Imaginin la situació: una senyora va en cotxe per un carrer cèntric de Barcelona, i els altres ocupants del vehicle són un senyor d’edat provecta i tres nens d’edats compreses entre deu i tretze anys. Troben una patrulla de la Guàrdia Urbana que els adverteix que el senyor no duu el cinturó de seguretat. L’admonició es dóna per rebuda i el senyor gran es lliga tal com diu la norma, però hi deu haver en l’actitud de la senyora alguna cosa no prou submisa, o prou agraïda per la multa perdonada, que fa que els guàrdies la segueixin, consultin l’ordinador i la tornin a aturar quatre cantonades més enllà.

Resulta que la dama té el carnet de conduir caducat, i no pot continuar circulant ni un metre més. Ella els dóna la raó, i els mostra que hi ha tres nens, és l’hora de sopar, fa fred, la persona gran té serioses dificultats per caminar i, a més, són a dues cantonades de casa. Els municipals li responen que facin el favor de baixar tots immediatament, que aquest cotxe queda immobilitzat aquí mateix i que si abans de deu minuts no se’n fa càrrec algú amb els papers en regla, la grua se l’endurà al dipòsit. La senyora prova d’argumentar, i l’autoritat entra en una escalada de males maneres i amenaces.

Per descomptat, protegir i acompanyar els nens i la persona gran a casa no forma part de les obligacions del cos armat. Espantada de debò, la senyora truca un amic. Aquest arriba, mostra el carnet i s’endú el cotxe sense més problemes. Problemes, per cert, que podria haver tingut perquè el treuen d’una celebració i porta algunes copes entre cap i coll. Però, com si de jugadors i àrbitres de futbol es tractés, la seva actitud deu ser prou asèptica perquè l’autoritat no li busqui les pessigolles.

Cal perseguir la infracció i el delicte? Certament, però ja que això i la punició consegüent estan subjectes a l’atzar, potser caldria ser una mica selectiu i perseguir qui de debò s’ho mereix, qui representa un perill per la resta de la societat, o sigui els automobilistes que sembla que vagin a apagar foc, que giren d’un cop de volant sense posar l’intermitent i tirant-se’t a sobre, que se t’amorren per darrere a tocar, fent que preguis a tots els déus no haver de frenar, els motoristes que fan eslàlom entre els altres vehicles, per la vorera o saltant-se semàfors. Aquests són els perillosos de debò. Perquè en l’escena que els acabo de relatar, i que no personalitzaré perquè no es confongui ningú amb possibles implicacions sentimentals, el perill per la societat no eren els ocupants del vehicle, sinó la policia.

 Les gràcies de l’autoritat local no s’acaben aquí. Quan ells se salten les contínues, se salten els semàfors i deixen el cotxe allí on els passa per les parts nobles, per a tot això hi deu haver una raó, tant en el sentit lògic de l’expressió com en el de necessitat moral. Davant d’una urgència, la policia no deu haver-se de preocupar de deixar el cotxe d’acord amb la llei. Però, ai, una raó no sempre és una justificació. Aquesta moneda té una altra cara: és edificant, per a la ciutadania, veure com l’autoritat se salta de manera sistemàtica les normes que ella mateixa dicta, defensa i al cap i la fi et castiga si tu no compleixes?

Perquè, a més, un cop posats a transgredir, on és el límit? Un cop l’agent de la llei s’ha saltat amb escreix el límit de velocitat i ha envaït el carril esquerre, enviant a la cuneta els qui amb tot el dret i dins de la llei li venien de cara, què el priva, si el cotxe se li espatlla, de requisar el primer que trobi? Això ho hem vist a les pel·lícules, però la seqüència lògica no s’atura aquí. Què el priva d’entrar en una botiga i endur-se’n l’estri que necessita sense pagar-lo? I d’estomacar el botiguer que s’hi resisteix?

Tot plegat ho percep la ciutadania. És apreciable, i ja quasi un tòpic, el contrast del nostre policia amb el bobbie anglès, que plàcidament forma part del paisatge urbà: aquí, la gent continua fugint dels representants de l’autoritat, i això no diu gaire a favor de la democratització dels serveis administratius.

Curiosament, la truita s’ha girat: els abans temuts i odiosos grisos van acabar convertits en el que hauria de ser la policia ciutadana: un cos en qui la gent corrent confia perquè els ajudi. Però les coses bones no duren. Això que en diuen la Policia Nacional ja ha desaparegut, i els actuals Mossos ja no són el mateix (hauria de ser optimista i dir “encara no són el mateix”?).

La Guàrdia Urbana de Barcelona -i, pel poc que la conec i l’he patida, la de Girona igual- no són altra cosa que recaptadors d’impostos extres a mà armada, del tot desproveïts del mínim escrúpol i de consciència cívica, del tot mancats del criteri moral que permet discernir fins on pot arribar i arriba l’estricte compliment de la lletra de la llei.

El profund incivisme, el menyspreu als sectors desprotegits de la ciutadania i la grolleria d’aquesta gent urgeixen una acció contundent. O una reforma radical, o la dissolució. Aquest és encara el terreny de la utopia, però és que en el món real, per la feina que fan ja tenim els lladres. Aquests, si més no, guarden les aparences.

Miquel de Palol Escriptor

Your response: