Ensopegar dues vegades amb la mateixa pedraJosep Maria Huertas Claveria (periodista)Avui ,9 de febrer de 2005Quan el 1973 la gent del Carmel es va llançar al carrer per les cases esquerdades a causa de les obres del túnel de la Rovira, es va aconseguir que la constructora Tabasa, es comprometés a revisar la continuació de l’ús de barrinades, donada l’estructura del turó, que era en part desconeguda, tot i els estudis que també aleshores es feien abans de foradar les roques.  

Doncs bé, trenta-dos anys després, l’home, almenys el barceloní, demostra aquella dita que és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, en aquest cas les del subsol del Carmel. No poso en dubte que la nova constructora, Gisa, s’ho ha mirat molt bé abans d’emprendre-hi un altre túnel, el de la desitjada ampliació del metro que posarà fi a l’aïllament etern del barri. L’altre dia, però, enmig de l’allau d’informació sobre el tema, es va dir que la causa de la falla que havia determinat l’ensorrament de part del túnel estava en una antiga riera, la de Can Paradís.  

I és clar, hi ha unes reflexions obligades. Durant anys s’ha demanat un mapa del subsòl de Barcelona, i que jo sàpiga encara no existeix. Està previst fer-lo? El geògraf Pau Vila va estudiar les rieres de la ciutat i va afirmar que calia elaborar-ne un mapa com més complet millor perquè seguien existint, tot i que desviades a clavegueres. S’ha fet aquest mapa? Faig la pregunta perquè semblava una sorpresa, fins i tot per als que feien el túnel, l’existència de l’esmentada riera.  

I una tercera reflexió és l’immens desconeixement que Barcelona té encara del que abans es deien suburbis i ara, com som més moderns i neutres, definim com la perifèria. De passada, la política de publicacions de l’Ajuntament faria santament d’acabar amb quilos de paper couché dedicats a les 24 hores o als 365 anys de la ciutat, que tan poc aporten, i apostar per investigacions que després es divulgarien en publicacions serioses, menys d’aparador i de regal, però infinitament més útils.  

I aquesta és la darrera reflexió. Tants anys d’aparador, de posar Barcelona al mapamundi ens han dut a oblidar els molts problemes que encara preocupen molts ciutadans que viuen en aquells barris, que, per dir-ho en expressió de l’exregidor Enric Truñó, “no van tenir la sort que els toqués ni tan sols la pedrea olímpica”. Ara fins i tot han vist pasar d’esquitllentes el fantasma del Fòrum. Barcelona no es “la millor ciutat del món”, tot i el desafortunat eslògan electoral utilitzat per l’alcalde Joan Clos, que en ocasions fa la impressió que viu en el núvol dels bons desitjos, cantonada a la ciutat del coneixement. És una ciutat amb problemes destacats, com ara la manca d’habitatge social, que requeriria, ara que hi ha un govern més progressista, la reforma de la llei del sòl i la mesura socialment avançada de posar uns límits al preu dels terrenys. Si es fa amb la llum, el telèfon,  l’aigua i el gas, un voldria saber per què no es posa un topall a l’escàndol del preu del sòl.  

N’hi ha d’altres, de problemes, com ara els plans eterns de reforma interior a Torre Baró, Barceloneta, Sant Pere; la millora de les condicions de vida als suburbis-perifèries com el Carmel; la xarxa de transport públic que per fi s’amplia i on caldrien totes les seguretats del món perquè s’avança sota barris mal estructurats i pitjor construïts, com és el cas del Carmel; que s’acabi d’una vegada per totes la substitució dels pisos afectats per l’aluminosi, una qüestió que fa 14 anys que cueja…  

El drama del Carmel afecta, per sobre de tot, els que han perdut la casa, però també hauria de servir perquè les administracions, en especial l’Ajuntament de Barcelona, s’adoni que les prioritats socials han de passar ara a ser les principals, i que l’hora dels grans esdeveniments, i més si són forçats, hauria de quedar en un segon terme.  

Ningú posa ja en dubte que Barcelona és una ciutat atractiva i que cada cop hi vénen més turistes, però, per sobre de tot, ha de ser una ciutat on els que l’habiten cada dia, els barcelonins, tinguin la sensació que des de l’Administració es fan esforços perquè tot allò que encara hi falta (escoles bressol, assistència a la gent gran, serveis socials, metro, pisos a bon preu, manteniment del que ja es té…) arribi un  dia a ser una realitat. Si així fos, el Carmel podria esdevenir, a més del drama puntual, un punt i a apart d’una manera de fer.

Your response: