JOSEP MARIA Espinàs
Costa d’imaginar, avui, que el passeig de Gràcia era abans un camí. El camí recte que unia la ciutat de Barcelona i el poble de Gràcia, que passava entre camps i horts. El camí es va eixamplar, es va convertir en un passeig, s’hi van plantar arbres. Però els horts i els camps subsistien.
Fins que va començar a urbanitzar-se l’Eixample i a les voreres del passeig algunes famílies importants de Barcelona hi van fer construir les seves cases, que a vegades eren petits palaus. Moltes han desaparegut, perquè Barcelona s’autodevora. Afortunadament, a més de la Pedrera, s’han conservat els originals edificis modernistes, com la casa Lleó Morera –els baixos destruïts, però–, al xamfrà de Consell de Cent i, més amunt, la casa Ametller i la casa
Batlló, amb la magnífica coberta de ceràmica.
Ara, la casa del costat està tapada, hi fan obres. És una de les mostres de la disbauxa urbanística del porciolisme, que hi va permetre afegir quatre plantes, amb un menyspreu total pel veïnatge amb la casa Batlló. No va ser un cas únic: a moltes cases barcelonines s’hi van afegir uns geps lamentables, uns pisos que les feien més altes i que destruïen l’harmonia de les façanes. Porcioles va deixar que l’Eixample s’eixamplés per dalt, sovint amb materials pobres i, sobretot, destrossant l’es- tètica.
Ara hi ha persones i entitats que demanen que, aprofitant les obres, s’enderroquin les quatre plantes que es van afegir a la casa del costat de la casa Batlló, que li roben el perfil i visualment l’aixafen. No sé si legalment la petició és viable. Però ara, tant Gaudí, l’autor de la casa
Batlló, com el passeig de Gràcia podríem dir que estan de moda. A desgrat de tots els disbarats arquitectònics que s’han fet en aquest passeig i algun altre de ben recent. El postporciolisme també va ser un desastre. Però sembla que el passeig de Gràcia ho pugui resistir tot, i el que ara compta és que s’hi instal.len les firmes més famoses del món.
Personalment, ho celebro. Hi ha pocs carrers a Europa com el passeig de Gràcia, i si durant uns anys la seva vida semblava esmorteïda, ara s’ha revifat. (Encara no m’explico com algun ajuntament d’abans no va autoritzar que es tirés a terra la Pedrera). S’han salvat algunes coses, com l’amplada i els arbres. Però el negoci de les altures afegides tan bàrbarament…
L’alcalde actual, el senyor Hereu, no pot ser l’hereu de la indiferència davant els abusos.
