Del derecho a la vivienda al derecho a la ciudad

Jordi Borja
Urbanista
La vivienda urbana es una necesidad humana básica pero también un mecanismo perverso de fabricar marginalidad, además de ser hoy uno de las principales formas de enriquecimiento especulativo.

Reivindicar el derecho a la vivienda aisladamente puede contribuir a que se promuevan proyectos públicos o privados con planteamientos “sociales” que produzcan operaciones de baja calidad en suelos marginales, que sirvan para valorizar los suelos intermedios y que generen guetos de pobreza en lugar de ciudad.

La ciudad como espacio colectivo es una condición necesaria para que el habitante de un territorio sea ciudadano. La vivienda sola no proporciona status de ciudadanía, el que hace que las personas sean libres e iguales, o que lleguen a serlo y se les reconozca como tales. Pero la vivienda es indispensable para que haya ciudadanos y ciudad. Apuntamos algunos objetivos deseables para que así sea:

- Los proyectos de desarrollo urbano deben siempre incorporar vivienda, por lo menos un 50% del suelo edificable. Y entre el 30 y el 50% deben ser viviendas para sectores de bajos ingresos y viviendas concertadas. Unas viviendas que reconozcan el derecho a la belleza y a la calidad de vida para todos. Sin viviendas no hay masa crítica para la vida urbana y sin diversidad de población no hay cohesión social. Y este espacio será compartido con actividades económicas y equipamientos generadores de empleo y de actividad.

- Todos los barrios y zonas residenciales deben ser accesibles y visibles, comunicados con los centros principales y dotados de centralidad y monumentalidad específicas. Los ciudadanos deben poder estar orgullosos del lugar en el que viven. Y su barrio debe aparecer como vinculado física y simbólicamente con la ciudad y ser atractivo para el resto de la población. Todos tienen el derecho a permanecer en el lugar de sus relaciones sociales y de la memoria colectiva compartida, así como a defender el patrimonio acumulado en él.

- La ciudad es espacio público y movilidad en el territorio. El espacio público es la otra casa de los ciudadanos, espacio para transitar y estar, para comunicarse con los otros y para expresarse colectivamente. La movilidad es hoy un derecho fundamental, sin ella no es posible acceder a los teóricos bienes y servicios que ofrece la ciudad, a la diversidad de ofertas culturales, profesionales o sociales. Una ciudad de enclaves y de guetos se convierte en una ciudad tribal e insegura. La calidad del espacio público y la movilidad universal son condiciones indispensables para una ciudad democrática.

La ciudad no se agota en viviendas y equipamientos, en centros accesibles y espacios públicos de calidad. El derecho a la ciudad incluye también derechos políticos, sociales, económicos y culturales como la igualdad de derechos políticos entre todos los residentes, la formación continuada, la renta básica y la protección de los colectivos minoritarios con identidades culturales propias. Pero es otra historia, otro artículo.

‘Los chicos? de Narváez

‘A mis chicos, si se les provoca, responden’. La frase, més pròpia d’un mafiós o d’un matón de barri que d’un regidor de districte, la va pronunciar Francesc Narváez el 10 de setembre duratn els actes d’obertura de la festa major del Poblenou. Justificava així l’actuació d’un grupet de militants socialistes que amb crits, insults i alguna empenta van provocar membres de la colla de Diables, de l’Ateneu Popular Octubre i de l’Associació de Veïnes i Veïns de Poblenou, a més d ela periodista Maria Favà i del pregoner de les festes, l’historiador i advocat Josep Cruanyes, que al seu parlament va denunciar l’especulació i va reclamar la salvació de Can Ricart. ‘El año que viene la Coordinadora de Entidades se va a enterar: reventaremos el pregón –clamava l’escamot del PSC-. Y lo de Can Ricart, vamos a resolverlo de una puta vez mandando una noche las excavadoras para que lo arrasen todo”. És aquest el civisme que demana l’Ajuntament? Narváez, que fins ara ha encaixat amb la política esportivitat la xiulada que Poblenou li dedica per festa major, sembla que ha perdut els papers. Al quarto fosc podrà reflexionar i tranquil•litzar els seus nois, alguns dels quals no ho eren tant.

Incivisme amb la comissió de civisme

Clos va crear una comissió ciutadana de civisme perquè assessorés el govern. La formen unes 50 persones de diferents àmbits: futbolistes, actrius, professors i altres professionals. La seva composició és un còctel que ha resultat d’efectes sedants. Va ser presentada amb una sessió fotogràfica en grup i un àpat al Palauet de Pedralbes.

Fa temps que a Barcelona hi ha problemes d’incivisme però l a comissió cívica està de vacances pràcticament des que es va crear. Aquest estiu la crisi ha esclafat, no només per l’augment de situacions incíviques sinó també perquè es van denunciar amb força des dels mitjans de comunicació.

No entenem que es faci servir una foto d’una persona sense sostre per il•lustrar l’incivisme. No seria millor parlar de pobresa? Després de tot això i amb 64.000 trucades al Telèfon Cívic en 4 mesos, l’alcalde va acceptar que hi havia un problema i va celebrar un ple extraordinari.

Va trobar els diners que feia uns mesos no tenia i es destinaran 9.000 milions d’euros a pal•liar l’incivisme. També es construiran 8 urinaris (insuficients). No s’ha concretat una presència preventiva i permanent d ela Guàrdia Urbana. Tampoc no s’explica com es realitzaran les inversions socials que abordin els problemes de fons existents.

La comissió segueix ‘congelada’ i ara es diu que es discutiran aquests temes al Consell Consultiu de Ciutat. Concloent: un comportament incívic amb la comissió de civisme.

Convivència i civisme

L’estiu a Barcelona ha representat l’eclosió d’un seguit de símptomes que ja fa anys que es van manifestant de forma creixent. Els conflictes al carrer lligats a les festes majors emblemàtiques de Gràcia i Sants i les alertes per la degradació de la vida quotidiana a diversos barris de Barcelona, de forma molt significativa a Ciutat Vella, ens han de moure a una reflexió en profunditat tant als polítics com a la ciutadania.

No s’hi val a posar-ho tot (pobresa, prostitució, vandalisme) en un mateix sac, una cerimònia de la confusió que només pot contribuir a crear sensació d’impotència, de què ens trobem davant d’un problema irresoluble, o bé a la criminalització dels pobres i dels genèricament anomenats “grups antisistema”, amb la perillosa idea que cal augmentar el control social i la repressió d’ideologies perfectament legítimes en un estat democràtic. Cal una anàlisi que ens permeti anar distingint diversos tipus de problemàtiques: el turisme de gamberrada i borratxera, molt vinculat a la venda de la ciutat com un gran parc temàtic; la violència creixent de determinats sectors urbans, que no podem compartir però que possiblement tingui a veure amb la manca de sortides que molts d’ells i elles perceben a la vida i la coexistència de velles formes de pobresa i marginalitat amb noves manifestacions de les mateixes problemàtiques.

La presència d’algunes persones durant moltes hores al carrer o el fet de “treure” al carrer activitats domèstiques tenen a veure amb la situació d’infrahabitatge que pateixen molts col•lectius. En front d’això, només podem recordar com de minsos són els nostres serveis socials en comparació amb els de la resta de l’Estat i els d’altres països del nostre entorn.

Centrar ara el discurs únicament en la manca de civisme de la població, l’autòctona i la visitant, és senyalar únicament la punta de l’iceberg. Els residents a Ciutat Vella saben que pateixen moltes molèsties ocasionades per veïns i veïnes, dels de tota la vida, que són sorollosos o bruts. Hem vist com les bosses d’escombraries volaven per la finestra i com persones de diverses procedències (però, insistim, moltes d’autòctones i en especial homes), pixen o defequen als nostres carrers. Hi ha hagut anys de tolerància absoluta amb aquestes conductes: ara, de ben segur cal combinar l’educació amb el càstig. Però cal tenir present que un ambient degradat incideix en una relaxació col•lectiva de les conductes cíviques.

La inexistència d’una policia de barri, funció que hauria de cobrir la guàrdia urbana com a policia de proximitat, o la freqüent queixa de manca d’efectius de la mateixa quan hi ha una demanda per part de la ciutadania, no ens ha de fer perdre de vista la malversació de mitjans que representa que la guàrdia urbana mantingui un cos antiavalots.

Mai no podrem acceptar com a solució al problema existent una política de neteja de carrers i de segregació.

L’habitatge petit a Barcelona

Mercè Tatjer
Historiadora

Barcelona conserva en ús un bon nombre d’habitatges de reduïdes dimensions i d’escassos serveis que responen a diferents tipologies històriques. Segons el Cens d’Habitatges del uns 160.000 habitatges principals de la ciutat (una quarta part del total) tenen una superfície inferior als 60 m2; d’ells, una gran part se situen per sota dels 50 m2 i fins i tot varis milers no superen els 30 m2.

Una de les tipologies més conegudes és el popular quart de casa de la Barceloneta. Es tracta d’un habitatge d’entre 25 i 30 m2 resultat de la divisió en quatre habitatges de la casa tradicional del segle XVIII (bastida sobre un solar de 7,4 per 7,4). Amb el aquest tipus es repetí en quasi totes les construccions de tal manera que encara avui la majoria d’habitatges d’aquest barri (3.664 sobre 5.631) són quarts de casa ubicats en edificis de diferents èpoques, la majoria dels quals no disposen d’ascensor. En els quarts de casa la necessitat i la imaginació dels seus veïns ha donat forma a diverses distribucions que obtenen, dels fins i tot tres habitacions a més de menjador, cuina i un minúscul lavabo amb una improvisada dutxa.

Diferents tipologies
Ciutat Vella, en particular en els barris del Raval i de Sant Pere i Santa Caterina, és el districte de la ciutat que concentra més gran nombre d’habitatges petits, ja que quasi bé dues terceres parts dels seus habitatges tenen menys de 60 m2; de tots dos barris, el Raval presenta la major xifra absoluta de pisos petits d’aquesta superfície. Es tracta en uns casos de cases artesanes compartimentades i densificades al llarg del segle XVIII i XIX, i en altres, dels habitatges populars i obrers del Raval aixecats al llarg del segle XIX a redós de les fàbriques per aixoplugar-ne els treballadors. Es troben sobretot en edificis seriats d’arquitectura molt senzilla, de quatre o cinc pisos, amb dos o quatre habitatges per replà, i són perfectament visibles a la nova Rambla del Raval i als propers carrers de la Riereta, Reina Amàlia i Carretes.

A la major part de les altres trames històriques (Sants, Poble Sec, Clot-Camp de l’Arpa, Gràcia) és també molt nombrós el parc residencial de petits habitatges, sovint amb dèficits de serveis, com ara la manca d’ascensors o la pervivència de l’aigua de dipòsit. Se situen en grups residuals de casetes en filera i en edificis resultat de les parcel•lacions privades vuitcentistes i de reedificacions posteriors sobre aquests solars inicials.

Als barris més populars de l’Eixample (Sant Antoni, Esquerra de l’Eixample i la Sagrada Família) es troben habitatges de superfície reduïda amb equipaments mínims en moltes cases de lloguer bastides tant als inicis de la seva construcció com a la dècada del 1930.

En els barris d’autoconstrucció (Roquetes, Verdum, Trinitat Vella, Torre Baró, Vallbona), així com també a les Cases Barates (Bon Pastor i Baró de Viver) i en molts polígons d’habitatges aixecats per organismes oficials al període 1950-1970 per allotjar amb urgència a barraquistes o a una població de baixos recursos (barri del Besòs), es localitzen, també, un bon nombre d’habitatges petits. Tot i que molts d’ells han estat objecte de total remodelació en ser enderrocats i substituïts per blocs nous (Vivendes del Governador, Via Trajana, Can Clos), d’altres barris, com la Trinitat Nova, segueixen presentant un bon nombre d’habitatges petits (1.154 habitatges d’entre 30 i 40 m2, només a la Trinitat Sindical). Sense oblidar els polígons de promoció privada que com el Turó de la Peira apleguen habitatges de reduïda superfície amb patologies estructurals greus com és l’aluminosi. Ens hem de referir, també, a les formes més precàries d’habitatges petits que es troben més dispersos arreu de la ciutat. Molts d’ells resten amagats a la vista, ja que són resultat de l’aprofitament d’espais intersticials dels edificis (construccions precàries als terrats) o de dependències amb altres funcions (quartos safareig, trasters, quartos de comptadors), que s’han consolidat com a habitatges malgrat que sovint han estat bastits amb materials de baixa qualitat: són, per tant, una mena de barraquisme vertical o, eufemísticament i segons els anuncis, “àtic amb sol tot el dia”. En altres casos són resultat de la subdivisió d’habitatges grans en moments de forta immigració, a inicis del segle XX a Ciutat Vella i a la dècada del 1960-1970 a l’Eixample, quan es produí una gran permisivitat en el compliment de les ordenances; el resultat ha estat, en molts casos, uns habitatges totalment interiors amb deficient ventilació i assolejament.

Finalment, s’haurien d’afegir els passadissos i els passatges. Un cert nombre de passadissos amb 10 o 12 habitatges d’uns 30 m2 situats entorn d’un estret pati de l’interior d’illa foren construïts a la dècada del 1920-1930 per tal d’aprofitar especulativament amb habitatge modest el fons del solar d’una casa més benestant o per aixecar amb materials molt senzills habitatges per a població treballadora i immigrant; aquesta tipologia es manté encara a l’Esquerra de l’Eixample i a carrers de Sants i de Nou Barris; són com una mena de petits “corrals”: tot i ser poc habituals a Barcelona, encara en resta algun a la Ciutat Vella.

Els passatges, per la seva part, són molt freqüents al barri de la Sagrada Família i al Poblenou; en ells es troben habitatges petits amb equipaments i serveis precaris, que són habitatge permanent d’una població immigrant recentment arribada a la ciutat.

En general, l’estoc d’habitatges petits presenta forts dèficits de serveis (l’aigua encara és de dipòsit, no disposen d’ascensor, ni de bany, tenen deficient aïllament tèrmic) i es troben en la majoria dels casos pendents de rehabilitació, per la qual cosa es poden qualificar, sovint, com a infrahabitatge. Dins d’aquests tipus d’habitatge viuen un bon nombre de barcelonins de sempre i de barcelonins arribats amb les onades migratòries d’ahir i d’avui que, generalment, disposen de pocs recursos per ocupar un habitatge millor i sovint són vells que viuen en soledat; tot i que les densitats d’ocupació que els caracteritzaren fins a mitjan segle XX, quan hi arribaren a conviure dues generacions (fins a 9 persones en un quart de casa de la Barceloneta), no és estrany trobar-hi ara de nou una sobrepoblació, en especial amb una ocupació d’immigrants no comunitaris.

Les polítiques de rehabilitació d’habitatge endegades per l’Ajuntament des de fa ja dues dècades han assolit pocs resultats en aquestes trames històriques en raó de la manca d’una actitud més social i decidida de rehabilitació per part del municipi, de l’envelliment i escassos recursos de la població resident i de les dificultats intrínseques dels mateixos edificis; de tot això n’és un bon exemple la Barceloneta, actualment objecte d’una discutible proposta municipal d’instal•lació d’ascensors i enderroc de quarts de casa.

Als darrers anys, els forts augments de preu dels habitatges juntament amb la manca d’habitatge social havien convertit els pisos petits i malmesos de la ciutat en una mercaderia molt apreciada, ja que assolien preus absoluts relativament baixos i eren més assequibles a la població de menys recursos (joves, immigrants). Tanmateix, recentment s’ha creat una nova situació. En alguns barris com la Barceloneta o Ciutat Vella, per la pressió turística no controlada, o a Gràcia, per una demanda especial per part de joves, s’està produint un fort augment de preus (per exemple, un quart de casa de la Barceloneta es ven per un preu mitjà d’uns 200.000 euros ). Això beneficia poc la població resident o els futurs usuaris d’economia modesta, que es veuen expulsats o no hi poden accedir. D’altra banda, en tractar-se en molts casos d’una demanda d’habitatge temporal, fa créixer els preus però els nous ocupants poc s’interessen pel manteniment i per la millora dels edificis i dels seus serveis.

Davant propostes de construir de nou habitatges petits -mini pisos a preu alt- caldria un debat seriós sobre l’habitatge mínim i digne i sobre l’estat i les condicions d’habitabilitat dels habitatges petits de Barcelona, poc reflectides en les dades estadístiques ni en els estudis. És necessària, per tant, una política social de millora de les condicions d’habitabilitat en el marc d’una rehabilitació i de substitució atenta a les característiques socio-econòmiques dels barris i dels residents per tal d’adequar aquest estoc d’habitatge als nivells mitjans de dignitat residencial. Aquestes intervencions haurien d’anar acompanyades d’una política d’habitatge públic de lloguer i de creació d’equipaments i serveis per a la gent gran als mateixos barris. Tampoc s’hauria d’oblidar el control i el compliment dels requisits de les cèdules d’habitabilitat per part de l’Administració municipal, que evitaria situacions extremes.

“La izquierda pija también privatiza ”

Desde hace ya un año, los trabajadores de Parcs i Jardins se hallan en pie de guerra por la decisión del Ajuntament de querer cambiar el estatuto jurídico de la empresa.

LUIS CALDEIRO
Obviamente, el titular de esta información no es gratuito. Se trata de uno de los eslóganes más coreados en una protesta de los trabajadores del Institut Municipal de Parcs i Jardins y muestra el sentir de buena parte de la plantilla hacia la presidenta del organismo barcelonés, Imma Mayol, tercera teniente de alcalde por ICV-EUiA.

Jueves, 14 de julio. En los locales de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb), los representantes de los trabajadores de Parcs i Jardins celebran una rueda de prensa. Pero el acto tiene algo de inusual: en la mesa se halla presente todo el arco sindical, desde CCOO a CGT, pasando por UGT y USOC.

¿Qué tendrá el conflicto laboral de Parcs i Jardins para suscitar tal unanimidad y para que sindicatos tan dispares -e incluso antagónicos- como los mayoritarios CCOO y UGT y la anarquista CGT vayan de la mano, ofreciendo un espectáculo insólito, la unidad sindical, hoy por hoy impensable en el conjunto de la ciudad? Un consenso que, por cierto, incluye a numerosas organizaciones ciudadanas, entre las que se cuenta la propia Favb.

El motivo es que el Ajuntament ha decidido transformar el estatuto jurídico de la empresa municipal que preside Mayol i convirtirla en Entidad Pública Empresarial Local (EPEL). Un cambio anunciado hace ya un año y que debe concretarse durante este mes de octubre. Los trabajadores interpretan esta decisión como un paso más en un proceso que tendría por objetivo inconfesable privatizar la empresa pública a medio o largo plazo.

Del lado municipal, por el contrario, no se cansan de repetir que estos temores son infundados. “Se están peleando con un fantasma”, declaró Mayol el pasado abril en la Festa de la Primavera, que organiza el Institut en el Parc de la Ciutadella.“ No hay ninguna intención de privatizar Parcs i Jardins”. Y para calmar los ánimos, abundó en el mismo argumento: pase lo que pase, la titularidad de la empresa seguirá siendo pública.

La razón aducida para el cambio es fundamentalmente legal: según el Ajuntament, la ley de Modernización de la Administración Local (ley 57/2003) obliga a convertir diversos institutos municipales en organismos autónomos locales o en entidades públicas empresariales. Los sindicatos denuncian que esta ley no obliga necesariamente a la conversión de Parcs i Jardins en EPEL y que, por tanto, se trata de una decisión política. Y como prueba de ello mencionan el hecho de que, de entre todos los Instituts Municipals que verán trastocado su estatuto legal (los Instituts d’Educació, Hisenda, Informàtica, etc.), sólo Parcs i Jardins será finalmente Entidad Pública Empresarial.

Mayol, por su parte, replica que “la ley obliga solamente si se pretende continuar con las actividades comerciales del Institut con terceros”, capítulo que hoy por hoy supone un 9% de la actividad total de la empresa. “Esta razón nos parece de peso suficiente, y consideramos que no resta un ápice del carácter público de Parcs i Jardins”, afirma. Y remata su argumentación diciendo que para convertirse en organismo autónomo local “habría que abandonar estas actividades comerciales”.

La diferencia es notable. Mientras un Organismo Autónomo se rige por el derecho administrativo, la Entidad Pública Empresarial lo hace por el privado (civil o mercantil).Ello supone que, aunque la titularidad siga siendo municipal, la empresa tendrá amplia autonomía respecto al Ajuntament para externalizar (ceder la ejecución de un servicio a una subcontrata) o simplemente para contratar obras y servicios (compra de material, vehículos, etc.).

Esta versión es desmentida de forma tajante por Mayol: “Lo único que cambiará es que, si para realizar actividades comerciales con terceros hasta ahora era preciso pedir permiso previo al Consejo de Administración, con los nuevos estatutos simplemente se realizarán y se informará a posteriori al Consejo”. Y puntualiza: “Además, existe la voluntad de que estas actividades comerciales no sobrepasen el 9% actual, siempre con empresas del sector público (GISA, el Consorci de la Zona Franca o el Hospital de Sant Pau), y siempre en áreas que no sean inherentes a Parcs i Jardins ”.Y cita como ejemplos el mantenimiento de juegos infantiles, la reparación de vehículos y aquellas actuaciones que, por requerir un gran volumen de recursos en poco tiempo, no pueden ser afrontadas por la empresa, como la llamada “poda estacional”. Servicios subcontratados que, por cierto, mostraron graves carencias e irregularidades, según los sindicatos.

Para los representantes de los trabajadores, esta mayor autonomía supondrá una auténtica mano libre para seguir cediendo carga de trabajo a las subcontratas y, por tanto, para favorecer a la iniciativa privada, vaciando de contenido y de control público a Parcs i Jardins. En este contexto, la promesa de que la titularidad seguirá siendo pública podría resultar irrelevante.

“Yo siempre le digo lo mismo a la gente: el puesto de trabajo no está seguro. Estará seguro si hay trabajo -asegura Pepe Ruiz, presidente del comité de empresa y miembro de CCOO-. ¿Si lo externalizan todo, qué nos quedará?”.

Pero hay otros signos inquietantes. Mientras el protocolo de 1992 definía la actividad de Parcs i Jardins como “la conservación de todas las zonas verdes públicas municipales… mediante ejecución directa con personal propio y generalmente fijo”, el propio Boletín Interno del Institut, Barcelona Verda, en su número 45 (julio de 2005), admite que en los nuevos Estatutos corresponderá al Institut “la conservación y mejora de los parques, jardines y terrenos forestales que le sean expresamente adscritos”. ¿Fin del monopolio público sobre el verde la ciudad?

Batalla interna en ICV
De todos modos, algo se mueve en el Ajuntament. El conflicto colea hasta el punto de que Mayol hubo de dirigir, con fecha 6 de julio, una insólita carta abierta a los militantes de su propio partido para explicar sus razones y desmentir a los sindicatos. Un recurso sin precedentes que, curiosamente, no ha utilizado para fijar su posición en otras controvertidas decisiones municipales criticadas por su militancia, como la negativa a conservar Can Ricart, en Poblenou.

En la misiva, además de insistir en la idea de la titularidad pública del Institut y de garantizar la estabilidad de los puestos de trabajo, ofreció este argumento: “La voluntad política que continúe siendo un organismo público se manifiesta también en las repetidas Ofertas Públicas de Ocupación (OPO) que se han realizado en los años 1999 y 2002-2003, con un total de 182 nuevos trabajadores de plantilla”. Según ha asegurado Mayol a Carrer ,“una empresa que va a ser privatizada no actúa de esta manera, dando empleo fijo y estable”. Y la teniente de alcalde remata: “Además, en los nuevos estatutos se incluye una cláusula por la que, en caso de disolución del Institut, los trabajadores se convertirían en funcionarios”.

Los sindicalistas replican que, según el convenio vigente, que fija una ratio de 1,2 trabajadores por hectárea de verde, habría un déficit de personal de 431 trabajadores. Es decir, que los 182 nuevos trabajadores no serían más que un insuficiente parche.“No queremos ser recolocados como funcionarios -afirma Ruiz-. ¿Qué pinta de conserje un jardinero? Queremos la salvaguarda de nuestro puesto de trabajo original”.

Y así hasta el infinito, en un escenario de desencuentro total que dura ya un año en un tipo de conflicto no infrecuente en nuestros días y que parece surgir -no por casualidad-al calor de las políticas neoliberales.

Correos, el precedente
“Yo siempre repito: que no nos pase lo mismo que a Correos”, comenta Pepe Ruiz, señalando a la empresa postal como un paradigma de los procesos privatizadores de este país. Procesos que parecen seguir un guión perfectamente establecido .Eva Sánchez Teixidó, funcionaria de Correos y secretaria general de la Federación Local de Sindicatos de Barcelona de CGT, sabe mucho del tema:“de ser un simple órgano de la Administración, adscrito al ministerio correspondiente, pasamos a ser organismo autónomo. Más tarde fuimos declarados Ente Público Empresarial y, a partir del año 2000, nos convertimos en una sociedad anónima estatal (SAE)”. Una figura cuyo equivalente en la ley 57/2003 sería la sociedad mercantil local. Esto es: una compañía con todas las características de una sociedad anónima (estructura, capital constituido por acciones),pero propiedad del Estado.“Llegados a este punto, bastaría una simple ley del Congreso para que el Gobierno pudiese vender parte de sus acciones, dando entrada así al capital privado”, afirma. Tal vez la inquietud de los trabajadores de Parcs i Jardins no esté del todo injustificada.

Les lluites per un habitatge digne

Andrés Naya
Durant les últimes dècades del segle passat les lluites veïnals per l’habitatge van ser una constant a Barcelona. Any rere any les van protagonitzar diversos col•lectius veïnals, en moltes ocasions els sectors populars, els més pobres, i milers de persones que arribaven del camp a la ciutat buscant feina, aixopluc i dignitat. La lluita per l’habitatge és una lluita diversa, amb molts matisos i diferències en els objectius o reivindicacions que es plantegen.

Els conflictes tenen com a punt de partida el no tenir possibilitat d’accedir a un habitatge o, per a aquells que ja en tenen, el fet que els habitatges no reuneixin unes condicions mínimes d’habitabilitat.

També són diverses les formes de plantejar-les, des de les minoritàries en què una comissió es reunia amb l’administració responsable i formulaven les reivindicacions, fins a la mobilització de milers de persones que es manifestaven pacíficament o tallaven les autopistes. Recollides de signatures, exposicions, festivals de música, al•legacions als plans, i en altres ocasions més radicalitat com tancaments de dia i nit en el Patronat Municipal o l’ocupació d’habitatges buits. En no poques ocasions els enfrontaments amb la policia van ser durs, la repressió constant, les detencions podien acabar amb multes i fins i tot amb importants condemnes, fins arribar al tancament de l’associació de veïns per ordre governativa El dret a l’habitatge afecta molts altres drets. El fet de viure en un habitatge en condicions indignes té conseqüències importants en la vida de les persones. Els drets a la intimitat,la salut i l’educació es veuen afectats en una direcció o altra. Les relacions que es poden establir entre homes i dones, nens i avis són molt diferents.

No poques vegades després del conflicte per un habitatge, es fa un pas important, com és fundar una associació de veïns o crear un nivell superior d’organització del veïnat. En el llibre Barcelona en lluita Oriol Serrano manifesta que “el primer fet que va aglutinar la Coordinadora de Sant Antoni va ser l’explosió del carrer Ladrilleros”.

Vet aquí un repàs no exhaustiu de les lluites per l’habitatge que ha protagonitzat el moviment veïnal de Barcelona, ordenades temàticament.

Barraquisme per eradicar
Les immigracions dels anys cinquanta i seixanta van donar pas a suburbis nous amb milers i milers de barraques autoconstruïdes clandestinament de nit. Andalusos, extremenys, gallecs, els “sense papers” d’aquella època, sense un lloc per viure, sense feina, corrien el risc de ser retornats al lloc d’origen. El 1965 segons el diari La Vanguardia, a Barcelona hi havia 6.400 barraques. Hi vivien milers de ciutadans amuntegats, envoltats de brutícia, sense llum ni aigua corrent, sense clavegueres, amb els carrers sense asfaltar. Les primeres lluites van tenir com a reivindicació principal la millora de les seves condicions de vida.

El 1971 els barraquistes de Sant Pau es varen queixar reiteradament a l’Ajuntament. Al juliol de 1973 els veïns i veïnes de Torre Baró van tallar en diverses ocasions la carretera de Puigcerdà reclamant “aigua per al barri”. Els enfrontaments amb la policia van ser duríssims. L’any següent els veïns del combatiu barri del Carmel reivindicaven també aigua i llum. Reivindicacions elementals que van trigar mesos en ser cobertes.

Una constant de l’Ajuntament era l’elaboració i actualització permanent d’un Pla d’Eradicació del barraquisme, que mai s’acabava. Les principals actuacions es van dur a terme per ocultar una realitat molesta en els moments en què se celebraven esdeveniments internacionals: el 1929 abans de l’Exposició Universal, es construeixen les Cases Barates on s’ubiquen els barraquistes de Montjuïc. Els habitatges del Governador es van fer amb motiu del Congrés Eucarístic, el 1952, per albergar els barraquistes de la Diagonal. La doble moral dels governants marcava les línies d’actuació.

Un llarg camí, en el qual la lluita dels barraquistes i les associacions de veïns van ser intenses i constants. A tall d’exemple: a Can Tunis l’any 1972 el pla d’eradicació ofereix 120 pisos a la Mina per un preu elevat i la construcció de barracots. Els veïns no ho accepten i hi ha forts enfrontaments amb la policia quan ensorra un barracot amb gent a dins, No s’accepten els pisos perquè el barri, recollint l’acord d’una trobada de comissions de barri celebrada clandestinament l’abril de 1972, va aprovar que la reivindicació d’habitatges havia de garantir pisos a la zona on es vivia amb un lloguer que no superés el 10% del salari base. Aquesta reivindicació es va estendre a la majoria de nuclis de barraques existents. Al Carmel la reivindicació es planteja el 1972. Després de dos anys i de moltes pressions, portarien a la Mina els barraquistes de Sant Pau. Va ser un goteig constant de trasllats fins al 1990, quan es van traslladar a Can Carreras els darrers barraquistes de Francesc Alegre.18 anys van trigar a desaparèixer les barraques del Carmel. El 1983, deu anys després d’una lluita encapçalada per l’AV i els barraquistes del Pla de Santa Engràcia, al barri de Prosperitat es van aconseguir pisos a Renfe-Meridiana. Per agilitar el procés es van veure obligats a segrestar tres cops un autobús municipal. El 1978 l’associació de veïns de Joan Maragall al Guinardó va organitzar un concurs de fotografies per eradicar les barraques. Ho aconseguirien uns anys després. El 1989 van desaparèixer a Sant Martí les darreres barraques de la Perona i el Camp de la Bota.

En algunes ocasions els col•lectius de veïns han plantejat l’eradicació del barraquisme per altres interessos, com va passar el 1982 al Maresme, quan el barri es va oposar a la construcció de 72 habitatges per als habitants de les barraques de la Perona perquè el solar estava reivindicat per a equipament. “No volem més misèria on ja n ’hi ha massa”. El 1989 a Sant Martí hi va haver manifestacions amb un cert rerafons racista contra els barraquistes de la Perona, als quals es culpabilitzava de la inseguretat al barri.

Esquerdes per vials i metros
El gran creixement de la ciutat, la necessitat de garantir els recorreguts obligatoris com anar de casa a la feina, van fer que es donés un gran impuls a la construcció de diverses infraestructures relacionades amb la mobilitat. La construcció del metro, sense cap estudi d’impacte i per sota d’uns habitatges moltes vegades fràgils, va afectar greument molts edificis i va caldre lluitar perquè els arreglessin tapant les esquerdes, reforçant les cases, i per aconseguir que les condicions del reallotjament dels afectats fossin justes. Els veïns del carrer Gran de Sant Andreu (1967), els del carrer Joan Güell a les Corts (1971), dos anys després al Carmel, al Guinardó, al Turó de la Peira, etc. Enguany les obres del metro han produït enfonsaments importants al Carmel. Han afectat centenars d’habitatges i més de mil veïns i veïnes. Sis mesos després més de 600 persones encara són fora de casa.

Però la defensa de l’habitatge també ha anat molt lligada als efectes col•laterals que produïen la construcció d’altres infraestructures. Contra les expropiacions de l’Avinguda Garcia Morato el 1968 al Casc Antic. A principis dels 70 el barri de la Guineueta Vella, afectat per la Ronda de Dalt, va reivindicar pisos a la zona i els va aconseguir per a les seves 32 famílies afectades. L’associació de veïns va portar a terme un control exhaustiu de les obres. El 1974 l’associació de veïns de Sarrià va exigir millors condicions per als habitatges expropiats a l’hora de fer el túnel de Vallvidrera.

El 1975, al barri de Sants, els 800 habitatges afectats per les obres del primer cinturó van exigir reduir-ne l’impacte fent-lo subterrani i demanant habitatges a la zona per als que perdien el seu. Al Guinardó després de molts anys de pressions, van aconseguir que els habitatges afectats pel primer cinturó es reduïssin de 517 a 109. Pel Nadal de 1988 es va dinamitar el bloc fantasma de Nou Barris afectat per la ronda de dalt. Els veïns expropiats van ser maltractats i colpejats pels antidisturbis de la Guàrdia Urbana. Les indemnitzacions van ser en molts casos injustes. Actualment, al barri del Poblenou s’estan buscant solucions per a les esquerdes i vibracions que provoca el funcionament de la línia 4 del metro, com també a Taxonera i el Carmel a causa de l’ampliació de la línia 5.

Plans amenaçadors
Els plans parcials que s’aprovaven es sotmetien als interessos dels especuladors i augmentaven els nivells d’edificabilitat; pel contrari no preveien la construcció d’habitatges que calia fer i, alhora, amenaçaven amb enderrocar-ne molts. Fins al 1971 s’havien aprovat 41 plans que modificaven el pla comarcal del 1953, instruments del porciolisme per desplegar una fortíssima especulació. En la mateixa línia el 1976 es va aprovar el Pla General Metropolità que, com veurem més endavant, ha estat modificat en centenars d’ocasions. Aquí veureu algunes de les situacions produïdes:

El 1969 el pla parcial de Nou Barris preveia l’enderrocament de 4.370 habitatges. Els veïns s’hi van oposar, van crear una plataforma que agrupava les seves reivindicacions i van dur a terme innombrables mobilitzacions, la més coneguda va ser l’ocupació del ple de l’Ajuntament. El pla va ser paralitzat. El pla de la muntanya de Montjuïc afectava l’habitatge de 1.800 famílies i no en preveia la reubicació a la zona. Es va plantejar de fer el 1982 una altra Exposició Universal. La recollida de 500 firmes contràries al pla i diverses mobilitzacions el van sentenciar i el pla va ser anul•lat.

Can Clos va reivindicar que la remodelació del barri no expulsés els veïns i que els 108 pisos nous a construir fossin al barri. El 1989 els veïns del carrer Pi i Ferrer al barri de Porta reivindicaren habitatges a la zona. L’any després, amb motiu de la mastodòntica reconstrucció del Liceu, els veïns van ser compensats injustament, van ser expulsats del barri. Fins al 1992 no van començar a remodelar els habitatges del Governador, al barri de Verdum, que portaven anys i panys reivindicant. Encara no s’han acabat les obres tot i que es van marcar un termini de vuit anys. Procivesa va ser denunciada el 1994 per la seva política d’expropiacions.300 veïns es van manifestar; l’any després l’associació de veïns de Poblenou va aconseguir desafectar 400 habitatges construïts als anys 60 als voltants del nus de les Glòries. L’any 2002 al districte de les Corts es lluità per aconseguir un reallotjament digne per als veïns afectats de la Colònia Güell.

A principis dels anys 80 es van impulsar a diversos barris (Carmel, Casc Antic, Nou Barris, la Verneda, etc.) els anomenats Plans Populars que incorporaven les reivindicacions relacionades amb l’habitatge tant pel que fa a necessitats com a la reubicació dels afectats.

Una de les assignatures pendents de la Barcelona Olímpica és l’habitatge. El Pla Urbanístic de la Villa Olímpica va aprovar la construcció de més de mil habitatges en sòl qualificat, en un 50%, de zona verda. L’empresa pública VOSA va expropiar, comprar i urbanitzar el terreny. Ho va deixar tot preparat perquè s’edifiquessin els nous habitatges, naturalment privats. Gràcies a les obres fetes amb diners públics les immobiliàries van treure unes altíssimes plusvalues. Una Plataforma d’entitats, associacions i sindicats va reivindicar que el 40% dels habitatges fossin de propietat pública i que després dels Jocs Olímpics, es lloguessin. Es va dur a terme una campanya que va finalitzar en una manifestació. Pasqual Maragall es va comprometre a dedicar-hi un 25%. Després no ho va complir. En el període d’expropiació, l’associació de veïns de Poblenou i els afectats van haver de lluitar molt per aconseguir unes indemnitzacions mitjanament justes. En aquest mateix barri, el 1990,es van presentar al•legacions i es va denunciar públicament la modificació del PGM del sector Diagonal-Poblenou. S’exigia que el 30% de la nova edificació fos habitatge social. En els últims temps, l’AV del Poblenou ha aconseguit que la totalitat dels 4.000 habitatges que es construiran al 22@siguin de protecció.

Corrupcions i estafes
A la nostra ciutat el poder polític i el poder econòmic es relacionaven amb llibertat total quan les llibertats no existien. La legislació permetia a una empresa construir blocs d’habitatges i després dissoldre la societat per, de pas, dissoldre les responsabilitats front als compradors dels habitatges.

Ens referirem als gestors de cooperatives, franquistes molts d’ells, o a les petites i mitjanes empreses que podien estafar amb impunitat total. Cobraven “entrades” de pisos inexistents, no donaven papers ni documents. Hipotecaven les obres i desapareixien sense acabar-les. Als compradors els imposaven unes condicions molt dures: l’impagament de dues mensualitats anul•lava tots els drets i perdien els diners ingressats. Les estafes van ser molt nombroses. Enfront de la impossibilitat de relacionar-les, volem recordar-ne algunes:

- 1964. En el barri de Prosperitat s’ocupen els pisos de la Cooperativa Saica pels seus incompliments. Anys després s’ocuparien els baixos d’un edifici inacabat en el Pla de Santa Engràcia el promotor del qual va fugir a Amèrica amb els diners cobrats.

-1974. La cooperativa “Mare de Déu de Núria” dels treballadors de SEAT comet nombroses irregularitats i 62 famílies ocupen els espais que han de convertir-se en els seus habitatges. L’any següent 50 famílies més s ’afegeixen als ocupants. Se’n legalitza la situació.

-1975. A Trinitat Vella la immobiliària “Firosa” que construïa l’edifici conegut com el bloc del Comandant, va suspendre els pagaments i abandona l’obra.10 famílies ocupen pisos i amb el suport de l’associació de veïns se’n legalitza l’ocupació.

Construccions defectuoses
Als anys 50 i 60 es van construir milers i milers d’habitatges i es van construir amb pocs materials i de pèssima qualitat. Pràcticament des del primer dia els problemes van ser molts: goteres, filtracions d’aigua, humitats, mal estat de les instal•lacions elèctriques, de les canonades d’aigua que es reventaven sovint, mal estat de les façanes, de les escales i dels terrats.

L’Obra Sindical del Hogar va construir 33.000 habitatges a Catalunya, sis polígons a Barcelona. El 1971 es van presentar les primeres reivindicacions per arreglar deterioraments a Nou Barris, van continuar de forma aïllada als altres barris fins que l’any següent es van coordinar a nivell de Catalunya.

El 1972 l’Obra presenta un augment de la quota de conservació, que de 50 passava a 202 pessetes. Portaven 17 anys pagant i el manteniment dels habitatges havia estat nul. Les assemblees van decidir no pagar l’augment. Va ser una lluita llarga. Amb la col•laboració del grup Butifarra es va publicar un TBO divulgatiu. Una exposició que es va instal•lar a Verdum però va quedar clausurada violentament per la Guàrdia Civil. Amb mesures de pressió i vaga de lloguers, les obres van començar el 1977. Els llogaters no van acceptar les escriptures de propietat fins que els habitatges van estar rehabilitats. Els habitatges de l’Obra Sindical del Hogar van ser transferits a Adigsa de la Generalitat.

Fins al 1979, any de les primeres eleccions municipals, el Patronat Municipal de l’Habitatge havia construït en els seus cinquanta anys d’existència,23.000 habitatges. Una de les primeres actuacions del patronat va ser les anomenades Cases Barates que, després de moltes reivindicacions, han estat remodelats de nou tots els polígons llevat del de Can Peguera, que es rehabilitarà properament.

Una altra de les lluites importants va ser al Barri Besòs. Era l’any 1977 quan diversos blocs es van esquerdar i amenaçaven de caure. Manifestacions convocades al crit de “vecino baja,tu piso se te raja” van arribar a aglutinar fins a 6.000 veïns. L’ocupació dels despatxos del Patronat durant quasi quinze dies es va fer de manera pública i notòria, i li van exigir l’enderrocament d’un bloc i l’arreglo dels restants. Els tècnics van diagnosticar que la construcció dels 26 blocs era molt dolenta i que calia reforçar-los. També al barri de la Pau s’havien esfondrat els baixos del bloc 45 i tres persones n’havien resultat ferides.

El 1986 els veïns de Renfe-Meridiana, a Nou Barris, van començar una llarga lluita per millorar els seus blocs.

La forma de construir dels anys 60 també va afectar els habitatges fets per la iniciativa privada. Aquells anys el govern no controlava ni les llicències, ni plànols, ni materials utilitzats. De les moltes lluites existents n’assenyalarem dues: Maresme i Ciutat Meridiana.

A principis del anys 70 al barri de Maresme hi va haver fortes protestes per les deficiències d’uns habitatges que havia construït Construcciones Horizontales S.L. Els veïns van denunciar com a delinqüents el banquer Jaume Castell, el constructor Josep M ª Figueras i l’alcalde Porcioles.

Els veïns i veïnes de Ciutat Meridiana, des del primer dia d’habitar als seus pisos, es van trobar que viurien entre humitats i les conseqüències que això suposava per a la seva salut. Els terrenys que ocupava el barri havien estat desestimats anteriorment per construir-hi un cementiri, perquè eren molt humits. La lluita seria llarga i els arreglos van arribar amb un retard excessiu.

El drama de l’aluminosi
El 1990 s’esfondrà un edifici al Turó de la Peira i va morir una veïna. Apareix l’aluminosi. Un ciment assassí, que a França havia estat prohibit i aquí s’havia utilitzat massivament. A Barcelona es van censar 13.278 habitatges aluminòtics a trenta barris. La lluita per aconseguir ajudes i rehabilitar els pisos va ser, i encara és, llarga. Avui,15 anys després d’aquell accident, queden pendents de rehabilitar milers d’habitatges. La lluita, encapçalada pel Turó de la Peira, va generar desenes i desenes d’actes de protesta. Destaca la lluita del barri de Trinitat Nova, que en el moment de la remodelació va plantejar la importància de construir un barri sostenible. El 1992 va començar la lluita
per rehabilitar els coneguts habitatges del Tèxtil al barri de Sant Martí. Tenien també greus dèficits estructurals.

Els esdeveniments recents al barri del Carmel són l’expressió que el veïnat continua pagant molt car les formes de construir dels anys 60.A principis d’any a casa nostra onze barris tenien, per una raó o una altra, les seves cases esquerdades. L’objectiu de tots els afectats és que els responsables ho arreglin.

Habitatges que no es volen
Entre els conflictes més importants d ’aquests primers anys del segle XXI destaca l’oposició veïnal a les grans operacions urbanístiques que tenen un alt component especulatiu. S’ha modificat per la porta del darrere el Pla General Metropolità practicant un urbanisme confabulat i duent a terme un intercanvi de cromos que paguem ben car. Dos exemples molt clars són el “pelotazo” urbanístic portat a terme pel RCD Espanyol i el congelat projecte Barça 2000 que 5 anys després continua amenaçant.

De res no van servir les denúncies presentades contra el projecte especulatiu de Diagonal Mar. Una iniciativa privada imposada a l’Ajuntament que situa altes torres d’habitatges al mig del Parc, hipotecant-lo.

Altres lluites són les de Myrurgia, a la Sagrada Família, i la defensa de Can Mas Deu per no permetre que s’hi facin els apartaments d ’alt nivell previstos. La negativa a diferents barris de donar suport al projecte HJ10,que suposa construir habitatges per a joves a canvi de perdre milers de metres quadrats de sòl qualificat d’equipaments. Per acabar aquest inventari volem destacar dels darrers temps la celebració del primer congrés català pel dret a un habitatge digne, que va arribar a la conclusió fonamental de la imperiosa necessitat de construir habitatges socials per als sectors més vulnerables ja que els dèficits són molt alts. Fa uns mesos el Fòrum Veïnal Barcelonès exigia una moratòria en la venda de sòl públic, perquè avui l’habitatge continua sent l’assignatura pendent. Demà…ja ho veurem.

L’etern problema dels barracots

“Infraestructures provisionals cròniques”. És el terme políticament correcte per referir-se als barracots o aules prefabricades, la singularitat de cada inici de curs escolar a casa nostra. Tot plegat és un peix que es mossega la cua: sembla que no hi ha pressupost per fer nous centres, arriben alumnes a mig curs, es massifiquen les aules i les condicions laborals dels professors empitjoren. Enguany, prop de 22.000 alumnes catalans estudiaran en mòduls prefabricats.

GEMMA AGUILERA I ALÍCIA TUDELA
Cada inici de curs escolar, els mitjans de comunicació expliquen el cas d’alguna escola rural que ha de tancar per manca d’alumnes. Mentrestant, a les ciutats, el primer dia de classe ofereix una imatge oposada, massa estudiants per aula. El dèficit d’infraestructures educatives per fer front a les necessitats de la població escolar, que creix a un ritme del 2% anual a Catalunya, es tradueix sovint en la instal•lació de mòduls prefabricats, els coneguts barracots, per intentar donar aire a les escoles.

Tot plegat acaba generant una mena d’efecte dominó: els pressupostos destinats a educació no arriben ni de bon tros a cobrir la demanda real d’equipaments educatius, en conseqüència, i davant el creixement del nombre d’alumnes, especialment en zones que reben més població immigrant, les aules acaben atapeïdes d’estudiants. Amb més alumnes i igual nombre de mestres per atendre’ls, es posa en perill la qualitat de l’ensenyament que es pot oferir, empitjorant les condicions dels alumnes i dels professors.

Un estudi del sindicat Fete-UGT realitzat el curs 2004-2005 denunciava que el 18% dels centres d’educació infantil, el 19% de primària i el 16% de secundària estan massificats, i que la conseqüència directa és l’afectació a la qualitat de l’ensenyament i la menor capacitat de resposta a necessitats específiques de l’alumnat. Aquesta realitat afecta especialment les escoles de Barcelona i la seva àrea d’influència -el Maresme, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental i el Baix Llobregat-, així com algunes zones del Penedès. De fet, només començar les classes, ja hi ha moltes aules que superen el ràtio d’estudiants, i a les quals s’hi afegiran alguns alumnes que arribaran a mig curs.

28.000 estudiants nous
Davant d’aquest panorama, que es repeteix any rere any, la conselleria d’Educació ha explicat que ha estat impossible eliminar definitivament les aules prefabricades i que ha hagut de recórrer a aquests mòduls per donar resposta a les necessitats d’escolarització. Enguany hi ha 28.000 estudiants més a Catalunya, dels quals, més de 3.000 es concentren a la comarca del Barcelonès.

Per cobrir aquest increment, ha calgut crear 5 aules prefabricades més que les que hi havia durant el curs 2004-2005.En el conjunt de Catalunya, un 3,44% dels alumnes estudiaran en les 643 aules prefabricades repartides en 37 escoles catalanes, 92 més que el curs passat, tot i que la creació de 63 nous centres educatius permetrà la retirada definitiva de 112 mòduls. A la ciutat de Barcelona en concret, dels 13 barracots que hi havia el curs passat s’ha passat a un total de 21, distribuïts en set centres de la capital catalana. A aquestes dades cal afegir-hi el cas de l’Escola Bressol municipal El Tren, de Trinitat Vella, que és un centre format per moduls provisionals des de fa més de 25 anys.

Amb tot, cal dir que alguns dels barracots aniran destinats a les aules d’acollida, classes específiques per a nois i noies que acaben d’arribar a Catalunya i s’incorporen al sistema educatiu català. En aquest sentit, Educació posa en marxa aquest curs 320 noves aules d’acollida, de les quals, 31 s’ubiquen en escoles de Barcelona, arribant a la xifra de 158 aules.

La consellera d’Educació, Marta Cid, denuncia els problemes de finançament, que segons ella no permeten crear tantes escoles com caldria per pal•liar el problema dels barracots: “En educació no tenim deute, tenim dèficit. No tenim factures per pagar però tenim mòduls provisionals. Preferiria tenir les escoles fetes i les factures per pagar”. Davant les crítiques de l’oposició, que diu que el Govern català no ha fet prou inversions en educació, Cid argumenta que la conselleria ha pres acords que comprometen obres per un valor de 456 milions d’euros destinats a la creació de nous centres, reformes i ampliacions profundes, “que representen un import equivalent a la despesa de tota la legislatura anterior”. En total, onze escoles i centres d’ensenyament secundari de Barcelona ciutat es beneficiaran d’aquestes inversions a partir d’aquest 2005.

Tot i els esforços pressupostaris, la veu dels sindicats reclamant un ensenyament en condicions dignes per a tots els estudiants no s’ha fet esperar. UGT de Catalunya atribueix la saturació de les aules i la instal•lació dels barracots a la poca inversió del Govern català en educació i a la falta de planificació. En aquest sentit, el sindicat argumenta que mentre a Catalunya es destina un 2,8% del Producte Interior Brut (PIB) en matèria educativa, la mitjana de l’Estat és de 4,9%, i l’europea propera al 6%. Per la seva banda, el sindicat USTEC-STES s’ha mostrat molt crític amb l’anterior govern de CiU, “per haver amagat les xifres i no complir la promesa de posar fi a aquesta situació amb el pla de xoc que havia presentat”.

Per altra banda, tots els sindicats coincideixen en la necessitat de fer front a un agreujant: molts alumnes, majoritàriament immigrants, s’incorporen a l’escola a mig curs, de manera que la planificació del ràtio d’alumnes es veu desbordada. En aquest sentit, consideren bàsic que la conselleria d’Educació no tanqui definitivament les plantilles al setembre, sinó que sigui flexible i contracti nous professors si convé. La consellera d’Educació, Marta Cid, ha respost a la demanda, i ja s’ha compromès a revisar la variació d’escolars al llarg del curs i a incorporar nous mestres si és necessari.

Sigui com sigui, el curs comença com cada any, amb molts alumnes per aula i una plantilla de professors insuficient.

Blanc i negre per a la butxaca

El curs 2005-2006 presentarà dues novetats referents al pressupost familiar per a l’escola. La conselleria d’Educació i les associacions de pares de Catalunya han impulsat un programa per fomentar la reutilització de llibres de text, que pretén reduir en un 85% el cost que suposen els llibres durant els deu anys d’escolarització obligatòria. Actualment, la despesa mitjana per cada fill és, només en la compra de llibres, de 1.700 euros, mentre que amb aquest programa el cost podria ser de 250 euros per tota l’escolarització. El conveni es posarà en marxa aquest curs en 552 centres de primària i 60 d’ESO, seleccionats per concurs públic, que rebran ajudes genèriques per reutilitzar llibres.

A l’altra cara de la moneda, el servei de menjador serà un 12% més car, de 4.65 euros a 5.20. Segons Educació, cap empresa de càtering ha volgut mantenir el preu de l’any passat. Però les associacions de mares i pares creuen que l’increment és abusiu, i que posa en greu perill la continuïtat de molts menjadors escolars que, per abaratir costos, hauran d’elevar el nombre d’alumnes per monitor. Si bé els pares estan d’acord que cal millorar el sou dels monitors, no volen que les despeses recaiguin només en les famílies, sinó que s’augmentin els ajuts per a menjador.

La gran lliga del ‘pelotazo’

Albert Ollés
Barcelona arrossega un llarg historial de pelotazos urbanístics relacionats amb el futbol. Un gran negoci que, amb arguments sentimentals, converteix zones verdes i d’equipaments en especulació immobiliària. El futbol és un sentiment, però també un negoci. I quan es barreja amb l’especulació urbanística pot convertir-se en un dels pitjors enemics de qualsevol ciutat. Barcelona no n’és una excepció i un bon grapat d’exemples ho confirmen. És l’altra lliga. La gran lliga del pelotazo.

Passat, present i futur convergeixen en un mateix punt: el Camp Nou. Als anys 50 el Barça es va embrancar en una faraònica operació per construir-lo (“un esforç tècnic i econòmic impropi del moment”, segons alguns urbanistes de l’època) que va costar-li 280 milions de pessetes (al canvi d’avui, més de 4.000 milions d’euros).El nou estadi, dissenyat per un familiar del president, Miró Sans, fou inaugurat el 1957. Vuit anys després encara restaven per amortitzar 162 milions i el deute global del club era de 294 milions. El Barça havia confiat des d’un primer moment en la venda del solar on hi havia el vell camp de les Corts, entre el carrer Numància i la Travessera de les Corts, i va posar la maquinària en marxa per requalificar els terrenys.

“Les coses eren menys complicades que ara. Tots eren del mateix partit”, reconeixia Enric Llaudet, aleshores president blaugrana, en una entrevista concedida el 1996. Tot es va solucionar, segons ell, “pagant moltes minutes de restaurant, dinant amb els regidors”. Malgrat això, l’especulació urbanística estava ja tan estesa que el govern franquista va dictar un decret que obligava a determinades requalificacions a rebre el vistiplau del Consell de Ministres. Diferents directius amb bones connexions amb el règim, especialment Narcís de Carreras, que més tard en fou president del club, van intervenir per arreglar-ho.

La requalificació fou aprovada el 1965 per l’Ajuntament de José María de Porcioles. El Barça va treure a subhasta el solar de les Corts i un any després el constructor Josep Maria Figueras el va comprar per 226 milions de pessetes. El terreny es va parcel•lar en 21 parts per fer més rendible l’operació i poder construir els dos grans blocs actuals de 1.100 habitatges, juntament amb locals comercials i aparcaments. El benefici fou de tres vegades l’import de la compra.

Aquesta operació va servir de referent per a un cas semblant esdevingut als terrenys on tenien les seves instal•lacions el Club Hispano-Francés i l’Europa. Un total de 3,3 hectàrees al nord de Gràcia. El 1954, i a proposta de l’Ajuntament, es van requalificar com a zona esportiva, però el 1967 la Comissió d’Urbanisme de Barcelona va tornar enrera per permetre la construcció dins el solar d’un miler d’habitatges en blocs de gran alçada (fins a 22 plantes). La valoració de l’indret va passar amb el canvi de 50 a 200 milions de pessetes. El grup Figueras i la llarga ombra de Porcioles tornaven a ser al darrera, però aquest cop no van gaudir de la mateixa impunitat gràcies al sorgiment d’un primer moviment de denúncia pública, mitjançant la plataforma Amics de la Ciutat. Aquesta entitat va iniciar una campanya per instar les institucions a comprar els terrenys i va presentar un avantprojecte de construcció a la zona d’un parc públic i una àrea esportiva escolar. Fins i tot van presentar diferents recursos, juntament amb el Col•legi d’Arquitectes, contra la requalificació.

Tots van ser rebutjats i els edificis es van construir durant la dècada dels 70, mentre arribava la democràcia, que va canviar algunes coses, però no pas l’especulació futbolística. Aquesta va saber adaptar-se als nous temps per canviar la forma i mantenir el fons.

L’estrena va correspondre al RCD Espanyol. El club blanquiblau va arribar als anys 90 amb un colossal deute de més de 10.000 milions de pessetes. La família Lara, màxima accionista, va tirar pel dret i va demanar la requalificació dels terrenys on hi havia Sarrià per vendre’ls i fer 800 habitatges. Els beneficis es van calcular inicialment en 12.000 milions de pessetes. L’Ajuntament va acceptar amb el mateix argument de sempre: s’havia d’ajudar al club i fer ciutat. Aquest cop, però, la societat civil va dir prou. Veïns, amb la Favb com a portaveu, juristes, arquitectes i urbanistes es van unir per denunciar la “vulneració de la legalitat urbanística i la creació d’un precedent d’incalculables conseqüències”. Un veí ho va resumir d’una forma més planera: “Els ciutadans no hem de perdre un espai d’equipaments o zona verda per finançar el dèficit creat a una entitat privada per una gestió incorrecta”.

Aquesta campanya va obligar l’Ajuntament a demanar a l’Espanyol un segon projecte que havia de complir 19 condicions. Una operació de maquillatge que només va servir per reduir l’edificabilitat màxima de 87.000 metres quadrats a 65.000 metres quadrats (450 habitatges). L’històric estadi va desaparèixer el 1997 i l’Espanyol va guanyar amb la venda 9.650 milions de pessetes, a més de participar en un 16%a la societat inversora, que va vendre tots els pisos en pocs mesos, mentre encara estaven per resoldre els recursos judicials presentats contra la requalificació pel grup municipal d’Iniciativa-Els Verds (l´únic que va votar en contra), la Favb i un grup de 17 advocats.

Tots ells es van cansar de repetir que l’operació es va saltar la normativa vigent en diferents punts, entre ells el que només contempla un canvi d’ús de terrenys per fer-hi habitatges si s’ofereix una superfície semblant com a compensació. L’Ajuntament i la Generalitat van mirar cap a un altre costat tot i que, uns anys després, el consistori va reconèixer que aquest afer li havia costat “políticament molt car”. Des del sector immobiliari, però, la reflexió fou diferent: “Si els Lara s’haguessin esperat al 2005, els beneficis haurien arribat als 97 milions d’euros, segons l’augment dels preus (75%) al districte de Sarrià-Sant Gervasi en aquests vuit anys”, sentencia va fa poc un analista.

L’Espanyol, ofegat pels interessos del seu deute, no va poder esperar. Però el Barça sí. I aquí és on torna a sortir a escena el Camp Nou que, del 1978 al 2000, va estar en mans del constructor fatal per excel•lència de la Barcelona contemporània: Josep Lluís Núñez. Durant aquests 22 llargs anys només les tibants relacions entre aquest irrepetible personatge i l’Ajuntament van frenar la voracitat del màxim responsable de l’imperi immobiliari Núñez i Navarro. Durant el seu mandat, Núñez es va veure obligat a conformar-se amb ampliar la graderia, construir el museu i reformar la llotja i el pàrking. També va comprar terrenys a l’Hospitalet (Can Rigalt) i a Sant Joan Despí, però la traca final la va guardar fins al 1999, només un any abans de marxar i dos després de l’escàndol de l’Espanyol.

El president blaugrana va sorprendre tothom amb un projecte apocalíptic anomenat Barça 2000, que pretenia eliminar 35.000 metres quadrats de les actuals instal•lacions del club a les Corts (un 35% del total) i remodelar-ne 15.000 més (el Miniestadi i la pista de gel), mantenint només el Camp Nou i el Palau, per crear una mena de parc temàtic culé. En total,100.000 metres quadrats de sostre edificat, dedicats a centres comercials, restaurants, sales de cinema, locals per a convencions, zones de patrocinadors i vip’s, serveis exclusius per als socis …

La gran oportunitat perduda de fer habitatge públic a Sant Andreu

Genís Pascual
Membre de l’AVV de Sant Andreu de Palomar
Sant Andreu de Palomar, el procés d’expulsió dels veïns que s’està vivint a tot Barcelona per culpa del preu de l’habitatge ha pres dimensions preocupants. Els andreuencs, provinents en la seva majoria de famílies obreres de la indústria, no poden accedir als pisos de mercat. En especial els joves que, en no disposar d’habitatge de qualitat i assequible, marxen a altres zones més barates i amb ells es perd la idiosincràcia (l’esperit de poble que tant ens agrada i el teixit social i associatiu, per exemple) i el futur de Sant Andreu. Ara bé, a diferència d’altres zones de Barcelona, a Sant Andreu fins fa ben poc teníem gran quantitat de sòl edificable de titularitat pública (Renfe, Ministeri de Defensa) que podria haver servit per pal•liar aquesta situació mitjançant habitatge públic o protegit.

En el pla Sant Andreu-Sagrera d’urbanització dels entorns del futur traçat de l’AVE al nostre districte es va establir en el planejament que un mínim del 20% del sostre residencial havia de ser protegit. Bona part dels sectors d’actuació d’aquest planejament (i parlem de centenars de milers de m2) eren en sòl públic que ja s’ha venut a immobiliàries i, amb les plusvàlues, es pagaran les infraestructures de cobriment de vies, del parc linial, etc. Aquestes immobiliàries van ser les encarregades de fer l’habitatge protegit (a preu taxat) que marcava el planejament; el problema és que no hi va haver cap administració que controlés l’adjudicació d’aquests pisos, cosa que van fer les mateixes immobiliàries sense cap transparència i amb amiguismes. Encara quedava, però, dins d’aquest pla urbanístic, la nineta dels ulls dels andreuencs des de fa molts anys: les casernes militars de Torres i Bages.

Falses promeses municipals
Les casernes militars de Sant Andreu van ser construïdes en uns solars públics que van costar un milió de pessetes. Després d’haver estat ocupades quasi 50 anys per l’Exèrcit espanyol i la Guàrdia Civil i ser utilitzades l’any 1992 per la Policia Nacional com a residència olímpica dels agents, el seu abandó i el desinterès del Ministeri de Defensa en la seva guarda i manteniment, va comportar malestars en diverses ocasions. Es tracta de dos solars ubicats a banda i banda del carrer Torres i Bages: el solar del quarter d’artilleria de 49.931 m2 de superfície qualificats com a zona d’equipaments comunitaris, i el solar del quarter de la Maestranza de 59.966 m2 de superfície, que és el que està inclòs en el sector III del pla Sant Andreu-Sagrera, amb 19.000 m2 qualificats d’habitatge (117.301 m2 de sostre) i la resta de zona verda, sistema viari i equipaments.

Aquest afer de les casernes és un procés llarg, ple de falses promeses municipals. En una reunió celebrada en data de 6 de novembre de 2002 amb totes les associacions de veïns de Sant Andreu, el regidor del districte del moment, Ferran Julián, va anunciar la compra del solar qualificat d’equipaments per part de l’Ajuntament per 2.200 milions de pessetes. Confiats del futur d’aquest solar, des de l’AVV de Sant Andreu vam engegar una campanya per aconseguir que alguna administració comprés l’altre solar per fer-hi habitatge protegit (cal recordar que aquests terrenys eren propietat del Ministeri de Defensa). Però, malauradament, el 31 d’octubre de 2003 l’Ajuntament de Barcelona canvia d’estratègia respecte a la compra de les casernes militars i signa la seva renúncia a l’acord previ d’adquisició del 2002 a favor del Consorci de la Zona Franca, que acorda la compra dels dos solars, i ho fa sense notificar res a les entitats veïnals tot i que aquestes havien preguntat directament sobre la propietat dels dos terrenys. L’argument amb què justificaven aquesta operació és que així el CZF (participat per l’Ajuntament de Barcelona, Govern estatal, Hisenda, Ministeri de Foment, Cambra de Comerç, Indústria i Navegació, Administració Tributària de Catalunya, Port de Barcelona i Treball Nacional) podia comprar els dos solars i evitaven que cap d’ells caiguessin en mans privades.

El problema és que l’objectiu final del CZF és el lucre. Dit d’altra forma, les seves actuacions empresarials busquen el rendiment econòmic de les inversions fetes i, per tant, beneficis. Davant d’aquest temor es van iniciar, amb el suport de les entitats del barri, les primeres mobilitzacions per aconseguir que les administracions, que ara s’omplen la boca de la nova política d’habitatge i dels nous Ministerios de la Vivienda i Conselleria d’Habitatge, trobin la manera d’evitar que es faci negoci (hotel, oficines, habitatge de mercat…) en aquests antics terrenys públics. Creiem que encara és possible si hi ha voluntat per part de les administracions per invertir en els terrenys (per començar, els 2.200 milions signats per l’Ajuntament, per no supeditar els equipaments a la rendibilitat de l’operació).De fet, el govern de Madrid, ha declarat que els terrenys de Renfe i de Defensa seran per a habitatge públic.

Però la cosa no s’acaba aquí. Els primers documents de treball elaborats per Urbanisme de l’Ajuntament parlen d’un 20% de sostre residencial de protecció, tot i que quan l’Ajuntament va renunciar a la seva opció de compra va firmar amb el CZF un protocol de col•laboració on s’establia que un mínim del 50%de sostre residencial seria protegit. ¡Un 20%, gairebé el mateix que hauria hagut de fer una immobiliària! Llavors, de què servia que ho comprés el CZF? No era per poder fer més habitatge protegit? I aquest inacceptable percentatge el maquillen a la premsa amb l’aparició d’habitatge dotacional en sòl d’equipaments de l’altra caserna i en detriment, per tant, d’altres necessitats: com una zona verda de qualitat (al barri de Sant Andreu no n’hi ha cap) o un centre públic de Mòduls Formatius (tampoc n’hi ha cap).

Així doncs, per què l’Ajuntament de Barcelona va afavorir la compra per part del CZF? Només per estalviar-se 2.200 milions de pessetes? El que deu haver quedat molt content és el Ministeri de Defensa, que va rebre pels dos terrenys uns 83 milions d’euros (aproximadament uns 14.000 milions de pessetes). Curiosament, pel solar d’equipaments pel qual l’Ajuntament anava a pagar 2.200 milions de pessetes, el CZF en va acordar pagar uns 3.400 milions. Un bon ajut per al nostre exèrcit. Vés per on, al cap d’uns mesos l’Ajuntament de Barcelona rep un regal del Ministeri de Defensa, el castell de Montjuïc, per fer-hi el Museu de la Pau. Casualitat o un escandalós ordre de prioritats? A més, en aquest primer document s’afegeixen 3.500 m2 de sòl (20.000 de sostre) residencial que no surten en cap planejament, tot i que es van comprometre amb les entitats a mantenir les qualificacions del sòl.

Nosaltres ho tenim clar
Nosaltres tenim clar què volem en l’habitatge que es faci a les casernes, tot i que estem oberts al diàleg, sobretot tenint en compte que encara queden altres terrenys públics dins del pla Sant Andreu-Sagrera. Volem que el 100 % dels pisos que es facin siguin públics i, per tant, que no es faci negoci en terrenys públics. Que l’habitatge públic es faci en el sòl qualificat d’habitatge (no volem habitatge per a joves 10hj,que es fa en terreny qualificat d’equipaments i a més és només per a cinc anys, mentre hi hagi necessitats d’equipaments i zona verda per solucionar). Que l’habitatge protegit de lloguer tingui contractes per a cinc anys però renovables fins que es deixin de complir els requisits d’accés a l’habitatge protegit (no volem habitatges rotatius cada cinc anys). Que hi hagi control i transparència del procés d’adjudicació dels habitatges de protecció. Que es consensuï i es garanteixi en tota la promoció un percentatge dels pisos de protecció que beneficiï els veïns que visquin actualment en aquest districte i que compleixin els requisits d’accés a l’habitatge protegit. Cal, a més, que aquest percentatge sigui suficient per canviar la situació actual de desterrament forçós dels andreuencs, sobretot dels joves i amb la conseqüent pèrdua del nostre teixit social per culpa del preu de l’habitatge. I, per últim, que per decidir les tipologies d’habitatge protegit que es faran (règim especial, general i concertat) es tinguin en compte les característiques econòmiques de la població de Sant Andreu. Demanem, per tant, que les administracions dediquin, com a mínim, els mateixos esforços a fer promeses que a actuar defensant els interessos dels ciutadans.