Arxivat per a juliol, 2005

Les xifres de l’habitatge barceloní

juliol 31, 2005

Toni Ramon
Sociòleg
A Barcelona hi havia l’any 2001 -data del darrer Cens d’Habitatges- 86.744 edificis, dels quals 10.811 no inclouen cap habitatge. D’entre els que inclouen habitatges (75.933), els més freqüents són els edificis amb més de deu habitatges: el 33,7% del total.

Aquests edificis inclouen en total 757.928 habitatges, dels quals unes tres quartes parts són residències principals, és a dir, habitatges on s’hi viu la major part de l’any, mentre que la quarta part restant la formen 57.719 habitatges secundaris -de persones que tenen un pis a la ciutat però que viuen principalment en un altre indret o que estan empadronades fora de Barcelona per motius fiscals- i 100.771 habitatges desocupats. En total, el 13,3% dels habitatges de la ciutat estan desocupats, una situació paradoxal, si es tenen en compte les necessitats d’habitatge existents. Entre 1991 i 2001 els habitatges desocupats, a més, van augmentar força (69.908 l’any 1991). Per tant, el fenomen dels pisos buits, lluny de desaparèixer, està en creixement tant perquè són objecte d’especulació com també per la inseguretat dels propietaris a l’hora de llogar-los. Els habitatges principals, en canvi, han augmentat relativament poc en aquest període (de 576.640 a 594.451 habitatges).

Tipologies
A cada habitatge principal hi viu una mitjana de 2,53 persones (any 2001), ocupació que s’ha anat reduint amb els anys ja que era de 2,85 l’any 1991 i de 3,02 l’any 1981. És obvi que els habitatges estan ocupats cada vegada per menys persones i que això és conseqüència dels canvis demogràfics que sofreix la ciutat. Dels 594.451 habitatges principals, n’hi ha 155.463 (26,1%) en els quals viu només una persona -i la meitat és gent gran- i, d’altra banda, n’hi ha 169.178 (28,4%) en els que hi viuen dues persones adultes -principalment parelles sense fills o amb aquests ja emancipats.

Dels habitatges principals, la majoria són de propietat i només una mica més d’una quarta part són de lloguer. L’habitatge de lloguer es va reduint amb els anys i ha passat de representar gairebé la meitat del total l’any 1981 (46,4%) a una tercera part el 1991 (35,6%) i al 28,5% l’any 2001. La reducció i, en conseqüència, l’escassetat d’habitatges de lloguer a Barcelona és un altre dels grans problemes residencials de la ciutat.

En relació a la superfície, l’habitatge predominant a Barcelona és el que té entre 61 m2 i 90 m2. La meitat dels pisos de la ciutat es troben en aquesta franja i aquest és, a més, el tipus d’habitatge que augmenta més. Els segueixen els pisos més petits, els de 31 m2 a 60 m2, que representen una quarta part del total. En habitatges més grans hi viu menys població: el 15,9% viu en els de 90 m2 a 120 m2 i només un 6,5% viu en els que tenen més de 120 m2.

Antiguitat
Més de la meitat dels habitatges de Barcelona (57,9%) daten del gran període de creixement comprès entre 1950 i 1980 mentre que en les dues darreres dècades el ritme de construcció ha estat menor: només el 8,3% dels habitatges de Barcelona han estat construïts amb posterioritat a 1980. Hi ha hagut, però, més construcció d’habitatges en la dècada dels noranta –coincidint amb la febre immobiliària- que en la dels vuitanta. Barcelona també compta, però, amb un estoc considerable d’habitatges força antics: una tercera part del parc residencial es va construir abans de 1940, destacant que hi ha 72.503 habitatges que són anteriors a 1900.

L’antiguitat de l’habitatge no és sinònim de problemàtiques o dèficits, com ho demostra l’afectació per aluminosi en diversos barris construïts fa poques dècades, però si que les problemàtiques més agudes en aquesta matèria es produeixen en habitatges antics que, a més, són de lloguer, de rendes baixes i estan habitats per persones grans. Aquest és el còctel on es produeixen les pitjors condicions d’habitabilitat i el mobbing immobiliari.

Accessibilitat
Entre els principals problemes relacionats amb l’habitatge destaquen els d’accessibilitat. A la ciutat hi ha 212.101 habitatges (35,7%) que estan en edificis sense ascensor i 410.946 habitatges (69,1%) en edificis sense accessibilitat.

D’altra banda, en el Cens d’Habitatges de l’any 2001 s’inclou una valoració de l’estat de conservació de l’edifici i això permet avaluar, bé que superficiament, la situació del parc residencial de la ciutat. Del total d’habitatges principals de la ciutat n ’hi ha 23.180 (3,9%) que són edificis en estat ruïnós o en mal estat i, d’altra banda, n’hi ha 64.718 (10,9%) més que presenten deficiències.

Serveis bàsics
L’any 1991, el Cens d’Habitatges facilitava informació sobre els habitatges que no disposaven dels serveis més bàsics, com ara els que no tenien wàter (0,1%), bany (2,9%), electricitat (2,2%) o aigua corrent (1,8%). Aquesta informació no s’ha facilitat fins ara per a l’any 2001. Únicament es fa referència als habitatges sense aigua corrent, que s’estima que són 615 a tota la ciutat. No volem aventurar aquí xifres sobre el tema però és clar que a la ciutat hi ha població exclosa, que no té accés a un habitatge -població immigrada, sense sostre- i que ocupa edificis en estat deplorable sense els serveis i les condicions mínimes d’habitabilitat. Això es veu sovint en els nuclis històrics amb habitatges antics, on les fonts públiques s’utilitzen com feia dècades que no s’havien utilitzat. És innegable que aquesta és una situació que es dóna a Barcelona entre els col•lectius de població en situació més precària -no ens pensem que això només passa a París.

Increment de preus
A Barcelona, en la darrera dècada el preu dels habitatges de segona mà -que són els que concentren la major part de les operacions immobiliàries- s’ha triplicat. S’ha passat dels 1.367 euros/m2 l’any 1995 a 2.062 euros/m2 l’any 2000. Però l’augment més espectacular s’ha produït en el darrer quinquenni, en el qual el cost de l’habitatge s’ha doblat, passant dels 2.062 euros/m2 a 4.142 euros/m2 el 2005 (1er semestre).

L’increment ha estat espectacular a tots els districtes, que han seguit el comportament del conjunt de la ciutat, però destaca per sobre de la resta Ciutat Vella.

L ’habitatge de primera mà ha seguit un procés similar, i ha passat de costar 1.887 euros/m2 el 1995 a 2.680 euros/m2 l’any 2000, per situar-se en els 3.749 euros/m2 el 2003.

Queda clar que el preu de l’habitatge de compra ha esdevingut un obstacle que condiciona l’evolució social de la ciutat, en dificultar, o gairebé impossibilitar, que la major part de la població que en necessita -població jove, immigrada, famílies monparentals…- pugui accedir-hi.

Els habitatges de lloguer també han sofert un augment important dels preus. Segons la informació disponible, aquests s’han incrementat de l’ordre d’un 62,6% entre els anys 2000 i 2005, assolint actualment una mitjana d’11,72 euros/m2, el que suposa que un habitatge de 60 m2 costa a l’entorn de 700 euros mensuals.

En el cas del lloguer, però, tan greu és el preu com la situació del mercat. L’oferta d’aquest tipus d’habitatge és molt limitada ja que els habitatges de lloguer representen només el 28,5% del total.

Construcció i política d ’habitatge
En els darrers anys, a la ciutat s’acostumen a iniciar i a acabar a l’entorn de 4.000 habitatges l’any. La majoria d’aquests habitatges són de promoció lliure, bé que hi tenen una presència important els de protecció oficial -a l’entorn d’una quarta part del total- i, en canvi, són molt limitades les promocions públiques.

Certament que del 2003 ençà –aquestes són les darreres dades que s’ofereixen a les webs de l’Ajuntament i la Generalitat- la política pública en relació a l’habitatge ha canviat significativament amb incentius al lloguer, a la posada en el mercat d’habitatges desocupats, amb més promocions, etc. Però el tema és que l’habitatge és un problema estructural de la nostra societat i difícilment podrà canviar gaire amb “pedaços”, mentre el sòl i la residència siguin pures mercaderies –com si fossin patates- i no siguin considerats provisions bàsiques per satisfer els drets fonamentals de les persones.

Un lugar para otra comunicación

juliol 30, 2005

Un reportatge deEva LechugaLos vecinos y vecinas de la Plataforma Diagonal-Maresme-Besòs reivindican un equipamiento cultural de ciudad que dé cabida a la comunicación comunitaria  

Un lugar para otra comunicación 

Los vecinos y vecinas de la Plataforma Diagonal-Maresme-Besòs reivindican la construcción de vivienda social (concertada) y un complejo de equipamientos urbanos en el solar Diagonal-Llull-Selva de Mar. El terreno, que actualmente pertenece a la Generalitat de Catalunya, tiene una superficie de unos 22.000 m2 y está previsto utilizarlo para recolocar la delegación de la Seguridad Social que actualmente está en la calle Balmes 132. Los vecinos, en cambio, creen que la superficie del solar permitiría que se destinase una parte para vivienda social y otra para equipamientos urbanos, el más importante de los cuales sería el que han dado en llamar La Casa de la Comunicació. 

De y para los ciudadanosLa idea principal es crear un equipamiento público, un espacio de aprendizaje, donde se dé la oportunidad a los ciudadanos de generar y hacer pública la información sobre la ciudad. Una información que en estos momentos sólo tienen la posibilidad de recibir y consumir de forma pasiva (y masiva)a través de los medios de comunicación tradicionales. En otras palabras, se trata de dotar a Barcelona de un equipamiento cultural metropolitano desde donde se garantice la participación ciudadana en la definición de su ciudad a partir de sus propios discursos y no sólo de los que vienendados por otros medios.  

La Casa de la Comunicació dispondrá de dos espacios bien diferenciados dentro del mismo edificio: un archivo-mediateca, como medio de acceso a la información, y una serie de aulas-taller, como medio de acceso a los medios de comunicación. Es por ello que los vecinos de la Plataforma Diagonal-Maresme-Besòs han llamado de forma más definitiva al proyecto Centre-Taller i Arxiu de la Comunicació.  

El archivo-mediateca permitirá recoger y registrar todas las iniciativas urbanas de prensa, televisión, radio, páginas web, etc… de colectivos o personas que en algún momento hayan desarrollado, o lo sigan haciendo, alguna de esas facetas de la comunicación comunitaria. Las aulas-taller dispondrán de los medios tecnológicos necesarios para poder desarrollar las actividades. Serán espacios donde los ciudadanos puedan asesorarse sobre cómo publicar una revista, crear un proyecto audiovisual o hacer radio desde su propio barrio. No obstante, estos espacios no se utilizarán nunca como sedes de proyectos concretos, sino que se facilitarán las referencias y los conocimientos necesarios para que aquellos ciudadanos que lo deseen puedan iniciar o proseguir sus iniciativas de comunicación comunitaria sin ánimo de lucro desde cualquier punto de la ciudad. Señalar también que todavía está pendiente de aprobar la nueva Ley de Audiovisuales, donde se decidirá si se reconoce un tercer sector de las comunicaciones, los llamados medios de comunicación que no sean ni públicos/institucionales ni privados/comerciales, es decir, medios cuya propiedad y gestión sea de la sociedad civil organizada. Sin su aprobación algunos proyectos no serían viables.  

Otra idea que surge de La Casa de la Comunicació es que no sólo incluya medios de comunicación, sino todo aquello que nos acerque a los demás: fotografía, internet, comunicación cara a cara, lenguaje verbal y corporal, así como un espacio de encuentro de las diferentes expresiones artísticas que se realicen en la ciudad. Asimismo, se abrirán las puertas a las personas de distintas culturas que deseen expresarse y comunicarse, crear vínculos. 

El lugar importaLa ubicación de un equipamiento cultural de ámbito metropolitano en esta zona garantizaría la apertura del barrio a la ciudad (y de la ciudad al barrio). A la hora de hacer crecer a la ciudad hacia zonas que están más o menos deprimidas se ha visto con buenos ojos invertir y especular, pero de las plusvalías y los beneficios no se ha hecho nada después para que el barrio esté realmente integrado en esta nueva ciudad. La idea es mantener la titularidad pública del espacio, además de su uso público, para integrar al barrio en la ciudad, que quiere dejar de ser una isla marginal de la ciudad. La línea divisoria de la Diagonal es precisamente un hecho muy simbólico. El lugar donde se quiere construir la casa de la comunicación converge, por un lado, con Diagonal Mar, un barrio con edificios que miran al mar para una clase media acomodada, y por el otro, con el barrio de toda la vida de clase obrera que no se ve para nada representado en esta nueva Barcelona como ciudad del conocimiento.“Pensamos que ha de ser un espacio en el que no solo se pueda saltar de un lado a otro, sino que sea un elemento integrador. Estamos convencidos de que el conocimiento que se genera desde los barrios obreros es tan o más importante que otros y es básico que desde la sociedad civil se dé importancia al conocimiento que se genera desde la base, desde la ciudadanía”, afirma María Martí, miembro de la Plataforma Diagonal-Maresme-Besòs.  

Por eso el equipamiento está centrado en medios de comunicación generados desde los movimientos sociales, desde la ciudadanía. Son medios de comunicación que ahora no tienen estatus legal, pero van por el camino de tenerlo. No sólo es atravesar la barrera que separa los barrios y las imágenes de la ciudad que se derivan, sino un punto al que toda el área metropolitana pueda ir para informarse y aprender, a asesorarse sobre proyectos de comunicación en cualquiera de los barrios de Barcelona. De esta manera, se puede crear una nueva área de centralidad para los equipamientos culturales, actualmente poco repartidos. 

Equipamientos culturalesLos vecinos y vecinas de la Plataforma Diagonal-Maresme-Besós también creen que este proyecto es una manera más de reivindicar equipamientos culturales para la ciudad, que es un tema pendiente en la agenda del Ajuntament desde hace mucho tiempo. “Las actuaciones urbanísticas que han afectado especialmente esta zona de Barcelona justifican la dotación de un equipamiento de estas características. Un derecho, el de participar en la estrategia municipal definida dentro del marco teórico de regeneración de Barcelona como ciudad del conocimiento dentro de la llamada sociedad de la información”, según palabras textuales del documento presentado a la Generalitat por la Plataforma de vecinos en junio del pasado año.  

En otros países ya se reconocen legalmente los medios de comunicación del tercer sector (versus tradicionales).Esto genera un espacio estratégico para el desarrollo de las democracias participativas, lo cual es muy tenido en cuenta en la redefinición de los centros culturales. A este respecto, Ángel Esteban, miembro de la miembro de la Plataforma Diagonal-Maresme-Besós comenta: “Es importante conseguir que se reconozca a la gente que hace sus propios medios de comunicación y los gestiona de manera democrática y asamblearia, y que tengan la posibilidad de crear opinión pública. En otros países de Europa ya hay leyes aprobadas a este respecto. En este sentido van un paso por delante de nosotros”.  

El proyecto se presentó a las administraciones en junio del año pasado. Un año después, las reuniones celebradas con Generalitat y Ajuntament no han dado el fruto esperado por la Plataforma Diagonal-Maresme-Besòs que, además de haber salido de las mismas con mal sabor de boca por el trato recibido, comentan: “El hecho de recolocar la delegación de la Seguridad Social en este solar no sólo supone la negación de la construcción de la Casa de la Comunicació sino que dejará a la zona sin un proyecto para los ciudadanos, algo a lo que las administraciones sí se habían comprometido. Una zona que sirva de puente para conectar los barrios y que no deje aislada una parte de Barcelona que ha dado muchos beneficios económicos a unos y ninguna aportación social a la ciudadanía en general”.

Balanç crític del 22@

juliol 30, 2005

El moviment veïnal i CCOO alerten del fracàs del districte tecnològic i proposen a la Generalitat mesures de reindustrialització al Poblenou per redreçar un pla que l’Ajuntament ha deixat en mans immobiliàries. MARC ANDREU

La instal·lació al districte 22@ de la seu central per Espanya i Portugal de l’empresa Schneider Electric -que llogarà un edifici d’11 plantes i 10.558 metres quadrats a la immobiliària Metrovacesa- i la probable ubicació de la oficina de gestió del projecte europeu de fusió termonuclear Iter, amb seu a Cadarache (França), no amaguen la crisi que viu el projecte de parc tecnològic industrial barceloní a només cinc anys de la seva posada en marxa. Ho prova que l’Ajuntament hagi decidit destinar 2,6 milions d’euros per promocionar internacionalment el 22@ i que tant la patronal Foment del Treball com el sindicat CCOO alertessin, a finals de juny, el Consell Econòmic i Social de Barcelona de que el pla no compleix les espectatives d’atreure grans empreses tecnològiques ni crea nous llocs de treball mentre, paral·lelament, sí destrueix el teixit productiu preexistent al Poblenou.  

Un estudi del Fòrum Ribera del Besòs, presentat el 7 de juliol pel dirigent veïnal i sindical Salvador Clarós a la seu de CCOO, va més enllà i conclou que el 22@ no va bé i atreu poques empreses perquè l’Ajuntament no el lidera políticament ni el gestiona amb finalitats industrials, sinó que l’ha deixat en mans de la iniciativa i l’especulació immobiliàries. Així, i amb dades del propi 22@ actualitzades a febrer de 2005, l’estudi prova que només hi ha contractats 248.784 metres quadrats de superfície industrial arrova (el 7,7 % d’un total de 3,2 milions), quan en canvi 1,2 milions de metres quadrats (el 32%) ja té el planejament aprovat (i d’aquests, 769.202 tenen definits fins i tot el procés de gestió urbanística).   L’Ajuntament, en complicitat amb d’altres administracions, intenta tapar el forat portant al 22@ tot tipus d’oficines públiques que, a sobre, obtenen importants plusvàlues deixant les seves antigues seus al centre de la ciutat: és el cas de BTV i RNE, de les universitats UPF i UOC i de la delegació de la Seguretat Social a Barcelona. A les seves noves seus al districte 22@, en obres o en projecte, s’hi sumarà l’oficina del projecte europeu Iter (que acollirà uns 160 treballadors altament qualificats) i potser la seu de la Comissió Nacional del Mercat de les Telecomunicacions que el ministre José Montilla ha arrencat de Madrid per Barcelona però que no està clar que acabi al 22@. El Grup Godó, Indo i Mediapro

Menys (o més) clar ho tenen encara al sector privat: el Grup Godó, que té les rotatives de La Vanguardia i altres propietats al 22@, ha concentrat totes les seves empreses periodístiques en una torre a la plaça de Francesc Macià i pot estar pensant en dedicar a la pura especulació immobiliària els seus terrenys al Poblenou. Res se sap dels rumors que fa mesos situaven el Grupo Z a Poblenou. La gran empresa òptica Indo ha descartat el 22@ pels seus elevats preus i marxarà de l’Hospitalet cap a un altre polígon industrial de l’àrea metropolitana. I una cosa semblant ha fet Media Pro, que no ha posat tots els ous al cistell del Campus Audiovisual que construeix amb la UPF al 22@ i ha invertit també en el projecte de ciutat audiovisual de Terrassa. Paral·lelament, les poques empreses tecnològiques que fins ara han apostat pel 22@ (GTD, Auna, Indra i T-Systems) han creat, amb suport municipal, el lobi 22@ Network i el primer que han fet és, curiosament, reclamar més pàrkings i restaurants a la zona, però res han dit dels altres equipaments i els 4.000 pisos socials promesos per l’Ajuntament sense que se n’hagi construït encara cap.   Tot plegat posa de manifest la terciarització mal entesa del Poblenou, on ja s’han aixecat 16 hotels, les 6.838 places dels quals han dut fins i tot el tinent d’alcalde Jordi Portabella a rebutjar, per innecessari, l’hotel flotant que l’alcalde Joan Clos apadrina pel port del Fòrum. I és que, com denuncia Clarós, al 22@ hi ha “més activitat terciària pura i dura que empreses industrials del sector tecnològic”, cosa que fa difícil assolir els 130.000 llocs de treball previstos en el pla. Sobretot si “l’impuls urbanístic i de promoció immobiliària” que l’Ajuntament ha escollit com a única política al 22@“ està expulsant activitats econòmiques de petita i mitjana empresa”. És el cas, sense anar més lluny, de les 34 empreses i els 240 treballadors obligats a marxar de Can Ricart.  

És per això que el Fòrum Ribera del Besòs, CCOO i l’Associació de Veïns del Poblenou demanen que l’Ajuntament redefineixi el 22@ i proposen a la Generalitat mesures de reindustrialització que inclouen “sól industrial a preu taxat” i l’acceleració de la construcció dels equipaments i habitatges socials previstos, així com l’elaboració d’un pla de patrimoni industrial que permeti crear a Can Ricart “un gran centre productiu, cultural i ciutadà” que preservi el conjunt històric i reequilibri com a àrea de nova centralitat sostenible un espai equidistant dels centres comercials i terciaris despersonalitzats de Glòries i Diagonal Mar. Campanes per Can Ricart

Marc Andreu

El dimarts 28 de juny les campanes del Poblenou van tocar a sometent per Can Ricart i, gràcies a la decidida intervenció de veïns, obrers i empresaris, van frenar una comissió judicial i tres dotacions policials antiavalots que, per tercera vegada en els últims mesos, pretenien desnonar dues de les 34 empreses d’aquest històric recinte fabril, propietat del marquès de Santa Isabel i amenaçat d’enderrocament per un pla del 22@.  

Tot va començar poc abans de les deu del matí, davant l’arribada sense preavís d’operaris escortats per la policia i funcionaris judicials amb intenció d’emportar-se la maquinària de les metal.lúrgiques Ricson i Garrallit. Els 240 treballadors del complex industrial van activar el protocol d’emergència del qual s’ha dotat la plataforma ciutadana Salvem Can Ricart i van llançar tres coets, a més d’enviar missatges SMS per mòbil. A un dels avisos va respondre el rector de Santa Maria del Taulat, Oriol Garreta, que va fer repicar les campanes de l’església durant 15 minuts per alertar el veïnat. Mentrestant, els 20 treballadors de Garrallit, que fabrica somiers per a geriàtrics, hospitals i hotels, van muntar una barricada amb restes de ferro, cotxes i taules de fusta amb les inscripcions “Si entreu, guerra” i “Abans morir dret que viure de genolls”.  I no era broma. La propietària de Ricson, Àngela Gisbert -que dóna feina a 40 treballadors, factura gairebé sis milions d’euros a l’any i a les seves naus del Poblenou i l’Hospitalet fabrica components per a l’AVE, hospitals i empreses com TMB, Telefónica i Alstom-, es va ruixar amb alcohol de farmaciola i es va tancar en un despatx amenaçant de cremar-se estil bonze si el desallotjament no es parava. “He improvisat -va explicar després Gallart-. I el funcionari judicial, més espantat que jo, ha parat el desnonament ”.  

Aleshores, i seguint el protocol al qual s’han adherit 40 entitats, el rector Garreta anava dirigint cap a Can Ricart els que anaven a la parròquia preguntant què passava. Les dotzenes de veïns -en la seva majoria joves i jubilats- i membres de la plataforma Salvem Can Ricart -entre ells el geògraf Joan Roca i l’arquitecte Lluís Brau- que a última hora del matí van confluir al recinte es van trobar amb una escena surrealista: el coordinador d’urbanisme del 22@, Juan Carlos Montiel, convocat per l’advocat de la majoria d’empreses arrendatàries, Francisco Ibáñez i presentat com “el negociador que arreglarà el problema en un mes”, intentava calmar en improvisada assemblea els ànims dels obrers i dels membres de l’Associació de Veïns del Poblenou.  “En principi no hauria de tornar a passar això d’avui”, va dir Montiel. “No té sentit, perquè ahir mateix a la nit estàvem negociant amb el propietari”. I encara que va admetre que un tècnic municipal no pot interferir en una decisió judicial, sí que va donar la seva paraula amb aquesta garantia: “Tenim molt bona relació amb el comissari de la Verneda i hem pactat que mentre negociem no hi hagi desallotjaments”. Ibáñez va mostrar la seva confiança a tancar els pactes individuals perquè els arrendataris desallotgin el recinte de forma voluntària –previ cobrament d’indemnització– després de l’acord marc que van subscriure el propietari i els inquilins a primers de juny. Tot i així, va insistir en la necessitat que la firma “no es dilati més enllà del mes de juliol, ja que la situació és insostenible i cada vegada genera més crispació, tal com s’ha tornat a demostrar”.  

La propietària de Ricson va denunciar davant Montiel que l’Ajuntament no li ha donat “en cap moment” l’opció de quedar-se al nou districte   tecnològic. “I això que tinc maquinària làser i desenvolupo amb una firma dels EUA la carcassa i els xips d’un prototip d’UVI hospitalària portàtil”. Els propietaris de la metal·lúrgica Iracheta, també amenaçada després de més de 30 anys a Can Ricart, es van unir a aquestes denúncies. Però el més directe va ser el vicepresident de l’associació de veïns, Manel Martínez, que va acusar Montiel de “mentider” per incomplir els pactes municipals sobre el 22@ en benefici d’operacions immobiliàries com la que promou el marquès de Santa Isabel a Can Ricart amb l’enderrocament d’un recinte fabril neoclàssic únic que els seus avantpassats van encarregar a mitjan segle XIX als prestigiosos arquitectes Josep Oriol Bernadet i Josep Fontseré.   Davant la mirada perplexa del regidor de CiU i veí del barri Eduard García, un dels primers en arribar a Can Ricart, Martínez va dir davant Montiel: “¡Us dieu d’esquerra i feu polítiques de dretes!” “Només sóc un tècnic”, es va excusar. Potser ja és hora que donin la cara els tinents d’alcalde Jordi Portabella (ERC) i Imma Mayol (ICV-EUiA), que han visitat discretament Can Ricart sense pronunciar-se públicament sobre la seva conservació, i l’alcalde Joan Clos (PSC), que el 15 de juny va esquivar per la porta del darrera una concentració veïnal contra el 22@. El 28 de juny, com a mínim, les campanes de Poblenou els devien xiular a les orelles. Bicicletada, web i vermut

MARC ANDREU

Després de l’èxit de la manifestació del 28 d’abril i de la jornada de portes obertes de l’11 de juny i d’aturar a cops de campana i barricada el desnonament del 28 de juny, la plataforma Salvem Can Ricart ha presentat la web salvemcanricart.org i ha organitzat aquest 16 de juliol una bicicletada pels indrets més significatius del patrimoni industrial del Poblenou i un vermut popular al recinte fabril amenaçat per la piqueta municipal.

Rates en total llibertat

juliol 30, 2005

Titular a tota pàgina per anunciar que “les rates treuen del pati els pàrvuls d’un col·legi”. La Vanguardia informava que els 75 alumnes portaven 15 dies sense sortir al pati per la presència constant de rates de gran tamany. El col·legi Santiago Rusinyol de Prosperitat havia reclamat al districte que els serveis municipals netegessin la zona.

Obres a Lesseps

juliol 30, 2005

La comissió del Govern municipal ha aprovat un nou projecte per a la plaça Lesseps. L’anterior va ser qüestionat pels veïns. Les obres duraran 36 mesos i els seus autors són els arquitectes
Albert i David Vilaplana. La zona compren 36.000 metres quadrats i el seu pressupost és de 36,4 milions d’euros, uns 6.000 milions de les antigues pessetes. La plaça s’inaugurarà per fases. En plena sequera anuncien que el projecte inclou un canal de 53 metres que recordarà el canal de Suez.

Manifestacions veïnals

juliol 30, 2005

Un miler de veïns i veïnes van tallar el trànsit el passat 1 de juny a la Ronda de Dalt protestant per l’anunci d’un nou servei de venopunció a l’hospital de la Vall d’Hebron. El servei garantitza que les persones drogodependents s’injectin en un lloc privat i en condicions higièniques. Al mes de juliol s’han manifestat a la Ronda de Dalt i la plaça Sant Jaume.

Ciutadans indignats

juliol 30, 2005

Amb el lema ‘Prou prostitució als habitatges i carrers’ s’ha engegat una campanya de recollida de signatures davant la proliferació de prostíbuls encoberts entre habitatges habitats. Generen problemes que sobrepassen els de caràcter moral, tant per a les persones que exerceixen la prostitució com per als involuntaris veïns, víctimes de l’amenaçadora violència d’unes màfies que  volen estendre’s amb nous establiments. Les molèsties, la brutícia i els sorolls són greus. Han constituït la plataforma Ciutadans Indignats, davant la passivitat de l’administració municipal.

El passatge del silenci

juliol 30, 2005

La reforma de l’històric passatge d’Isabel, a Vallcarca, intensifica el debat per a la preservació del patrimoni del barri, amenaçat per la pressió immobiliària.

ALBERT OLLÉS
A la Barcelona real, com ha batejat l’antropòleg Manuel Delgado en el seu darrer llibre la ciutat que no surt als dossiers de premsa de l’Ajuntament, qualsevol carrer pot amagar un conflicte urbanístic. Fins i tot el més petit dels passatges. Al cor de l’antic poble de Vallcarca, ara barri degradat pendent d’una esperada i polèmica remodelació urbanística, un grup de veïns han engegat una campanya per protegir l’històric passatge d’Isabel d’un pla municipal de reforma. Una protesta amb defensors i detractors que intensifica el debat per a la preservació del patrimoni del barri, amenaçat per la pressió immobiliària.

Descobrir el passatge d’Isabel fent un volt pel casc antic de Vallcarca és una mena de pas enrera en el temps. El romàntic indret, que no té sortida i deu el nom a la reina Isabel II (1830-1904), manté l’estructura original de la seva inauguració al 1836, amb cases de planta baixa a un cantó i jardins (antics horts) a l’altra. Una distribució pròpia del segle XIX de la qual queden molt poques mostres a Barcelona, fet que va portar a la seva catalogació l’any 2000 com a patrimoni arquitectònic històric-artístic de la ciutat, sota els auspicis de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (ADDIPA).

Al petit carrer hi ha només cinc habitatges unifamiliars, un d’ells també protegit, i un únic accés pel carrer de la Farigola. El final de la via ha estat sempre tancat, ja que mor a una zona verda, l’Hort dels Camils, que el districte de Gràcia vol urbanitzar ara, dins el projecte de modificació del Pla General Metropolità del sector, creant un parc públic. L’entrada tradicional a l’hort es fa pel veí carrer de Sant Camil, però el pla proposa obrir un nou accés -mitjançant unes escales- que estarien ubicades a l’extrem tancat del passatge.

Els afectats afirmen que aquesta obra alterarà tot el conjunt. “El passatge no es va idear amb un únic accés per casualitat. Només així s .aconsegueix integrar les cases amb els jardins dins una mateixa unitat i, per aquest motiu, s’ha mantingut inalterable durant gairebé 170 anys”, diu Manel Roig, president de l’Associació de Veïns del Passatge d’Isabel.

El districte de Gràcia afirma que aquesta reforma “respecta” el caràcter històric de l’espai i facilitarà l’entrada al parc dels nens de l’Escola Farigola, molt propera a la zona. “És la millor solució i la més lògica, dins l’objectiu de convertir el nou equipament en un annex del col•legi”, explica Ricard Martínez, regidor del districte.

Els veïns proposen potenciar els dos elements (el passatge i el futur parc) de forma independent. Fins i tot ofereixen una alternativa, consistent en fer passar la ruta escolar per Sant Camil. “Aquest carrer té una vocació històrica de vial cívic, com a eix vertebrador d’un munt d’elements d’interès del barri, i es troba actualment en un preocupant estat de degradació”, assegura Francesc Ruestes, un altre afectat.

“L’arranjament de Sant Camil recuperaria el carrer, que conserva el paviment original de llambordes”, afegeix. “A més, l’uniria amb l’escola, ubicada a un edifici obra de Goday que també està protegit; amb el futur parc, que li dóna façana mitjançant un mur de tanca modernista catalogat; amb l’antiga església de Sant Jordi i amb el portal d’entrada al passatge”.

Segons Ruestes, “tots els problemes que el barri troba al carrer de Sant Camil, i totes les oportunitats, només tindran resposta al carrer mateix. En aquest sentit, l’intent de forçar unes escales a l’extrem interior del passatge d’Isabel no és cap solució.”

“Defensem allò que és propi per història i per funcionalitat i perquè així ho determina l’orografia del territori”, indiquen els veïns, que van més enllà proposant la nova zona verda com a eix d’una ruta de visita per descobrir els llocs d’interès històric del barri. Aquesta passaria pel Pont de Vallcarca, la plaça de Mons i el carrer de Sant Camil fins arribar molt a prop del Parc Güell, després d’haver observat una desena d’elements catalogats.

Els afectats tenen el suport dels historiadors Josep Maria Ainaud de Lasarte (també advocat i polític) i Desideri Díez, el Grup d’Estudis del Coll-Vallcarca, el geòleg Joan Lafarga, i el Taller d’Història de Gràcia, entre d’altres. També han rebut el recolzament de dues associacions de veïns, Penitents-Taxonera i Gràcia Nord-Vallcarca, que consideren que no hi ha “cap mena de coherència” en catalogar el passatge per una banda i, per una altra, en “escapçar-lo, trencant la imatge arquitectònica i verda que ofereix”.

Pel contrari, la plataforma Salvem Vallcarca, creada pels veïns per lluitar contra l’especulació immobiliària i mantenir la identitat del barri, està a favor que es facin les escales i diu que els habitants del passatge només volen “privatitzar-lo”. Els membres d’aquesta entitat posen en dubte els interessos conservacionistes dels qui hi viuen, davant “l’estat actual d’abandonament ”dels jardins ubicats en front de les cases.

L’Ajuntament ha aprofitat aquesta divisió interna per mantenir els seus plans. “El primer que han de fer els veïns es posar-se d’acord”, diu el regidor de Gràcia. Massa rebombori, potser, per a un dels pocs racons que resten a la ciutat a on el silenci marca encara el pas del temps.

Un barri en transformació
Vallcarca es prepara per viure una important rehabilitació, demanada des de fa anys per solucionar els dèficits històrics del barri. Tot i això, els veïns no volen que els canvis siguin traumàtics i veuen amb preocupació els plans de reforma previstos, especialment el del sector Hospital Militar-Farigola. “Volen fer una ciutat dormitori amb pisos de gran alçada i vials que transformaran de forma radical i arificial la trama urbana”, denuncien els afectats, agrupats dins la plataforma Salvem Vallcarca. Els seus integrants culpen l’Ajuntament de permetre la política “especulativa i agressiva” d’expropiacions de les constructores i d’haver fet la vista grossa davant l’abandonament progressiu que ha patit el barri. “El tancament de les botigues i les petites empreses que donaven vida als carrers han deixat el terreny lliure a les inmobiliàries”, firmen. El districte de Gràcia diu que el projecte guanyarà per a la ciutat espai verd i espai públic de forma “ostensible” i garanteix el reallotjament de les famílies afectades per les expropacions al mateix sector on resideixen a l’actualitat.

L’ecoparc de Barcelona falla

juliol 30, 2005

La planta de selecció i tractament de residus de la Zona Franca només recupera per a compost o reciclatge el 7% dels materials que li arriben. Els grups ecologistes consideren que, més enllà del model de gestió de residus que es valori més adient per a cada territori, sense la implicació real de la ciutadania aquest estarà condemnat al fracàs.

ALFONS LÓPEZ CARRETE
Vicepresident de Depana
Els ecoparcs són instal•lacions destinades al tractament dels residus domèstics. Avui, encara el 75% dels residus de Barcelona i altres municipis van a parar a abocadors o incineradores i només un 25% es recicla. L’objectiu seria tancar les incineradores i reduir al màxim el que aboquem, però la situació actual és més greu que això: l’abocador del Garraf s’ha de clausurar abans del 2006 i rep encara 600.000 tones anuals de residus, milers de tones de plàstics, paper, vidre i restes de menjar que podrien ser reciclades i que allà esdevenen un problema.

Aquests ecoparcs, dels quals n’hi ha dos en funcionament i un en projecte, estan pensats per substituir parcialment als abocadors: si separem al màxim els materials reciclables i tractem la matèria orgànica (restes de menjar, que ocupen un 40% del nostre cubell d’escombraries) per evitar al màxim haver de portar-los als abocadors i incineradores, podrem prescindir d’aquestes instal•lacions contaminants. En concret, els ecoparcs tracten tot allò que encara va a parar al contenidor gris o de rebuig i la matèria orgànica (restes de menjar) que arriba en el mateix contenidor gris, en els contenidors de matèria orgànica (marrons o taronges) als barris on ja s’ha implantat aquest contenidor així com la dels grans generadors (mercats, Mercabarna, etc…).

Vist per dintre i de forma idealista, a l’ecoparc se separen primer de tot els materials reciclables (plàstics, metalls, vidre…). La resta, la matèria orgànica, es tracta per obtenir compost o amb un procés de digestió orgànica que permet obtenir biogàs.

Per sota de les espectatives
La realitat, però, és molt diferent. L’any 2004 l’ecoparc de Barcelona va rebre 261.000 tones de residus de les quals 190.000 van acabar igualment a l’abocador i només 17.000 es van poder recuperar en forma de compost o materials per reciclatge, molt per sota de les expectatives. Abans de ser construïts, els col•lectius ecologistes van criticar el model d’ecoparc per considerar-los massa grans i poc ambiciosos en quant als seus objectius de recuperació. Però queda clar que el problema va més enllà de quin tipus d’ecoparc construïm.

El problema recau en la qualitat de la recollida d’escombraries. L’administració, per exemple, quantifica en un 30% la quantitat d’impropis que arriben dins dels contenidors de matèria orgànica, encara que altres fonts diuen que és molt major, quan el màxim admissible seria un 5 o un 10%. És a dir, que de cada 100 quilograms de matèria orgànica que arriba a l’ecoparc, més de 30 són en realitat plàstics o d’altres materials. La recollida selectiva de matèria orgànica no només arriba a pocs ciutadans, si no que a més és de mala qualitat.

Mirar dins el contenidor gris ens permet reflexionar sobre aquest fet. Teòricament, si separem tots els residus reciclables i la matèria orgànica als altres contenidors, aquest contenidor hauria d’estar gairebé buit, i en canvi encara és el que més brossa rep. De la mateixa manera, la forma com es recull la matèria orgànica a ciutats com Barcelona no és la més adequada. Els contenidors bicompartimentats i la recollida pneumàtica dificulten la separació als ciutadans que ho volen fer bé i facilita que la brossa separada es mescli amb la resta abans d’arribar als ecoparcs.

Una de les conclusions a les que s’ha arribat és que no hi ha cap model de recollida que permeti una gestió òptima a tot arreu. Municipis (i barris) diferents han de gestionar els seus residus de forma diferent.

Així, tenim casos com Tiana, amb 6.000 habitants, on la recollida porta a porta permet recollir selectivament un 85% dels seus residus. O El Prat de Llobregat, amb 60.000 habitats, que amb el model clàssic de contenidors al carrer ja separa un 40% dels seus residus. Aquests dos municipis són casos oposats en quant a tipologia urbanística, densitat de població i estructura socioeconòmica, però sembla que tots dos han començat a treballar en la direcció adequada.

La participació ciutadana, clau
Queda clar, doncs, que cap model de gestió és universal. Els ecoparcs, millors o pitjors, respondran segons allò que els arribi i la ciutadania, quan se la informa, se li faciliten les eines i se la deixa participar, respon favorablement i s’implica.

El canvi de filosofia necessari ha de basar-se en una premisa que ben poc agradarà als tecnòcrates: el que el ciutadà no separi, difícilment ho separarà la tecnologia. Cap tecnologia, ni el millor dels ecoparcs, no pot substituir l’acció del ciutadà. Per molt sofisticades que siguin les plantes de tractament de residus, sense la prèvia participació ciutadana no hi ha tractament que valgui. Només una bona selecció dels residus a casa permet donar un tractament adequat a totes les fraccions.

Pagar per cada brossa
Un altre mecanisme a desenvolupar més és el de rascar la butxaca. L’ideal seria que el ciutadà pagués segons el seu grau d’implicació amb el reciclatge. Existeixen iniciatives a Europa i a Catalunya en les que el ciutadà paga per cada bossa de rebuig que deixa al contenidor, per exemple, amb una targeta magnètica que cal introduir abans d’obrir el contenidor. Així, al bon ciutadà que separa els residus se’l premia estalviant-li part de la taxa. Són experiències encara poc madures i amb algunes dificultats tècniques, però sense dubte cada cop seran més freqüents.

El que ja és en marxa, encara que seria molt millorable, és el retorn als municipis del cànon o taxa dels residus. Amb aquesta eina els municipis que s’esforcin en reciclar reben una compensació econòmica i els municipis “mandrosos” són penalitzats, ja que han de pagar per cada tona que aboquen o incineren. Potser així, quan el ciutadà pregunti al seu ajuntament per què ell paga més que el veí per tractar els residus, els municipis decidiran posar-se les piles per impulsar les polítiques necessàries (des de l’educació fins a contenidors més adequats) per facilitar al veí fer-ho correctament.

Vallvidrera apel·la al Síndic de Greuges

juliol 30, 2005

VALLVIDRERA ROSER ARGEMÍ  

L’associació Mont d’Orsà de veïns de Vallvidrera es queixa al Síndic de Greuges de Catalunya per l’incompliment, per part de l’Ajuntament de Barcelona, de la sentència 1075/2000 que afecta una casa a la qual se li va donar una llicència el 1994 que no respectava les normes urbanístiques del PGM vigents.  

El recurs presentat per alguns veïns de Vallvidrera contra l’Ajuntament de Barcelona  davant d’una llicència equivocada, va iniciar-se el mes d’abril de 1995 i va acabar el 21 de desembre de 2000 quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va donar-los la raó i va emetre sentència condemnant l’Ajuntament de Barcelona a enderrocar el que s’havia construït per culpa de la llicència mal donada. Des d’aquell moment l ‘Ajuntament de Barcelona ha estat posant tota mena d’obstacles per alentir al màxim, i potser no dur a terme, el compliment de la sentència.  

Ara l’associació de veïns, per tal de denunciar aquest greu incompliment per part de l’Ajuntament de Barcelona i per pressionar que la dugui a terme; i també per pressionar els tribunals competents a fer-la complir, ha adreçat dos escrits al Síndic de Greuges de Catalunya explicant els fets i demanant-li que n’investigui les causes, requereixi a l’administració municipal el compliment de la sentència i requereixi al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè faci els tràmits que li correspongui. La credibilitat en la justícia i la confiança que la llei ens empara a tots i és obligatòria per a tots, incloent-hi en primer lloc les administracions, són els pilars per a una societat democràtica i per a una millor convivència de la nostra societat. Per això l’associació creu que aquests incompliments han de ser coneguts per altres instàncies que poden pressionar les institucions a complir la llei.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.