Archive for abril, 2005

Greuge respecte al Carmel

abril 30, 2005

Porten 14 anys afectats. Al gener es van demolir els edificis i 101 famílies van ser reallotjades. 3 anys hauran d’esperar 50 famílies per rebre un pis definitiu. Els veïns se senten maltractats, ja que les indemnitzacions són 13 vegades inferiors respecte a les del Carmel. El greuge comparatiu més gran són els 30.000 euros per persona que cobraran els veïns que han perdut la casa al Carmel en concepte de danys morals. Els veïns exigeixen saber per què es van esquerdar les seves cases i quines responsabilitats penals i polítiques hi ha.

80 anys esperant

abril 30, 2005

El tram del carrer Diputació que queda tallat en arribar al carrer Tarragona s’unirà a la Gran Via. Les expropiacions de les cases des de Tarragona fins a Creu Coberta aniran a càrrec d’una empresa privada i les situades entre Creu Coberta i Mir Geribert les realitzarà l’Ajuntament. Les cases objecte de l’expropiació estan afectades des de fa 80 anys. La besnéta d’un dels compradors de sòl es valamentar públicament del fet d’haver esperat tants anys la resolució d’aquest projecte. 

Marginen l’associació

abril 30, 2005

L’alcalde va presentar als mitjans de comunicació les obres del Pont del Congost que uneixen els barris de Vallbona i Torre Baró. L’AV va ser convidada i en una nota publica que “no s’ha permès en cap moment la participació dels veïns”. Aquest pont pal·lia l’aïllament del barri, però els veïns estan molt descontents per les esquerdes que han aparegut en cases properes a les obres. L’AV exigeix l’arranjament dels desperfectes.

Patrimoni perdut al Poblenou

abril 30, 2005

POBLENOUREDACCIÓ L’AV del Poblenou veu “amb indignació” com desapareix un passat històric que pot afectar tot el conjunt del casc antic del barri del Taulat. Es tracta de l’enderroc de la fàbrica Extractos Tánicos aquest març.  

L’Ajuntament no va tenir en compte les al·legacions presentades per l’AV, 23 entitats del barri i la Favb. És per això que, en un escrit, l’AV explica que “no s’entenen les lamentacions del regidor Francesc Narváez, quan és el mateix Ajuntament qui va aprovar contra la voluntat dels ciutadans l’any 2000 un pla urbanístic que agredia el nucli històric del Taulat i autoritzava l’enderroc de la fàbrica a canvi d’un projecte de dubtosa qualitat arquitectònica”.  

La nota de l’entitat indica que “un cop més, s’ha deixat perdre una peça clau del patrimoni històric del Poblenou que afecta considerablement la seva identitat, ja de por sí molt malmesa”. L’AV, que ha convocat una assemblea el 7 d’abril per salvar Can Ricart, intentarà per tots els mitjans denunciar aquest tipus d’agressions i els seus responsables.

Cal adaptar l’administració als barris, no a l’inrevés”

abril 30, 2005

ENTREVISTA  Jordi Borja

Geògraf i urbanista

“Cal adaptar l’administració als barris, no a l’inrevés ” 

Una entrevista de Marc Andreu 

En plena crisi del Carmel, un Jordi Borja que entre 1983 i 1987 va ser tinent d’alcalde de Pasqual Maragall -de qui, per cert, no creu que la famosa al·lusió al 3% fos una simple maragallada-, fa un esforç -que, com a geògraf i urbanista, li surt de natural- per reflexionar sobre la proposta municipal que pretén dividir administrativament Barcelona en 72 barris homogenis d’entre 20.000 i 25.000 habitants. Ell va ser el pare de la divisió de la ciutat en 10 districtes, el 1984, i ara l’alcalde Joan Clos i el geògraf Pitu Serra l’han convocat a la comissió d’experts que ha d’avaluar una proposta batejada com La Barcelona dels barris. És significativa l’opinió de qui no és “gaire partidari de delimitar els barris” i que, “malgrat les bones intencions” de tècnics i polítics, diu que aquest pla “enlloc d’obrir una via de solucions a la participació i diàleg Ajuntament-ciutadans n’obre una de problemes i discussions interminables i poc interessants”.  Com es va fer la divisió de Barcelona en 10 districtes?

A l’estiu de 1983 em van donar quatre anys per fer la divisió territorial de la ciutat. La vaig pensar aprofitant les vacances –tenia clar que ens havíem de moure entre 8 i 12 districtes- i entre agost i setembre, amb un grup de treball integrat per l’Ernest Maragall, la sociòloga Anna Alabart, l’estadístic Josep M. Canals i el cartògraf Lluís Casasses, vam fer la primera proposta que, a l’octubre i novembre, vam discutir amb una comissió ciutadana a la qual hi havia la Favb. La proposta resultant de 10 districtes es va aprovar inicialment al desembre i, definitivament, el gener de 1984. I des d’aleshores no s ’ha tocat.  Què va fer possible l’acord?

Si els districtes són avui gairebé indiscutibles és perquè tots corresponen a realitats amb història i, mirant el plànol, els endevines: Eixample, Ciutat Vella, els antics municipis agregats … Només Nou Barris, antigament Sant Andreu Nord, va ser diferent de definir. Però vam descobrir que és molt important el consens i el sentit comú, i que és bàsic el coneixement de la història i la morfologia dels barris. Allò més difícil el 1983 no va ser definir els districtes sinó que els seus límits no trenquessin barris i una realitat social complexa. Ara que es parla de fer barris administrativament, cal tenir present aquella experiència. Perquè fer que aquesta divisió sigui consensuada i ben acceptada per la població no serà fàcil. Una cosa és dir que existeix Poblenou i Sants o Hostafrancs i una altra posar-hi límits. Els documents que he llegit de la proposta inicial de l’Ajuntament no m’han tranquilitzat.   Potser perquè des d’un despatx s’han traçat límits i noms de 72 barris homogenis en un mapa ja predeterminat?

Efectivament, que hi hagi un mapa previ pot condicionar la discussió. I veient la proposta, sembla encara més discutible la seva oportunitat, perquè barreja elements certs amb d’altres que no tenen pes. És veritat, per exemple, que l’actuació municipal s’ha d’adaptar a territoris més petits perquè els districtes són molt heterogenis. I també és veritat que les demandes i serveis augmenten i l’atenció de proximitat és cada cop més necessària. Ara bé, quan aquests territoris d’actuació municipal els hem de delimitar i formalitzar amb noms de barris, la cosa ja no funciona. Perquè fer barris segons necessitats temàtiques o de serveis és d’una geometria molt variable: no és el mateix una actuació a Can Tunis que l’operació del TGV a la Sagrera. I, a més, tots els barris tenen l’element subjectiu de les persones, que fan molt difícil la seva delimitació. Per exemple, els límits d’actuació de cada associació de veïns, com a organització territorial, són de facto, i no condicionen l’actuació d’altres associacions. Serà molt delicat establir dotacions de serveis per barris.  Una enquesta recent prova que gairebé ningú coneix el regidor del seu districte, i l’elecció directa dels consellers segueix pendent. Si els districtes no acaben de funcionar, convé apostar per una nova divisió administrativa en barris?

Els districtes no han esgotat les seves possibilitats; el seu desplegament és un procés a mig fer. El reglament de 1986 va acordar que els consellers de districte serien escollits de forma directa. Que això no s’hagi dut a la pràctica per una raó legal (la falta d’una Carta Municipal pendent d’aprovació pel Govern central) és cert només en part. Sense la Carta no es poden fer eleccions als districtes sota tutela de la Junta Electoral, però l’alcalde sí que té competències per fer consultes als ciutadans. El que no hi ha hagut fins ara és interès polític. I és que ja el 1986 algú em va dir: “I si convoquem eleccions als districtes i no les guanyem?”. L’activitat dels districtes ha fet un pas enrera des que hi ha la dualitat entre regidor executiu i regidor-president del Consell de Districte. També aquí caldria plantejar-se l’elecció directa del regidor de districte. Un tercer element que distorsiona el funcionament de la descentralització municipal és que la força dels responsables de districte per fer política no depèn tant del seu marc competencial com de la personalitat del regidor de torn. El cas de Santiburcio i Nou Barris és exemplar: si, a la seva manera, Santiburcio va fer un treball important, encara que discutible, és perquè com a polític, no com a president de districte, manava molt.   Als districtes, per tant, s’ha de fer política?

És molt important que els districtes no només gestionin serveis i microurbanisme, sinó que tinguin un pes en la definició de les polítiques de la ciutat, i això està fallant. Políticament els districtes tenen poc pes, i la proposta de nova divisió de barris aprofundeix en aquesta direcció.  Segmentar en barris més petits i artificials significa dividir la ciutadania i aillar el teixit social a l’hora de la participació?

Impulsar els nous barris com a unitat de mesura bàsica de participació és focalitzar la ciutadania en els interesssos de més petita escala, tot afavorint el particularisme social. I això és molt perillós perquè treu sang a la democràcia ciutadana i afavoreix les demandes més egoistes. Em sap greu, però a l’Ajuntament aquesta proposta li pot sortir malament, perquè afavoreix els moviments del tipus no en mi patio trasero.   Com ha de ser, doncs, el procés de discussió d’aquesta proposta municipal?

No em sembla malament que es discuteixi a partir d’una proposta perfilada. Però a l’hora de plantejar-la has de tenir en compte qui se’t posarà en contra més que qui hi estarà a favor. Els barris són realitats variables que depenen de la vida social. I el procés de discussió sobre la seva reforma hauria de permetre no pas legitimar o maquillar la proposta municipal, sinó definir criteris i indicadors de serveis i repotenciar els districtes. És lògic que aquests tinguin antenes als barris, però per què han de ser homogènies? Què més dóna que un districte tingui deu barris amb molta gent i un altre només en tingui cinc amb la mateixa població? Cal adaptar l’administració als barris, no a l’inrevés.  Quin futur vaticina a aquesta nova Barcelona dels 72 barris?

És una proposta amb dos problemes: l’oportunitat mateixa de la reforma i el fet que, si tira endavant i la divisió surt bé, es pot tornar en contra del debat ciutadà perquè fomentarà el particularisme i anirà en detriment del moviment associatiu clàssic, tot deixant l’Ajuntament sense interlocutors vàlids.

Ciutat Vella critica el model de ciutat

abril 30, 2005

CIUTAT VELLARedaccióLes entitats del moviment veïnal i social de Ciutat Vella han fet públic un manifest on demanen un barri més just i habitable i critiquen durament el model de ciutat que està imposant l’Ajuntament de la ciutat, “esforçant-se a projectar a l’exterior una imatge de Barcelona que atregui inversors i turistes”. Una estratègia els costos de la qual, segons les entitats, acaben pagant les veïnes i els veïns.  

El manifest posa especial èmfasi en tres àmbits en què demana actuacions decidides i urgents per part de l’Ajuntament: el Pla d’Usos i el seu compliment, les polítiques urbanístiques i d’habitatge i la política social i de reactivació econòmica.  

Quant al Pla d’Usos, els veïns demanen que l’Ajuntament vetlli pel compliment de les normatives municipals: “No ens resignem a viure envoltats de brutícia i soroll i tampoc a veure actuacions policials desmesurades que no resolen el problema”. El manifest denuncia que l’interès de l’Ajuntament per satisfer els interessos del sector turístic i un cert sector comercial l’ha fet “girar l’esquena als veïns”. En el tema urbanístic, denuncien que l’administració està fent “expropiacions massives i abussives” i que “ha abandonat el veïnat als interessos especulatius”. “Els veïns i veïnes que hem escapat de la política d’enderrocaments anem descobrint què és això de l’assetjament immobiliari”. Demanen que es prenguin mesures reals per protegir les víctimes d’assetjaments, que s’aturin els enderrocaments i s’aposti per la rehabilitació dels habitatges.  

Al manifest també es subratlla la manca de serveis i equipaments de barri i es demana que s’aturi el Pla d’Hotels i la política de fer pisos per a joves en terreny d’equipaments.  

Amb el títol “La participació que volem”, es fa una crida a l’Ajuntament perquè permeti al veïnat “incidir de veritat en la modelació de l’entorn”. I és que els veïns de Ciutat Vella tenen la sensació que el “nou tarannà” del districte és molt amable en les seves formes però repeteix les mancances que s’arrosseguen de fa anys, especialment la manca d’obertura a la participació ciutadana activa, i rematen: “On és tot allò que els nostres representants han intentat aprendre en els seus viatges a Porto Alegre al Fòrum Social Mundial?”.

La Plataforma Diagonal-Ponent demana una visió global als municipis

abril 30, 2005

DIAGONAL-PONENT

REDACCIÓ

La plataforma Diagonal-Ponent va organitzar un acte a l’Ateneu Barcelonès sobre l’anomenada muralla entre Barcelona i la seva perifèria. Es va parlar de quatre actuacions urbanístiques que afecten diferents municipis de l’entorn de Barcelona: Sant Just Desvern, Esplugues, l’Hospitalet i Barcelona.

Aquestes accions es gestionen d’una a una en els seus respectius municipis però realment formen part d’un tot. Sumades suposen la construcció de 4.117 habitatges, amb un sostre de 317.300m2, oficines amb 5.900 m2 i un centre comercial de 15.000 m2. Si les mirem totes juntes, suposen l’ocupació d’una estreta franja del territori que, amb un model mercantilista, atempta contra la lletra i l’esperit de la nostra normativa urbanística. Suposa aixecar edificis de molta alçada, 36 plantes a Finestrelles que vol dir edificis d’uns cent metres d’alçada; 17 plantes a Can Rigalt, i una línea d’edificis de 8 plantes al costat del futur parc Manuel Azaña. Tot això repercutirà en un creixement important de població a la zona. Les llicències respectives o convenis que autoritzen aquestes actuacions una a una no preveuen l’impacte global, i per tant no contemplen les necessitats reals de serveis, equipaments i vials nous derivades d’uns plans que a la pràctica són un de sol, però que en el terreny administratiu corresponen a diverses actuacions diferenciades. En el 150 aniversari de l’enderrocament de les muralles de Barcelona, ara es projecta una nova muralla enfront de la seva perifèria.   És una única actuació plantejada a la pràctica com a compensació del cobriment de les línies elèctriques: 31 torres metàl·liques de 18 a  40 metres d’alçada, de Sant Pere Màrtir fins a l’estació de transformació de Collblanc. Un estudi fet sobre els costos i ingressos d’aquesta operació, concreta en 550 milions d’euros el benefici que n’obtindran els promotors. És a dir, un pla escandalosament especulatiu.  

Pel seu contingut, impacte social i ambiental, la seva situació geogràfica a l’entrada o sortida de Barcelona a ponent, la suma d’aquestes actuacions ha generat una presa de consciència entre associacions i plataformes, les quals veuen amb preocupació algunes propostes urbanístiques que els ajuntaments de cada municipi intenten tirar endavant de forma independent, i les aproven sense tenir en compte l’impacte global de les obres. I és que en temps de crisi, els ingressos que suposen aquestes operacions per a les arques municipals són també considerables.   I aquest és el tema que es va destacar a l’assemblea esmentada. L’autonomia municipal de cada un dels 940 municipis que hi ha a Catalunya no pot ni ha d’estar renyida amb la solidaritat entre els municipis, sinó que cal treballar conjuntament l’impacte global creant, des de l’acord i la col·laboració, àrees de cohesió mancomunades que, des de l’autonomia municipal, permetin enfrontar-se a l’impacte global dels diversos municipis afectats. No podem confondre l’individualisme municipal amb el dret a l’autonomia. Avui és inconcebible que l’Hospitalet, Esplugues, Sant Just Desvern i Barcelona no treballin de forma conjunta en l’elaboració dels plans d’equipaments, de serveis i de mobilitat que donin respostes a la nova situació creada. En les actuacions que provoquin impactes a diversos municipis, la llei els hauria d’obligar a treballar conjuntament per donar resposta als costos globals.  Aquesta és la conclusió principal: la urgència perquè, a través de la modificació de la llei d’urbanisme o amb l’aprovació d’una de nova, s’obligui els ajuntaments a ser autònoms i solidaris, però no individualistes. 

Evacuació sorpresa

abril 30, 2005

Al carrer Roselló número 299 es va haver d’evacuar els veïns en aparèixer unes esquerdes. Al segon pis, els bombers es van trobar amb vuit ciutadans xinesos, quan la llista d’empadronats era de 23. Davant aquest nombre d’empadronats, l’Ajuntament va manifestar que no era il·legal i que comprovaria si es llogaven habitacions o llits sense permís com a pensió il·legal. El descontrol delspisos sobreocupats és una situació que provoca molèsties entre els veïns i suposa unes condicions indignes per als seus ocupants.

Condemnat per no sancionar

abril 30, 2005

El bar Gusto ocasionava problemes de contaminació acústica feia més de dos anys, i els veïns ho havien denunciat al districte. Aquest va prendre unes mesures que la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya considera insuficients. Acusa el districte “d’inactivitat quant a la correcta disciplina, control i sanció del bar”.

Rebel·lió a Vallcarca

abril 30, 2005

VALLCARCAALBERT OLLÉS El carrer d’Argentera, al cor del casc antic de Vallcarca, va ser durant molt de temps un dels principals punts comercials de la zona. Avui és un carrer fantasma, sense cap local obert, de voreres desertes i cases degradades i mig abandonades. El mateix s’esdevé a bona part de la zona vella del barri, afectada des de fa 30 anys per una modificació del Pla General Metropolità (PGM), i que ara s’enfronta a l’especulació immobiliària i a un polèmic projecte municipal de reforma. La situació és crítica i els veïns han reaccionat, i es mobilitzen per defensar la seva identitat.  

Miquel Cárdenas viu a Vallcarca des de fa tres dècades i és propietari d’un taller al carrer de Farigola, al costat del d’Argentera, dos dels nuclis inicials del barri, sorgit a una vall ubicada entre els turons del Putxet i del Coll. Fer un tomb amb ell per aquests carrers és com viatjar en el temps. “Aquí hi havia una sabateria, i aquí una barberia, dos bars i una fusteria”, va indicant mentre assenyala portes tancades i locals ara buits.  

La modificació del PGM ha impedit els veïns rehabilitar els seus habitatges i comerços i la imatge del barri s’ha anat degradant de mica en mica. “La prohibició de l’Ajuntament ha ofegat una trama social que estava consolidada i ha deixat el barri en mans de constructores ‘amigues’, que enganyen i subornen els antics propietaris perquè marxin”, diu en Cárdenas.  

Doble scalèxtricEls habitants del barri acusen l’Ajuntament de permetre “pràctiques agressives de mobbing” per part de les constructores. “Estem preocupats i alarmats per la manca de transparència sobre aquestes actuacions. Volem que es garanteixin els drets dels veïns davant la política d’expropiacions que estem patint i que afecta 200 famílies”, diu Jordi Codina, un altre dels afectats. “Les constructores, amb Nuñez i Navarro al capdavant, enganyen la gent gran oferint-los indemnitzacions de 510 euros (85.000 pessetes) per metre quadrat, quan saben que després vendran els mateixos habitatges per preus que multiplicaran per deu aquesta quantitat”, denuncia.  

Els veïns consideren que se’ls tracta injustament des de fa anys i demanen un tracte equitatiu: “Allò que l’Ajuntament no ha pogut fer a d’altres indrets de la ciutat ho volen experimentar aquí. Som l’última moneda de canvi de l’especulació”.  

El punt i final de tot aquest procés és el pla de reforma del sector Hospital Militar-Farigola, aprovat el 2002. Segons els afectats, aquest projecte municipal “destruirà el que encara queda del barri, tot creant una ciutat dormitori i residencial de luxe amb pisos de gran alçada i un doble scalèxtric de vials a l’estil dels anys 70”. “Ens volen fer un altre Diagonal Mar, transformant Vallcarca de forma radical i artificial”, afirmen. Les diferents associacions de veïns de la zona, que inicialment pertanyia a Horta però a l’actualitat forma part del districte de Gràcia, s’han unit per lluitar contra aquest pla. “Volem que l’Ajuntament ens tingui en consideració en totes les decisions relacionades amb el nostre futur i crear una taula de negociació conjunta per parlar de com ha de ser la nova Vallcarca”, diu Pedro Ezquerro, president de l’Associació de Veïns de Vallcarca-Riera Viaducto. Els veïns demanen que en aquesta negociació participin també representants “neutrals” del món social, econòmic, arquitectònic i mediambiental.  

La plataforma reivindicativa que s’ha creat, on també hi ha l’Associació de Veïns del Passatge Isabel, la de Gràcia Nord-Vallcarca i la del Coll, demanen “mantenir la convivència ciutadana mitjançant un urbanisme al servei de les persones” i que la “necessària” remodelació del barri es faci sota uns principis de “sostenibilitat ambiental, redistribució democràtica de l’espai lliure disponible i recuperació de la memòria històrica”. També demanden “un impuls de l’activitat comercial i de petites empreses, la superació del dèficit actual d’equipaments i més habitatge social ”. 

Reubicació dins el barriAquestes peticions genèriques es concreten en un llistat en el qual destaquen la reubicació dins elbarri de tots els residents actuals, que no hi hagi cap nou vial entre l’avinguda Hospital Militar-Farigola i el pont de Vallcarca i la construcció d’un centre cívic, un poliesportiu amb piscina i un institut. També es parla de millorar les connexions per als vianants, alliberar de construccions zones molt densificades i la protecció d’elements històrics com l’antiga pedrera del carrer Farigola, fonts i passatges antics, l’aqüeducte del passatge Turull i diferents arbres centenaris que es troben en perill.  

Els veïns han omplert de pancartes reivindicatives els principals carrers i diuen que estan preparats per arribar “fins on sigui”. El regidor del districte de Gràcia, Ricard Martínez, els va prometre una primera reunió durant el passat mes de gener, però en el moment de tancar aquesta edició encara l’estaven esperant. Els afectats amenacen amb accions de protesta “radicals” en el cas que no puguin trobar-se amb l’Ajuntament.  

“Vam trigar en posar-nos en marxa perquè som treballadors i prou feina tenim amb el dia a dia, però tothom s’ha conscienciat de la gravetat del moment i volem arribar fins al final”, diu Miquel Cárdenas. Al carrer d’Argentera hi ha soroll de timbals de guerra. La rebel·lió veïnal a Vallcarca només ha començat. 

Un deute històric de la ciutatLes demandes veïnals comencen a donar resultats i han provocat que l’Ajuntament donés, per primer cop, la cara. El regidor del districte de Gràcia, Ricard Martínez, va reconèixer a finals del passat mes de desembre el “deute històric de la ciutat” amb Vallcarca. Segons Martínez, el nou projecte “preveu guanyar per a la ciutat espai verd i espai públic, construir un petit equipament de barri, conservar l’edifici modernista que hi ha a la zona i urbanitzar Vallcarca millorant els accessos amb nous vials”. L’Ajuntament ha garantit, mitjançant un comunicat enviat als mitjans de comunicació, “el reallotjament de les famílies afectades al mateix sector on viuen ara”. Segons el regidor, “l’administració protegirà els veïns” davant qualsevol vulneració de la seva voluntat per part de les constructores i posarà a la seva disposició un tècnic que els informarà dels seus drets i dels passos que han de seguir si pateixen mobbing .El comunicat municipal assegura també que els baixos dels nous habitatges es dedicaran a activitats comercials, per evitar la “desertització” de la zona.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.