Archive for setembre, 2006

INSTAL•LACIONS OLÍMPIQUES

setembre 30, 2006

Instal•lacions olímpiques Mantenir i netejar l’Estadi Olímpic, les piscines Picornell i el Palau Sant Jordi val molts euros. S’havia plantejat que aquestes despeses es pagarien amb els ingressos obtinguts des seus usos i lloguers. Preocupa a l’Ajuntament que l’Espanyol aviat marxi al seu nou estadi i deixi buides les 70.000 butaques. El Barça rebutja sistemàticament fer servir el Palau Sant Jordi, amb capacitat per 12.000 persones i en aquest espai cada vegada es fan menys concerts perquè últimament se celebren a les explanades del Fòrum, que amb la seva soledat quotidiana denuncia les grans cotes d’irresponsabilitat. Les piscines Picornell estan infrautilitzades. A primera vista és fàcil construir i molt car mantenir i netejar grans instal•lacions.

Fòrum: últimes factures

setembre 30, 2006

Diuen que els comptes del Fòrum no s’han tancat. Va marxar de ministre d’Indústria un alcalde d’una ciutat sense indústria i deixa pendents algunes factures del Fòrum. Ja l’estiu passat van haver de pagar 245.000 euros a una de les empreses que tenia l’exclusiva de la venda d’entrepans i d’altres aliments. Com que hi va anar poca gent, es va vendre poc. Com que es va vendre poc, la multinacional francesa Sodexho va haver de tancar botigues i va recórrer al Tribunal Arbitral perquè l’Ajuntament complís el contracte i li tornés els diners. I així va ser o haurà de ser: ignorem si ja s’ha pagat. Els comptes els pensen tancar a la tardor. Una de les raons del retard és la causa judicial oberta a Illinois (EUA) contra el Fòrum per incomplir una sentència (informació de El Periódico). Un jutge d’aquest estat va imposar una multa de 2.454 euros diaris per un presumpte delicte de desacatament. Tot això està relacionat amb una pel•lícula sobre el Fòrum, diuen, encarregada, no realitzada i impagada. Els tribunals dictaran la data del tancament dels comptes del Fòrum Universal de les Mentides.

L’HOTEL MIRAMAR

setembre 30, 2006

La nineta dels ulls del fins fa poc alcalde Clos. L’hotel està situat en una zona privilegiada, té una vista panoràmica de la ciutat impagable i, d’alguna manera, privatitzarà els seus voltants a Montjuïc. Construït en sòl públic, l’Ajuntament que no sol tenir diners per a certes reivindicacions veïnals, va pagar amb els nostres diners les obres de l’entorn. Es diu que més de 30 milions d’euros. També s’ha maltractat la muntanya perforant-la amb un túnel per facilitar-ne l’accés. Veure les obres aquest estiu submergia el visitant en una profunda tristesa. Ens estan omplint de ciment la muntanya de Montjuïc, el pulmó de Barcelona. Una de les últimes decisions del closisme ha estat ampliar el nombre de metres quadrats de construcció per a l’hotel. La iniciativa no la porta l’Ajuntament, sinó els promotors. D’altres exemples, han incomplert el termini de les obres i no passa res, el cost de la restauració manteniment dels jardins de Forestier també ha anat a càrrec de l’Ajuntament en comptes d’assumir-lo la firma concessionària. De jutjat de guàrdia.

Els alzinars del Tibidabo, en perill

setembre 30, 2006

ST. GENÍS DELS AGUDELLS
JULI FONTOBA

Prop de ser declarada Collserola Parc Natural i sent de fa un parell d’anys el seu emblemàtic cim,
el Tibidabo, de titularitat pública, creiem que ha arribat el moment que l’Ajuntament de Barcelona cedeixi els seus boscos als gestors del parc de Collserola, per requalificar-los passant-los de sol urbà i zona d’equipaments a forestal. A petició del Col•lectiu Agudells, el Consell Consultiu del Parc de Collserola, del qual formem part, va acordar l’estiu passat fer arribar aquesta sol•licitud a l’Ajuntament, sense que aquest donés cap resposta. El consistori, lluny de satisfer aquesta aspiració
conservacionìsta, s’apressurà a presentar un projecte del tot lessiu pels alzinars del cim de Collserola. L’empresa semi-pública a qui s’ha donat la gestió del parc d’atraccions no coneix un altre interès que l’econòmic. Tot i que el projecte definitiu no està encara aprovat, les alzines centenàries han començat inexplicablement a deixar pas a les noves atraccions. Tot això buscant un tipus “d’esbarjo” que de cap manera no encaixa amb el Parc Natural de Collserola, que per res s’adiu amb la seva preservació ni amb la pedagogia que del tot s’escau per a una veritable cultura cívica. Aquesta del tot reprovable política de fets consumats i aquesta impunitat és la mateixa que ha dut a l’Ajuntament de Barcelona a asfaltar un tram de la carretera de les Aigües sense ni tant sols avisar al consorci de Collserola.

Sobta sobremanera que sigui l’alcalde, el paladí del civisme i la mateixa persona que sustenta la presidència del Consorci del Parc de Collserola, qui actui amb aquest menyspreu vers els valors naturals que ens sustenten. Mentre, gosa afirmar en el butlletí del parc de Collserola: “Collserola ens ofereix l’oportunitat de no deixar-nos dur per una inèrcia històrica de destrucció del nostre entorn més immediat. Ben al contrari, hem de reconstruir i regenerar tot aquest patrimoni ecològic mitjançant un diàleg entre la ciutat i l’espai natural”. A quin tipus de diàleg es referirà? No podem entendre tanta falsedat. Per la salut col•lectiva, davant de la mentira, fins i tot davant la il•legalitat, davant la devastació, cal retrobar la capacitat d’indignació. No estem disposats a permetre que els negocis particulars avortin les nobles aspiracions i volem participar activament en un millor esdevenir per un món comú, equitatiu, veritablement humà i que faci possible els principis que regeixen les interaccions entre la natura i la col•lectivitat humana. Les nostres preocupacions vers la preservació del medi ambient, vers una societat sostenible i socialment justa, racional i senzilla xoca amb aquells negocis que no venen acompanyats d’una ètica dels medis i les finalitats, d’un codi de conducta honorable.

Els centres d’internament d’immigrants o l’estratègia de la por

setembre 30, 2006

BARCELONA
JORDI PANYELLA
El 24 de juny, diversos col•lectius de Barcelona volien desmuntar el futur Centre d’Internament d’Immigrants que s’estava construint a la Zona Franca. L’acció va visibilitzar la realitat d’aquestes presons.

Va ser el matí de Sant Joan la jornada escollida per una seixantena de persones de diversos col•lectius per entrar a les instal•lacions del futur Centre d’Internament per a Immigrants, anomenats també pels moviments socials com a “centres de reclusió per a persones sense papers”.

L’objectiu era “desmuntar” el centre, res de trencar-lo. Un cop arribés la policia, la consigna era deixar les eines al terra i no mostrar resistència. La resposta policial, però, va ser la detenció de 59 persones, entre les quals s’hi comptaven manifestants, advocats i periodistes.

Visibilitzar la immigració
La construcció del Centre d’Internament d’Immigrants (CIE) de la Zona Franca ha de substituir l’actual centre de la Verneda. La construcció d’aquests centres no acostuma a fer-se pública, i aquest era el cas del de la Zona Franca. L’acció, però, va servir per iniciar un procés de visibilització de la situació que viuen moltes de les persones migrades que arriben a l’Estat espanyol, i que en molts casos passen per aquests centres.

A partir d’aquest moment, diu un dels participants a l’acció, “la Delegació del Govern va iniciar una campanya de màrqueting amb l’objectiu de presentar-los com a centres d’acollida”. Dins d’aquesta campanya, a mitjan agost, El Periódico va publicar unes suposades fotografies del Centre de la Verneda“ que eren falses, ja que en aquest centre mai no hi ha hagut cap llit”.

Els Centres d’Internament per a Immigrants són una estratègia a nivell europeu que té per objectiu difondre un model de càstig i temor. Un dels participants a l’acció de la Zona Franca ens explica que “és una estratègia de por, se’ls tracta malament i així corre la veu entre ells i es genera por entre la comunitat d’immigrants”.

Hi ha CIEs per tot Europa, però bàsicament estan situats als passos o zones frontereres amb l’Àfrica i l’Europa de l’Est. Des de la perspectiva institucional, la justificació és la vulneració de la Llei d’Estrangeria: es tracta de persones il•legals pel fet d’estar aquí, i, a nivell judicial, la infracció és administrativa, o sigui equivalent a saltar-se un semàfor.

Les persones que van als CIEs hi estan un màxim de 40 dies tancats. A partir d’aleshores el jutge determina una ordre d’expulsió. Aquesta ordre, però, només es pot fer efectiva si hi ha acords de repatriació amb els països d’origen. A les persones que formen part dels països amb els quals no hi ha acords se les destina a punts determinats de l’Estat a engreixar la maquinària de l’economia submergida. “Moltes d’aquestes persones ensenyen l’ordre d’expulsió quan la policia els demana els papers pel carrer”, diu un dels participants a l’acció.

El CIE de la Zona Franca ha costat 3.7 milions d’euros a l’Estat espanyol. L’execució de l’obra l’ha realitzat l’empresa Imaga Proyectos y Construcciones, a partir d’una licitació que es va realitzar amb caràcter d’urgència l’any 2004.

Can Fargas

setembre 30, 2006

La família Viladegut, propietària de la masia de Can Fargas, ha denunciat sis membres de la junta de l’AV i el president de la plataforma Salvem Can Fargas per haver patit injúries i vexacions en una festa reivindicativa celebrada el mes de maig. La denúncia s’ha presentat precisament en el moment en què els citats propietaris han sabut que no podran portar a terme els seus plans especulatius en l’històric edifici del segle XIII ja que l’Ajuntament, després de 7 anys de lluita veïnal, ha accedit a expropiar-la i convertir-la en escola de música del districte. Els jardins seran de lliure accés per al públic.

Barcelona, víctima de l’èxit

setembre 30, 2006

Marc Andreu
El Periódico, 30 d’agost de 2006
Va morir d’èxit. Amb sorna o convicció, detractors i partidaris de Joan Clos subscriurien aquest epitafi per resumir tant el seu pas per l’alcaldia de Barcelona entre el setembre del 1997 i el setembre del 2006 com per definir la pròpia evolució de la ciutat durant nou anys. Gairebé una dècada i dos mandats i mig que, després de la ressaca olímpica, han fet de Barcelona una ciutat temàtica atractiva per al turisme, els negocis i la inversió immobiliària, però cara i problemàtica per als seus veïns.

Entre jocs i expos
Forjat com a regidor en la grisa però eficient gestió de les finances municipals i en el difícil dia a dia de Ciutat Vella, Clos va accedir a l’alcaldia amb un regal que Pasqual Maragall li va llegar perquè es lluís però que es va revelar enverinat: el Fòrum 2004. Pensat inicialment com una Expo que, com les de 1888 i 1929,impulsés el desenvolupament d’una ciutat crescuda amb l’impuls olímpic del 1992, el fracàs del Fòrum va impedir a Clos emular el seu antecessor.

Una oferta cultural de 341 milions d’euros en 141 dies i publicitada per «moure el món» tan sols va aconseguir tres milions de visitants, molt lluny dels entre cinc i set milions inicialment previstos i dels 20 que es van augurar el març del 1997, poc abans que Clos accedís a l’alcaldia. Majoritàriament, van anar al Fòrum turistes i conferenciants, ja que, segons una enquesta municipal, el 68% dels barcelonins no van participar en cap acte. Ni tan sols van anar a veure la reforma urbanística que el Fòrum va portar al final de la Diagonal.

Lluny, doncs, de l’eufòria olímpica que va enaltir la Barcelona de Maragall, el fracàs del Fòrum va deixar molt tocat Clos. La seva imatge ballant al so de Carlinhos Brown no el va ajudar. Associacions de veïns, oenagés, intel•lectuals i els seus socis d’ICV a l’Ajuntament van criticar la asèpsia ideològica d’un festival que volia l’equidistància entre el Fòrum Econòmic de Davos i el Fòrum Social de Porto Alegre. Però, paradoxalment, el model urbanístic i de ciutat per a turistes, l’oci i el negoci experimentat sí que va triomfar.

Urbanisme i mobilitat
Efectivament, el Fòrum va ser l’excusa perquè Clos i el seu arquitecte Josep Anton Acebillo completessin la reforma del front marítim de Barcelona. D’aquesta manera, la Diagonal es va obrir des de Glòries i, a l’oblidat límit amb Sant Adrià de Besòs, va integrar sota la gran plaça del Fòrum i la seva pèrgola fotovoltaica infraestructures considerades molestes, com la depuradora i la incineradora. I va contribuir al pla de reforma de la Mina.

A l’eix de la Diagonal hi ha, a més de la reintroducció d’un tramvia que no passa pel centre de la ciutat per no molestar els cotxes, dues apostes urbanístiques contraposades de Clos. Una és Diagonal Mar, selecte barri de gratacels que la multinacional nord-americana Hines va vendre en un parc de disseny de l’arquitecte Enric Miralles. L’altra és el districte 22@, transformació del Poblenou industrial en viver d’economia del coneixement i vivenda social. Una necessitat, aquesta última, que Clos ha intentat pal•liar fent pisos per a joves en sòl d’equipaments.

A l’espera de l’AVE, Sant Andreu-Sagrera és l’altre pol que Clos deixa pensat. Però el microurbanisme no ha estat el seu fort. Per això va carregar, sense ser responsable, amb l’enfonsament del Carmel.

Participació i civisme
Els 20 regidors que Clos va aconseguir el 1999 en el millor resultat del PSC en uns comicis municipals van ser un miratge. Almenys, d’acord amb la seva caiguda a 15 el 2003. Aquesta ensopegada es va encadenar amb una sèrie de realitats i decisions criticades per sectors ciutadans -en algun cas, com el de les narcosales, en la denominada cultura del no -amb un denominador comú: la falta de participació ciutadana. El pla de barris que deixa en herència té aquesta crítica.

A cop de polèmica, l’àrea verda ha esponjat de cotxes el centre de Barcelona. Menys èxit ha tingut una ordenança cívica que no ha netejat la ciutat i ha soldat contra l’alcalde Clos la variada aliança de veïns, okupes i entitats socials com Càritas

Un erràtic model de ciutat

setembre 30, 2006

M. Eugenia Ibáñez
El Periódico , 30 d’agost de 2006
Cap al 2004, en relació amb la ideologia que havia d’impregnar el programa del Fòrum, Joan Clos va dir que aquest esdeveniment s’havia de situar entre «Davos i Porto Alegre», és a dir, entre les trobades elitistes del Fòrum Econòmic Mundial a la ciutat suïssa i les reunions al Brasil d’organitzacions no governamentals.

Gran error d’apreciació aquell el de l’encara avui alcalde de Barcelona, perquè aspirar a ser una mica de tot, sense definicions ideològiques compromeses, sol donar com a resultat projectes desdibuixats i inacceptables per a majories amb unes necessitats que no es resolen amb ambigüitats. I aquest ha estat el gran problema de Clos: no tenir un model de ciutat clar, compromès, d’un discurs coherent amb la gestió diària, recordar la teoria de Porto Alegre i aplicar les regles del mercat implacables. I tot això sense saber explicar als barcelonins on volia arribar i demostrant per la via dels fets cap on ens conduïa.

¿Quina Barcelona volia Clos? ¿La sostenible que ha pregonat o la de l’encara insuficient transport públic? ¿La de la participació o la de les plantades a veïns reivindicatius? ¿La de projectes urbanístics en mans de la iniciativa privada o la dels equipaments públics? ¿La de la vivenda social o la de la venda de sòl pública dels veïns o l’aparador de fantasia per a turistes? ¿La dels serveis al ciutadà o la de les escombraries amuntegades al Casc Antic?

Clos ha pres decisions que costa entendre, o no, d’acord amb les necessitats reals de la ciutat. Ha deixat en mans dels promotors el desenvolupament de l’urbanisme i s’ha trobat amb un cistell buit -el del balanç de la seva gestió- que no ha sabut com omplir. I en lloc d’optar per desenvolupar amb fermesa un pla d’equipaments, per exemple, es va decantar per un nou mapa dels barris i l’ordenança cívica. Va eludir el que era necessari i va elegir el que era prescindible.

El futur ministre d’Indústria va arribar a l’alcaldia de Barcelona amb el llast que suposava succeir dos alcaldes que, per diferents motius, van arrelar a la ciutat. Narcís Serra tenia arguments; Pasqual Maragall, carisma. A la recerca d’una imatge pròpia, Clos no ha sabut comunicar-se amb els ciutadans, als quals, per exigències del seu càrrec, havia d’escoltar i servir, i ha governat aïllat del teixit social. Potser Espanya guanyarà un bon ministre.

Partitocràcia

setembre 30, 2006

Un regidor del sector dels “capitans” ens deia a l’entrada de l’Ajuntament que “el tsunami ha escombrat. Això millorarà”.

En el moment del cessament de Joan Clos, ens ve al cap la seva darrera campanya electoral: “Junts farem de Barcelona la millor ciutat del món”. Al marge del fet que el passat mes d’agost llegíem que Barcelona es troba entre les ciutats més cares del món, la número 28, ens referirem a la paraula “junts”. L’alcalde i els ciutadans, junts, treballant els quatre anys del mandat. Ho deia Joan Clos durant la campanya, l’any 2003, en tots els seus actes i mai no hi va afegir, com a segona part, “fins que el partit decideixi el contrari”.

Els ciutadans el van escollir com alcalde. Repetia en un càrrec considerat com el representant polític “més proper” a la ciutadania. Fins i tot alguns mantenen que és l’únic càrrec on l’eròtica del poder no és virtual. I ara, tres anys després, sense acabar el mandat, sense cap votació, el partit nomena un altre regidor, que no era pas candidat per ocupar el seu càrrec. Amb les mateixes prerrogatives, amb l’enorme poder que li dóna la legislació municipal vigent, profundament presidencialista.

Uns vots el van escollir i una decisió partidista el destitueix. Tenim la sensació que ens han pres el pèl. La nostra democràcia potencia la partitocràcia i devalua el vot. En aquesta mateixa direcció tenim les llistes electorals tancades que impedeixen als votants de ratllar els candidats indesitjables o no mereixedors del nostre suport.

Clos se’n va, per la porta del darrere, sense cap debat que n’avaluï l’actuació, el grau d’acompliment de les promeses realitzades. Un exemple: Clos se’n va després de nou anys i queda incomplerta la seva promesa d’elegir directament en els barris, els Consellers de Districte i que deixessin de ser designats a dit pels seus partits. A l’acord per reafirmar el pacte catalista i de progrés de Barcelona signat pels socis de l’equip de govern i el nou alcalde, s’indica a l’últim apartat: “disposar abans de Nadal de la proposta de reformes legals necessàries per impulsar l’elecció directa dels consellers i conselleres de districte”. Esperem que no sigui un compromís signat i incomplert.

Els preocupa que Hereu no sigui conegut. Prioritzaran la foto i la televisió. Seria bo que els ciutadans el coneguéssim perquè obrís un debat ciutadà i plantegés les reformes necessàries per aprofundir la nostra democràcia. Si no és així, coneixerem la seva cara, però continuarà sent veritat l’acudit del Roto en el qual un denunciava: “Els polítics cada dia estan més allunyats de la gent”. “¡Que s’apropin!” reclamava un altre, donant peu a un tercer que cridava “¡No! ¡Com més lluny millor!”.

Decàleg veïnal per a Jordi Hereu

setembre 30, 2006

Eva Fernández
Presidenta de la Favb

El nou alcalde s’enfronta a una situació de distanciament progressiu entre la ciutadania i el consistori i a una Barcelona que pateix les conseqüències d’un model de ciutat que l’ha convertit en un logo que ven arreu del món però a costa de fer-la invivible per als seus ciutadans. Una ciutat cada cop més cara, segrestada per les grans immobiliàries, que expulsa les veïnes i veïns tradicionals dels barris, que no té lloc per als joves, que genera i no dóna sortida a sectors de persones en situació de vulnerabilitat…una ciutat de grans reptes dels quals volem fer arribar al nou alcalde els 10 principals.
1.
Construir amb la complicitat del teixit social un nou model de ciutat que doni prioritat a les necessitats de les persones que hi viuen i procuri la sostenibilitat mediambiental i social. La Barcelona dels veïns està per sobre de la Barcelona turística.
2.
Lluitar contra l’especulació immobiliària, l’assetjament i pel dret a l’habitatge. Incrementar substancialment la construcció d’habitatge de protecció oficial en règim de lloguer.
3.
Promoure una participació ciutadana real que potenciï la xarxa associativa actual i incrementar la sensibilitat vers els problemes de les persones que viuen a la ciutat.
4.
Modificar la legislació actual per tal que es pugui arribar a l’elecció directa dels consellers i conselleres dels districtes. Revisar les formes de substitució de l’alcalde durant el seu mandat.
5.
Incrementar la dotació pressupostària per a serveis socials, especialment els adreçats a població vulnerable, assumint que Barcelona viu en aquest sentit una situació de retard històric i de dèficit especial.
6.
Retirar l’Ordenança de mesures per a promoure la convivència, obrir un ampli debat ciutadà i dotar de figures que duguin a terme la mediació i de policia de proximitat.
7.
Retirar el Pla de divisió de barris i dur a terme una discussió del mateix passant per la participació real, no virtual, de la ciutadania i el consens. Aprovar-lo sense aquest consens serà inútil.
8.
Dur a terme polítiques que promoguin la igualtat real i el protagonisme de les dones en el disseny d’una ciutat orientada a la cura a les persones.
9.
Millorar els serveis públics i la connexió amb l’àrea metropolitana per tal de dissuadir de l’ús del transport privat. Recuperar els retards existents en la construcció de la línia 9 del metro i unir les línies dels
tramvies.
10.
Accelerar el debat sobre els Plans d ’Equipaments de ciutat i dels barris i assumir compromisos concrets en el seu desenvolupament.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.