que orientats per una concepció democràtica del conjunt de la ciutat-regió urbana. Ara per ara, hi ha més revolució que revolucionaris. I sense revolucionaris és inevitable que la revolució derivi en contrarevolució.

La ciutat que es fa i es desfà
Els vints anys aproximadament compresos entre mitjans dels 70 i mitjans dels 90 van marcar la cultura ciutadana, política i urbanística. No cal insistir en allò que és prou conegut. Emergència de moviments crítics i reivindicatius en els barris populars i en sectors professionals i intel•lectuals. Denúncia d’un urbanisme al serveis dels negocis immediats i que limitava l’actuació en els barris populars a construcció d’habitatges de baixa qualitat, sense urbanització, ni espais públics ni equipaments. Reivindicació de la democràcia amb participació ciutadana en l’àmbit local. Sobre aquestes bases, els partits polítics que van guanyar les eleccions a partir de 1979 van portar a terme polítiques que en gran part recollien les demandes formulades en els anys anteriors.

En els anys 80 va predominar una política de “fer ciutat i ciutadania” i la dialèctica entre polítiques públiques i moviments ciutadans, amb limitacions, va predominar sobre altres dinàmiques més pròpies del capitalisme especulatiu. O potser és que aquest esperava que es creessin les condicions més favorables. L’urbanisme de qualitat del període les va crear. Cal dir que en aquests anys ja van aparèixer indicis que altres estratègies, més negatives per a la ciutadania, estaven presents en les polítiques urbanes. Per exemple, la manca d’una política de reserves de sòl i d’habitatge amb excepció de l’inici d’algunes actuacions de rehabilitació urbana al centre històric i a alguns barris i polígons marginals. Una omissió local que completava el govern autonòmic amb una política d’infraestructures viàries que permetia la urbanització especulativa i dispersa de la regió. O la dissolució de l’àrea metropolitana substituïda per un conjunts d’organismes de serveis especialitzats (com els transports o els residus) i d’entitats inoperants i fantasmagòriques (els consells comarcals). És a dir, un marc territorial políticament fragmentat que no feia possible un planejament ordenat del conjunt de la regió urbana. O la progressiva dominació de l’arquitectura “singular” que en els 90 tendirà a imposar-se sobre l’urbanisme ciutadà.

Com és prou sabut, a la darrera dècada es produeix una progressiva degeneració de l’urbanisme municipal que s’expressa brutalment en les operacions Diagonal Mar i Fòrum: no es fa ciutat, es desfà. I aquest model s’ha volgut repetir a d’altres zones de la ciutat, com a la punta oposada de la Diagonal. Hi ha operacions que mantenen un plantejament teòric d’urbanisme ciutadà, com el 22@, però en la seva execució tendeixen sovint a la venda de parcel•les de ciutat al millor postor, si cal sacrificant la coherència morfològica, la qualitat de l’espai públic, l’habitatge popular o la integració del patrimoni arquitectònic industrial. La ciutat globalitzada s’entén com un conjunt d’enclavaments per a negocis i ocis, i per una compensació mal entesa es pretén servir als residents una ciutat sense solta ni volta condemnada a l’avorriment. Per exemple, la contaminació acústica de la circulació és vitalitat urbana, però la música és soroll condemnable, excepte en les zones d’oci per a turistes. Vegi’s el comportament erràtic i covard de l’Ajuntament en el cas de La Paloma. I en nom de la participació s’aprova un anomenat Pla de Barris que si no fos un despropòsit per la seva inoportunitat i inoperància s’hauria d’interpretar com un pla per desarticular els moviments ciutadans crítics i amb capacitat de plantejar alternatives i substituir-los per la relació clientelar amb nuclis reduïts de veïns que plantegin demandes estrictament localistes.

Probablement tots aquests comportaments o omissions obeeixen a motius o febleses diferents. Però tenen una lògica de la qual els protagonistes no sempre són conscients. És la lògica de la contrarevolució urbana.

Aquesta lògica, que frustra les esperances de la revolució urbana, es basa en la convergència de tres dinàmiques i tres tipus d’actors. La dinàmica del mercat, la de la por i la de la distinció. Impulsada per tres tipus d’actors: els propietaris/promotors/constructors, la “classe política” i els professionals a mig camí entre el divisme i la prostitució.

La manca d’una política d’habitatge i de sòl per part de les diferents Administracions ha estat una acceptació tàcita de la segregació social, de reservar les àrees de més qualitat urbana als grups d’ingressos alts o mitjans, i d’imposar un model d’ocupació del territori insostenible i injust però que maximitzava els beneficis privats. El projecte de llei de “dret a l’habitatge” i altres exemples de legislació europea (britànica, francesa, holandesa, sueca, etc.), han demostrat les possibilitats que ofereix la legislació urbanística i el planejament: recuperació de les plusvàlues urbanes fixar quotes d’habitatge social i protegit, prioritzar els creixements compactes i de continuïtat respecte els teixits consolidats, etc. És a dir, es tracta d’una omissió culpable.

La fragmentació de l’àrea metropolitana, primer per iniciativa del govern de CiU (amb la complicitat de la majoria dels responsables locals socialistes), ha estat seguida de les dificultats aparentment insuperables amb què s’ha trobat el govern “tripartit” per crear un marc de planejament i de gestió territorial en l’àmbit regional, unes dificultats procedents dels interessos de classe política dels seus membres. La fragmentació afavoreix les aliances impies amb els agents privats a costa d’admetre creixements abusius, socialment segregadors i malversadors del territori.

El divisme i la submissió d’una gran part dels professionals que treballen per al sector públic o privat és doblement funcional. Per una part, legitima el conjunt de les operacions, per altra distreu l’atenció de l’opinió pública mitjançant una arquitectura aparatosa. Un exemple és la presentació de l’ambiciós projecte de Sant Andreu-Sagrera (estació AVE): l’alcalde (predecessor de l’actual) va convertir-ho en un xou arquitectònic, ja que es va reduir a presentar la maqueta del projecte d’estació de Ghery i a la intervenció cortesana d’aquest. El tractament del conjunt de les 300 ha objecte del projecte es va deixar fora.

Els casos de Diagonal Mar i de la zona Fòrum són tan obvis que no calen gaires explicacions. Representen el súmmum de l’urbanisme “contrarevolucionari”, la qual cosa no vol dir que, amb el temps, aquests enclavaments no es puguin recuperar per a un ús ciutadà, però costarà, en tots els sentits de la paraula. El 22@ és més interessant, en ser una zona en transformació on s’expressen totes les contradiccions i on diverses opcions són encara possibles. És també, per tant, la zona on la conflictivitat urbana és més articulada i on s’expressen no solament resistències, sinó també alternatives. Can Ricart és probablement l’expressió concentrada d’aquesta conflictivitat. Ens trobem amb un propietari-promotor que vol obtenir el màxim benefici immediat al marge de qualsevol valor ciutadà. Un ajuntament que per ignorància, feblesa i potser algun interès difícil de percebre ara li fa costat. Enfront s’articula un moviment sociocultural de defensa del patrimoni físic, de la memòria col•lectiva, de la identitat diferenciadora del barri. I que és capaç de presentar alternatives urbanístiques i econòmiques viables.

Aquesta contrarevolució urbana és el producte de tres dinàmiques que ja hem citat: el mercat, la por i la distinció. En el marc de la democràcia política aquests mecanismes s’instrumenten recolzats en un “populisme reaccionari”.

L’ús del populisme reaccionari
La submissió a la lògica del mercat per part dels governs locals, dels nostres ajuntaments, no és solament una inevitable adequació al marc legal i econòmic, tampoc és en molts casos una forma de disfressar la corrupció, ni tan sols una opció ideològica. És també un signe de feblesa, la incapacitat d’utilitzar mecanismes legals o d’inventar fórmules per imposar als actors privats i a ells mateixos condicions que vagin en el sentit de les potencialitats positives de la revolució urbana. El discurs de la competitivitat, de la modernitat, del creixement, sigui quin sigui el cost, és una banal justificació per abandonar progressivament els processos urbanitzadors en mans dels actors privats. I cal dir que avui aquests actors són forts: entre 1990 i 2000, més del 50% del sòl urbanitzable ha estat adquirit per bancs i caixes.

Un dels màxims dirigents de la Caixa, per exemple, argumentava que si hi ha un públic que vol viure en xalets, cases adossades o barris tancats, cal que hi hagi una oferta corresponent i és inadmissible que en nom d’una certa idea de ciutat les Administracions s’hi oposin. El mercat es recolza en la por i l’afany de distinció de demandes socials fragmentades, i també les estimula. El creixement a salts, la segregació social, l’abandó de zones i sectors de la població, els enclavaments residencials o funcionals… tot plegat suposa una maximització dels beneficis privats i de les pèrdues públiques. I, en nom del mercat, les ofertes públiques i privades s’adapten i estimulen les pors i la distinció socials, assumeixen com un progrés democràtic l’atomització social i confonen la integració ciutadana amb el consens passiu, el clientelisme en relació a micro-comunitats locals i la reducció de la ciutadania al consum urbà possible i desigual de cadascú.

L’Ajuntament de Barcelona, en els darrers mesos, ens ha donat proves d’aquesta perversió de la ciutadania, de “populisme reaccionari”, és a dir, d’adaptació a les demandes socials més egoistes, conservadores i retrògrades. Les ordenances sobre la convivència, el pla de barris, el menyspreu envers el patrimoni cultural i identitari de la ciutat, l’afany regulador i de control sobre l’espai públic i el seguidisme respecte a les demandes “securitàries”, excloents i privatistes (exemple: La Paloma) són exemples d’aquest patètic populisme reaccionari. En descàrrec del govern de la ciutat es pot argumentar que actuen de bona fe, que així creuen servir els ciutadans i que pretenen millorar la qualitat de vida de la ciutat. Potser sí, però es tracta d’una ignorància culpable, ja que hi ha proves i arguments suficients per demostrar que adaptar-se a les demandes socials de por i de distinció dóna lloc a unes polítiques que s’oposen a la integració ciutadana, a la creativitat cultural, a la vitalitat de la vida urbana i al desenvolupament de dinàmiques constructores de ciutat i de ciutadania.

Bibliografia urbana ‘revolucionària’

- Ascher, François: Nuevos principios del urbanismo (Alianza 2003). Exposa les característiques de la “revolució urbana” actual..
- Bohigas, Oriol: Reconsideració moral de l’arquitectura i la ciutat (Electa 2005). Inclou una crítica a la manca de responsabilitat social de l’arquitectura “singular”.
- Busquets, Joan: La construcción urbanística de una ciudad compacta (Ed. del Serbal 2004). L’obra més completa sobre la història de l’urbanisme barcelonès.
- Capel, Horacio: El modelo Barcelona, un examen crítico (Ed. del Serbal,2005). Una excel•lent i molt documentada síntesi sobre l’urbanisme de Barcelona.
- Marshall, Tim: Transforming Barcelona (Rout-ledge 2004). Inclou un conjunt de treballs diversos, alguns descriptius i altres més crítics, d’autors “locals” i també de fora..
- La col•lecció de Quaderns de gestió-Model Barcelona (Edita Aula Barcelona-CIDOB) ha publicat una vintena de treballs monogràfics sobre les polítiques urbanes des d’una perspectiva “oficial” però raonablement objectiva i ben informada.
- De l’autor, Jordi Borja, vegeu: “Revolución y contrarrevolución en la ciudad global” (Introducció al llibre Capital financiero, propiedad inmobiliaria y cultura, autors David Harvey i Neil Smith, Editat per Macba-UAB,2005) i “Ciutat i convivència” (Quaderns de Carrer, n º 1, 2006).

La Veu del Carrer núm. 99-100
gener-febrer de 2007

Polítiques d’esquerres? Quines?

Sovint en la política de barri i de districte, o sigui la política d’estar per casa, la política que més entén el ciutadà com a seva, la que més el pot beneficiar o perjudicar en funció de la seva aplicació, la política local, ens porta a nosaltres, els ciutadans, a preguntar-nos si realment existeixen polítiques d’esquerres i polítiques de dretes, o si realment tots els partits amb petites diferències governen amb la idea de mantenir-se en el poder, o el que és el mateix, de governar per a si mateixos, no per a la gent i els problemes de la gent.

Últimament al Clot-Camp de l’Arpa hem tingut l’ocasió de patir una situació de aquesta mena (i al llarg d’aquesta legislatura no ha estat l’única), em refereixo al PLA DE BARRIS, o el que és el mateix, a la divisió del nostre barri, portada a terme amb el suport unànime dels tres grups del govern municipal: PSC, ERC i ICV, però, amb l’oposició de la Federació d’Entitats, l’Associació de Veïns, la mateixa oposició política al Districte: PPC i CIU, i estem convençuts que la gran majoria dels clotencs. Fets com aquest et deixen bastant descol•locat i només pots preguntar-te quins polítics són els que et representen a tu, i si avui en dia es fan polítiques per afavorir els ciutadans o per mantenir-se en el poder, encara que sigui contra l’opinió dels ciutadans representats.

Moltes vegades m’he parat a pensar i he intentat veure quins motius tenen els tres partits del govern al Districte per votar el mateix, sense gaire matisos. Encara més, què farien ERC i ICV, que diuen als mitjans de comunicació i en algunes de les seves declaracions que són tan diferents i que faríem polítiques molt diferenciades de les del PSC, si poguessin governar en solitari.

És molt possible que el resultat final d’aquest projecte municipal “LA NOVA DIVISIÓ DE BARRIS” fos el mateix. Quan es va aprovar al plenari de l’Ajuntament de Barcelona del 25 de desembre, crec de veritat que ERC i ICV tenien l’obligació de fer un esforç més gran del que van fer per aturar-lo o, si més no, per millorar-lo; i el pitjor és que estic convençut que podien fer-ho, i tinc seriosos dubtes que ho hagin intentat.

Mai he entès que governar en coalició signifiqui estar supeditat als criteris estrictes que fixi el partit amb més pes al govern. Per fer això, és millor governar com un sol partit. Tampoc significa, ni de bon tros, que la coalició hagi d’estar sempre en picabaralles, perquè hi hagi opinions dispars al si del govern, la qual cosa passava sovint amb l’anterior tripartit de la Generalitat. Al meu entendre, governar en coalició significa que cada grup polític ha de tenir la seva opinió i el seu pes dintre del govern, i manifestar-los clarament quan sigui necessari, per tal de contribuir a millorar les propostes, sense trencadisses ni estridències, buscant sempre millorar la societat i la vida de la gent a qui està representant.

No tint cap dubte que els projectes de ciutat han de ser aprovats per millorar el conjunt de la ciutat, així com que és difícil que tothom estigui d’acord, però tampoc dubto que, si al si dels districtes es practiqués una política més seriosa, i no es fes tan seguidisme de les línies marcades pel partit amb més pes al govern, els projectes arribarien a l’Ajuntament de Barcelona molt millorats i amb més acceptació dels ciutadans. El que és ben segur és que aquesta mena de política més o menys equidistant, de no molestar gaire el germà gran, el que fa és deixar els ciutadans i els seus possibles votants desanimats i sense un referent clar a qui donar la seva confiança.

Em sembla que l’abstenció de les últimes conteses electorals, així com del referèndum del nou Estatut, haurien de fer reflexionar tots els partits polítics, sobre el fet de si volen governar per als ciutadans o per a si mateixos.

Domiciano Sandoval Valbuena

El Butlletí de l’Associació de Veïns i Veïnes del Clot-Camp de l’Arpa núm. 214 gener-febrer 2007