• En sis anys han desaparegut 23 espais creatius afectats per projectes urbanístics
• Només 6 col.lectius segueixen actius a la zona i 4 perviuen sota l’amenaça del desallotjament
Un artista treballa en un dels espais de l’antiga fàbrica La Escocesa, dissabte passat. Foto: GUILLERMO MOLINER
Si desitja veure el gràfic en PDF faci un click a la imatge.
+ informació
Art en miniatura
ALBERT OLLÉS
BARCELONA
El somni de convertir l’antiga zona industrial del Poblenou en un centre internacional de creació artística no es farà realitat. La pressió immobiliària que viu el barri, immers en una profunda transformació urbanística i productiva, ha fet desaparèixer els últims sis anys un total de 23 tallers instal.lats en naus i altres espais de fàbriques afectades per plans de reparcel.lació. Nombrosos creadors estrangers han tornat als seus països d’origen i dels sis col.lectius que hi segueixen funcionant a hores d’ara, quatre estan amenaçats de desallotjament.
Aquest és el fosc panorama que dibuixa un estudi portat a terme per l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya (AAVC) a través d’Hangar, que és un centre de joves artistes que aquesta entitat gestiona al barri del Poblenou a través d’una fundació privada.
L’informe, basat en un detallat treball de camp a tot el barri, és el primer d’aquestes característiques que es porta a terme a la zona i posa de manifest la desaparició generalitzada d’espais creatius a tot Barcelona davant la falta de locals i l’encariment dels lloguers.
La instal.lació de tallers d’artistes al Poblenou es va fonamentar durant el període anterior i posterior als Jocs Olímpics del 1992, quan l’encariment del preu experimentat pel sòl a Ciutat Vella va obligar molts creadors a abandonar el Born i el Raval, dos dels espais més tradicionals de la ciutat, i a buscar nous emplaçaments.
CENTRE DE REFERÈNCIA
L’abandonament sistemàtic de fàbriques al Poblenou després de la crisi industrial dels anys 80, els va proporcionar una nova oportunitat i va obrir les portes a la possibilitat de crear-hi un centre de referència internacional, seguint el model d’altres ciutats amb passat industrial com Manchester, Rotterdam i Berlín.
El somni va durar fins al 2000, quan es va començar a implantar al barri el nou districte tecnològic 22@. “Nosaltres plantejàvem un barri d’artistes com el Soho de Nova York, però l’ajuntament es va decidir per un espai de noves tecnologies a l’estil del Silicon Valley de Califòrnia”, diu Laia González, una de les responsables de l’informe.
La requalificació de més de 200 hectàrees de l’antic sòl industrial del barri en terreny per a empreses, oficines i vivendes ha posat de moda el desaparegut Manchester català i la pressió immobiliària ha anat deixant els artistes sense locals on treballar. Entre els 23 tallers desapareguts destaquen El Submarí, Winchester School, Palo Bajo (l’estudi creat pel dissenyador Javier Mariscal a Palo Alto s’ha especialitzat més en estudis d’arquitectes i de dissenyadors gràfics).
CAN SALADRIGAS I CAN RICART
També van tancar els sis espais que hi havia a la fàbrica de Can Saladrigas, que l’ajuntament està rehabilitant com a equipament polivalent, i Nau 7, Flea Taller i Can Font, que van ser desallotjats del recinte industrial de Can Ricart.
Actualment sobreviuen sis col.lectius, dels quals només dos tenen la seva continuïtat assegurada. Es tracta del mateix Hangar, també a Can Ricart, i de Casamitjana 15, un petit local dedicat a l’artesania.
Els quatre restants tenen els dies comptats, davant l’amenaça del des- allotjament. El cas més significatiu és el del mig centenar de creadors instal.lats a l’antiga fàbrica La Escocesa, al carrer de Pere IV.
L’edifici està catalogat, així que no pot ser enderrocat, però el solar ha estat comprat per la immobiliària Renta Corporación, que té la potestat de decidir com i quan executarà el pla urbanístic de reforma del conjunt. “Els contractes de lloguer han finalitzat i no els han volgut renovar, de manera que només ens queda negociar quedar-nos el màxim temps possible abans que comencin les obres”, indica David Mataró, portaveu dels artistes.
El problema és que, a diferència del que va succeir el 1992, ja no queden nous espais alternatius. “Només hi ha locals molt petits a preus molt alts i amb contractes curts que no donen cap mena de seguretat”, afirma Laia González.
“L’actitud general és aguantar fins que es pugui i començar a buscar emplaçaments fora de Barcelona, encara que l’àrea metropolitana té el mateix problema”, afegeix.
L’AAVC està realitzant ara un segon estudi, ampliat a tota la ciutat. “Queden tallers a altres barris, com Sants, Poble-sec, Gràcia i alguns carrers de Ciutat Vella, però en la mateixa línia de precarietat i poques perspectives de futur”, assegura González, que alerta del retorn progressiu als seus països d’origen de creadors estrangers que residien i treballaven a Barcelona.
L’informe de l’associació d’artistes visuals sobre el Poblenou sol.licita la intervenció urgent de les administracions per condicionar espais que impedeixin “la desaparició definitiva del teixit creatiu de la ciutat”. “Barcelona utilitza la cultura com a marca, però si no es decideix a cuidar-la, només en quedarà el cartell publicitari”, conclou.
