La Barcelona que volem

Ara ja hem travessat l’equador del mandat municipal i ha estat una ocasió per tal d’analitzar com ho està fent el govern actual del consistori. Malgrat els anàlisi triomfalistes que ens parlen de l’alt grau d’acompliment de les previsions del Pla d’Actuació Municipal, la incidència d’aquestes intervencions a la vida ciutadana no s’ha apreciat. Veiem temes antics sense resolució: L’habitatge continua a preus prohibitius i les grans oportunitats d’obtenir sòl públic per a habitatge públic protegit s’evaporen amb actuacions com la venda dels terrenys de les casernes de Sant Andreu al Consorci de la Zona Franca. Operacions que obliguen el moviment veïnal a anar esgarrapant quotes d’habitatge públic i quotes d’habitatge prioritari per als veïns i veïnes actuals per tal que no es perdi la identitat ni es trenquin les xarxes socials i familiars.

Amb o sense “zones verdes” d’asfalt, Barcelona segueix tenint greus problemes de connexió amb la seva cintura metropolitana. El transport públic acaba a les 24 hores en una ciutat de notable vida nocturna i esperar un autobús en cap de setmana requereix un gran exercici de paciència.

La participació segueix essent una assignatura pendent. Tenim un organigrama d’organismes participatius que és complex però que no respon a les necessitats ni a les preocupacions ciutadanes. La ciutadania, per tal de ser escoltada, ha d’aplanar el camí a base de pancarta i de manifestació.

El medi ambient ens planteja dos temes bàsics que no han estat abordats amb la valentia que correspondria: l’alta producció de residus a la ciutat amb un sistema més que deficient de recollida selectiva i de reciclatge i la contaminació acústica, que fa de Barcelona una de les ciutats més sorolloses.

La marginació i la pobresa són cada cop més presents, les que es veuen i les que queden amagades darrera d’una porta. Els plans d’inclusió es queden curts i les respostes no es fan visibles en la quotidianitat més enllà de les campanyes de premsa. També hi ha temes nous que ens han de portar a una reflexió col•lectiva i a adoptar un canvi de rumb abans que sigui massa tard. El postfòrum ha evidenciat la crisi d’un model que ven Barcelona com la millor botiga del món i com a parc temàtic i destí turístic privilegiat. Conciliar la vida urbana amb la producció dins la ciutat és un dels reptes de futur. Això no passa per construir més hotels. Molt ens temem que per a apostes tecnològiques com el 22@ també hem perdut el tren (sense ànim de tocar punts sensibles). En canvi, la lluita de Can Ricart ens hauria de fer veure que petites indústries poden i han de ser compatibles amb la vida a Barcelona, que no pot quedar convertida en una ciutat dormitori i d’oci turístic exclusivament.

L’esfondrament del Carmel ja ha estat prou explotat com a metàfora. No obstant, hem d’extreure conseqüències en relació a la seguretat i transparència de l’obra pública. Que no és competència municipal? L’Ajuntament és l‘amo de la casa i haurà de veure qui i ens quines condicions es fica a dintre!

Barcelona es juga el 22@

La lluita veïnal per la conservació del complex industrial de Can Ricart i, en l’extrem oposat, quatre sentències del TSJC que anul•len els aspectes més progressistes del pla 22@ qüestionen el gran projecte urbanístic aprovat l’any 2000. Tot i predicar un nou model de ciutat basat en la barreja d’usos, l’Ajuntament i els promotors privats només han afavorit fins ara al Poblenou l’especulació i una terciarització econòmica mal entesa.

MARC ANDREU
Salvem Can Ricart. Defensem Poblenou. Sota aquest lema es van manifestar el 28 d’abril prop d’un miler de persones i 40 entitats ciutadanes, veïnals i sindicals. Aquest lema presideix la jornada reivindicativa d’aquest 11 de juny a l’històric complex industrial que fins ara acollia 240 treballadors i 34 empreses, que han resistit ordres de desnonament fins que han estat obligades a marxar per un dels sis plans d’iniciativa pública del 22@ després d’arribar, a primers de juny, a un acord d’indemnització. I el mateix lema, amplificat per l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou i el Fòrum de la Ribera del Besòs, ha reobert el debat sobre el futur del 22@, desvirtuat en la seva filosofia inicial de barreja d’usos i amenaçat per quatre recents sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que l’Ajuntament ha recorregut i a les quals públicament treu ferro però que poden obligar a molts replantejaments polítics, urbanístics i econòmics.

El pla 22@ -que afecta una àrea de gairebé 200 hectàrees i allibera 3,2 milions de metres quadrats de sostre productiu- es va posar en marxa l’any 2000 venent un nou model de ciutat contraposat a Diagonal Mar i que pretenia barrejar indústria tecnològica, serveis, equipaments i 4.000 habitatges socials per revitalitzar l’antic Poblenou obrer de forma sostenible. Cinc anys després, el seu irregular desenvolupament i la lenta implantació d’empreses tecnològiques (algunes d’elles vinculades a la indústria armamentística); la falta d’un pla industrial de ciutat que contempli l’activitat econòmica preexistent; l’incompliment del pla d’equipaments associat -al setembre el Poblenou, que encara espera la biblioteca, tindrà dues escoles en barracons mentre s’aixequen amb rapidesa hotels i oficines-, així com el retard en la construcció de pisos socials i la destrucció de fàbriques històriques que calia conservar han pervertit la idea inicial del 22@.

Tot plegat es pot agreujar si acaben sent fermes les sentències del TSJC que anul•len els aspectes més progressistes del 22@ i afavoreixen els grans propietaris immobiliaris. En síntesi, el TSJC declara nules les cessions de terrenys –un 10% del sòl i 31 metres quadrats per cada 100 de nova construcció d’habitatge- que el pla obliga a fer als promotors per destinar-les a equipaments, zones verdes i pisos socials. També obliga els veïns a pagar les infrastructures de la zona, que en principi anaven a càrrec dels nous promotors. I, paradoxalment pels motius anteriors, el TSJC anul•la alguns articles del polèmic pla del Parc Central (on hi ha Can Ricart), contestat pels veïns amb una contraproposta dels arquitectes Josep M. Muntaner i Zaida Muixí i refutat per CiU i PP al ple del 29 d’abril, i sembla que amb propostes de rectificació d’última hora per part d’ICV-EUiA.

El moviment veïnal, que inicialment va creure en el 22@ tot i obligar l’Ajuntament a rectificar un dels seus primers plans, l’Eix Llacuna, perquè permetia edificis molt alts i afectava teixit urbà consolidat, veu ara com les reticències municipals a respectar el patrimoni industrial i debatre plans alternatius està afavorint els interessos especulatius, una urbanització agressiva i una terciarització econòmica mal entesa.

A més de Can Ricart, hi ha exemples del que no hauria de ser el 22@ en les torres que ofegaran la rehabilitada fàbrica de Ca l’Aranyó al Campus Audiovisual promogut per la UPF i Media Pro a Glòries-Diagonal-Llacuna;en el projecte que la promotora Larig va posar a exposició l’1 de març per l’illa Sancho de Ávila-Àlaba-Tànger-Àvila, rebatut per l’alternativa d’illa oberta dels estudiants Rafael Turrents i Xabi Eliçagaray; i en una permuta d’edificabilitats entre dues zones que aporta plusvàlues al Consorci de la Zona Franca.

Encara que tard, el debat i els dubtes sobre el 22@ han començat a plantejar-se dins del govern municipal a través d’ICV-EUiA (després d’una crisi interna,des de primers de juny vol liderar una reorientació del 22@ )i ERC (Jordi Portabella va visitar Can Ricart al maig i es va mostrar preocupat per les sentències del TSJC). La premsa també se n’està fent ressò, tot i alguns silencis i desinformacions per pressions polítiques i connivència d’interessos (el grup Godó té les rotatives de La Vanguardia i altres propietats al 22@). Però l’alcalde Joan Clos, el tinent d’alcalde Xavier Casas i el regidor de Sant Martí Francesc Narváez semblen sords als xiulets que van sentir en presentar a l’abril el futur Campus Audiovisual de la UPF com l’exemple de que tot va bé al 22@.

Narváez ha dit que no poden fer marxa enrera a Can Ricart perquè “els números no surten”, ja que això obligaria a replantejar tot el 22@. Des de posicions contraposades, és això el que demanen els veïns i el TSJC, perquè potser l’Ajuntament va fer malament els números. Si cal refer-los, que sigui amb transparència, participació ciutadana, intervenció de la Generalitat i sense que els veïns ni un model sostenible de ciutat en paguin les conseqüències.

Batalla patrimonial i arquitectònica per Can Ricart bril
El conjunt fabril que un pla del 22@ vol desmembrar a Can Ricart, situat a la banda muntanya del futur Parc Central del Poblenou, que preveu oficines i una zona verda trossejada a la confluència de la Diagonal i el carrer Pere IV, és l’exponent arquitectònic del segle XIX més important que queda a Barcelona, juntament amb els de Can Batlló de Sants i el carrer Urgell. Ho han documentat la geògrafa de la UB Mercè Tatjer i l’arquitecta Marta Urbiola en l’estudi patrimonial que han fet pel Fòrum de la Ribera del Besòs, que lideren el geògraf Joan Roca i el dirigent veïnal Salvador Clarós. Can Ricart va ser projectat el 1853 pels arquitectes Josep Oriol Bernadet i Josep Fontseré, autor del Parc de la Ciutadella i el mercat del Born. La seva conservació la reclamen una trentena d’entitats, des d’associacions de veïns i sindicats al Consell Internacional de Monuments i el Comitè Internacional per a la Conservació del Patrimoni Industrial, a més de 150 personalitats del món universitari, cultural i professional (Josep Benet, Borja de Riquer, Jordi Nadal, Jordi Borja, Andreu Mayayo, Manuel de Borja- Villel, Lluís Permanyer, Josep M. Huertas, Josep Cruanyes, Albert García Espuche, Manel Ribas i Piera…), que han adreçat una carta amb aquesta petició al president de la Generalitat Pasqual Maragall.

Els veïns de Poblenou basen la seva esperança a Can Ricart en les salvacions in extremis de les fàbriques de Can Felipa (avui centre cívic), Ca l‘Aranyó (futura facultat de la UPF), Can Saladrigas (casal d’avis i biblioteca que mai arriba) i Oliva Artés (futura seu de la Guàrdia Urbana i reclamada com a museu del Treball). Però salvar més enllà de dues naus, una xemeneia i la torre del rellotge de Can Ricart, que és l’únic que l’Ajuntament vol conservar tot menystenint el valor del conjunt, no serà fàcil. Sobretot tenint en compte que Francesc Narváez i Xavier Casas han permès en els últims mesos els enderrocs de les fàbriques Unión Metalúrgica i Extractos Tánicos en benefici de l’especulació; sabent que el tripartit municipal és reticent a una marxa enrera com la de l’Eix Llacuna perquè se’n podrien aprofitar CiU i PP; i que alguns tècnics municipals, amb l’arquitecte Oriol Clos i el director d’urbanisme del 22@ Juan Carlos Montiel al capdavant, són reticents a debatre el projecte alternatiu de l’arquitecte Josep M. Muntaner i a reformar el projecte original plantejat per Manuel de Solà Morales i concretat fa poques setmanes per als promotors privats (Realia Business, Grup Ricart i Servihabitat XXI)per Josep Lluís Sisternas i Adolf Martínez, prèvia dura polèmica amb l’estudi Alonso i Balaguer.

Font d’en Fargues reclama el Casal

FONT D’EN FARGUES

JORDI PANYELLA
El veïnat de la Font d’en Fargues ha iniciat una sèrie de mobilitzacions per reclamar al mossèn de la parròquia de Sant Antoni de Pàdua, Alfons Rey, la cessió del Casal Familiar de la Font d’en Fargues. Aquest Casal, situat a la cruïlla del passeig de la Font d’en Fargues amb el carrer Pedrell, al districte d’Horta-Guinardó, va quedar sota propietat de la parròquia després de la guerra civil, tot i que la compra i l’ús havia estat, i és, de diverses entitats del barri. Des d’aleshores, el Casal, tot i disposar d’una assemblea de socis, basa el seu funcionament en uns estatuts inconstitucionals dels anys 50 que la parròquia s’ha negat a modificar.

Durant molts anys la parròquia s’ha desentès del Casal, tant de les activitats que s’hi realitzaven com del seu manteniment, fet que contrasta amb les nombroses reformes que ha realitzat a l’església i a la casa parroquial. El Casal s’ha mantingut com a espai de trobada de múltiples entitats, però això no n’ha evitat el seu deteriorament. El veïnat, cansat de la passivitat de la parròquia davant del deteriorament de l’espai, inicià negociacions amb l’Ajuntament i el Bisbat per a aconseguir-ne la cessió o venda a l’Ajuntament fa quatre anys. Es volia que l’Ajuntament pogués invertir en la seva rehabilitació.

La Font d’en Fargues és l’únic barri de Barcelona que no disposa de centre cívic. Tot i que els partits polítics presents a l’Ajuntament de Barcelona inclogueren als seus programes electorals del 2003 “la recuperació del Casal de la Font d’en Fargues”, i fins i tot al Pla d’Actuació Municipal 2004-2007 hi ha una partida de 60.000 euros prevista per al Casal, fins al moment no s’ha avançat.

Els dies 24 d’abril i 8 de maig, l‘Associació de Veïns i la Junta del Casal (que agrupa a les entitats que realitzen activitats al Casal) convocaren assemblees de veïns per discutir l’estratègia de mobilitzacions per reclamar una solució al futur del Casal. A les assemblees, que reuniren un centenar de persones cada vegada, s’aprovà un manifest que expressava la “determinació a comptar amb unes instal•lacions adequades al servei de la cultura i de la gent del barri, [i els convocaven] a restar amatents i a col•laborar en tot el que s’anirà promovent, en la lluita pel nou Casal de la Font d’en Fargues”. També s’aprovà la realització d’una acampada davant de la parròquia el 21 i 22 de maig, i una manifestació que recorrerà els carrers del barri el dia 4 de juny.

Acampada davant la parròquia
Durant el cap de setmana del 21 i 22 de maig, la plantada d’una desena de tendes de campanya inaugurà el que serien dues jornades festives de reivindicació. Durant els dos dies, un centenar de persones passaren, primer, pel taller de pancartes “El Casal social, no parroquial” o “El Casal no és negoci, és cultura popular”; seguit pel dinar popular, un bingo (no lucratiu), l’activitat infantil del Casal Xangó –que pintaren el lema “El Casal és barri” a una façana del Casal-, una batuké, un sopar popular, i la incondicional festa nocturna.

Diumenge al matí, esmorzar popular i a fer temps per a que a la una del migdia, un cop finalitzada la missa, una delegació de la Junta del Casal i l’Associació de Veïns s’apropés al mossèn per lliurar-li el manifest El Casal és barri .El mossèn es mostrà favorable a vendre el Casal a l’Ajuntament, fins i tot plantejà la possibilitat de compra a 60 anys. Alhora, va desacreditar el bisbat com a possible negociador, “l’interlocutor únic sóc jo”, va dir. També va manifestar que voldria deixar-ho resolt “abans de la jubilació” (prevista, oficialment, pel 18 de juny). El veïnat, però, que es considera “hereu històric d’aquells que van fundar el Casal” no està disposat a acceptar que l’Església faci negoci amb el Casal. Els diners de l’Ajuntament han de ser per a rehabilitació, i no per a compra. En tot cas, el preu de la compra ha de ser simbòlic. La parròquia no pot guanyar diners per la venda d’un espai que fou construït pels veïns, i que, després, tot i quedar en mans de la parròquia, foren els propis veïns qui el pagaren.

Perill d’especulació
Una de les solucions proposades pel Bisbat fou la permuta d .un espai municipal a canvi de la cessió del Casal. Aquesta, però, ha aixecat les queixes del veïnat, ja que sospiten que la parròquia o la pròpia Església pugui especular amb aquest nou terreny. Mossèn Rey, polèmic des de la seva arribada al barri l’any 1995, ja va viure un enfrontament amb el Casal i l’Associació de Veïns quan expulsà l’Esplai Picabufa i l’Agrupament Prat de la Riba d’uns locals situats als baixos i al jardí de la casa parroquial, al•legant que amb els locals del Casal ja en tenien prou. Actualment, aquests locals son l’aparcament del mossèn i d’alguns membres de la Junta Parroquial.

El Casal de la Font d’en Fargues fou construït als anys 20 per l’Asociación de Propietarios e Industriales de Fargues, Mulasa y sus entornos, a un terreny cedit pel veí Mateu Rovira, la família del qual encara viu al barri. Fins la guerra civil, fou l’espai de trobada per a la realització d’activitats culturals. Després de la guerra, i davant la crisi social generalitzada, el Casal passà a mans d’un propietari particular que n .intentà la transformació en sala de festes. Fracassat l’intent, 70 persones del barri, feligreses de la parròquia, aconseguiren que la Caixa d’Estalvis els donés un crèdit de 10.000 pessetes per a comprar el casal. Aquesta operació, però, avalada pel rector de la parròquia, i les circumstàncies històriques franquistes que supeditaven la vida social al control de l’Església, van fer que el Casal quedés en propietat de la parròquia.

Durant molts anys s’ha creat una relació de mútua convivència, i diverses organitzacions veïnals i lúdiques (esplai, teatre, muntanya,…) han realitzat activitats al Casal sense comprometre’s amb la parròquia, que ha mantingut l’espai com a lloc de trobada però sense invertir en manteniment.

El moviment veïnal fa autocrítica i encara els reptes de futur

ELIA HERRANZ

El passat 16 d’abril la Favb va celebrar la seva 33ena assemblea, la trobada anual on els delegats repassen la gestió de l’entitat, aquest cop un any després de la renovació de la junta. L’espai elegit va ser el centre cívic Can Basté, al Turó de la Peira, una tria plena d’intenció, segons la presidenta de la Federació, Eva Fernández, que va recordar que el barri porta 15 anys de lluita per l’aluminosi – amb l’ensurt de l’ensorrament dels pisos encara recent- i s’emmarca en un districte de Barcelona, Nou Barris, que “sempre ha estat ressò del moviment veïnal”.

Calia fer gestos significants perquè l‘assemblea proposava fer un gens còmode exercici d’autoanàlisi en un moment difícil per al moviment veïnal: la falta de renovació generacional, la complexitat dels conflictes socials de la ciutat i les reticències de les administracions, interlocutors naturals de les associacions de veïns, a obrir una participació real en la gestió dels interessos col•lectius. El lema de l’assemblea, El moviment veïnal, escola de ciutadania, reivindicava l’aportació i la veu del teixit associatiu en un moment de desmobilització i de crítiques envers la seva representativitat. A l’assemblea hi van participar una cinquantena d’associacions.

L’any del Fòrum i del Carmel
El matí es va dedicar a l’avaluació de l’informe de gestió i econòmic, i el pla de treball de l’entitat per al 2005-2006, tots tres sotmesos al debat i a la votació dels delegats, que els van aprovar, i a la presentació del projecte El barri, espai de convivència, que està realitzant un diagnòstic de les condicions de vida de la població de les diferents barriades, un resum del qual es pot trobar a la pàgina web de la Federació (www.lafavb.com).

La valoració de la feina feta va començar amb un reconeixement: la col•laboració permanent amb les entitats, plataformes, associacions i moviments que formen part del teixit social de la ciutat, una xarxa comunicant que ha permès treballar transversalment els temes de ciutat que interessen a la Favb: mobilitat, medi ambient, urbanisme, habitatge, sanitat, ensenyament. El Fòrum 2004 i la crisi del Carmel van condicionar fortament l’actuació de la Federació. Mentre l’entitat es va reafirmar en la crítica al model de ciutat que representa el Fòrum, la crisi del Carmel ha tret a la llum problemes endèmics de les barriades i ha provocat una gran inseguretat als barris on s’han de fer obres, així com una gran desconfiança envers el sistema actual de concessió d’obra pública. També es va reconèixer que aquests fets han superat a vegades la capacitat de resposta del moviment veïnal. La Favb va subratllar en aquest sentit la vocació col•lectiva i unitària de la Federació en contrast, respectuós, amb les plataformes d’afectats, mobilitzades per problemàtiques concretes i puntuals.

Canviar amb la societat
L’economista Albert Recio va reflexionar sobre els reptes de les AVV en un escenari social ben diferent del que es va trobar la Favb l’any de la seva fundació al 1972. Va fer una crida al realisme: les AVV han de posar-se objectius que puguin assolir; a l’optimisme: el moviment veïnal ha aconseguit molts d’èxits i ho continua fent (com a exemples, la salvació del local social de La Violeta o el finançament de l’assemblea de la Favb per part del districte de Nou Barris); i va analitzar els canvis en les estructures demogràfiques i socials davant els quals el teixit associatiu ha de situar-se: la crisi de la cosa pública, els processos de privatització de la sanitat i l’ensenyament, la precarització del mercat laboral, l’envelliment de la població, la nova immigració, la crisi ecològica o els canvis en la cultura de la participació social. Els reptes de futur, va dir, “passen per l’exigència d’una economia moral: drets mínims garantits per a tothom i no malbaratar els recursos; reconèixer que els barris són realitats socialment heterogènies i la potenciació d’una participació real”.

L’assemblea va continuar amb dos tallers, un sobre experiències de participació i revitalització del moviment veïnal i un altre sobre la importància del treball en xarxa per a la construcció de processos de participació ciutadana, que va comptar amb les experiències de dues entitats arrelades al districte: el col•lectiu okupa de Can Masdeu i la xarxa Nou Barris Acull. L’assemblea, que va comptar amb la participació de 50 AVV amb dret a vot que aportaven un total de 119 vots, va aprovar 6 resolucions: sobre la proposta de nous barris de l’Ajuntament, les garanties de seguretat de l’obra pública, la situació de la zona Diagonal-Ponent, la preservació del patrimoni industrial i arquitectònic, la demanda de les casernes de Sant Andreu per a equipaments públics i contra els enderrocs massius a Ciutat Vella.

També hi van assistir Carme Tolosana, directora general de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat, José Cuervo, regidor de Nou Barris, Assupta Escarp, regidora de Participació Ciutadana i Jordi Portabella, d’ERC.

Santa Caterina!

Després de sis anys d’obres, Ciutat Vella ha recuperat el mercat de Santa Caterina, diuen que amb preus molt elevats, i… goteres!

La seva espectacular teulada deixa passar l’aigua i els impertinents coloms. Hauria d’haver obert l’any 2001. Un petit retard. A més, s’havia instal•lat refrigeració i calefacció i el recinte és obert.

Incomprensible. S’ha de tancar per estar calentons o fresquets i perquè no es mullin els esperats clients. Un projecte de Miralles mutilat: no es construirà la pèrgola situada a l’entrada. I ara exigeix unes obres que costaran un milió d’euros més per afegir a la caríssima obra realitzada. Qui controla aquests projectes? Tot això no es podia preveure?

A un any del Fòrum

Va passar desapercebut l’aniversari del Fòrum, sense pena ni glòria. Després de 365 dies queda un espai d’incert futur, uns quants ex-empleats que han denunciat els responsables de l’esdeveniment perquè van aparèixer tirades al carrer les seves dades laborals i una declaració feta amb nocturnitat i traïdoria entre tres autoritats que ningú ja no reivindica. També amb un important superàvit, convenientment maquillat. Un aniversari que Clos no ha gosat celebrar escorxant unes ampolles d’un altre dels seus capricis, el Vi Barcelona o Falcon Clos, nom pel qual se’l coneix entre els funcionaris de la plaça Sant Jaume (un vi que cada sis mesos anuncia la seva aparició). El Fòrum ha estat notícia perquè ha sabut evacuar dues vegades els 750 assistents del Centre de Convencions per les fuites de gas provocades per uns paletes ‘antifòrum’ d’unes obres massa properes.

Zones verdes sostenibles?

Pere Fistrell
Mobilitat Sostenible ,1er trimestre de 2005
L’operació de les àrees verdes és certament una operació interessant i agosarada. Interessant perquè trenca la monotonia del panorama de la política procotxe del consistori barceloní dels últims tretze anys i agosarada perquè s’ha de reconèixer que és un intent seriós de començar a foragitar el
cotxe del centre de la ciutat. Però no és una operació de mobilitat sostenible. Què li falta a l’aposta de les àrees verdes per ser una veritable operació de mobilitat sostenible? Li falten dues coses.

La primera és incrementar l’oferta de transport públic per compensar els aproximadament 100.000 viatges que deixaran de fer-se en cotxe. La PTP ha fet arribar a l’Ajuntament propostes en aquest sentit però, a hores d’ara, encara no tenim notícies que les estiguin estudiant. Les propostes de la PTP passen per incrementar el nombre d’autobusos en circulació, tant els de TMB dintre de la ciutat, com els interurbans en els seus accessos. Si l’oferta en hora punta de trens, de Renfe, de FGC i del Metro està saturada, hem de tirar del que tenim a mà: els autobusos, tal com es va fer a Londres.

La proposta de la PTP és doble: que se’n posin més i que els que ja circulen ho facin més ràpid per gaudir de més oferta amb la mateixa flota. Sabem que les empreses operadores de transport públic han demanat també facilitats a l’Ajuntament, més carrils bus i semàfors amb prioritat per als seus autobusos. Però de moment l’Ajuntament no sembla que estigui gaire interessat en aquesta proposta i mira cap a una altra banda.

Però a aquesta operació també li falta una altra cosa perquè pugui ser considerada de mobilitat sostenible.

Caldria que l’excedent dels diners recaptats en l’àrea verda fos dedicat a la compra de més autobusos.

El principi d’internalització de costos obliga a fer que sigui el transport privat qui pagui part dels costos del transport públic per la congestió que ocasiona. Quan l’alcalde de Londres va presentar la seva famosa congestion charge, o taxa decongestió urbana, va anunciar que posaven en circulació 200 autobusos més i que aquests es comprarien amb els diners sobrants del peatge. I així es va fer. Potser caldria començar a pensar que ensconvenen polítics com el Ken Livingstone o el Dave Wetzel en comptes dels que avui tenim a l’Ajuntament.

Un hotel en mi jardín

Rafa Cáceres
Arquitecto
Preocupado por la polémica de las banderas del Castell de Montjuïc, intenté imaginar el tamaño que stas deberían tener para ser visibles desde el Passeig de Colom. Allí me dirigí paseando y, al mirar a la montaña, antes de que la vista llegase hasta la silueta del castillo, quedó sin quererlo detenida en un nuevo edificio en construcción a nivel de Miramar.

Pensé que sería un nuevo equipamieto público, tal como dictaba la lógica de una práctica municipal que se remonta a 1908, cuando el Ayuntamiento compró la finca Laribal y se construyó l’Escola del Bosc. También recordé que en 1914 los terrenos de Montjuïc fueron declarados de utilidad pública, y a partir de entonces la montaña empezó a poblarse de equipamientos de interés para los ciudadanos.

Pensé por un momento que, siendo la montaña de Montjuïc la historia viva del esfuerzo de una comunidad durante más de un siglo, seguro que el nuevo edificio tendría un carácter de utilidad pública, y más ahora que tenemos una administración municipal de izquierdas. Así lo habían entendido un buen número de nombres ilustres de la ciudad: Francesc Cambó, Forestier, Nicolau Rubió i Tudurí, Puig i Cadafalch y otros muchos. Incluso el polémico alcalde Porcioles nos legó algunos espacios significativos, como los Jardines de Joan Maragall, Costa y Llobera, Mossèn Cinto o el mirador del Alcalde.

Pues no. Resulta que el nuevo edificio es un hotel de lujo.

Pensé en pedir explicaciones, pero desistí ya que eran previsibles: es una operación legal; el marco urbanístico -el PGM de 1976-está desfasado; el mecanismo de la transferencia de aprovechamiento urbanístico es de gran utilidad para una ciudad con poco espacio disponible…; y el turismo en Barcelona necesita superar los diez millones de pernoctaciones al año. Y además podemos estar satisfechos, pues el nuevo hotel es obra de un arquitecto de prestigio.

Confuso y molesto por la violencia de descubrir un hotel en mi jardín, pensé por un momento en que tenía un concepto anticuado del urbanismo. Pero me tranquilicé al no poder imaginar a los neoyorquinos o madrileños aceptando que sus respectivos ayuntamientos permitieran construir un hotel en el Central Park o en el Retiro. Seguramente la diferencia estriba que para ellos estos parques son su jardín, y en cambio Montjuïc primero fue militar y ahora es municipal, no de todos.

Pensé en que lo construido es irreversible. Que este edificio hoy, todavía vacío, mañana y todas las noches me recodará con sus ventanas iluminadas que afortunados turistas de los cercanos cruceros o notables personalidades disfrutaran desde mi jardín de la Barcelona a sus pies. Imaginé incluso, que algunos vecinos de Poble Sec, podrán oír el fondo musical de las fi estas de despedida y de las canciones al uso.¡Que viva España! Mientras, la bandera de la ciudad y la catalana, ondean juntas en el Castell, como prueba del éxito de una difícil negociación entre las autoridades de aquí y las de allí.

Un túnel sense sortida

Quan el polèmic traçat del TGV per Barcelona semblava definitivament tancat, la psicosi creada pel sinistre del Carmel ha obert una nova crisi. Serà la darrera?

ALBERT OLLÉS
No és cap exageració dir que no hi ha un pam del recorregut del Tren de Gran Velocitat (TGV) per Barcelona que no hagi generat polèmica. S’ha discutit de tot, l’entrada i la sortida de la ciutat, el traçat pel seu interior, les estacions, l’arribada a l’aeroport o les implicacions a l’àrea metropolitana.

Pendents de concretar una data definitiva d’arribada de l’AVE, un nou ensurt esquitxa el projecte. Un sector dels veïns afectats pel recorregut, alertats per l’ensorrament patit al Carmel, han engegat una campanya per demanar un nou canvi que recuperi l’antiga idea de fer passar el tren per la franja litoral, i evitar el túnel previst per sota dels seus habitatges.

La protesta va començar el passat mes de març i va omplir de pancartes (més de 4.000) les balconades de molts edificis de l’Eixample i el Clot, sota l’organització de la Coordinadora de l’AVE pel Litoral, formada per diferents plataformes de carrers i les associacions de veïns del Clot i Camp de l’Arpa, de la Sagrada Familía i de la Dreta i l’Esquerra de l’Eixample. Altres entitats de barris afectats i la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb) accepten l’actual recorregut, producte d’un llarg procés de negociacions, sempre que aquest respecti tot un seguit de garanties de seguretat.

Propostes i contrapropostes
El conflicte ve de lluny. La primera opció que plantejada, vigent fins al 1998,feia creuar el TGV pel Vallès i entrava a Barcelona per Montcada, fins arribar a l’estació de la Sagrera. El ministeri de Foment i la Generalitat hi estaven d’acord, però tot va canviar quan l’Ajuntament de Barcelona va exigir que el tren arribés pel sud.

L’alcalde, Joan Clos, va presentar aquell mateix any una proposta que feia entrar l’AVE per la Zona Franca i un túnel sota el mar paral•lel al port, fins a l’alçada de l’estació de França. Des d’aquest punt havia de continuar pel túnel construït al 1992 sota la Vila Olímpica, fins a Glòries i l’estació de la Sagrera.

El pla municipal, però, va ser rebutjat per Foment i la Generalitat, que preferien accedir a Barcelona per l’estació de Sants, creuant pel mig de la ciutat fins a la Sagrera, assegurant que aquesta solució era més econòmica i tècnicament més senzilla. Clos va defensar el seu projecte fins a la tardor del 2000.Els ajuntaments de l’àrea metropolitana veuen les obres del TGV com un projecte d’infraestructures de futur per a les seves ciutats, i van fer pressió a l’alcalde que acceptà l’entrada per Sants. El recorregut va tornar a patir variacions (la darrera a finals del 2004), però mai més es va plantejar l’opció del litoral. Fins ara. Els veïns que protesten tenen por de les conseqüències que poden tenir les obres i el pas del tren en les seves llars. “Si ho van desviar per no creuar per sota de la Sagrada Família, tampoc no és segur per passar per sota de casa nostra”, diu Domiciano Sandoval, portaveu de la coordinadora.

Els afectats consideren que l’estació de Sants es col•lapsarà encara més del que està ara i tampoc entenen que hi hagi tres parades urbanes (Sants, passeig de Gràcia i la Sagrera) amb la pèrdua de temps que comportarà això. “És una obra faraònica i una barbaritat que la línia vagi soterrada pel centre de Barcelona”, diu Trinitat Capdevila, presidenta de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample.

La coordinadora vol una moratòria del projecte per a que tècnics independents els hi assegurin que no hi ha “cap opció de fer un traçat alternatiu i, en aquest cas, s’adoptin moltes més mesures de seguretat que ara”. En aquest punt és on més s’apropen les postures amb la Favb. Uns i altres s’han reunit darrerament i el passat mes de maig la Federació va emetre un comunicat en el qual manté la seva defensa del traçat actual, però demana també la moratòria per garantir el compliment de cinc condicions per assegurar el correcte desenvolupament de les obres.

La primera demana la creació d’una comissió de seguiment de les mateixes, assessorada per tècnics independents pagats per la Generalitat. També es diu que les memòries participatives siguin realment participatives, “i no només informatives”, com explica el vicepresident de la Favb, Josep Xarles. El tercer i el quart punt exigeixen, respectivament, que l’adjudicació de les obres es faci amb transparència i que es limiti el nivell de subcontractacions per evitar que es dissolguin les responsabilitats (un tema especialment de moda arran la desfeta del Carmel). Finalment, es demanen garanties indefinides de reparació de danys, si se’n produeixen, tant en el moment de la construcció del túnel com una vegada acabada l’obra, amb evaluacions cada 5 anys a càrrec de l’administració.

El govern de l’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament han deixat clar les darreres setmanes que el retorn a la situació de l’any 2000 és “impensable”, segons expliquen en un comunicat fet públic el passat mes d’abril. En aquest text diuen que l’arribada del TGV a l’estació de Sants està ja en fase d’execució i no es pot aturar. “Anar a buscar des d’aquí el litoral, per entrar per sota l’estació de França i del ramal de Glòries fins a Sagrera no té sentit i passaria per sota de molts més edificis que ara”, conclou.

L’opció del canvi de traçat sembla, doncs, dins d’un túnel sense sortida i tot apunta a que l’AVE circularà soterrat pel mig de la ciutat, amb els carrers de Provença, l’avinguda Diagonal, València i Mallorca com a eixos.
Ho veurem?

Irregularitats a la L-9
L’accident del Carmel ha afectat un altre projecte clau, el de la nova línia 9 del metro, que ha d’unir el Baix Llobregat amb el Barcelonés, creuant la ciutat.

A la seva compareixença a la comissió d’investigació del sinistre, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, Joaquim Nadal, va reconèixer que s’havia incentivat una “excesiva concentració” d’empreses catalanes a les grans obres públiques. Nadal va explicar que només tres constructores, que pertanyen a dues familíes, participen a 11 de les 12 unions temporals d’empreses (UTE) que al 2003 van aconseguir les adjudicacions per ampliar la L-9.

El conseller va denunciar que 11 projectes d’obres públiques, quatre d’ells de trams de la línia 9, s’havien modificat, com va esdevenir al Carmel, sense prou documentació. Per aquest motiu, la Generalitat va decidir aturar-los. Obres Públiques va reconèixer també que les obres realitzades han provocat esquerdes en 94 habitatges de Santa Coloma i Badalona, tal i com havien denunciat els seus ocupants. En el moment de tancar aquesta edició, el nombre de queixes superava les 250.

Tancament a Sant Medir

BORDETA
Josep Pons,de la Comissió de Veïns de la Bordeta, informa que els dies 3,4 i 5 de juny es tancaran a Sant Medir per protestar per la falta d’informació per part de l’administració. Es va crear una comissió de participació per a temes importants com l’ampliació de l’estació de Sants, el TGV i Can Batlló i no s’ha reunit des de fa més d’un any. No volen ser comparses.